Catalunya, pel seu nivell de PIB per càpita, pertany als països en els que l’economia del coneixement ha de tenir més pes específic per aconseguir ser un país dels més competitius. Els principals pilars que sustenten aquest tipus d’economia són la innovació, entesa de forma integral, i una gestió empresarial eficaç, l’educació superior, un mercat eficient i una bona adequació tecnològica. Si ens fixem en la recent publicació de l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006 elaborada pel World Economic Forum, veiem que Espanya ocupa el lloc 28, relativament endarrerida respecte als països amb els que tenim vocació de competir. Una anàlisi més acurada de les dades posa de manifest que es troba en el lloc 35 respecte a la innovació, en el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, a més de tenir un índex de competitivitat baix està encara més endarrerida en tot els punts que tenen més pes en l’economia del coneixement, i si assoleix el lloc 28 és perquè la possibilitat de tenir una assistència sanitària bona i de disposar d’educació primària és alta i aquí Espanya se situa en el lloc 5. El més preocupant és que els nous països de la Unió Europea i altres com les Repúbliques Bàltiques o estan millor o poc els hi manca. Això succeeix al mateix temps que s’està perdent competitivitat. Tot i créixer l’economia de forma sostinguda des de fa 10 anys, l’índex de competitivitat baixa de manera també contínua. La paradoxa s’explica per l’alt pes en l’economia del turisme i la construcció, que si bé han de continuar tenint importància, no poden seguir tenint el pes que tenen ara. Aquestes són dades espanyoles i malgrat que Catalunya està millor que la mitjana de l’Estat, no podem estar satisfets. Al nostre parer, calen mesures en àmbits concrets, la majoria de les quals, malauradament, no podran donar fruits més que a mitjà i llarg termini. Amb tot cal començar ja. Entenem que en tots els temes, menys en educació superior i eficiència de mercat, Catalunya té un grau de competències que li dóna l’Estatut suficients. En educació superior, si bé no les té totes si que pot fer accions d’efecte contundent, mentre en eficiència de mercat les competències són bàsicament estatals. En la línia de ser propositius volem suggerir algunes línies de treball, (que posem a debat) que ens semblen importants per assolir un millor posicionament de Catalunya en l’economia del coneixement. Sense voler fer un compendi exhaustiu, assenyalarem algunes intervencions que ens semblen importants i prioritàries: 1) La captació de talent. Catalunya necessita una política sistemàtica de captació de talent, sense el qual el nostre lideratge internacional serà anecdòtic. Captar talent vol dir prioritzar l’atracció dels millors per tal de superar inèrcies endogàmiques que ens confonen quantitat i qualitat sense resultats significatius. 2) Crear estructures favorables a la innovació. Les empreses a Espanya en general innoven poc i Catalunya, que és un país de pime, no és una excepció. Però la innovació resulta avui fonamental per a ser presents al mapa econòmic del món amb opcions de despuntar, una innovació integral en producte, en organització, en procés. 3) Innovar no sols es tecnologia: L’empresa catalana ha d’innovar per assolir una visió competitiva, això vol dir fer-ho íntegrament: en producte, en procés, en organització, convidant a la vegada l’avens científic, els útils tecnològics i el disseny. Cal ultrapassà el model d’innovació tecnològica al igual que ho fan als països capdavanters en l’economia del coneixement. 4) Fomentar la consolidació de projectes de gran dimensió. Tenim pocs projectes empresarials grans com a país. Cal ajudar a que es consolidin nous grans projectes de l’economia del coneixement, sense oblidar la responsabilitat empresarial, però usant millor la demanda pública per a impulsar projectes sòlids. 5) Captar per a Catalunya centres de decisió. Catalunya no té seus significatives d’empreses de l’economia del coneixement, si exceptuem el mon financer liderat per La Caixa, i els casos de la HP de Sant Cugat i T-Systems en TIC, i Mango em l’àmbit de la industria tèxtil i confecció. Cal concretar la captació d’empreses i la potenciació dels projectes innovadors de las existents. I ajudar-les a que importin talent. 