En el seu llibre titulat “All life is problem solving”, Karl Popper diu que qui té valors té problemes i qui no té valors no té problemes. Durant molts anys, les escoles de negoci ens han recomanat de substituir la paraula problema per repte o oportunitat o d’altres de semblants. El motiu està basat en maquillar el nom problema de connotacions negatives en la nostra societat. Això està bé però no deixa de ser un camuflatge i potser fóra bo que féssim cas del que diu Popper i fóssim capaços d’acceptar els problemes tal i com són i utilitzar-los com a referents per als nostres valors personals i/o professionals. La clau és abordar-los i resoldre’ls! En una entrevista de treball que jo necessitava imperiosament passar, perquè en aquell moment no tenia feina, el director general de l’empresa em va posar davant dels ulls un cartell com “NEPP!!!-PS!!” i em va demanar si sabia què volia dir. No ho coneixia i per tant li ho vaig demanar. Ell em va dir que era el seu estil de relació amb les persones que li reportaven. Volia dir “no em portis problemes, proposem solucions”. Em va explicar que una persona que tenia dificultats o problemes no podia pretendre que el seu director els resolgués en uns instants, excepte si explicava el què havia intentat fer i no havia funcionat i quines alternatives possibles existien. Aquesta forma de pensament la vaig anar adaptant al meu estil de relació de treball, insistint que no m’avisessin quan ja era massa tard sinó que em deixessin algun espai de temps per poder ajudar a solucionar la situació. L’experiència m’ha demostrat que moltes vegades, mentre la persona explica el què faria, ell mateix se n’adona i proposa una bona solució que fins a aquell moment no havia pensat. En totes les organitzacions hi ha dos tipus de persones: els que generen problemes (i habitualment els deleguen cap amunt en la jerarquia) i els que resolen problemes. Els més valuosos són aquests darrers perquè aborden i resolen, molt fàcilment en aparença. Però el pitjor és que no estan prou valorats (el mèrit sol atribuir-se’l algú altre) i ens n’adonem de la seva eficàcia quan deixen l’empresa per un sou millor. Òbviament l’empresa hi perd i l’acaba substituint per dues o més persones que mai fan les mateixes tasques. Un exemple típic és el “Mensaje a García”. La historia succeeix durant la Guerra de Cuba quan el govern dels USA vol fer arribar un missatge a García, un personatge clau en la guerra. La feina és encarregada a un oficial que sense dades, ni de localització ni de contacte, surt cap a Cuba per buscar el Garcia. Sense qüestionar la tasca encomanada per el perill ni per la poca informació rebuda, l’oficial compleix la missió. Moltes vegades quan rebem una missió o un treball, el primer que fem és posar-hi pegues. Faig referència a una anècdota personal: un president d’una empresa per la que treballava em va dir que sistemàticament jo contestava, em queixava i hi trobava entrebancs; però sempre apareixia amb el tema resolt, la qual cosa el desconcertava. Em va recomanar que senzillament no contestés, que no digués res i que m’estalviés posar-hi pegues. Jo no me n’havia adonat. En tots els aspectes de la societat necessitem persones que resolguin problemes. Tenen unes característiques especials. Són aquells que saben a quin racó trobar la peça que ens fa falta, la referència bibliogràfica, la persona i el professor que ens manca,…. Recomano buscar lectures per Internet que parlen dels “Problem Solvers”. Aquest “arregladors de problemes” són part del coneixement que una empresa ha de retenir al màxim. És el capital del saber que mai és prou valorat i és molt difícil de fer-ho però necessari. Els arregladors de problemes saben fer.