En Jordi Hereu inicià la seva intervenció fent una aposta clara per a que Barcelona es posicioni com a ciutat del coneixement, amb l’objectiu de garantir així la cohesió social i territorial. Ens parlà sobre la seva prioritat de regenerar els teixits urbans al centre de Barcelona abans que tendir cap a l’ampliació de l’extraradi. Econòmicament, Jordi Hereu ens comentà que amb un creixement actual del 3,5%, podia ser el moment ideal per plantejar-se seriosament la construcció d’un teixit empresarial diversificat, combinant la inversió en sectors madurs amb la inversió en els emergents. Amb una estratègia que sobretot ha de ser consistent en el temps, l’Administració Pública ha de situar-se com a catalitzadora i coordinadora de les idees sorgides des de la ciutadania. Jordi Hereu ens recordà el Pla Barcelona Activa, creat en un primer moment per combatre l’atur però que després agafà cada cop més la funció d’ajudar i motivar als emprenedors a impulsar el seu propi negoci. El camp en el que l’Administració necessita encara posar-se al dia, malgrat ja s’intenta des de fa anys, és en l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Per tal de fer extensiu l’ús de les TIC a tota la societat, és imprescindible que l’Administració assumeixi el paper de tractor i a la vegada es converteixi en exemple i model d’ús de les mateixes. Segons l’actual alcalde, els elements claus de l’èxit pel futur de Barcelona radiquen en l’aposta i millora de les universitats catalanes, els centres de recerca, els clústers amb potencial de desenvolupament, el territori i els agents locals que incentivin la transformació d’idees en negocis pròspers. Jordi Hereu finalità la seva ponència fent especial menció a la necessitat de canviar la cultura imperant a Catalunya, adversa al risc, amb bones idees i propostes però amb dificultats per implementar-les a la pràctica. En el debat que es generà a continuació entre els associats del Cercle per al Coneixement- Barcelona Breakfast, els temes que suscitaren més interès fóren: com convertir Barcelona no només en un pol d’atracció de talent sinó també de manteniment de talent, com implicar la societat civil en l’impuls de les universitats i els centres de recerca, com adequar l’oferta a la demanda de professionals que tirin endavant projectes, partint de que les infraestructures necessàries hi són però en manquen les persones capacitades per utilitzar-les eficientment, com vincular la comunicació i el coneixement, entenent que per aconseguir que tothom pugi al carro de la societat del coneixement, primerament s’haurà de potenciar els canals de comunicació, que facin intel·ligible el concepte i transmetin confiança, com aconseguir que Barcelona a part del clima i l’ambient garantexi la qualitat de vida entesa com a capacitat de desenvolupar tot el nostre potencial com a ésser humà, i com potenciar la innovació si cada cop tenim menys seus empresarials importants a Catalunya. Jordi Hereu va respondre a les qüestions ressaltant que Barcelona hauria de convertir-se en un ambit urbà obert a l’experimentació, transformar-se en un escenari sobre el qual poder innovar, acompanyat d’un esforç important de generar una cultura social que efectivament promogui l’emprenedoria i la innovació en tots els àmbits. Va finalitzar el debat deixant clara una tríada per la qual vol apostar fortament: garantir la cohesió social, la societat del coneixement i la qualitat urbana.

