La setmana passada rebíem la mala noticia de que la inflació havia augmentat 9 dècimes, al situar-se l’Ýndex de Preus de Consum harmonitzat en el 3,6%, un valor molt llunyà al 2,2% que teníem a finals d’agost. Una xifra que trenca totes les previsions i s’allunya molt de l’objectiu plantejat pel Banc Central Europeu del 2% per la Zona euro, i del 2,8% previst per Espanya per la Comissió Europea. L’encariment dels preus és un fet que cada dia constatem tots els ciutadans, ja que addicionalment al cost de l’energia comprovem com els aliments s’han incrementat significativament. En els últims dos anys el preu del blat s’ha doblat, el de la soja i el blat de moro s’han incrementat gairebé un 60% i un 45% respectivament, augments que no es poden desvincular de l’ús de biocombustibles, i de l’objectiu dels EEUU que vol assolir al 2017 que el 15% de la gasolina consumida sigui verda, o el de la Comissió Europea que ha proposat el 10% pel 2020. En definitiva, una alta inflació que ha ocupat poc interès per part de persones amb altes responsabilitats, i que origina que no sols perdem capacitat adquisitiva tots i cadascun de nosaltres, sinó que també les nostres empreses perdin competitivitat i valor els nostres estalvis. Una mala noticia que ens arriba després d’un llarg període fortament expansiu de 14 anys, on l’economia espanyola ha variat substancialment convertint-se en l’octava economia mundial amb un PIB lleugerament superior al bilió d’euros, i quan les tendències dels indicadors macroeconòmics evidencien que l’economia espanyola s’està desaccelerant. Aquest important període de creixement no ha estat exempt del fet de gaudir d’uns baixos tipus d’interès, que han incentivat el consum i la inversió, de les importants ajudes rebudes de fons europeus, del significatiu dinamisme de la construcció i d’un model productiu amb una forta presència de llocs de treball amb salaris baixos respecte als països de la Unió amb els qui es competeix. Però l’increment del tipus d’interès, el fre de la construcció i la seva repercussió sobre l’ocupació directa e indirecta, i el preu del barril de petroli rondant els 90 dòlars, són aspectes que reforcen la previsible desacceleració. Quant els cicles expansius canvien de tendència, i les dificultats s’agreugen, cal mirar les potencialitats tot reconeixent que ara tenim la generació més ben formada que mai, que tenim excel·lents centres de recerca, que el grau d’internacionalització empresarial és elevat, que una part important de la indústria s’ha adaptat als nous paradigmes de la globalització, i que la solvència del creixement econòmic espanyol hauria de permetre afrontar els ajustos, sense el fantasma de la recessió, abordant el requerit canvi de model econòmic, que vol dir, facilitar que la indústria esdevingui motor de generació de valor, especialment en aquells sectors d’alt valor afegit, apostar per la incorporació tecnològica avançada i el seu ús eficient, potenciar el creixement en R+D+i i el traspàs dels resultats a l’empresa, i facilitar els hàbits propis d’una societat emprenedora e innovadora. Caldria doncs constatar que no hi ha motiu pel pessimisme, i que sols és requerit canalitzar les forces en la direcció correcta, convençuts que si el passat ens separa el futur ens aplega. Ara bé, per fer-ho són necessaris projectes de país, aquells que ens engresquen i il·lusionen, aquells que no estan subjectes a cicles electorals, aquells que requereixen lideratge, valentia i voluntat d’assumir risc per part dels governants; i d’aquest projectes anem faltats. Cal doncs posar-nos mans a l’obra, ja que sabem que sols de la nostra iniciativa i exigència crítica, alhora que constructiva, podran sorgir. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement Barcelona 4 de novembre 2007 Aquest article ha estat publicat simultàniament al diari electrònic e-notices

Durante los últimos años se ha consolidado de forma tácita en nuestro ambiente un discurso que sostenía que la estrategia económica para el futuro de Cataluña había de abordar dos cuestiones en paralelo: Recuperar el déficit acumulado en las infraestructuras propias de la sociedad industrial y acometer la transformación de la base económica del país para responder a los retos de la economía del conocimiento. En la práctica, los objetivos relativos a las infraestructuras, que acabaron enmarcándose en el impulso al Estatut y un nuevo acuerdo de financiación, han eclipsado casi por completo a los relacionados con la competitividad en la sociedad de la información y el conocimiento. Todos podemos recitar de memoria los grandes proyectos de infraestructuras físicas que se consideran necesarios para Cataluña: Aeropuerto, tren de alta velocidad, cercanías, puerto, cuarto cinturón, etc. Pero la definición, por lo menos en un estado de concreción comparable, de la estrategia de futuro de Cataluña en la sociedad del conocimiento está todavía pendiente. Ni la sociedad civil ni las Administraciones han asumido todavía un liderazgo visible en esta materia. Los proyectos clave en base a los que construir una Cataluña competitiva en la sociedad global de la información están aún por definir, por consensuar y por planificar. Este desequilibrio se ha hecho más patente durante estos últimos días, una vez cerrado el acuerdo sobre la financiación del Estatut… [ … encontraréis el texto completo con gráficos como documento pdf en información relacionada … ]

