Ja fa uns nou mesos, en aquestes pàgines, explicava que la nostra principal debilitat de cara als futurs reptes eren els nivells de formació de la nostra gent. L’accelerat procés de globalització suposarà un greu problema de repartiment dels recursos mundials, i un gran canvi en la localització de l’activitat econòmica. No podrem seguir acaparant tots els recursos i caldrà que trobem un nou paper en la distribució mundial del treball. Europa és on aquesta necessitat és més evident, a causa de la seva relativa escassetat de recursos, de la seva evolució demogràfica i del seu model social, que hem d’aconseguir preservar. Aquesta adaptació l’hem de fer, tant per poder sortir com més aviat millor de la crisi, com per poder mantenir durant les pròximes dècades uns nivells de benestar i de cohesió social acceptables. L’actual crisi acabarà posant en perill el benestar i fracturant la cohesió social si se segueix intentant recuperar la competitivitat sobretot -o gairebé exclusivament- a base de reduir els costos salarials. Calia fer-ho, perquè els increments havien estat excessius; però cal entendre que no pot ser una política de futur, ja que la nostra competitivitat futura s’haurà de basar sobretot en quatre factors: productivitat, eficiència, qualitat, i innovació. L’única manera d’aconseguir-ho és poder comptar amb un estoc important de capital productiu i millorant molt el capital humà. Són els nivells de formació de la població (i la mateixa cohesió) els que més determinen la productivitat i l’eficiència, la qualitat dels productes i serveis i la capacitat d’innovació. Davant d’aquesta convicció, no ha d’estranyar que expressi novament una preocupació: la que resulta de comparar la distribució de la població adulta catalana entre els tres nivells de formació (bàsica 47%, mitjana 22% i superior 31%) amb la de la UE en el seu conjunt (27%, 47%, 26%). Catalunya té gairebé el doble de persones que la UE que no han passat de la primària, i un dèficit extraordinari de persones amb estudis secundaris! Ja ni val la pena comentar que actualment a Corea del Sud han aconseguit que el 98% dels ciutadans tinguin estudis secundaris o superiors: és a dir, que ha desaparegut la població que només té estudis primaris! Així els va a ells i també a nosaltres. A Europa ens ho hauríem de pensar, i a Catalunya encara més! De cara a la reactivació i al creixement, es tracta d’una debilitat estructural de la nostra societat molt més important que la insuficiència en la dotació d’infrastructures, de la qual es parla tant. I penso que, en bona part, aquesta debilitat té l’origen no pas en el que passa en el batxillerat, sinó en el paper equivocat que ha tingut, des de fa molt temps, la formació professional. S’ha parlat moltíssim del tema, però no sembla que s’hagi aconseguit resoldre els problemes que penso que arrossega: 1.La poca valoració social d’aquesta formació, que l’ha situat en un equivocat segon terme respecte del batxillerat, tant en l’exercici professional com en el recorregut cap als estudis universitaris. Es tracta d’un tret cultural espanyol ben diferent del que existeix a bona part d’Europa, i que cal canviar. 2. La relativa desconnexió entre les activitats docents i les necessitats del món econòmic, que impedeix una transferència més important d’idees, d’iniciatives i de professors entre els centres i les empreses (no només industrials). 3. La inadequada localització de les competències públiques sobre aquests ensenyaments i el paper que els diferents departaments governamentals han jugat en la seva planificació i gestió. 4. La falta de comprensió del fet que en aquest àmbit cal integrar-hi de manera estreta la necessitat d’una formació continuada al llarg de la vida. És una necessitat que es fa urgent, ja que la crisi no ens permet esperar a solucionar els problemes de capital humà amb mesures de fons, els resultats de les quals segurament no es veuran fins d’aquí un temps. Necessitem urgentment que les persones es reciclin per augmentar habilitats, capacitats i coneixements. Per tot això, m’ha agradat l’anunci recent del govern sobre la intenció d’elaborar una llei de reforma de la FP a partir d’uns criteris que coincideixen molt amb els que he exposat. El termini d’un any anunciat per presentar-la al Parlament és increïblement llarg, però m’alegra veure que enmig de tant soroll, excitació i presses sobre el dret a decidir (del qual sóc fervent defensor) es proposin algunes mesures concretes per millorar el país Publicat al Diari Ara el 10/05/2013