Innovació i aprenentatge: Espais d’innovació i aprenentatge en les organitzacions En diverses reunions de treball efectuades a finals del 2005 i principis del 2006 entre diversos associats del Cercle per debatre la problemàtica de la generació i divulgació del coneixement, i com aquest s’articulava en els col•lectius humans per convertir-lo en PIB mitjançant la innovació, es constatà que avui en dia, amb més força que abans, les organitzacions requereixen ésser competitives en un entorn canviant. Per aquest motiu l’actiu més important és la creació de nous coneixements, entenent el coneixement com la capacitat d’organitzar les bones idees en un cos que permeti la seva acumulació, transmissió i aprenentatge, i la seva gestió en sistemes, serveis i productes. Aquest fet exigeix ésser creatius entenent la creativitat com l’habilitat d’imaginar o inventar quelcom nou o de re-imaginar o re-inventar a partir de quelcom existent. La creativitat és una actitud, la voluntat d’acceptar el canvi i la novetat, i la capacitat de jugar amb idees i noves possibilitats per a la millora continuada, tenint clar que les idees amb freqüència neixen de manera isolada però sols poden créixer amb força si es desenvolupen en col•laboració. Treballant des de la premisa que el coneixement és intrínsicament personal i en gran part tàcit, i tot sovint difícil d’articular i explicitar en les fases primerenques o emergents, una de les millors formes de difondre el coneixement en una organització és a través de la transferència de la gent “portadora del coneixement” facilitant la transversalitat, la permeabilitat, i la comunicació formal e informal en l’organització. L’aprenentatge té lloc quan els individus estan junts sota circumstàncies que els animen a compartir les seves idees i de desenvolupar noves idees que conduiran a la creació de coneixement nou. Aquest és sens dubte el cas del Cercle per al Coneixement. L’espai, per tant, està en el cor de la formació del coneixement, un espai físic articular i vertebrat per permetre la proximitat relacional, laboral i social. Encara més important, si la generació de coneixement i l’aprenentatge es produeix en gran part en el si de les organitzacions no hi ha raó que ens obligui a assumir que els vincles locals són més forts o millors que els vincles a distància, conseqüentment la creació d’àrees, “illes de la innovació”, on sigui possible el treball, la interrelació, i el viure esdevenen cabdals per fer possible que un territori esdevingui element de referència quant a generació de valor. Aquesta era una de les raons per les que al Cercle proposàrem al 2002 la creació d’un “parc del coneixement” que vertebrés en forma nodal al llarg del territori, les empreses, els centres de recerca, les universitats, les polítiques de projecció i localització, i com no, un ‘nou estil de vida’ que facilités aquesta interacció. Un estil de vida basat en la construcció informal de xarxes complexes i de sistemes d’autogestió de les mateixes, mercès al contacte regular i freqüent entre comunitats diverses, arrelades en el territori, on interactuen el coneixement tàcit que viatja a través dels executius, científics, tècnics… D’aquesta manera, “estar allà” ja no significa només estar propers geogràficament, ‘estar allà’ vol dir formar part del territori, de la comunitat, tot establint vincles propers i no distanciats, que facilitin desenvolupar gradualment noves iniciatives i prolongar-les al llarg del planeta en base a les relacions amb freqüència desestructurades i difuses que s’han construït en el territori entre aquells que l’han compartit. És amb aquestes conviccions que el Cercle reitera la necessitat de vertebrar nodes on el talent interactiu, nodes de producció, desenvolupament i aplicació del coneixement, saben que l’adherència del coneixement en aquests llocs prové de la facilitat d’interacció i de desenvolupament. Cal doncs, treballar en aquesta línia, i per ajudar a fer-ho el Cercle aporta el seu gra de sorra, un gra de sorra fruit del treball dels seus associats, i que es sintetitza en el document adjunt. Salvador Estapé Secretari General Antoni Garrell, President Maig 2006.

