Pregunta als fundadors: ¿Com avalúa la trajectòria del Cercle en els darrers cinc anys? Antoni Farrés: El balanç és clarament positiu, per haver aconseguit aglutinar al voltant del Cercle un col·lectiu important de persones que des de la societat civil intenten accelerar el trànsit de la Catalunya industrial cap a la Catalunya del Coneixement. Hem aconseguit consolidar la marca del Cercle i estem presents davant l’Administració amb suggeriments, propostes i crítiques. Darrerament els acords amb Barcelona Breakfast són especialment importants en la mesura que representa el principi d’aglutinar diferents col·lectius que indiscutiblement incrementen el pes i la capacitat d’influència. Per molts anys. Antoni Garrell: En cinc anys el Cercle ha assolit la maduresa, i la seva capacitat de “fer pedagogia” i “convertir opinió en coneixement” s’ha fet realitat. Manca encara poder passar de la proposta a l’iniciativa específica, un repte pel qual també tenim l’instrument: la Fundació. Crec que podem estar orgullosos per la feina feta i que tot es degui a l’aportació voluntària i generosa dels associats a títol personal. Pere Monràs: La força mobilitzadora inicial del Cercle que fes possible una il·lusió col·lectiva de projecte per al nostre país, s’ha hagut d’ajustar a unes condicions d’entorn, social, econòmic i polític poc receptiu encara, quant no refractari als valors que volem potenciar. Altres prioritats polítiques han ocupat una dimensió quasi única. Més que mai, en aquesta commemoració dels nostres cinc anys de vida, es fan vàlids els supòsits inicials del paper de la societat civil: “Crear pensament crític i radical, i per tant propostes, en relació als valors de la societat i l’economia del coneixement i difondre-ho abastament” i en segon lloc “Promoure iniciatives d’interès general que ni les administracions ni el mercat estan en condicions de dur a terme”. En definitiva, fer renéixer constantment la il·lusió col·lectiva de “ser i fer” un país avançat, sense haver de demanar permisos…i comptant, en tot i per a tot, amb els joves. Crec que hem de mirar menys la política i més l’economia. Joaquim Català: Penso que el Cercle avui és una realitat indiscutible i s’ha transformat en una veu de referència dins d’amplis sectors de la societat catalana. El que va ser una il.lusió de 7 persones avui en dia és una realitat de quasi 200. La integració amb Barcelona Breakfast reforça aquesta realitat i estic convençut de que el futur és ámpliament prometedor. Rafael Suñol: Hem de dir que aquests primers cinc anys de vida del Cercle no han estat trascendentals per la societat catalana, tot i que sí podem afirmar que per nosaltres, i espero que també per la majoria de membres del Cercle hagin estat molt satisfactoris. Ens hem trobat amb persones, com nosaltres, que volen millorar la societat catalana, perquè hem estat seriosament escoltats per les forces sociails i polítiques, i perquè hem fet algunes aportacions a un dels debats més crucials que tenim plantejats. Volem canviar el “món” – em refereixo a la Societat del Coneixement- , però som conscients que no ho farem ni en cinc ni en deu anys, i és per això, que tenen tant valor els principis dels projectes, què és quan més costen. Ara hem de seguir, perseverant. Santiago Sardà: Crec que el principi del CXC s’ha desviat. S’havien creat uns àmbits per tractar uns temes en profunditat: infraestructures, ensenyament, medecina… Una manera d’anar eixamplant els nostres coneixements i saber què era el més convenient per tirar endavant, on podíem treballar més, etc.. El sopar un cop al mes servia per explicar el que s’havia fet i es convidava un conferenciat per tal d’aprendre més. Ara per això, estem ben segurs que dels politics no s’aprèn res, sinó al contrari, ens fan enfadar. Ser un bon dirigent és el que sap treure el millor de cadascú. Hauríem de preguntar als socis què poden aportar al CXC, ja que ja som molts i no sabem què pensem tots. Pregunta a les darreres tres associades i als últims tres associats: ¿Què li aporta el Cercle i quins reptes creu que ha d’afrontar? Maria Abellanet: El que espero del Cercle és trobar un espai singular de relació que fomenti la cultura de l’aprenentatge permanent en àmbits de rellevància social i econòmica d’ampli abast i actualitat, amb l’aportació de idees i punts de vista diversos orientats a estimular la generació de coneixement i d’innovació. Per a mi un dels reptes a afrontar del Cercle és crear dinàmiques perquè aquesta cultura del coneixement cristal·litzi, s’eixampli i s’enriqueixi amb l’experiència, coneixement, curiositat i participació activa dels seus membres. Montserrat Capdevila: El Cercle és un espai de relació i de reflexió que ens ha de permetre conèixer i aprofundir sobre tots els aspectes relacionats amb la nova societat que ens envolta des de tots els punts de vista possibles, per trobar i fer les propostes més encertades, tot mirant de tirar-les endavant des de la responsabilitat que desenvolupa cada un dels seus membres. El repte que ha d’afrontar el Cercle és ser capaç de generar complicitat i confiança entre tots els agents implicats en la societat del coneixement per tal de poder-hi arribar amb èxit al més aviat possible, amb propostes concretes, assumibles i compromeses. Àngels Esteller: Al llarg d’aquests anys el Cercle ha realitzat una funció fonamental a l’hora de potenciar la societat del coneixement des de la societat civil, amb l’aportació de reflexions i recomanacions que han contribuït a desenvolupar el coneixement i a concienciar les diferents administracions de la necessitat de donar suport a les iniciatives que sorgeixen de la societat civil però sense intervenir en la seva execució . Considero especialment positiu el fet que la societat civil s’involucri com a motor per a contribuir a desenvolupar el coneixement, per tal que es puguin aprofitar millor les oportunitats, perquè Catalunya sigui més competitiva i assoleixi