Barcelona i els reptes de l’economia del coneixement Eleccion’07: Alguns elements de reflexió i propostes quant a les eleccions municipals 2007 per Barcelona Arrel de les eleccions municipals de maig de 2007, el Cercle per al Coneixement, a traves de sessions de treball d’associats dels àmbits: Educació i desenvolupament social; Ciència, tecnologia i disseny; i Aplicació del coneixement i empresa, ha elaborat un document que te per títol “Barcelona i els reptes de l’economia del coneixement Eleccion’07: Alguns elements de reflexió i propostes quant a les eleccions municipals 2007 per Barcelona“, que és una aportació del Cercle per potenciar i impulsar la consolidació de l’economia del Coneixement a Barcelona i Catalunya. El document recull un conjunt de 12 propostes agrupades en  curt termini (1 o 2 anys), tenen per objectiu explicitar la capacitat de generar valor i dinamisme econòmic amb la utilització intensiva de nous coneixements. Les mesures fan referència a: 1. fomentar la creació d’empreses en sectors d’aplicació intensiva de nous coneixement. 2. Incrementar les transferències dels resultats de recerca cap el teixit empresarial existent, constituint l’agencia de transferència Municipal de resultats de la recerca 3. Potenciar la formació en lideratge d’empreses i institucions de l’economia del Coneixement. 4. Liderar el debat sobre l’economia creativa en la Mediterrània i el sud d’Europa com element d’atracció permanent de la ciutat cap el món.  Mig termini (3 a 4 anys), amb un doble objectiu: potenciar el desenvolupament i posicionar Barcelona com a node de referència a nivell mundial en àrees de desenvolupament i/o aplicació del coneixement. Les propostes es concreten en: 1. Impulsar projectes emblemàtics i prioritzar-los en el camp de la ciència i la tecnologia. 2. Captar i retenir talent, aprofitant l’atractivitat de Barcelona per fer possible el lideratge internacional. 3. Fomentar la consolidació de projectes de gran dimensió, i l’atracció de Centres de decisió real. 4. Guanyar posició en la xarxa mundial d’innovació com a node de referència en Sectors Estratègics, en concret: a) Biociències. b) Disseny entès com un element clau per la competitivitat i la innovació, en un marc de sostenibilitat i competència planetària. c) Sector Cultural/Formacional/Lúdic en base a Infografia i els sistemes experts.  Llarg termini (6 a 8 anys), tenen per objectiu garantir el desenvolupament més enllà de conjuntures econòmiques. Les propostes es concreten en: 1. Millorar els índexs de formació per evitar l’exclusió social. 2. Garantir la disponibilitat de les infraestructures, solucionant els problemes de la mobilitat interna i la connexió cap el mon (carreteres, aeroport i port, transport de mercaderies, mobilitat en l’àrea metropolitana, i accés als recursos interactiu. 3. Transformar el model econòmic reduint a la meitat la dependència del turisme i la construcció. 4. Afrontar polítiques de sostenibilitat arrelades en el canvi climàtic Aquestes propostes s’arrelen en el fet de que les societats prosperes han d’afrontar els reptes de l’economia del coneixement i la competència dels països amb costos de mà d’obra inferiors, la qual cosa comporta assumir que la generació de valor econòmic depèn cada cop més directament de l’habilitat de les empreses d’incorporar elements culturals i creatius en els productes i serveis que hi produeixen. Uns reptes del que Barcelona i Catalunya no en pot defugir. Cercle per al Coneixement. www.cperc.net Comissió interàmbits Barcelona Març 2007. En informació relacionada (part superior dreta sobre la fotografia) es pot descarregar el document Barcelona i els reptes de l’economia del coneixement Eleccion’07 que detalla els elements de reflexió i propostes quant a les eleccions municipals 2007 per Barcelona”

Hace unos días la Comisión Europea publicó el informe European Innovation Scoreboard 2006, que analiza los conceptos relativos a Innovation Drivers, Knowledge Creation, Innovation & Entrepreneurship; Applications, y Intellectual Property, en definitiva aquellos aspectos mas significativos relativos al nuevo modelo económico y social en que se encuadra la economía del conocimiento, que caracteriza a las sociedades mas avanzadas y prósperas. Una economía que está trasladando la generación de las mas altas cotas de riqueza de los sectores industriales a los sectores de servicios, lo que implica que, en esas sociedades, la mayor parte del empleo ya no se concentre en las fábricas de productos, aunque eso no debería suponer la perdida de la capacidad industrial, a