Passejant pel Mobile World Congress, en un moment donat vaig tenir la sensació d’estar passejant més aviat per un soc medieval que per una fira d’alta tecnologia. La densitat de persones intentant avançar pels passadissos dels pavellons era tal que realment en alguns instants era gairebé impossible fer un pas cap a davant o cap a enrere. Un contrast espectacular: la tecnologia més avançada no pot, almenys una vegada a l’any, evitar haver d’organitzar una gran trobada basada en tecnologies ancestrals. Tots al mercat, com s’han fet els negocis durant mil•lennis. Posada en escena espectacular, hostesses maques i molt pernil ibèric, rioja i cava. Sens dubte, factor humà. Per fer un bon negoci gens millor que reunir-se cara a cara i donar-se la mà. És molt més fàcil trobar la informació sobre un producte a Google que al congrés de mòbils, molts expositors t’envien un link perquè et descarreguis els documents, res de fulletons. Però també és veritat que a Google no se senten les vibracions ni l’eufòria predominant. Les ressaques esdevingudes el divendres 1 de març han estat importants. Entrar a la fira era entrar a un altre planeta. Gens de l’apatia i desesperança que s’expandeix pel país. El recinte firal desborda vida tot i que segur que una quantitat significativa dels seus expositors l’any que ve ni tan sols existiran. És clar que ho han intentat i mereixen el nostre aplaudiment. Visqui la vida. Felicitats, fins a aquí heu arribat. És un congrés de mòbils, en teoria de solucions ràdio, però es deu haver venut molta fibra òptica i molts equips de transmissió que utilitzen aquest mitjà. L’increment d’ample de banda per a connexions de dades, la necessitat de millorar la cobertura tant en capacitat com en densitat i la noves bandes de freqüència que utilitzen la tecnologia 4G fa necessària la instal•lació de moltes microcel•les i punts d’accés wi-fi (hotspots) connectats amb el centre de commutació mitjançant fibra òptica (FTTA -Fiber to the antenna). Més mobilitat, més xarxes fixes. Això sí, en comptes de cables de coure, de fibra que pesa molt menys i ocupa menys espai. Però d’instal•lar cables no ens hem lliurat. Ja no és un congrés de telefonia, és de comunicacions mòbils multimèdia, veu, dades i vídeo. Els terminals, encara que tinguin molta repercussió mediàtica, no són determinants. Hi havia qui oferia tablets a 50€. L’important són les aplicacions, la informació i la seva seguretat. El terminal, que cadascú triï el que vulgui, (BYOD Bring your own device). Les empreses van a deixar de pagar el mòbil i l’ordinador als seus empleats. Cadascú es porta de casa seva la seva tablet, portàtil o smartphone i es connecta a la xarxa. Les aplicacions i les dades al núvol, privat o públic. L’empresa intentarà gestionar-ho mitjançant eines MDM (Mobile Device Management), algunes empreses de MDM tenien stands tan grans com els dels fabricants asiàtics de terminals més coneguts. El repte és com garantir la protecció de les meves dades a les quals accedeixo des de qualsevol lloc i que no sé on els guardo. Confidencialitat i discreció enfront d’exposició impúdica de la intimitat a les xarxes socials. Equilibris a construir, entre el món real i el virtual, l’analògic i el digital, el fix i el mòbil, la seguretat i la hiperconnectivitat, privadesa i visibilitat. Me’n vaig al gimnàs que davant de la pantalla em quedo anquilosat.

