Durant la conferència, Alberto Núñez Feijóo va carregar contra “la nova política i els seus hereus”, que “han substituït el govern per la mera resistència” tant a Catalunya com a Espanya. Segons Feijóo, la situació geostratègica global requereix maneres de fer política diferents, que cohesionin la societat i la dotin de fortalesa per dur a terme els “sacrificis” que la situació econòmica, política i social requereix i requerirà en el futur més immediat. En aquest sentit, va afirmar que “ha passat l’hora del radicalisme i ha arribat l’hora de la moderació”, entesa com “un camí ample on hi tinguin cabuda diferents alternatives unides per la capacitat d’entesa”.

Alberto Núñez Feijóo va proposar-se com “l’alternativa real al govern d’Espanya, lleial als interessos de la majoria d’espanyols”. A més, va defensar que retornaria “l’excés de recaptació de l’IRPF a les rendes inferiors als 40.000 euros anuals” i que reduiria la despesa pública i burocràtica. “En un moment en el que 47 milions d’espanyols han de fer esforços econòmics, no és seriós mantenir l’estructura de govern més cara de la història, en el moment de màxima descentralització política de la democràcia espanyola”, va afirmar en aquest sentit.

En relació a Catalunya, el president dels populars va expressar la voluntat del “nou PP” de treballar per consolidar la convivència a Catalunya, contribuint en la recuperació econòmica i la reconciliació social.

En temps del col·loqui, i preguntat si el PP es planteja enretirar els recursos contra els indults als presos del Procés per tal de materialitzar la reconciliació a Catalunya, Alberto Núñez Feijóo va afirmar que seuria amb el govern de Catalunya per parlar de “què es pot fer i què no”, sempre dins del marc de la legalitat. A més, va demanar als presos independentistes indultats que “no generin tensió amb el ho tornarem a fer”.

Per altra banda, Feijóo va reconèixer que “Catalunya necessita, objectivament, més inversió”. I va afegir que “cal prioritzar aquelles inversions necessàries per al desenvolupament econòmic de Catalunya i executar-les”. Perquè “el motor català és determinant per al conjunt d’Espanya i la pau social a Catalunya és determinant per la pau social a Espanya”.

Finalment, preguntat per quins vots acceptaria per governar, el president del Partido Popular va reconèixer que podria seure a parlar amb Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya però que mai parlaria ni pactaria amb Bildu. En relació a Vox, Núñez Feijóo va afirmar que “Vox és el perfecte aliat del PSOE. Si Vox es desinfla, serà bo pel PP”.

Consens, lleialtat institucional i col·laboració públic-privada és l’eix vertebrador de l’AMB segons Antoni Balmón. Des dels seus inicis, ara fa 10 anys, l’AMB ha crescut un 77%, passant de gestionar un pressupost de 660 milions d’euros el 2010 a gairebé 1.000 milions d’euros, actualment. El holding de l’AMB (incloses totes les seves empreses), per la seva banda, ha passat d’un pressupost de 1.250 milions d’euros anuals el 2010 a més de 2.200 milions d’euros anuals el 2021. “I ho hem fet sense fer soroll” va afirmar Balmón.

En aquest sentit, el vicepresident executiu de l’AMB veu un futur esperançador en el que ja s’està treballant en les diferents carpetes del nou horitzó: habitatge, espai públic, medi ambient. “Tenim moltes eines i instruments, infraestructures, capital humà, entitats i centres de recerca. Soc optimista amb el futur de l’AMB”, va afirmar. Però, fent referència a les paraules de Barack Obama durant la seva visita a Màlaga, que alertava dels efectes que provocarà el vehicle elèctric en el mercat laboral, cal anticipació i celeritat per “activar mesures i polítiques ja” per mitigar les conseqüències adverses en un sector tant important com el de l’automòbil.

En relació a unes possibles eleccions metropolitanes, tant Balmón com Trias es van mostrar contraris. “Si vols que això no funcioni, fes no sé quins invents”, va afirmar l’exalcalde de Barcelona, mentre que Balmón posava en valor, un cop més, el consens en el si de l’AMB: “el que no hi pot entrar és el partidisme. El que fem afecta a 36 municipis, 36 autonomies locals, i això només es pot fer amb consens”.

