L’ ètica és un element clau en les nostres societats, i més encara quan aquestes estan en canvi permanent. El cervell humà no està ben dotat pels canvis. Desprès de 40.000 anys del que en podem dir humanitat, els canvis més importants han tingut lloc en els dos darrers segles. I tot i així, encara hi ha diferents velocitats de canvi en cada societat i en els diferents països del món. La salut, la malaltia i la mort han estat sempre elements de preocupació de les persones i les societats s’han organitzat per fer front a aquests reptes. En el curs dels darrers anys, les tecnologies han entrat amb força en els sistemes de salut i en la pràctica mèdica. En especial, la digitalització de la informació i de les dades transformen la pràctica clínica i, sobretot, tenen un gran potencial per tal que el ciutadà / pacient tingui un rol més actiu en la cura de la seva salut. La Professora Núria Terribas, en el seu article diu que “Majoritàriament, el ciutadà-usuari-pacient, titular de drets i també d’obligacions, transita de forma passiva pel sistema sanitari entomant totes aquestes maneres de fer perquè és conscient de la seva vulnerabilitat i que, en context de manca de salut, està a les mans dels professionals que l’atenen”. Per complementar aquest excel•lent article de la Professora Terribas, voldria assenyalar els reptes ètics que ens plantegen les noves tecnologies, però des del punt de vista com aquestes poden ajudar a empoderar el ciutadà/pacient a millorar la seva salut i qualitat de vida. La pregunta és : si hi ha solucions tecnològiques disponibles que poden millorar la salut i el benestar i no s’ implementen, estem davant d’un problema ètic? No es tracta de l’ ètica en les intervencions clíniques, que és tot un món, sinó de l’ètica per tal que el ciutadà/pacient pugui deixar de ser “passiu”. Prevenció de la salut Les evidències clíniques en la prevenció són cada cop més abundants i tenen més importància per mantenir-se sa. Hi ha tot un seguit de malalties que es poden evitar, o almenys ajornar la seva aparició si la persona té l’oportunitat de seguir un estil de vida adequat. El repte és com aquestes evidències es comuniquen de forma adequada a la ciutadania, per tal de possibilitar l’establiment de conductes sanes i, en el seu cas, fer els canvis d’ hàbits adequats. Diagnòstic El diagnòstic és un element cabdal que té una gran implicació en la vida d’un pacient. Un cop realitzat, el repte és com es comunica al pacient de forma que en sigui conscient i pugui actuar en conseqüència. També com pot obtenir informació complementària i validada clínicament. Tractament En determinades malalties hi ha diferent possibilitats a l’hora de prescriure un tractament. Sense cap dubte la informació és vital per tal que el pacient pugui decidir amb criteri. També saber els resultats d’un tractament en casos similars. Monitorització i seguiment Amb l’augment de malalties cròniques, el seguiment i la monitorització de les constants vitals dels pacients és fonamental. El repte és com aquesta monitorització és accessible a totes a aquelles persones que ho necessiten i que, per descomptat, hi estant d’ acord. El seguiment/acompanyament dels pacients des de la vessant social és cada cop més necessària, en especial en persones grans que viuen soles, amb una coordinació eficaç entre serveis socials i serveis de salut. Quin rol poden tenir les tecnologies digitals? Aquests reptes es poden superar a partir de nous procediments i processos de les organitzacions socials i de salut ens els quals la tecnologia ha de ser un element facilitador. El pacient/ciutadà ha de poder accedir a la informació i les dades de la seva salut, ha de disposar d’evidències per cuidar-se, tenir qualitat de vida i ha de poder decidir en cada moment el que cregui més adequat. Estem davant d’un nou paradigma, el de la connectivitat, on gràcies a tecnologies com els mòbils i les tabletes es permet accés ràpid a la informació per comparar, aprendre i decidir sense que importi on és la persona/pacient. Però cal anar en compte, per tal d’evitar una divisió en la nostra societat, una escletxa entre aquelles persones que tenen mitjans o recursos i aquelles que pel seu nivell econòmic no podran gaudir dels avantatges de la salut digital. Però la tecnologia digital en si mateixa també suposa un seguit de qüestions ètiques: • La protecció de les dades personals de salut. • La identificació amb seguretat de la persona que accedeix a les seves dades de salut o estableix comunicació per via digital amb el seu metge o infermera. • En els casos de persones grans dependents o persones discapacitades, qui pot tenir dret a accedir a les dades personals del pacient? • Pel que fa als instruments de control de constants i els utilitzats pel seguiment de dietes, com es garanteix la confidencialitat de la informació? • Com es pot aconseguir que la multitud de dades de les històries clíniques electròniques puguin ser útils per a la recerca sense trencar la confidencialitat d’ aquestes dades? Encara hi ha moltes qüestions per resoldre. Mentrestant, em permeto citar a Jürgen Habermas: “Por otra parte, la calidad de una vida en común no se mide solo por el grado de solidaridad y el nivel de bienestar, sino también por el grado en que en el interés general se contemplan equilibradamente y por igual los intereses de cada individuo” ( Escritos sobre moralidad y eticidad. P.113. Paidos 1991).

