Qui no s’ha preguntat mai pel Paradís? Ja des d’abans de la nostra era, a la Bíblia, s’hi fa constant referència. Més endavant en el temps, també la filosofia i la política occidental han intentat trobar el paradís, per tal de crear el millor dels móns possibles. En aquest assaig no tractarem de trobar què és el Paradís, o com s’hi arriba, ja que sembla una feina massa pretensiosa i extensa com per tractar-ho en breus paraules. Tanmateix, girarem el sentit d’aquesta recerca per constatar el què mai podrà ser el Paradís. Naturalment que es tracta d’una tasca més senzilla i menys comprometedora, però l’objectiu seria aprofundir en algun punt on inevitablement ha topat la construcció del Paradís. D’entrada, afirmar quelcom que pot semblar una tautologia, però que no estic segur que sempre es tingui en consideració: la importància del temps en la vida en general, i en la humana, en particular. Com no sembla difícil d’observar, una de les certeses més inamovibles de què disposem és que sigui quina sigui la situació històrica en què vivim, les coses canvien. Malgrat això es pot argumentar que no sempre el factor temps s’ha tingut en compte a l’hora de pensar en sistemes polítics, econòmics i socials. El fet d’arribar a un estat determinat de benestar sembla que ens indueixi a considerar que és un estat a mantenir. De la mateixa manera, quan un determinat sistema social convé a un ampli sector social, sembla inevitable frenar i anul·lar el canvi. No només polítiques o tendendències conservadores semblen tendir cap aquesta constatació. També polítiques, segurament mal dites progressistes, tendeixen, potser de manera inconscient, cap a aquesta realitat. Per entendre millor les idees que intentem explicar pot ser d’ajuda una exemplificació menys abstracta que l’adoptada fins al moment. No és la meva voluntat entrar en profunditat en l’anàlisi polític de certes tendències i entenc que pugui haver-hi crítiques en aquest sentit. Tanmateix em sembla no ser gaire agosarat al afirmar que la ideologia de base que sosté les tendències progressistes de la nostra societat és el socialisme i en darrera instància, el marxisme. Aquest parteix, com clarament queda exemplificat al començament del Manifest Comunista de Marx i Engels, d’un progrés històric cap a una societat sense classes. Es tracta d’un plantejament que sovint s’ha titllat d’utòpic, i fins i tot d’irrealitzable (si no és el mateix), que porta a la idea de lluitar per una fi del temps. Seria el què es podria dir, la recerca d’un Paradís estàtic: arribats a un punt seria necessari no avançar més, anul·lar el canvi definitivament de l’ordre del dia. Aquest plantejament, àmpliament acceptat al llarg de la història, topa amb la constatació anterior que una de les poques certeses que tenim és la del canvi amb el temps. Altres tendències o ideologies, han mostrat un rebuig més clar al canvi. La idea de recuperar el temps en què les coses funcionaven, en què els valors eren més segurs i estables, són idees que es repeteixen al llarg de la història. El punt que considero més important a comentar en aquest sentit, segurament oblidant-ne d’altres igualment importants, és que aquesta pretesa recuperació no deixa de ser una invenció social, semblant a la que en molts casos ha estat debatuda entorn al nacionalisme. Aquesta (re)creació del què un aspira com a desitjable no deixa de ser un invent de les diverses formes de govern o religió. En aquest sentit em sembla més valuós citar alguns estudis sobre el nacionalisme que podrien trobar un anàleg en el pensament conservador dels nostres dies: Nacionalisme de Ernest Gellner, Nacionalisme d’Eric Hobsbawm o Sociedades Imaginarias d’Anderson en són una mostra. En altres cultures (no occidentals), la concepció del temps és significativament diferent. Bona mostra són les anomenades societats primitives on la idea de temps és circular amb una forta presència dels elements de repetició mística de la realitat. El retorn al temps primer, on el mite o mites es van desenvolupar, és un dels elements clau a l’hora d’analitzar cultures allunyades de la tradició judeocristiana. No estic en condicions de fer afirmacions més precises en aquest sentit, segurament per la dificultat d’entrar en la mentalitat d’una cultura radicalment diferent en la concepció del què aquí ens ocupa. És així, com la idea de Paradís en altres cultures deu ser radicalment diferent a la nostra. Per tots aquests motius, i d’altres que el lector pot anar desenvolupant pel seu compte, em sembla que una cosa que si que es pot afirmar sobre la recerca del Paradís és que necessariament ha d’incorporar el canvi. Amb això no es vol dir que la incorporació del canvi en un pensament polític ens porti al Paradís. Únicament s’està afirmant que el canvi és una condició imprescindible per a acostar-nos-hi. Dit amb altres paraules, si es vol arribar a concebre algun dia la realitat del Paradís s’ha de plantejar en termes dinàmics, i no estàtics com sembla haver-se plantejat fins el moment. Resulta evident que aquesta recerca del Paradís dinàmic no és en absolut trivial. Tant és així que no m’atreviria a dir que una ment humana sigui capaç d’abastar aquesta idea tant terriblement complexa. És potser aquesta no incorporació del canvi en el temps un dels factors clau que ha fet fracassar els intents de Paradís a la Terra? Vist el què s’ha vist, i estudiat el què s’ha estudiat (almenys fins el que l’autor d’aquest escrit té constància) no hi ha cap element que em permeti afirmar que això sigui possible. Malgrat tot, em sembla una constatació senzilla i important a l’hora, que pot servir per aquests que tanta ambició i il·lusió tenen per construir un Paradís polític i/o social en el nostre món i des de la nostra mentalitat.