A Catalunya vivim temps d’un cert desconcert. Hem perdut lideratge, diuen uns, entrem en un període de decadència, adverteixen els altres. Per superar aquest estat d’ànim el que segur que no necessitem és recrear-nos en diagnòstics reiteratius i en grans debats. Catalunya necessita definir un nou posicionament, i aquest no ens vindrà de la queixa, sinó de la capacitat d’esforç i de portar a terme apostes estratègiques. El que cal és tenir capacitat de passar de les idees a l’acció, és a dir, innovació en el sentit essencial del terme. En aquesta direcció, voldria proposar un exercici d’apostes estratègiques per Catalunya que persegueixen la voluntat de dibuixar un posicionament internacional il•lusionant i a la vegada possible. Donat que és difícil definir estratègies sense visió, m’arrisco a suggerir-ne una: Catalunya com una de les economies més obertes del món, que basa el seu model diferencial en el talent, el sentit de l’esforç i la cohesió social, tot mantenint la seva identitat secular en el món global. En el marc d’aquesta visió (accepto que discutible) proposaria impulsar algunes iniciatives estratègiques que portessin Catalunya a un model diferenciat i carregat de valor. Les bases d’aquest model serien: superar la fase corporativista, establir unes noves relacions públic – privat, apostar pel creixement, el talent i la innovació radical. 1) Superar l’atzucac corporativista. Un objectiu estratègic central per Catalunya seria esdevenir un dels països més desburocratitzats d’Europa com a font de competitivitat general, així com tenir unes universitats menys conservadores i més ben situades en el món. Però la sensació és que els polítics i els rectors topen contra estructures que es canvien molt lentament, amb una distància desesperant respecte del tempo d’altres canvis. Constantment sentim parlar de la incapacitat de transformar institucions que es viuen com obsoletes però en què les dinàmiques corporatives conservadores fan impossible canviar. Sense dir-ho, es tira la tovallola perquè aquell que tensa la corda té por d’haver de deixar el càrrec. Calen lideratges molt potents per aguantar aquests tipus de desgast. Però si ens volem diferenciar, aquí hi ha dos objectius de primer ordre i que no depenen més que de nosaltres mateixos. 2) Créixer. Sense massa crítica empresarial no tindrem autonomia real. Les empreses catalanes són petites i han de créixer i els enzims del creixement han d’estar en la classe empresarial, no ens enganyem. Créixer vol dir reconèixer als que arrisquen i sostenen projectes que acaben sent claus per a que Catalunya pugui afrontar el futur amb bases sòlides. Superar aquesta sensació que gairebé tot és petit i poc ambiciós és essencial. I per créixer, nosaltres només tenim un camí: valor afegit, talent, innovació. Necessitem més FICOSAS i ho necessitem com l’aigua. L’administració hi pot ajudar, però els projectes empresarials cal bastir-los sobre bases empresarials. 3) Focalitzar-nos en talent. Atreure, desenvolupar i retenir talent és estratègic de veritat. Tenim escoles de negoci de primera divisió i universitats que els haurien de seguir l’exemple. Talent atreu talent, i el talent es troba en universitats molt internacionalitzades i en empreses d’una certa dimensió (altre cop la dimensió), i també en projectes d’emprenedors. El talent serà una via d’atracció d’empreses. Posar barreres – corporativistes o lingüístiques – al talent seria un greu error. Tenim un país de qualitat, viure bé no és el problema per atraure talent, però tampoc és suficient. 4) Innovació radical, en especial aprofitant el nou paradigma de la innovació oberta. Innovació a empreses que tenen una alta capacitat de portar al mercat noves idees, vinguin d’on vinguin, innovació a les administracions per generar valor i eficiència generals i innovació en unes universitats que tinguin una recerca bàsica excel•lent, una part de la qual cal que esdevingui innovació en períodes raonables per la resta del món. Benvingut el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació si ens serveix per a prendre decisions en aquest camp de prioritat estratègica absoluta. 