pesar de que ésta se fragmente ubicándose en el lugar más adecuado del mundo. En un contexto global, liberalizado y fuertemente competitivo la generación y aplicación del avance científico, la innovación en producto y la multilocalización son determinantes para el progreso. Por ello la generación, almacenamiento y procesamiento de la información se convierten en elementos claves y las tecnologías de la información y la comunicación adoptan un papel protagonista en cuanto a la competitividad, de tal manera que algunas veces eclipsen, o escondan, el papel determinante del diseño, olvidando que sólo con un proceso simbiótico entre arte y ciencia, diseño y técnica, la competencia y el progreso son posibles. En esta línea de conjunción de arte y tecnología deben recordarse los escritos y reflexiones del filósofo checo Vilém Flusser (1920-1991) en los que establece que el mundo de las artes y el mundo de la tecnología, separados desde el Renacimiento, se reencuentran en el diseño contemporáneo mediante un proceso simbiótico que sublima la creación y permite alcanzar las más altas cotas de innovación, evidenciando que el futuro depende de los diseñadores. Un diseño surgido de diseñadores capaces de eliminar las barreras y los recelos entre el arte y la tecnología, capaces de colaborar multidisciplinariamente y generar diseños cada vez más ajustados a las exigencias socioculturales, de género y las derivadas de la competencia y la globalización. Con esa concepción del diseño o Filosofía del Diseño en la línea propuesta por Flusser debería analizarse el documento de la Unión en el que se constata que la brecha que separa la UE. y Estados Unidos ha disminuido nuevamente gracias a que Alemania, Suiza, Suecia y Dinamarca obtienen mejor puntuación que aquél y a la vez se indica la baja puntuación que obtiene España que queda por debajo de la media europea, y que ninguna de las regiones innovadoras destacadas sea española, incluso la región de Praga es más innovadora que Madrid o Barcelona. Puede discutirse la metodología utilizada, la veracidad de los datos y adecuación de los indicadores, pero más allá de ello lo que no debe olvidarse es que en los países mas avanzados el progreso se fundamenta en el talento y la innovación, en la terna ciencia, tecnología y diseño, en un contexto donde superada la premoncencia exclusiva de la tecnología y los centros tecnológicos, se ha efectuado una decidida apuesta por el diseño mediante los Centros de Innovación y diseño que combinan armónicamente los tres factores indicados. Diseñadores interdisciplinarios, científicos reconocidos socialmente y dotados de los recursos requeridos, y tecnólogos comprometidos con el potencial de las tecnologías, son los agentes claves del progreso, un progreso que empezó hace tiempo para algunos y que se resiste para otros colectivos a pesar del talento y preparación de las personas. Muchos son los factores el fracaso escolar, los índices de penetración de banda ancha, la inversión en I+D público y privado, la dificultades de innovación de las PYMES, las políticas de capital-riesgo, el bajo índice de patentes, etc., pero entre ellas destaca la falta de apoyo y una apuesta decidida a los emprendedores en especial aquellos que centran su actividad en los sectores emergentes y en diseño. Una apuesta no exclusiva de la administración, lo es o debe ser de todos y cada uno de nosotros, ya que del apoyo a los creativos y a su trabajo interdisciplinario en sus proyectos como emprendedores depende el progreso y la competitividad en un mundo global Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coniexement www.cperc.net Director General Fundació per l’ESDi www.esdi.es 10 de febrero de 2007

ARREL DEL ACTE ACADÈMIC DEL 22 de Juny sobre L’Aeroport del Prat D’acord amb el que s’acordà en la junta directiva del Cercle el passat dia 6 de febrer. El Cercle per al Coneixement es una de les institucions Catalanes que s’ha sumat a l’acte del dia 22 de març de 2007 per reclamar la importància que te l’aeroport del Prat per el desenvolupament de Catalunya. Un acte acadèmic que compte amb el recolzament de les més importants institucions socials i econòmiques del país conscients de la necessitat de disposar d’un aeroport transoceànic i que actuí com a centre de interconnexió de vols per l’ Euroregió i hauria de continuar encapçalen Barcelona. La adhesió del Cercle s’enquadra en la convicció que sols amb persones altament formades, Universitats i Centres de Recerca, una forta Indústria arrelada en els principis de la globalització, i un fort sector de servies