Estamos inmersos en un debate sobre cómo evitar que los desequilibrios de los presupuestos nos lleven a una reducción de los servicios públicos básicos y, por tanto, a un progresivo desmantelamiento del Estado de bienestar. No nos engañemos: esto ya ha empezado, y si no se da un giro en las políticas, puede ser irrecuperable. Estamos observando los problemas de Portugal, pero olvidamos que aquí también se están dando situaciones de pobreza, de falta de recursos, y hasta de hambre, intolerables en un país que forma parte de los países ricos del planeta. Es urgente entender que hay salidas. En este sentido quiero hacer algunas reflexiones.  El Estado de bienestar. Creo que hay razones para preguntarse si el nivel del Estado de bienestar en algunos países europeos será sostenible en el futuro, y estas dudas se aplican claramente a nuestro caso. Ni las perspectivas demográficas ni las económicas permiten asegurar unos incrementos de productividad y de competitividad suficientes. Por ello es bueno reflexionar sobre los abusos, sobre los ingresos, y sobre los costes, sin olvidar que la esencia original del Estado de bienestar es la equidad y la cohesión social, y por tanto no podemos quedarnos en la fácil solución de los recortes brutales.  Gastos e ingresos. En nuestro caso hay abusos en la utilización inadecuada que incrementa los costes, y problemas en la insuficiencia de ingresos producida por una equivocada política fiscal. Además de hacer las reformas necesarias para evitar los primeros, hay que aceptar que el problema principal actual ha sido la gran disminución de los ingresos. Con un nivel de servicios similar a la media de la UE, la presión fiscal española se sitúa unos 10 puntos por debajo de la media europea, y además tenemos una participación de los usuarios en los costes casi nula, debido a la gran extensión de la gratuidad total. No es pues de extrañar que entremos en una etapa de discusión sobre los ingresos. Dejo de lado, para otro momento, la contribución con un copago en función de la renta, y abordo los impuestos.  Efectos de los ingresos. Una política de subida de impuestos, y en especial los de mayor repercusión (IVA e IRPF), no es acertada ahora, ya que muchas veces la consiguiente reducción del consumo, de las rentas y de la ocupación, hace disminuir la base y, a pesar de los aumentos de tarifas, no se consigue una mayor recaudación. Además tiene un efecto global muy negativo, ya que grava precisamente aquellas actividades (salarios y consumo) que son los que deberían ayudar a la recuperación económica. Y tiene otro aspecto socialmente aún más peligroso que es la percepción, real por parte de los contribuyentes, de que los costes de la crisis recaen sobre los que menos responsabilidades han tenido en su generación, y en cambio deja indemnes a quienes mayores fortunas acumularon durante la época de gran crecimiento.  Renta y patrimonio. Por causa de la recesión, la capacidad recaudatoria del IRPF está alcanzando sus límites. Tanto por razones de eficacia recaudatoria, como por consideraciones de justicia social, debería dirigirse la mirada menos hacia las rentas del trabajo y mucho más hacia las rentas del capital y, sobre todo, hacia los patrimonios, es decir, hacia los incrementos patrimoniales, hacia la tasa directa sobre los patrimonios y la que grava su transmisión por vía sucesoria. Necesitamos una fiscalidad que no grave solamente los flujos de dinero sino también los stocks. Los grandes aumentos de la pobreza y la desigualdad en los últimos años (España es el tercer país con mayor desigualdad de la UE) han sido consecuencia de la acumulación de grandes fortunas, algunas en bienes inmobiliarios y otras de tipo financiero. Es posible que, en estos momentos no estén generando grandes rentas, y por tanto no estén tributando mucho. Pero la acumulación existe y sus propietarios son los grandes ganadores de la etapa precrisis. Sería pues justo pedir que ayudaran a salir de la misma. Uno tiene la sensación, y otros lo han estudiado técnicamente, que con una tasa moderada sobre estos capitales y sobre su transmisión, se podrían obtener ingresos para poder evitar muchos de los dolorosos recortes que se van a hacer. Al igual que muchas rentas, muchos de estos patrimonios están ocultos. Por ello, una vez más, no hay ninguna reforma fiscal que no pase por una lucha decidida contra el fraude fiscal. Publicat a El Pais el 17/04/2013

Des de mitjans de la dècada dels 80, i sobretot des de la desaparició del món soviètic, hem estat davant d’un arbre ple de flors econòmiques. Els primers vint anys vam estar enlluernats per la quantitat de fulles i brots verds que lluïa; a partir de 2008 el seguim veient però amb fulles seques i en perill de pansir-se del tot. Tant les fulles dels primers vint anys com les branques d’ara ens han impedit veure què estava passant al bosc, que els arbres canviaven i que s’hi estava preparant una forta tempesta. Pot ser que l’arbre torni a tenir fulles verdes, però si no hi posem remei, la tempesta se les emportarà totes. Cinc elements, almenys, han contribuït a canviar l’escenari: 1. La globalització, que en fer caure moltes de les fronteres que impedien el lliure moviment de persones, de productes, d’informació i, sobretot, de capitals, ha convertit en inútils les regulacions d’àmbit nacional, ha debilitat extraordinàriament el poder dels estats, llevat d’aquells que tenen una gran dimensió i una forta cohesió, i ha forçat la creació d’uns nous ens supraestatals. 