Al darrer número de la Perspectiva Econòmica de Catalunya, històrica publicació de conjuntura econòmica realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona, es va incloure un monogràfic destinat a estudiar les necessitats formatives de la població ocupada a Catalunya a mig termini, agafant l’any 2015 com a data horitzó. Es tracta d’un exercici interessant, ja que han estat escassos, per no dir pràcticament nuls, els estudis que hagin intentat fer prospectiva en aquest tema, malgrat el debat que la formació i la seva (in)adequació amb el mercat laboral genera en l’opinió pública. L’estudi pren una sèrie d’hipòtesis per tal de poder fer les projeccions. La primera d’elles és suposar una taxa de creixement de la població ocupada. Probablement la dada utilitzada (1% de mitjana anual, 270.000 en total per al període 2008-2015) sembli ara agosarada, però es tracta de la mitjana europea d’aquestes darreres dècades. La segona hipòtesi és l’existència d’una demanda de reposició a treballadors que entren en edat de jubilació, un fenomen que cada any anirà a més per l’estructura de la piràmide poblacional. Aquesta darrera representarà una mica més de 570.000 persones en el període 2008-15. Poca broma. Fins ara hem parlat de grans números, però hi ha factors específics a tenir en compte. Per exemple, el nivell de qualificacions. S’espera que la demanda de professionals qualificats (professionals i tècnics) augmenti notablement durant aquests anys, en línia del que està passant als països desenvolupats. De fet, l’estudi es planteja un objectiu força ambiciós: convergir amb la mitjana de la Unió Europea i Monetària, que l’any 2015 se situarà en el 34,2% de la població ocupada de 25 a 64 anys. L’any 2007 el percentatge de professionals altament qualificats sobre el total de població ocupada a Catalunya era del 25,8%, enfront del 31,8% de mitjana a la UEM-12. Aquest fort increment de treballadors de la classe creativa haurà de fer-se a costa dels treballadors de mitjana qualificació (administratius, obrers qualificats, treballadors qualificats dels serveis…), que passarien de representar gairebé el 60% de la força laboral de Catalunya a poc més del 51%. Finalment, els llocs de més baixa qualificació (com peons, netejadors o reposadors) romandrien pràcticament inalterats en termes relatius, situant-se una mica per sota del 15%. En números agregats, caldran que entrin al mercat laboral gairebé mig milió de treballadors de la classe creativa, poc més de 200.000 de mitjana qualificació, i una mica més de 150.000 en llocs de baixa qualificació. Dins dels treballadors de la classe creativa, la demanda més forta es concentrarà en el grup de tècnics de suport (gairebé 365.000 persones en els propers vuit anys), mentre que la demanda al grup de professionals estarà en aproximadament 115.000 ocupats. Estem en condicions de poder fer front a aquesta demanda? Amb els actuals instruments formatius, la resposta és clarament negativa. Si fem una correspondència entre nivells de qualificació i nivells formatius requerits, podem veure que les coses ja no marxen massa bé. La població ocupada a Catalunya amb estudis obligatoris o inferiors (és a dir, que no tenen cap altre tipus de qualificació formal) és superior al 40%, el que contrasta amb el poc més del 14,2% de llocs de treball que no requereixen cap tipus de qualificació a priori. En altre paraules, més d’una quarta part de la població ocupada està ocupant un lloc de treball pel qual no disposa d’una qualificació formal. Per altra banda, una mica més d’un terç de la població ocupada disposa d’estudis superiors (universitaris o cicles formatius de grau superior), el que contrasta amb el poc més del 25% de llocs de treball d’alta qualificació que existeixen actualment al mercat laboral català. En altres paraules, hi ha més d’un 8% de la població ocupada que està clarament sobrequalificada pel lloc de treball que ocupa. Aquesta situació es concentra sobretot en el segment d’universitaris, bona part dels quals han d’acceptar feines de tècnics de suport, les quals poden ser desenvolupades perfectament per persones amb formació professional de grau superior. Si la situació actual ja és preocupant, més ho són les perspectives. En els propers anys la universitat “produirà” prop de 22.000 graduats cada any, que hauran d’enfrontar-se a una demanda de poc més de 14.000 llocs de treball/any per a professionals i científics. En altres paraules, l’estoc de graduats universitaris sobrequalificats no només no es reduirà, sinó que anirà incrementant-se cada any en 8.000 persones. I això, sota el supòsit d’un fort increment de la demanda d’aquest perfil de qualificació. Per altra banda, més de 30.000 joves a l’any entraran al mercat únicament amb el graduat de l’ESO (o ni tan sols això), per cobrir una mica menys de 20.000 llocs de treball/any que no requereixen cap tipus de qualificació. L’altra cara de la moneda la tenim en els perfils de qualificació mitjana i mitjana-alta, on els problemes no només persistiran, sinó que s’agreujaran. Pel que fa a la qualificació mitjana, el mercat formatiu únicament està en condicions de proveir 13.000 persones/any, enfront a una demanda de 25.600. I bona part d’aquests són persones que s’han quedat amb el títol de