5) Pensar a escala món. Disciplinar-nos en una nova fase de la internacionalització que moltes empreses van fer bé en els noranta, és també estratègic. Apostar per territoris estratègics amb decisió, ser molt més presents a Estats Units, a Xina, a Ýndia i també a Llatinoamèrica. A escala món, els continguts es pensen en anglès i de tant en tant cal pensar en gran. Creem un pont aeri amb Nova York, o Boston o Califòrnia, o amb Frankfurt, o amb Londres, i tractem Madrid com una gran capital econòmica on hem de fer molt més negoci del que fem. Enviem els brillants a San Francisco, a Shangai o a Singapur, i procurem que tornin i ens lliguin al món de veritat. Fem un Erasmus per als qui s’ho mereixin de secundària. Multipliquem per 10 l’Oficina del COPCA als Estats Units, etc. I deixem d’amagar en la nostra geopolítica les nostres deficiències de domini de l’anglès. 6) Triar. A més, hauríem de ser capaços de triar com a prioritat nacional algun clúster consolidat o emergent i procurar que jugués a primera divisió internacional. Potser ens equivocaríem, però el que és un error segur és continuar fent sempre les apostes a mitges. Si és de sanitat, bé, si és de bio, bé, el que sigui, però alguna cosa amb gent de talent i empreses amb cara i ulls a escala món. Cal triar. 7) Nova relació públic – privat. Per a mi, aquesta és una de les claus de diferenciació estratègica més important. La majoria de programes ben intencionats de promoció econòmica acaben tenint uns resultats molt poc eficients perquè es perden en procediments que són tan garantistes que acaben sent molt poc efectius. Proposo canviar completament la cultura: ajudes molt ràpides i directes i control a posteriori i el que abusi que ho pagui. Jo proposo homologar empreses no especulatives i buscar-hi un tracte personalitzat a través d’un contracte – programa estratègic per a l’empresa i estratègic per al país. Ja sé que no tots els interventors hi estaran d’acord, però si cal legislar perquè quedin coberts, estaria bé fer-ho. El que no pot ser és que els protocols per ajudar a créixer, innovar o internacionalitzar-se continuïn actuant de desincentiu. I el que no pot ser és que no vinguin grans empreses. 8) I les infraestructures? També. Però hem caigut ara en la trampa de pensar que ens ho arreglaran tot. Les infraestructures han de funcionar, però totes, no només les logístiques, les de cohesió social (escola, sanitat, habitatge) i també les de la seguretat. Si no sortim del cercle polític – mediàtic format per infraestructures i identitat, quan volguem atrapar el món amb el que ens agradaria comparar-nos, l’haurem perdut de vista. Les infraestructures i la identitat són més essencials si sabem on volem anar. El govern fa un esforç d’estabilitat (segurament el darrer debat de política general, li va anar tot el bé que li podia anar). El govern fa una aposta social i té diners per infraestructures. Molt bé, és una base necessària, imprescindible. Però ara toca apostar per la innovació, el talent, el creixement i cal fer-ho enfrontant-nos més valentament als corporativismes, acostumant-nos a triar i a desenvolupar una relació públic – privat revolucionàriament eficient. I aquesta no és només responsabilitat del govern. És la pota que falta, i no és menor, perquè és la que ens permetrà diferenciar-nos i tenir un relat per presentar al món. Xavier Marcet i Gisbert

Ahir vàrem conèixer la decisió de convertir la Terminal Sud de l’aeroport del Prat en un nou satèl•lit de Barajas. Quina altra interpretació es pot donar si l’adjudicació prima a Iberia, que fa un any va fer una clara reducció dels seus vols des de Barcelona, passant a donar servei a través de la seva companyia de low cost, o que no es primés a aquelles companyies que oferien vols a llarga distància? No cal ser un expert, sols seguir atentament les informacions i analitzar el que succeeix en altres indrets per saber que la conversió del Prat en un Hub s’ha allunyat, l’Estat centralista espanyol ha imposat la seva força i model un cop més, i els catalans tindrem que continuar desplaçant-nos a altres aeroports pels vols transoceànics, un fet que, en l’economia global actual, no fa més que dificultar el desenvolupament del territori com un node d’alt valor en la xarxa mundial de regions capdavanteres en aprofitar els avantatges de la globalització, i els avenços tècnics i científics que es produeixen de forma continuada i permanent. Una adjudicació que vol amagar la dependència d’Iberia al retirar-li l’exclusivitat del pont aeri Barcelona-Madrid i agrupar totes les operacions, una decisió que cal enquadrar-la en la propera arribada del tren d’alta velocitat a Sants el proper desembre, la qual cosa permetrà situar-se al mig de Madrid en 2,5 hores, un temps molt inferior al requerit al viatjar en vols regulars, i sovint també als del pont aeri, especialment de classe turista, si considerem els temps d’espera i de desplaçament des de l’aeroport. De ben segur que la decisió podrà ser argumentada per justificar la seva idoneïtat, però la pròpia adjudicació evidencia que hi ha una certa cautela i temporalitat al introduir criteris que permeten revocar l’assignació efectuada a One World i Start Alliance davant de situacions que es poden produir. Ve a ser el mateix que dir que no hi ha una estratègia de futur clara que permeti assolir objectius ambiciosos a mig i llarg termini, en