Barcelona ha tornat a viure aquests dies l’enrenou i la il•lusió de ser la capital mundial del mòbil. S’han destacat molts aspectes dels avantatges econòmics que representa la continuïtat, any rere any, d’aquest congrés. Comparteixo la majoria d’aquests comentaris, però en voldria destacar un que no veig prou reflectit i que crec que és el més important de cara al futur de la nostra ciutat. La gent que ha vingut aquí, a vendre o a comprar, a explicar o a aprendre, s’ha fet un tip de parlar de smartphones, de smart cities, de smart labs… Em fa por que aquestes paraules amaguin una visió descentrada i que pot desorientar. Jo no crec que hi hagi ni telèfons intel•ligents, ni ciutats intel•ligents, ni laboratoris intel•ligents. Només son intel•ligents les persones, individualment o de forma col•lectiva. La tecnologia que aquí s’exposa és una eina impressionant, però no intel•ligent. Farcir un telèfon o una ciutat de tecnologia no el farà més intel•ligent, però pot ajudar molt a aconseguir aquells objectius que es proposin persones o col•lectivitats intel•ligents. Les eines serveixen per aconseguir uns objectius. Les eines són més bones com més fàcilment permetin aconseguir-los, i són més potents com més permetin ampliar els objectius. Un cotxe és més bo com més fàcil sigui de conduir, i més potent, com més ràpid pugui anar. La intel•ligència està a fixar objectius i a trobar les eines. El que és més important de la tecnologia és que el seu progrés permet ampliar l’abast i la profunditat dels nostres objectius, i fixar-ne uns de nous. Per a alguns seran econòmics, i per a altres -hauria de ser per a tots- tindran un caràcter més general i una dimensió més humana. La proximitat permanent amb la tecnologia ha de suposar una mirada més llunyana que permeti passar de la concepció de nous aparells a la detecció de necessitats o problemes de les persones i a la recerca de solucions. Dic això perquè Barcelona hauria d’aspirar a ser en aquest camp, no només el bressol on es desenvolupin noves tecnologies, sinó sobretot el lloc on es plategin, i es concretin, objectius humans i ciutadans que ara ens podem permetre amb aquestes noves realitats tècniques. La millora de la mobilitat, avançar en un ús més racional de l’energia, trobar millors formes de treballar, canviar els sistemes d’ensenyar i sobretot d’aprendre, augmentar la cohesió social, fer créixer la transparència, o augmentar la participació en els afers col•lectius són alguns dels més urgents per a societats com la nostra. Barcelona pot convertir-se en el futur en un referent a l’hora d’imaginar i desenvolupar iniciatives intel•ligents en aquestes línies, i en centre d’acollida de laboratoris vius on es puguin experimentar projectes específics. A més a més de l’aportació econòmica que pugui suposar la creació de noves empreses en el nostre entorn, la bandera que hem d’aixecar és la de ser líders en el disseny de la ciutat del futur. El congrés anual i la capitalitat ens donen ara aquesta oportunitat que no s’ha de perdre. Això sí que seria ser smart. Article publicat a El Periódico el 28 de febrer de 2013

Estoy a favor del saber. Creo en su necesidad, creo en la importancia de la investigación básica en equilibrio con la investigación aplicada. Pero al final, ello debe representar un ingreso, que a su vez represente un pago de impuestos que permitan reinvertir en una mejora de la Sociedad en todos sus aspectos culturales, sociales, educativos, de calidad de vida. O sea, creo en el saber hacer. En mi opinión, para conseguirlo debemos volver a los conceptos básicos del saber hacer y de la necesidad simple del equilibrio entre los ingresos y los gastos. En un artículo que escribí recientemente comentaba que en las escuelas nos enseñan el saber pero que el saber hacer se aprende. Un profesor me escribió que en su escuela se enseña el saber hacer. Anteriormente había escrito otro artículo donde hablaba de la importancia de la gestión y del control de la cuenta de resultados. Otra persona me escribió condenando el afán de lucro de las empresas. Es curioso porque ambas reacciones estaban contestadas en los dos artículos o así lo creía yo. En el caso del saber hacer citaba a Confucio cuando dice: “me lo explicaron y lo olvidé, lo