amb èxit els nous reptes a què ha de fer front. Alberto Coronas: Considero el Cercle una bona plataforma d’interrelació entre diferents agents econòmics i socials, i un espai de trobada per a compartir opinions i treballar conjuntament. Com a membre del node territorial de Tarragona, m’agradaria poder col·laborar i fer tot el possible per tal de que s’enforteixi el node i també es “faci Cercle” fóra de Barcelona. Fins ara, les activitats organitzades pel Cercle a les que he assistit com a no associat, i ara, recentment, com a soci, m’han donat l’ocasió de compartir visions diferents i escoltar les propostes dels diversos polítics que han assistit com a conferenciants. Crec que l’alternança de convidats del món empresarial i personalitats polítiques és interessant i necessària per tal d’obtenir una perspectiva més àmplia dels temes que ara estan a debat. Javier Aróstegui: Espero trobar al Cercle l’espai per a compartir i generar un coneixement que contribueixi al desenvolupament de la Societat de la Informació com a mitjà per a millorar les empreses i la nostra competitivitat. El Cercle ha d’afrontar el repte de convertir-se en un punt de referència i ser capaç d’actuar no només com a element d’informació i de creació d’opinió, sinó també com a element de pressió a les institucions públiques i prescriptor a les empreses. Hem d’afrontar el canvi social i econòmic fent un ús intensiu de les eines que posa al nostre abast la Societat del Coneixement. Nicolau Olivé: Del Cercle espero es configuri definitivament com un autèntic grup d’opinió i pressió política per la millora de la competitivitat de l’empresa catalana i (perquè no?) espanyola tot fomentant l’ús de les noves tecnologies en substitució de recursos més antiquats (“més Gigues i menys Totxanes”). Els reptes a afrontar segons la meva opinió sòn bàsicament: 1) Millorar el nivell d’anglès del país. 2) Millorar l’ample de banda (més rapidesa en les telecomunicacions) 3) Canviar el paradigma de l’informàtic. No pot ser un tècnic, té que ser un empresari. 4) Fomentar l’ús de la xarxa desde la formació més bàsica dels infants. 5) Millorar la formació a les escoles orientant-la a obtenir resultats i fomentant l’autodisciplina. A grans trets aquests sòn els reptes de futur que ens tenim que plantejar per a millorar la competitivitat de les persones que a fi de comptes seran el reflexe de les nostres empreses demà.

—Catalunya encapçala l’esforç econòmic espanyol en R+D empresarial a l’Estat espanyol, però es considera que l’empresa catalana cau en el parany de fer-lo en solitari, és a dir, li manca esperit de col·laboració (no només dins del propi teixit industrial, fet que es podria entendre per allò de “no donar pistes a la competència”, sinó també quedant-se al marge de les universitats). Quina recomanació li faria? Pretendre que hi hagi acords entre empreses per desenvolupar el trinomi R+D+i sense que paral·lelament vagi acompanyat de polítiques més àmplies és pràcticament impossible. El “parany de la solitud” en el que poden caure les empreses catalanes no pot ser analitzat només en funció de les seves actuacions en R+D+i, sinó que s’ha d’avaluar tenint en compte tot l’esperit empresarial català, cosa que implica una cultura i uns valors determinats. —I per superar la manca de col·laboració amb les universitats. Què li diria? Sobre això, cal que ens plantejem si els mecanismes d’interrelació existents són els adequats, si la cultura que tenyeix les empreses catalanes i les universitats és sinèrgica o complementària, i si els terminis i prioritats són els mateixos. La qüestió radica sobretot en trobar un llenguatge comú per empresa i universitat: sabent que la recerca requereix temps, constància i paciència, i que l’empresa té uns terminis indefugibles, s’haurà de tractar de compatibilitzar les diferents necessitats per tal d’assolir uns objectius comuns. —Què cal fer exactament per impulsar la indústria a cooperar en R+D+i? N’hi prou amb que s’adoni dels beneficis derivats de l’estalvi de recursos i de l’accés a nivells superiors de coneixement? El que està clar és que sense un canvi cultural enfocat a posar el talent al bell mig de l’activitat productiva, es fa molt difícil aconseguir els nivells desitjables de cooperació entre empreses i amb els centres de recerca. Tingui en compte que cooperar en R+D+i no sols vols dir estalviar en recursos i arribar a nivells superiors de coneixement, sinó que també significa assumir que amb la concurrència de coneixements i disciplines heterogènees és possible assolir guanys significatius. —Com influiria aquest canvi cultural en el model actual d’innovació tecnològica? Portaria a parlar d’innovació “en majúscules”. Això vol dir, entendre-la com un procés que, combinant l’avenç científic, els mitjans tecnològics adients i el disseny, és capaç de desenvolupar, produir i distribuir productes d’alt valor afegit. Es tracta per tant d’una innovació que sorgeix del treball conjunt de científics, tecnòlegs i creatius, i impregna tota l’organització. És obvi que per assolir-ho cal disposar de la tecnologia més eficient i dominar les capacitats que els avenços científics posen a les nostres mans. Perquè això sigui factible, les empreses, com a proveïdores de capacitats productives hauran d’assumir el risc de col·laborar amb els centres de recerca i universitats, en tant que proveïdors de talent. —Quina expectativa d’èxit real creu que ofereix aquest nou model? L’èxit depèn de diferents factors: la cultura empresarial, les actituds, el compromís conjunt, la capacitat de treballar en equip, un nou model d’innovació basat en el treball heterogeni, la cooperació intersectorial i interempresarial, la complicitat entre universitat i empresa. És a dir, l’èxit del conjunt de polítiques enfocades a convertir la R+D+i en progrés social només es farà efectiu com a projecte de “país”. Per tant, la R+D+i no té sentit si no es contempla dins d’un pla integral.