Fa unes setmanes la Dra. Granados ens parlava d’ètica i noves tecnologies per a la salut, apel.lant a la transparència i al rigor per resoldre conflictes d’eficència vs equitat i sostenibilitat. Aquesta seria una vessant d’innegable actualitat, especialment també en el present context de crisi que ens ha fet reflexionar a fons sobre el principi de justícia en salut i repensar allò que anomenem “estat del benestar” i que hem forjat sobre un model de salut pública i universal que ara s’està qüestionant. També cal, però, analitzar quins són els comportaments ètics en el context personal de la salut, quan ens referim a l’individu concret, al seu procés de malaltia i a l’atenció que espera rebre per part dels professionals i les institucions que l’acullen. La medicina en els darrers 60 anys ha evolucionat molt més que en tota la seva història, no només en el coneixement de les malalties i els seus possibles tractaments sinó també i molt especialment en les eines que disposa per a fer-hi front (noves teràpies i proves diagnòstiques, prevenció, farmacologia, tècniques de suport vital, incorporació de les noves tecnologies al tractament de la informació, etc). Aquests avenços ens han portat a una medicina superespecialitzada que sovint ha prioritzat l’eficàcia però també ha suposat “l’atomització” de l’usuari, que és vist i tractat com un seguit de patologies o dificultats a superar, lluny d’una visió global com a persona, en el conjunt de les seves necessitats bio-psico-socials i sense una correcta coordinació i atenció. A aquest fenòmen hi ha contribuït també la pèrdua de valors professionals i mancances essencials en la formació de les noves generacions, especialment de metges, per a qui els temes d’ètica i bioètica de la praxis professional són força aliens i desconeguts. El que sí hem incorporat en l’assistència és el compliment dels requeriments legals, imposats per la norma sota el risc de sancions, tals com l’obligació de complir amb el deure d’informació i especialment el consentiment informat, o el deure de protecció de dades personals. Amb tot, el rerefons ètic d’aquestes obligacions, que són el respecte a l’autonomia de la persona per a prendre decisions responsables i el deure de protegir la seva intimitat i confidencialitat, es perd en els aspectes purament formals, que alhora hem convertit en ítems avaluables de qualitat de l’assistència, merament quantitatius i no qualitatius (compliment numèric del consentiment signat en les històries clíniques o grau d’implementació de sistemes de protecció de dades en els fitxers electrònics). Si s’informa adequadament a la persona, si tenim actituds respectuoses amb la intimitat de la persona, més enllà del registres, etc., això ni interessa analitzar-ho ni ningú vetlla per a que sigui respectat. Majoritàriament, el ciutadà-usuari-pacient, titular de drets i també obligacions, transita de forma passiva pel sistema sanitari entomant totes aquestes maneres de fer perquè és conscient de la seva vulnerabilitat i que, en context de manca de salut, està a les mans dels professionals que l’atenen. Tot i que aquesta és encara una realitat en els nostres hospitals i centres de salut, cal ser conscients com a societat que no és el desitjable i que les noves generacions, més informades i formades, seran molt més exigents dels seus drets en salut i per tant obligaran a revisar actituds i aptituds dels professionals i de les institucions prestadores dels serveis. El tomb important a fer, però, no hauria de venir donat per una major exigència ciutadana, que també, sinó per una major consciència ètica dels deures professionals i d’aquells que tenen la responsabilitat sobre ells (des de les instàncies administratives que sovint imposen criteris no prou respectuosos pel pacient, passant pels gerents hospitalaris i comandaments de qui depenen criteris interns de funcionament i gestió, fins al professional en la seva pròpia consulta o àmbit d’atenció a la persona). Som en un moment en que els nous avenços tecnològics i biomèdics estan liderant el sector sanitari, amb voluntat de fer-lo més eficient i eficaç davant la malaltia o en la prevenció d’aquesta. Seria bo, també, que aquest lideratge anés acompanyat per criteris ètics adients, que permetin integrar el coneixement de forma respectuosa amb la dignitat de la persona i els seus drets, d’altra banda àmpliament reconeguts en el marc legal nacional i internacional. En aquesta tasca, la bioètica hi té un paper fonamental i molt viu al nostre país, que hem de preservar i posar-lo en valor!