Publicat simultàniament el 17 de maig de 2005 a www.dossiertecnologic.com L’endemà de la nova reorganització del govern del president Maragall, en menys d’un mes que porta la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació a dependre directament de presidència, -en un fet que no voldríem entendre com ‘accidental’ sinó com a reconeixement de la seva importància per avançar en la societat i l’economia del coneixement-, arriba la diada d’Internet, Telecomunicacions i Societat de la Informació; una celebració d’abast planetari que reafirma la importància de les TIC en el procés de globalització i interacció planetària. Lluny queda en el record, potser en l’oblit, dels milions d’internautes que dia a dia omplen de vida i continguts la xarxa, l’any 1993 en el que va néixer l’Internet que avui coneixem, mercès al navegador MOSAIC que possibilitava posar imatges a les pàgines web, accedir-hi i descarregar-les amb el “Hiper Text Transfer Protocol”, més conegut com “http”. També l’any 1994 en que s’eliminaren les restriccions al us comercial de la xarxa i el fi del control de la informació per part del govern dels Estats Units. Des de llavors a Espanya el nombre de persones que accedeixen a Internet no ha fet més que créixer. El passat abril, segons la última enquesta “del Estudio General de Medios”, més 16 milions d’internatutes, o el que es el mateix el 36,8% dels ciutadans espanyols majors de 14 anys, es connecten a Internet, un 3,2% més que l’any anterior. A Catalunya el 41,8% de la població accedeix a Internet, per darrera de Madrid, i per davant del País Basc amb percentatges respectius del 43,6% i el 41,4%. Un nombre important d’internautes que presenten un gran potencial que no es desenvolupat completament com conseqüència de que solament el 14,5% te Internet d’ample de banda escaient, unes dades que ens situen en la posició 20 del ranking dels 30 països de la OCDE, una xifra que s’ha de contextualitzar amb la seva desena posició macroeconomia. Catalunya té, les dades ho certifiquen, una bona xarxa de fibra, pero manca il•luminar-la, fer-la arribar al punt d’us i omplir-la de continguts, sense fer-ho és com no tenir-la i ens allunya d’aquell 15 de Abril de 1998 quant el vice-president dels EE.UU anunciar Internet2. segons les seves paraules: “la revolució més important des de l’ impremta’. A Catalunya la feina fer és molta, al llarg dels dos anys la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació ha elaborat plans directors, pero la realitat es que poc hem avançat, la importància de les TIC i el seu caràcter transversal requereixin més compromís i capacitat d’establir directrius i polítiques que exigeixen la coordinació i el compromís de les diverses conselleries, i el compromís explícit i explicitat del president de la Generalitat. La nova ubicació es la que molts esperàvem de fa temps. Es cert que arriba tard i en un govern que continua trameten incertesa, fruit ara de la seva interinitat i la manca de concreció. Una incertesa que paralitza les iniciatives i les inversions en futur, ja que els humans estem entrenats per els rics pero fugim de les incerteses. Caldria entendre que el desenvolupament de la societat i l’economia del coneixement és política de país, que hauria de defugir de les confrontacions electorals, conseqüentment no es pot continuar frenant el progrés, cal deixar i accelerar les capacitats, i en aquesta línia, fora bo deixar que el recent estrenat secretari continuï treballant per no perdre més temps, tot esperant que el govern que surti de les properes eleccions, i en especial el seu president, assumeixi amb cohesió i indiscutible lideratge els reptes que dia a dia altres països ja estan assumint i aquí encara no. Antoni Garrell i Guiu

El 26 d’abril es compleix el vintè aniversari del desastre de Chernobil, un gran accident fruit de la incapacitat de directius emparats en estructures organitzatives mancades de transparència, i també per sistemes faltats de manteniment i sotmeses a corrupteles. Una catàstrofe inoblidable que causà milers de morts, afectant sèriament la salut de la població de les àrees properes, i potencià el rebuig a l’energia nuclear, especialment a Europa, oblidant la dependència energètica del progrés i els importants trastorns mediambientals que produeix l’ús intensiu dels combustibles fòssils. L’aniversari de l’accident del 1986 a Chernobil arriba en un moment on el preu del barril de petroli assoleix records històrics fregant els 75 dòlars, avançant per un camí, que sembla infrenable, cap els 100 dòlars per barril, en un mercat obligat a traslladar el increment, sense demores, al consumidor final com ha quedat evidenciat en els recàrrecs per combustible aplicats per les companyies àrees aquesta mateixa setmana. De fet, ja fa dos mesos, en una reunió amb responsables d’estudis de multinacionals en les que van assistir associats del Cercle per el Coneixement, ja es dibuixava escenaris a 5 anys amb el barril a 100 dòlars fonamentats, entre altres, per l’important increment de la demanda energètica mundial, sobre tot la procedent de les noves economies industrials encapçalades per Xina i India; una insuficient capacitat d’extracció i refinament del petroli; la necessitat de plans per el desenvolupament de la població del tercer món; i el increment constant del