definitiva, aquells que permetin que les empreses i organitzacions enquadrin les seves decisions de futur, fet d’especial rellevància quan la competència a nivell mundial és ferotge i la rivalitat entre territoris creixent. Caldria assumir que la demora en la presa de posicions clares de futur sols afavoreix a aquells que sí les disposen. Hom té la seguretat que si la decisió no depengués d’Aena i la gestió de l’aeroport s’efectués des de Catalunya, les decisions i polítiques fóren altres; aquelles que permetrien una competència real, i avançar, en paraules del Cercle per al Coneixement (www.cperc.net) en que “Catalunya esdevingui un pol de generació de valor en l’economia del coneixement, aquella que possibilita mantenir la generació de riquesa més enllà de conjuntures favorables o tipus d’interès”. Probablement és hora de renovar esforços per capgirar la situació i treure la gestió del Prat d’aquest element centralitzador que és Aena, tot entenent que les inversions, per grans que siguin, sols estan al servei dels ciutadans i del seu progrés si es gestionen amb voluntat de servir a ells i al territori que els aplega. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement www.cperc.net Aquest posicionament fou publicat simultàniament a www.e-noticies.com el dia 4 de setembre de 2007

Avui, dia 12 de setembre, amb la tornada a les aules i l’inici del nou curs escolar, el país torna lentament a la seva normalitat i podem donar per oficialment acabat el període estival. Uns 1.136.000 alumnes de tot el territori català, 31.000 més que l’any passat, avui han començat un nou curs. Un curs que hauria de formar, educar i entrenar les persones en el sí d’un món globalitzat sense trencar els trets d’identitat dels pobles. De la formació que rebrà el jovent de Catalunya, ens esperem que compleixi una triple finalitat:  La preparació de persones més dinàmiques, més actives i més compromeses amb el desenvolupament humà, la generació de valor i la sostenibilitat del planeta.  L’educació de les persones en la responsabilitat, sabedors de que el patró genètic dels homes i les dones és diferent, per la qual cosa no podem oblidar de que l’assumpció de maduresa i dinàmica més prematura de les dones és fruit també de la formació que reben. Una formació que si bé les prima al llarg del període educatiu, les castiga en el moment d’accedir al mercat laboral, encara massa pensat i dissenyat per homes, i que oblida el desenvolupament personal i familiar carregant a la dona amb més responsabilitats de les que li pertoquen. Ens cal una formació que amb independència del gènere, generi persones culturalment potents, mentalment desenvolupades i compromeses amb la igualtat i la corresponsabilitat.  En tercer lloc, si els dos punts anteriors feien més referència a les actituds, la darrera finalitat hauria de ser dotar els alumnes de coneixements tècnics, científics i instrumentals, que els permetin a aprendre al llarg de tota la seva vida, i progressar en la ciència per tal de poder-la convertir al servei de les persones. Tres objectius d’arrel estructural que han d’estar per sobre del panorama conjuntural i no poden veure’s minvats o ignorats pels tres aspectes que a la vegada caracteritzaran la implantació de la LOE, la nova llei d’educació, en aquest curs escolar: el desplegament definitiu de la sisena hora, l’assignatura d’educació per a la ciutadania, i l’obligatorietat de fer una tercera llengua en el primer cicle de primària. Hem d’entendre’ls com a instruments, i res més que instruments, al servei dels objectius de fons als que anteriorment fèiem referència. El Cercle per al Coneixement, des de la seva fundació i la definició dels 4 reptes que afronten les societats pròsperes (l’educació dels ciutadans, el model econòmic basat en el coneixement, la recerca i la innovació, i la qualitat de vida i sostenibilitat) ha insistit amb força en la importància del primer, la formació, partint de que sense aquesta la resta no són assolibles. Un nou curs és una nova oportunitat per avançar cap al futur, una nova oportunitat per invertir el recursos necessaris per desterrar el fracàs escolar de les nostres aules, una nova oportunitat per formar persones i construir ciutadans… En definitiva, una nova oportunitat que no hem de perdre. CERCLE PER AL CONEIXEMENT 12 de setembre de 2007