Finalment, i preguntat per la sentència sobre la ZBE (Zona de Baixes Emissions), l’alcalde de Cornellà va reconèixer que les sentències obliguen a “ampliar la mirada”. “No podem deixar una part de la població sense el dret a la mobilitat”, va afegir.

“Les empreses amb una cultura ètica forta seran les empreses guanyadores del segle XXI” ja que seran les que atrauran i retindran el talent va afirmar Javier Faus durant la seva intervenció. En aquest sentit, Franz Heukamp va explicar que el repte per als formadors de directius és fer entendre que la maximització de beneficis no pot ser l’única variable en la gestió empresarial, sinó que “l’excel·lència en la presa de decisions sempre ha d’incloure la dimensió ètica”.

Per la seva banda, Koldo Echebarria va voler centrar el debat en quina ha de ser la responsabilitat de l’empresa. “L’empresa s’ha de fer càrrec de les conseqüències socials d’allò que fa” però no se li pot exigir que “redistribueixi la riquesa”. La desigualtat no és deguda a l’empresa, sinó “a mancances del sistema educatiu”.

En aquest sentit, Enric Sierra va preguntar si l’empresa no podia redistribuir riquesa a través dels sous i de les condicions laborals. La resposta va ser unànime per part dels tres: per pagar millors sous cal augmentar la productivitat. “Estem en sectors de poc valor afegit des de fa més de 40 anys” alertava Javier Faus. Per augmentar la productivitat cal elevar la qualitat del sistema educatiu, reequilibrar l’oferta i la demanda d’estudis universitaris i invertir en formació professional de qualitat va sentenciar Koldo Echebarria. A Espanya, “el 70% de les empreses no troba el talent que busca”, va puntualitzar Frank Heukamp.

També, en relació a l’augment de la productivitat, els ponents van coincidir en la necessitat d’augmentar la mida de les empreses. “Espanya té massa PIMES i hem de promoure l’augment de la mida d’aquestes” va explicar Javier Faus, que alhora va reconèixer el paper rellevant de l’ètica empresarial davant la reputació de les grans empreses per part de la societat.

L’acte, que es va celebrar al Caixafòrum Macaya, va comptar amb la participació d’Àngel Simón, president d’AGBAR, i d’Àngel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE. La presentació va anar a càrrec de Miquel Roca, president d’Amics del País, i va moderar el col·loqui Enric Sierra, periodista de La Vanguardia.

Durant una hora, i davant d’una audiència de destacades personalitats del món econòmic i polític català, com l’expresident José Montilla, Àngel Simón i Àngel Castiñeira van afirmar que estem en un canvi de paradigma, en el que cal fer les coses de manera diferent de com les hem fet fins ara, i que situa per primera vegada les empreses en la possibilitat de liderar un canvi que vinculi les persones, el planeta i la prosperitat.

Durant la seva intervenció, Àngel Simón va afirmar que en el context actual de gran volatilitat, incertesa i d’un augment de la inflació i del cost de l’energia (que comportarà un augment encara més elevat de la pobresa) cal enderrocar muralles des de la gestió, el coneixement, la innovació i, sobretot, mitjançant aliances. Hem d’avançar cap a “un model de societat on la participació públic-privada sigui essencial”. En aquest sentit cal que les empreses i les administracions públiques “compleixin amb el seu paper”.

El paper de les empreses del segle XXI, va definir el president d’AGBAR, és afegir valor, satisfer les necessitats socials i rendir comptes amb tots els grups d’interès. “No estem en un procés de responsabilitat corporativa, això és el passat, sinó d’acció social”, va afirmar Simón. Això significa solidaritat sobre el terreny, ocupació de qualitat i reconstrucció verda.

Però per avançar, va dir Àngel Simón, cal governança de les administracions públiques i “a vegades aquesta governança falla”, va afegir, sobretot en relació al projecte de reutilització de les aigües residuals a l’Àrea Metropolitana, que està encallat des de fa temps.

