La ciència, el desenvolupament i la innovació (I+D+i) cada vegada és considerada com una de les peces claus en el progrés dels països i de la humanitat, per bé que aquesta importància no sempre sigui reconeguda des del punt de vista pressupostari, tant en el sector públic com en el privat. Però la recerca, com tota activitat humana, també s’ha de regir per codis de bon comportament, per codis ètics, i sempre hi ha hagut alguns casos de males pràctiques, afortunadament pocs i que, sovint, han sortit a la llum. Per analitzar la problemàtica dels comportaments ètics en recerca, i començant pels aspectes més generals, en primer lloc s’ha de considerar la necessitat de mantenir la integritat científica, que ha de regir la pràctica diària de la ciència. Aquí i allà apareixen casos de frau, dels quals els més comuns són els qualificats de fabricació de dades, falsificació i el plagi. Actualment aquesta tendència pot estar esperonada per la pressió per publicar (“publish or perish”) i per la necessitat d’obrir-se camí i aconseguir llocs de treball. En aquest sentit, s’ha expressat la preocupació per l’arribada a primera línia de la ciència de països amb cultures diferents de l’europea. Tot i el gran nombre d’investigadors i de publicacions, el nombre de casos de frau sembla reduït, probablement gràcies al sistema en el seu conjunt, per exemple, el control de les publicacions per revisors, que a més d’estar dirigit a garantir la seva qualitat també està orientat a minimitzar els casos de frau. Però tot i l’excepcionalitat, s’han de tenir instruments per al seu tractament. En segon lloc, en relació amb la neutralitat de la recerca, cal reflexionar sobre com s’utilitzen els descobriments científics. Els investigadors han de tenir en compte els aspectes ètics entorn a l’aplicació de les seves recerques a través de les tecnologies que es fan servir en agricultura, energia, telecomunicacions i, especialment, en les tecnologies biològiques, que poden afectar les nostres concepcions del món. Exemples d’això són les recerques en cèl•lules mare produïdes a partir d’embrions, la fecundació in vitro, etc. Però també l’ús de les nanotecnologies o les plantes transgèniques. Casos especialment sensibles són les pràctiques de la ciència en el cas de la biologia, que ja es van començar a considerar als Tribunal de Nuremberg. A diferents nivells, s’estan establint regulacions mitjançant comitès de bioètica. Cal considerar el cas de la recerca amb humans o mostres humanes, la recerca en animals i l’alliberament al medi ambient d’organismes modificats genèticament. La discussió més actual està en la implementació de regulacions de treball amb animals de laboratori i en les regulacions dels assajos clínics. De cara al futur, ja s’estan fent esforços, que cal augmentar, per educar els investigadors i el públic en general sobre aquest tema, per exemple, amb l’aprovació de Codis de Bones Pràctiques Científiques. Les Acadèmies de Ciències i, en particular, l’Associació Europea d’Acadèmies (“All Academies of Europe”, ALLEA) han estat molt actives en aquest aspecte. Cal continuar amb la creació generalitzada d’òrgans de control i de sanció. En això cal estar atents a que no sigui una trava administrativa més, de les que de manera creixent destorben la pràctica de la recerca. Sembla més raonable, com en altres situacions, actuar amb contundència en els casos en els que es presenta algun tipus de mala conducta o bé crear òrgans d’apel•lació (“ombudsman”). Els casos més coneguts són els de l’Oficina d’Integritat Científica dels Estats Units o el cas danès. A Espanya el CSIC va formar un Comitè d’Ètica que s’ha ocupat d’aquests casos.