Internet es una potente herramienta que ha transformado la Sociedad. Día tras día aumenta de manera exponencial la cantidad de información digital generada, transmitida, procesada y almacenada. En 2013 se generaron alrededor de 2 Zetabytes ( Zetabyte= 1021 bytes) de datos, cantidad superior a la generada desde el principio de los tiempos hasta hace año y medio. Esta proliferación extraordinaria de datos y la capacidad de extraer conocimiento de ellos crea una nueva era en el avance de la humanidad. Estamos ante una revolución tecnológica única, que nos permite por una parte, resolver problemas, impensables hace pocos años pero que nos plantea una nueva problemática relacionada con la Ética difícil de resolver. Un ejemplo positivo para la Ciencia, de los muchísimos que existen, es el proyecto LHC, del acelerador de partículas instalado en Ginebra. En cada segundo de funcionamiento genera 1 Petabyte (Petabyte= 1015 bytes) de datos que debidamente filtrados se distribuyen por todo el mundo para que los científicos puedan compartirlos y colaborar en sus investigaciones. Otro ejemplo que podemos describir está relacionado con la medicina personalizada. Por una parte, es necesario que los investigadores tengan acceso a las enormes bases de datos genéticas que se están llenando a partir de la secuenciación del DNA de miles de pacientes ahora (serán millones dentro de poco) para, con la ayuda de supercomputadores, poder estudiar la influencia de los genes en las enfermedades y de esta forma, predecirlas, prevenirlas y administrar fármacos personalizados a cada paciente. Pero cuidado, la información genética de cada paciente no debería de ser accesible para otros usos, sin las autorizaciones pertinentes. Existen muchísimos ejemplos que pueden ser muy peligrosos: Las personas estamos generando información denominada huella digital, asociada a casi cada actividad que realizamos, pero especialmente, cada vez que accedemos al móvil o a las redes sociales. Somos nuestra huella digital. Nunca como hoy fue tanta verdad la frase “la información es poder” y, aún más, riqueza. Hoy gran parte de la huella digital de millones de ciudadanos circula libremente por Internet. En 2013, viajaron por la red más de 600 Exabytes (Exabyte= 1018 bytes). De ellos alrededor del 40% están asociados a operaciones relacionadas con Google. Los sistemas operativos de los computadores personales e Internet y sus redes sociales asociadas como Facebook, Twitter, YouTube, Linkedin, etc. están pensados para compartir, y por lo tanto son vulnerables a la falta de confidencialidad. Por ello es relativamente fácil obtener los datos que viajan por la Red y acceder a la información almacenada en nuestros computadores personales sin que el dueño de los datos lo sepa ni, por supuesto, lo autorice. Y frente a protecciones tecnológicas, como pueda ser el encriptar la información, los salvapatrias, tales como la agencia NSA americana, dedican cantidades enormes de dinero para desarrollar artilugios muy sofisticados como los computadores cuánticos para intentar romper cualquier clave de protección que utilizan los documentos, desde los pertenecientes a las naciones hasta los relacionadas con transacciones bancarias, aplicaciones médicas o de negocios. Como se ha visto en los casos Assange y Snowden, estamos ante una bomba de relojería de consecuencias inimaginables. La tecnología avanza a mayor velocidad que las leyes. Necesitamos desarrollar urgentemente leyes que tengan en cuenta esta nueva problemática generada por las tecnologías de la información y sus nuevos usos. Y también precisamos que los ingenieros que las desarrollan reciban formación ética para que intenten valorar a priori los efectos sociales y éticos de sus implementaciones. Conviene que nos hagamos una serie de preguntas. ¿Quiénes son los propietarios de nuestros datos? ¿Podemos y debemos de ser nosotros, que los generamos, los únicos propietarios? ¿Pueden los gobiernos o las instituciones públicas utilizar los datos que consideran necesarios para garantizar la lucha contra el terrorismo? ¿Por qué los utilizan para hacer política chantajista y ventajista? ¿Podemos vender nuestros datos? ¿Debemos definir los ciudadanos y sólo los ciudadanos los niveles de protección de nuestros datos? ¿Es ético que nos lleguen cada día más y más correos electrónicos de contenido no deseado? ¿No debería ser posible y fácil solicitar a cualquiera que tenga datos nuestros que los borre si ese es nuestro deseo? ¿Deberíamos de pagar para que las empresas utilicen nuestros datos para mejorar nuestra calidad de vida? En definitiva, nuestros datos son fuente de poder para las empresas que intentan vendernos sus productos, también para los políticos que pretenden ganar las siguientes elecciones y en definitiva para todos aquellos que son capaces de usarlos en su beneficio. El hecho de que sepamos que somos espiados, ¿puede llegar a cambiar nuestras raíces culturales y sociales? Una vez más, la tecnología no es ni buena ni mala en sí misma, todo depende del uso que hagamos de ella. El futuro es apasionante, pero tiene sus riesgos.

