El ritme vertiginós d’avenç tecnològic està destruint els límits de l’aula. A més, l’aprenentatge online està guanyant una sòlida posició a les universitats d’arreu del món. Segons un informe de la revista The Economist sobre tecnologia i educació superior publicat el 2008, més de dos terços dels enquestats del món acadèmic deien que les seves institucions oferien cursos online. Molts d’ells, especialment els que tenen un mandat de servei públic, consideraven la possibilitat de l’aprenentatge online clau per avançar en la seva missió, situant l’educació superior a l’abast de les persones que d’altra manera no podrien accedir-hi. Estem davant d’una generació d’estudiants que mai han conegut la vida sense ordinador. Les modernes tecnologies estan situant l’educació a l’abast de moltes més persones arreu del món, permetent una major especialització en metodologies de plans d’estudi i d’ensenyament. La innovació tecnològica està canviant la manera en què les universitats ensenyen i els estudiants aprenen. Per a les institucions acadèmiques, encarregades d’equipar els graduats per competir en l’economia del coneixement actual, les possibilitats són enormes. L’educació a distància, sistemes sofisticats de gestió de l’aprenentatge i l’oportunitat de col.laborar amb col•legues de tot el món són només algunes de les avantatges en la transformació que les universitats estan experimentant. Com afrontem el repte de les noves tecnologies a les aules i campus de les nostres universitats? Hauríem de prohibir que els alumnes universitaris utilitzin telèfons mòbils o Internet a classe? O per contra, és millor animar-los a que responguin amb missatges de text a les preguntes i busquin informació a la Web mentre el professor està donant les classes? En definitiva, com canviarà la tecnologia la dinàmica de les aules? ¿Com utilitzar-la per involucrar els estudiants? La tecnologia és una part inherent de la vida dels joves estudiants d’avui en dia. Quan arriben a la universitat, aquests joves esperen que la tecnologia estigui incorporada en l’aprenentatge. La tecnologia no desapareixerà. Així que es pot veure com una distracció o com una eina útil. Hi ha professors que posen les seves classes a l’abast a través de podcasts, proporcionen videostreaming en directe de les classes, mantenen fòrums de discussió perquè els estudiants puguin publicar preguntes, i animen l’ús de Twitter, blogs i xats amb altres estudiants. Fins i tot hi ha qui va més lluny, obrint canals alternatius de conversa en línia: per exemple a través de Twitter els estudiants poden fer-se preguntes entre ells, compartir informació, i xerrar sobre un concepte, mentre el professor està donant la classe. Té el risc d’acabar sent una distracció, però els estudiants també poden utilitzar-lo per múltiples tasques. I, la realitat del nou paradigma és que si el docent no s’avança, els alumnes prendran la iniciativa. Quan representa una millora, la innovació no pot aturar-se. Les classes estan canviant com a resultat de la tecnologia. Els professors estan deixant de ser aquelles persones que damunt d’una tarima, dempeus o asseguts davant d’una taula, reciten fets i dades mentre els estudiants prenen notes. S’imposa el “aprendre fent” i això implica crear equips i comunitats, i aquí el paper de les TIC és determinant. Avui en dia amb Internet com un univers d’informació, els docents poden fer les classes més interactives en tres direccions bàsiques: entre l’alumne i el material d’aprenentatge digital, entre els alumnes creant comunitat i entre el docent i els alumnes. Hi ha formes de fer…Com? Per exemple, alguns professors dediquen el temps de classe a desenvolupar el pensament crític, la resolució de problemes i l’aprenentatge en equip. Es reuneixen mini-podcast per explicar conceptes confusos i s’encoratja als estudiants a fer preguntes a la seva pàgina de Twitter per obtenir respostes instantànies dels seus companys. Altres utilitzen els sistemes de resposta dels estudiants per mesurar si aquests han entès bé una lliçó. Els sistemes permeten als estudiants respondre a les preguntes amb un clic, i els resultats són registrats immediatament en la pantalla de l’ordinador del professor. I, per sobre de tot, despertar mitjançant les noves tecnologies la curiositat i l’interès de l’alumne per l’estudi i la seva capacitació.