La ética trasciende todo lo que hacemos, por lo que sin duda incide también en cómo hacemos la ciencia. Entendemos por ciencia el trabajo de descubrir cómo funciona el universo, cuáles son sus leyes de funcionamiento, cómo las podemos modelar, y en definitiva cómo podemos prever mejor el futuro. Los avances de la ciencia nos permiten aprovechar mejor los recursos naturales a través de las nuevas tecnologías a las que da lugar. La tecnología es la consecuencia práctica de la ciencia. La tecnología marca el cómo podemos vivir en sus aspectos prácticos (que se modula por la realidad de la economía); y la ciencia marca el cómo entendemos el mundo y nuestra posición en el mismo (en contraste y diálogo constante con la filosofía y la religión). Y en ambos casos, ciencia y tecnología, hemos de ver cómo conviven y cómo interaccionan con la ética. Nos vamos a centrar aquí en un par de dimensiones de este binomio “ciencia + ética”: 1) cómo aplicamos los resultados de la ciencia a través de la tecnología y cómo incide en ello la ética, y 2) cómo se hace la ciencia, cómo se desarrolla y cómo incide la ética en este proceso. Es un lugar común decir que la ciencia no es “ni buena ni mala” ya que, lo que es, es la constatación de nuestro modelo mental del universo. Se aventuran unos principios básicos y unas hipótesis matemáticas del modelo, se calculan sus proyecciones en situaciones prácticas y se miden dichas cantidades en la realidad. Si concuerdan y son repetibles, nos convencemos de que el modelo es adecuado, es decir, refleja adecuadamente la realidad en las circunstancias medidas. Con el tiempo dichos modelos abarcan cada vez más ámbitos de la realidad, de lo más sencillo a lo más complejo, de los componentes más básicos de la materia al universo astronómico, de los materiales inertes a los cuerpos vivos, de la estructura básica de la vida a todo el entorno cambiante del individuo y de su sociedad – y cada vez con más precisión. Realmente es una actividad apasionante. Pero saber es poder. Y la ética de cada cual es la que dictará la manera de cómo se aplican dichos conocimientos y las tecnologías correspondientes. La informática, las comunicaciones e internet nos han facilitado muchísimo la vida, nos dan acceso a mucha más información de manera mucho más rápida y económica – pero también pueden usarse para realizar ataques destructivos contra la privacidad, contra las instituciones financieras, y en un mundo del “internet de las cosas”, contra las infraestructuras físicas etc. Por ello hemos de dotarnos de unas reglas de convivencia, de unas leyes que reflejen el equilibrio adecuado entre la libertad de uso de las tecnologías con la protección necesaria de las personas y las instituciones que nos hemos dado. Dicho equilibrio adopta diferentes formas según el entorno social en que se desarrolla, y por tanto de la ética imperante. Encontrar y acordar dichos equilibrios se hace más difícil cuánto más rápido sea la evolución de la tecnología, y por tanto del status quo de lo que es económicamente factible para la mayoría de la sociedad. Un caso claro es la explosión tecnológica hasta nuestros días de las tecnologías de la información y de internet. En la base de dicha explosión está el descubrimiento de los semiconductores y la ciencia de los materiales. Esta revolución ha colapsado muchos de los modelos productivos y económicos de hace pocas décadas, a la vez que ha abierto un sinfín de nuevas oportunidades. La información está al alcance de todos – o de casi todos. Las situaciones planteadas por la defensa de los derechos de autor de productos digitalizables (como la literatura, la música, el video y el cine), por el impacto de Wikileaks y, recientemente, por las escuchas de la NSA demuestran a la vez lo fácil que es tener acceso a mucha/toda la información, como lo complejo de resolver el dilema de dónde está el punto de equilibrio que entre todos consideremos más oportuno, más justo. Y hay que decidirlo muy rápido, ya que la tecnología avanza de manera acelerada. Nuestro problema es que las instituciones no son capaces de digerir esta velocidad de cambio, y ello provoca claras disfunciones. Pero es claro que una guía fundamental para hacerlo es disponer de unos principios éticos básicos y ampliamente aceptados. Ello a su vez depende de una educación adecuada en unos valores éticos. La sociedad necesita acordar cuáles son los prioritarios, cómo trasladarlos a las nuevas generaciones y cómo adaptarlos en base a nuevos horizontes de conocimiento. Otro frente abierto en la actualidad es el correspondiente a la revolución de la biología molecular. Se dice que si el siglo XX fue el de la física, el siglo XXI será el de la biología. Estamos desentrañando el libro de la vida: cómo nos reproducimos, cómo nos desarrollamos y cómo morimos – desde un ser vivo mono-celular hasta una persona. De hecho estamos ante avances de biología sintética que es capaz de crear nuevos individuos a partir de códigos genéticos ad hoc, es decir, no directamente a partir de simples modificaciones de perfiles genómicos pre-existentes. También nos planteamos la posibilidad de atenuar, o de bloquear, el proceso del envejecimiento de las células. Todas estas posibilidades nos conducen a situaciones hasta ahora insospechadas y ante las cuáles la sociedad ha de plantearse qué normas éticas básicas aplicar y cómo adoptarlas. Finalmente nos planteamos también la ética de cómo se hace la ciencia. Los científicos en general relacionan sus éxitos, reconocimiento y capacidad de avanzar sus investigaciones con su producción de trabajos publicados en revistas de reconocido prestigio, los llamados “’índices de impacto”. Es un mundo muy competitivo, con una carrera constante de publicar más y más, ya que en ello se basa el avance profesional y la captación de nuevos recursos para seguir y ampliar las tareas investigadoras. Tanto es así, que la calidad puede peligrar, llegándose al caso de dar por buenos datos no adecuadamente contrastados y por ello erróneos. Por ejemplo, en el campo de la biotecnología, inciden muchos factores, incluidos los detalles de los protocolos de cómo se han llevado a cabo los experimentos así como las sutilezas de los métodos estadísticos utilizados en contextos de “big data”; por ello hay estimaciones de que la mitad de los resultados publicados son difícilmente replicables. Aquí entra en juego sin duda la ética de trabajo del investigador. Otro tema relacionado con la ética es el hecho de quiénes firman la autoría de los trabajos. Es cierto que en la actualidad hay una tendencia a la masificación de investigadores en ciertos ámbitos experimentales, y por ello la constatación de decenas de autores en ciertos trabajos. Aquí de nuevo entra en juego la ética de los autores, en suscribir la autoría sólo los investigadores que sí han contribuido a los resultados y conclusiones del trabajo. Finalmente podemos citar también el proceso de selección de candidatos para nuevas plazas de investigación y de docencia universitarios. Este es otro ámbito en que entra en juego la ética del tribunal, en realmente acordar unos criterios adecuados y luego aplicarlos correctamente y con coherencia. En definitiva, aunque la ciencia sea un ámbito neutro en el sentido de reflejar las leyes de la naturaleza, su uso a través de la tecnología, así como su elaboración, en cuanto son actividades humanas, se impregnan de la ética en su desarrollo. Y viceversa, los avances científicos, en cuanto a proveernos de una más completa comprensión del mundo y una mayor capacidad de interactuar con el mismo, pueden influir en el desarrollo de nuestros principios éticos. Se trata de dos ámbitos fundamentales de nuestra vida, y por ello es fundamental que la sociedad los conozca y module adecuadamente.

