El passat divendres l’executiu espanyol va aprovar el Projecte de llei d’Economia Sostenible que té com a objectiu canviar el patró de creixement de l’economia del nostre país per impulsar i consolidar la seva recuperació i garantir el benestar social del futur. En aquest sentit, el Cercle per al Coneixement en destaca la seva importància i valora que és insuficient si no es fa en el marc d’un gran acord global, un pacte d’Estat amb les forces polítiques, econòmiques i socials. D’altra banda, entre les reformes no incloses a aquesta llei, destaquen per la seva importància les relacionades amb l’impuls per la innovació, les polítiques sectorials, la reforma laboral, la reforma de la justícia, i el Pacte per l’Educació. Tanmateix, encara que la majoria de les reformes recollides al Projecte de Llei són passos en la direcció correcte, moltes d’elles no tenen perquè superar uns tràmits que duraran mesos després d’un llarg tràmit parlamentari. Moltes de les reformes incloses seria convenient dur-les a terme el més aviat possible perquè afavoriria dues avantatges: demostrar que l’actitud del Govern de l’Estat per impulsar-les és ferma. Però sobretot, el més important és que hi ha pendents una sèrie de reformes, que no estan incloses al Projecte de Llei, i si no es fan bé i en el termini adequat tindrà molt poc impacte en el patró de creixement de l’economia espanyola. Consultar el document original clicant sobre el document adjunt.

Des de fa pràcticament dos anys, els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han anat empitjorant; s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i en els tipus d’interès que fomentaven el consum. Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribarà amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents s’assumeixen: en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà. Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabilitat. Se segueix en la línia explicada a l’inici de la crisi per l’Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 €, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat. Pel que fa a la indústria espanyola, recordar que amb la caiguda, a mig any, d’un 25% i la davallada de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de noves comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur. És cert que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970. Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnico-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat. La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que s’ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnico-científics. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77,3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents. Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic, amb un disseny adequat i un alt nivell d’internacionalització. És a dir, disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius, recolzant-se en el fet que tot i el greu deteriorament sofert a Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que és el mateix, dels productes en els mercats internacionals, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva es pot garantir el progrés social i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades a la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes a ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats. Una aposta decidida per a la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel•ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipaments de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il•lusions i unint voluntats, esforços i complicitats, un repte indefugible. Antoni Garrell President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast novembre 2009

Aquest estiu del 2009 estem molt preocupats i enfeinats en com superar la crisi econòmica omnipresent. Els primers indicis de crisi en el sector financer internacional de fa dos estius han desembocat en una voràgine destructora sense precedents de l’economia real. I a més, al nostre país, hem sumat la nostra pròpia crisi del sector immobiliari, així que tenim doble ració. Hi ha sensació d’urgència. Però en aquests moments de preocupació per mesures urgents, vull insistir en dos temes clau per al nostre desenvolupament a llarg termini. El llarg termini té el problema de poder semblar menys prioritari per la seva llunyania, i, per descomptat, té el problema de no retre rèdits en el curt termini. Per això, no mobilitza gaire els partits polítics. Així que és la societat civil qui ha d’incidir en ells. Els dos símptomes molt preocupants per al nostre futur són la qualitat de l’educació de la nostra joventut, i, la manca de productivitat de les nostres empreses amb la seva traducció en un balanç de comerç i uns nivells de deute exteriors absolutament impresentables. No estem a l’alçada, les estadístiques internacionals són prou aclaridores i eloqüents. Tenim unes excepcions execlentes, però no n’hi ha prou, ni de bon tros. Vegem primer l’educació. Els índexs PISA (Programme for International Student Assessment) de l’OECD són un clar indicador dels nostres mals resultats comparatius. No anem bé, gens bé, som al lloc 35è. I és també coneguda la problemàtica de la motivació dels nostres ensenyants. Així que això té mala solució. Hem de canviar urgentment les prioritats i els mitjans. La política i els mitjans aplicats a la darrera generació de joves si han aconseguit notables avenços en la universalització de l’ensenyament secundari al nostre país. I això tenint en compte la imprevista necessitat de fer front a la complexitat d’incorporar a la joventut immigrant. Però la qüestió és que la política relativa a la qualitat dels nivells educatius ha estat nefasta. Evidentment això cal matizar-ho, no es pot generalitzar. Però hem de cridar l’atenció. El nivell de coneixement de la nostra joventut, i, en molts casos, el poc que els hem imbuït respecte a l’actitud davant l’esforç, ens posa en desavantatge en comparació