leí y lo entendí, lo apliqué y lo aprendí”. Hay otras citas pero más allá de ellas tengo el convencimiento que sin un trabajo continuado, aprendiendo de los aciertos y de los errores, sin practicar, no se aprende un oficio. En las escuelas nos dan las herramientas pero el arte se adquiere sabiéndolas usar y aprendiendo a hacer sus propias herramientas. En mi opinión esto es válido tanto para un ingeniero, un dirigente de empresa, un profesor universitario, un carpintero o un cocinero. Uno de los errores que solemos cometer es que por el hecho de asistir a clases de inglés ya aprendemos el idioma para ir por la calle o hacer negocios, lo cual no es cierto. En el caso de la cuenta de resultados sucede algo semejante. Aunque para algunos parezca que no es ajustado a la realidad, todas las organizaciones deben tener su cuenta de resultados. Cuando hablo de organizaciones pienso en las administraciones públicas, los hospitales, las órdenes religiosas, las universidades, las empresas y las fábricas, etc. Sus objetivos pueden ser distintos, pueden ser con ánimo de lucro o no, ser un servicio público o privado, pero dentro de unos plazos temporales razonables, sin tener presente que debe existir un cierto equilibrio entre los ingresos y los gastos aquella organización no tiene sentido. El saber hacer comporta que exista el equilibrio, no necesariamente igualdad pero nunca negativo, entre los gastos y los ingresos. Podemos tener el mejor hospital del mundo pero si no cuidamos el pago de las nóminas y los medicamentos tendremos dificultades. Las organizaciones sin ánimo de lucro no pueden trabajar exclusivamente con voluntarismo ya que necesitan personas con conocimientos para llevar a cabo su tarea de la manera más eficaz posible y en el límite deben ser capaces de captar recursos, administrarlos y hacerlos llegar a su destino de la manera más eficiente posible. Y la definición de eficiencia más simple que se me ocurre es la que maximiza el resultado, no necesariamente económico, con los recursos disponibles. Un ejemplo podría ser aquella organización sin ánimo de lucro que hace llegar al beneficiario final el mayor porcentaje de las aportaciones recibidas. Para conseguirlo se necesita el saber hacer y además un buen control de gastos e ingresos o, dicho de otra manera, de la cuenta de resultados. ¿Cómo es posible que se pueda ser profesor en carreras técnicas sin haber ejercido la profesión? ¿Cómo es posible ser abogado laboral sin haber asistido nunca ante un tribunal? La profesión médica cuida mucho sus prácticas y su formación en condiciones de la vida real ¿Por qué otras profesiones no lo hacen? En el mundo de los negocios pasan cosas semejantes. Se cree que por el simple hecho de haber asistido a un MBA ya se tienen las capacidades y competencias para dirigir una empresa cuando lo que falta es saber ejercerlas. Comentando el tema con un profesor de una prestigiosa escuela de negocios, al no ponernos de acuerdo, terminé preguntando qué había sido primero si los negocios o las escuelas de negocios, porque parecía que sin las escuelas no habrían existido los negocios. Las escuelas nos ayudan a conocer herramientas, métodos de trabajo, a ordenar el pensamiento, a mejorar nuestros conocimientos, a razonar y sistematizar el análisis de aciertos y errores, pero alguna vez nos imponen paradigmas o limitaciones de lo que no se puede hacer que el tiempo nos demuestra que no eran ciertos o que el paso del tiempo hace obsoletos. En una universidad me afirmaron que las empresas deslocalizan a otros países para poder ganar más dinero. Me preguntaron si era justo que se bajaran los salarios. En otro centro un alumno aceptaba tranquilamente la existencia de la comisión para favorecer a un proveedor. No hay respuestas fáciles ni cortas ni seguramente justas pero en mi opinión nos hemos alejado de la realidad diaria con una organización social complaciente con la mediocridad y crítica con la excelencia. He llegado a discutir la necesidad de la mejora continuada, el progreso en el sentido más amplio social y económico, porque en definitiva somos nosotros los usuarios, los consumidores, los que toleramos, exigimos y compramos lo que queremos. ¿Hemos olvidado la necesidad del aprendizaje? ¿Hemos