El passat dimecres 2 de desembre, vam celebrar el darrer Vespre del Cercle de l’any que va comptar amb la participació de l’Heribert Padrol, advocat especialista en dret tributari i actual membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC). Heribert Padrol va centrar la seva intervenció en descriure el procés de transició cap a una agència catalana. Va començar la seva ponència revisant el funcionament de l’Agència Tributària espanyola de la qual va afirmar que anys enrere havia estat la millor del món amb l’aposta informàtica d’informacions creuades i amb una excel•lent assistència al contribuent, però que, actualment, tenia certes mancances que va analitzar. La primera feia referència al control tributari. Padrol va destacar l’alta pressió fiscal que tenim a Espanya (10 punts per sobre de la mitjana europea) i, alhora, la baixa recaptació. Va afirmar que el sistema és molt eficient només per a les persones de qui es disposen dades, però que permet un molt elevat nivell de frau. Segons la Unió Europea, això és degut a una falta de personal humà. El rati de treballadors de l’Agència Tributària és molt baix i el rati de personal destinat al control tributari és només del 19%, molt per sota del 35% que correspon a la Unió Europea. En segon lloc va parlar sobre la seguretat jurídica tributària, que va descriure com a dramàtica a conseqüència del mecanisme de les consultes tributàries vinculants i amb caràcter retroactiu que provoquen canvis constants de criteris i dificulten la inversió al país. Tot seguit va continuar la seva intervenció parlant sobre l’Agència Tributària catalana, que s’hauria de crear aprenent dels errors analitzats. Va esmentar diferents mecanismes per evitar el frau, com per exemple un sistema d’incentius al compliment voluntari mitjançant una bona assistència al contribuent, un clima de confiança en les institucions públiques, l’eliminació de la impunitat del frau, la senzillesa, rapidesa i eficiència del sistema, la creació d’un control tributari integrat amb la Seguretat Social, entre d’altres. Va fer referència a l’eliminació dels Tribunals Econòmics Administratius i substituir-los per sistemes de resolució interns i ben dissenyats, i a la descentralització de les oficines amb l’objectiu de disminuir el frau i incrementar la cohesió social. També va parlar sobre la necessitat d’un marc normatiu estable, que no inclogués els tipus de gravamen, per incrementar així la seguretat jurídica tributària, i la necessitat d’augmentar la relació amb empreses, sectors i agents socials per adaptar les regles del joc als canvis socioeconòmics. Per dur a terme la transició, va reclamar una direcció política forta i amb les idees clares i una bona formació sobre pràctiques i aspectes culturals de la nova Agència Tributària. “Actualment estem vivint una crisi institucional molt greu, amb una justícia deficient i un frau fiscal inassumible; això ens ha de servir com a impuls i motivar-nos per crear una Agència Tributària Catalana amb voluntat de millora”. No obstant, “no pot ser la punta de llança del procés polític que viu Catalunya, sinó que ha de ser part del procés”, va afirmar l’Heribert Padrol. És per això que cal una direcció política forta capaç de liderar la transició.