amb la resta del món. I per això, la nostra capacitat d’adaptació als canvis induïts per la rapidesa de l’evolució de l’entorn econòmic, estarà en qüestió. En conseqüència, la capacitat d’adaptació de les nostres empreses i institucions també es veurà afectada. No podem deixar-ho passar: el nostre futur depen de la qualitat de l’ensenyament. Hem de ser capaços d’entendre, preveure, superar i aprofitar els nous models tecnològics, financers i socials. Aquests canvis vénen induïts, en primer lloc, per la rapidesa del canvi tecnològic (sobretot en els entorns TIC, biosanitari i energètic), així com, en segon lloc, per l’impacte de l’avenç imparable de la globalització. Aquest avanç de la globalització es deu, al seu torn, a la voluntat política internacional d’obertura de mercats (creació de blocs tipus Unió Europea, acords de l’OMC, etc.), el desenvolupament imparable dels mercats emergents tipus BRIC (vegeu www . gapminder.com) i la facilitat de comunicació i de transport a nivell internacional de persones, béns i capitals. Veiem, si més no, la capacitat de trencar barreres i distàncies degut a las influències d’internet, de les xarxes de telefonia mòbil, dels operadors de transport “low cost”, etc. Estem parlant d’innovació, de la capacitat d’imaginar i posar en pràctica nous models de negoci i d’organització, i, per tant, de respondre a les necessitats històriques i també latents de la nostra societat. Doncs bé, en els índexs de productivitat i en els d’innovació, també estem massa endarrerits. Coincideix que estem, també en aquet cas, aproximadament, en el lloc 35è dels índexs del World Economic Forum: Global Competitive Report, i el recentment publicat Network Readinesss Index. Si fem un símil, hem d’emular en el món empresarial, tecnològic i científic els nostres recents èxits esportius a nivell continental i mundial, on els nostres esportistes s’han pogut col.locar en molts casos en els primers llocs, cosa impensable fa un parell de dècades. Al nostre país probablement seguirem vivint sempre en un entorn i clima privilegiats. Però si seguim com fins ara, el control del nostre destí, de les nostres empreses i centres de poder, es desplaçarà irremeiablement cap a altres latituds, molt més enllà de la situació actual. O espavilem a educar les futures generacions en els nivells de coneixement i aprenentatge continus, a desenvolupar els valors de l’esforç i d’il.lusió en el desenvolupament de projectes innovadors, o no podrem fer front amb èxit a l’acceleració dels canvis professionals i socials. Estem actualment en el G-20 econòmic quant a mida de la economia actual de l’estat, però estem en el G-35 dels índexs d’educació, productivitat i innovació. És a dir, correm el perill de caure al G-35 de l’economia del futur. Corregir aquesta situació implica una decisió de canvi de polítiques i de prioritats, seguida per l’aplicació dels mitjans corresponent. Hem de construir el futur ara, malgrat la crisi actual. La correlació entre taxes de desenvolupament i de qualitat de vida, amb els nivells de qualitat en l’ensenyament així com amb els índexs de productivitat i innovació, està àmpliament documentada. No esperem per demà el que hem de fer avui. Per això proposo que fixem l’agenda amb els actors polítics i econòmics per a que el nostre país estigui en el G-10 dels índexs PISA de l’OECD, i NRI del World Economic Forum, en l’horitzó de 2020, és a dir, en deu anys.

Una de les conseqüències de la crisi que estem vivint és que les empreses que vulguin seguir en el mercat hauran de, en la majoria de casos, realitzar canvis substancials en l’estratègia, l’organització i el model de control de gestió. Fins i tot n’hi haurà que s’hauran de reinventar. Aquests canvis també afectaran les persones que formen part d’aquestes empreses i algunes malauradament no podran continuar-hi treballant. Els motius dels acomiadaments en aquests moments són sobretot per reduir costos salarials de forma substancial per evitar que les empreses arribin a una situació límit on ja només els quedi la possibilitat de presentar el concurs de creditors. Però tal com he comentat al principi, la continuïtat d’una empresa ha de passar també per altres actuacions probablement molt més complexes que les de prendre decisions puntuals. Decidir com ha d’ésser l’empresa quan s’acabi la crisi és un exercici de reflexió molt profund però que cal fer perquè el que està clar és que no tot es resol havent sobreviscut, i pensar que les coses tornaran a ser iguals quan tot eren flors i violes és d’una ingenuïtat que ratlla la inconsciència. Sembla evident que en el futur les empreses portaran un control molt més rigorós de la despesa i de la inversió. Això no vol dir que no inverteixin perquè també serà necessari per poder seguir en el mercat, però probablement voldran tenir més clar el retorn de la inversió. Els processos per decidir s’allargaran més perquè s’analitzaran en més profunditat les diferents opcions. El sector serveis es veurà molt afectat per aquesta nova política i per tant s’haurà de preparar per ser competitiu en el nou escenari. El nivell d’exigència en la qualitat del servei pujarà per sobre fins i tot de la demanda de reduir-ne el preu. Personalment he pensat que de vegades és millor pagar una mica més per tenir un millor servei. Malauradament moltes vegades he pagat més però el servei no ha estat l’esperat. Per aconseguir aquesta millora caldrà que les empreses s’orientin clarament al client i que disposin d’una bona organització, de persones adients i que implantin sistemes d’avaluació del servei. El producte seguirà essent important però es valorarà molt més el servei. En aquest nou escenari algunes de les empreses de serveis més importants tindran problemes per adaptar-se mentre que d’altres no tan conegudes i de menys tamany sorgiran en força perquè s’hauran preparat a consciència. Tenir molts clients seguirà essent important per moltes empreses però per a d’altres el més important serà tenir-ne molts de satisfets.