Kim Faura, director general de Telefónica a Catalunya, ha lliurat avui, dimecres 22 de gener a l’Hotel Alimara de Barelona, el IV Premi Nit del Cercle a l’empresa GTD, en reconeixement al foment de la innovació, la internacionalització i el coneixement a través de la seva activitat empresarial. A l’acte, presidit per Miquel Roca, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i Joan Majó, president de la comissió Cercle per al Coneixement de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, hi han assistit un centenar de persones provinents del món empresarial i acadèmic, d’entre les quals el Sr. Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball, i el Sr. Enric Fossas, rector de la UPC. L’acte ha tingut lloc en el marc de la Nit del Cercle, enguany la quarta edició d’una trobada empresarial que té com a objectiu reconèixer la importància del teixit industrial català a l’hora d’empènyer Catalunya cap a la recuperació econòmica i, a la vegada, impulsar-la cap a posicions capdavanteres de l’economia del coneixement. En aquest sentit, Joan Majó ha ressaltat el potencial de la indústria catalana i el “gran actiu que té la societat d’aquest país gràcies a les empreses generadores de talent i qualitat”. GTD (www.gtd.es) és una enginyeria de Sistemes i de Software que treballa des de 1991 en els sectors Espacial, Aeronàutic, Defensa, Energia i Marítim. Té més de 300 enginyers arreu del món, dedica més del 6,5% de la facturació en R+D i exporta més del 65% de la facturació a més de 15 països d’Amèrica Llatina, Europa i Àsia. Carlos Kinder, el conseller delegat de GTD, ha afirmat que la clau de l’èxit és el capital humà i ha afegit que a Catalunya hi ha molt de talent però “cal seguir treballant en aquest sentit, ja que un país modern ha d’apostar sempre per l’educació, la formació i la recerca”. Les tres finalistes del Premi Nit del Cercle 2014 han estat, per odre alfabètic, Fractus (www.fractus.com), GTD (www.gtd.es) i Scytl (www.scytl.com), que, juntament amb les nou empreses finalistes de les edicions anteriors, Ames, Biokit, Circutor, Comexi Group, Esteve, Fluidra, Mier Comunicaciones, Simon i Telstar, han passat a formar part del Quadre d’Honor de la Nit del Cercle. Miquel Roca ha agraït la feina d’aquestes empreses ja que “el talent és el futur del nostre país i vosaltres (les empreses) permeteu mirar el futur amb entusiasme i optimisme”, ha afirmat.

IV Nit del Cercle from Amics del País – SEBAP on Vimeo.

El passat dimecres 2 de desembre, vam celebrar el darrer Vespre del Cercle de l’any que va comptar amb la participació de l’Heribert Padrol, advocat especialista en dret tributari i actual membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC). Heribert Padrol va centrar la seva intervenció en descriure el procés de transició cap a una agència catalana. Va començar la seva ponència revisant el funcionament de l’Agència Tributària espanyola de la qual va afirmar que anys enrere havia estat la millor del món amb l’aposta informàtica d’informacions creuades i amb una excel•lent assistència al contribuent, però que, actualment, tenia certes mancances que va analitzar. La primera feia referència al control tributari. Padrol va destacar l’alta pressió fiscal que tenim a Espanya (10 punts per sobre de la mitjana europea) i, alhora, la baixa recaptació. Va afirmar que el sistema és molt eficient només per a les persones de qui es disposen dades, però que permet un molt elevat nivell de frau. Segons la Unió Europea, això és degut a una falta de personal humà. El rati de treballadors de l’Agència Tributària és molt baix i el rati de personal destinat al control tributari és només del 19%, molt per sota del 35% que correspon a la Unió Europea. En segon lloc va parlar sobre la seguretat jurídica tributària, que va descriure com a dramàtica a conseqüència del mecanisme de les consultes tributàries vinculants i amb caràcter retroactiu que provoquen canvis constants de criteris i dificulten la inversió al país. Tot seguit va continuar la seva intervenció parlant sobre l’Agència Tributària catalana, que s’hauria de crear aprenent dels errors analitzats. Va esmentar diferents mecanismes per evitar el frau, com per exemple un sistema d’incentius al compliment voluntari mitjançant una bona assistència al contribuent, un clima de confiança en les institucions públiques, l’eliminació de la impunitat del frau, la senzillesa, rapidesa i eficiència del sistema, la creació d’un control tributari integrat amb la Seguretat Social, entre d’altres. Va fer referència a l’eliminació dels Tribunals Econòmics Administratius i substituir-los per sistemes de resolució interns i ben dissenyats, i a la descentralització de les oficines amb l’objectiu de disminuir el frau i incrementar la cohesió social. També va parlar sobre la necessitat d’un marc normatiu estable, que no inclogués els tipus de gravamen, per incrementar així la seguretat jurídica tributària, i la necessitat d’augmentar la relació amb empreses, sectors i agents socials per adaptar les regles del joc als canvis socioeconòmics. Per dur a terme la transició, va reclamar una direcció política forta i amb les idees clares i una bona formació sobre pràctiques i aspectes culturals de la nova Agència Tributària. “Actualment estem vivint una crisi institucional molt greu, amb una justícia deficient i un frau fiscal inassumible; això ens ha de servir com a impuls i motivar-nos per crear una Agència Tributària Catalana amb voluntat de millora”. No obstant, “no pot ser la punta de llança del procés polític que viu Catalunya, sinó que ha de ser part del procés”, va afirmar l’Heribert Padrol. És per això que cal una direcció política forta capaç de liderar la transició.