1) Quines creu que són les causes de la manca de sensibilitat per la formació al nostre país? La sensibilitat cap a la formació ha anat creixent, tant per part de governs, patronals, sindicats, empreses i treballadors. De tota manera el camí que queda per recórrer encara és molt important. Fa encara pocs anys que s’ha apostat clarament per la formació i en aquest procés s’han fet errors en alguns del plantejament que no han ajudat a augmentar la sensibilitat i credibilitat. 2) Quines poden ser les causes de la falta de formació al llarg de tot el cicle de vida professional? Primer de tot la falta de la cultura per fer que la formació al llarg de tota la vida sigui un fet natural i imprescindible pel desenvolupament de cada persona. Falta conscienciar a totes les parts de que la formació és una inversió i en cap cas una despesa. En un món globalitzat com en el que vivim, el tret diferencial entre empreses és el nivell de coneixement que tenen les persones. Les empreses han de poder contemplar la formació i el coneixement com un actiu. 3) Quines polítiques s’haurien d’endegar per a que les empreses o universitats siguin més conscients de la importància de la formació? Cal que totes les polítiques actives de formació s’ajustin a la realitat de cada empresa i de cada treballador. Cal facilitar la flexibilitat per fer formació tant pel que fa a continguts, horaris i calendari. Facilitar els tràmits i disminuir la burocratització incidirà d’una manera directa en augmentar la formació. Cal posar mecanismes de mesura i potenciació de la qualitat de la formació i evitar les mesures de control burocràtic que no aporten cap mena de valor afegit i paralitzen la realització d’accions formatives. 4) Fins quan considera és determinant la formació per no ser exclòs del mercat laboral? És fonamental la formació per no ésser exclòs del mercat laboral. Però cal fer un pas més i parlar de la importància de la formació al llarg de la vida, de la formació de qualitat i de l’adquisició de coneixement. La viabilitat de les empreses, la capacitat d’expansió, de creixement i d’internacionalització passen indubtablement pel valor del coneixement dels seus treballadors. 5) Quines creu que haurien de ser les reformes o ajustos a fer? El Cercle hi pot ajudar d’alguna forma? Les principals reformes han d’anar lligades a facilitar la formació dels treballadors evitant processos administratius llargs i impossibles de complir. Cal fer processos fàcils, eficients i flexibles de manera que per l’empresa fer formació quan ho necessiti sigui immediat. Cal posar mecanismes que potenciïn la qualitat (qualitat és sinònim d’adequar-se a la realitat dels treballadors i empreses). Els agents que participen en la gestió dels recursos han de partir de la confiança i apostar per la qualitat. El Cercle seguint en la seva línia de donar a conèixer la importància de la formació i de l’adquisició contribueix d’una manera directa. També ho fa, essent interlocutor amb els governs i agents implicats, transmetent-li els conceptes clau per aconseguir el màxim èxit en la formació.

Com veu l’estat actual en quant a la transició cap a la Societat del Coneixement a Catalunya? Crec que no estem aprofitant prou bé totes les oportunitats que ens ofereix el nou entorn de la societat del coneixement per a que Catalunya torni a liderar iniciatives en aquest context dins del marc europeu. La inversió que fem en recerca, desenvolupament i innovació aproximadament encara és la meitat de la mitjana de la Unió Europea i una tercera part de la de països avançats com Japó o els Estats Units. Crec fermament que això té un impacte directe en els nostres baixos ratis de productivitat i en els riscos que estem patint de deslocalització. Quins són els principals esculls que hauria de superar el país per assolir els objectius d’e-Europa? Crec que tindríem que fer més esforços per incrementar el percentatge de despesa en educació primària i secundària. Avui estem aproximadament a un 2,8% del PIB, per sota del 3,9% de la mitjana espanyola. Crec que la Generalitat tindria que promoure una política de major neutralitat tecnològica en el sector de les TIC, afavorint la innovació, protegint la propietat intel·lectual i tractant de reduir la pirateria. Si només fóssim capaços de reduir un 10% la pirateria a Catalunya generaríem mes de 900 milions de € d’ingressos addicionals en el sector de les TIC, facilitant la creació de 1.250 llocs de treball nous. Més enllà dels productes que Microsoft posa al mercat, què considera que Microsoft aporta i pot aportar a Catalunya per accelerar el camí cap a l’economia del coneixement? Crec que tenim una posició excepcional i sobretot la ferma voluntat de col·laborar més estretament amb la Generalitat per tal de generar innovació, llocs de treball i creixement econòmic. Microsoft inverteix anualment més de 7.000 milions de dòlars en recerca i desenvolupament, generant tecnologies i solucions molt innovadores que permeten millorar de forma significativa i clara la productivitat i la eficiència a molts sectors de l’economia. Tenim un model de negoci que afavoreix el desenvolupament d’empreses col·laboradores generant llocs de treball e ingressos per l’economia local. A Catalunya tenim actualment més de 400 empreses de desenvolupament de software treballant amb tecnologies Microsoft i un total de més de 4.000 empreses que col·laboren amb nosaltres globalment, donant feina a més de 65.000 professionals del sector TIC. Per cada euro facturat en promig a Microsoft, els nostres col·laboradors n’ingressen més d’11 €. Com a membre actiu del Cercle, com veu al Cercle i què espera d’ell com a associació de la societat civil catalana? El Cercle ofereix un excel·lent entorn de debat, reflexió i recomanacions en matèria de gestió del coneixement. Està format per professionals de gran prestigi i experiència del sector i crec que pot jugar un paper molt rellevant d’impuls d’iniciatives que contribueixin a desenvolupar el coneixement i la millora de la nostra productivitat i competitivitat.