que acompanyi i esperoni el desenvolupament, son el elements que permeten generar altes cotes de riquesa i de progrés, pero per fer-ho requereixen d’infrastructures òptimes ja que sense aquestes l’aïllament i l’exclusió es un fet. Conseqüentment cal assumir el dèficit que Catalunya en General i l’Àrea metropolitana en Particular tenen. Amb aquest conviccions i exigències derivades de l’economia el Coneixement cal que sense mes dilacions el país reclami i desenvolupi aquelles actuacions que permetin esdevenir una àrea “hipercomunicada interna i externament amb el mon, i en especial amb les àrees més desenvolupades tant en el que fa referència a persones i mercaderies (aeroports i aeroport transoceànic, comunicacions terrestres d’alta velocitat, ports marítims plenament equipats i intercomunicats), com a dades i informacions disposant de Xarxes de banda ampla”. Un plantejaments que des de 2002 el Cercle ha defensat i promogut per afrontar els reptes de la societat i l’economia del Coneixement i obliga a 10 línies bàsiques d’actuació , en concret: 1. Formació dels ciutadans. 2. Potenciar la Cultura científica enfocada a la generació de coneixement, possibilitar la invenció, i alhora fomentar la innovació, fer possible que els avenços científics esdevinguin progrés social, creant els mecanismes i polítiques encaminades a la transferència dels resultats de recerca i la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses. 3. Recolzar la cultura emprenedora i de risc mesurat com element cabdal per la innovació i la generació de valor, potenciant les polítiques d’incentivació fiscal, les de finançament amb criteri de capital risc i facilitant la permeabilitat i complementarietat entre empreses. 4. Gestionant la competitivitat del territori i l’ocupació dels ciutadans, potenciant l’eficiència de les empreses i la indústria existent i alhora identificant i vertebrant la generació de valor en àrees emergents. 5. Endegant actuacions encaminades a arrelar en el territori el talent i alhora a atreure el d’altres territoris. 6. Esdevenir, a nivell mundial, referent en ‘una(s)’ àrea de coneixement, 7. Garantir la disponibilitat de les infrastructures que permeten esdevenir una àrea hipercomunicada interna i externament amb el mon i en especial amb les àrees mes desenvolupades tant en el que fa referència a persones i mercaderies (aeroports i aeroport transoceànic, comunicacions terrestres d’alta velocitat, ports marítims plenament equipats i intercomunicats), com a dades i informacions disposant de Xarxes de banda ampla. 8. Planificació territorial amb criteris d’economia del coneixement que compagina l’ús residencial i l’activitat econòmica, garantint la disponibilitat de sol, edificacions, infrastructures tecnològiques per acollir les empreses nacionals i internacionals atretes per el dinamisme i potencialitat del territori, vigilant també dels requeriments quant a habitatge dels professionals que aporten el coneixement i l’activitat dels mateixos. 9. Foment de la cooperació empresarial, tan per assolir la massa critica que possibilita la competència en un mercat global i alhora incrementar l’eficiència, com per possibilitar la innovació en base a l’actuació intersectorial. 10. Convertir la recerca i consolidació del progrés en un projecte col•lectiu. Actuacions que s’han de platejar des de la proactivitat, la col•laboració de tots els agents socials, amb polítiques activa i no defensiva i actuacions obertes i no proteccionista, participatives i no dirigida. Tot un conjunt d’aspectes que requereixen el compromís conjunt i decidit dels tres pilars que configuren les societats: l’Administració, el mercat o empreses i la societat Civil Barcelona 10 de març de 2007

RESUMEN del Articulo de Reflexión que se adjunta en la información relacionada El análisis de las propuestas y políticas públicas y privadas sobre la sociedad de la información en Cataluña durante la última década, abordado en una reciente tesis doctoral, muestra que las cuestiones relativas a las TIC y la sociedad de la información no se han integrado de forma sólida en los que se han considerado como proyectos clave (públicos y privados) para el progreso del país. Se postula así la existencia de una “fractura digital estratégica”, una de cuyas consecuencias sería la dificultad observada en movilizar hacia el impulso a “nuestra” la sociedad de la información a la variedad de agentes que han de colaborar en su construcción. El desequilibrio de las propuestas más visibles hacia las políticas de oferta y el despliegue de infraestructuras puede verse como una de las consecuencias de esta fractura estratégica. 