La empresa es el sujeto económico de nuestra sociedad, crea valor económico que permite vivir con mayor calidad al conjunto social. Pero el concepto de empresa ha evolucionado, y me permito distinguir 4 fases, en el que las fases posteriores no sustituyen sino que se añaden a las fases anteriores: 1- fase productiva La empresa crea producto material o presta servicios por adición de valor, de forma que el output de la empresa tiene mayor valor que la suma de los inputs a la empresa, considerando todos los factores productivos. El énfasis de la empresa se pone en la capacidad de producir o de servir eficientemente. La empresa vale en relación a la cantidad de producto que produce o servicio que presta y en relación a la cantidad de valor añadido que genera. 2- fase comercial L empresa crea o compra productos o servicios y puede o no añadir valor, pero se focaliza en el mercado y en la capacidad de encontrar nichos en los que puede vender a precio superior a su coste de compra. El énfasis de la empresa se pone en la gestión del mercado y en la capacidad de vender los productos con margen suficiente. La empresa vale en relación a su capacidad de mantenerse y crecer en el mercado. 3- fase mediática La empresa produce productos o presta servicios “visibles”, en los que prima la imagen pública frente a la realidad. Es más importante el “cuántos nos ve” que discriminar quien nos ve y valorar qué hacemos. La empresa vale en relación a la cantidad de personas que la ven y a las expectativas de transformar la visibilidad en negocio. 4- fase financiera La producción de productos o prestación de servicios es una pantalla para el crecimiento del valor de la empresa mediante estrategias de presentación de una imagen a espectadores privilegiados (auditores, analistas financieros, analistas de bolsa, …) La toma de decisiones no se hace con criterios productivos ni comerciales ni mediáticos, sino con criterios financieros especulativos Afortunadamente, la realidad se impone (a veces con crisis) y nunca las fases posteriores anulan las anteriores. Una economía no se sustenta sin base. Un país sólido necesita empresas productivas y gestión de los mercados (interiores y exteriores). Las especulaciones (individuales) se pagan (socialmente). La crisis tecnológica del 2000 nos enseñó que la nueva economía (mediática) se redujo al final a economía productiva, y la del 2008 nos ha enseñado que la economía financiera y especulativa ni siquiera es economía (aunque puede hacer daño social). La economía o es productiva o no será.

El sector Tecnológico tras una serie de años de ininterrumpido crecimiento, tanto en cifras de facturación como en contratación de personal, vuelve a estar delante de una circunstancia difícil. Siendo “per se” una actividad pujante y con asegurado desarrollo, no podemos pensar que está absolutamente “blindado” a los avatares del resto de sectores de la economía. En consecuencia, las recetas que son aplicables a otras actividades, lo son también en la nuestra. Si observamos su comportamiento en los últimos diez años, podremos darnos cuenta de que ha sido la década de cuatro grandes hitos. El primero fue la aparición en el mercado de la tecnología web (para múltiples aplicaciones). El segundo, el esfuerzo que todas las empresas realizaron para mejorar sus Sistemas de Información, aprovechando el cambio de milenio. El tercero, la aceptación en prácticamente la totalidad del mundo empresarial de que las TIC eran tan necesarias como las plantas de producción. Y finalmente la liberalización del mercado de las telecomunicaciones. Todo ello ha provocado una enorme demanda de profesionales para cubrir la gran cantidad de proyectos que, tanto la Industria, los Servicios y el Gobierno han necesitado. Durante esta etapa, los costes salariales han ido creciendo año tras año, de media muy por encima de la inflación. La demanda de técnicos siempre ha sido superior a la oferta. Y tanto las escuelas como las universidades no han generado nuevos titulados en la misma proporción que el sector demandaba. El recuerdo de este largo periodo ha provocado que una buena parte de los profesionales del sector vean con cierta inquietud las circunstancias adversas con las que la economía se está encontrando y que a muchos de ellos les parecía improbable que pudieran afectar a “la informática”. Como muestra sólo hay que leer en la prensa económica de estos últimos días las noticias de reajuste de plantilla que ciertas compañías de nuestro sector de actividad están realizando. En contrapartida, la ecuación oferta/ demanda sigue siendo favorable a la demanda de profesionales. ¿Qué está ocurriendo? Ocurre que las necesidades de las empresas van cambiando en función de su entorno de negocio, las reglas del juego deben modificarse y el perfil-tipo de profesional debe adecuarse al nuevo escenario que las empresas demandan: .- Aceptación de movilidad geográfica. .- Salario variable, inclusive en posiciones no comerciales. .- Flexibilidad horaria. .- Formación en áreas de negocio. .- Conocimientos amplios de lengua inglesa. En otros países como por ejemplo Estados Unidos la movilidad geográfica se da por entendida. La retribución variable es aceptada como un factor positivo y motivador. El concepto “responsabilidad” prevalece sobre el horario fijo, siendo la consecución del objetivo el factor determinante. El conocimiento del negocio y el proyecto empresarial es parte de su cultura. Con toda seguridad, después de un periodo difícil, volveremos a observar otra etapa de gran crecimiento, en donde la Industria Tecnológica seguirá siendo la abanderada. Todos nosotros deberemos convivir en un entorno en donde la geografía no será obstáculo para desempeñar una función. ¿Por qué no nacer en Madrid, estudiar en Barcelona y trabajar en París o Frankfurt? La próxima década estará dominada por las soluciones de movilidad y las comunicaciones. Todo ello transformará en posibles nuevos negocios y diferentes planteamientos, en donde el dominio de idiomas será básico. ¿Podríamos imaginarnos hace quince años que existirían factorías de desarrollo software en la India? Probablemente las entrevistas de selección de personal se realizarán por video-conferencia y los ámbitos de búsqueda de profesionales serán paneuropeos. Las diferencias culturales entre países se reducirán debido al mayor conocimiento mutuo y una mayor visión global. Para ello, es del todo necesario transmitir a la Sociedad que el conocimiento es básico para nuestro futuro. Deberemos adaptarnos a procesos de reingeniería constante, donde la formación de base, no necesariamente será vinculante al ejercicio de nuestra profesión (por ejemlo, Físicos programando, Ingenieros vendiendo, etc). Los organigramas empresariales se achatarán adaptándose al cambio de modelo y los conocimientos “cross” prevalecerán frente los absolutamente especializados. La nueva sociedad del conocimiento, donde las tecnologías de la información tendrán un peso preponderante, incentivará la creación de nuevas empresas que a su vez darán ocupación a miles de personas. El factor humano tendrá un peso muy importante en toda la organización. Los factores de calidad humana se impondrán a los exclusivos de conocimiento técnico. Imponiéndose el paradigma “lo que no se sabe se aprende”. Los estilos de dirección irán evolucionando hacia planteamientos de consenso y responsabilidad individual. Probablemente estamos ante una situación económica de la que resurgirá sin duda otro ciclo alcista en el cual las TIC dentro de ellas la movilidad y sin duda el factor humano serán los parámetros básicos para los próximos 20 o 30años. Sin olvidar que el esfuerzo individual, el sentimiento de pertenencia a un equipo y un objetivo común serán el trípode de la empresa del futuro.