Com arribà a conèixer el Cercle i què és o significa per vostè el Cercle? Vaig conèixer el Cercle a través d’un amic que ja era soci i em va convidar un dia a un sopar-debat. Vaig entendre que una plataforma com el Cercle era el que necessitava la societat civil per impulsar la societat del coneixement. Què entén vostè per economia del coneixement? Creu que Catalunya n’està immersa? L’economia del coneixement hauria de ser aquella que està fonamentada en la recerca, la innovació, la ciencia i la teconologia aplicades com elements del seu dinamisme empresarial. Catalunya ha tingut un gran èxit en altres elements de dinamisme empresarial durant els darrers anys, i això es positiu. Però el futur de Catalunya ha de ser alguna cosa més que la construcció i el turisme. Tenim totes les variables per tal de que l’economia del coneixement triomfi, únicament falta que els governants hi apostin més decididament per facilitar-ho. La deslocalització posa en evidència la necessitat de tenir empreses que generin productes d’alt valor. Considera que existeixen polítiques que ajudin a les empreses a dur a terme aquesta transformació? Les polítiques sí existeixen però no s’apreciarà el resultat en el teixit empresarial mentre no sigui la prioritat número 1 dels governants. Encara continuem subvencionant activitats no rendibles i no competitives. Considerant que el 85% de les empreses catalanes tenen menys de 5 treballadors, és realment possible la internacionalització de les mateixes? Hi ha graus diferents d’internacionalització. El grau mínim començaria per obtenir comandes procedents de l’exterior que ens permeti exportar. En aquest nivell mínim les empreses de menys de 5 treballadors sí poden competir. Tot i que no oblidem que en aquestes empreses micro sovint no es compta que els propietaris no estan habitualment en relació laboral i també hi treballen. O altres vegades tenen la capacitat de subcontractar profesionals “free lance” que tampoc consten com treballadors però participen en el procés productiu de forma essencial. Això fa que les estadístiques s’hagin de revisar en aquest sentit. Fora d’aquests aclariments, en la meva opinió el gran repte de l’economia catalana avui és que les empreses petites i mitjanes agafin el liderat de la internacionalització, i no únicament en el grau mínim esmentat, sinó també en la creació de joint-ventures i adquisicions d’empreses a l’exterior. Això requereix un cert tamany, tampoc massa gran, i sobretot finançament. El Cercle ha estat treballant sobre accions concretes per afavorir la internacionalització. Quines són? Durant l’any 2005 un grup de socis del Cercle i membres de l’Àmbit d’Empreses hem reflexionat sobre aquesta matèria i ha estat un punt cabdal de l’activitat de l’Àmbit durant aquest any. Pensem que hem d’esperonar a les Administracions per tal que coordinin sota una direcció única tot el relatiu a impulsar la internacionalització empresarial. El finançament és cabdal per les empreses petites i mitjanes en aquest procés i l’Administració ha de facilitar-ho. L’empresari local s’ha de sentir arropat per professionals de la seva confiança per poder triomfar en els països objectiu de la inversió; no hi ha prou en fer la feina aquí. S’ha d’anar també al país de destí i supervisar el procés d’implantació i això té tres vessants fonamentals: consultoria organitzacional, sistemes tecnològics i advocats. Hi ha un document que serà presentat properament a les Autoritats competents que és la base d’aquest impuls. Com a nou Vice-Secretari General, quines activitats considera claus per desenvolupar el proper any? Hem de continuar en la línea ja començada, impulsant més activitats on el soci del Cercle pugui escollir. Els sopars-debat continuen sent una activitat fonamental, però sovint estem organitzant altres com els dinars-seminaris, encara més reduïts, o com ara tallers o tertúlies, on el soci pot gaudir de coneixements i experiències difícilment assolibles fora del Cercle per un ciutadà “normal”. D’altre banda, volem cooperar amb institucions i autoritats per tal de crear un fòrum de debat internacional amb temàtica múltiple, que fomenti la internacionalització i la societat del coneixement. Hi estem treballant en la junta directiva.