consum elèctric amb percentatges superiors al creixement industrial. Una xifra que podia superar-se de no minvar la inestabilitat i els conflictes en països com Nigèria, primer productor africà, o Iran, quart productor mundial amb 4 milions de barrils diaris. De fet, la tensió a Iran creix, el president Mahmud Ahmadineyad defugint de les prensions internacionals incrementa els plans d’enriquiment d’urani, i segueix amb els seus atacs a Israel negant les evidencies històriques. L’Energia és, al igual que les infraestructures, la formació, la recerca i la seva conversió en PIB, i la globalització econòmica, un dels elements cabdals tant per possibilitar la societat i l’economia del Coneixement, com per el desplegament industrial i el progrés social del països en vies de desenvolupament. Es en l’anterior context, on el problema del consum energètic i la seva producció hauria d’esser abordat assumint que de no fer-ho les tensions i les problemàtiques derivades aniran a més. Europa, al igual que altres economies, no pot defugir d’afrontar la problemàtica sense depreciar cap font enèrgica, considerant els indesitjables impactes mediambientals que l’ús intensiu del petroli com a font energètica està produint Conseqüentment el debat energètic hauria d’esser assumit amb força per accelerar la presa de decisions que han de passar forçosament per la diversificació de les fonts, i la utilització de les energies renovables com part fonamental del sistema energètic. Tant les netes (solar, eòlica, geotèrmica, mareomotriu), com les derivades de la biomassa utilitzades directament o convertida en biodiesel o biogas. Un sintema que requereix actuar en una doble línia: disminuir la dependència externa, i incrementar la interconnexió elèctrica del països, efectuant-ho reduint la petrodependència, i a la vegada complint els criteris establerts en el marc de Kioto. Un sistema energètic que, garantint la demanda d’energia, freni el deteriorament sistemàtic del planeta. És en aquest context on l’energia nuclear no pot esser oblidada, ni molt menys desestimada. En aquest línia, cal analitzar acuradament Japó, un país amb una clara consciencia antinuclear, conseqüència dels bombardejos de Hiroshima i Nagasaki del 1945, que no ha impedit que, arrel de la primera crisi energètica, apostes per possibilitar el desenvolupament de la seva industria i garantir l’abastiment dels ciutadans amb energia nuclear. Una energia econòmica, per sota de 1,5 cèntims per KWh, i ecològica. Japó avui disposa de 52 centrals tèrmiques d’urani, una d’elles, Fukushima Daiichi-Dain, a tan sols 250 km de Tokio. Japó va assumir la perillositat terminal de les centrals nuclears, però també que, l’error humà i tècnic pot ésser desterrat amb el compliment estricte dels protocols de seguretat més exigents. Europa i el món sencer hauria d’assumir que en l’escenari actual el preu de l’energia seguirà creixent, no pot ser d’altra manera, per l’important demanda de les economies en procés d’industrialització i la concentració de les reserves d’hidrocarburs en àrees d’inestabilitat geoestratègica Per tant, sense oblidar la recerca en noves fons energètiques i en els processos d’obtenció d’energies renovables, cal obrir el debat en quant a la construcció de noves centrals nuclears. Un debat rigorós ‘amb paràmetres diferents amb els que es va fer a Espanya al 82’ utilitzant paraules del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris, un clar opositor a l’energia nuclear en aquells anys. La Comissió Europea ja treballa en l’elaboració de propostes en el marc dels acords de la tardor en Hampton Court, saben que no hi ha unitat de criteri en els 25, ja que mentre alguns d’ells desenvolupen plans per la seva eliminació altres, com França, la consideren una peça cabdal del sistema. La divergència dels països i el fet de que sols el 12% dels ciutadans estiguin a favor són elements a considerar, uns elements que no poden amagar la realitat del paper clau de l’energia en la societat actual, i dificultar la presa de decisions, ja que les sensibilitats politiques i les confrontacions asociades no podem frenar ni el desenvopulament de la societat, ni impedir que es redueixi el procés de destrucció sistemàtic del planeta. El debat energètic es requerit, la recerca en noves fons també, l’eficiència en l’ús del recursos existent bàsica, al igual que l’estalvi i la racionalització de les seves aplicacions. Però mes enllà de tot, la l’energia és la pedra angular del progrés i l’evolució i com a tal requereix no de debats estèrils sinó de solucions reals, i en aquestes solucions les energies renovables i l’energia nuclear en son, avui per avui, imprescindibles. Cal dons coratge i visió de futur per abordar-los, i efectuar-ho evitant que la incompetència i l’error humà ens porti al desastre. Avui això es possible. Antoni Garrell i Guiu 22 d’abril de 2006.