PRO Inno Europe va ser creat per la Direcció General d’Empresa i Indústria de la Comissió Europea, amb la missió de convertir-se en el centre de coordinació per a l’anàlisi de les polítiques d’innovació, l’aprenentatge i el desenvolupament europeu, i per tal de contribuir en el desenvolupament de noves i millors polítiques d’innovació a Europa. L’informe és molt dens i hauria de ser discutit per experts en la matèria. Jo només comentaré algunes idees sobre les quals se’n podria aprofundir molt. Les dades relatives a Espanya no indueixen ni a l’alegria ni a l’optimisme. L’informe situa a Xipre, Estònia, Eslovènia, la República Txeca, Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia, de millor a pitjor, en un grup de països que anomena “Innovadors Moderats”. Tots aquests països tenen uns resultats en innovació que es troben per sota de la mitjana de la Unió Europea. Aquestes dades aïllades podrien tenir una lectura relativament negativa: així seria si la tendència fos positiva. Però no, l’evolució d’Espanya és negativa pel que fa al conjunt de la Unió Europea, i el seu creixement està també per sota de la mitjana (de creixement lent). Per exemple, i dins d’aquest mateix grup, mentre els resultats d’innovació de Xipre estan molt per sobre de la mitjana, seguits de Portugal; les d’Espanya i Itàlia no milloren la seva posició relativa. Per aquells que es vulguin consolar, hi ha alguns països europeus amb índexs d’innovació que demostren pitjors resultats, tot i que només Itàlia, Croàcia i Lituània progressen més lentament que Espanya. Irònicament, podem dir que Itàlia és el consol d’Espanya. Tot va pitjor. ESTÀNDARDS SOCIALS I PÈSSIMA QUALITAT FORMATIVA Entre els indicadors de l’estudi, hi ha un grup que mesura la qualitat dels recursos humans; es refereix a l’assequibilitat de les persones ben preparades i educades. Espanya es troba per sota de la mitjana d’Europa i la seva taxa de creixement és de les més baixes, i només Grècia creix menys; si bé s’observa un augment del nombre de titulats universitaris, la xifra de doctors i titulats joves segueix sent molt baixa. De fet, tots els indicadors d’aquest grup són negatius menys el nombre de titulats universitaris entre 25 i 64 anys. Unes dades reveladores de com s’ha enfocat fins ara la formació universitària a Espanya són les que aporta el University Systems Ranking: Citizens and Society in the Age of Knowledge, publicat pel Lisbon Council i elaborat per membres del Human Capital Center del mateix centre . Es tracta d’un document breu i sintètic. El rànquing consta de 17 països i és el següent: Austràlia, Regne Unit, Dinamarca, Finlàndia, Estats Units, Suècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, França, Polònia, Hongria, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Àustria i Espanya. Mesura la utilitat social de la universitat i no té res a veure amb la qualitat de la formació. Sobren les paraules. POTENCIAR LA QUALITAT EN MATÈRIA D’INVESTIGACIÓ Molt més proper a l’objectiu d’aquest article és l’informe Why Reform Europe’s Universities?, elaborat pel grup d’experts del Think Tank Bruegel, creat per la Unió Europea. Segons els autors de l’informe, la qualitat de les universitats en matèria de recerca és directament proporcional al desenvolupament potencial d’una economia basada en el coneixement, i observen que la manca d’inversió en ensenyament superior i recerca influeix negativament en la contribució de l’economia a la innovació i en els beneficis d’aquesta economia, la qual cosa repercuteix directament en el creixement econòmic. Una raó econòmica i una altra d’organització expliquen la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees: la baixa inversió europea en recerca i en ensenyament superior, el mal sistema de govern, la manca d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat amb el que funciona la majoria de les universitats europees. Els experts destaquen la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys i que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, en la contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants; particularment en màsters si es vol fer rendible la inversió. Això ho diuen per la Unió Europea en general, però Espanya està bastant endarrerida i les coses són pitjors; l’esforç ha de ser molt més gran. Es farà alguna cosa? Les intencions que tenia i que té el Ministeri de Ciència i Innovació són bones, però em temo que les decisions del Govern espanyol en el seu conjunt no estan en la línia adequada. Degut a la crisi econòmica, degut a no tenir les prioritats clares o les dues coses alhora? RECURSOS ECONÒMICS I INNOVACIÓ EMPRESARIAL L’únic que evita que Espanya s’enfonsi en aquest rànquing europeu d’innovació és l’assequibilitat dels recursos econòmics per als projectes d’innovació empresarial, el suport de l’administració a les activitats d’innovació de les empreses – per sobre de la mitjana europea – i el fet que tots dos aspectes creixin més ràpidament que la mitjana europea. Es podria dir que, tot i no ser espectaculars, els recursos econòmics que introdueix l’administració pública en el sistema d’innovació i en els programes de suport a la innovació són raonables. Tanmateix, per desgràcia nostra, l’accés al capital risc és una llàstima, els diners s’han invertit en productes “segurs” de rendiment ràpid, com són