David Garrofé vingué acompanyat d’en David Villarrubias, encarregat de la digitalització de les empreses i la consegüent implantació de les TIC. El Sr. Garrofé inicià la seva ponència fent un recompte de la història de la CECOT, explicant-nos que al 1996 es creà la fundació CECOT per la innovació, per tal de veure com la innovació podia afectar al procés productiu. Un any més tard ja es creava el portal www.larambla.com, que pretenia estimular el comerç electrònic de les empreses de la confederació. Al 1997 també es negociaren amb la Caixa i altres entitats financeres, uns datàfons amb marca blanca pels comerços, a la vegada que sorgia la plataforma tecnològica multicontingut i multicanal CECOTXPRESS amb l’objectiu d’agregar totes les tecnologies i construir un metacercador personalitzat. L’èxit d’aquesta eina de recerca fou rotund, ja que un 95% dels usuaris la segueixen utilitzant diàriament. En David Garrofé ens comentà que l’assessorament sobre la integració de les TIC en les empreses, desenvolupat pel Centre de Demostració de Tecnologia (de la Fundació Cecot Innovació) en el transcurs dels darrers anys els ha permès fer una anàlisi del que les empreses tenen instal·lat i de l’ús que en fan. Aquest estudi posa de manifest que abans d’implantar, cal tenir perfectament definit, conegut i contrastat el pla de processos de l’empresa. Si no es coneix suficientment l’empesa, o si no es té relativament optimitzada, no és útil introduir-hi tecnologia, ja que incorporar sistemes a uns processos que no funcionen només afegeix una acceleració del que ja es fa malament. Si una empresa d’entrada no funciona correctament, amb sistemes tecnològics no millorarà els processos, sinó que només els accelerarà. Des d’aquest punt de vista, i en referència al món de l’empresa en general, i al de les PIME en particular, cal dir que en molts casos, per desconeixement o idees preconcebudes, l’empresari percep la incorporació de les TIC com una despesa directa i no pas com una inversió. És més, en molts casos es percep com una font de perill per a l’estabilitat dels processos dins de l’empresa, o com una font de risc financer per no estar estandarditzat ni consensuat un model que estableixi el càlcul del retorn de la inversió (ROI). El desconeixement també du al recel, a la por per part de l’empresari de perdre control d’una informació que en lloc de tenir-la ell, ara es cedirà a uns sistemes o que estarà en mans del gestor informàtic. El que es desconeix es tem, i el que es tem, no s’aplica. Concretament, el major risc que apareix que es percep en l’adopció d’aquestes tecnologies es produeix en dos moments: quan es decideix quina solució escollir (fabricant, integrador, etc.), decisió que l’empresari haurà de prendre en base a unes recomanacions i opcions que ell no ha controlat, sinó que sorgeixen del seu responsable de sistemes o, del seu proveïdor. El segon moment es dona en la fase d’implementació, això és, en la transició que suposa instal·lar en la infraestructura i organització de l’empresa, noves tecnologies i molt especialment, nous processos de negoci no sempre compatibles amb els que estan en vigor. Existeix un període més o menys llarg d’integració, de migració d’aprenentatge i d’adaptació, que requereix un esforç i seguiment. És doncs, la causa de la típica fricció que es produeix en un moment de canvi, en un moment de convivència i paulatina substitució del que és vell pel que és nou. Justament degut al fet que moltes ocupacions tradicionals són substituïdes per nous processos automatitzats, basats en TIC, les noves tecnologies són també vistes amb gran recel i com una amenaça per part del treballadors no qualificats. David Garrofé també ens va transmetre les seves propostes de millora: – Dotar l’empresari del criteri suficient per a que no se senti insegur i sense control de la situació al dialogar amb els venedors i instal·ladors de tecnologia. – Organitzar la prescripció externa, és a dir, realitzar un acompanyament neutre i imparcial a l’empresa. – Formar al treballador en l’ús eficient de les TIC d’una forma permanent i actualitzada: coaching. – L’Administració també ha de jugar un rol fonamental a l’hora d’impulsar i difondre l’existència de serveis en xarxa, així com de fomentar-ne el seu ús. Sense un lideratge clar de l’administració cap a la plena incorporació del model de la societat de la informació en la seva tasca diària, el nostre model productiu no podrà aprofitar-se de les experiències i sinèrgies generades pel sector públic. – Cal que les noves tecnologies s’expliquin millor a les empreses ja que el problema amb la introducció d’aquestes no és qüestió ni de costos ni d’infraestructures, sinó de la falta de coneixement dels seus avantatges. El desconeixement del potencial de les noves tecnologies duu a les Pimes a no donar prioritat ni a la inversió en TIC ni a optimitzar-ne el seu ús, però més enllà d’aquestes dificultats, l’experiència ve a demostrar que el problema de la Pime espanyola no és tant econòmic com de mentalitat. En David Villarrubias complementà la ponència d’en David