1 Introducción Take care of the sense, and the sounds will take care of themselves L. Carroll, Alice in Wonderland Hay cada vez mayor evidencia de una correlación directa entre la competitividad (de los países, las regiones, las ciudades) y el desarrollo de la sociedad de la información. Los países más intensamente conectados son también los más competitivos. Las valoraciones independientes coinciden en situar a España en una situación de un cierto retraso respecto de los países líderes en el desarrollo de la sociedad de la información. Que incluyen primeras potencias como los EEUU, pero también países como Dinamarca, Holanda o Estonia. (No hay datos precisos sobre Cataluña, pero nada indica que ni los datos ni las conclusiones que se deriven hubieran de ser sustancialmente distintas). Hasta aquí el diagnóstico, por lo demás ampliamente compartido. Pero, ¿qué hacer al respecto? ¿Cómo nos imaginamos el futuro de “nuestra” sociedad de la información? ¿Cómo quisiéramos hacerla evolucionar?. En paralelo, si se coincide en que las políticas públicas han tenido un papel importante en el desarrollo de la sociedad de la información en todos los países líderes en esta materia, ¿cómo valorar las políticas de nuestras administraciones? ¿Cuáles necesitaríamos para mejorar? Ricard Ruiz de Querol Associat de Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Membre de la junta directiva

La importància de la Gestió del Disseny. Actualment pocs són els que es qüestionen la importància del disseny per possibilitar de forma harmònica la seducció que atorga el disseny, i la integració en els productes dels avenços científics i tecnològics que els doten de valor i diferenciació, un fet requerit per assolir l’èxit empresarial que no és altre que l’acceptació del producte o servei en un mercat altament competitiu i globalitzat. El disseny, i la gestió del disseny, ha esdevingut per l’empresa un element estratègic per assolir d’una forma eficient i eficaç la competitivitat de l’organització, ja que aquesta consisteix tant en extreure les màximes possibilitats als processos productius -mercès a les tecnologies i els sabers de l’organització-, com en dotar als productes de diferenciació respecte la competència, el que permet afrontar la competitivitat no basant-se en els costos de producció sinó en les característiques i valors dels productes. La gestió del disseny atorga capacitat de competència per la innovació que comporta, la introducció en el producte de valors simbòlics, estètics, funcionals i diferenciadors que sedueixen al comprador tot possibilitant uns preus que aporten els excedents requerits en tota activitat empresarial pel retorn de la inversió, i per la reinversió en la recerca i l’aplicació del coneixement associat que possibilita continuar essent competitiu, més enllà de les politiques de tercers o les conjuntes econòmiques, portant la triada empresa, producte, mercat a un funcionament òptim, complementari i sinèrgic. Conseqüentment la gestió del disseny, que és gestionar l’empresa, abraça un ampli ventall d’aspectes que van des dels aspectes més coneguts relatius als valors estètics, funcionals, i d’imatges; als associats a la racionalització dels processos productius, de distribució, us i reciclatge, i també, de forma més incipient, als relatius als d’impacte mediambiental i de sostenibilitat que el canvi climàtic posa enfront de la humanitat. Poden afirmar, que la manera en que l’empresa enfoca aquests problemes defineix tant la seva capacitat competitiva com la seva estratègia de permanència i compromís amb un futur incert i canviant, ja que no sols defineix les seves estratègies quant a producció, producte o mercat, sinó també en aquells altres associats al compromís col•lectiu de què el progrés d’avui no pot condicionar o frenar el desenvolupament del demà. Gestionar el disseny no és quelcom nou, però de ben segur que els nous paradigmes requereixen de noves habilitats i nous perfils professionals, i demanden, sense cap lloc de dubte, la participació activa, assumint compromís, dels dissenyadors en la gestió del disseny. Aquest és un fet que requereix no esser obviat, conseqüentment cal dotar als dissenyadors de les habilitats requerides a les exigències del procés creatiu, trencant la barrera del impossible, amb les exigències derivades de la gestió del disseny de forma integral i plena. Cal dons formar professionals del disseny compromesos amb la societat, amb l’exigència de competitivitat de les empreses i de generació d’excedents, decidits a incrementar la qualitat de vida i el desenvolupament integral dels humans d’avui sense condicionar el de les properes generacions. Persones que amb actitud oberta, responsable, analítica i critica tinguin capacitat de lideratge d’equips plurals i heterogenis, d’aglutinar i vertebrar les habilitats requerides per afrontar la recerca, la innovació, i la interrelació multidiciplinar, contribuint de forma decidida en la sostenibilitat del planeta i del ecosistema que fa possible el desenvolupament humà. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement , i Director General de la Fundació per l’Escola Superior de Disseny ESDi. Barcelona 27 de gener de 2007

Resenya del posicionament el Cercle el inici de la Jornada Debat’06 del dia 16 de gener de 2007, en l’inici de l’acte efectuat mitjançant el president del Cercle Antoni Garrell i Guiu Espanya, al igual que Catalunya, està vivint un llarg període de creixement econòmic molt important, acompanyat de significatius beneficis en alguns sectors empresarials, malgrat, segons les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, ocupar el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, un índex de competitivitat baix i valors preocupants en els aspectes més significatius quant a l’economia del coneixement, sense oblidar que a malgrat el creixement sostingut des de fa 10 anys, l’índex de competitivitat baixa de manera també contínua, i que el creixement s’explica pel pes del turisme i la construcció, i uns tipus d’interès negatius. Aquest és un fet que des del Cercle hem vingut emfatitzant ja que estem convençuts que cal assumir amb plenitud que en el món globalitzat d’inicis del segle XXI, els països amb alts nivells de riquesa requereixen transformar el seu model productiu basat en l’ús intensiu en mà d’obra cap a un altre on l’eix vertebrador de la generació de valor és l’aplicació del coneixement al llarg del procés productiu. I per fer-ho cal que les universitats i les empreses treballin simbiòticament. Sabem que aquest és un fet compartit, però també som conscients que el canvi no és fàcil ja que avui en dia va en contra de la dinàmica del mercat que assoleix altes rentabilitats en sectors que es caracteritzen per baixos nivells d’innovació i d’ocupació de professionals poc qualificats. Però també sabem que per garantir el futur del país no hi ha altre camí que afrontar el repte tot potenciant la cultura científica i recolzant la universitat i als cientifics en la seva tasca, per tal de simultàneament facilitar el diàleg entre l’Administració, les Universitats i les empreses. Som conscients de la poca atenció que els mitjans de comunicació atorguen al món científic, i els ‘tòpics’ que s’hi vinculen. Arrelant-se en aquestes conviccions i plantejaments, el Cercle ha efectuat diverses propostes: 1. Alliberar les Universitats i els Centres de recerca de les ‘turbulències’ dels cicles electorals i problemàtiques a curt termini del mercat. Establir un pacte per la innovació i la recerca blindat a nivell parlamentari. 2. Establir polítiques a llarg termini que donin marcs de referència clars i estabilitat al sistema, conscients de que l’excel•lència sols s’assoleix amb constància i claretat en les fites. 3. Facilitar la mobilitat del professorat. 4. Afavorir la creació de grups de recerca, dotant-los dels recursos suficients d’acord als costos reals que la seva activitat requereix, tot disminuint a la vegada les diferències quant a les retribucions percebudes en l’empresa. 5. Potenciar la creació d’Spin-offs. 6. Fer del R+D+i la clau per assolir la competitivitat 7. Afavorir, primar i incentivar la creació de grups interuniversitaris en els temes claus i emergents. Aquestes són algunes de les propostes que el Cercle plantejà el passat dimarts a la Jornada a la UB, en l’acte inicial i que obriren el debat de les taules rodones posteriors i que que fóren debatudes i analitzades pels assistents. La Vanguardia va cubrir l’esdeveniment i ahir va publicar una notícia de dues planes que podeu trobar en pdf a “informació relacionada”, així com un article a l’editorial titulat “El reto pendiente” que també en fa menció. Transcripció de la intervenció efectuada per la Secretaria técnica del Cercle per al Coneixement ______________________________________________________ La Jornada Jornada-Debat’06: “La recerca i la col·laboració universitat-empresa”, es una iniciativa del Cercle per al Coneixement, i que te el suport dels rectors de la U.P.C. Dr. Giró, de la U.B. Dr. Rubiralta, de la U.A.B. Dr. Ferrer, i de la U.P.F. Dr. Moreso.