6) Potenciar la conversió de ciència en PIB. La societat del coneixement no consisteix en tenir un gran repositori de coneixement a la Universitat i als centres de recerca amb un baix nivell de connexió amb el sistema productiu, és tot al contrari. Cal ser més exigents en els resultats de la recerca de la universitat, que no poden quedar només en “papers” i sexennis. Cal ajudar a la Universitat essent molt més exigent amb els seus resultats, no fer-ho és una mostra impròpia d’indiferència. Aquestes son algunes de les accions que el Cercle per el Coneixement Barcelona Breakfast estima requerides, les prioritats cal posar-les com pais i la iniciativa en bona part del mercat, pero cal que el nou governs crei un ‘ecosistema’ on el desenvoluament de la societat del coneixement sigui possible. En aquest context, lon és vol centrar el debat amb els candidtas és, debatim quant a les mesures que s’aplicarient, per afrontar aquest reptes. Comisio interàmbits Octubre de 2006

A Catalunya i a Espanya, al igual que molts altres països, moltes coses han canviant en els últims 25 anys. De llavors a ençà la indústria multiplicà la seva capacitat de generació de valor, els nivells de benestar s’han incrementat assolint valors significatius, especialment desprès de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. S’han afrontat també, els reptes de la recerca, la innovació, i la globalització. La irrupció de revolució científica-tècnica i el procés d’internacionalització i liberalització mundial originà nous desafiaments polítics, econòmics, culturals i socials al nostre país al igual que en les societats més avançades i prosperes. Lentament els paradigmes que caracteritzaven la societat industrial han anat canviant al ritme que han marcat les continues onades d’innovació, recolzades en la tecnologia computacional i telemàtica, accelerant el procés d’obsolecència de les organitzacions socials, empresarials i de les formes d’exercir el poder que els ciutadans atorguen a les Administracions. Tots percebem que les regles en que es fonamenten les pautes de relació social, els models educatius, els processos de generació de valor econòmic, els criteris per la presa de decisió, les conductes i els valors estan canviant. Ara, amb independència del grau de formació i capacitat de discernir entre la falsedat o la certesa, els professionals i els ciutadans disposen de més informació que qualsevol generació precedent. El correcte ús de les informacions, determina el potencials dels individus, al igual que condiciona la capacitat de generar benestar, progrés i competitivitat a aquells col•lectius humans que tenen la capacitat d’accedir-hi i utilitzar-les. Estem submergits en el que denominem la Societat del Coneixement, una nova etapa evolutiva que el mon sencer, i molt especialment les societats pròsperes, aborda sense tenir ben acotats els reptes i desafiament a afrontar. La globalització econòmica i informacional és la constatació de que la societat del Coneixement és un fet. Ara be, en contraposició al que molts creuen la globalització no és un fet nou ja que la primera onada globalitzadora esdevingué una realitat a finals del segle XIX i principis del XX (Un procés similar al de la globalització actual, quant a la integració mundial dels mercats de treball, bens serveis, tecnologies, etc., es produí entre 1870 i 1914), llavors el nombre de països que participaven en la mateixa era molt menor que en l’actualitat i els processos productius es centraven bàsicament en la producció industrial. El motor incentivador era, al igual que ara, aprofitar les diverses avantatges dels diversos territoris amb la finalitat d’incrementar els marges produïts en l’activitat productiva. Llavors es buscaven bàsicament els avantatges quant el cost de la ma d’obra i de matèries primes, ara a aquests, que segueixen essent importants, es sumen aspectes associats a polítiques de foment de l’activitat productiva, el potencial de desenvolupament del mercat proper, la formació de la gent, les actituds de la població, la conectivitat i les infrastructures, la capacitat de innovació, els sistema formatiu, etc. En aquell periode, les tensions socials, i polítiques conduïren a dos greus confrontacions armades mundials que frenaren bruscament aquell procés, que no es va reobrir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Es