Garrofé comentant-nos que l’assessoria realitzada per la Fundació Cecot Innovació els ha fet veure que la disparitat de productes al mercat complica la presa de decisió per l’empresari, que no sap vers quin decantar-se, a la vegada que té recel a implantar circuits tancats nous. Un altre problema és que la idea que es ven de que la “informàtica és fàcil” ha provocat que moltes Pimes pensin que ho poden fer sense ajuda exterior, amb les seves consegüents males implementacions. La informàtica s’ha de vendre com una oportunitat, malgrat es veuen les reduccions de despeses en el processos curts, però no als llargs. La ISO ajudà a estandaritzar processos, la qual cosa fou positiva per moltes empreses, tot i que moltes d’elles han deixat de revisar els processos. El teixit de base de les empreses (les Pimes) no té accés a les subvencions ja que els ajuts governamentals són per fonamentar la R+D però no per implantar noves tecnologies. L’Administració sovint obliga a presentar documentació a través d’internet, la qual cosa té com a resultat que en molts casos siguin gestories les que acabin fent la feina. En el posterior debat amb els associats intervingueren en Ricard Ruiz de Querol, Xavier Marcet, Josep Casanovas, Manel Medina, Ramon Palacio, Carles Ubach, Enric Canela i Toni Garrell, i es tractaren els següents temes: – El discurs segueix sent el mateix que fa trenta anys: s’ha de lluitar contra la desorganització, la manca de professionals i la falta de coneixement. A les grans empreses això s’ha anat solventant gràcies al canvi generacional, però a les Pimes el ritme d’adquirir personal més qualificat és més lent. – Si ens comparem amb la Unió Europea dels 15, les nostres Pimes estan ben posicionades respecte a la tecnologia implantada (95%), però fallen en el seu ús (50%). Moltes de les micro-empreses no tenen ni tan sols correu electrònic, i moltes de les que sí en tenen, no el consulten periòdicament. – Tenim més gent preparada per l’antic i encara vigent model econòmic que no pel nou model de coneixement. El gran repte que ens planteja el futur és, abans que tot, generar talent. – Moltes empreses TIC són Pimes i poden ajudar a fer de catalitzador, tot i que també es necessitarà ajuda de les universitats i de l’administració per ajudar les empreses a familiaritzar-se amb l’ús de les TIC (assessorament imparcial a través d’associacions professionals, formació d’especialistes en el càlcul del ROI – retorn de la inversió, redacció de manuals de bones pràctiques – CIDEM). – Els directius no veuen la incidència directa d’utilitzar les TIC en els seus negocis, per això l’administració ha d’assumir part de la responsabilitat evangelitzadora de promocionar-ne el seu ús.

Oberts al coneixement per assolir la competitivitat en un món global. A mitjans d’aquest mes d’abril, el President del govern, Jose Luis Rodríguez Zapatero va presentar l’informe econòmic a la Borsa de Madrid, que constata l’excel•lent evolució de l’economia espanyola. Al 2006 el creixement fou d’un 3,9%, xifra superior a la de tots els països del G-7, situant-se Espanya com l’octava economia del món. En aquest primer trimestre el creixement va ser quasi del 4%, amb unes previsions pel 2007 també excel•lents amb previsió de creixement del 3,6%, i amb una clara tendència a que el sector industrial recuperi la força i esdevingui el sector més dinàmic de l’economia espanyola, superant la construcció. Aquesta és una excel•lent noticia pels que creiem que sense una forta indústria amb capacitat de convertir en PIB l’avenç científic, el futur no pot assolir el màxim nivell de generació de riquesa. La lectura de l’Informe del President Zapatero, va recordar-me que fa poques setmanes el World Economic Forum publicà The Global Information Technology Report 2006 – 2007, informe que compara 122 països quant a diversos criteris respecte a penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc. En ell s’indica que Espada ocupa la posició 32 en el Networked Readiness Index, una posició menys que en l’informe 2005-2006. Un ranking encapçalat per Dinamarca que conjuntament amb altres 7 països Europeus (Suècia, Finlàndia, Suïssa, Holanda, Islàndia, Regne Unit i Noruega), més Singapur (posició 3) i Estats Units en la 6 completen la llista dels 10 millors països. La bona marxa de l’economia no pot amagar que amb la posició 32, Espanya ha perdut 7 posicions des de el 2002, primer any en que es va elaborar el ránking. Una xifra que es contraposa a la creixent penetració d’Internet que es situa en 35,4 usuaris per cada mil habitants enfront dels 23,9 de l’informe anterior, o la important millora quant a científics. Xifres que evidencien el potencial latent no desplegat encara. Les dades certifiquen, novament, el problema del nostre teixit productiu per utilitzar amb eficiència y eficàcia el potencial de les TIC, quan les hauríem d’entendre precisament com un element bàsic per incrementar l’eficiència i la productivitat, un fet que condiciona la competitivitat o perjudica altres components de la mateixa al no emprar el potencial de la tecnologia de forma