Indro Montanelli, un del periodistes més íntegres del segle XX, va escriure a les seves memòries que complia amb els seus principis però que gairebé no tenia en compte les seves ideologies, entre d’altres raons, perquè els principis romanen i les idees canvien amb el pas del temps. I advertia que havia après després de molts anys de practicar el periodisme que calia reservar el compromís de la coherència només pels valors fonamentals, en els que un home ha d’inspirar la seva conducta: l’honradesa, la sinceritat, la valentia i la responsabilitat. Avui sembla que els mitjans ens hem oblidat d’aquest consell i hem acabat tenint un problema de credibilitat a la societat, com ho demostra la darrera enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), en la que els periodistes hi figurem com els professionals pitjor puntuats, juntament amb els jutges i molt lluny del lloc principal que ocupen els metges. Durant molts anys els periodistes hem estat capdavanters en la lluita per aconseguir un món més just, més equilibrat i més solidari. El periodistes hem tingut la independència com a bandera i la llibertat com a fita. A la història del cinema hi podem trobar més de quatre-centes pel•lícules on els periodistes són els herois. Mai el periodista és el dolent, com si l’espectador no pogués entendre que el professional de la informació no estigués al costat de les persones. Què ha passat perquè la societat ens vegi ara com a part del problema? Segurament no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, per la pròpia fragilitat dels mitjans davant de la doble sacsejada a la que estan sotmesos, fruit de la crisi general i d’una altra crisi estructural. Avui molts mitjans són massa dependents del poder polític o financer i no sempre denuncien amb contundència el que està passant, ni expliquen per què està passant. Era Arthur Miller qui va escriure que un bon diari és una nació mirant-se a ella mateixa. El sentit últim de la premsa és comprometre’s amb els seus lectors fins que pensin que el seu diari és qui més els representa, qui els pot defensar amb més força. Els mitjans informem, formem i distraiem, però sobre tot ens comprometem amb qui ens compra cada dia. I hem de ser exemple d’una societat cada vegada més complexa i que necessita referents indiscutibles. Ara fa uns dies hem vist com la premsa britànica ha decidit no informar del judici dels presumptes assassins d’un soldat britànic a plena llum del dia, que van ser descoberts per una càmera amb els matxet ensangonat amb el que l’havien degollat, per no comprometre la imparcialitat de la vista. El crim era un cas que ha generat pintades racistes, atacs a mesquites i manifestacions violentes de l’extrema dreta. No tinc clar que sigui la postura més encertada, però al menys cal reconèixer sentit de responsabilitat per obrir un debat i resoldre’l d’una manera sensata i col•lectiva. Els mitjans de comunicació hem d’entendre que caldrà recuperar la credibilitat de les audiències a partir de defensar fortament uns valors majoritàriament acceptats. I que encara som a temps de fer-ho, però que ens hem d’afanyar. Només si la societat ens torna a veure com un dels seus aconseguirem complir el paper per al qual vam ser concebuts i que ha fet que durant tres segles i mig protagonitzéssim el panorama informatiu. John Pulitzer va escriure que les nacions pugen o s’ensorren al mateix temps que la seva premsa, així que seria bo que entenguéssim que uns bons mitjans no només ens faran més lliures, sinó també més forts davant de les adversitats. Aquest és el repte que tenim el periodistes, però també la resta de ciutadans.

Parlar de l’ètica dels mitjans de comunicació avui és parlar dels reptes que els imposen les noves formes de consum de la informació derivades de l’explosió de les telecomunicacions i de les xarxes socials. Quan una activitat professional rep una sotragada com aquesta, ha de mirar-se al mirall i recordar el sentit de la seva existència. Els mitjans, com tantes altres coses, formen part del projecte emancipador de la Il•lustració. Els mitjans han de donar informació per fornir els coneixements dels homes i les dones lliures que es fan responsables del seu propi destí i del seu propi govern. Els mitjans no són, en el seu sentit primigeni, instruments de control social, ni a favor dels poders establerts ni tampoc dels que es vulguin imposar per camins que no siguin els de la deliberació democràtica. L’ètica dels mitjans ha de respondre, doncs, a unes pautes de comportament de les seves empreses i dels seus professionals que responguin al sentit de la seva existència. En el nou context, els reptes per complir aquesta funció social són els de sempre: establir mètodes objectius de verificació de les informacions que es transmeten, triar el temari informatiu d’acord amb els interessos del públic per sobre d’altres instàncies, evitar la distorsió de la realitat a través de la manipulació del llenguatge i assegurar la pluralitat de punts de vista de les informacions i de les opinions periodístiques. I els impediments no han canviat massa: els poders que volen interferir en la tasca dels periodistes, la seva pròpia subjectivitat i la interferència d’interessos empresarials o polítics. La suma de la proliferació de les xarxes de telecomunicacions i de la digitalització dels sistemes de tractament de la informació ajuda en part a superar més fàcilment alguns d’aquests reptes. L’anomenada “autocomunicació de masses” (Manuel Castells) té un sentit emancipador en la mesura que multiplica el nombre d’emissors d’informació i garanteix una més gran pluralitat de punts de vista i d’opinions. A la vegada, es multiplica també l’accés a mitjans de comunicació que ara ja és global i es facilita l’accés a les fonts primàries de la informació (documents, declaracions,…) de manera que s’eviten alguns riscos de la intermediació periodística. També imposa noves dificultats. La principal està relacionada amb l’acceleració de la producció d’informació. A les xarxes, el valor suprem és la immediatesa, la reducció del gap temporal entre que es produeix un fet i que en donem notícia. Aquest valor posa en risc alguns elements bàsics de l’ètica periodística, especialment pel que fa als processos de verificació de la informació i de recerca de versions contrastades dels fets. Indueix a errors i, en molts casos, provoca més desinformació que coneixement. Un fenomen que es repeteix amb la segona dificultat que m’agradaria destacar: la creació de soroll. La multiplicació de fonts d’informació i de canals de difusió genera pluralitat, com hem dit, però també soroll. Les xarxes, massa vegades, en comptes d’il•lustrar el públic es limita a enlluernar-lo, posant al seu abast més informació de la que pot processar i entendre en el poc temps que disposa. Aquest soroll encara es multiplica exponencialment per la pèrdua d’un concepte bàsic en l’ètica periodística com és el principi de responsabilitat editorial, hi ha molta informació disponible de la que ningú se’n fa responsable de la seva verificació i del seu tractament. Nous i vells reptes per a una professió que només perviurà si recupera el sentit de la seva existència i manté una ètica professional d’acord amb el que els ciutadans esperen d’ella.