batxillerat per haver abandonat estudis superiors. Pel que fa als perfils de qualificació-mitjana-alta, corresponents a tècnics de suport, l’oferta de titulats és ridícula en comparació a la forta demanda que experimentaran: únicament 5.000 graduats en cicles formatius de grau superior l’any enfront d’una demanda de més de 45.000 treballadors/any. Vistos els resultats, es poden plantejar dues alternatives: o importem talent de fora, especialment pel que respecta a llocs de treball de qualificació mitjana i mitjana-alta, o realitzem un canvi radical de model formatiu. La primera alternativa pot ajudar a superar les mancances a curt termini, però no és sempre ni la millor opció, ni és factible. Actualment la població ocupada d’origen immigrant té un patró formatiu força similar al de la població autòctona. Per tant, una política d’immigració semblant a l’actual no només no canviaria res, laboralment parlant, sinó que afegiria més pressió al model. La segona opció passa per un canvi complet del model formatiu, que possibiliti que la formació professional sigui la qualificació majoritària entre la població que entri al mercat laboral, i no la minoritària que és actualment. Per assolir-ho cal actuar a tots els nivells. D’entrada, dotant d’una mínima qualificació professional a aquelles persones que abandonen els estudis als 16 anys, quelcom que durant anys s’ha negligit i que únicament ara s’està duent a terme a escala molt limitada. Cal augmentar també l’oferta formativa de formació professional de grau mitjà i superior, actualment excessivament rígida. I potser també cal començar a repensar si no tenim massa estudis universitaris per l’empleabilitat present i futura dels nostres graduats, i que probablement alguns d’aquests estudis fóra bo que fossin cicles formatius de grau superior. El que sí que no podem fer és continuar amagant el cap sota l’ala. Catalunya (i també Espanya) presenta un dels majors graus de desajustament entre demanda de personal per nivells de qualificació i oferta per nivells de formació. Fins ara, la pròpia evolució de l’economia ens ha permès fer sortir airosament d’aquest problema, però ningú garanteix que això sigui així en un futur. Encara som a temps de posar-hi remei i d’accelerar els canvis que, de manera més o menys tímida, s’estan introduint en aquesta direcció.

Definir què és la tecnologia dient que és el com fem els productes o serveis, en el sentit que li dóna en Peter Drucker, hi estic d’acord. Si ens fixem en aquesta definició hi podem veure el saber i el saber fer. També hi podem veure la persona i els recursos que utilitza a través dels seus coneixements i el seu increment continu. El tema ens porta a entendre com empreses amb productes semblants poden significar ser competitives o no a través de les diferències en el seus coneixements o voluntats del com fer les coses i també, com en alguns casos ben coneguts, les empreses noves o recents han pogut desplaçar-ne de tradicionals des de l’electrònica de consum o la fotografia o l’aviació com exemples. A la Grècia antiga es tenia molt de respecte per les persones que sabien fer. Això no s’aprèn a les escoles. Però en el nostre procés educatiu sí que fora bo que es fes més èmfasi, que s’insistís en què la millor idea del món si no es porta a termini (i si no s’aconsegueix vendre) no serveix per a res. Valorar les persones que saben portar les seves idees a termini més enllà dels convencionalismes i més enllà del que tothom sap i més enllà del famós “ja ho hem provat abans i no funciona, no perdis el temps” o el “que inventin ells”. En el nostre país tenim gent que sap fer, i és així en molts sectors des de la medicina, l’arquitectura, l’empresa, entre d’altres. Alguns d’ells són o han estat destacats directius o científics rellevants a nivell internacional treballant fora en alguns casos. Però no n’hi ha prou. Si mirem els rànquings de les millors universitats del món, de les millors empreses,…, gairebé no hi sortim. Segur que ho podem explicar de moltes maneres però si som honestos amb nosaltres mateixos veure’m que són excuses. Que si no invertim prou, que si penalitzem el que s’arrisca i no te èxit a la primera, que som mediterranis, que hem perdut la cultura del esforç o que tenim al•lèrgia al risc. Revertir aquest procés és possible en la meva opinió. Necessitarem temps. Hi ha societats en sentit ampli, països i empreses que ens ho han demostrat. De la mateixa manera que grans empreses d’aviació han desaparegut i n’han aparegut de noves. No és necessari anar als països orientals perquè d’exemples de reconversió en tenim a Europa. Fa uns anys ningú no donava un euro (abans en deiem un ral) per Fiat o per Renault o per la industria rellotgera suïssa, i ara les tenim a primera fila. A casa tenim moltes empreses excel•lents i amb projecció internacional com Intermas, Girbau, Mango, Abertis, Metalogenia, Mier i altres però en necessitem moltes més. Però el que necessitem més que mai és que la societat i en particular la Universitat canviïn i promoguin l’esperit de l’esforç en el treball (i no vol dir treballar 24 hores al dia), l’al•lèrgia al risc i deixar de penalitzar-lo si l’emprenedor és capaç d’assumir-lo, i aprendre a acumular el coneixement, el COM i el SABER FER que dèiem a l’inici.