2. L’emergència de noves entitats polítiques, que a causa del seu fort desenvolupament econòmic recuperen (la Xina, Rússia) o adquireixen (l’Ýndia, el Brasil) un pes extraordinari en les decisions econòmiques i polítiques mundials. A uns quinze anys vista, la Xina, els EUA i l’Ýndia tindran cada un, i per aquest ordre, un pes econòmic tres vegades superior al de qualsevol altre estat dels actuals, excepte si la zona euro es convertís en un estat federal i passés així a ser la tercera potència mundial. 3. La deriva financera de l’economia, que fa que cada vegada creixi més la part del PIB dels països desenvolupats que prové del negoci purament financer, sense relació amb l’economia real, la de producció de béns i prestació de serveis, activitats que creen valor per als ciutadans. Que una part creixent de la plusvàlua que es genera en l’economia s’origini en activitats que no creen valor representa una situació nova que obliga a replantejar-se les bases del capitalisme industrial i el pacte amb la socialdemocràcia, que va marcar l’Europa del segle XX. 4. L’esgotament de recursos naturals, i especialment energètics. D’aquí a deu anys, tres mil milions de persones voldran viure amb el mateix nivell de confort que hem gaudit els mil milions que hem utilitzat fins ara les reserves de tot el planeta, però els recursos disponibles no podran fornir l’energia necessària. La falta de més recursos, i les dificultats per substituir-los amb energies renovables, obligaran a prendre mesures radicals d’estalvi i d’eficiència. Els efectes de la combustió del carboni sobre el clima acceleren aquesta decisió. 5. La circulació de la informació, a causa de la revolució digital i la plena connectivitat de les xarxes, condueix a una societat transparent sense control ni monopolis. Disminuiran molt la possibilitat d’ocultació i la impunitat, però també patiran la privacitat i el control de la veracitat. Alguns interrogants derivats de tot això: quin serà el paper dels estats petits o mitjans, i com es pot combinar el seu caràcter residual amb el comprensible sentit de pertinença dels seus habitants? ¿Es podrà posar fre al creixent descrèdit de la política, resultat de la percepció d’impotència dels governs davant de les imposicions dels poders financers, i a les pràctiques corruptes que ha permès la impunitat? ¿S’accelerarà la decadència d’Europa en absència d’una intel•ligent i forta integració? ¿Podrem els europeus augmentar, o fins i tot mantenir, els nivells de benestar i de cohesió que hem assolit? ¿És acceptable tolerar que la recerca del benefici sigui l’única finalitat de l’activitat econòmica, i no estigui supeditada a la creació d’utilitat per als ciutadans? ¿Es poden assolir uns nivells més alts de benestar però lligats a una forta reducció en el consum de recursos? ¿Es podran modificar els sistemes democràtics per acostar les decisions a la voluntat de la gent i recuperar el sentiment d’estar ben representats? Crec que necessitem més Europa, però una altra Europa; que caldrà revisar les bases del nostre benestar; que ens convé més política, però una altra política; que hem de tornar a posar les persones i la democràcia per sobre dels diners; que hem d’impulsar l’augment de la transparència, i que ens cal una formulació moderna de la socialdemocràcia. Haurem de parlar molt més del bosc que de l’arbre de la crisi… Article publicat al Diari Ara el 12/04/2013

L’actual rescat de la banca xipriota, un episodi gairebé ridícul per la seva importància econòmica, tindrà gran transcendència política, ja que ha posat de manifest de forma cridanera dos problemes presents al llarg de tota la crisi: la necessària modificació de la regulació del sector financer i la manca d’encert en la gestió de les autoritats europees. Tots dos tenen a veure amb la responsabilitat. Ara només vull parlar del primer. En el si d’una institució financera, tal com actualment estan regulades, hi tenen lloc operacions molt diverses, des de la retribució amb un petit interès dels estalvis d’un jubilat o d’una família, o l’obertura d’un crèdit a un treballador autònom, o la concessió d’una hipoteca per al primer habitatge d’una parella, fins al finançament de grans projectes industrials, la participació en grans operacions de promoció immobiliària sovint amb un component especulatiu en el preu del sòl, o el pur negoci financer en la creació, distribució i gestió d’actius financers sofisticats, alguns de caràcter borsari i altres de fortament especulatius. Tots els bancs han combinat tots aquests tipus de negocis, alguns de gran risc. Algunes entitats fins i tot han traspassat la línia vermella i hi han afegit, a més, activitats de dubtosa legalitat, com emparar defraudadors fiscals o acceptar dipòsits procedents de diners d’origen desconegut. Això suposa que han tingut i tenen uns tipus de clients molt diferents. Aquesta diferència rau tant en el tracte que necessita el client com en el grau de complicitat que hi ha hagut en la naturalesa i les conseqüències de les operacions. Uns clients veien sempre l’empleat del banc o de la caixa com un assessor, i es van deixar aconsellar en les operacions per després descobrir que més que un assessor era un venedor a comissió de productes financers. D’altres, en canvi, eren clientes experts que prenien decisions amb coneixement de causa, coneixent perfectament