En castellà es diu que “el hambre agudiza el ingenio”. Esperem que sigui així en el període actual i per tant que entre tots sapiguem tenir l’enginy, la creativitat, la força i el valor per tirar endavant i superar la situació actual. Acabo de fer servir una expressió col•loquial però que no m’agrada. És “entre tots”, en sentit col•lectiu, que ho podem fer si ens ho proposem. Perdoneu però no hi crec en aquest sentit de la col•lectivitat com a origen d’una força de canvi, perquè primer hi ha d’haver algú, o alguns pocs, que facin el primer pas. La meva opinió és que tot comença per l’individu i desprès anar al col•lectiu. L’individu líder que té capacitat per unir pensaments i esforços per tal que el col•lectiu s’alineï amb la idea i empenyi en el mateix sentit, … , en aquest sí que hi crec. No estic pensant en messianismes ni en elits selectes, però sí en aquells que tenen la capacitat de tenir una visió del que volen i que saben portar-la a termini. Però ser líder té avantatges, inconvenients i riscos. Té l’inconvenient que quan inicia el moviment és un mónn ple de sacrificis, insatisfaccions, incomprensions, enemistats, enveges, … que cal vèncer per superar la fase inicial. Aprendrà a través del sistema de prova i error i l’assimilació d’ambdós. Especialment aprendrà de les seves frustracions al no aconseguir el que es proposava i iniciarà la cerca d’alternatives. La superació d’aquestes situacions no s’ensenya a cap escola. Desprès potser la idea el desbordarà i el superarà, però inicialment és molt necessari que hi hagi aquest líder promotor, no necessariament el que ha presentat la idea, que sap arrencar el projecte o idea, busca el finançament, s’inicia amb un equip de persones o en solitari, persones que compartiran l’objectiu i l’esforç en un pla d’igualtat. Em costa molt de creure en un col•lectiu com iniciador. I només el veig com un nucli molt reduït de persones que comparteixen un mateix afany -en aquest cas, permeteu me que assimili aquest col•lectiu a una individualitat-. Tenim molts bons exemples d’aquestes col•lectivitats com pot ser la Cooperativa Mondragón o els del grup de La Fageda. El col•lectiu gran de persones és més amorfa i contradictori en si mateix per la quantitat heterogènia d’idees, pensaments i sentiments que el composen. Òbviament hi ha grans moviments socials iniciats aparentment de manera col•lectiva que han tingut èxit, com poden ser la Revolució Francesa o la Revolució Bolxevic. Però aquests han estat puntuals i durant una estona, com per exemple la Revolució francesa i la presa de la Bastilla. Varen ser uns moviments instantanis però que no es van consolidar fins que apareixeren diferents líders que la conduïren i que finalment en alguns casos varen ser destruïts per els seus mateixos companys. No estic segur que a Catalunya poguem o sapiguem aprofitar aquesta crisi perquè, o bé estem massa acomodats i protegits o perquè hem estat educats així. Fins ara la introducció m’ajuda a debatre si som innovadors o emprenedors. En els segles passats ho varem ser. Fa un temps hagués contestat que ni una cosa ni l’altra. Ara estic modificant la meva opinió quan veig els joves que s’estan iniciant en el món de les organitzacions i creant empreses. El fet de donar classes, conferències o trobades en diferents institucions i llocs m’ha permès estar en contacte amb aquests joves, i alguns de no tant joves, emprenedors que ja porten treballant, parcialment o totalment, en la seva pròpia empresa des de fa un parell d’anys. Això es molt encoratjador i molt mes enllà de les ajudes oficials que puguin rebre. De tota manera n’he vist més, d’aquest tipus de emprenedors, fora de Catalunya, en particular al País Basc i a Madrid. Per què els catalans estem més adormits que els altres? Estem massa còmodes i algú ens ha de treure d’aquesta comoditat? Si la crisis no ens en treu, qui ens en traurà? També he conegut algun empresari, malauradament pocs, que han reconvertit la seva empresa i que han generat tota una gama de productes fora dels sectors en què hi estava habitualment. També hi ha empresaris que amb el sentit murri que ens caracteritza no diuen res i van fent que la seva empresa sigui un èxit sense necessitat d’anunciar el que fan. Però es necessiten emprenedors de la mateixa manera que necessitem empresaris, empreses petites i grans, amb capacitat de decisió local i empreses estrangeres. Hi ha experiències positives de creació d’empreses en les que els joves han iniciat el seu camí buscant un soci veterà que aporta l’experiència, però que el dia a dia i la primera línia ja no l’ambicionen. Per què hem de jubilar la gent que té capacitats i coneixements abans d’hora, si hi ha alguna hora? Els que ja tenim uns quants anys segurament no tenim la força i l’energia d’abans, però tenim dues carteres que són valuoses: contactes professionals i experiència i coneixement acumuluat de situacions empresarials anteriors que, ben aprofitades, poden ajudar a aquestes noves generacion. Als Estats Units es diu que darrera d’una nova empresa d’èxit, darrera dels joves que empenyen i generen idees, hi ha generalment un o uns quants veterans que asseguren l’estructura i l’operativa diària aportant la seva experiència i contactes. En una enquesta que recollia La Vanguardia el dia 03.03.2009 es concloïa que el 45% del catalans opinava que s’havien de seguir les instruccions d’un superior només quan es creia que estaven justificades. Era l’enquesta que debatia el tema de manar o convèncer dins del marc de la disciplina laboral. Prefereixo pensar que no ho vaig entendre prou be perquè en cas contrari he de dir que no hi estic d’acord. És