Desprès de molts mesos, anys, de debat sembla ja que s’albira el principi del final de procés de Convergència Europea pel que fa a disposar d’un Espai Europeu d’Educació Superior. Massa temps de debats per arribar a aquest punt; recordem que la Declaració de Bolonya va ser signada al juny de 1999. Principi del final perquè ben aviat disposarem d’un marc per elaborar els nous plans d’estudi de les titulacions universitàries adaptats al que preveu l’esmentada Declaració. Durant aquests anys, especialment en el darrer període, s’han dit masses coses i, potser d’una manera molt resumida, cal fer memòria del compromís assumit pels països signants. Aquest compromís fou el d’aconseguir: 1.- Un sistema d’Ensenyament Superior basat en un grau i un postgrau, de manera que el grau, d’un mínim de tres anys, sigui el que doni la qualificació per al mercat laboral. 2.- Un sistema d’Ensenyament Superior comparable entre els països per tal d’aconseguir que els estudis fets en un país siguin reconeguts en un altre i així afavorir la mobilitat i ocupabilitat dels graduats, amb un sistema comú de mesura dels aprenentatges basat en el crèdit europeu (ECTS). Crèdit europeu que facilita la comparació de les competències assolides. Quan es parla de la declaració de Bolonya és convenient recordar el seu origen i la seva raó. El desencadenant fou la declaració de la Sorbona signada un any abans per França, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit com a conseqüència dels Acords del Consell d’Europa de l’abril de 1997. Aquests països se n’adonaren que per competir amb els EUA calia apostar per una Europa del Coneixement i que això no seria possible sense adoptar un model de formació superior més comprensible entre els integrants de la UE. Sense oblidar que la referència eren els EUA. Malauradament, els diferents governs de l’Estat no han estat capaços de tirar endavant aquest procés de convergència d’una manera ordenada i ràpida, cosa que ha generat massa soroll i debats totalment estèrils sobre la durada de les carreres, tres o quatre anys, on s’han barrejat més els interessos corporatius que l’autèntic interès per disposar d’un sistema d’Educació Superior de qualitat per afavorir que la creació, la transmissió, la conservació i l’emmagatzematge de coneixement siguin centrals en la nostra societat, la Societat del Coneixement. Interessos del professorat de diferents àrees i disciplines per aconseguir amb la reforma dels plans d’estudi més docència i disposar així de més places; també interessos d’alguns gremis o col•legis professionals per tenir una carrera més llarga que la dels altres gremis com si això hagués d’implicar més o menys reconeixement social o professional. L’excusa comuna és que així s’aconsegueix una millor formació, ja que en tres anys no és possible impartir els coneixements necessaris per a aquells professionals, especialment si es té en compte l’escassa preparació dels estudiants que accedeixen a la universitat, a causa d’uns resultats deficients de l’ensenyament secundari. No cal dir que les dades que ens proporcionen informes com PISA 2003, en el que es posa de manifest els mals resultats en càlcul i comprensió lingüística d’aquests estudiants, donen suport a aquests arguments. La manca de decisió de l’Administració central incapaç de resistir-se a la pressió d’alguns lobbies és l’altra peça que complica el problema. Tots aquests interessos i pors s’han posat per davant d’una anàlisi crítica del que ens estàvem jugant, sobretot un cop vist el que estava succeint a altres països que han de ser punt de comparació per a nosaltres. Quan finalment el Ministeri d’Educació i Ciència ha comunicat quina és la seva proposta ho ha fet amb manca de decisió, sense optar d’una manera clara per una o altra opció. La proposta de directrius indica que per obtenir el títol acadèmic que capacita per al mercat laboral, de manera general, caldrà superar 180 crèdits de formació acadèmica bàsica (3 anys) i 60 crèdits de formació addicional d’orientació acadèmica o professional (1 any). O sigui el Ministeri opta per quatre anys en contra del que sembla més escaient per afavorir la competència dels nostres professionals en el mercat europeu i per facilitar que els graduats d’altres països s’interessin per completar la formació a les nostres universitats. No hi ha cap dubte que els crítics amb el sistema educatiu, com demostren els informes i l’opinió del professorat universitari, tenen raó, però probablement l’abordatge més correcte del problema no és aquest sinó apostar decididament per una formació de tres anys i per la millora de l’ensenyament preuniversitari. La formació postgraduada, al final del grau o al llarg de la vida, en funció de les autèntiques necessitats professionals és la que ha de donar millors resultats. No es tracta d’allargar de manera innecessària la formació universitària, sinó que cal que els que s’incorporen a la universitat ho facin en les condicions adequades. Gairebé en paral•lel, sense rectificar la seva proposta escrita, el Ministeri diu que en lloc de 60 crèdits de formació addicional, s’hauran de fer fins a 60, cosa que permetria reduir l’últim d’aquests 4 anys a tres mesos. És una transacció que pot pal•liar parcialment l’error. Tanmateix per tal que això sigui així, cal que s’adopti de manera definitiva en el desenvolupament final de les directrius de les titulacions. Som a temps de fer-ho. No és només un tema de les universitats i de l’administració, cal una implicació social inequívoca en aquesta línia. Cal que les organitzacions del que denominem societat civil, ens hi impliquem. Cal que des del Cercle per al Coneixement fem sentir una opinió oposada a les dels que inevitablement faran pressió per evitar aquesta necessària correcció.