S’ha publicat recentment un article d’opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m’ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l’educació de postgrau és el Detroit de l’ensenyament superior”. Afirma Taylor que la majoria dels programes de postgrau de les universitats americanes fabriquen un producte per al qual no existeix mercat (candidats per a llocs docents que no existeixen) i desenvolupen capacitats per a les quals no hi ha gairebé demanda (en subdisciplines d’investigació dins de subdisciplines i publicacions en revistes que només llegeixen alguns col•legues d’idees afins). Segons l’autor, el sistema de postgrau es troba en crisi des de fa dècades i la llavor d’aquesta es remunta a la formació de les universitats modernes. El model universitari de masses ha donat lloc a una creixent separació i especialització de les disciplines en lloc de fomentar una major col•laboració entre elles. Així no és d’estranyar que en departaments com el seu, assenyala Taylor, amb prou feines amb deu professors, vuit estiguin treballant en subdisciplines diferents, amb poc o cap contacte entre elles. A més, a mesura que els departaments es fragmenten, s’investiga i es publica cada vegada més sobre menys. Cada acadèmic administra no una branca de les ciències, sinó un coneixement escàs que, sovint, és irrellevant per afrontar els problemes veritablement importants del present i del futur. Per a Taylor, la universitat ha d’emprendre una profunda reestructuració i resumeix en sis passos el procés conduent cap a un sistema d’educació superior més àgil, imaginatiu i adaptable. Primer, caldria reestructurar els plans d’estudi, començant pels programes de postgrau i seguint el més ràpidament possible amb els programes de grau. L’actual model de departaments separats propi d’una divisió de la mà d’obra de la societat industrial és obsolet i ha de ser reemplaçat per un currículum estructurat en forma de web o de xarxes complexes. És impossible tenir una comprensió adequada de les qüestions més importants amb disciplines autistes, sense cap capacitat de permeabilitat ni diàleg entre elles. En segon lloc, proposa suprimir els departaments i crear programes enfocats a problemes, amb una durada de set anys i que, després de la seves corresponents avaluacions, puguin ser cancel•lats, renovats o canviats de dalt a baix. En tercer lloc, cal augmentar la col•laboració entre institucions. No és necessari que totes les institucions facin de tot. La tecnologia avui ja fa possible formar associacions per compartir estudiants i professors. Per tant, les institucions han de ser capaces d’ampliar les formes de contractació, investigació i docència. Per exemple, si una universitat té un departament fort en francès i una altra universitat en té un de fort en alemany, a través de teleconferència i Internet, ambdós temes es poden ensenyar en ambdós llocs amb la meitat de personal. Quart, transformar el sistema i els formats tradicionals d’elaboració de la tesi doctoral. Molt especialment en les ciències socials i les humanitats: la majoria de les tesis erudites, com les dels llibres medievals, tenen més notes a peu de pàgina que text i, per això, acaben en prestatgeries on ningú les llegeix i molt menys les publica. S’hauria d’animar els estudiants de postgrau a produir tesis en formats alternatius. Cinquè, ampliar la gamma d’opcions professionals per a estudiants de postgrau. A la majoria dels estudiants postgraduats els hi serà molt difícil aconseguir el tipus de feina per la qual s’han estat formant. Per tant, és necessari ajudar-los i preparar-los per a feines en camps diferents als de l’educació superior. L’exposició a nous enfocaments i a diferents cultures i l’examen de qüestions de la vida real pot ajudar-los a trobar treball en el món de les empreses o el de les organitzacions sense ànim de lucre. Finalment, en sisè lloc, Taylor proposa abolir el sistema de titularitats. Inicialment destinada a protegir la llibertat de càtedra, la titularitat ha donat lloc a disciplines sense estudiants i professors impermeables al canvi. Al cap i a la fi, una vegada s’ha concedit la titularitat ja no hi ha incentius al desenvolupant professional del professor o a l’exigència a assumir altres responsabilitat potser en l’àmbit de l’administració o de l’assessorament als estudiants. La titularitat hauria de ser substituïda per contractes de set anys, que, com els programes docents, serien susceptibles de ser rescindits o renovats. Aquesta política permetria que les universitats recompensessin els investigadors i professors que estan al dia, segueixen evolucionant i produint i són capaços de fer lloc a les noves generacions de joves equipats amb noves idees i habilitats.

Recentment s’ha llegit una tesi doctoral en la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que em sembla interessant ressenyar. La tesi, l’autor de la qual és el xilè Juan José Tohá, duu per títol “Educación, comunicación para el desarrollo y gestión del conocimiento: estudios de caso de los modelos de sociedad de la información de Finlandia e Irlanda”. La conclusió principal és que ambdós països, si bé van emprar models diferents, van dirigir les seves economies cap al desenvolupament de productes i serveis intensius en coneixement, enfocats principalment als mercats internacionals. Tant Finlàndia com Irlanda han crescut de forma accelerada, en gran mesura, gràcies a la utilització intensiva de coneixement en l’àmbit productiu. En el cas finlandès, el procés d’inserció a la Societat de la Informació es produeix a finals de la dècada dels 80 a partir de la crisi econòmica generada amb la caiguda del bloc soviètic. La necessària transformació política, econòmica i productiva generada amb la irrupció d’aquest nou escenari global, va permetre construir un ampli acord social, entre els diversos actors polítics, econòmics i socials finlandesos, sobre el model de desenvolupament per aquest país. Finlàndia va impulsar una transformació productiva basada