Llibertat acadèmica

La llibertat acadèmica és el valor central de la universitat, entesa com a absència de restriccions per fer recerca i docència, per parlar i publicar, només sotmesos a les regles i pautes de la comunitat científica al si d’una societat democràtica, sense entrebancs en la cerca de la veritat.

Aquesta llibertat és allò que ens justifica. La llibertat acadèmica, a través de la història, ha estat sobretot amenaçada pels governs autoritaris, que empresonen qui no pensa com ells volen que es pensi i que practiquen la censura, i també, per grups autoritaris que, de vegades des de dintre la universitat, amenacen, coaccionen i enterboleixen el clima de respecte mutu acadèmic. Són els grups autoritaris els que no accepten la discrepància, ni –en el fons- estimen la llibertat acadèmica.

Col•legialitat i subsidiarietat

La col•legialitat significa concebre la universitat com un conjunt de persones que es tenen igual consideració i respecte en la seva activitat acadèmica. Aquest col•legi de professors s’expressa en un clima de cooperació entre iguals al que són incorporats els estudiants, de grau i de postgrau, i el personal d’administració i serveis. El sistema de governança de les universitats ha de ser capaç de reproduir aquest valor de la col•legialitat i ha d’inspirar la constitució i l’actuació de tots les seus òrgans de govern.
La subsidiarietat s’ha d’entendre com un compromís a prendre les decisions el més prop possible de l’àmbit al que han d’afectar. Això comporta que la direcció de la recerca de la universitat la decideixin els investigadors al si dels seus grups de recerca, en el context dels departaments, i que l’orientació docent dels estudis la decideixin els professors, d’acord amb els estudiants i les persones de l’administració, al si de les Facultats i dels Centres. Això és compatible amb una gestió eficient des del punt de vista econòmic, però la dimensió gerencial, que hi és i és important, del govern de les universitats no ha de tenir prioritat sobre la dimensió col•legial.


La unitat del saber: diversitat i equitat disciplinar

La universitat està concebuda com una recerca global i unitària del saber, de manera que el coneixement de les disciplines més abstractes està íntimament connectat amb les disciplines més aplicades; la comprensió de les cultures més antigues és rellevant per a les societats del present. Per aquesta raó, també les diverses disciplines representades a la universitat s’han de concebre com a diverses en l’equitat, els cultivadors de les disciplines han de ser capaços d’apreciar les contribucions dels altres, produint així una reciprocitat paritària entre els àmbits del coneixement. Aquesta paritat ha de traslladar-se també al reconeixement mutu que han de tenir les dues grans tasques dels universitaris: la docència i la recerca.

Si ho fem així, una ben justificada por que sentim a sovint s’apagarà. Em refereixo a la idea que la universitat europea pot perdre el seu llegat humanista. Realment això seria un desastre, però si preservem aquesta idea unitària del saber, llavors la reciprocitat preservarà l’humanisme.

Compromís amb la ciutat, el país i el món

El primer compromís de la Universitat és que la formació dels seus estudiants i la recerca dels seus investigadors contribueixi decisivament a millorar el benestar material i a enriquir el teixit social i cultural de la societat de la que forma part. En el nostre cas, això comença per un compromís indefugible amb la ciutat de Barcelona: amb l’esperit emprenedor de la seva indústria i el seu comerç, amb l’esperit de llibertat i justícia de les seves associacions i institucions cíviques, amb l’esperit refinat de la cultura, expressada als seus teatres, auditoris, museus, galeries, biblioteques, editorials, llibreries. Aquest compromís ha de ser capaç d’estendre’s i transformar-se en una contribució cabdal a la societat i a la cultura catalana, espanyola i europea, en un context on es formen i conviuen ciutadans del món i per al món. En la mesura que encertem en aquests propòsits, no només formarem millors professionals millorant el nostre sistema econòmic, sinó que formarem ciutadans amb major capacitat deliberativa, més compromesos amb la llibertat igual de tothom, millorarem per dir-ho així la textura republicana de la nostra democràcia i de les nostres institucions representatives.