El passat dilluns 6 de març van finalitzar al Congreso de los Diputados de Madrid els treballs de la ponència sobre el nou Estatut de Catalunya. El seguiment de les informacions publicades indiquen que els retalls al projecte aprovat pel Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre han estat molt significatius, i encara que és prematur per determinar amb exactitud les millores assolides respecte a l‘Estatut del 79 és cert que d’aprovar-se tal com ho ha dictaminat la ponència milloraria substancialment el finançament i el marc competencial. Probablement aquest no és l’Estatut que molt catalans voldríem, les il•lusions enceses a la tardor passada s’han vist, cal reconèixer-ho, un tant frustrades desprès dels treballs de la ponència, potser havíem oblidat que l’Estatut final no era el que sortia del Parlament, atès que és requerit, per la seva pròpia concepció i marc jurídic, d’un pacte a dos: Catalunya i l’Estat. Un pacte que exigia consens per assolir noves cotes d’autogovern, de capacitat d’exercir-lo i de reconeixement de la nostra identitat. Un consens difícil que s’està construint en un marc enrarit, amb excessiu soroll de fons, no sols el creat pel primer partit de l’oposició a Madrid, també el que ha originat certs sector de la premsa, les opinions d’alguns militars, -que portaren a la memòria la retallada en el desenvolupament territorial de l’Estat a partir del 23.F- i de certes organitzacions econòmiques i socials. Ara s’ha culminat la tasca de la ponència, malauradament sense el requerit recolzament d’ERC. S’ha desenvolupat una negociació en la que calia, partint de les nostres febleses, defensar amb contundència el futur del nostre país per un període on ens juguem el ser o no ser en el context del nou escenari econòmic i social que la globalització i l’economia del coneixement imposen. De segur que al llarg del procés de negociació els parlamentaris catalans han treballat buscant l’equilibri entre el possible per l’Estat i el requerit per Catalunya, assumint que l’Estatut del 79 ja no és una eina valida, i conscients que el camí emprés per eliminar càrregues al desenvolupament del país exigés no hipotecar el futur, amb concessions inadmissibles, però a la vegada fer viable el present. ‘Pragmatisme’ o ‘el tot o res’, és una dicotomia que exigeix ésser considerada, i que de ben segur els parlamentaris l’han tingut present en un moment on el desenvolupament econòmic català és palès, si bé molt llunyà del que caracteritza les economies més avançades i menys sensibles a l’obertura de la competència de països amb baixos costos i absents de polítiques de protecció a la natura i als ciutadans. La bonança d’avui no pot fer perdre de vista que el demà requereix més competències i més recursos, i que l’ofec inaguantable que l’Estatut actual, i els marc legals que limitaren el seu desenvolupament, exigeixen, sense renunciar al que som i necessitem, caviar el marc d’encaix amb l’Estat en tot allò que sigui possible. La tramitació parlamentaria, inicia la recta final, en ella caldria treballar per millorar el que encara és possible i sumar Esquerra al projecte, i desprès el poble de Catalunya haurà de pronunciar-se; caldrà explicar-ho bé, no oblidant les expectatives creades el 30 de setembre, i caldria fer-ho amb projectes, assumint que ara és el moment de l’aposta decidida per col•locar el talent i els sabers com a palanques per transformar el eixos de generació de valor i cohesió social. Ara és el moment de les polítiques que garanteixin una Catalunya plena per als nostres fills, ara és el moment de mirar al futur i establir prioritats. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement març 2006

Un dels objectius centrals del Cercle és el de fomentar l’economia del coneixement a Catalunya. En aquest context, el Cercle ha impulsat mesures per a la millora dels incentius fiscals a les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació. Per aquest motiu, considerem que la proposta del govern de l’estat de SUPRIMIR TOTALMENT ELS INCENTIUS A LA RECERCA en un procés que començaria al 2007 i finalitzaria el 2011 significa un pas enrera que va no només en contra de les idees del Cercle sinó també dels objectius que el propi govern manifesta perseguir. Públicament s’ha dit que s’abordarà una reducció de l’Impost sobre Societats, de forma que el tipus general, que actualment és del 35%, passaria al 30%. A canvi, es suprimirien totalment les deduccions per incentius. Des del punt de vista macroeconòmic, aquesta argumentació és insostenible: totes les estadístiques situen molt per sota del 30% el tipus efectiu que actualment paguen les empreses. El tipus efectiu és el que resulta de dividir l’impost efectivament pagat (que té en compte les deduccions per incentius) pel benefici fiscalment computable. Segons l’any i les fonts es situaria entre el 22 i el 28%. Per tant, la càrrega fiscal conjunta de les empreses no només no disminuirà, sinó que augmentarà. Essent discutible la conveniència d’un increment de la tributació de les empreses, resulta encara més greu saber quines són les EMPRESES QUE TINDRAN UN MAJOR INCREMENT D’IMPOSTOS: LES QUE INVESTIGUEN, LES QUE EXPORTEN I LES QUE FAN INVERSIONS PER A LA PROTECCIÓ MEDIAMBIENTAL, entre d’altres, ja que aquestes són les que gaudeixen d’incentius. Les que no realitzin cap d’aquestes activitats precisament seran les que reduiran els costos fiscals. Hi ha una corrent d’opinió en l’Administració tributària que opina que els incentius fiscals no són eficaços perquè les empreses, quan inverteixen, ho fan per raons econòmiques i no fiscals. Aquesta posició no només és intel•lectualment insostenible (les raons fiscals són també raons econòmiques, i tan legítimes com qualsevol altra) sinó que nombrosos estudis científics han demostrat la correlació positiva entre els incentius fiscals i el grau d’inversió. Els següents autors han tractat aquest tema amb conclusions convergents: Cummings, Hasset y Hubbard (1996), Estrada, de Castro, Hernando y Vallès (1997), Jaumandreu (1999), García Marco (1998), Espitia, Huerta, Lecha y Salas (1989) Giner y Salas (1994). D’altra banda, l’establiment de beneficis fiscals a la investigació no deu ser tan forassenyada quan la majoria dels estats europeus preveuen incentius per fomentar-la. Així, França, el Regne Unit i Luxemburg tenen un nivell d’incentius similar al que fins ara han gaudit les empreses espanyoles; Bèlgica, Itàlia i Portugal també en preveuen, tot i que inferiors als actualment vigents a Espanya. Si països com el Regne Unit o França, amb un nivell de despesa en investigació molt superior a Espanya consideren convenient establir beneficis fiscals, no s’entén com a Espanya es proposa suprimir-los. Per donar una dada que va proporcionar el president de HP en un sopar del Cercle, aquesta empresa té deduccions de 26 milions d’euros a l’any per aplicació d’aquests incentius. Estan segurs els nostres governants que una pèrdua d’aquesta magnitud no afectarà el nivell d’inversió en recerca d’aquesta multinacional a Espanya? No resulta tampoc sòlid l’argument que les deduccions de les que han gaudit fins ara no han servit per situar Espanya al nivell d’inversió en recerca que tenen altres estats. Com va apuntar el Cercle en el seu moment, la confusió conceptual de la legislació i les traves burocràtiques dificulten la seva aplicació; si els mecanismes no funcionen correctament, el que cal és revisar-los, no prescindir-n’en. Però, encara més important, l’Administració pretén eliminar l’incentiu sense aportar dades sobre quin estima que seria el nivell d’inversió en recerca si els incentius no haguessin existit, perquè si el que pretén dir-se és que la inversió hagués estat la mateixa, llavors és que, simplement, no s’ha consultat la literatura científica. El projecte entrarà ara al Parlament i es discutirà. Esperem que a les cambres parlamentàries la posició del Cercle i de molts altres trobi ressò i no només no s’eliminin els incentius sinó que es millori la situació actual.