la qualitat financera, i fins i tot ètica, de l’operació plantejada. Aquestes diferències fan que hàgim de fer distincions. És cert que en l’origen del desgavell financer al qual hem arribat es poden repartir les responsabilitats entre els que han deixat diners i els que els han demanat. Per tant, al costat de les grans i evidents responsabilitats dels bancs, també cal acceptar una part de responsabilitat per als clientes. Ara bé, això no permet incloure en aquesta afirmació tot tipus de clients. I, en canvi, la filosofia de “tots els clients” és la que ha estat en el fons de les primeres decisions sobre el rescat a Xipre. És cert que quan una entitat té grans pèrdues i està en risc de fallida cal trobar recursos per evitar-ho, però el que no pot ser és que s’apliqui la fàcil solució que aquests fons surtin de tots els ciutadans (via impostos), ni de tots els clients (via reducció de dipòsits). Hem aguantat amb un cert estoïcisme durant uns anys la primera d’aquestes solucions, però a Xipre, com que d’impostos se’n paguen pocs, s’ha volgut anar a la segona. No sé si s’han acabat les crisis bancàries a Europa. Em fa por que no, perquè està clar que a Brussel•les estan preparant una normativa de conducta per a possibles nous casos. Quatre reflexions: 1. Els fons han de sortir primer dels accionistes, dels directius o dels propietaris de títols (bons, obligacions, deute subordinada, preferents…) assimilables a fons propis. 2. Si no n’hi ha prou, s’ha d’estudiar seriosament si el fet de permetre la fallida de l’entitat, garantint els dipòsits, pot ser més econòmic que rescatar-la. 3. En aquest segon cas, no és fàcil dir què és més injust: que s’utilitzin fons públics (és a dir, impostos pagats per tots els ciutadans) o fons provinents de dipòsits dels clients del banc. Sense haver-hi aprofundit, és probable que la solució menys dolenta sigui una barreja de les dues. 4. En relació als clients, no es poden tractar tots igual. S’han de separar operacions d’estalvi, operacions d’inversió i operacions d’especulació, i discriminar positivament les primeres, deixant-les al marge. No hi ha cap dubte que tot això seria molt més fàcil i just si, d’una vegada, es fes una regulació que separés clarament dos tipus de bancs, uns basats en l’estalvi i el finançament de l’economia real, i uns altres centrats en la inversió, el negoci purament financer i, segurament, el negoci especulatiu. Mentre no es faci, mentre segueixi l’onada del capitalisme financer, pagaran justos per pecadors. Article publicat al Diari Ara el 30 de març de 2013

Barcelona ha tornat a viure aquests dies l’enrenou i la il•lusió de ser la capital mundial del mòbil. S’han destacat molts aspectes dels avantatges econòmics que representa la continuïtat, any rere any, d’aquest congrés. Comparteixo la majoria d’aquests comentaris, però en voldria destacar un que no veig prou reflectit i que crec que és el més important de cara al futur de la nostra ciutat. La gent que ha vingut aquí, a vendre o a comprar, a explicar o a aprendre, s’ha fet un tip de parlar de smartphones, de smart cities, de smart labs… Em fa por que aquestes paraules amaguin una visió descentrada i que pot desorientar. Jo no crec que hi hagi ni telèfons intel•ligents, ni ciutats intel•ligents, ni laboratoris intel•ligents. Només son intel•ligents les persones, individualment o de forma col•lectiva. La tecnologia que aquí s’exposa és una eina impressionant, però no intel•ligent. Farcir un telèfon o una ciutat de tecnologia no el farà més intel•ligent, però pot ajudar molt a aconseguir aquells objectius que es proposin persones o col•lectivitats intel•ligents. Les eines serveixen per aconseguir uns objectius. Les eines són més bones com més fàcilment permetin aconseguir-los, i són més potents com més permetin ampliar els objectius. Un cotxe és més bo com més fàcil sigui de conduir, i més potent, com més ràpid pugui anar. La intel•ligència està a fixar objectius i a trobar les eines. El que és més important de la tecnologia és que el seu progrés permet ampliar l’abast i la profunditat dels nostres objectius, i fixar-ne uns de nous. Per a alguns seran econòmics, i per a altres -hauria de ser per a tots- tindran un caràcter més general i una dimensió més humana. La proximitat permanent amb la tecnologia ha de suposar una mirada més llunyana que permeti passar de la concepció de nous aparells a la detecció de necessitats o problemes de les persones i a la recerca de solucions. Dic això perquè Barcelona hauria d’aspirar a ser en aquest camp, no només el bressol on es desenvolupin noves tecnologies, sinó sobretot el lloc on es plategin, i es concretin, objectius humans i ciutadans que ara ens podem permetre amb aquestes noves realitats tècniques. La millora de la mobilitat, avançar en un ús més racional de l’energia, trobar millors formes de treballar, canviar els sistemes d’ensenyar i sobretot d’aprendre, augmentar la cohesió social, fer créixer la transparència, o augmentar la participació en els afers col•lectius són alguns dels més urgents per a societats com la nostra. Barcelona pot convertir-se en el futur en un referent a l’hora d’imaginar i desenvolupar iniciatives intel•ligents en aquestes línies, i en centre d’acollida de laboratoris vius on es puguin experimentar projectes específics. A més a més de l’aportació econòmica que pugui suposar la creació de noves empreses en el nostre entorn, la bandera que hem d’aixecar és la de ser líders en el disseny de la ciutat del futur. El congrés anual i la capitalitat ens donen ara aquesta oportunitat que no s’ha de perdre. Això sí que seria ser smart. Article publicat a El Periódico el 28 de febrer de 2013