La importància de l’energia com element indispensable pel desenvolupament humà en general i per la Indústria en particular és un fet inqüestionat, encara que tot sovint constatem la insuficiència de les polítiques per garantir-ne la seva disponibilitat, a uns preus escaients, i amb el més estricte respecte al medi ambient. Aquest és un tema que no caldria insistir-hi més, sols és requerit exigir que els legítims interessos de les empreses energètiques no perjudiquin el desenvolupament del país i frenin la capacitat de generació de valor.   La dependència enèrgica i la posició dominant, llunyana sovint, de les companyies energètiques que presten el servei públic, la hem constatat aquest estiu; problemes que passen sovint desapercebuts quan afecten a petits col·lectius o a empreses petites i mitjanes amb poca capacitat de maniobra i de cridar l’atenció per reclamar i demanar solucions. Un bon exemple de què com s’executin les polítiques energètiques pot afectar a les empreses, i a l’ocupació que generen, el tenim amb la problemàtica del subministrament de gas a 4 bars de pressió, i la darrera normativa publicada al BOE que obliga a què les empreses que rebin el subministrament a aquesta pressió, hauran d’afrontar un increment del  preu del gas quasi del 30% o assumir el cost que representa la substitució de l’escomesa a una que suporti una pressió superior; quelcom que ve de lluny i que l’anterior Conseller d’Indústria  de la Generalitat ja va intervenir per intentar reconduir la situació.   La problemàtica de la substitució de la pressió del subministrament no tindria més problema si no fos per l’elevat cost que representa, entre 300 mil i 1,8 milions d’euros per empresa, com explicava aquest cap de setmana el president del Consejo Intertextil Español a la Vanguardia. Un cost que penalitza greument a les empreses, dificultant la seva competitivitat i viabilitat, al tenir que pagar novament una escomesa que ja fou pagada al seu dia per les empreses, tot sigui dit moltes d’elles catalanes,  que anticipant-se al futur van passar a utilitzar una energia més neta com és el gas natural.   No entraré en consideracions sobre la tàctica de fer pagar el consumidor la infraestructura requerida per rebre un servei, i que aquesta passi a ser propietat del qui presta el servei engreixant el seus actius, el que no és de rebut és tornar a fer pagar pel mateix quan els estrictes interessos de la companyia subministradora o aconsellin el vist-i-plau de l’administració de l’Estat. El progrés social requereix d’indústries grans i petites, el dinamisme català a fet que tinguem un teixit empresarial format per petites i mitjanes empreses, més del 90% del total. Les empreses afectades són de tots els sectors econòmics i de les que afronten els reptes de l’economia del coneixement i la liberalització del comerç a escala planetària. Per a elles una inversió tan significativa por representar “seguir o tancar”, un fet que no es tindria que permetre pel que representa pèrdua de llocs de treball i de generació de riquesa, també pel que comporta de pèrdua de competitivitat que obliga a una mirada atenta del Conseller Antoni Castells, i pel que representa de manca de sensibilitat cap a la realitat econòmica del país i l’abús de situació dominant de certes grans companyies. Antoni Garrell i Guiu Aquest article fou publicat a e-noticies.com amb data del 3 de setembre de 2007

En els últims anys els increments de productivitat han estat significatius mercès als avenços tecnològics en general i molt especialment els arrelats en la tecnologia computacional i telemàtica. És conegut que les empreses i les societats amb ús intensiu de coneixement i amb més desenvolupament tecnològic són les que presenten els índexs més alts quant a competitivitat. En aquest context hem conegut tot un conjunt de notícies sobre les TIC aquest mes de Juliol. Al iniciar-se el mes coneixíem la multa de 151 milions d’euros que s’imposava a Telefònica arrel de l’acusació de la Comissió europea per “abús greu de posició dominant’, al fitxar uns preus de majorista d’ADSL massa alt i un preu minorista baix, dificultant que els competidors tinguessin capacitat d’oferir preus altament competitius als clients i plantejar una competència real. Una multa que sorprèn tant per la quantia com per el fet que aquest preus estaven controlats per la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, a qui, d’esser certa l’acusació de Brussel•les, s’hauria d’exigir les responsabilitats, una acusació qüestionada, entre altres per la Asociación pro Derechos Civiles, Económicos y Sociales (Adeces), encara que coincideix amb la Comissió que l’escletxa digital entre Espanya i Europa creix, indicant que la causa és el desplegament o penetració de la banda ampla i no per un problema de competència, segons s’explicita en el seu estudi “La Sociedad de la Información desde la perspectiva de los clientes: una mirada internacional”. A meitat del mes, es feia públic l’informe de la OCDE on s’indicava els elevats preus de la banda ampla a Espanya tot indicant que mentre que la quota mensual més econòmica es situa en 32,75 euros a Suècia és sols de 7,89 euros i a França 11,67 euros, xifres molt diferents que no s’expliquen quant a diferencies de velocitat, recordar els 100 megas disponibles a Japó, un aspecte cabdal quant a increment de competitivitat, ni tampoc quant a disposar de mobilitat un fet creixent arreu i també amb Espanya amb uns 8 milions de treballadors que estan fora del seu lloc de treball més del 20% del temps i pels que la connectivitat esdevé clau. Coincidint amb aquestes informacions, la Fundació