Llei de Foment de la Ciència i la Innovació empresarial i d’ordenació de la recerca. Els principis bàsics d’aquesta Llei s’inspiren en els objectius de la Unió Europea establerts en el Consell Europeu de Lisboa de l’any 2000, a través dels quals i basant-se en el coneixement, Europa ha d’esdevenir més competitiva i dinàmica, capaç de créixer econòmicament d’una manera sostenible amb més i millors llocs de treball i amb una major cohesió social, objectiu que es va concretar en el Consell Europeu de Barcelona de l’any 2002. En aquest context, en el segon article del Títol preliminar, Disposicions generals de la Llei, se’n determinen els objectius (en concret 11, enumerats de a-k); d’aquests 11, únicament l’objectiu c), fa referència explícita a l’empresa: “contribuir al canvi de l’estructura productiva catalana mitjançant un procés d’innovació empresarial i la seva projecció internacional”, la resta són més propis del desenvolupament científic tant a nivell de recerca pura com aplicada. Cal indicar que els objectius establerts són molt amplis, generalistes i en els que tots podem estar d’acord però no s’hi concreta cap mesura per tal d’assolir els reptes de competitivitat i transformació de la indústria, ni s’hi defineixen compromisos avaluables. Per la seva amplitud la llei incorpora aspectes que són clarament competències d’altres conselleries, en especial els objectius d’innovació empresarial que pertanyen a indústria, o d’internacionalització que són més aviat de comerç. Probablement per aquest motiu, la llei està centrada en un 80% en la ordenació de la recerca i sols en un 20% en la innovació empresarial. Tanmateix en cap cas no s’hi citen prioritats d’inversió per assolir els canvis qualitatius que la societat del coneixement requereix. Contingut: L’avantprojecte de llei consta d’una exposició de motius, cinquanta-cinc articles estructurats en sis títols, una disposició derogatòria i una disposició final. L’exposició de motius presenta l’objectiu de l’avantprojecte de llei, el títol preliminar (Disposicions generals) (articles 1 a 4) defineix la finalitat de la llei, els seus objectius i els principis informadors de la política de foment de la ciència i la innovació i ordenació de la recerca. El títol I (El sistema de recerca, desenvolupament científic i tecnològic i d’innovació), articles 5 a 16, regula i defineix el sistema de recerca, desenvolupament científic i tecnològic i d’innovació així com els diferents agents que l’integren. El títol II (L’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit del foment de la ciència, de la recerca i desenvolupament científic i tecnològic i d’innovació) (articles 17a 28), regula l’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya per exercir les seves competències en R+D i en innovació. El títol III (L’Agència de la Recerca de Catalunya), articles 29 a 37, regula la creació de l’Agència de la Recerca de Catalunya (entitat de dret públic sotmesa a l’ordenament jurídic privat), com a mecanisme de coordinació de la gestió de la recerca, de la innovació i de la transferència de coneixement. El títol IV (La carrera investigadora), articles 38 a 41, defineix el personal investigador i regula els seus drets i deures establint els elements fonamentals de la carrera investigadora. El títol V (Mesures de foment), articles 42 a 55, estableix les mesures de foment de la recerca, del desenvolupament científic i tecnològic i de la innovació empresarial i de la transferència de coneixement. La disposició derogatòria regula la derogació de totes les disposicions que s’oposen al que estableix la present Llei i la disposició final primera permet que el Govern dicti les disposicions necessàries per al seu desplegament. [… En els documents relacionats, podeu trobar un fitxer pdf amb el text íntegre …]

A l’octubre del 2004, impulsats per la Conselleria de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, es desenvoluparen un conjunt de sessions amb agents econòmics i socials amb la finalitat d’establir criteris a ésser considerats en la redacció del nou Estatut d’Autonomia. Al plantejar-se els aspectes relatius a la Societat del Coneixement s’invità al Cercle per al Coneixement, a través de l’associat i co-fundador del Cercle Antoni Farrés, a participar-hi tot introduint, mitjançant una ponència, els debats que els participants desenvoluparen a la sessió . Un grup de treball format per associats va debatre, tot analitzant els diversos documents que el Cercle havia elaborat en els últims any, els aspectes que el nou Estatut tindria que contemplar, considerant que aquest havia de servir per desenvolupar Catalunya en el si del nous desafiaments i reptes que presenten la societat del coneixement en general i la globalització econòmica, informacional i relacional. El document fou presentat en la ponència esmentada. Un dels aspectes que evidenciava que