El 2006 està a punt de finalitzar i novament les dades macroeconòmiques certifiquen la bonança econòmica que estem vivim. Creixem i generem ocupació per damunt de la mitjana Europea, però l’excel•lència de les dades macroeconòmiques no pot amagar altres fets com són la manca d’inversió privada en R+D+i, i que una gran part de la societat visqui al marge dels investigadors, infravalorant la seva cabdal aportació. Sols cal considerar la retribució mitjana i l’atenció prestada pels mitjans de comunicació. De ben segur que la manca de complicitat entre el món científic i l’empresa, els baixos índex en quant a patents, el desconeixement per part de sectors empresarials de la importància de generar coneixement, són frens a la transformació del model productiu i a la capacitat d’afrontar amb èxit el repte de la competitivitat i la generació de valor més enllà de conjuntures favorables. El creixement del que gaudim pot fer pensar que els grans canvis que el tercer mil•leni ha portat a la societat i a l’economia mundial són un miratge, i que no estem afectats per la desindustrialització, la liberalització i la globalització dels mercats, la importància de la capacitat innovadora i la requerida conversió dels resultats de la recerca en PIB. Talment es pot arribar a qüestionar si és necessari disposar d’un sistema de recerca eficient i de qualitat o si cal transformar el model econòmic. L’ombra ‘del que inventin el altres’ és un risc a considerar, i no s’hauria d’oblidar les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, en les que Espanya ocupa el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, uns valors molt baixos quant als trets característics de l’economia del coneixement i els objectius establerts per la Unió Europea a Lisboa de cara al 2010. En aquest escenari, i a la vista dels excedents econòmics produïts, caldria recordar que els països més pròspers són aquells que dediquen més diners a la recerca, a la innovació, a la permeabilitat del món científic amb el món empresarial i a la formació, i ho són, perquè han dedicat i dediquen més recursos en aquest aspectes, i molt especialment a la potencialització de la comunitat científica com a sustent de la competitivitat basada en la innovació, única via per garantir el progrés a llarg termini i esdevenir pol de referència mundial. Països que faciliten el sorgiment d’àrees d’arrelament i creació del coneixement on s’impulsen la recerca científica i tecnològica d’excel•lència en àrees claus com les matemàtiques, l’espai, el software i la telemàtica, les ciències de la salut, la bioenginyeria, la nanotecnologia i l’energia, i que per fer-ho endeguen polítiques per atraure i retenir els professionals amb més capacitat de generar coneixement, ja sigui a persones amb experiència contrastada o a joves amb brillants expedients acadèmics, independentment del seu lloc de naixement, estudis o treball. Apostar per un procés de generació de valor, menys subjecte a conjuntures i menys sensible a la multicompetència, no comporta només disposar de talent, sinó que exigeix conformar una regió on s’assoleixi la complicitat i l’equilibri entre la iniciativa pública i privada, entre el món científic i l’empresa, i on es facilitin les iniciatives emergents. Una regió on s’orienti la recerca, o al menys una part important de la mateixa, cap als requeriments del mercat, a la vegada que es requereix una àmplia disponibilitat d’infraestructures. Uns aspectes pels quals cal determinació, constància i a la vegada coratge per conduir a que els centres de recerca e innovació existents en el territori, o almenys una gran part d’ells, projectin conjuntament la seva activitat, comparteixin processos d’avaluació continuats per garantir l’excel•lència, disposin i comparteixin entre ells les infraestructures òptimes, es gestionin les seves actuacions amb criteris econòmics i orientats a assolir resultats, es potencii que els nous coneixements s’incorporin als productes i processos productius, es faciliti l’estreta relació entre la tasca de recerca i les activitats docents, es fomenti la configuració d’equips heterogenis, plurals i internacionals per afrontar nous reptes, tot garantint el desenvolupament de l’activitat en un entorn que permet el treball i les relacions formals i informals. Si bé les tendències apunten a que l’any que comencem continuarà presentant unes bones dades quant a desenvolupament econòmic, han aflorat signes d’esgotament respecte als pilars en que es sustenta el nostre creixement, conjuntament amb senyals de que es disposa de massa crítica i determinació per afrontar els reptes derivats dels nous paradigmes mundials. Caldria doncs aprofitar l’avinentesa i fer del 2007 l’inici de la creació a Catalunya d’un pol de recerca i innovació de referència mundials seguint el full de ruta establert en els parcs del coneixement, i fer-ho sabent que altres àrees de l’Estat i d’Europa ja han iniciat el viatge i que el talent no té altre destí que aquell on és acollit i esperonat. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement 29 desembre 2007