 Per la seva banda, Àngel Castiñeira va sentenciar, durant el seu discurs inicial, que “actualment estem patint una triple fractura: una fractura d’ordre social, una fractura ecològica i una fractura espiritual”, que requerirà de pensament sistèmic i de visió de conjunt per part de les persones que exerceixin el lideratge.

Fent referència a la vella idea de Karl Marx sobre el capital (econòmic, financer), aquest ha crescut continuadament des de la Revolució Industrial. En canvi, exposava Castiñeira, el capital humà i el capital natural s’han truncat dràsticament, provocant el malestar de les classes mitjanes i el conseqüent ressorgiment dels populismes per una banda, i la ràpida degradació de la biosfera per l’altra.

“Venim d’un món on el capital social i el capital natural sortien gratis a moltes organitzacions i empreses, però ens hem adonat que els impactes de les empreses no només generen riquesa, sinó que també poden tenir conseqüències negatives tant en les comunitats locals, en les societats, com en el medi natural”, va afirmar el filòsof Castiñeira.

Però Àngel Castiñeira va voler oferir un toc d’optimisme i esperança, ja que des del 2015 han aparegut iniciatives importants i reeixides que, de ser tingudes en compte, podrien canviar el que ha passat en aquestes darreres dècades. Va fer referència a la Laudato si  del Papa Francesc, a l’Agenda 2030 de Nacions Unides i a l’acord de París del mateix any. També va esmentar el European Green Deal, el New Green Deal dels Estats Units i el compromís de la Xina d’assolir, de cara al 2060, una civilització xinesa clarament sostenible.

Estem en un procés de transició, i aquest procés l’hem de fer ràpid, “però si el fem massa ràpid ens podem trobar que el cost de la sostenibilitat provoqui rebuig a molts ciutadans”, va alertar el catedràtic d’ESADE. En aquest sentit, Àngel Simón també va advertir de no excloure ningú durant la transició.

Preguntats per si és possible fer aquesta transició sense decréixer, Àngel Simón va afirmar que sí. “Tenim la capacitat tècnica i de gestió, tenim el compromís dels ODS” però va insistir en la necessitat de governança. Per la seva banda, Àngel Castiñeira va afirmar que “el fantasma del decreixement ja és molt present en molts col·lectius, o som capaços de desacoblar el mal ús dels recursos o no ens quedarà més remei que gestionar les molles de pa”. 

“Estem davant les pitjors dades d’exclusió i gravetat social a Catalunya” va sentenciar Francina Armengol. El risc de pobresa al nostre país s’enfila al 30%, amb l’increment d’un milió de persones després de l’esclat de la pandèmia. “Les coses no s’han fet bé, no s’ha atacat l’arrel del problema, sinó que s’han anat tapant forats” i, actualment, la pobresa a casa nostra s’ha cronificat.

Per la seva banda, Marc Simón va defensar que “una societat amb grans desigualtats no és sostenible”. Per això és tan rellevant el paper que desenvolupen les entitats del tercer sector, “estant a prop de les persones, amb més intensitat i amb una mirada global per impulsar el canvi i empènyer les administracions públiques que s’hi sumin”.

“Cal que les polítiques socials siguin una prioritat” dels governs va afirmar al seu torn Francesc Roig. Als darrers anys, la despesa de les entitats socials ha augmentat un 21% mentre que les ajudes públiques només ho han fet en un 3%. “L’administració ens ha de garantir un bon finançament per poder seguir fent la feina”.

En aquest sentit, Francina Armengol va dir que tenia “esperança en la llei del Tercer Sector” i va reclamar l’eliminació de les barreres administratives, digitals i socials de les ajudes socials que fan que no arribin a tothom que les necessita.

A més, Francesc Roig va afegir la creació d’un parc d’habitatge públic, l’impuls d’un sistema fiscal que “redistribueixi la riquesa en el sentit òptim per a tothom” i un pla de xoc contra l’atur juvenil.

Finalment, Marc Simón va afirmar que qualsevol acció i política social no pot ser a curt termini. “No hi ha solucions generals, sinó que han de ser personalitzades, fent de la persona actor de canvi i implicant-hi tota la societat”.