Un dels principals reptes del Cercle és impulsar l’economia del coneixement al nostre país, situant el talent al bell mig del procés productiu. Quina és la seva opinió al respecte? Vivim en un món en el qual la globalització és un fet, i donada la situació socio-política del nostre país no podem evitar que els processos intensius de mà d’obra barata se’n vagin a d’altres indrets de costos salarials més baixos. Per poder competir en aquests tipus d’entorn, és molt important desenvolupar persones amb molts coneixements i això és el que podem anomenar talent. També hauríem de ser capaços de poder atreure talent d’altres països i així crear conjuntament un ecosistema que pugui actuar de motor econòmic i social del territori. Desenvolupar el talent passa per tenir una educació d’alta qualitat i això significa més inversions. A Catalunya estem bastant per sota de la mitjana europea, tant a primària com a secundaria per accelerar el procés d’aprenentatge, com poder fer més investigació i desenvolupament a la Universitat. També hauríem d’ ampliar el “rol” d’aquesta institució, fent que, a banda de les seves missions clàssiques de docència i investigació de tota la vida, s’impliqués més en el traspàs i desenvolupament del coneixement de que disposa a les empreses i així actuar com a motor de desenvolupament econòmic de la societat. Tenint en compte que forma part d’una de les empreses tecnològiques més importants a nivell mundial, quina és per a vostè la relació entre Tecnologia i Societat del Coneixement? La tecnologia és un eina que ens permet de forma més o menys fàcil manegar informació. Només quan la persona ”processa”, en el terme analògic no digital, aquesta informació la converteix en coneixement. Per tant, i això és molt important, el coneixement té a veure amb les persones, no amb la tecnologia. Sí que és veritat, que gestionant millor la tecnologia podem “processar” més i millor la informació i així transformar-lo en més coneixement. Per tant, és obvi que en la Societat del Coneixement la tecnologia hi té un paper fonamental com a infrastructura bàsica, com la xarxa de llum o de l’aigua, mai com un fi per ella mateixa. Quina és l’aposta de Hewlett – Packard per a contribuir al desenvolupament de la societat del coneixement? L’aposta d’ HP per al desenvolupament de la societat del coneixement és aportant a la societat una tecnologia millor, més accessible, més sostenible en la seva gestió, perquè tothom pugui accedir a la informació des de qualsevol lloc, i en el moment i la forma que vulgui, i així transformar-la en coneixement com hem mencionat abans. Una altra forma en la què HP contribueix és desenvolupant grups de persones que a la seva vegada creïn “ecosistemes” que ajudin a la societat en la que viuen a transformar-se i desenvolupar-se. Aquí a San Cugat tenim un exemple en el col·lectiu de més de 400 enginyers del departament de Recerca i Desenvolupament mundial per a la impressió de gran format, així com un centre de gestió remot de Tecnologia per a Europa del Sud. Quins són, segons el seu parer, els motius que poden portar a una empresa americana de tecnologia a establir-se precisament aquí? Només puc parlar del nostre exemple que és el que conec. HP és va establir com un centre d’ensamblatge del que anomenaven “plotters de plumilla” l’any 1985 amb 35 persones. Els motius principals d’aquella primera decisió varen ser entre d’altres l’existència d’una oferta de mà d’obra altament qualificada i garantida provenint de les diferents universitats de la zona, els costos raonables, més en aquella època que ara, les infrastructures de comunicacions, autopistes, port i aeroport que facilita l’entrada i sortida de mercaderies i també una qualitat de vida i un entorn medi-ambiental que facilitava molt la capacitat d’atraure persones d’altres països amb uns grans coneixements de tecnologies que es volien desenvolupar localment. Així, dia a dia vàrem anar demostrant a la direcció de la companyia les nostres capacitats i qualitat de la nostra feina i vàrem anar aconseguint cada cop més responsabilitats fins ser el que ara som, un centre de referència a nivell mundial d’injecció de tinta i d’altres negocis que dóna feina en aquests moments a més de dues mil persones. Entre els serveis que ofereix HP, hi ha una gamma de solucions tecnològiques per a l’administració, la sanitat o l’educació, dirigides a facilitar la gestió i transmissió de coneixement per augmentar la productivitat. Ens podria explicar alguna experiència emblemàtica en aquest sentit? En el tema de solucions tecnològiques per a l’administració ens podríem estendre molt ja que és la meva especialitat, però mencionaré dos temes (1) que crec són un exemple del que podem fer utilitzant correctament les tecnologies de la informació. Un és un hospital del nostre país que funciona realment sense papers i que és un model d’integració entre la tecnologia i totes les funcions, persones, departaments de l’ hospital que permet una qualitat de servei i eficiència d’alt nivell. Una altre és l’aplicació en el món de l’educació, en què la tecnologia permet conèixer a l’instant el grau de comprensió dels alumnes d’un determinat concepte que el professor ha estat transmetent. Una vegada s’assoleix el nivell adequat, el sistema ajuda a personalitzar un reforç concret per a cada alumne que no ha assolit aquell nivell determinat. Per acabar, ens agradaria que esmentés breument quines línies de recerca s’estan desenvolupant a HP. Quines seran les Noves Tecnologies del futur? Jo potser no sóc la persona més adient per parlar d’aquest tema, però de bon segur que seran productes més petits, més potents, amb moltes més funcionalitats dels actuals i sobretot més ergonòmics i més fàcils d’utilitzar per a tothom. Anem cap a un món digital (continguts), virtual (de software), mòbil (comunicacions) i personal (el coneixement el fan les persones). Una vegada més, en el futur, la realitat superarà la ficció. — NOTES —
 ^ 1. Projectes desenvolupats per a la GENERALITAT DE CATALUNYA: Position HP one step higher | Win Lote 1 & Education T 44M€.