sobrevalorado las carreras o los títulos universitarios? ¿Podemos empezar de nuevo o reformar a fondo lo que tenemos? ¿Conviene hacerlo rápidamente o lentamente? ¿Es ilícito ganar o perder dinero? Reitero: estoy a favor del saber. Creo en su necesidad, creo en la importancia de la investigación básica en equilibrio con la investigación aplicada. Pero al final, ello debe representar un ingreso, que a su vez represente un pago de impuestos que permitan reinvertir en una mejora de la Sociedad en todos sus aspectos culturales, sociales, educativos, de calidad de vida. O sea, creo en el saber hacer. En mi opinión, para conseguirlo debemos volver a los conceptos básicos del saber hacer y de la necesidad simple del equilibrio entre los ingresos y los gastos. Alexandre Blasi Socio CAUDEX Proyectos Empresariales

S’insisteix reiteradament que part de la sortida de la crisi que viu el nostre país s’aconseguirà a través de l’exportació. La baixa demanda interna s’ha de suplir amb vendes de serveis i productes als mercats exteriors. És possible vendre enginyeria i consultoria fora de les nostres fronteres? Quina demanda hi ha? Estem capacitats per això? Com es fa? Quines dificultats i riscos s’han d’afrontar? Quins avantatges aporta i quins beneficis? Per descomptat que és possible i crec fermament que estem capacitats per fer-ho. Però també cal remarcar que no s’aconsegueix ni de forma immediata ni és fàcil. S’ha de tenir una estratègia clara, paciència i tenacitat i, excepte que es circumscriguin les activitats a Llatinoamèrica, cal parlar anglès. Existeixen diferents possibilitats per escollir: • Donar serveis a empreses multinacionals amb seu central al nostre país i en expansió a l’estranger. • Participar en processos de selecció de serveis de consultoria promoguts per institucions internacionals com el Banc Mundial, el Banc Interamericà de Desenvolupament, el Banc Europeu de Reconstrucció, etc. • Participar en concursos internacionals. • Establir acords de col•laboració amb empreses similars per optar a projectes internacionals de manera conjunta, constituint equips multinacionals i multiculturals, cada cop més valorats. A nivell d’empreses multinacionals, la consultoria ICT és un dels primers serveis que s’està globalitzant, ja que les seus centrals de les empreses han d’establir la mateixa estratègia de telecomunicacions, xarxes i sistemes per a totes les seves filials. En aquest sentit, per donar serveis de consultoria TIC per a multinacionals cal ser internacional. El gran avantatge de donar serveis a l’estranger és que la consultoria està molt més valorada que aquí i està més ben pagada; començant pels terminis, a l’estranger no es concep no pagar el dia que toca. El talent i el coneixement estan ben vistos, pensar s’aprecia. A més, especialment a Amèrica, no es mira si pertanys o no a una gran organització, es valora qui ets, què has fet professionalment i què pots aportar. Hi ha oportunitats per a freelance i per a petites empreses, boutiques de consultoria. Les nostres administracions haurien de prendre exemple. Però els riscos són també clars: viatjar és molt car, requereix molt de temps, estar fora de casa períodes prolongats és molt desagradable i, a més, en aquest planeta hi ha molts llocs perillosos. Per sort, Internet ajuda molt a minimitzar viatges i cada cop s’accepten més les reunions virtuals i el treball en xarxa. Com es comença? Simplificant, diria que cal tenir un producte clar, saber-ho explicar i gastar temps i diners construint una xarxa de contactes. Això es pot fer participant en missions comercials i assistint a congressos. A l’estranger es valora molt participar activament en congressos, presentant ponències. Qui estigui interessat i vulgui conèixer de primera mà experiències internacionals en consultoria del sector TIC pot assistir gratuïtament a la segona Trobada Internacional de Consultors i Enginyers de Telecomunicacions, organitzada conjuntament per la Society of Telecommunications Consultants i el Col•legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicacions de Catalunya, COETTC, que tindrà lloc al CaixaForum Barcelona el proper divendres 1 de març. Més informació a aquí. Podeu confirmar la vostra assistència a Jessica Vázquez .