La ciència, el desenvolupament i la innovació (I+D+i) cada vegada és considerada com una de les peces claus en el progrés dels països i de la humanitat, per bé que aquesta importància no sempre sigui reconeguda des del punt de vista pressupostari, tant en el sector públic com en el privat. Però la recerca, com tota activitat humana, també s’ha de regir per codis de bon comportament, per codis ètics, i sempre hi ha hagut alguns casos de males pràctiques, afortunadament pocs i que, sovint, han sortit a la llum. Per analitzar la problemàtica dels comportaments ètics en recerca, i començant pels aspectes més generals, en primer lloc s’ha de considerar la necessitat de mantenir la integritat científica, que ha de regir la pràctica diària de la ciència. Aquí i allà apareixen casos de frau, dels quals els més comuns són els qualificats de fabricació de dades, falsificació i el plagi. Actualment aquesta tendència pot estar esperonada per la pressió per publicar (“publish or perish”) i per la necessitat d’obrir-se camí i aconseguir llocs de treball. En aquest sentit, s’ha expressat la preocupació per l’arribada a primera línia de la ciència de països amb cultures diferents de l’europea. Tot i el gran nombre d’investigadors i de publicacions, el nombre de casos de frau sembla reduït, probablement gràcies al sistema en el seu conjunt, per exemple, el control de les publicacions per revisors, que a més d’estar dirigit a garantir la seva qualitat també està orientat a minimitzar els casos de frau. Però tot i l’excepcionalitat, s’han de tenir instruments per al seu tractament. En segon lloc, en relació amb la neutralitat de la recerca, cal reflexionar sobre com s’utilitzen els descobriments científics. Els investigadors han de tenir en compte els aspectes ètics entorn a l’aplicació de les seves recerques a través de les tecnologies que es fan servir en agricultura, energia, telecomunicacions i, especialment, en les tecnologies biològiques, que poden afectar les nostres concepcions del món. Exemples d’això són les recerques en cèl•lules mare produïdes a partir d’embrions, la fecundació in vitro, etc. Però també l’ús de les nanotecnologies o les plantes transgèniques. Casos especialment sensibles són les pràctiques de la ciència en el cas de la biologia, que ja es van començar a considerar als Tribunal de Nuremberg. A diferents nivells, s’estan establint regulacions mitjançant comitès de bioètica. Cal considerar el cas de la recerca amb humans o mostres humanes, la recerca en animals i l’alliberament al medi ambient d’organismes modificats genèticament. La discussió més actual està en la implementació de regulacions de treball amb animals de laboratori i en les regulacions dels assajos clínics. De cara al futur, ja s’estan fent esforços, que cal augmentar, per educar els investigadors i el públic en general sobre aquest tema, per exemple, amb l’aprovació de Codis de Bones Pràctiques Científiques. Les Acadèmies de Ciències i, en particular, l’Associació Europea d’Acadèmies (“All Academies of Europe”, ALLEA) han estat molt actives en aquest aspecte. Cal continuar amb la creació generalitzada d’òrgans de control i de sanció. En això cal estar atents a que no sigui una trava administrativa més, de les que de manera creixent destorben la pràctica de la recerca. Sembla més raonable, com en altres situacions, actuar amb contundència en els casos en els que es presenta algun tipus de mala conducta o bé crear òrgans d’apel•lació (“ombudsman”). Els casos més coneguts són els de l’Oficina d’Integritat Científica dels Estats Units o el cas danès. A Espanya el CSIC va formar un Comitè d’Ètica que s’ha ocupat d’aquests casos.