per tant, la segona vegada que s’afronten els reptes derivats de la globalització economia i de retruc la interrelació social, un fet que cal considerar ja que si be hi ha molts factors nous, –fonamentalment aquells derivats de la revolució informacional sustenta en les quatre tecnologies que irromprien amb força a l’últim quart del segle XX: la digitalització, la informatizació, les telecomunicacions i el format multimèdia, que han possibilitat la transformació, talment l’inici de la transformació, de l’economia industrial a l’economia del coneixement-, també és cert que les pautes culturals i els desequilibris socials actuals no es distancien excessivament dels que regien el panorama mundial a inicis del segle passat. Avvui segueix essent l’asimetria mundial quant a costos de producció i nivells de renda, el principal incentivador de la mundialització, circumstancia que s’addiciona a la capacitat de telecontrol i els, encara, relatius baixos costos del transport de mercaderies. És aquest nou escenari on la deslocalització, localització, ha d’esser contemplada i no pot ésser ignorada tant per el que representa de millora de costos, conseqüentment d’increment de la competitivitat, com per la conservació, increment sovint, dels marges o rendibilitat de l’activitat empresarial. Una localització a nivell planetari que afecta fortament al mercat del treball i trenca els models en que les comunitats i els col•lectius humans han centrat la seva activitat relativa a la generació de valor. Una deslocalització que no afecta sols a producció de bens i serveis, també, i des de fa molt més temps, al capital i els fluxos monetaris que s’adrecen a aquells mercats financers amb més capacitat d’aportar plusvalues, o a aquells indrets on les avantatges fiscal permeten un plus addicional quant a la rendibilitat financera. De retruc el flux del talent, de les persones més preparades i amb més capacitat quant a generació de nous coneixements, es dirigeix també cap a les zones més dinàmiques i amb més possibilitats quant a desenvolupament humà i professional, incrementat alhora el potencial d’aquelles àrees. En el procés continuat de liberalització i mundialització de l’activitat econòmica, social, informativa i cultural que caracteritza la societat del coneixement, s’incrementen les distancies entre el diversos col•lectius i territoris en funció de la capacitat d’aprofitar les oportunitats arrelades en la mateixa, i a la vegada es segmenten els mateixos en funció de les seves capacitats i tipologia dels productes i serveis capaços de generar. Posicionar-se en el segment adequat a les característiques pròpies és cabdal per mantenir primer el nivell de desenvolupament i benestar, i per incrementar-lo en el futur tot evolucionant cap a aquells segments on les aportacions de valor són més altes. Òbviament als Estats Units i al Japó al igual que els països de la Unió Europea disposen de nivells de renda, formació, domini dels avenços científics i tecnològics, i benestar molt més elevats que la resta del mon, –no ignorant, més aviat acceptant, els desequilibris entre ells, especialment entre el nous països incorporats a la UE i la UE15, fet que comportarà tot un conjunt de reaquilibris que es produiran en els propers anys com a conseqüència de les oportunitats derivades dels diversos nivells de costos existents, i plans de desenvolupaments que s’endegaran als deu nous països de recent incorporació i als que en els propers anys s’incorporaran-. També cal considerar el seus nivells de riquesa estàn molt lluny de molts països, especialment els del continent africà, conseqüentment la seva activitat productiva, a curt o mig termini tindria que fonamentar-se, quant a la productivitat, en la generació, el processament i la transmissió de la informació, un fet que genera nous desafiaments als pasisos més avançats de la U.E.. En aquest sentit, els processos en que s’hauria de fonamentar l’economia d’aquest països hauria de centrar la competitivitat i productivitat de les seves empreses en la capacitat de transformar la informació en capital de coneixement i gestionar-lo de forma eficaç. En definitiva, cal assumir que els països de la Unió formen part, almenys el de l’Europa dels 15, del col•lectiu de països que estan immersors en la Societat del