Quina diferència hi ha entre Societat del Coneixement i Societat de la Informació? Essent conscient de que estic simplificant et diria el següent: la Societat de la Informació es fonamenta en utilitzar la capacitat computacional de tractar la informació per gestionar i impulsar les activitats productives. El pas de Societat de la Informació a la Societat del Coneixement comporta utilitzar el coneixement per posar-lo al bell mig de l’activitat productiva i personal. Així, la Societat de la Informació es queda amb el tractament de la informació i no hi ha canvis significatius en la generació de valor. Per potenciar la Societat del Coneixement quin paper juga cada actor? Societat civil, mercats, polítics… Amb independència de l’ecosistema on ens trobem, el primer agent són les persones que fan progressar el coneixement: centres de recerca, universitats, departaments de R+I+i … és a dir si no es genera coneixement, entenent-lo com a coneixement científic, tecnològic i aplicat (disseny) no hi ha Societat del Coneixement. El segon agent són els emprenedors, aquelles persones que són capaces de que el coneixement que han generat, o amb aliances amb aquells que l’han generat, convertir-lo en solucions i productes a les persones, és a dir convertir l’avenç científic en PIB. El tercer agent clau són les xarxes de relació, de informació, i de traspàs de coneixement en un context mundial. Ara bé, hi ha un quart agent cabdal en funció de l’ecosistema on la societat del coneixement es desenvolupa: l’administració que estableix les regles de joc … i aquí és on canvien radicalment les coses en funció de si s’assumeix o no els reptes de la Societat del Coneixement, aquest és el cas de Catalunya on el 85% de les empreses tenen menys de cinc treballadors, l’administració pot marcar completament el desenvolupament de la Societat del coneixement. Un cinquè element és el propi teixit productiu, ja que si els marges de rentabilitat són suficients, per molts reptes que hi hagi difícilment s’assumeixen els nous desafiaments. Traslladat al Cercle, com s’articula aquesta situació en “Horitzó 2007”? El Cercle no es pot mirar en abstracte i aïllat en una proveta. El Cercle neix en un país que està caracteritzat per moltes potencialitats però sense una aposta compromesa amb la Societat del Coneixement. El Cercle vol ésser, i és, la tercera branca de tota societat dinàmica: la societat civil, la que fa de contrapunt entre el mercat (interessos immmediatistes) i l’administracio (interessos a quatre anys). Per tant el paper del Cercle es troba en actuar amb visió i compromís de país. En quant al document ”Horitzó 2007” cal constatar que els principis fundacionals del Cercle segueixen intactes, ara bé en tres anys han passat diverses coses i alguns reptes que a l’any 2000 eren en l’hotitzó a quatre o cinc anys, no han estat abordats, ens hem quedat igual, cosa que en definitiva vol dir que hem retrocedit. Per tant, el Cercle necessita assumir el repte, no sols de generar pensament estratègic i propostes a llarg, sinó que també necessita posicionar-se sobre polítiques i actuacions a curt. Aquelles polítiques que si no les abordem immediatament no arribarem ni a mig ni a llarg termini a poder desenvolupar la Societat del Coneixement. Hem de fer compatibles aquestes dues visions i aquest és un dels objectius del pla estratègic per el nou trienni juntament amb el d’incrementar la interrelació i la implicació dels associats per assolir-ho. La pregunta que surt automàticament és com? La meva impressió és que a la Junta es fa molt, i que alguns dels associats fan molt pel seu costat. És a dir, falla aquest espai entre Junta i associats de cooperació, de treball… com aconseguir-l’ho? Certament tot és millorable i encertar en el procés és la clau, però no es pot oblidar que el Cercle ha tingut un creixement molt important durant la primera Junta presidida pel Pere Monràs. Ell va fer possible passar d’un Cercle embrionari arrelat en el document “Catalunya ara”, poc conegut entre els nous associats al Cercle, on es justifica la creació del Cercle. Un creixement de 150 persones tan ràpid genera desajusts. Fóra fals no acceptar que els ritmes possibles són diversos tenint en compte que totes les persones que estan al Cercle tenen les seves pròpies activitats professionals, familiars i socials, tots saben que poden buscar hores per fer generosament Cercle però que és complicat aconseguir que els moments disponibles coincideixin sincrònicament amb el temps. Ara bé, el Cercle ha fet moltes coses, la proposta de creació d’un Parc del Coneixement i els treballs efectuats arrel de la proposta en són un exemple. Dit això, és evident que el Cercle necessita implicar molt més als seus associats i l’el·laboració de l’”Horitzó 2007” es un primer pas important en aquest increment de la participació, en el treball han participat més de 40 associats de forma directa o indirecta. Ara el que ens cal és seguir en aquesta línia disposant d’una autèntica plataforma d’interrelació i gestió del coneixement que ens ajudi, com ajuda moltisimim la revista “ecperc”. La bona gestió de l’anterior junta ens permet veure amb més claredat l’horitzó i la disponibilitat de la Fundació ens permetrà vertebrar projectes significatius per evolucionar en la millor direcció. L’organització per àmbits és efectiva? No seria més efectiu treballar per projectes? Crec que aquesta és la línia oberta per “Horitzó 2007”. Fruit d’aquesta reflexió estratègica que hem fet, hem acordat treballar en tres eixos: a llarg, a curt i a mig. Centrem-nos primer en el “a llarg”: són el que abans eren àmbits que han passat a tres. El primer referent a la persona i el seu desenvolupament, el segon, l’aplicació del coneixement i el tercer, generació del coneixement. Això està coordinat per