les inversions immobiliàries, cosa que, com tothom sap, ha fet progressar el país i ha creat una gran quantitat d’ocupació estable i d’alt valor afegit. S’han preferit valors garantits, com els de l’estafador Bernard L. Maddof, als de les empreses de base tecnològica, de molt més risc. Aquí estan els resultats. Cal esperar que amb l’impuls del Govern espanyol, especialment del Ministeri de Ciència i Innovació, això es pugui millorar ben aviat. Per sort, l’accés a la banda ampla és de les coses que tot i les queixes sobre la seva velocitat i preu van millor que la mitjana europea. La contrapartida és que la inversió que dedica l’empresa espanyola a la innovació és molt baixa, de les més baixes d’Europa; en aquest cas, la distància és enorme però s’intueix un signe de millora ja que el seu creixement és dels més alts d’Europa, encara que costarà anys assolir el nivell europeu. Aquestes dades són bastant lògiques si es té en compte que l’ocupació en sectors que requereixen personal altament qualificat, així com les exportacions de productes de tecnologia mitjana o alta, és baixa i no mostra signes de millora. Això és també una conseqüència del baix recanvi de les petites i mitjanes empreses i de la poca inversió privada en innovació. De fet, el nombre d’empreses que han introduït innovacions tecnològiques en la seva organització és molt baix i la tendència no és bona. PRIORITATS DE L’ECONOMIA ESPANYOLA Tampoc l’èxit econòmic de la innovació en l’ocupació, en les exportacions i en les vendes arriben a la mitjana europea, encara que en aquest cas la seva taxa de creixement és més elevada. La conseqüència de tot això és que la influència dels drets de propietat en la balança de pagaments corrents d’Espanya està encara per sota de la mitjana europea i el seu creixement també. Evidentment el panorama que es dedueix d’aquest informe és catastròfic, sobretot si es tenen en compte la urgència que té l’economia espanyola per reduir el pes específic de les activitats immobiliàries, turístiques i d’indústries de baix valor afegit, i augmentar el de les activitats basades en el coneixement intensiu. No ens hem de quedar amb el diagnòstic, cal saber quina és la solució per poder-la aplicar ràpidament. Així doncs, ens hem de preguntar què ha de canviar en la política espanyola per ajudar a millorar els resultats. La cosa no és gens senzilla, s’han donat moltes receptes però la realitat és que la majoria de les vegades ni tan sols s’han arribat a posar en pràctica de forma seriosa i durant prou temps. Algunes qüestions són fonamentals i independents de la situació econòmica, i només requereixen de la voluntat política. Així, per exemple, no és gens complicat simplificar els tràmits administratius per a la creació d’empreses, un dels més complexos dels països desenvolupats, segons dades del World Economic Forum. INCENTIUS A LES EMPRESES AMB BASE TECNOLÒGICA Encara que per sortir del sot en què es troba l’economia espanyola és imprescindible un canvi d’actitud de l’empresariat espanyol, l’Administració ha d’aplicar les eines que té a les seves mans. Un dels seus objectius és aconseguir que les iniciatives empresarials sorgides de les universitats o de les empreses arribin a consolidar-se. Per això, s’han de crear incentius específics amb capital suficient per a les empreses joves de base tecnològica, a més de proporcionar també suport financer a aquelles empreses en fase de consolidació, moment en què l’empresa té més dificultats per a la seva capitalització. El capital risc a Espanya és clarament insuficient. L’Administració General de l’Estat i també les comunitats autònomes tenen a les seves mans la creació de mecanismes per afavorir-lo. D’altra banda, ha d’actuar de facilitadora perquè es cobreixi un dels grans dèficits: la col·laboració entre empreses innovadores i la d’aquestes amb el sector públic, que és molt més baixa que la mitjana europea i la tendència és decreixent. S’han assajat algunes fórmules, però la realitat és que o no han donat els resultats esperats o bé han patit “accidents”. Afavorir aquest tipus de col·laboracions es pot fer mitjançant dos mecanismes: incentius fiscals i aportar recursos específics als projectes de R + D + i realitzats per agrupacions empresarials. CURSA DE OBSTACLES EN LA INDÚSTRIA CATALANA La crisi econòmica actual ha fet adonar-nos de la necessitat de disposar de sectors econòmics molt més competitius i basats en el coneixement intensiu però, paradoxalment, a aquests grups se’ls nega o se’ls dificulta finançament per a què puguin desenvolupar projectes que són absolutament necessaris. Un exemple recent és la falta de cash flow de la multinacional catalana Ficosa, que ha impedit que aquesta pogués liderar el grup aeronàutic Alestis Aeroespacial, en comptes de la Junta d’Andalusia a través de l’Agència de Desenvolupament i Innovació d’Andalusia (IDEA), que és qui finalment l’impulsa; és a dir, el sector públic en lloc de l’estrictament privat com hauria de ser. Es tracta d’una mostra més de com la gestió financera espanyola està posant obstacles a grups amb capacitat provada i carteres de clients amb garantia. Hauríem de preguntar als responsables de Ficosa, com ha influït el comportament dels braços financers dels Governs espanyol i català en la seva retirada a soci minoritari. He deixat pel final parlar de la situació de Catalunya