Coneixement, conseqüentment en “l’Economia del Coneixement”, conseqüentment la via de progrés passà per la competitivitat basada en la innovació, en contrapunt a la de cost una via reservada per aquells països que no han assolit encara els nivells de benestar i progrés dels que disposa Europa. La via de la innovació com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzadora dels processos productius per assolir altes cotes de generació de valor es fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny, en contrapunt la societat industrial caracteritzada per els recursos productius i les matèries primeres. Aquest fet varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball i assenyala la pèrdua de l’hegemonia dels paràmetres rectors de la societat industrial i de la modernitat. La innovació com element clau per competir no és però suficient, cal aplicar-la a una finalitat clara que és la millora de la productivitat, i es en aquest sentit on la triada Globalització, productivitat i innovació esdevé la clau per assolir la competitivitat. Globalizació entesa com distribució del procés en les localitzacions més idònies; innovació en el sentit més ampli: en producte, en organització i en processos; i productivitat emprant la tecnologia, els procediments i els entorns facilitadors escaients configuren la base de la competitivitat, i és aquí on cal endegar polítiques per assolir-ho. Diverses són les formes d’assolir-ho però una entre totes és cabdal per assolir la competitivitat en l’economia basada en el coneixement, disposar de persones altament formades i capacitades en coneixements abstractes, els que permeten continuar comprenent i incorporant els avenços científics, en coneixements instrumentals, aquells que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment, i en coneixements actitucionals, d’importància creixent per facilitar el treball interdisciplinari en equips heterogenis i plurals. És en aquest context, on s’enquadren la necessitat de formació amb rigorositat sabent que sols d’aquesta manera s’assolirà el repte de la competitiva arrelat en la Innovació, i amb processos entorns altament productius en una economia global. Així dons el capital o factor humà, o capital social, esdevé la peça fonamental per la globalització i la competitivitat per el qual, amb independència de la dimensió del país o de la companyia, es genera els nivells de confiança que possibiliten assolir les fites més grans. Antoni Garrell i Guiu Octubre de 2006. Informació relacionada a l’article: Els desafiaments de la globalització a l’inici del segle XXI

L’1 d’agost de 2003 el consell executiu de la Generalitat, presidit per en Jordi Pujol, va aprovar la creació de Med-Arc Catalonia, S.A.. Era un luxe, necessari, per al país. El 16 de març de 2004 el consell executiu de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall va dissoldre Med-Arc Catalonia, S.A.. Med-Arc Catalonia era un projecte que pretenia convertir Catalunya en la regió tecnològica de referència del sud d’Europa. El seu centre s’havia d’ubicar inicialment al Vallès occidental, al voltant de la B-30, on hi ha una important concentració de centres de recerca de la UAB així com altres centres d’altres universitats, del CSIC i d’empreses tecnològiques d’abast multinacional. A més, aleshores ja s’havia aprovat la construcció del Laboratori de Llum Sincrotró a Cerdanyola, instal•lació de gran atractiu per a les empreses d’alta tecnologia. Amb tot l’entorn geogràfic de Med-Arc Catalonia era més ampli, era un autèntic arc, arc mediterrani, que abraçava l’àrea interior i litoral que uneix les ciutats de Girona, Barcelona i Tarragona i la seva influència s’estenia molt més enllà amb la Catalunya central i ponent, amb altres centres del país que potencialment podrien desenvolupar activitats econòmiques basades en el coneixement, incloent-hi els principals centres universitaris del país. Aquest ampli territori compleix tots els requeriments per al desenvolupament d’un Corredor Mediterrani del Coneixement: L’objectiu de Med-Arc Catalonia era captar projectes innovadors d’R+D+i i atreure capital internacional: monetari i intel•lectual. Med-Arc Catalonia volia seguir l’exemple reeixit de regions com ara Silicon Valley (Califòrnia), Hartford Springfield (Massachusetts), Munbai-Pune (Índia), Haifa-Tel Aviv (Israel), Multimedia Super Corridor (Malàisia) o Silicon Glen (Escòcia). El projecte havia estat elaborat pel Cercle per al Coneixement, com una iniciativa dels seus associats i publicat en el document ‘La societat del conieixement: una oportunitat per Catalunya‘. El Cercle és una associació plural, sense ànim de lucre, on ens agrupem persones de totes les opcions polítiques, només cal mirar la composició de la seva junta, i que té com a objectiu principal impulsar la Societat del Coneixement al nostre país. El Cercle el forma l’anomenada societat civil, sense objectius polítics de partit, i agrupa professionals, empresaris, professors d’universitat, etc. El Cercle per al Coneixement havia entès que per entrar plenament en la Societat del Coneixement i fer la transició des d’un sistema econòmic basat excessivament en l’economia de poc valor afegit, calia que les empreses catalanes disposessin d’una alta competitivitat basada en la innovació, estiguessin envoltades d’un ambient de recerca d’excel•lència, en entorns d’alta qualitat de vida, ben comunicats, amb les infraestructures físiques i virtuals de màxima prestació, amb cohesió social i atractiu a les empreses i als treballadors altament qualificats. El projecte, un cop elaborat, havia estat acollit amb gran interès pel President Pujol i pel Conseller en Cap Artur Mas, qui l’havia impulsat amb entusiasme. El futur govern, en la legislatura següent, encarregaria al Cercle aspectes importants de la gestió i desenvolupament del projecte i a través de la Societat s’impulsarien els diferents projectes aprovats. Un cop arribat el govern tripartit les coses es van torçar. Molt aviat vam creure que la seva mort estava anunciada. No ens varem equivocar. El nadó no era prou fort i com que el projecte provenia de l’època del govern de CiU Med-Arc Catalonia va ser esborrada del mapa. No hem de desesperar Med-Arc Catalonia encara pot ressuscitar, ja que en el programa electoral, en l’apartat de recerca, CiU adquireix el compromís d’impulsar Med-Arc Catalonia. Artur Mas, com aleshores, torna a fer una aposta de futur per Catalunya. Catalunya ha perdut tres anys, però hem de seguir lluitant per fer un país líder en l’economia del coneixement. Enric I. Canela Barcelona 26 d’octubre de 2006

Del Cidem a Sodena. La primera setmana d’octubre es va fer públic que l’empresa amb seu a Barcelona Smart Medical, matriu d’un grup d’empreses especialitzades en l’aprovisionament de productes mèdics i amb activitat de R+D, emigrarà a Navarra. La decisió s’arrela en les necessitats de finançament i recolzament, unes necessitats que no trobaren resposta a Catalunya i sí a Navarra, una regió europea amb una clara voluntat de fomentar i facilitar el desenvolupament empresarial i la competitivitat en el context dels reptes de la U.E. i els nous paradigmes de l’economia del Coneixement. La tasca s’articula a traves de l’empresa Sodena, creada pel govern navarrès al 1984, que ultrapassant les subvencions participa en projectes empresarials, propis o aquells atrets cap el seu territori, emprant com instrument el capital risc; el que comporta assumir el repte d’esdevenir soci actiu que, addicionalment a aportar fiançament, s’involucra en la presa de decisions i ajuda a fer créixer l’empresa i crear valor. Es precisament la ma de Sodena la qui ha assumit el compromís d’involucrar-se en Smart Medical i d’aquest manera portar al seu territori una empresa capdavantera en un sector amb molt potencial de futur. Que Navarra fa temps que va interioritzar els paradigmes i desafiaments de les societats prosperes és un fet ineludible. Les dades dels indicadors europeus ho evidencien. Sols cal observar les darreres dades del ranking elaborat pel Institut d’estadística de la Unió Europea que mesura el nivell de desenvolupament i benestar de les 254 regions europees; en aquest ranking, que encapçala Londres, Navarra es situa en la posició 41, una evident millora respecte al 1995 que es situava en la posició 75. Una posició que a nivell de l’Estat sols és superada per Madrid que ocupa el lloc 30. Sense oblidar el model de finançament i la disponibilitat de recursos de la comunitat foral, cal plantejar la ‘cultura de risc’ i els instruments per potenciar ‘el desenvolupament empresarial i la competitivitat’ que es dota