l’Estatut no s’ajustava als nous temps era l’enorme distància entre els trets característics de la realitat socioeconòmica i cultural que caracteritzava la societat espanyola al final de la dictadura i les realitats a l’inici del tercer mil•leni. A finals dels anys 70 Espanya iniciava, amb no poques dificultats, el camí vers la democràcia, no formava part de la Unió Europea, la immigració procedent d’altres països i cultures era simbòlica, l’homogeneïtat era un fet, els pilars de generació de valor es fonamentaven en la producció en sèrie pròpia de la gran indústria en un context de mercats amb graus de protecció elevats i en un món bipolar, les comunicacions estaven fortament regulades desenvolupant-se en monopoli, les informacions eren unidireccionals, i la digitalització, computació personal, telefonia mòbil e Internet no formaven part del paisatge relacional. Avui sens dubte la societat ha canviat amb profunditat: la fragmentació social, la heterogeneïtat i mestissatge en quant als valors, els sistemes productius i organitzatius que exigeixen la globalització econòmica i productiva, les comunicacions sustentades per espais virtuals que no tenen fronteres físiques tot permetent que qualsevol persona esdevingui a la vegada emissor i receptor de informació … són algunes de les moltes evidències que portaren a la Unió Europea en el Consell de Lisboa a assumir que la Societat del Coneixement era un fet i establir programes amb la finalitat de possibilitar que la Unió esdevingués l’economia mes dinàmica i competitiva del món. Per un moment semblava que els governs, i en conseqüència les seves accions, assumien el fet d’haver d’adaptar-se als canvis socioeconòmics que s’estaven produint a passos accelerats i que les prioritats en les actuacions públiques requerien assumir plenament els paradigmes de l’economia i la societat del coneixement. De fer-ho o no depenia en gran part el disposar d’un teixit productiu competitiu i capaç d’aportar els recursos necessaris per consolidar l’estat del benestar, garantir la cohesió i la pau social, i retrobar la simbiosis entre la societat i la política, un fet indefugible per abordar amb èxit els desafiaments de l’esdevenidor. Fou amb les anteriors conviccions amb les que el Cercle aportà el seu gra de sorra als plantejaments del nou Estatut. Malauradament, cal dir que amb no gaire èxit, ja que l’extensa proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia aprovada el 30 de setembre, si bé recull en part els nous trets característics de la Societat del Coneixement, no explicita amb força els desafiaments a afrontar i el nous reptes a assolir. Conseqüentment, trobem una certa asincronia entre les competències i els instruments que se’n deriven, i que es desenvolupen de forma extensa i excessivament detallista a partir del reptes arrelats en les problemàtiques d’avui. Assegurar el present i garantir el futur és un binomi indissociable que l’acció de tot govern no pot oblidar i posar l’èmfasi en un i altre no sols caracteritza la seva acció sinó que en determina el seu progrés. Essent cert aquest fet, també cal reconèixer que el nou Estatut defineix uns nivells de competències i un finançament que pot trencar les barreres que han impedit un millor desenvolupament, i han comportat pèrdues significatives de competitivitat de Catalunya amb la consegüent disminució de la renda dels seus ciutadans. Els reptes a assolir, fruit de la liberalització mundial de l’economia i la societat del coneixement, requereixen canvis molt importants en el sistema productiu, en els models formatius i relacionals, en els esquemes per posar el coneixement en el cor de l’activitat productiva, en la forma d’entendre l’estat del benestar en un context d’equilibri planetari, en evitar la fractura social i l’exclusió del mercat laboral … tot un conjunt de fets que requereixen ‘competències’ però a la vegada ‘recursos’. Uns recursos indispensables per afrontar els desafiaments i que no poden manllevar-se amb l’argument de la solidaritat. Solidaritat si, però la possible i necessària, sense que posi en perill el futur -com bé expliquen els autors de ‘L’espoli fiscal’-, i s’oblidi de l’obligada solidaritat amb els ciutadans que dia a dia omplen de vida els nostres carrers. A Madrid s’ha iniciat el tràmit que ha de portar-nos a disposar del nou Estatut. Un Estatut que cal recolzar, ja que eleva el sostre competencial i pot aportar a l’Administració Catalana els recursos necessaris per afrontar els reptes que la Societat del Coneixement presenta. Llavors sols dependrà de nosaltres en posar les prioritats correctament i assumir el coratge i el compromís per fer-ho. Ara s’obre un procés negociador complicat i difícil que requerirà diàleg, seny i rauxa, i també concessions, unes concessions que en cap cas haurien de rebaixar el model de finançament aprovat, ja que de fer-ho no disposarem dels recursos que l’esdevenidor requereix i dels que Catalunya no pot ni ha de renunciar. Antoni Garrell i Guiu. President Cercle per al Coneixement www.cperc.net

