Crec que no deu ser massa desencertat definir l’«espècie homo» com aquella que, gràcies a la gran complexitat del seu cervell i l’alliberament de les seves extremitats anteriors, ha desenvolupat una intel•ligència i una capacitat pràctica que li permeten obtenir fàcilment de l’entorn els recursos que necessita, modificar aquest entorn per protegir-se de les agressions i multiplicar les seves potencialitats mitjançant el treball col•laboratiu amb altres membres de l’espècie. Això ha necessitat augmentar molt, i de manera paral•lela, la intel•ligència, els coneixements, la tecnologia i la capacitat de comunicació (especialment, la comunicació simbòlica). Per què començo amb una afirmació aparentment tan abstracte? Perquè cada cop que es produeix un canvi important en els elements que permeten aquestes possibilitats la societat humana fa un salt qualitatiu, i crec que ara som davant d’un d’aquests salts. Les darreres dècades del segle XX han vist com es repetia, però amb una intensitat i velocitat molt més grans, el que va passar al segle XIX amb un recurs bàsic, l’energia, que permet obtenir gairebé tots els elements materials necessaris per a la vida (aliments, mobilitat, eines, confort i benestar). La revolució actual s’ha denominat de la informació i fins i tot s’ha parlat de la «societat digital». Crec que és una expressió poc afortunada ja que una tecnologia no mereix qualificar un tipus de societat. S’ha emprat també, amb un xic més d’encert, de «societat de la informació» i de «societat del coneixement», però tampoc no crec que reflecteixin la naturalesa profunda del que estem vivint. Analitzem què significa el resultat de tres fenòmens que s’han produït conjuntament: capacitat pràcticament infinita de processar, emmagatzemar i transmetre bits (és a dir, informació), globalització d’una xarxa de gran capacitat (que pot transmetre tot tipus de continguts a gran distància i de manera gairebé instantània) i possibilitat d’estar connectat a la xarxa en mobilitat (és a dir, per mitjà d’ones). Això és el que configura un nou paradigma: capacitat de viure connectat, sempre i amb tothom, amb tots els avantatges i tots els inconvenients que això significa. Crec que la connectivitat és el moll de l’os de la societat que està emergint, perquè no només serveix per enviar i rebre informació sinó també, i sobretot, per «viure junts» independentment de la proximitat física. Aquest és el fenomen social que estan experimentant les noves generacions i que, a corre-cuita, els adults estem intentant comprendre i, a vegades, participar-hi malgrat les dificultats culturals que representa. De la mateixa manera que, des de fa algunes dècades, la informació camina sobre els bits, ara sobre el suport de les xarxes telemàtiques es construeixen les xarxes socials. Això és, a la llarga, més transcendent que totes les altres coses, ja que permet la creació de nous models de comunitat, la generació d’informacions des de nous emissors no formalitzats i la difusió ràpida i extensa al marge del monopoli dels mitjans tradicionals. Són evidents les conseqüències en l’evolució de les borses, en els canvis en la configuració de l’opinió política, en les campanyes electorals o en la caiguda de governs. Tenim exemples ben recents de tot això. Un dels elements que ha acabat d’arrodonir aquest naixement és l’explosió de terminals que permeten estar connectat en mobilitat, és a dir, amb un element portàtil i sense estar lligat a través d’un cable. Tant se val si es tracta de terminals de telefonia mòbil, d’ordinadors portàtils amb connexió wi-fi, d’i-pots, d’i-phones, de tablets, d’i-pads… o d’altres artefactes que acabaran convergint tots plegats en una mena de barreja d’ordinador, de telèfon i de petit televisor. És per això que ha esdevingut tan important l’existència del MWC que la darrera setmana s’ha celebrat a Barcelona. No tant com a trobada comercial, sinó com a lloc per on passa la dinàmica innovadora que fa avançar aquest sector. Molt més que els nous productes que s’hi presenten, és important veure i seguir les noves formes de viure i de relacionar-se que permeten, i que sovint imposen, de la mateixa manera que al segle passat el cotxe o l’avió les va canviar, quan no imposar. Tres reflexions finals. 1. No entendre la direcció i la velocitat del canvi social és molt perillós, i està en l’origen de molts dels nostres problemes. A casa nostra, no s’ha copsat encara què suposarà de veritat, per a la nostra manera de viure, la globalització; ni què significa econòmicament haver entrat a la UE, i sobretot a l’euro; ni quines son les conseqüències de canvis en el repartiment del poder que comportaran les noves xarxes. Això ens desorienta, a vegades ens irrita i sovint ens fa equivocar-nos en la formulació de diagnòstics i de solucions. 2. En un sentit invers, no ens hem de deixar portar per una actitud passiva davant d’aquests canvis. Ni tots són bons, ni tots són imparables. El progrés tecnològic els permet però no els fa obligatoris. Com més grans són les nostres possibilitats més grans han de ser les capacitats de les societats madures per regular-ne la utilització. El recent discurs de la liberalització i de la «intel•ligència del mercat» ja ens ha portat a una gran crisi i ens hi continuarà portant. És imprescindible reivindicar la necessitat d’una participació democràtica i d’una política al servei dels interessos col•lectius i no pas dels de grups, partits o empreses. 3. Hem de fer tot el possible perquè Barcelona continuï sent la seu dels propers MWC. És bo per a la projecció de la Ciutat. És bo per als nostres sectors relacionats amb el turisme. Però sobretot és bo perquè Barcelona sigui un referent europeu en el procés de configuració d’aquestes noves formes de convivència. I seria bo que el gran show comercial actual es complementés amb un espai de reflexió social i política sobre el seu significat i les seves possibilitats.