Aquests darrers dies, conversant amb professors universitaris ha sortit de forma reiterada un tema que ens preocupa a tots; em refereixo a l’escassa preparació dels estudiants que arriben a la universitat; lamentablement estem d’acord en afirmar que hi ha una disminució quant als coneixements assolits en l’etapa preuniversitària i que les actituds no es regeixen per la capacitat d’esforç, la curiositat per aprendre, o la voluntat d’assolir el màxim que les pròpies capacitats permetin. El desconeixement quant a l’història, la filosofia o la pròpia llengua condueixen a la incapacitat de comprendre plenament el que es llegeix i porten la persona a interessar-se només per allò que creu que li agrada. No és conscient que cada vegada que rebutja l’esforç d’afrontar-se a una complexitat, el que en realitat està fent és reduir la seva capacitat cognoscitiva, de forma que es dirà: “no llegeixo perquè no m’agrada”quan en realitat és que no sap comprendre. Conseqüentment, si no tenim una bona preparació, la nostra escriptura mancarà de fluïdesa i contingut. Tot això, unit a la manca de capacitat d’abstracció i lògica deductiva i el domini de llengües estrangeres són els trets que defineixen a una gran part dels estudiants que ja han superat l’etapa d’ensenyança general obligatòria. Les causes són diverses, però sabem que 3 són coincidents i ocupen les primeres posicions en l’enumeració: l’entorn familiar regit per un excés de tolerància , el que els educadors denominen “pares permissius”, els que confonen la benevolència amb la debilitat i cedeixen a les exigències inapropiades dels fills, sorgit del sentiment de no dedicar-els-hi el temps requerit. Per altra banda, la manca d’eines pedagògiques fonamentades en els avenços científics i tecnològics, i de formació dels quadres docents quant als requisits de la societat global hiperconectada, assumint que un excés de informació no vol dir coneixement. I en tercer lloc, la manca de reconeixement i cessió d’autoritat al professorat; els bons professors són els que obtenen el millor rendiment de cada alumne, però és necessari que la societat reconegui la importància d’ aquests professionals. Luc Ferry, ex ministre d’educació francès, escriu: “s’ha de dir als alumnes que l’educació és l’únic camí per arribar a l’edat adulta i que s’hauran d’esforçar per poder-la gaudir”. Tres fets que, junt a una certa cultura del “laissez-faire” que impregna la societat i el “delegacionisme” present en la tasca educativa dels pares en altres persones, avis i veïns, o en organitzacions de lleure i esport, configuren els ingredients que expliquen els pèssims resultats quant a avaluació objectiva del nostre sistema educatiu i l’elevat índex de fracàs que presenta. La preocupació per l’ensenyança dels joves té que enquadrar-se en els canvis de paradigmes que viu el món en la seva totalitat: com a conseqüència de la revolució informacional i l’obertura dels mercats, la societat del coneixement és un fet inqüestionable i no pot oblidar-se que un dels grans reptes de la societat contemporània és “l’educació dels seus ciutadans i en especial la dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual que possibilita aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles i interrelacionar-les per tal de generar els coneixements que permeten afrontar amb èxit els desafiaments de la globalització, la interdependència, la multiculturalitat i la sostenibilitat”, tal com ja indicava el Cercle al 2001 en un dels seus documents fundacionals. Una educació que no sols té que adreçar-se al més joves, sinó també als adults per tal d’evitar la seva exclusió, tant del sistema productiu com del progrés social i intel•lectual. Un altre factor important en el món educatiu que té seriosos problemes és l’escola: Espanya és un dels 4 països amb més fracàs escolar del món desenvolupat, 1 de cada 3 joves no finalitza l’ensenyament obligatori, tenim la tassa més gran d’abandonament dels estudis de la UE, i la quinta dels països de la OCDE, el maltractament entre companys és un fet reconegut, i la problemàtica dels mestres que no es senten respectats. Sabem que ens queda un llarg camí per igualar els recursos destinats a ensenyament als dels països amb els qui ens hauríem d’emmirallar, com són els escandinaus; però coneguts els problemes, sols cal posar-hi solució i de ben segur que la capacitat i l’enginy per afrontar-los no ens falta, només hem de reconèixer el problema, assumir-lo i aplicar-hi solució, prioritzant les politiques o actuacions, mai amagant-lo o mirant cap un altre costat. Si bé he volgut cridar l’atenció sobre un problema que, per ser crònic, no hem d’acceptar, voldria també recordar algunes propostes per resoldre’l que el Cercle ja ha demanat de forma reiterada, i que encara segueixen pendents: Ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”, incrementar l’eficàcia en el tractament de les informacions disponibles i personalitzar l’ensenyament a les peculiaritats de cada persona. Dotar als pedagogs, per incrementar l’eficiència de la seva tasca, de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement. Definir, dissenyar i construir nous material didàctics que possibilitin dominar l’ús dels coneixements adquirits. L’experiència com a informació assimilada i contrastada ha d’ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització. Assolir nivells d’escolarització més elevats en l’ensenyament post-obligatori. Revisar i redefinir els currículums per ajustar-los als requeriments del mercat de treball endegant polítiques encaminades a possibilitar l’estudi i el treball remunerat. Disposar de material i actuacions específics per minimitzar el fracàs escolar, assumint que aquest és determinant en les expectatives de futur personals i col•lectives. Propostes del Cercle que compartim molts, i en les que voldríem insistir en aquest nou any , ja que de l’educació dels nostres infants i joves depèn el progrés i prosperitat de l’esdevenidor. Lina Zulueta Fernández Filòloga, associada al cercle per al Coneixement Barcelona 20 de desembre de 2006

