Crec que no deu ser massa desencertat definir l’«espècie homo» com aquella que, gràcies a la gran complexitat del seu cervell i l’alliberament de les seves extremitats anteriors, ha desenvolupat una intel•ligència i una capacitat pràctica que li permeten obtenir fàcilment de l’entorn els recursos que necessita, modificar aquest entorn per protegir-se de les agressions i multiplicar les seves potencialitats mitjançant el treball col•laboratiu amb altres membres de l’espècie. Això ha necessitat augmentar molt, i de manera paral•lela, la intel•ligència, els coneixements, la tecnologia i la capacitat de comunicació (especialment, la comunicació simbòlica). Per què començo amb una afirmació aparentment tan abstracte? Perquè cada cop que es produeix un canvi important en els elements que permeten aquestes possibilitats la societat humana fa un salt qualitatiu, i crec que ara som davant d’un d’aquests salts. Les darreres dècades del segle XX han vist com es repetia, però amb una intensitat i velocitat molt més grans, el que va passar al segle XIX amb un recurs bàsic, l’energia, que permet obtenir gairebé tots els elements materials necessaris per a la vida (aliments, mobilitat, eines, confort i benestar). La revolució actual s’ha denominat de la informació i fins i tot s’ha parlat de la «societat digital». Crec que és una expressió poc afortunada ja que una tecnologia no mereix qualificar un tipus de societat. S’ha emprat també, amb un xic més d’encert, de «societat de la informació» i de «societat del coneixement», però tampoc no crec que reflecteixin la naturalesa profunda del que estem vivint. Analitzem què significa el resultat de tres fenòmens que s’han produït conjuntament: capacitat pràcticament infinita de processar, emmagatzemar i transmetre bits (és a dir, informació), globalització d’una xarxa de gran capacitat (que pot transmetre tot tipus de continguts a gran distància i de manera gairebé instantània) i possibilitat d’estar connectat a la xarxa en mobilitat (és a dir, per mitjà d’ones). Això és el que configura un nou paradigma: capacitat de viure connectat, sempre i amb tothom, amb tots els avantatges i tots els inconvenients que això significa. Crec que la connectivitat és el moll de l’os de la societat que està emergint, perquè no només serveix per enviar i rebre informació sinó també, i sobretot, per «viure junts» independentment de la proximitat física. Aquest és el fenomen social que estan experimentant les noves generacions i que, a corre-cuita, els adults estem intentant comprendre i, a vegades, participar-hi malgrat les dificultats culturals que representa. De la mateixa manera que, des de fa algunes dècades, la informació camina sobre els bits, ara sobre el suport de les xarxes telemàtiques es construeixen les xarxes socials. Això és, a la llarga, més transcendent que totes les altres coses, ja que permet la creació de nous models de comunitat, la generació d’informacions des de nous emissors no formalitzats i la difusió ràpida i extensa al marge del monopoli dels mitjans tradicionals. Són evidents les conseqüències en l’evolució de les borses, en els canvis en la configuració de l’opinió política, en les campanyes electorals o en la caiguda de governs. Tenim exemples ben recents de tot això. Un dels elements que ha acabat d’arrodonir aquest naixement és l’explosió de terminals que permeten estar connectat en mobilitat, és a dir, amb un element portàtil i sense estar lligat a través d’un cable. Tant se val si es tracta de terminals de telefonia mòbil, d’ordinadors portàtils amb connexió wi-fi, d’i-pots, d’i-phones, de tablets, d’i-pads… o d’altres artefactes que acabaran convergint tots plegats en una mena de barreja d’ordinador, de telèfon i de petit televisor. És per això que ha esdevingut tan important l’existència del MWC que la darrera setmana s’ha celebrat a Barcelona. No tant com a trobada comercial, sinó com a lloc per on passa la dinàmica innovadora que fa avançar aquest sector. Molt més que els nous productes que s’hi presenten, és important veure i seguir les noves formes de viure i de relacionar-se que permeten, i que sovint imposen, de la mateixa manera que al segle passat el cotxe o l’avió les va canviar, quan no imposar. Tres reflexions finals. 1. No entendre la direcció i la velocitat del canvi social és molt perillós, i està en l’origen de molts dels nostres problemes. A casa nostra, no s’ha copsat encara què suposarà de veritat, per a la nostra manera de viure, la globalització; ni què significa econòmicament haver entrat a la UE, i sobretot a l’euro; ni quines son les conseqüències de canvis en el repartiment del poder que comportaran les noves xarxes. Això ens desorienta, a vegades ens irrita i sovint ens fa equivocar-nos en la formulació de diagnòstics i de solucions. 2. En un sentit invers, no ens hem de deixar portar per una actitud passiva davant d’aquests canvis. Ni tots són bons, ni tots són imparables. El progrés tecnològic els permet però no els fa obligatoris. Com més grans són les nostres possibilitats més grans han de ser les capacitats de les societats madures per regular-ne la utilització. El recent discurs de la liberalització i de la «intel•ligència del mercat» ja ens ha portat a una gran crisi i ens hi continuarà portant. És imprescindible reivindicar la necessitat d’una participació democràtica i d’una política al servei dels interessos col•lectius i no pas dels de grups, partits o empreses. 3. Hem de fer tot el possible perquè Barcelona continuï sent la seu dels propers MWC. És bo per a la projecció de la Ciutat. És bo per als nostres sectors relacionats amb el turisme. Però sobretot és bo perquè Barcelona sigui un referent europeu en el procés de configuració d’aquestes noves formes de convivència. I seria bo que el gran show comercial actual es complementés amb un espai de reflexió social i política sobre el seu significat i les seves possibilitats.

El Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast celebra la primera Nit del Cercle amb l’atorgament del Premi del Cercle a una empresa com a reconeixement de la seva tasca a benefici del nostre país, impulsant la innovació, la internacionalització i el coneixement. Els criteris que s’han seguit per seleccionar els candidats al Premi són que es tracti d’una empresa industrial – en el concepte modern de la indústria – que incorpori el coneixement i la innovació com a base de la seva competitivitat, que estigui orientada al mercat internacional, i que actuï amb responsabilitat social. Amb aquest guardó el Cercle vol reconèixer l’esforç de les empreses catalanes i la seva potencialitat per a superar l’actual situació de crisi econòmica. Les característiques de la crisi Estem instal•lats en la crisi. Segurament hem tocat fons, però tot fa pensar que hi ha el perill que ens hi quedem un temps llarg, en aquest fons. S’ha evitat el que podia haver estat una gran depressió, però no hi ha encara en marxa els mecanismes que poden donar un tomb a la situació i fer que alguns indicadors no solament no continuïn empitjorant, sinó que comencin a millorar d’una manera estable. La crisi espanyola té dos grans símptomes: un d’intern, l’atur (més de quatre milions de persones, dels quals més de dos milions han perdut el lloc de treball en menys de divuit mesos) i un altre d’extern, el deute (l’acumulació d’un deute privat molt exagerat i un deute públic moderat, però de creixement accelerat, tot plegat agreujat per un fort dèficit comercial, acumulat durant anys). Fins que no inventem un o dos milions de nous llocs de treball, i aconseguim augmentar l’activitat –però sense augmentar el deute (sobretot el de famílies i empreses)–, no podrem parlar de la fi de la crisi. Podrem anar dient adéu a la crisi quan l’ocupació vagi augmentant, l’atur es redueixi, l’estalvi torni a créixer i ens tornem a situar, sense bombolles especulatives, en un nivell de renda i de riquesa adequat al nostre nivell de desenvolupament actual. Les malalties subjacents a aquests símptomes són dos forts desequilibris: hem consumit o invertit –- a base d’endeutar-nos — molt més del que hem guanyat o ingressat, i hem fabricat o construït moltes coses innecessàries (sobretot, però no solament, pisos) mentre hem anat important molt del que consumíem. Aquesta situació de sobreconsum intern ha fet que perdéssim progressivament competitivitat exterior. Les vies de sortida Sortir de la crisi vol dir tornar a un cert creixement del PIB, un creixement moderat –molt per sota d’aquells 4% dels anys de “fiesta”—però positiu i suficient per generar ocupació. Per augmentar l’activitat ha de créixer el consum interior, la demanda pública o l’exterior. Estimular la demanda interna no serà fàcil: molta gent ha perdut poder adquisitiu o té por del futur. De fet, tampoc no és massa convenient estimular-la, ja que s’ha de refer l’estalvi. Els grans dèficits pressupostaris d’aquests dos anys han augmentat molt el deute públic i, per tant, no podem pensar que la demanda i la inversió públiques puguin créixer molt. Podrem reduir el dèficit pressupostari, però no reduirem el deute públic. Podem reduir el deute privat, però moderant el consum. Tot això fa que haguem d’assegurar que l’exportació sigui un dels motors de la recuperació. Amb l’entrada a l’euro vam perdre una eina, la devaluació, però hem guanyat oportunitats, ja que ara tota Europa s’ha convertit en el nostre mercat interior. En el cas de Catalunya, ja estem venent a Europa tant com a la resta d’Espanya. La producció de l’economia catalana es reparteix actualment en tres parts iguals: una part correspon al consum català, una altra a l’ espanyol i la tercera al de fora, que vol dir molt majoritàriament els països de la UE. Hem d’aprofitar el fet que les economies europees es reactivaran abans que la nostra, algunes ja ho estan fent, per fer servir aquesta situació com a motor de la recuperació de l’economia catalana –això sense oblidar, de cap manera, el creixement continuat de les economies emergents. Les eines de sortida En aquestes circumstàncies, les paraules màgiques haurien de ser: exportacions, millora de la balança comercial i competitivitat exportable –tenint com a referent el mercat de la UE. En aquests moments, una de les mesures de la competitivitat de les empreses ha de ser el ratio exportacions/vendes. És una mesura de competitivitat però, a més, de competitivitat exportable. Aquests criteris ens porten a dues conclusions importants. La primera és que l’activitat industrial ha de tenir un paper clau en la recuperació, ja que els productes i els serveis industrials són molt més “exportables” que no pas els serveis en general. Per tant, l’augment de l’exportació ha de venir de la indústria. La segona conclusió és que, en la represa espanyola, Catalunya ha de tenir un paper de primer ordre precisament pel seu caràcter de primera àrea industrial d’Espanya i pel seu lideratge actual pel que fa a les exportacions a Europa. És amb aquests criteris i amb aquest convenciment que hem fet la selecció d’empreses que estan, i encara poden estar molt més, en situació d’empènyer la transformació de la nostra activitat i la recuperació de la nostra economia. La feina prèvia ens ha portat a seleccionar com a nomenades tres empreses : CIRCUTOR, FLUIDRA i TELSTAR, a una de les quals s’atorgarà el dia 20 el premi. En el curs del procés de selecció, hem pogut constatar amb satisfacció la gran quantitat d’empreses catalanes, grans i no tan grans, que estan en condicions de competir internacionalment. Per això, aquest premi a una d’elles, vol ser una reconeixement a totes i alhora un crit d’esperança en la potencialitat del país.