I. Enquadrament o condicions d’entorn. I.1 Els Reptes de La Societat del Coneixement. La consolidació de la Societat on “la generació, el processament i la transmissió de la informació es converteixen en les fonts fonamentals de la productivitat i el poder, a causa de les noves condicions tecnològiques” , obliga assumir a les societats pròsperes, com és la Catalana: els hàbits, els procediments i els models organitzatius i culturals que la tecnologia computacional i telemàtica permeten, en un món global intercomunicat, competitiu i molt desequilibrat quant a costos i possibilitats de futur. Assumir els hàbits, els procediments i les estructures no és, ni ha d’ésser, patrimoni reservat a uns pocs, ja que la Societat del Coneixement impregna a totes i cadascuna de les activitats humanes, des de les activitats professionals, a les de relació interpersonal i a les associades al desenvolupament cultural i actitudinal, i, recíprocament, el desenvolupament de totes les activitats condiciona i determina el desenvolupament de la societat del Coneixement. Cal doncs, que l’Administració Catalana disposi de les competències i els instruments que ho facin possible amb la finalitat de que Catalunya pugui, a mig termini, situar-se als primers llocs en el rànquing de nacions que han assolit els nivells òptims d’innovació, competitivitat i benestar en el context de la Societat del Coneixement. Per fer possible que Catalunya sigui líder d’aquest procés, cal disposar d’un entorn facilitador i d’un estat d’opinió favorable en el que representa, i permet, la Societat del Coneixement, assumint que invertir en tecnologia no és suficient. La inversió és sols un pas ineludible, però l’èxit està en la manera en què s’utilitzen i com s’apliquen les noves tecnologies. •La disponibilitat d’un entorn facilitador comporta assumir un triple desafiament : – Possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social. – Facilitar l’aparició de noves iniciatives en àmbits emergents capdavanters. – Projectar Catalunya amb força a tot el món assumint capacitat de presència i actuació global i internacional, esdevenint pol d’atracció (desenvolupant capacitat d’atracció) de recursos humans i econòmics, nacionals i multinacionals. •La generació d’un estat d’opinió favorable es fonamenta en diversos pilars: la disponibilitat i l’accés a la informació, els missatges, les prioritats i els gestos dels responsables públics, el protagonisme o el paper de referència del territori o comunitat en un context internacional, la disponibilitat de recursos econòmics i humans, la progressiva i sostinguda incorporació de la innovació en les empreses, l’aparició de noves iniciatives d’alt valor, l’acolliment i la comprensió dels emprenedors, i la percepció, per part de la societat, de l’existència de “retorns” tangibles. Tot un conjunt de fets únicament assolibles si s’enquadren en els desafiaments que el nou model social o ordre mundial presenta. Per accedir al text complert, cliqueu AQUÝ.

La primera reunió del Grup de Treball del Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions es va dur a terme el passat 28 de Juliol, i va comptar amb l’assistència de la major part dels participants de la comissió. Per a tots aquells que no vàreu assistir a la reunió, i que us incorporareu al debat telemàtic durant el mes de Juliol, a continuació us oferim un petit resum dels temes que es varen abordar.

1. Cal justificar per escrit, com a pròleg, la necessitat d’un PDIT.
2. L’estudi del document porta a definir 3 elements insipiradors del mateix, als quals cal donar més rellevància:
   • Ample de banda màxim
   • Màxima cobertura territorial
   • Reconduir una privatització del sector de les telecomunicacions mal feta en el seu dia, que ha portat a una no-competència en serveis.
3. L’accessibilitat, tot i que és imprescindible, no és suficient per garantir un ús generalitzat que arrosegui a la indústria. Cal pensar en com s’aprofitaran els nous recursos.
4. El pressupost inicial sembla insuficient per encarar el repte de construir les noves infraestructures.
5. En cas de constituir-se un operador de telecomunicacions neutre, caldrà analitzar els models similars que han triomfat anteriorment (com per exemple Euskaltel), i les causes del fracàs d’alguns intents d’implantació a Catalunya d’operadors nacionals (Retevisión).
6. Cal establir un ordre de priorització en els processos de construcció de les noves infraestructures.
7. Cal analitzar la fiabilitat del sistema que existeix actualment: un Pla Director hauria de garantir la qualitat del servei.

Durant el mes d’Agost el debat entorn de l’esborrany del PDIT continuarà a través de l’espai telemàtic que s’ha creat a aquest efecte.