Els diferents sectors econòmics de la societat han esdevingut progressivament més competents a mesura que han anat incorporant en la seva organització tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). L’anomenada ‘Societat de la Informació’, que a més a més de garantir una major competitivitat en l’àmbit econòmic també incrementa el grau de llibertat de les persones, es fonamenta en les TIC. Només cal fer una mica de memòria i recordar com es feien algunes tasques fa uns anys i com es fan en l’actualitat per poder afirmar en tota certesa que en les darreres dècades les TIC han estat un dels motors principals de l’evolució de la societat. Resulta obvi que sense les TIC la societat actual no podria funcionar i que si tenim més qualitat de vida és en part per la seva aportació . Evidentment no només amb l’aplicació de les TIC s’aconsegueix fer que les organitzacions siguin més eficients, però sense elles seria molt difícil desenvolupar qualsevol projecte amb garanties d’èxit. També és cert que de vegades les TIC no han cobert les expectatives per les quals van ser adquirides i que en algunes ocasions el preu pagat ha estat excessiu pels resultats obtinguts, en aquest cas podríem dir que “s’han matat ocells a canonades”. No hi ha cap empresa, institució, ni particular que pugui afirmar que totes les TIC que hagi utilitzat hagin “funcionat correctament o com ells pretenien”, tots ells poden parlar d’algun fracàs viscut en l’àmbit de les TIC. Aquest fracàs no sempre és atribuïble a les TIC, els subministradors no sempre han estat a l’alçada perquè han recomanat als seus clients solucions que no eren les adients i els propis clients també tenen una part de responsabilitat, perquè no han expressat clarament les seves necessitats. De vegades en l’àmbit de les grans infraestructures tecnològiques, on una gran part de la responsabilitat del desplegament recau en l’administració, s’ha donat la paradoxa que tot i disposar de la tecnologia adequada, aquesta s’ha implantat tard i malament o s’ha optat per una alternativa que resultava obvi que no era la més adient i que només es podia justificar per dos motius: interessos econòmics o desconeixement. En tot cas sigui pels motius que sigui, les decisions de les administracions en l’àmbit de les TIC no sempre han estat encertades i han suposat un fre en el desenvolupament de la societat i a la vegada han comportat una pèrdua de competitivitat en els sectors econòmics d’uns territoris en front d’uns altres. A Catalunya, per posar un exemple d’àmbit local, hi ha territoris on les deficiències en infraestructures de xarxa són manifestes i això els hi resta competitivitat en front d’altres territoris on el desplegament de la xarxa s’ha fet a temps i bé. El grau d’aplicació de les TIC és molt ample en quasi tots els àmbits de la societat catalana, tanmateix, però, en alguns casos no és així. La Justícia n’és un bon exemple. Si les TIC haguessin pogut ‘penetrar’ en aquest àmbit, segurament no hi hauria el col•lapse que hi ha avui en dia a la Justícia amb les greus conseqüències que suposa sobre les persones implicades (endarreriments, més costos,…) i sobre la pròpia administració de justícia (més costos, pèrdua de prestigi,… ). La situació actual de la Justícia a casa nostra requereix aplicar amb urgència un pla per acabar amb aquest alt grau d’incompetència i les TIC són un dels elements fonamentals per aconseguir aquest objectiu. La competitivitat es mesura per la millora de la productivitat al menor cost possible, per tant, directament o indirectament també es pot mesurar per un millor aprofitament dels recursos. Els recursos com tots hauríem de saber són limitats. Estem en una societat en que malauradament es malgasten molts recursos (aigua, energia, aliments, medicines, matèries primeres, diners…). És ben cert que la societat comença a tenir certa consciència en aquest aspecte però cal anar molt més enllà, cal actuar. Les TIC ja ens estan ajudant a aconseguir-ho: • En la indústria, els programes de planificació de la producció no solament ajuden a complir els terminis d’entrega de les comandes sinó que permeten fer un ús més racional dels recursos (instal•lacions, matèries primeres, personal,…), intentant agrupar diferents processos productius en les mateixes instal•lacions quan cal utilitzar les mateixes matèries primeres. • En la logística, els programes de gestió de magatzems (SGA) optimitzen el temps de les operacions que es poden realitzar en el magatzem però també permeten gestionar el magatzem amb la política de fer sortir el lot amb data de caducitat més antiga evitant així que quedin articles caducats que s’haurien de llençar o com a molt poc reciclar. • Les instal•lacions productives es poden tornar ineficients sinó es fa una bona gestió de manteniment. Si el dosificador d’una sitja no està ben calibrat, el resultat d’una fabricació segurament serà incorrecte perquè la quantitat de matèria primera provinent de la sitja no serà l’adequada. El producte obtingut s’haurà de llençar o caldrà recuperar-lo mitjançant un altre procés productiu. Els programes de manteniment (GMAO) són fonamentals per poder a dur a terme una correcta gestió de manteniment, tant preventiu com predictiu. D’aquesta manera s’incrementen les possibilitats que les instal•lacions funcionin correctament. • En l’àrea financera d’una empresa un programa de gestió de tresoreria (Cash Flow) permet conèixer en qualsevol moment la situació financera de la companyia a curt i a mig termini. Cal preveure si l’empresa tindrà una manca o un excedent de liquiditat en un futur pròxim, perquè sabent-ho en temps es poden prendre les decisions oportunes que comportaran probablement un estalvi de diners. Les TIC avancen en funció de l’enginy, del coneixement i del treball del ésser humà però, tot i que malauradament no sempre poden satisfer les necessitats de les persones i de les organitzacions, resulten imprescindibles per garantir i millorar la nostra qualitat de vida. I ja per concloure, simplement dos apunts: remarcar la importància que suposa i suposarà Internet amb la seva amplitud de possibilitats (xarxes socials, accés al coneixement, negocis: e-commerce, e-business, correu electrònic, telefonia IP ,…) per la societat en general i l’expectativa d’implantació del e-book (llibre digital) i els dispositius que fins i tot simulen l’efecte paper que podrien suposar el principi del final dels llibres tradicionals.