La ética trasciende todo lo que hacemos, por lo que sin duda incide también en cómo hacemos la ciencia. Entendemos por ciencia el trabajo de descubrir cómo funciona el universo, cuáles son sus leyes de funcionamiento, cómo las podemos modelar, y en definitiva cómo podemos prever mejor el futuro. Los avances de la ciencia nos permiten aprovechar mejor los recursos naturales a través de las nuevas tecnologías a las que da lugar. La tecnología es la consecuencia práctica de la ciencia. La tecnología marca el cómo podemos vivir en sus aspectos prácticos (que se modula por la realidad de la economía); y la ciencia marca el cómo entendemos el mundo y nuestra posición en el mismo (en contraste y diálogo constante con la filosofía y la religión). Y en ambos casos, ciencia y tecnología, hemos de ver cómo conviven y cómo interaccionan con la ética. Nos vamos a centrar aquí en un par de dimensiones de este binomio “ciencia + ética”: 1) cómo aplicamos los resultados de la ciencia a través de la tecnología y cómo incide en ello la ética, y 2) cómo se hace la ciencia, cómo se desarrolla y cómo incide la ética en este proceso. Es un lugar común decir que la ciencia no es “ni buena ni mala” ya que, lo que es, es la constatación de nuestro modelo mental del universo. Se aventuran unos principios básicos y unas hipótesis matemáticas del modelo, se calculan sus proyecciones en situaciones prácticas y se miden dichas cantidades en la realidad. Si concuerdan y son repetibles, nos convencemos de que el modelo es adecuado, es decir, refleja adecuadamente la realidad en las circunstancias medidas. Con el tiempo dichos modelos abarcan cada vez más ámbitos de la realidad, de lo más sencillo a lo más complejo, de los componentes más básicos de la materia al universo astronómico, de los materiales inertes a los cuerpos vivos, de la estructura básica de la vida a todo el entorno cambiante del individuo y de su sociedad – y cada vez con más precisión. Realmente es una actividad apasionante. Pero saber es poder. Y la ética de cada cual es la que dictará la manera de cómo se aplican dichos conocimientos y las tecnologías correspondientes. La informática, las comunicaciones e internet nos han facilitado muchísimo la vida, nos dan acceso a mucha más información de manera mucho más rápida y económica – pero también pueden usarse para realizar ataques destructivos contra la privacidad, contra las instituciones financieras, y en un mundo del “internet de las cosas”, contra las infraestructuras físicas etc. Por ello hemos de dotarnos de unas reglas de convivencia, de unas leyes que reflejen el equilibrio adecuado entre la libertad de uso de las tecnologías con la protección necesaria de las personas y las instituciones que nos hemos dado. Dicho equilibrio adopta diferentes formas según el entorno social en que se desarrolla, y por tanto de la ética imperante. Encontrar y acordar dichos equilibrios se hace más difícil cuánto más rápido sea la evolución de la tecnología, y por tanto del status quo de lo que es económicamente factible para la mayoría de la sociedad. Un caso claro es la explosión tecnológica hasta nuestros días de las tecnologías de la información y de internet. En la base de dicha explosión está el descubrimiento de los semiconductores y la ciencia de los materiales. Esta revolución ha colapsado muchos de los modelos productivos y económicos de hace pocas décadas, a la vez que ha abierto un sinfín de nuevas oportunidades. La información está al alcance de todos – o de casi todos. Las situaciones planteadas por la defensa de los derechos de autor de productos digitalizables (como la literatura, la música, el video y el cine), por el impacto de Wikileaks y, recientemente, por las escuchas de la NSA demuestran a la vez lo fácil que es tener acceso a mucha/toda la información, como lo complejo de resolver el dilema de dónde está el punto de equilibrio que entre todos consideremos más oportuno, más justo. Y hay que decidirlo muy rápido, ya que la tecnología avanza de manera acelerada. Nuestro problema es que las instituciones no son capaces de digerir esta velocidad de cambio, y ello provoca claras disfunciones. Pero es claro que una guía fundamental para hacerlo es disponer de unos principios éticos básicos y ampliamente aceptados. Ello a su vez depende de una educación adecuada en unos valores éticos. La sociedad necesita acordar cuáles son los prioritarios, cómo trasladarlos a las nuevas generaciones y cómo adaptarlos en base a nuevos horizontes de conocimiento. Otro frente abierto en la actualidad es el correspondiente a la revolución de la biología molecular. Se dice que si el siglo XX fue el de la física, el siglo XXI será el de la biología. Estamos desentrañando el libro de la vida: cómo nos reproducimos, cómo nos desarrollamos y cómo morimos – desde un ser vivo mono-celular hasta una persona. De hecho estamos ante avances de biología sintética que es capaz de crear nuevos individuos a partir de códigos genéticos ad hoc, es decir, no directamente a partir de simples modificaciones de perfiles genómicos pre-existentes. También nos planteamos la posibilidad de atenuar, o de bloquear, el proceso del envejecimiento de las células. Todas estas posibilidades nos conducen a situaciones hasta ahora insospechadas y ante las cuáles la sociedad ha de plantearse qué normas éticas básicas aplicar y cómo adoptarlas. Finalmente nos planteamos también la ética de cómo se hace la ciencia. Los científicos en general relacionan sus éxitos, reconocimiento y capacidad de avanzar sus investigaciones con su producción de trabajos publicados en revistas de reconocido prestigio, los llamados “’índices de impacto”. Es un mundo muy competitivo, con