cada nacionalitat per afrontar els desafiaments i les problemàtiques. En aquest aspecte cal recordar que Catalunya constituí el CIDEM , un organisme que desenvolupà una encertada tasca en el procés d’incorporació de les TIC a l’empresa, tot esperonant i potenciant la innovació tecnològica. Desenvolupava la seva tasca en un país obert que afrontava les oportunitats de l’entrada a la UE i la internacionalització, amb una forta cultura empresarial i emprenedora i una potent industria. Un Instrument, el Cidem, que poc a poc ha disminuït la seva eficàcia en opinió de molts dels qui s’apropen a ell, i que requereix de seriosos ajustos per poder afrontar el reptes de l’economia del coneixement, que exigeix d’una més gran coordinació i eficiència entre les polítiques: d’R+D+i, d’internacionalització, de finançament empresarial, d’acompanyament en el procés de globalització, d’atracció i arrelament de talent, i de potenciació de nous sectors. Certament la cultura del risc i l’esperit emprenedor de la societat catalana ha disminuït, i si bé Catalunya ha assolit el repte de la internacionalització, i gaudeix de taxes molt importants de creixement econòmic i d’atracció internacional, no podem obviar que ha perdut centres de decisió, empreses referents i iniciativa empresarial. El model industrial requereix d’importants ajustos i recolzaments, i seu sistema productiu hauria d’ajustar-se als nous reptes de l’economia del coneixement. Sense descuidar les bases actuals de generació de valor, cal afrontar el recolzament decidit dels nous sectors amb gran potencial de futur, tot abordant els problemes reals dels emprenedors, que no són altres que els del finançament i la gestió de l’empresa especialment en aquelles àrees que no els són pròpies al promotor de l’iniciativa. La marxa de Smart Medical a Navarra no hauria de passar desapercebuda, afecta a pocs llocs de treball directes, però en la societat del coneixement la generació de valor futur es centra més en el talent i els sabers que incorpora que en la quantitat dels llocs de treball. Cal analitzar les causes reals de la marxa tot acceptant que la responsabilitat de crear empresa és de cadascun de nosaltres, no pas de l’Administració, i que assumir risc en la incertesa és una decisió individual emparada en la cultura i el tarannà de tot col•lectiu, encara que cal exigir que les administracions potencien el territori amb instruments i politiques escaients, aquelles que permeten generar la riquesa per possibilitar l’estat del benestar. En aquesta línia, i a les portes d’una nova legislatura, és un bon moment per revisar els programes electorals per detectar les prioritats de cada formació política i exigir alhora instruments per fer possible que Catalunya escali posicions en el si de les regions europees, ja que sols d’aquesta manera la nostra capacitat d’incidència esdevindrà real i la qualitat de vida no un somni passatger. Antoni Garrell i Guiu. www.cperc.net President Cercle per al Coneixement octubre de 2006 Article publicat a e-noticies.

Des de fa ja set anys, quan es va signar la Declaració de Bolonya, molts països europeus, entre ells Espanya, estan treballant amb diferents intensitat i eficàcia per reformar els seus sistemes universitaris per potenciar l’economia del coneixement a Europa i fer-la més competitiva davant d’altres països competidors, especialment els Estats Units. L’objectiu de la reforma és aconseguir que els sistemes europeus d’educació superior, bastant diferents entre si, siguin més homogenis i flexibles, més semblants al sistema dels Estats Units. Simplificant molt, acostar-se al sistema americà és bàsicament construir un sistema similar al que tenen avui els països anglosaxons. Un dels punts essencials per aconseguir l’esmentat objectiu és promoure la mobilitat entre estudiants i professorat, de manera que així s’aconsegueixi un millor intercanvi entre professionals europeus, que sense dificultat es puguin incorporar al sistema educatiu i productiu de diferents països. Per això és fonamental que les diferents titulacions, sense ser necessàriament idèntiques, proporcionin capacitats similars als titulats. És a dir, es tracta d’aconseguir que siguin similarment competents en els seus àmbits professionals. Els acords que s’han anant signant entre els estats incorporats al