No té res d’original dir que estem patint una gran crisi econòmica, amb profundes dimensions socials i polítiques. Tampoc ho és dir que paral•lelament s’està fent evident una forta crisi ideològica en el pensament de les esquerres, que deixa un buit perillós en l’activitat política. I no és estrany que aquestes dues crisis tinguin més repercussió a Europa; la primera, perquè ens ha agafat en un procés de transició inacabat cap a la moneda única, cosa que fa més complex trobar la sortida; i la segona, perquè és a Europa on al llarg del segle XX s’ha consolidat un model socialdemòcrata combinant, millor que en altres llocs, llibertat, dinamisme econòmic i benestar social. El model ha quedat desfasat i es produeix ara una gran desorientació. Crec que una de les raons de totes aquestes dificultats rau en la incapacitat d’adaptar teories i pràctiques polítiques a les noves situacions que vénen sobretot derivades de dos fenòmens: el procés accelerat de la globalització i l’extraordinària expansió d’activitats del sector financer. Les bones troballes de la socialdemocràcia estan massa pensades per fer front al capitalisme industrial, quan aquests dos fenòmens citats ens han portat, plegats, al que podem anomenar capitalisme financer globalitzat. Cal pensar si el pacte que les democràcies modernes europees havien fet amb el capitalisme industrial pot seguir funcionant igual. Jo penso que no. Entre molts altres, m’agradaria esmentar dos elements que marquen una clara diferència entre el present i el passat. La creació de valor. En el món industrial el debat se situava en l’apropiació del valor, és a dir, en el repartiment del valor creat per l’activitat econòmica. D’aquí l’enfrontament entre els propietaris del capital productiu i els que aporten el seu treball. El mateix passa en el món agrari, entre els propietaris de la terra i els que la treballen. Es parteix, doncs, del fet que l’activitat crea valor econòmic perquè respon a una necessitat social (produir aliments, fabricar objectes, donar serveis) i es discuteix qui, i en quines proporcions, se n’aprofita. En el nou paradigma financer això no és així, ja que hi ha una part important de les activitats, sobretot les relacionades amb l’especulació, que no creen valor. Produeixen beneficis, però no creen valor. Adquirir un actiu immobiliari per 10 i revendre’l al cap d’un temps per 20, sense haver-hi afegit cap valor, suposa un ingrés important però no ha significat cap augment de la riquesa col•lectiva. Comprar aliments i tenir-los en estoc un temps per posar-los al mercat quan hi hagi una pujada de preus, tampoc. Invertir en un actiu financer sofisticat, el valor del qual depèn en cada moment de fets imprevisibles i fins i tot aleatoris, s’assembla molt més a un joc o a una aposta que no pas a una activitat econòmica útil. Aquesta realitat ha estat sempre així, perquè sempre hi ha hagut riquesa improductiva i certa activitat especulativa, però ara resulta que el negoci purament financer, que no presta un servei a l’activitat productiva, passa a representar una part molt important del PIB de molts països i especialment dels més desenvolupats. Intueixo que això que estic dient, a part de ser injust, és una de les causes de la crisi. Podem veure-la com una reacció de la mateixa economia contra un fort desequilibri intern que no era sostenible. És per això que el debat ara no pot estar només en com es reparteix el valor creat, sinó que també ha de prendre en consideració quines activitats s’haurien de posar en qüestió perquè no són socialment útils, mentre que en canvi són generadores de grans beneficis. Hi ha una apropiació d’un valor que ni tan sols s’ha creat, i algú l’ha de perdre. És possible que algunes d’aquestes activitats no s’hagin de permetre, i que moltes altres segueixin però hagin d’estar fortament gravades perquè a través de la utilització de l’impost permetin que es creï un valor social. L’àmbit del debat. L’estat nació ha estat, durant dos segles, el marc adequat per acollir aquest enfrontament econòmic, per regular-lo i per permetre compromisos. Però ara ja no és així, perquè les fronteres d’actuació del capital industrial han anat caient i les del capital financer han desaparegut del tot. Mentre les institucions de la democràcia i la seva capacitat reguladora no tinguin el mateix àmbit global, tot intent de trobar nous equilibris serà fallit. Socialdemocràcia, ara, implica pensament i construcció supranacionals. Publicat al diari ARA el 18 de gener de 2013