Passejant pel Mobile World Congress, en un moment donat vaig tenir la sensació d’estar passejant més aviat per un soc medieval que per una fira d’alta tecnologia. La densitat de persones intentant avançar pels passadissos dels pavellons era tal que realment en alguns instants era gairebé impossible fer un pas cap a davant o cap a enrere. Un contrast espectacular: la tecnologia més avançada no pot, almenys una vegada a l’any, evitar haver d’organitzar una gran trobada basada en tecnologies ancestrals. Tots al mercat, com s’han fet els negocis durant mil•lennis. Posada en escena espectacular, hostesses maques i molt pernil ibèric, rioja i cava. Sens dubte, factor humà. Per fer un bon negoci gens millor que reunir-se cara a cara i donar-se la mà. És molt més fàcil trobar la informació sobre un producte a Google que al congrés de mòbils, molts expositors t’envien un link perquè et descarreguis els documents, res de fulletons. Però també és veritat que a Google no se senten les vibracions ni l’eufòria predominant. Les ressaques esdevingudes el divendres 1 de març han estat importants. Entrar a la fira era entrar a un altre planeta. Gens de l’apatia i desesperança que s’expandeix pel país. El recinte firal desborda vida tot i que segur que una quantitat significativa dels seus expositors l’any que ve ni tan sols existiran. És clar que ho han intentat i mereixen el nostre aplaudiment. Visqui la vida. Felicitats, fins a aquí heu arribat. És un congrés de mòbils, en teoria de solucions ràdio, però es deu haver venut molta fibra òptica i molts equips de transmissió que utilitzen aquest mitjà. L’increment d’ample de banda per a connexions de dades, la necessitat de millorar la cobertura tant en capacitat com en densitat i la noves bandes de freqüència que utilitzen la tecnologia 4G fa necessària la instal•lació de moltes microcel•les i punts d’accés wi-fi (hotspots) connectats amb el centre de commutació mitjançant fibra òptica (FTTA -Fiber to the antenna). Més mobilitat, més xarxes fixes. Això sí, en comptes de cables de coure, de fibra que pesa molt menys i ocupa menys espai. Però d’instal•lar cables no ens hem lliurat. Ja no és un congrés de telefonia, és de comunicacions mòbils multimèdia, veu, dades i vídeo. Els terminals, encara que tinguin molta repercussió mediàtica, no són determinants. Hi havia qui oferia tablets a 50€. L’important són les aplicacions, la informació i la seva seguretat. El terminal, que cadascú triï el que vulgui, (BYOD Bring your own device). Les empreses van a deixar de pagar el mòbil i l’ordinador als seus empleats. Cadascú es porta de casa seva la seva tablet, portàtil o smartphone i es connecta a la xarxa. Les aplicacions i les dades al núvol, privat o públic. L’empresa intentarà gestionar-ho mitjançant eines MDM (Mobile Device Management), algunes empreses de MDM tenien stands tan grans com els dels fabricants asiàtics de terminals més coneguts. El repte és com garantir la protecció de les meves dades a les quals accedeixo des de qualsevol lloc i que no sé on els guardo. Confidencialitat i discreció enfront d’exposició impúdica de la intimitat a les xarxes socials. Equilibris a construir, entre el món real i el virtual, l’analògic i el digital, el fix i el mòbil, la seguretat i la hiperconnectivitat, privadesa i visibilitat. Me’n vaig al gimnàs que davant de la pantalla em quedo anquilosat.

Estoy a favor del saber. Creo en su necesidad, creo en la importancia de la investigación básica en equilibrio con la investigación aplicada. Pero al final, ello debe representar un ingreso, que a su vez represente un pago de impuestos que permitan reinvertir en una mejora de la Sociedad en todos sus aspectos culturales, sociales, educativos, de calidad de vida. O sea, creo en el saber hacer. En mi opinión, para conseguirlo debemos volver a los conceptos básicos del saber hacer y de la necesidad simple del equilibrio entre los ingresos y los gastos. En un artículo que escribí recientemente comentaba que en las escuelas nos enseñan el saber pero que el saber hacer se aprende. Un profesor me escribió que en su escuela se enseña el saber hacer. Anteriormente había escrito otro artículo donde hablaba de la importancia de la gestión y del control de la cuenta de resultados. Otra persona me escribió condenando el afán de lucro de las empresas. Es curioso porque ambas reacciones estaban contestadas en los dos artículos o así lo creía yo. En el caso del saber hacer citaba a Confucio cuando dice: “me lo explicaron y lo olvidé, lo leí y lo entendí, lo apliqué y lo aprendí”. Hay otras citas pero más allá de ellas tengo el convencimiento que sin un trabajo continuado, aprendiendo de los aciertos y de los errores, sin practicar, no se aprende un oficio. En las escuelas nos dan las herramientas pero el arte se adquiere sabiéndolas usar y aprendiendo a hacer sus propias herramientas. En mi opinión esto es válido tanto para un ingeniero, un dirigente de empresa, un profesor universitario, un carpintero o un cocinero. Uno de los errores que solemos cometer es que por el hecho de asistir a clases de inglés ya aprendemos el idioma para ir por la calle o hacer negocios, lo cual no es