una carrera constante de publicar más y más, ya que en ello se basa el avance profesional y la captación de nuevos recursos para seguir y ampliar las tareas investigadoras. Tanto es así, que la calidad puede peligrar, llegándose al caso de dar por buenos datos no adecuadamente contrastados y por ello erróneos. Por ejemplo, en el campo de la biotecnología, inciden muchos factores, incluidos los detalles de los protocolos de cómo se han llevado a cabo los experimentos así como las sutilezas de los métodos estadísticos utilizados en contextos de “big data”; por ello hay estimaciones de que la mitad de los resultados publicados son difícilmente replicables. Aquí entra en juego sin duda la ética de trabajo del investigador. Otro tema relacionado con la ética es el hecho de quiénes firman la autoría de los trabajos. Es cierto que en la actualidad hay una tendencia a la masificación de investigadores en ciertos ámbitos experimentales, y por ello la constatación de decenas de autores en ciertos trabajos. Aquí de nuevo entra en juego la ética de los autores, en suscribir la autoría sólo los investigadores que sí han contribuido a los resultados y conclusiones del trabajo. Finalmente podemos citar también el proceso de selección de candidatos para nuevas plazas de investigación y de docencia universitarios. Este es otro ámbito en que entra en juego la ética del tribunal, en realmente acordar unos criterios adecuados y luego aplicarlos correctamente y con coherencia. En definitiva, aunque la ciencia sea un ámbito neutro en el sentido de reflejar las leyes de la naturaleza, su uso a través de la tecnología, así como su elaboración, en cuanto son actividades humanas, se impregnan de la ética en su desarrollo. Y viceversa, los avances científicos, en cuanto a proveernos de una más completa comprensión del mundo y una mayor capacidad de interactuar con el mismo, pueden influir en el desarrollo de nuestros principios éticos. Se trata de dos ámbitos fundamentales de nuestra vida, y por ello es fundamental que la sociedad los conozca y module adecuadamente.

Indro Montanelli, un del periodistes més íntegres del segle XX, va escriure a les seves memòries que complia amb els seus principis però que gairebé no tenia en compte les seves ideologies, entre d’altres raons, perquè els principis romanen i les idees canvien amb el pas del temps. I advertia que havia après després de molts anys de practicar el periodisme que calia reservar el compromís de la coherència només pels valors fonamentals, en els que un home ha d’inspirar la seva conducta: l’honradesa, la sinceritat, la valentia i la responsabilitat. Avui sembla que els mitjans ens hem oblidat d’aquest consell i hem acabat tenint un problema de credibilitat a la societat, com ho demostra la darrera enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), en la que els periodistes hi figurem com els professionals pitjor puntuats, juntament amb els jutges i molt lluny del lloc principal que ocupen els metges. Durant molts anys els periodistes hem estat capdavanters en la lluita per aconseguir un món més just, més equilibrat i més solidari. El periodistes hem tingut la independència com a bandera i la llibertat com a fita. A la història del cinema hi podem trobar més de quatre-centes pel•lícules on els periodistes són els herois. Mai el periodista és el dolent, com si l’espectador no pogués entendre que el professional de la informació no estigués al costat de les persones. Què ha passat perquè la societat ens vegi ara com a part del problema? Segurament no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, per la pròpia fragilitat dels mitjans davant de la doble sacsejada a la que estan sotmesos, fruit de la crisi general i d’una altra crisi estructural. Avui molts mitjans són massa dependents del poder polític o financer i no sempre denuncien amb contundència el que està passant, ni expliquen per què està passant. Era Arthur Miller qui va escriure que un bon diari és una nació mirant-se a ella mateixa. El sentit últim de la premsa és comprometre’s amb els seus lectors fins que pensin que el seu diari és qui més els representa, qui els pot defensar amb més força. Els mitjans informem, formem i distraiem, però sobre tot ens comprometem amb qui ens compra cada dia. I hem de ser exemple d’una societat cada vegada més complexa i que necessita referents indiscutibles. Ara fa uns dies hem vist com la premsa britànica ha decidit no informar del judici dels presumptes assassins d’un soldat britànic a plena llum del dia, que van ser descoberts per una càmera amb els matxet ensangonat amb el que l’havien degollat, per no comprometre la imparcialitat de la vista. El crim era un cas que ha generat pintades racistes, atacs a mesquites i manifestacions violentes de l’extrema dreta. No tinc clar que sigui la postura més encertada, però al menys cal reconèixer sentit de responsabilitat per obrir un debat i resoldre’l d’una manera sensata i col•lectiva. Els mitjans de comunicació hem d’entendre que caldrà recuperar la credibilitat de les audiències a partir de defensar fortament uns valors majoritàriament acceptats. I que encara som a temps de fer-ho, però que ens hem d’afanyar. Només si la societat ens torna a veure com un dels seus aconseguirem complir el paper per al qual vam ser concebuts i que ha fet que durant tres segles i mig protagonitzéssim el panorama informatiu. John Pulitzer va escriure que les nacions pugen o s’ensorren al mateix temps que la seva premsa, així que seria bo que entenguéssim que uns bons mitjans no només ens faran més lliures, sinó també més forts davant de les adversitats. Aquest és el repte que tenim el periodistes, però també la resta de ciutadans.