La universitat és l’instrument més útil que la societat té per donar accés a la cultura en sentit ampli a una part de la ciutadania que amb un nivell i capacitat bàsiques pot seguir una formació que possiblement no està a l’abast de tots. No es pot pretendre que tot l’ensenyament ulterior al secundari es faci a la Universitat sinó es vol perjudicar i banalitzar un instrument que per ser útil requereix una certa selectivitat i exclusivitat. La major contribució de la docència universitària no és l’accés a la informació sinó a l’aprenentatge de pensar, de raonar, de jutjar, de sintetitzar, de diagnosticar, en definitiva d’aprendre a aprendre. Les eines per aquest fi poden ser la ciència, el dret, l’economia, la tecnologia però l’objectiu requereix com a instrument matèries bàsiques i genèriques més que específiques. És per això que la qualitat de l’ensenyament i la transmissió del coneixement del professor a l’alumne té una transcendència determinant perquè el que es transmet no és més que la matèria prima sobre el que es transfereix l’aprenentatge de l’ús de la racionalitat. És aquest el que permet la independència i en definitiva la llibertat de les persones i per tant la seva felicitat. És cert però que la Universitat és també la que genera professionals en molts àmbits i disciplines però tenint això una importància gran no és el major benefici que la Universitat aporta a la societat. Per començar, l’ètica a la Universitat hauria de permetre que totes les persones amb independència de la seva renda, del seu origen, de la seva llengua, de la seva cultura o de la seva ideologia o religió tinguin accés a la Universitat. La selecció hauria d’estar basada exclusivament en la voluntat i la intel•ligència, és a dir en la capacitat de l’alumne. Això en un sistema universitari públic és teòricament més factible que en un de privat perquè en el primer les taxes universitàries poden ser clarament deficitàries i per tant finançades majoritàriament via impostos; però només teòricament perquè les despeses d’allotjament, transport, etc. són en molts casos les que fan que un estudiant pugui cursar o no una carrera. L’etern debat està, a cost constant del sistema, on es posa el preu de la matrícula d’un alumne no becat, és a dir de renda alta i rendiment acadèmic mig o baix en relació al volum de beques atorgades a estudiants amb rendes baixes i alt rendiment acadèmic. És aquest equilibri el que determina la “justícia” del sistema i en definitiva la seva equitat. La segona qüestió rellevant a la Universitat des de la visió ètica d’aquesta es deriva de la seva organització, que s’estructuri per aconseguir el màxim de projecció i impacte social en docència i d’impacte científic i econòmic en recerca i innovació. L’eficiència d’un sistema públic determina l’ètica del mateix perquè malbaratar recursos que són de tots en raó a interessos particulars o de grup suposa una certa dosi de patrocini. És per això que l’eficàcia de l’organització universitària i el comportament diligent dels docents ha de ser analitzat i demandat des de l’òptica del rendiment i no del diletantisme o l’interès personal. Hi ha un perill a tota organització des de l’empresarial, que té com objectiu basic i principal el benefici econòmic, fins a aquelles, en general amb estructura de Fundació sense ànim de lucre, que tenen com a objectiu bàsic el bé social, cultural, etc. El perill és l’endogàmia de la pròpia organització en la que els seus membres poden mirar més per el seu benefici personal o de grup que per als objectius estructurals o fundacionals de l’empresa o la fundació. Per evitar que les decisions es prenguin més en clau interna que de missió de l’organització cal que hi hagi una retiment de comptes a la cúpula directiva de la institució i d’aquesta als accionistes en el cas de l’empresa o als patrons en el cas de la Fundació. Són aquests els que han de retre comptes a la societat en el cas d’una organització sense ànim de lucre perquè la responsabilitat dels accionistes s’acaba en ells mateixos si es compleixen las lleis. Això posa un repte a l’estructura de l’organització però en el cas de la Universitat planteja la necessitat de fer compatible la necessària autonomia, llibertat de càtedra, amb el retiment de comptes, és a dir amb la justificació verificable de l’ús donat i el resultat obtingut del finançament públic rebut. Els debats sobre la governança i el finançament de la universitat són inacabables i complexes, els arguments a favor i en contra de determinades posicions són en molts casos sòlids i fonamentals però mai concloents perquè no es resolen desde la simple racionalitat sinó sovint amb components de defensa de la tradició, de por al canvi, de defensa d’interessos parroquials en perjudici dels interessos generals… La paradoxa de la situació està en la quasi unanimitat en la diagnosi del problema: manca d’eficiència del sistema, amb la resistència al canvi que per ser eficaç ha de venir més imposat des de fora que generat des dintre de la institució. És aquesta una constatació derivada de l’experiència. És per això que el canvi s’hauria de basar més en copiar models, que en geografies i entorns similars al nostre país produeixen resultats millors, que en inventar nous sistemes de resultats incerts. Qualsevol d’aquests models pot ser millor que l’actual si s’adopta tenint en compte les especificitats de la nostra societat i la característiques que parcialment poden ser singulars a la nostra Universitat. No hi ha un model únic ni cap és absolutament millor que els altres però és cert que en aquesta valoració relativa uns són més útils que d’altres i és això el que haurà de portar a una selecció del que s’ha descrit com model de fundació, model que comparteixen en major o menor mesura les universitats millors del nostre entorn. És a la Universitat per definició a on s’acumula el coneixement i en gran manera el que pot ser el ferment de la nostra societat. És una obligació de l’Administració en el cas de la Universitat pública fer que aquest actiu tingui el rendiment màxim i l’impacte social que és legítim esperar a partir dels recursos públics mobilitzats i de l’esforç moltes vegades no degudament remunerat de la comunitat docent universitària.