en aquells sectors que ja posseïen una important experiència, introduint la innovació contínua com a mitjà per elevar la productivitat i competitivitat. L’alt nivell de competitivitat econòmica i de productivitat són conseqüència de la contínua innovació social i tecnològica, és a dir, mitjançant l’acte creatiu de generar nous productes i serveis intensius en coneixement i innovadors a escala global. La innovació no és un fet casual o aïllat, és el resultat d’una complexa xarxa d’actors i esdeveniments, d’entorns propicis per a l’activitat educativa, investigadora i de desenvolupament. És important destacar que la innovació s’aconsegueix mitjançant la intensiva gestió dels coneixements; tant en l’activitat productiva, com en la social, sorgeix de la voluntat i convicció de la societat finlandesa en el seu conjunt, la qual comprèn que la societat de la informació és el camí més apropiat per a recuperar la seva competitivitat econòmica. A partir de la dècada passada, Finlàndia potencia la xarxa de creació de coneixement i es vincula estretament a l’activitat productiva, elevant la despesa pública i privada en R+D; es va millorar el nivell de la mà d’obra; es van crear noves infraestructures per a facilitar la connectivitat i es va generar un sistema d’educació avançat que permetés comptar amb professionals, tècnics i investigadors de primer ordre mundial. A més es va internacionalitzar l’economia com a forma de generar demanda per a les indústries de coneixement local. En aquest context, el model d’educació i recerca ocupa un rol especialment important. Finlàndia té un dels sistemes educatius millor avaluats a nivell mundial. Aquest sistema garanteix l’accés a l’educació de primer nivell a tota la població, sense importar edat, condició social o ubicació geogràfica. Destaca l’existència de programes de gran impacte d’educació al llarg de la vida, la qual cosa està possibilitant plantar cara a l’envelliment de la força laboral. Quant al sistema de recerca i desenvolupament, Finlàndia ha centrat els seus esforços en tenir una activitat investigadora de primer nivell mundial i generar demanda des de l’estranger pel coneixement produït. En definitiva, l’experiència finlandesa s’explica per un conjunt d’accions que responen a un projecte de país i a una profunda convicció sobre el potencial del coneixement com a font d’innovació i augment de la competitivitat i productivitat del país. Finlàndia és un generador i exportador de coneixement patentat aplicat a productes i serveis. La font de generació de riquesa no radica fonamentalment en la indústria de la telefonia mòbil, d’equipament forestal o de cel·lulosa sinó en la indústria del coneixement que protegeixen aquests sectors. En definitiva, el coneixement és el producte exportat, ja sigui per a ser aplicat per indústries tecnològiques locals o estrangeres. Quant a la penetració de les TIC, Finlàndia també ocupa un lloc molt destacat, que es reflecteix no tan sols en el nivell de penetració, sinó també en la capacitat de la població de beneficiar-se’n. Per altra banda, el model de societat de la informació irlandès es caracteritza per oferir condicions de baix cost a empreses tecnològiques multinacionals i per llur plataforma d’accés al mercat de la UE. Tanmateix, en l’actualitat està en procés de transició d’un model industrial de producció de tecnologies de la informació i comunicació, cap a un basat en la innovació contínua. Igual que els denominats “tigres asiàtics”, Irlanda ha crescut econòmicament de forma molt accelerada impulsada per la inversió estrangera lligada a les indústries de les TIC. Aquestes s’han instal·lat en el país atretes per les condicions per a produir a baix cost i l’obertura al mercat europeu. L’estratègia per a atreure les empreses estrangeres en el camp de la computació i l’electrònica va ser de caràcter selectiu. L’objectiu era atreure empreses considerades líders en les seves respectives àrees. Es van identificar aquelles companyies que estiguessin liderant la carrera de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i es caracteritzessin per les seves bones pràctiques com a empreses manufactureras. En aquestes se les va convidar a invertir a Irlanda, oferint-les-hi condicions especials. Juntament amb aquestes empreses van arribar nous coneixements, professionals i tècnics de primer nivell, bones pràctiques, etc. Cap destacar que durant l’última dècada i mitja han sorgit una quantitat important d’empreses tecnològiques locals, especialment lligades a la producció de programari o proveïdores de les grans companyies existents a l’illa. Si bé gran part dels productes i serveis generats des d’Irlanda són intensius en coneixement, això no significa que siguin el resultat d’una intensa activitat d’R+D local. Encara que a partir de la dècada dels 80 es va elevar fortament la despesa d’R+D, àdhuc està lluny d’assemblar-se als països capdavanters en aquesta matèria, ni aquesta despesa ha crescut al ritme de la resta de l’economia. Però Irlanda compta avui amb professionals i tècnics qualificats, la qual cosa s’explica fonamentalment per tres raons: les empreses van arribar al país amb professionals i tècnics, es va produir una forta repatriació d’irlandesos altament qualificats des de l’estranger, i el sistema d’educació ha sabut respondre a les necessitats del sector productiu, sobretot en el sector de la informàtica i la formació multilingüe. El sistema d’educació irlandès està entre el grup dels vint països capdavanters en aquesta matèria. Al llarg dels darrers anys, Irlanda està impulsant un sistema nacional d’innovació que permeti atorgar més suport al model actual, transitant des d’una economia basada en les indústries tecnològiques a una que s’aboqui a la innovació contínua com a font de competitivitat i productivitat. Del seu èxit dependrà en gran mesura el sorgiment d’empreses irlandeses en l’àmbit de les TIC, les quals basin la seva competitivitat i productivitat en la generació i aplicació del coneixement.