una obvietat dir que és millor convèncer les persones a les que pretenem donar una instrucció o una ordre. Fer-ho així és molt bo per la motivació de les persones. El tema és que hi ha d’haver un temps per discutir i debatre i un temps en el que hem d’acceptar el que se’ns diu, sempre dins d’un terreny de lo lícit i ètic, i empènyer a tots perquè aquella idea sigui un èxit malgrat que puguem no estar-hi d’acord. Això als mediterranis ens costa molt perquè som individualistes, però si volem, i jo penso que ho necessitem, fer empreses grans, representa que a alguna part de la nostra idiosincràsia individual hem d’aprendre a acceptar el lideratge d’altres. Per tal d’empènyer tots en la mateixa direcció hem d’aprendre a acceptar les idees dels altres malgrat que no hi estiguem totalment d’acord. Sempre recordaré la referència que diu “en una empresa el que no suma resta”. Aquesta darrera cita també es a La Vanguardia del 19.11.2007. És important que sortim de les posicions de confort, els altres ho estan fent, tant siguin els altres territoris del país, els indis o els xinesos. Ells sí que saben el que és passar gana. El cas que més conec és el de Corea a on la seva guerra civil va acabar l’any 1955 i molts dels seus dirigents dels grans conglomerats recorden la fam que varen passar. En aquests moments de crisis cal tenir present el concepte de lideratge, l’emprenedoria, l’assumir el risc, l’aprendre a superar els èxits i els fracassos, saber encarar els problemes, la sistemàtica de la prova i l’error com una de les fonts del coneixement, aprofitar el màxim possible l’experiència acumulada en el país, aprofitar amb eficàcia els recursos del país. En definitiva, que aprenguem el saber fer. No val adormir se, i penso que nosaltres ens hem adormit.

A la darrera Diada de Sant Jordi vaig tenir l’oportunitat que em dediquéssim uns quants llibres. Aquest any es donava la circumstància que dos coneguts presentaven el seu primer llibre en societat. El primer d’ells l’havia publicat arran d’haver guanyat un concurs literari força conegut de les comarques gironines. La premsa se’n va fer ressò en el seu dia entre altres coses pel fet que el guanyador era empresari de professió, quelcom no massa habitual entre el gremi literari. El segon cas encara era menys convencional. Es tractava també del primer llibre d’un jove historiador. Però en aquest cas, el llibre havia sorgit a partir d’algunes de les entrades a un bloc que havia anat publicant al llarg de dos anys. El bloc, dedicat a històries antigues de la ciutat i que encara és consultable, va anar creixent en popularitat i va aconseguir guanyar en l’apartat de cultura a la darrera edició dels Premis Blocs Catalunya. No va trigar gaire a sorgir l’oportunitat de traslladar totes aquestes històries a un llibre, el qual oportunament ha aparegut en aquestes dates. Per cert, l’autor va passar bona part del dia signant llibres sense parar. Aquest darrer cas és prou interessant: un autor del món virtual que passa al paper, quan la lògica de l’evolució tecnològica dictaria el contrari. De fet, però, no és ni el primer ni el darrer escriptor que fa aquest pas, que cobra especial rellevància en l’any en què els llibres electrònics han deixat de ser una anècdota i comencen a formar part del paisatge dels béns culturals. Molt probablement veurem a mig termini un mercat de l’edició on bona part dels llibres es distribuiran de manera electrònica, però on perviurà l’opció del paper quan es vulgui valoritzar la creació literària, aprofitant que ara és factible fer petites tirades sense incórrer en costos prohibitius. En definitiva, el llibre de paper es convertirà en un objecte de regal, i els escriptors hauran de treballar de valent, fent presentacions i signant llibres. Les llibreries, al seu torn, hauran de reconvertir-se, deixant de ser un mer magatzem de llibres i esdevenint un punt de trobada de consumidors culturals. Si algú s’ho mira amb escepticisme, l’exemple de la indústria musical és proa significatiu. Fa cosa d’una dècada es va popularitzar un format de fitxer de so (el conegut MP3) que permetia una ràpida i fàcil transmissió mitjançant la xarxa amb un lleuger sacrifici de la qualitat de so. La resposta de la majoria de la indústria fou reactiva, criminalitzant als consumidors d’aquests tipus de format. Pocs van ser els qui van veure aquest canvi tecnològic una oportunitat per donar-se a conèixer. I passada una dècada hem vist com la indústria ha hagut de canviar el seu model de negoci (encara que no ho vulguin reconèixer) i que els grans guanyadors de la partida han estat els autors que eren capaços d’oferir contingut. Quelcom similar ha passat en els formats audiovisuals. El format d’exhibició cinematogràfica, que havia aguantat relativament bé durant més d’un segle, s’ha vist fortament alterat durant els darrers anys, fins al punt de comprometre bona part dels complexos de cinema, alguns de les quals inaugurats pocs anys enrere. Però novament el que podia ser un problema pot tornar-se una oportunitat. Des de fa uns mesos s’estan projectant en directe, i amb força èxit, partits de futbol amb el so ambient dels estadis. I també des de fa un temps s’estan programant retransmissions d’òperes que en temps real s’estan fent a teatres situats a milers de quilòmetres. Les indústries culturals s’han enfrontat, i s’enfronten, a nombrosos canvis. Hi ha encara alguns aspectes on queda molt camí per recórrer, com per exemple la manera de fixar preus en aquestes indústries. Però algunes de les solucions que s’estan implementant marquen el camí per a d’altres indústries intensives en coneixement. Restem-hi atents.