El passat dijous 31 d’octubre es va celebrar a la Sala del Llac del Rectorat de la UPC la darrera sessió del Cicle eHealth amb la ponència “eHealth, realitat i futur” protagonitzada per Jaume Raventós, director d’eHealth de Telefònica Espanya. L’acte, seguit per un auditori provinent del món empresarial i de acadèmic, va ser presidit pel rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, i el Sr. Ramon Palacio, membre de la comissió Cercle per al Coneixement. “La innovació és el motor de la transformació”, va dir Jaume Raventós a l’iniciar la seva ponència, “i juntament amb la tecnologia ha de servir per canviar els processos assistencials i la gestió sanitària per fer-la més eficient i més sostenible”. Però perquè els resultats siguin els desitjats, la implementació ha de preveure els següents passos: revisar els processos clínics estratificant els pacients en funció del grau de complexitat, definint el model d’atenció a domicili de cadascun dels pacients i assignant responsabilitats de seguiment; adequar la tecnologia al pacient, crear la infraestructura necessària per a la integració de la informació i, el més important segons el ponent, s’ha de formar els professionals i els pacients. En aquest sentit, Jaume Raventós va continuar definint els requeriments necessaris per a la correcta transformació del model: l’ús de tecnologia simple, no substituir el contacte humà, millorar la connexió pacient-professional i construir relacions i xarxes per influir en el comportament dels pacients. Jaume Raventós va voler il•lustrar els beneficis de l’eHealth mostrant els resultats del Whole System Demostrator Programmes, 2008, que evidencien una disminució del 20% d’urgències, del 14% d’ingressos hospitalaris, del 14% d’estades hospitalàries, del 8% dels costos i del 45% de la taxa de mortalitat en assistència sanitària. Amb l’aplicació de les TIC a la Salut, milloren els resultats clínics, l’eficiència, la qualitat dels pacients, es disposa de més informació per a la presa de decisions i augmenta la sostenibilitat del sector ja que s’enfatitza en la prevenció com a element clau del model on el pacient té més informació i pren responsabilitat en la seva salut. Un cop finalitzada la intervenció del ponent es va desenvolupar un debat entorn al finançament. Jaume Raventós va apuntar a un seguit d’opcions a tenir en compte com el pagament per activitat, el pagament per càpita en crònics o la innovació en la contractació pública, però part de l’auditori va alertar que en temes de salut s’han de tenir en compte qüestions ètiques que s’han configurat entorn a l’estat del benestar a l’hora de definir el model de finançament.