Fa uns dies per motius professionals em vaig haver de desplaçar al País Valencià. Vaig anar a visitar una empresa industrial del sector d’alimentació que estava interessada en conèixer la oferta de serveis de la meva empresa. El que em varen explicar em va fer tornar a reflexionar sobre un aspecte que en els darrers anys és motiu constant de debat: la Globalització. Resulta que l’empresa que vaig visitar en els darrers set anys ha canviat de propietaris tres vegades. En principi era una empresa de capital espanyol, posteriorment va ésser adquirida per una empresa de capital anglo-holandès i finalment ha estat adquirida per una empresa de capital francès. Doncs resulta que aquesta situació que fa uns anys podria ser considerada com excepcional, avui en dia forma part de la quotidianitat del món empresarial: les empreses es compren, es venen o es fusionen d’una forma quasibé natural, a excepció feta de les que són considerades estratègiques per part dels Estats. Des del punt de vista empresarial aquesta facilitat en que ara es poden produir aquestes operacions, és la situació ideal ja que tots hi surten guanyant; el venedor normalment ho fa o bé perquè ha rebut una molt bona oferta o bé perquè d’alguna manera es treu un problema de sobre, i el comprador ho fa perquè aconsegueix fer-se més gran i arribar a mercats on el venedor era el dominant. En cas de que l’opció sigui la fusió, en principi l’empresa resultant també tindrà més recursos, augmentarà en tamany i probablement acabi tenint més beneficis a mig termini. Aquesta situació idíl·lica en la que tots aparentment surten guanyant, contrasta tanmateix amb la situació en la que queden la majoria de persones que formen part d’aquestes organitzacions. Malauradament, a excepció d’alguns casos concrets, les persones no són considerades com un actiu sinó més aviat com una despesa. Es menysprea el capital humà, i aquesta filosofia porta a l’acomiadament de moltes persones que d’alguna manera han estat compromeses amb l’empresa. Es dóna per fet que la nova organització no podrà comptar amb totes les persones ja que, entre altres aspectes, es produeix una duplicació de càrrecs i funcions, i per tant cal desfer-se dels “sobrants”. Moltes vegades aquests “sobrants” no són precisament els menys qualificats, però potser sí els menys “polítics”. En una societat com la que vivim, el coneixement és fonamental perquè les empreses millorin en tots els seus aspectes, i el menyspreu al capital humà acaba sent un error a mig i a llarg termini. Probablement les grans companyies de consultoria que participen en aquests processos de concentració són les que d’alguna manera col·laboren en aquesta desintegració, ja que tendeixen a aplicar la solució més fàcil. En el meu parer, crec que el que s’hauria de fer és procurar integrar tot el capital humà a la nova organització, demostrant a la Direcció que aquesta filosofia és la que els portarà a l’èxit, ja que d’aquesta forma obtindran el compromís de les persones, un valor afegit que no té preu. De fet, a les empreses de consultoria se les hauria de valorar no per reduir costos de personal sinó per l’obligació de mantenir el capital humà, enfocat a millorar els resultats de l’empresa. En tot cas, com que malauradament aquesta idea no serà aplicable a curt termini, perquè moltes coses han de canviar en la mentalitat dels empresaris i de les empreses de consultoria, simplement voldria recomanar a les persones que es troben en aquesta situació tant complexe, en la que no saben si demà seran o no acomiadats i per tant hauran de conviure algun temps en un estat d’angoixa important, que intentin seguir fent bé la seva feina, ja que d’alguna manera és la única cosa que està a les seves mans i serà la única que els donarà una certa satisfacció. Si el capital humà es pogués reflectir en el balanç de les empreses, segurament el tracte a les persones seria molt diferent i encara que fos una comparació odiosa, les persones estarien al mateix nivell que els estocs que sí apareixen en el balanç perquè es considera que tenen un valor. Això sí, a diferència dels estocs que poden perdre valor, les persones en guanyen dia rera dia a través del constant increment de coneixements. Albert Benedicto Tarragó Soci del Cercle per al Coneixement