procés de convergència defineixen una estructura amb tres nivells de titulació progressiva. El grau que habilita professionalment, el postgrau que complementa la formació i el doctorat. La tendència és que el grau tinguin 180 crèdits (una durada de 3 anys) i el postgrau oficial 120 (2 anys). Malauradament el fracàs universitari, tant català com espanyol és elevat. Hi ha un grau de repetició alt i un abandó significatiu. La reforma havia de permetre al sistema estatal modificar un model docent basat en classes magistrals i amb poca interacció entre el professorat i els estudiants, transformant-se en un altre en el que es programarien moltes menys classes magistrals i s’intensificaria la relació professor – estudiants amb grups de discussió i treball reduïts, tal com es fa en països que tenen bons resultats acadèmics. A ningú no se li escaparà que aquest canvi implica una inversió en universitats més gran que l’actual i també és fàcil deduir que el seu cost és molt més alt si les carreres són de quatre anys que si són de tres. Sotmès a pressions corporatives de col•legis professionals i alguns grups de professors, el Ministeri d’Educació i Ciència no ha tingut el coratge de fer el que era més lògic. Ha triat graus de quatre anys. El ministeri ho ha justificat amb 4 raons: 1.- En ser més llargs permetrà accedir al mercat de treball sense formació complementària. 2.- Com que a altres països europeus entren a la universitat als 19 any i aquí ho fan als 18, s’allarga 1 any la universitat per tal que acabin a la mateixa edat. 3.- Es cursaran al primer curs del grau les matèries comunes per facilitar els intercanvis entre titulacions del mateix grup i evitar així el fracàs provocat per equivocacions en la primera tria. 4.- Això permetrà l’homologació amb altres grans espais d’Educació Superior com és l’Espai Iberoamericà de Coneixement. Pel que fa als arguments 2 i 3, el que hagués estat lògic és que en lloc de discutir durant mesos sobre la necessitat i obligatorietat de la classe de religió, tema com tothom sap enormement transcendent per a la formació dels nostres estudiants, s’hagués abordat una reforma seriosa de l’educació primària i secundària, i s’hagués inclòs a l’ensenyament secundari un curs que realment preparés per a la universitat. Cal dir que avui un gran nombre d’estudiants que arriben a la universitat tenen grans dificultats en l’aritmètica i són incapaços de llegir i assimilar el contingut d’un text mínimament complex. No em sembla que la universitat hagi de ser el lloc per corregir aquests dèficits. Hagués estat tan complicat tornar a introduir el Preuniversitari o el COU?. Respecte al punt 1, és important considerar que una de les virtuts esperades de la reforma és evitar que els estudiants passessin massa anys a la universitat fent coses poc útils per al seu futur professional. Es pretén que els titulats de grau, amb tres anys d’estudi, surtin al mercat i, ja amb experiència professional, tornin a la universitat per fer un postgrau més enfocat a les seves necessitats professionals o vocacionals. El punt 4 ens allunyarà d’Europa i ens acostarà a Amèrica Llatina. Molts sistemes d’Amèrica Llatina el que van fer es copiar el sistema espanyol per poder homologar els títols amb facilitat. Els països del Magrib copien el sistema francès i no és França la que copia al Marroc, per exemple. La tendència és que aquests països s’adaptin a Europa. Avui els fluxos van en aquest sentit. Si ningú no hi posa remei, la solució adoptada pel Ministeri haurà provocat uns enorme despesa en energies per maquillar el sistema universitari sense una reforma real i ens allunyarà una mica més dels millors sistemes universitaris europeus. Això no ajudarà gens a la nostra plena i necessària incorporació en el grups dels països amb una economia basada en el coneixement potent. Si algú no posa remei, tindrem una altra oportunitat perduda. Amb la globalització i l’espai europeu obert, cada vegada serà més difícil remuntar. Cal dir que els rectors catalans han demanat més flexibilitat. De cap manera troben assenyada una reforma que condueixi a què totes les actuals titulacions tinguin 240 crèdits. Esperem esdeveniments. Enric I. Canela Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona Membre del Consell de Coordinació Universitària de l’estat espanyol