cierto. En el caso de la cuenta de resultados sucede algo semejante. Aunque para algunos parezca que no es ajustado a la realidad, todas las organizaciones deben tener su cuenta de resultados. Cuando hablo de organizaciones pienso en las administraciones públicas, los hospitales, las órdenes religiosas, las universidades, las empresas y las fábricas, etc. Sus objetivos pueden ser distintos, pueden ser con ánimo de lucro o no, ser un servicio público o privado, pero dentro de unos plazos temporales razonables, sin tener presente que debe existir un cierto equilibrio entre los ingresos y los gastos aquella organización no tiene sentido. El saber hacer comporta que exista el equilibrio, no necesariamente igualdad pero nunca negativo, entre los gastos y los ingresos. Podemos tener el mejor hospital del mundo pero si no cuidamos el pago de las nóminas y los medicamentos tendremos dificultades. Las organizaciones sin ánimo de lucro no pueden trabajar exclusivamente con voluntarismo ya que necesitan personas con conocimientos para llevar a cabo su tarea de la manera más eficaz posible y en el límite deben ser capaces de captar recursos, administrarlos y hacerlos llegar a su destino de la manera más eficiente posible. Y la definición de eficiencia más simple que se me ocurre es la que maximiza el resultado, no necesariamente económico, con los recursos disponibles. Un ejemplo podría ser aquella organización sin ánimo de lucro que hace llegar al beneficiario final el mayor porcentaje de las aportaciones recibidas. Para conseguirlo se necesita el saber hacer y además un buen control de gastos e ingresos o, dicho de otra manera, de la cuenta de resultados. ¿Cómo es posible que se pueda ser profesor en carreras técnicas sin haber ejercido la profesión? ¿Cómo es posible ser abogado laboral sin haber asistido nunca ante un tribunal? La profesión médica cuida mucho sus prácticas y su formación en condiciones de la vida real ¿Por qué otras profesiones no lo hacen? En el mundo de los negocios pasan cosas semejantes. Se cree que por el simple hecho de haber asistido a un MBA ya se tienen las capacidades y competencias para dirigir una empresa cuando lo que falta es saber ejercerlas. Comentando el tema con un profesor de una prestigiosa escuela de negocios, al no ponernos de acuerdo, terminé preguntando qué había sido primero si los negocios o las escuelas de negocios, porque parecía que sin las escuelas no habrían existido los negocios. Las escuelas nos ayudan a conocer herramientas, métodos de trabajo, a ordenar el pensamiento, a mejorar nuestros conocimientos, a razonar y sistematizar el análisis de aciertos y errores, pero alguna vez nos imponen paradigmas o limitaciones de lo que no se puede hacer que el tiempo nos demuestra que no eran ciertos o que el paso del tiempo hace obsoletos. En una universidad me afirmaron que las empresas deslocalizan a otros países para poder ganar más dinero. Me preguntaron si era justo que se bajaran los salarios. En otro centro un alumno aceptaba tranquilamente la existencia de la comisión para favorecer a un proveedor. No hay respuestas fáciles ni cortas ni seguramente justas pero en mi opinión nos hemos alejado de la realidad diaria con una organización social complaciente con la mediocridad y crítica con la excelencia. He llegado a discutir la necesidad de la mejora continuada, el progreso en el sentido más amplio social y económico, porque en definitiva somos nosotros los usuarios, los consumidores, los que toleramos, exigimos y compramos lo que queremos. ¿Hemos olvidado la necesidad del aprendizaje? ¿Hemos sobrevalorado las carreras o los títulos universitarios? ¿Podemos empezar de nuevo o reformar a fondo lo que tenemos? ¿Conviene hacerlo rápidamente o lentamente? ¿Es ilícito ganar o perder dinero? Reitero: estoy a favor del saber. Creo en su necesidad, creo en la importancia de la investigación básica en equilibrio con la investigación aplicada. Pero al final, ello debe representar un ingreso, que a su vez represente un pago de impuestos que permitan reinvertir en una mejora de la Sociedad en todos sus aspectos culturales, sociales, educativos, de calidad de vida. O sea, creo en el saber hacer. En mi opinión, para conseguirlo debemos volver a los conceptos básicos del saber hacer y de la necesidad simple del equilibrio entre los ingresos y los gastos. Alexandre Blasi Socio CAUDEX Proyectos Empresariales

S’insisteix reiteradament que part de la sortida de la crisi que viu el nostre país s’aconseguirà a través de l’exportació. La baixa demanda interna s’ha de suplir amb vendes de serveis i productes als mercats exteriors. És possible vendre enginyeria i consultoria fora de les nostres fronteres? Quina demanda hi ha? Estem capacitats per això? Com es fa? Quines dificultats i riscos s’han d’afrontar? Quins avantatges aporta i quins beneficis? Per descomptat que és possible i crec fermament que estem capacitats per fer-ho. Però també cal remarcar que no s’aconsegueix ni de forma immediata ni és fàcil. S’ha de tenir una estratègia clara, paciència i tenacitat i, excepte que es circumscriguin les activitats a Llatinoamèrica, cal parlar anglès. Existeixen diferents possibilitats per escollir: • Donar serveis a empreses multinacionals amb seu central al nostre país i en expansió a l’estranger. • Participar en processos de selecció de serveis de consultoria promoguts per institucions internacionals com el Banc