directa o induïda. Les empreses del país segueixen tenint un doble problema, per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor, i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat de les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes. Afortunadament per la nostra economia, aquesta incapacitat per extreure capacitat productiva a la tecnologia no està afectant al seu creixement, i tampoc ha afectat a la capacitat competitiva de l’empresa espanyola ja que mantenia la posició 29 en el rànking de Competitivitat Global del World Economic Forum corresponent al període 2006-2007 publicat al setembre passat. Les raons del manteniment de la posició d’Espanya es deu a a unes bones taxes d’escolaritat en tots els nivells educatius, una bona sanitat pública (14), bones infraestructures (22) i un entorn macroeconòmic estable (24). Si bé indica aspectes clarament millorables quant a la qualitat de les institucions i l’administració, l’educació superior, i les polítiques de recerca científica e innovació tecnològica especialment en l’àmbit privat. En definitiva el nostre teixit productiu té que avançar en aquells aspectes que caracteritzen els països més avançats i que encapçalen el rànking. Suïssa, Finlàndia, Suècia i Dinamarca són els quatre millors països mercès al bon nivell de les seves Administracions, les òptimes infraestructures, l’eficiència dels mercats, els alts nivells de innovació -en tots els àmbits sense descuidar la innovació tecnològica-, els centres de recerca científica, empreses que inverteixen en R+D, i una excel•lent aposta per la formació en tots els àmbits. En definitiva, aquells elements que caracteritzen l’economia actual i que tenen la capacitat d’aportar els recursos suficients per mantenir la qualitat de vida i el desenvolupament, i que coneixem com a economia del coneixement. L’informe ens indica que “España dispone del potencial para convertirse en una de las economías más competitivas de Europa. Sin embargo, la capacidad de España para alcanzar los niveles de competitividad de los líderes europeos dependerá de manera crucial de su capacidad en los próximos años para flexibilizar su mercado laboral, disminuyendo aun más así las persistentes altas tasas de desempleo, reducir las distorsiones en sus mercados de bienes, así como en la mejora de la calidad de la educación secundaria y terciaria, para poder desarrollar así plenamente su capacidad como economía del conocimiento” Que cal fer doncs? Quina és la nostra actitud davant aquesta situació?De ben segur que hi ha dues opcions: aferrar-nos a les excel•lents dades econòmiques del 2006, i les que ja coneixem del primer trimestre del 2007, o endegar autèntiques actuacions, aprofitant la bonança mundial i el potencial espanyol per assumir el repte de la competitivitat per assolir una posició més propera a la nostra octava posició quant al pes macroeconòmic. En definitiva, avançar per esdevenir més forts, més competitius, sense esperar la crisi com ha passat en altres indrets. Aquest fet comporta assumir plenament la competitivitat i els seus reptes, que no són altres que la innovació, la productivitat, la globalització i la gestió integral de l’activitat, sabedors que en l’economia del coneixement, el talent i les persones són cabdals. Consegüentment, la seva motivació i capacitació esdevenen la pedra angular on es vertebra la competitivitat. Una menció especial requereixen els aspectes motivacionals moltes vegades oblidats, aquests són basics en el comportament humà, i per tant, clau per assolir la competitivitat, un èxit del que ha de gaudir el procés productiu i l’evolució de l’empresa simultàniament amb la de les persones que ho han fet possible. Cal incrementar el nombre de persones amb una disposició intensa i compromesa, disminuint el del grup de persones amb un disposició neutra o acomodada, i desterrant aquelles actituds d’indisposició o d’oposició als objectius establerts i assumits per l’equip. Un reconeixement no sols en forma de diners, sinó també en reconeixement entès com a notorietat, evolució professional i formació, especialment en aquest darrer aspecte. La competitivitat sols assoleix altes cotes si la direcció estimula als seus membres i facilita l’aplicació del seu talent creatiu tot facilitant el seu progrés personal i professional. Així doncs, les empreses en particular, i els col•lectius en general requereixen endegar actuacions que possibilitin formar persones capaces de liderar la generació de valor en un context canviant i complex que requereix afrontar la disponibilitat de l’avenç científic i tecnològic, aprofitar les oportunitats dels mercats global, entendre que el coneixement és regionalització a nivell planetari, que la globalització permet la fragmentació i multiemplaçament dels processos de generació de valor. De fer-ho i de millorar la nostra competitivitat depèn en gran mesura la possibilitat de seguir escalant posicions i cobrir les necessitats i exigències de les societats pròsperes. La bonança econòmica ho obliga, i el futur ens ho exigeix. Antoni Garrell 25 d’abril de 2007.