Orange publicà el seu informe anual sobre el desenvolupament de la societat de la informació on denunciava que Espanya s’allunyava dels països més avançats d’Europa, quant a Societat de la Informació retrocedint 7 posicions en l’índex ( del 13 al 20), una mala evolució sols superada per Itàlia, indicant que les causes resideixen en les insuficients polítiques relatives a les tecnologies de la informació. Un retrocés que cal entendre’l com una oportunitat perduda atès l’important creixement econòmic dels darrers anys. Amb aquests antecedents, el passat divendres vàrem conèixer que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions permetia a Telefònica triplicar la velocitat del ADSL bàsic fins a 3 megas, a pesar de les queixes d’altres competidors. Una notícia important i que cal enquadrar-la en el context dels informes esmentats, que obliguen a exigir que les infraestructures existents siguin portades al màxim que les tecnologies actuals possibilitin que el garantir la competència no s’efectuï en base a dotar als usuaris de menys capacitats que les que gaudeix altres països amb els qui hem de competir. Sabedors de la importància que la societat i l’economia del coneixement requereix, entre altres aspectes no menys importants, d’unes bones infraestructures de telecomunicacions d’abast global, amb altes prestacions i preus altament competitius, res del que succeeix en el sector ens hauria d’ésser indiferents i tindríem que adoptar una posició, no sols d’espectadors amatents, sinó també d’agents que evitin que els legítims interessos individuals no posin en perill la competitivitat de les empreses i les persones, per aquest motiu caldria exigir més determinació i actuacions, saben que el temps no passa en va. 22 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat simultàniament a e-noticies.com el dilluns 23 de juliol de 2007

El passat dilluns, arrel de la fallida en el subministrament elèctric a Barcelona vaig parlar amb un ex company d’enginyeria que coneix molt be el sector energètic, va ser contundent: “una avaria amb una afectació de 300.000 clients no és menor, recuperar la normalitat tardarà dies, i restablir el subministrament no serà immediat, cal assumir-ho, caldria explicar-ho donant la informació amb la finalitat de que la gent pugui actuar en conseqüència”. Malauradament la claredat informativa no ha existit i amb independència de les causes especifiques que originaren el desencadenament de la fallida, el que cal acceptar és que la xarxa elèctrica, i la capacitat de generació autòctona, no ha evolucionat d’acord al increment del consum de la demanda d’electricitat, i si bé s’han efectuat actuacions per a millorar la qualitat del servei, hom constata que el sistema esta treballant al límit de la seva capacitat i que qualsevol incidència pot desencadenar greus problemes. Podríem dir que les infraestructures elèctriques a Catalunya, al igual que les de Renfe i altres, no sols s’han quedat desajustades a les noves realitats socioeconòmiqes sinó que també han envellit per manca del manteniment i les inversions adequades. Probablement, poques coses es poden afegir als milers de línies que s’han escrit, o a les hores de radio i TV dedicades al col•lapse que hem viscut, estem visquem, i els greus perjudicis econòmics i socials, però el que cal que ens preguntem és si els ciutadans poden continuar callats i resignats davant el tracte discriminatori que el nostre país rep per part de certes companyies privades, moltes d’elles sorgides de discutibles processos de privatització que no han facilitat la competència, i de l’administració del Estat. Tenim les infraestructures amb símptomes de malalties cròniques, cada dia sofrint els problemes de la xarxa de rodalies, sovint els problemes a l’aeroport, els col•lapse de la xarxa metropolitana, ara de l’electricitat, i els recursos que necessitem, aquells que es deriven del nostres impostos o dels serveis que utilitzem, no son dedicats, actuant des de la impunitat monopolística de facto, a evitar que el nostre país es quedi sense les infraestructures que una economia moderna i una societat dinàmica requereix. D’aquest dies, on els catalans i especialment els barcelonins hem donat proves de paciència, autoregulació i civisme, on hem vist les limitacions del nostre país per actuar amb eficàcia en front d’emergències, ens tindria que quedar clar que no podem seguir d’aquesta manera, que cal actuar amb contundència i reclamar el que ens cal, i no fer-ho per a nosaltres, és una obligació quant als nostres fills i al futur. No és hora de resignar-nos, ni tant sols d’aplicar l’enginy i capacitat de treball en les dificultats adverses pròpies dels que vivim en aquets país, que també. Ara es hora d’exigir amb contundència des de la ciutadania el que necessitem, sense eludir responsabilitats, és hora de dir prou ja que el futur esta en joc. És en aquest context ,de greus problemes d’infraestructures en e nostre pais, que cal recordar que el