Mundial, el Banc Interamericà de Desenvolupament, el Banc Europeu de Reconstrucció, etc. • Participar en concursos internacionals. • Establir acords de col•laboració amb empreses similars per optar a projectes internacionals de manera conjunta, constituint equips multinacionals i multiculturals, cada cop més valorats. A nivell d’empreses multinacionals, la consultoria ICT és un dels primers serveis que s’està globalitzant, ja que les seus centrals de les empreses han d’establir la mateixa estratègia de telecomunicacions, xarxes i sistemes per a totes les seves filials. En aquest sentit, per donar serveis de consultoria TIC per a multinacionals cal ser internacional. El gran avantatge de donar serveis a l’estranger és que la consultoria està molt més valorada que aquí i està més ben pagada; començant pels terminis, a l’estranger no es concep no pagar el dia que toca. El talent i el coneixement estan ben vistos, pensar s’aprecia. A més, especialment a Amèrica, no es mira si pertanys o no a una gran organització, es valora qui ets, què has fet professionalment i què pots aportar. Hi ha oportunitats per a freelance i per a petites empreses, boutiques de consultoria. Les nostres administracions haurien de prendre exemple. Però els riscos són també clars: viatjar és molt car, requereix molt de temps, estar fora de casa períodes prolongats és molt desagradable i, a més, en aquest planeta hi ha molts llocs perillosos. Per sort, Internet ajuda molt a minimitzar viatges i cada cop s’accepten més les reunions virtuals i el treball en xarxa. Com es comença? Simplificant, diria que cal tenir un producte clar, saber-ho explicar i gastar temps i diners construint una xarxa de contactes. Això es pot fer participant en missions comercials i assistint a congressos. A l’estranger es valora molt participar activament en congressos, presentant ponències. Qui estigui interessat i vulgui conèixer de primera mà experiències internacionals en consultoria del sector TIC pot assistir gratuïtament a la segona Trobada Internacional de Consultors i Enginyers de Telecomunicacions, organitzada conjuntament per la Society of Telecommunications Consultants i el Col•legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicacions de Catalunya, COETTC, que tindrà lloc al CaixaForum Barcelona el proper divendres 1 de març. Més informació a aquí. Podeu confirmar la vostra assistència a Jessica Vázquez .

No té res d’original dir que estem patint una gran crisi econòmica, amb profundes dimensions socials i polítiques. Tampoc ho és dir que paral•lelament s’està fent evident una forta crisi ideològica en el pensament de les esquerres, que deixa un buit perillós en l’activitat política. I no és estrany que aquestes dues crisis tinguin més repercussió a Europa; la primera, perquè ens ha agafat en un procés de transició inacabat cap a la moneda única, cosa que fa més complex trobar la sortida; i la segona, perquè és a Europa on al llarg del segle XX s’ha consolidat un model socialdemòcrata combinant, millor que en altres llocs, llibertat, dinamisme econòmic i benestar social. El model ha quedat desfasat i es produeix ara una gran desorientació. Crec que una de les raons de totes aquestes dificultats rau en la incapacitat d’adaptar teories i pràctiques polítiques a les noves situacions que vénen sobretot derivades de dos fenòmens: el procés accelerat de la globalització i l’extraordinària expansió d’activitats del sector financer. Les bones troballes de la socialdemocràcia estan massa pensades per fer front al capitalisme industrial, quan aquests dos fenòmens citats ens han portat, plegats, al que podem anomenar capitalisme financer globalitzat. Cal pensar si el pacte que les democràcies modernes europees havien fet amb el capitalisme industrial pot seguir funcionant igual. Jo penso que no. Entre molts altres, m’agradaria esmentar dos elements que marquen una clara diferència entre el present i el passat. La creació de valor. En el món industrial el debat se situava en l’apropiació del valor, és a dir, en el repartiment del valor creat per l’activitat econòmica. D’aquí l’enfrontament entre els propietaris del capital productiu i els que aporten el seu treball. El mateix passa en el món agrari, entre els propietaris de la terra i els que la treballen. Es parteix, doncs, del fet que l’activitat crea valor econòmic perquè respon a una necessitat social (produir aliments, fabricar objectes, donar serveis) i es discuteix qui, i en quines proporcions, se n’aprofita. En el nou paradigma financer això no és així, ja que hi ha una part important de les activitats, sobretot les relacionades amb l’especulació, que no creen valor. Produeixen beneficis, però no creen valor. Adquirir un actiu immobiliari per 10 i revendre’l al cap d’un temps per 20, sense haver-hi afegit cap valor, suposa un ingrés important però no ha significat cap augment de la riquesa col•lectiva. Comprar aliments i tenir-los en estoc un temps per posar-los al mercat quan hi hagi una pujada de preus, tampoc. Invertir en un actiu financer sofisticat, el valor del qual depèn en cada moment de fets imprevisibles i fins i tot aleatoris, s’assembla molt més a un joc o a una aposta que no pas a una activitat econòmica útil. Aquesta realitat ha estat sempre així, perquè sempre hi ha hagut riquesa improductiva i certa activitat especulativa, però ara resulta que el negoci purament financer, que no presta un servei a