Hi ha una cita de Henry Mintzberg (Managers, Not MBAS) que diu (o que es pot interpretar) que en la mesura que som capaços de pair els nostres èxits i fracassos estem acumulant coneixement. N’hi ha una altra de Confuci que diu més o menys “m’ho van dir i ho vaig oblidar, ho vaig llegir i ho vaig entendre, ho vaig provar i ho vaig aprendre”. No hi ha gaire distància entre aquest aprendre i aquella acumulació de coneixement. De fet, en universitats anglosaxones es promou que hi donin conferències els empresaris sobre els seus fracassos molt més que els seus èxits, el contrari del que fem a casa. El meu fill m’explicava la seva sorpresa a l’assistir a una conferència en la Universitat de Cornell on el conferenciant explicava els seus set fracassos empresarials i com els havia superat. No parlava del seu èxit final. És la cultura que considera que no és un fracassat el que d’un error en treu un aprenentatge. L’exemple més fàcil que se m’acut és el de les classes d’anglès. Les empreses no poden deixar de pagar les classes d’anglès. La majoria de les persones que hi assisteixen pensen que pel simple fet d’assistir-hi ja aprendran l’idioma. Però això no és cert perquè per osmosis de les paraules del professor no s’aprèn l’anglès. S’ha de practicar, s’ha de superar la vergonya de cometre errors o de no ser comprès, s’ha d’entrar en el cercle de la prova i l’error, demanar que t’ho repeteixin, fer la pregunta d’una manera diferent per mirar d’aconseguir la resposta per un altre camí i finalment acceptar que no ho entendràs tot des del començament. L’exemple anterior és vàlid per a molts sectors de l’aprenentatge empresarial. Buscar les fonts del coneixement és la base a partir de la qual es pot construir el propi coneixement. D’aquesta manera es pot entendre com el transistor es descobreix a USA però qui l’aplica es Japó, es pot entendre que les lliçons sobre la qualitat de Juran o de Deming apareixen a USA però les apliquen al Japó, … o com empreses que es dediquen al la subcontractació industrial finalment en saben més de disseny i de producció que les empreses que les han contractat. La frase o lema dels castellers “Força, Valor i Seny” és un bon referent. Conèixer el seu procés, el seu esforç fora d’hores laborals, amb una passió increïble, amb desitjos de superació i de competitivitat molt alts, la seva labor d’equip i de disciplina quan estan en el procés de construcció, … és un bon exemple de casa i que en canvi no sabem portar-ho a les empreses. Coneixem la teoria però no ho portem a la pràctica. Si tenim valors, perquè no els utilitzem? Peter Drucker diu que les persones el que hem d’enfocar és la millora de les nostres competències més enllà de les nostres incompetències. Ho raona i hi estic molt d’acord. Per experiència pròpia, sé que és molt més fàcil continuar millorant en el que som bons i molt difícil (impossible o ineficient) en el que no ho som. En tot cas, podem buscar la manera de complementar en el que no som tan bons. I això també val per a les empreses. A casa nostra posem massa èmfasi en el que no tenim i per altra banda no utilitzem prou el que tenim. A casa nostra tenim coneixements i capacitats per adquirir-ne però no ho fem. Per què no prenem l’exemple de les colles castelleres? Hem de millorar la nostra adquisició de coneixement en el sentit del saber fer, tant individual com, sobretot, col•lectivament.