El passat dijous 17 d’octubre es va celebrar el Vespre amb Xavier Melgarejo, doctor en pedagogia i autor de la tesi doctoral “El sistema educatiu finlandès: la formació del professorat d’educació primària i secundària obligatòria”. Xavier Melgarejo ha estat director del Col•legi Claret, president de la Comissió d’ordenació del Consell Escolar de Catalunya des de 2010 fins a l’actualitat i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya. Per la seva trajectòria professional i la seva experiència en educació, el passat juliol va pronunciar la ponència sobre la LOMCE al Congrés dels Diputats. Durant la seva intervenció al Cercle per al Coneixement, va apuntar a possibles solucions en el camp de l’educació al nostre país sempre basant-se en el model finlandès, en el que ell n’és un gran expert. “Catalunya i Espanya només se’n sortiran si invertim en educació”, va afirmar el Dr. Melgarejo. Actualment a Espanya és evident que hi ha un problema, les xifres ho revelen: hi ha entre un 30% i un 35% de fracàs escolar, un 49% de la població no té estudis bàsics i la competència lectora i les habilitats matemàtiques entre els adults és de les més baixes a Europa. Tot això es tradueix en increments d’atur i en pèrdues monetàries. Només per posar un exemple, segons la comptabilitat finlandesa, cada alumne perdut genera un milió d’euros a l’any de despesa. Com a país, “no ens ho podem permetre”, va afirmar Xavier Melgarejo. Segons l’OCDE existeixen 6 alternatives possibles segons la gestió del model educatiu. L’espanyol respon, majoritàriament, a l’escenari burocràtic (estructurat, amb poca flexibilitat i gairebé nul•la autonomia pels educadors i pels centres, etc) i el de desintegració (no existeix el pacte entre les parts, hi ha múltiples canvis legislatius, baixa remuneració i vagues). “El sistema es desintegra quan es deixa de pagar als mestres”, va avisar el Dr. Melgarejo. No obstant, la reforma educativa impulsada pel ministre Wert no va cap al bon sentit. En primer lloc perquè el diagnosi està fet amb dades subjectives i parcials, en segon lloc perquè es vol implementar un model basat en el mercat, per impulsar l’excel•lència a través de la competència, però sense descentralitzar, i en tercer lloc perquè aquesta llei exigeix una augment significatiu de costos per a la seva implementació que el govern no pot gastar en una conjuntura econòmica com l’actual, va explicar el ponent. Algunes mesures que va apuntar en Xavier Melgarejo van ser: reduir el nombre d’alumnes per classe sense reduir el professorat, descentralització i alta formació del professorat. “A la llei Wert no apareix la formació dels docents per enlloc” i aquesta és la clau de l’èxit, va afirmar el Dr. Melgarejo. “Si volem qualitat haurem d’invertir en educació”, però també s’hauran d’impulsar polítiques que fomentin la col•laboració entre Escola, Famílies i Agents Culturals. L’educació ha de ser un element estratègic de país on tothom hi ha d’estar involucrat. “No es pot aconseguir una societat del coneixement sense l’esforç i la col•laboració de tota la comunitat” en un aspecte tan clau com l’educació.

El passat dimarts 15 d’octubre, en el marc del Cicle d’Infraestructures Tecnològiques organitzat per la Comissió Cercle per al Coneixement de la SEBAP i amb la col•laboració del CTecno, vam visitar el Centre de Regulació Genòmica (CRG) amb l’objectiu de conèixer la feina que es fa des d’aquest institut internacional de recerca biomèdica d’excel•lència situat a Barcelona. El director del CRG, el Dr. Luis Serrano, i el coordinador del programa de recerca Bioinformàtica i Genòmica, el Dr. Roderic Guigó, ens van presentar el centre i ens van guiar a través dels diferents laboratoris, tot explicant-nos els projectes que s’hi estan desenvolupant. El CRG va ser creat el desembre del 2000. Es tracta d’una fundació sense ànim de lucre finançada pel Departament d’Economia i Coneixement i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, i compta amb la participació de la Universitat Pompeu Fabra. Els seus objectius són: posicionar-se en l’avanguàrdia de la ciència, ser competitius, la formació avançada a tots els nivells de la carrera professional, la col•laboració internacional, la transferència tecnològica i la comunicació. “De cada euro de subvenció pública en recerca, s’obtenen 1,2 euros de retorn, això la societat ho ha de saber”, va afirmar el Sr. Serrano. Pel que fa al model de gestió dels recursos humans, el CRG és pioner a Espanya, va remarcar el director del centre. S’ha optat pel model EMBL, implantat amb molt d’èxit a d’altres països europeus, que “permet estar a la punta de la investigació gràcies a la captació de gran talent jove i una alta rotació que dota al centre flexibilització i gran capacitat d’adaptació en el camp de la recerca, on els canvis són constants”. Abans de la visita dels laboratoris, també hi va haver temps per un debat entorn a la transferència tecnològica. Tot i tenir uns bons resultats, encara hi ha treball per a fer, tant des del CRG com des de l’Administració Pública, va comentar el Dr. Luis Serrano. En aquest sentit, va enumerar algunes idees seves en aquest sentit: incorporar la transferència tecnològica en l’avaluació dels científics, crear una subvenció específica avaluable a cert temps i potenciar un model de col•laboració i cooperació entre centres per aprofitar sinèrgies. No obstant, el Dr. Roderic Guigó va apuntar que “no és bo obsessionar-me amb la transferència de tecnologia ja que no sempre és el moment adient i pot ser contraproduent” i va afegir que el CRG és un centre d’excel•lència i que la societat hauria d’estar-ne orgullosa ja que els recursos són utilitzats de la manera més eficient i eficaç possible.