l’Alberto Sanfeliu i s’han concretat els temes, programes que es volen abordar i es vol assolir el compromís dels associats interessats per les temàtiques. Un altre element que trobo a faltar és la direcció oposada: és a dir, associats que tinguin projectes i els vulguin dur a terme a través del Cercle. Una organització com el Cercle basa la seva activitat en l’aportació voluntària i altruista dels seus associats, per tant exercint de professionalitat en l’activitat però sense retribucions, cosa que és una de les essències que hem de saber mantenir. És obvi que per fer-ho a falta aquesta bidireccionalitat. Aquest punt és complicadíssim perquè, entre d’altres coses, tots anem molt apretats de temps, i moltes vegades també som molt escrupolosos amb els nostres propis companys i els compromisos que adquirim, és a dir, ens costa fer certes propostes sabent que després no tindrem tot el suport tècnic que requeriríem. De totes maneres cerc que la implicació i la coordinació entre els associats s’està incrementant. La bidireccionalitat és estrictament necessària, però obligar a identificar els camins per assolir que les propostes esdevinguin realitat és difícil. Crec sincerament que el primer que necessitem és una autèntica plataforma d’interrelació entre els associats que ens permeti d’una forma molt fàcil de participar telemàticament en la generació de continguts. Segon, disposar de procediments per disposar de la informació sobre els temes que s’estiguin treballant, és a dir, no reinventar la roda. Tercera, disposar d’una mínima però eficient estructura de suport al desenvolupament dels treballs dels àmbits que incorpori la difusió dels resultats. I quart, desenvolupar una política clara de que el coneixement generat sigui àmpliament conegut pels associats del Cercle i fora del Cercle. Un dels projectes emblemàtics són els Indicadors de Societat del Coneixement. Com es pot mesurar quelcom que no és mesurable? Com quantificar l’intangible? Un projecte, no voldria dir emblemàtic però si important, és publicació periòdica d’indicadors sobre la Societat del Coneixement. Aquest és un del objectius fundacionals tal com s’indicava en els primers documents ja que necessitem saber com estem respecte als demés per no adormir-nos en el cofoisme, i també per objectivar i legitimitzar les opinions i propostes que efectuem. És cert que hi ha moltes coses que no són mesurables, però també n’hi ha moltes que si que ho són i en elles són en les que hem de concentrar esforços. Un exemple de referència són els indicadors d’innovació Europea, on tot sigui dit, Catalunya ja no hi apareix. Altres indicadors com els enumerats en el document de “Tecnocultrua de la Innovació” que properament publicarem amb el CIDEM dóna moltes pistes sobre elements a mesurar, recordant que per gestionar es requerit mesurar, comparar i actuar. Finalment, preguntar-te què és el que et motiva per ser del Cercle i per haver assumit el repte de ser-ne el president. En primer lloc ser soci del Cercle raó en el convenciment més íntim de les 7 raons que varen impulsar-nos a fundar-lo: Generar opinió; Fer propostes argumentades des del anàlisis crític que fuig del cofoisme; Ser punt de trobada dels ciutadans que volem una societat civil independent, valenta i compromesa; Influir per avançar quant a la Societat i l’Economia del Coneixement; Ser contrapès a la Catalunya analògica.; Augmentat la xarxa de relacions personals; i col•laborar per competir i construir el propi futur. Conseqüentment el que a mi em motiva és ser socí del Cercle, és a dir posar el nostre gra de sorra perquè aquest sigui un país on els nostres fills puguin trobar tot allò que necessitin per desenvolupar el seu talent. Ser president ho veig com un servei que té data de caducitat. El que no té data de caducitat és la meva implicació amb el Cercle.

En què creus que es diferencien els conceptes de Societat de la Informació i Societat del Coneixement? Jo crec que són dues coses ben diferents. La quantitat d’informació no determina la quantitat de coneixement. Estem en una societat que permet el tractament massiu d’informació i això no sempre genera coneixement. La Societat de la Informació és tecnologia. El coneixement depèn d’altres recursos: es necessita capital humà. Per generar i aprofundir en la Societat del Coneixement cal desenvolupar coneixements a partir de la informació, no només tractar-la. Quina importància tenen els lideratges? Des d’on haurien de venir? El lidertage és un dels elements claus perquè les coses canviïn. Considero que en societats com la nostra és evident que es necessita un lideratge de l’administració, que malhauradament ha tingut sovint una funció bastant desmobilitzadora. Tanmateix, hi ha també intangibles que ajuden als canvis socials i econòmics. Un és l’afany de progrés, i aquí sovint no ho tenim gaire ben vist, en el sentit que es penalitza aquell que intenta fer més del que li toca. Això porta a un fre a l’hora d’assumir riscs, i sense ells difícilment es pot liderar. Això és una de les clares diferències entre Europa i els Estats Units. Aquí sembla que la societat civil l’únic que busca es influir en el poder polític, més que aquest afany de liderar canvis. Com explicar aquesta necessitat de lideratge a la societat? Es políticament incorrecte voler ser diferent, el què està ben vist és que tots siguem iguals. Però la igualtat mata el que hi hagi valors diferencials. Si que és difícil d’explicar aquest fet! Quina responsabilitat tenen les grans empreses a l’hora de liderar un canvi? Considero que les empreses tenen altres responsabiltats amb el territori, abans que la de liderar els canvis, com a empreses. Ara bé, què han de fer el líders de les empreses grans? Personalment crec que haurien de fer alguna cosa més que portar bé les seves