l’activitat productiva, passa a representar una part molt important del PIB de molts països i especialment dels més desenvolupats. Intueixo que això que estic dient, a part de ser injust, és una de les causes de la crisi. Podem veure-la com una reacció de la mateixa economia contra un fort desequilibri intern que no era sostenible. És per això que el debat ara no pot estar només en com es reparteix el valor creat, sinó que també ha de prendre en consideració quines activitats s’haurien de posar en qüestió perquè no són socialment útils, mentre que en canvi són generadores de grans beneficis. Hi ha una apropiació d’un valor que ni tan sols s’ha creat, i algú l’ha de perdre. És possible que algunes d’aquestes activitats no s’hagin de permetre, i que moltes altres segueixin però hagin d’estar fortament gravades perquè a través de la utilització de l’impost permetin que es creï un valor social. L’àmbit del debat. L’estat nació ha estat, durant dos segles, el marc adequat per acollir aquest enfrontament econòmic, per regular-lo i per permetre compromisos. Però ara ja no és així, perquè les fronteres d’actuació del capital industrial han anat caient i les del capital financer han desaparegut del tot. Mentre les institucions de la democràcia i la seva capacitat reguladora no tinguin el mateix àmbit global, tot intent de trobar nous equilibris serà fallit. Socialdemocràcia, ara, implica pensament i construcció supranacionals. Publicat al diari ARA el 18 de gener de 2013

Un fet que m’amoïna és la dificultat que tenen els estudiants universitaris quan es graduen per incorporar-se al món del treball en temes relacionats amb el que han après durant la carrera. Ben preparats, hi poden aportar molt, a la societat, però les dificultats per trobar feina els provoquen frustració alhora que el país perd capital humà i possibilitats de progrés. Em referiré, perquè el conec bé, al meu àmbit docent. Imparteixo a la Universitat de Barcelona Bioquímica de la Nutrició en el grau de Bioquímica, tot i que també poden triar aquesta assignatura els estudiants de Biologia. És una disciplina en evolució contínua, i a classe intento comentar algunes novetats del camp i incorporar, quan se m’ofereix l’ocasió, comentaris sobre possibilitats de negoci innovador que s’obren mitjançant l’estudi i aplicació adequats de les propietats de les substàncies que es poden extreure dels vegetals superiors, les algues, els fongs i els bacteris. Una de les coses que em sorprèn o, potser millor, m’empipa, és veure com hi ha poques empreses autòctones que es dediquin a estudiar i comercialitzar amb èxit aliments funcionals o complements alimentosos que aprofitin les propietats d’aquestes substàncies. La gran majoria d’empreses catalanes que s’hi dediquen només són distribuïdores de les marques consolidades d’altres països. És cert que les principals farmacèutiques catalanes són en el negoci. Per exemple, el Grup Uriach és al mercat de productes naturals des de fa gairebé 35 anys. En el sector alimentari també tenim algunes empreses, com ara Bicentury del Grup Agrolimen, que enriqueixen aliments per dotar-los de propietats saludables. En els últims anys també s’han creat petites empreses que estan fent una bona feina, però encara és insuficient. Podria parlar d’empreses catalanes biotecnològiques que tenen a veure amb alimentació i salut, però l’objectiu d’aquest article no és fer un treball exhaustiu sobre la seva presència en el mercat de les marques catalanes, ja que tot aquell que hi estigui interessat les pot trobar fàcilment a través de Biocat. Malgrat aquestes empreses, el que és absolutament cert és que quan entrem a la farmàcia, la parafarmàcia o el supermercat, veiem que la majoria de les marques de complements saludables o aliments funcionals no són d’aquí. És una llàstima que tenint una tradició incontestable en la indústria farmacèutica i en la de l’alimentació tinguem aquest dèficit de capacitat emprenedora en l’àmbit en què conflueixen nutrició i salut. Tampoc no són autòctons molts productes que incorporen poc valor afegit com els sucs ecològics de fruites, per citar-ne uns d’àmplia difusió tot i que, en aquest cas, n’hi ha més presència. Jo tinc per costum, per avaluar els estudiants, demanar-los, entre altres coses, un treball d’entre una sèrie de temes seleccionats que, en part, vaig variant cada curs. Alguns, de manera directa o indirecta, tenen a veure amb productes naturals relativament nous. Tinc anys d’experiència i he comprovat que la gran majoria dels treballs són brillants i presenten de manera molt actualitzada la recerca en el camp objecte del treball i, en alguns casos, s’observa la possibilitat de negoci amb relativament poca inversió. Sovint dedueixo que l’aprofitament intel•ligent de residus dels processos de producció d’alguns productes poden proporcionar un gran valor afegit. Estic pensant, per exemple, en el bagàs de poma o d’altres fruits, o en la brisa del raïm. L’encàrrec als joves graduats de treballs bibliogràfics sobre les propietats de substàncies contingudes en fruits, herbes, etc., i les aplicacions d’aquestes substàncies tindria un cost relativament baix per a les empreses i permetria als graduats un contacte empresarial enriquidor alhora que se certificarien a ells mateixos la seva vàlua. A més, estic ben segur que alguns empresaris s’adonarien de noves possibilitats de negoci i se sorprendrien de veure la capacitat d’aquests