progrés dels col•lectius humans sols assoleix altes quotes si hi ha un òptim equilibri entre els tres components que vertebren les societats: L’Administració, el sistema productiu i la societat civil, entenen aquest com “aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu, i que actuant organitzadament esdevé contrapoder dels altres dos, normalment ben estructurats, i evitar situacions de desequilibri, aturant abusos i suplint les mancances”. Aquest és un fet prou conegut a Catalunya on la importància de la societat civil, i la força del seu teixit associatiu, va quedar de manifest al llarg de dècades on, en el millor dels casos, va tenir un nivell d’autogovern molt limitat, però malgrat aquesta situació Catalunya va aconseguir desenvolupar-se econòmicament i, mantenint la seva identitat, esdevenir motor de l’Estat tot situant-se entre les regions capdavanteres d’Europa, malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això, que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil doni senyals de pèrdua de capacitat de mobilització,i es constati que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és baixa tot trencant-se el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil. Aquesta tendència és especialment preocupant en l’actualitat, on aspectes a mig i llarg termini -com la globalització i l’economia del coneixement que comporta importants transformacions en els models econòmics i socials-, i altres a curt termini, -com els derivats dels greus problemes amb les infraestructures de mobilitat de persones i mercaderies per via terrestre o aèria, o els desajustos de les xarxes energètiques a les realitats socioeconòmiques- obliguen a actuar amb contundència, ja que si Catalunya persisteix en aquesta situació, tindrem series dificultats en conservar els nivells de benestar i mantenir una identitat diferenciada i capdavantera en el context de la societat global. Per tant, és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal efectuar propostes i esperonar a l’Administració, perquè en l’exercici del autogovern, endegui amb decisió aquelles iniciatives inajornables, des de la legitimitat democràtica, i a la vegada incideixi sobre els agents del mercat per tal que la cerca de beneficis o altres prioritats no continuí perjudicant a Catalunya, entenent que no és l’hora de la comprensió, el que ens cal és de justícia. Cal entendre que, per alt que sigui la capacitat d’autogovern, el seu exercí es limita per la manca de recursos o la dependència de centres de decisió econòmics llunyans i amb manca de sensibilitat pel país. És en aquest context on la societat civil catalana cal que abandoni la resignació, i exerceixi novament el seu lideratge, superant la nostra dependència de l’acció pública, tot recuperant la iniciativa i col•laborant activa i generosament per forçar de forma accelerada el canvi de tendències; unes tendències que no es solucionen amb promeses i paraules de reconeixent. Sols amb fets i actuacions acompanyades de capacitats de decisió i de gestió, i dels recursos requerits, els problemes tindran solució. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixment www.cperc.net (Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast) Barcelona 25 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat en format de 2 articles al diari e-noticies els dies 26 de juliol i 6 d’agost de 2007

El nostre entorn i el nostre primer món estan canviant. L’organització econòmica del món desenvolupat ha canviat. No és estrany que diverses regions del món competeixen no tan sols en productes i processos sinó també en fluxos d’innovació. La globalització i l’evolució de la societat de la informació plantegen nous reptes per a les economies dels països que han de focalitzar els seus esforços en productes amb més valor afegit invertint de forma decidida en coneixement, transformant l’economia de base industrial en economia del coneixement. Aquesta situació, assumida en totes les anàlisis fetes en publicacions professionals, ha estat en gran part possible gràcies a l’activitat de recerca del món universitari en un entorn caracteritzat per elements com per exemple: l’evolució tecnològica, la potencia inductora de la lliure competència empresarial i la globalització dels mercats, l’efecte catalitzador de les telecomunicacions i l’ús massiu de l’energia procedent d’una font accessible i de fàcil transformació, com han estat els combustibles fòssils, en particular líquids i gasos. La Universitat, en particular el model americà, molt integrat en el teixit productiu (també en el militar…) i en l’estructura social, ha estat la font de gran part de les idees que han estat finalment transformades en innovació en el teixit productiu. Aquesta transformació s’ha fet mitjançant un procés de transferència en el que han participat diferents elements a cavall entre l’estructura acadèmica i el sistema productiu. El model universitari europeu, més elitista en general i molt majoritàriament