Parlar de l’ètica dels mitjans de comunicació avui és parlar dels reptes que els imposen les noves formes de consum de la informació derivades de l’explosió de les telecomunicacions i de les xarxes socials. Quan una activitat professional rep una sotragada com aquesta, ha de mirar-se al mirall i recordar el sentit de la seva existència. Els mitjans, com tantes altres coses, formen part del projecte emancipador de la Il•lustració. Els mitjans han de donar informació per fornir els coneixements dels homes i les dones lliures que es fan responsables del seu propi destí i del seu propi govern. Els mitjans no són, en el seu sentit primigeni, instruments de control social, ni a favor dels poders establerts ni tampoc dels que es vulguin imposar per camins que no siguin els de la deliberació democràtica. L’ètica dels mitjans ha de respondre, doncs, a unes pautes de comportament de les seves empreses i dels seus professionals que responguin al sentit de la seva existència. En el nou context, els reptes per complir aquesta funció social són els de sempre: establir mètodes objectius de verificació de les informacions que es transmeten, triar el temari informatiu d’acord amb els interessos del públic per sobre d’altres instàncies, evitar la distorsió de la realitat a través de la manipulació del llenguatge i assegurar la pluralitat de punts de vista de les informacions i de les opinions periodístiques. I els impediments no han canviat massa: els poders que volen interferir en la tasca dels periodistes, la seva pròpia subjectivitat i la interferència d’interessos empresarials o polítics. La suma de la proliferació de les xarxes de telecomunicacions i de la digitalització dels sistemes de tractament de la informació ajuda en part a superar més fàcilment alguns d’aquests reptes. L’anomenada “autocomunicació de masses” (Manuel Castells) té un sentit emancipador en la mesura que multiplica el nombre d’emissors d’informació i garanteix una més gran pluralitat de punts de vista i d’opinions. A la vegada, es multiplica també l’accés a mitjans de comunicació que ara ja és global i es facilita l’accés a les fonts primàries de la informació (documents, declaracions,…) de manera que s’eviten alguns riscos de la intermediació periodística. També imposa noves dificultats. La principal està relacionada amb l’acceleració de la producció d’informació. A les xarxes, el valor suprem és la immediatesa, la reducció del gap temporal entre que es produeix un fet i que en donem notícia. Aquest valor posa en risc alguns elements bàsics de l’ètica periodística, especialment pel que fa als processos de verificació de la informació i de recerca de versions contrastades dels fets. Indueix a errors i, en molts casos, provoca més desinformació que coneixement. Un fenomen que es repeteix amb la segona dificultat que m’agradaria destacar: la creació de soroll. La multiplicació de fonts d’informació i de canals de difusió genera pluralitat, com hem dit, però també soroll. Les xarxes, massa vegades, en comptes d’il•lustrar el públic es limita a enlluernar-lo, posant al seu abast més informació de la que pot processar i entendre en el poc temps que disposa. Aquest soroll encara es multiplica exponencialment per la pèrdua d’un concepte bàsic en l’ètica periodística com és el principi de responsabilitat editorial, hi ha molta informació disponible de la que ningú se’n fa responsable de la seva verificació i del seu tractament. Nous i vells reptes per a una professió que només perviurà si recupera el sentit de la seva existència i manté una ètica professional d’acord amb el que els ciutadans esperen d’ella.