per una raó molt simple, teòricament i en alguns aspectes que el Govern català podria incidir; de fet, l’any passat es va signar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un pacte que, encara que no segueix el model que em sembla que seria el més correcte, és ple de bones intencions. Tanmateix, en un supòsit que les idees siguin les adequades, sorgeix la pregunta amb quins diners les pagarà. Parlar dels recursos financers de Catalunya ens portaria per camins polítics. Millor deixem-ho així. UN EXEMPLE A SEGUIR: INNOBASQUE No puc finalitzar aquest article sense dir que, si estigués a les meves mans, no tinc dubte que seguiria el model d’innovació adoptat per Euskadi; l’únic país de l’Estat que té una línia i uns resultats en innovació que li permetran situar-se aviat – si el previsible canvi de Govern no ho impedeix i l’impulsa a la mediocritat – entre les regions europees més avançades. Allà s’ha creat Innobasque, l’Agència Basca de la Innovació-Berrikuntzaren Euskal Agentzia, la xarxa d’innovació adequada i, a més, amb bons recursos econòmics. M’agradaria parlar-ne, però l’espai no m’ho permet, la política d’innovació d’Euskadi és l’exemple a seguir. Article original en castellà publicat a Catalunya Empresarial, edició de març de 2009

Señores, somos ineficientes, es decir, hacemos las cosas mal y malgastando tiempo y energía, que además son recursos escasos y caros. Y así no superaremos una crisis que es compleja y de fondo y que puede prolongarse. Como es una crisis compleja tiene muchas manifestaciones, algunas como la financiera están de sobra comentadas, ya se sabe, el hundimiento del sistema neoliberal según algunos, contrapunto al hundimiento del comunismo que estos mismos no han digerido. Otros aspectos se comentan menos, pasan más desapercibidas y por ello creo oportuno sacarlos a colación. Son aspectos más de fondo. Nos enfrentamos a un crisis de autoridad, autoridad como la entendían los antiguos romanos que distinguían entre autoridad y poder, o dicho de un forma políticamente más correcta una crisis de liderazgo. Los supuestos líderes adolecen de capacidad de convencer, de que los demás acepten como suya, la decisión que propone, la mayoría de las veces porque ni siquiera las proponen. Debemos replantear la forma en que tomamos las decisiones a todos los niveles, en la sociedad, en las empresas, en las familias. En exceso de ocasiones, hay más gente interesada en no tomar una decisión que en tomarla, vence el miedo a equivocarse o el pánico al cambio, vemos siempre los riesgos frente a las ventajas. Practicamos en exceso el verbo procrastinar. Aconsejo en este punto leer los ensayos de Jose Antonio Marina al respecto. Verbo que tiene semejanzas con el verbo castrar. Castramos nuestra capacidad de actuar. Tenemos miedo a actuar, a asumir responsabilidades. No hacer nada o retrasar la toma de decisiones no arregla las cosas. Los que están en los cementerios no hacen nada. La sobrevaloración del Estado del Bienestar, la búsqueda excesiva del mismo, ha degenerado en el Estado del Vegetar. Tenemos derecho a todo por el hecho de que hemos nacido donde hemos nacido, los que lo han hecho 14 kilómetros más al sur, en Africa, no tienen otro que morirse en una patera o quedarse enganchados en una valla. No queremos obligaciones. Hemos roto el equilibrio de los binomios libertad/responsabilidad, derechos/obligaciones. Cuando algo va mal es culpa del sistema, de la sociedad, nunca es culpa nuestra, no nos planteamos que podemos hacer o que debíamos hacer. Tenemos miedo a la vida, no nos atrevemos a vivirla, otro la vive por nosotros, el estado ultraprotector y paternalista que tiene que cuidarnos siempre, no queremos hacernos adultos, tenemos frente al estado el síndrome de Peter Pan. El conglomerado burocrático es nuestro papá eterno, pero además un papá que nos lo consiente todo, cuida de nuestras necesidades, especialmente de nuestra plena satisfacción sexual, a cambio, eso sí, de impuestos asfixiantes. Tenemos una crisis demográfica profunda, el relevo generacional no está garantizado, estamos muy lejos y desde hace muchos años del nivel de fecundidad de 2,1 hijos por mujer. Darwin nos catalogaría, de seres poco adaptados al medio, de seguir así, con el efecto exponencial que lleva implícito, vamos camino de la extinción. Menos mal que esto es fácilmente recuperable, solo basta ser un poco más optimistas y tener un poco más de esperanza, nuestra especie todavía mantiene una alta capacidad reproductiva. Pero, de inmediato, se nos presenta el reto de una sociedad envejecida y con un incremento brutal de las necesidades de asistencia socio-sanitaria que cuestan mucho dinero. Debemos mejorar rápidamente la conciliación familiar. Como sociedad que desea mantenerse en el tiempo, necesitamos más hijos, que habrá que cuidar a la vez que a nuestros abuelos. No podemos seguir con una visión cortoplacista, de búsqueda inmediata de cualquier satisfacción, de enriquecimiento rápido, especulativo. Sin esfuerzo no salen las cosas, no avanzamos, no creamos riqueza. El dinero que se gana rápido se pierde todavía más deprisa. Es una ilusión vivir de “panching”, tal vez en el Caribe, donde no hace nunca frio, con una choza ya tienes bastante, y que cuando tienes hambre tiras la caña y sale un pescado enorme o te subes a un cocotero. Y pese a todo, el