finançat a través dels pressupostos estatals, ha estat menys eficient a l’hora de generar aquestes estructures pont que canalitzen la recerca cap a la transferència i la innovació. Els determinants actuals de la competitivitat econòmica, i per tant del benestar, que es podrien resumir en conceptes de globalització, societat de la informació i economia del coneixement, configuren un sistema econòmic dependent de la innovació en forma massiva per al manteniment de la seva competitivitat. Aquesta innovació massiva necessita nodrir-se d’una transferència procedent de la recerca bàsica i aplicada que el sistema universitari en la seva configuració actual (l’europeu en particular), no està oferint, evidenciant així la necessitat de canvis profunds, tant estructurals com culturals i de model de gestió. En el Cercle per al Coneixement ja ho vam manifestar en el nostre posicionament de 10 de novembre de 2006, després de les eleccions autonòmiques, conscients de la importància cabdal del sistema universitari i dels centres de recerca en el context de les societats pròsperes. En aquest escrit es deia que, desprès de l’anàlisi detinguda de les propostes que l’Associació Catalana d’Universitats Públiques van presentar el proppassat mes d’octubre de 2006 al conjunt de les forces polítiques catalanes, Catalunya es trobava (i es troba) en un moment delicat i molt important. Catalunya ha de continuar mantenint una economia amb evidents mostres de manca de competitivitat, o ha d’emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement i s’ha d’incorporar de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement?. Durant quant de temps podrà l’economia catalana mantenir els nivells de benestar de la població en base a un creixement centrat molt majoritàriament en el turisme i la construcció? Quant de temps podrà resistir el sector industrial, i fins i tot el dels serveis, l’evident i progressivament accelerada pèrdua de competitivitat en un món irreversiblement globalitzat? Quant de temps podem perdre abans d’encarar decididament els canvis necessaris per entrar en el camí que duu cap a l’economia del coneixement? Des del Cercle creiem que el camí ha de ser en una única direcció: coneixement i innovació. Hi ha un conjunt de dades preocupants que ens fan d’avís de què el sistema no pot perdre temps. Hi ha dues dades contradictòries (i preocupants): el “Informe Económico del Presidente del Gobierno 2007” amb una Borsa amb un pronòstic de creixement de més del 3,5% per a aquest any i el posicionament (de l’estat) com a vuitena economia del món, i l’últim informe del World Economic Forum on l’estat ha passat del lloc 29 (2004) al 31 (2005) en el Networked Readiness Index. Els indicadors macroeconòmics són bons, però l’índex global de competitivitat no. És reflexió obligada en aquest sentit analitzar el pes de l’economia basada en la construcció, els serveis i el turisme. Si bé això comporta una il·lusió de bonança econòmica (i a curt termini ho és), no és una economia sostenible i competitiva. Amb aquests paràmetres no estarem mai a l’alçada dels països amb qui hem de competir i el pitjor de tot és que modificar paràmetres com ara l’educació superior, la recerca i la innovació, no ho podrem fer a curt termini (per exemple en l’àrea de la biociència Irlanda i Escòcia han trigat 10 anys en posicionar-se i ser un referent en el sector). Està tot perdut? Ni molt menys, existeixen mecanismes i procediments que permeten canviar aquestes tendències i revertir el procés. Però per tot això necessitem un debat seriós més enllà del dia a dia, dels esdeveniments polítics, i de les notícies del mass media. Des del Cercle, preocupats per aquest debat que mai no arriba, creiem que hem de donar solucions i aportar el nostre gra de sorra per tal de reflectir les necessitats que tenim com a societat que té la plena voluntat d’avançar i recuperar l’empenta que ens ha caracteritzat com a poble. Despertar d’aquest somni o somnolència i deixar de banda les postures victimistes d’alguns dirigents, empresaris i universitaris; creiem que és una obligació i hem de discutir i proposar solucions que ens portin a aquest desenvolupament i estabilitat que necessitem. Les polítiques que cal desenvolupar, segons el nostre parer, són transversals i requereixen la màxima atenció del Govern de la Generalitat. És per aquest motiu que demanem atenció al màxim nivell de govern, i que aquesta atenció sigui continuada. També creiem essencialment que el sistema productiu no pot competir sense l’aportació del sistema de ciència i tecnologia en el seu conjunt, i per tant, cal instaurar una nova cultura de creació de coneixement previ que incorpori la seva valorització mitjançant la transferència. És a dir, hem de coordinar els sistemes de creació de coneixement previ amb el sistema productiu i amb les organitzacions públiques, i aconseguir que ambdós mons cooperin. [ … podeu accedir al document complet en format pdf penjat a informació relacionada … ]