joves valors. Avui, molts graduats de Bioquímica, i cito aquests perquè els conec bé, però això és vàlid per a altres graduats, amb molt poca formació afegida, que estarien en condicions de desenvolupar idees de negoci que podrien donar bons resultats. El que no poden és disposar de recursos, laboratoris i plantes de producció, ni tenen la capacitat d’introduir-se en el mercat. Com sempre, penso que si les universitats i les empreses parlessin una mica més, si el contacte entre nosaltres fos més estret, Catalunya superaria abans la crisi econòmica i, encara més important, encararíem un futur plenament immergits en la societat del coneixement incorporant una nova generació ben preparada que, altrament, perdrem de manera gairebé irreversible. El grau de Bioquímica El grau de Bioquímica és una carrera polivalent que estudia la química de la vida i les lleis que governen la vida. La recerca bioquímica, entre altres coses, té a veure amb la comprensió de les malalties i la cerca de maneres de resoldre-les i prevenir-les tant a través de fàrmacs com de productes naturals i d’alimentació adequada. Article publicat a l’Econòmic Catalunya el 8 de desembre de 2012

Estoy de acuerdo con el profesor Antoni Elías cuando dice que en España lo que necesitamos son empresarios además de emprendedores. En España tenemos excelentes ejemplos de empresarios emprendedores líderes mundiales como Zara/Inditex, Custo, El Corte Inglés, Ferran Adrià, Avinent, el Hospital Clínic de Barcelona, IESE y ESADE y otros. Pero son pocos. No estamos a la cabeza de los países innovadores, de las mejores universidades, en la lista de las mayores empresas (con excepciones). Me he encontrado en la situación de contestar distintas afirmaciones y preguntas con denominador común. Por ejemplo: – En la universidad llevo años investigando y nunca se me ha aproximado ninguna empresa – Trabajo para una gran multinacional extranjera pero no sabemos cómo defender la subsidiaria local – ¿Qué cree que nos falta a los jóvenes y no tan jóvenes emprendedores de hoy? – Tengo ideas pero no encuentro quien me financie desde la iniciativa privada o desde la Administración – Tengo ideas pero no consigo convencer a los incompetentes de mis jefes – Que un proyecto nunca cumpla plazos ni presupuesto es culpa de otros – ¿Las empresas, cómo podemos encontrar interlocutores válidos en la universidad? Que nos escuchen, que miren más allá de la publicación y de su currículum, etc Y quien hace estas preguntas espera recetas milagrosas. ¿Tenemos emprendedores o necesitamos empresarios? ¿Es lo mismo? Qué necesitamos – Aprender a fracasar, aprender de los errores, tomar decisiones y ser coherentes, ser perseverantes, saber cuándo la individualidad es un mérito y cuándo es un defecto, cómo aprovechamos las energías, fortalezas y debilidades, cómo nos gestionamos a nosotros mismos, cuándo necesitamos un equipo que complemente nuestras debilidades, cuándo y con quién nos asociamos, etc. A los emprendedores/futuros empresarios les faltan muchas de estas cosas y lo peor es que no quieren saberlo: capacidad de trabajo, perseverancia, trabajo, dedicación, exceso de individualismo y falta de sentido de equipo, obedecer aunque no estemos totalmente de acuerdo, capacidad de rectificar, sentido de la mejora continua y perfeccionismo, pensar en grande más allá de la nariz, asumir riesgo y la responsabilidad asociada, olfato comercial para la venta de sus ideas, … El emprendedor/empresario debe ser capaz de aceptar la frustración y superarla. Superarla implica revisar lo hecho y ver qué se debería haber hecho, implica perseverancia, implica vivir bajo mínimos y sin paracaídas, aceptar que debe vender el producto/idea a personas que no van a sentir lo mismo que ellos, personas que buscan directamente la rentabilidad de sus inversiones,…, y saber renunciar al ego para enfocar el resultado. Emprendedores/innovadores lo deberíamos ser todos a distintos niveles. Ser capaces de contribuir a la mejora de la empresa en la que estamos empleados, cada uno a su nivel, pero al mismo momento, que el empleador nos transmita el sentido de pertenencia a grupo y del interés común. Desgraciadamente esto no se enseña en ningún sitio, se aprende. Me gusta leer las anécdotas de la vida de Ferran Adrià, vida complicada, 5000 experimentos al año para tener 50 platos, rigor, equipo, disciplina, autoformación y últimamente conferenciante en Harvard, la más prestigiosa universidad de negocios. En las escuelas o facultades se nos enseñan técnicas de lo que es importante y necesario. Pero todavía más lo es aprender a utilizar estas técnicas y sumar los conocimientos y experiencias que se adquieren en el ejercicio de la profesión. Tomando de nuevo el ejemplo de la cocina, los ingenieros entendemos lo que es una medida física y por tanto las cantidades necesarias para hacer un buen arroz. Pero nos perdemos cuando nos dicen de añadir una pizca de sal o una pizca de pimienta. Estas pizcas son lo que diferencia la normalidad de la excelencia. Esto no está en los libros, esto se aprende experimentando y, si además somos empresa, debe tener su reflejo en la cuenta de resultados. Necesitamos emprendedores empresarios en todos los ámbitos de la sociedad, en todo tipo de organizaciones, sea Administración, ONG, hospitales, organización religiosa, empresa industrial o de servicios. Y ello no se enseña , se aprende. Alexandre Blasi Socio CAUDEX PE