Caribe, tampoco es perfecto, de tanto en tanto viene un huracán o te pica un bicho venenoso. No nos engañemos aquí nos ganamos la vida con el sudor de la frente o, en versión más actual, de las neuronas que están detrás de la frente. No podemos tener una política energética dependiente, pagando un dineral por el gas o el petróleo a unos señores que además no están invirtiendo ese dinero en beneficio de sus países. Como martirizarnos por lo mal que estamos, o por las decisiones erróneas que hemos tomado en el pasado, no va arreglar la situación, no podemos hacer girar el mundo al revés y cambiar la historia, solo nos cabe la opción de mirar al futuro y plantear que actuaciones podemos hacer para ser más eficientes, para hacer no solo las cosas bien hechas, sino además de forma inteligente, sin malgastar recursos, sin derrochar ni tiempo ni energía. Debemos establecer unas actuaciones a corto, medio y largo plazo, focalizadas a la creación de riqueza de forma constante, a ritmo, sin prisas pero sin pausas. Aquí van algunas propuestas. Replantear el modelo energético, mayor autonomía energética, actuando en dos frentes, potenciación de las energías renovables y de la energía nuclear. La energía nuclear es la energía de Occidente y una opción de futuro, especialmente cuando se desarrolle la energía de fusión sustituyendo a la de fisión. Si, actualmente se generan residuos muy tóxicos, pero son finitos, ocupan muy poco espacio y pueden controlarse. El problema de los residuos se puede gestionar. La energía nuclear debe ser la base del sistema energético, complementada con las energías renovables, dejando al petróleo y al gas papeles secundarios. Simplificación en la toma de decisiones a todos los niveles. Los procesos y procedimientos complicados solo sirven para ocultar la mediocridad. “Keep it simple”. Incluyo aquí el cambio de ley electoral, con la elección directa de diputados, sin listas cerradas. Recuperar el concepto de autoridad y liderazgo, empezando en la familia y en la escuela. Implantar una cultura del esfuerzo continuo a ritmo, toda la vida, un círculo virtuoso de crecimiento constante. Un círculo del conocimiento. Por ejemplo, me gusta definir mi empresa como una “learning organization”, siempre estamos aprendiendo, buscando la mejor solución. Crear un entorno “Business friendly”, con por ejemplo, implantando las siguientes medidas: • Reconocimiento social para el emprendedor y el empresario, principalmente de aquel que se juega su dinero, no el de otros, para crear riqueza para toda la sociedad. • Facilitar la capitalización de las PYMES, como por ejemplo tipo 0 del impuesto de sociedades para aquellos beneficios que se conviertan en capital de la empresa. • Apoyar enérgicamente y de verdad a todas las empresas que dediquen recursos a investigación y desarrollo. Simplificar y esclarecer el sistema de ayudas y desgravaciones. • Disminución de los impuestos directos. Esto además tendría en el caso de Catalunya otra significativa ventaja, que el dinero no saldría del territorio y no tendríamos que desgañitarnos para pedir que nos lo devolvieran. • Flexibilización del mercado laboral. Las indemnizaciones desmesuradas por despido tienen un doble efecto pernicioso, por un lado descapitalizan a las empresas restándoles recursos para las a veces imprescindibles restructuraciones y por otro lado restan movilidad al mercado laboral, ya que empleados con muchos años en una empresa descartan asumir nuevos retos aceptando o buscando un nuevo puesto. Las circunstancias cambian, un buen negocio hoy mañana no existe, como ejemplo el carrete de fotos, hay que ser flexibles para adaptarse a ellas porque los otros lo pueden hacer más rápido y con menos coste que aquí, si no el resultado es más paro. Basta de gastar el dinero público, el dinero de todos, en “tonterías y festejos varios”, seguro que a todo el mundo le viene a la memoria una lista interminable de ellos. Hay que darse cuenta que esto va en serio, que hay gente que no le llega para comer, y el que no se lo crea que mire las colas que hay en las parroquias y comedores asistenciales de Barcelona cada día. Una apuesta firme por la implantación y uso de redes de telecomunicaciones de alta capacidad y de las herramientas informáticas. Potenciación del trabajo en casa, si a la conciliación de la vida familiar y profesional, no a perder 3 horas al día en un atasco quemando combustible para sentarse delante de un ordenador. Esto se puede hacer en casa, más cómodo, ganado 60 horas al mes, 3 horas x 5 días x 4 semanas, ahorrando combustible y además ganando más dinero porque la empresa se ahorra costes de estructura y puede pagar mejor salario. Y la gente no se escaqueará porque se puede controlar perfectamente el rendimiento de un trabajador en su casa. Imaginaros la de cosas positivas que se pueden hacer recuperando 3 horas al día, por ejemplo se pueden dedicar a cuidar de los demás y a uno mismo. Si al uso de la videoconferencia, no a ir a Madrid a una reunión de 1 hora. Y podríamos seguir. Basta de propagar el miedo a Internet y a la tecnología, que es una fuente que crea riqueza y prosperidad, bienestar de verdad. Espero que estas pocas reflexiones, algo desordenadas, sirvan para reflexionar y generar debate y nos animen a continuar la búsqueda de la eficiencia. A trabajar, que hay muchas cosas que mejorar.