empreses. També gent de la Universitat, gent de la política, etc, haurien de tenir voluntat de canvi, més enllà de les exigències del dia dia, encara que sigui difícil d’exigir-ho. I quina és la responsabilitat de la universitat, o tal vegada de la relació entre universitat i empresa? Vaig entendre bé la dificultat de relació entre la universitat i l’empresa quan un rector va dir que si s’investiga l’edat de les empreses n’hi ha molt poques que tinguin més de 100 anys. En canvi la universitat té més de 300 anys. El fet que que tinguin cicles vitals tan diferents separa les aquest dos agents. Això fa que la universitat tingui una protecció sobre el risc que l’allunya de les empreses que tenen una exposició al risc molt més gran. A part d’això, hi ha certs arcaismes a la universitat com el sistema jeràrquic d’explotació de becaris que a l’empresa no es dóna tant, faltaria més flexibilitat. Com pot ser que els millors estudiants es dediquin a caure sota el paraigues d’un sol director de tesi? I des d’un punt de vista més general, com veus la educació? L’altre dia llegia que a catalunya tenim un nivell de fracàs escolar notable. Llegia també que una de les xifres que es maneguen són la quantitat de pc’s per aula. Ara bé, la inversio de capital no repercuteix directament en uns beneficis tangibles. En aquest sentit, crec que ningú obliga als estudiants que integrin el pc de manera que els mogui a desenvolupar el propi pc, incentivant la descoberta. Encara estem, en termes generals, en la fase que és més important repetir que investigar. Finalment, quines propostes tens per al Cercle? Crec que el Cercle ha demostrat una gran fortalesa. El més fàcil era que es dissolgués i decaigués en l’avorriment, després de l’impuls fundacional. Això demostra que el Cerlce ha tingut una gan capacitat de reinvetar-se cada dia. A més té poder de convocatòria. Estaria bé transformar aquesta capacitat de convocatòria en poder de transformació.

Què et sembla la societat del coneixement i lideratges, potser en contraposició a societat de la informació? A vegades es prenen com a equivalents. Tanmateix la informació es pot mesurar amb bits i el coneixement no. Hi ha formes de coneixement que no són explícites i conegudes des de fa temps, i que, en canvi, són coneixements reals i fonamentals per la direcció d’empresa, per exemple. Amb aquesta opinió vaig una mica a contracorrent perquè molta gent prefereix reduir-ho tot a un càlcul numèric o a una anàlisi econòmica, però no inclouen tot el que hi ha en el món de les organitzacions. De fet les organitzacions es mouen essencialment per persones, i aquestes tenen unes necessitats econòmiques, però moltes altres aspiracions que no tenen res a veure amb l’economia. Per tant el fet de conèixer bé les persones i saber com aquestes treballen esdevé essencial per les organitzacions, i més en un món complex com l’actual. Si al segle XIX hi havia moltes feines mecàniques, ara han desaparegut, així que les persones necessiten pensar. Això es tradueix en una col·laboració activa, i no en un complir els deures, o el contracte. Quan només es fa això, es fa el mínim imprescindible, perdent la capacitat de la gent de fer el màxim. Quin és el cas que cal fer al mercat? En aquest sentit el primer que cal dir és que seguir el mercat és la millor manera de quedar, com a molt, els segons. Altres empreses ja hauran fet aquest producte abans que nosaltres, cosa que fa que no puguem tenir un avantatge competitiu. És una mica com els polítics i els programes electorals o les televisions i les audiències. Si es segueix el mercat, els votants o els telespectadors es va a remolc, és difícil fer una cosa “diferent” que aporti valor. Com valora el mercat el coneixement? La meva tendència és dir-te que malament. La raó és ben senzilla: tothom menysprea allò que ignora, per tant com que jo ignoro el coneixement dels altres… Aquest és un problema de la naturalesa humana que presumeix de valorar el que fan els altres però que sovint no és així. Tot això queda de manifest de manera més clara quan parlem de gent que treballa amb coneixement i no amb informació. Quins et semblen que són els problemes de l’aparent falta de transferència de coneixement entre universitat i empresa? La relació entre universitats i empresa lliga amb la teoria del menyspreu que comentava. En el sentit que les universitats no saben què fan les empreses i per tant ho menyspreen, i les empreses no saben què fan les universitats i per tant també ho menyspreen; quan en realitat seria molt interessant connectar-ho. S’han donat alguns passos darrerament. Un exemple és la UPC, amb el programa Innova, que mica en mica contribueix a fer del coneixement que es crea una eina aprofitable. Un altre exemple en aquest sentit és que pocs professors d’universitat volen muntar una empresa, alguns ho consideren fins i tot una perversió. Per què costa parlar de societat de coneixement, de canvi en les organitzacions, i en canvi no es para de parlar, per exemple, de la llengua catalana? Una cosa és molt abstracta i l’altra molt concreta. La gent no es mou per conceptes tècnics o abstractes, sinó que es mou per la poesia o les banderes. Així la gent pot emocionar-se davant una bandera nacionalista o no nacionalista, en canvi costa que ho faci davant una teoria, o uns pensaments. Tanmateix posar els sentiments a la política no té perquè anar en contra de la racionalitat, encara aquesta hauria d’anar per davant de tot. Tanmateix les persones no podem viure sense sentimentalisme. Finalment cal dir que no sempre es va endavant en aquest sentit. El com manar o no manar ja s’havia pensat des de fa temps. Els darrers anys no han estat precisament de retrocés més que d’avenç, potser fins a la punxada de la bombolla. Afortunadament sembla que la tendència canvia.