No es pot baixar la guàrdia: Cal més recolzament a la recerca i la Industria. Espanya, al igual que Catalunya, esta vivint un període de bonança i creixement econòmic molt important, acompanyat de significatius beneficis en alguns sectors empresarials, a pesar, segons les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, d’ocupar el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, un índex de competitivitat baix i valors preocupants en els aspectes més significatius quant a l’economia del coneixement, una circumstància que condueix, o pot conduir, a preguntar si és requerit disposar de un sistema de recerca altament eficient i de qualitats, i si es requerida una aposta decidia per transformar el model en que es sustenta la generació de valor actual. Més enllà de les paraules, cal buscar les conviccions en que s’arrelen les actuacions i les politiques sense oblidar que a pesar del creixement sostingut des de fa 10 anys, l’índex de competitivitat baixa de manera també contínua, i que el creixement s’explica per el pes del turisme i la construcció, i uns tipus d’interès negatius. Caldria assumir amb plenitud que en el món globalitzat d’inicis del segle XXI, els països amb alts nivells de riquesa requereixen transformar el seu model productiu basat en l’ús intensiu en ma d’obra cap un altre on l’eix vertebrador de la generació de valor és l’aplicació del coneixement al llarg del procés productiu. Arrelat en aquest fet, moltes son les veus que posen de manifest la necessitat de que l’empresa innovi, una innovació sorgida del avenç científic, el desenvolupament tecnològic i la capitat integradora del disseny. Un procés de innovació que permeti convertir els resultats de la recerca en PIB, i que exigeix de capacitats per aplicar, de forma continuada i rapida, les idees i els nous coneixements al teixit productiu, amb la finalitat de dotar-lo de la competitivitat i capacitat requerida per generar els recursos que garanteixen l’avenç lliure de les societats, i assolir altes cotes de qualitat de vida. Un anàlisis dels països més pròspers i avançats, permet constatar que es caracteritzen per un triple component que tracten simbioticament: per un costat fonamenten la innovació potenciant la investigació altament competitiva i el reconeixement social dels investigadors; per altre s’actua decididament en la millora de la productivitat fonamentada en les infraestructures, els equips humans i els serveis i capacitats del territori; i en tercer lloc s’aborden la globalització en un context d’interdependència i d’obertura de mercats que obligà a entendre-la com la capacitat de distribuir el procés al llarg del planeta, disposar de productes acceptats i reconeguts en diversos mercats, i capacitats d’esdevenir referent. Una triada complexa quant a la seva gestió, que requereix buscar l’equilibri òptim entre els diversos components però que es la única via per guanyar el repte de la competitivitat. En definitiva són països que no per ser més rics dediquen més diners a la recerca, a la interconnexió del món científic amb el món empresarial, a la formació, al procés d’innovació integral, i a la globalització econòmica i social, sinó que son més rics i propers perquè han dedicat i dediquen més recursos a aquest aspectes, i molt especialment a la investigació, com a fet primigeni on s’arrela la resta. Els socis del Cercle ha manifestat reiteradament que la Catalunya del segle XXI, requereix un fort impuls a la recerca d’excel•lència i a la connexió universitat empresa, i que estem en immillorables condicions per fer-ho ja que disposa d’excel•lents professionals, i investigadors de reconegut prestigi compromesos tant amb la recerca com en el treball simbiòtic amb l’empresa. Un exemple d’aquest fet el tenim en l’entrega del últim premi de la Fundació Catalana de Recerca que s’ atorgà al Dr. Mateo Dr. Mateo valero alero . El discurs valent (veure informació relacionada), convençut i argument del Dr. Valero és prova evident del compromís dels centres de recerca amb el futur, i un anàlisis lúcid de la realitat. Una reflexió que no pot esser oblidada, que cal llegir i fer nostra. Cal acceptar amb determinació la ma estesa que ens ofereix la Comunitat científica, i amb ella construir el futur on ens pugen sentir orgullosos. Un futur que possibiliti el desenvolupament i el progrés continuat de les properes generacions Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement Barcelona 30 de novembre de 2006