En els últims anys l’economia ha estat sotmesa a impactes molt importants arrel dels processos de globalització econòmica, els avenços científics i molt espacialment dels canvis tecnològics, o millor dit de les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar. Entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, les fusions o cooperacions temporals per assolir el volum adequat, el sorgiment de noves especialitzacions. La transformació comporta la necessitat d’ajustar el model productiu cap el que es denomina l’economia del coneixement o també la nova industria, una economia que es caracteritza per: Recolzar-se en el coneixement, de tal manera que aquest es converteix en motor de desenvolupament; Capacitat d’extreure productivitat de la tecnologia, tot recolzant-se amb ella per innovar; Disposar de serveis d’alt valor destinats a aportar coneixement i capacitació als processos productius. Indústria; Potenciació del treball a distancia i deslocalització, un fet que redueix la mobilitat obligada tot potenciant el treball en xarxa; Disposar d’alta potencia Industrial amb capacitat de competir, exportar, en els mercats globals; i capacitat de treball Multisectorial amb orofessionals altament qualificats i compromesos en el si d’empreses que assumeixen el repte de la competitivitat, la innovació, la sostenibilidad i els aspecte relatius a la responsabilitat social de les empreses. Un conjunt de característiques que comporten que al països avançat, es produeixi una clara transformació dels llocs de treball, disminuint aquells que comporten un baix ús de coneixements i avenços tècnics i científics, tot incrementant-se els que incorporen els coneixements i tecnologies més noves, tal com es certifica en l’evolució dels llocs de treball en el conjunt dels països de la UE15 en la dècada del 1996 al 2006. Tal con indica Eurostat , en els 15 Estats que configuraven la UE-15 els llocs de treball associats als Serveis s’incrementaren un 25.6%, el intensius en coneixement un 34,9% en aquell període. Aquest increment de llocs de treball qualificats, i la seva importancia creixent, queda recollit en l’informe de l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, de desembre’08 el qual. situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors. Aquets nous llocs, i tipus de treball, es desenvolupen en sectors que esdevenen estratègics quant a futur, i que utilitzant les tecnologies permeten establir camps de progrés. Disposar d’un sector tecnològic potent, al igual que de desenvolupament científic, comporta aplicar-la en aquests camps estratègics, entre els quals destaquen: els sector ja arrelats com el químic, farmacèutic, d’embalatge, d’automoció, d’alimentació i d’electrònica de consum, entre altres, i els emergents com la robòtica, la biotecnologia, la biotecnologia, l’aeronàutica, les energies renovables i el reciclatge, o la seguretat. Tot un conjunt de sectors, d’aplicació i desenvolupament intensiu en tecnologia en el que Catalunya disposa de solides bases per afrontar el futur, en especial aquells que presenten majors oportunitats de generar les plusvàlues que atorguen qualitat de vida, progrés i desenvolupament econòmic: aquest sector son: Aeronàutic, Alimentació; Audiovisual; mobilitat: Automoció, Ferroviari i Logístic; Bio farmacèutic; Electrònic; Energies Renovables; Químic; Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC). Sectors d’alta tecnologia en els que Catalunya i treballen quasi 400.000 (391.400) el que representa l’11,1% del total de persones ocupades, per damunt del 7,3% que hi ha com a mitjana al conjunt de l’Estat. Sols supera a Catalunya el País Basc amb un 13% (128.700). Difícilment és pot posar en qüestió de que estem a les portes de un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys, on els ordinadors personals i la telefonia mòbil en són l’expressió d’impacte més global. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel•ligència per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i socials personal. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel•ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones, per aquest motiu cal enfocar-la com un disciplina transversal i multidisciplinari, on el treball simbiòtic entre matemàtics, científics, tecnòlegs i antropòlegs es converteix en fonamental. Matemàtics amb capacitats d’aplicar els conceptes abstractes i els models predictius a les relacions humanes, científics que porten la ciència més enllà de la utopia, tecnòlegs capaços d’implementar la solució dels desafiaments matemàtics i antropòlegs i dissenyadors que siguin capaços d’interlocutor amb ells per aproximar la realitat social al mon tècnic-científic. Antoni Garrell i Guiu Barcelona, 4 de febrer de 2009.