En aquesta primera convocatòria, Jordi Portabella inicià la seva intervenció fent menció a la necessitat d’especialitzar-nos per tal d’entrar en l’era del coneixement, fet inevitable i necessari en les economies del països desenvolupats. Barcelona com a ciutat, que compta amb una llarga tradició industrial, ja ha iniciat la seva transformació. Avui en dia, sobresurten alguns enclavaments com la zona franca, el 22@ i la zona industrial de Bon Pastor-Verneda. El posicionament de la ciutat comptal en la societat del coneixement no és dolenta; s’hi està desenvolupant indústria auxiliar vinculada al tema de l’automòvil, així com indústria farmacèutica i química. Partint de la seva situació privilegiada en quant a mar i clima mediterrani, Barcelona es configura com un pol de captació i atracció de recursos humans provinents d’arreu del món, al mateix temps que cal destacar que les seves universitats tenen un nivell força homologable a la resta d’Europa. Malgrat aquestes bones condicions de partida, no cal oblidar que ens queda treball a fer per millorar qüestions com la transferència de coneixement de la universitat a l’empresa o la introducció dels propis recursos dins de la xarxa a través de la innovació. Adaptant el criteri de la triple hèlix, cal potenciar el treball conjunt de les Administracions Públiques, universitats i empreses per tal d’anar encaminant-nos vers el que podríem anomenar com especialització en la diversitat. En comptes de centrar-se exclusivament en una sola cosa, pot donar més fruits ampliar l’espectre però mantenint-ne la centralització en el que refereix a la localització territorial, per tal d’afavorir la creació de sinèrgies i clústers. Abans de donar pas al debat, Jordi Portabella féu una crida a l’aposta forta per sectors estratègics com el de les energies renovables, el sector TIC, multimèdia, així com el biomèdic, farmacèutic i químic, en els que ja es dóna un important impuls per la innovació. En el debat amb els associats sorgiren les següents qüestions: Antoni Garrell: Cal ser optimista però sense oblidar que l’economia del coneixement es basa en una sèria de prerequisits i indicadors, en els quals Catalunya no ocupa les millors posicions. Tenim un alt índex de fracàs escolar, la movilitat és reduïda, les polítiques científiques varien en funció de qui està al govern i el sistema financer està massa enfocat al crèdit i a la construcció. Rafael Suñol: No és tan fàcil de canviar el model energètic actual. Cal considerar la rendibilitat i el que suposaria un increment del preu. Jordi Portabella: La formació del professorat i la modernització de les escoles en la primera i segona etapa certament requereixen d’un impuls, però per fer-ho es necessiten més recursos. Referent al tema dels transports, la plataforma logística de l’àrea metropolitana és una de les més compactes, creada per potenciar les sinèrgies entre les zones industrials més potents de l’àrea. Respecte a l’aeroport, els problemes sorgeixen per la distribució de cargues i passatgers entre Madrid i Barcelona. Seria convenient aprofitar els avantatges geogràfics i especialitzar els vols cap a diferents continents, de forma que Barcelona per exemple podria assumir els vols cap a Àsia, i Madrid cap al continent americà. Pel que fa al tema energètic, no es pot obviar el canvi climàtic amb les seves corresponents conseqüències sobre el medi ambient. Consumim molt més petroli del que actualment s’extrau, per la qual cosa és imprescindible iniciar el canvi cap a altres formes de producció d’energia, com és la fotovoltaica. Xavier Marcet: A Catalunya actualment patim d’un raquitisme estructural, entès com una greu dificultat en el creixement de les empreses, sobretot les noves que surten de l’àmbit universitari. Malgrat sovint es diu que Barcelona té una gran capacitat d’atracció respecte l’estranger, ens costa estructurar polítiques sistemàtiques de captació de talent. El nombre de seus empresarials al territori català es força reduït, i la diversificació en clústers no és solució si no definim millor els nostres sistemes de lideratge. Lluís Coll: El problema de l’aeroport del Prat no ve d’ara, sinó de molts anys enrere. Un altre tema és la diversitat d’opinions i la falta d’una unitat de criteri entre les pròpies forces polítiques. Santiago Montero: Anys enrera es demanava per part de l’administració pública una tercera pista de 700 metres, la qual es construí finalment de 1.300 gràcies a pressions provinents de fora de l’Administració. En aspectes tècnics com aquest, s’haurien de tenir més en compte les opinions d’experts i professionals en la matèria. Josep Moles: A Barcelona i a tota Catalunya en general predominen les empreses petites. Quan aquestes creixen es veuen pràcticament forçades a marxar a Madrid, ja que allà és on hi troben el mercat. Necessitem clarament una estratègia eficient que ens acosti al mercat i en millori les comunicacions. Jordi Portabella: És cert que la major part del teixit empresarial català està conformat per PIMEs. Les fusions i/o absorcions són difícils quan no hi ha la predisposició per part dels agents implicats de cooperar per assolir major competitivitat. Una alternativa seria l’associacionisme o l’execució directa. Un sector a Catalunya, i sobretot a Barcelona, que està creixent a gran velocitat és el turisme. El sector hoteler, de fet, està jugant un paper molt important en el procés d’internacionalització. Hernán Scapusio: Un dels problemes més greus no és tant que no produïm coneixement, sinó que no el sabem vendre. Hem d’apostar fort pel consum digital com a nova via d’arribar als potencials clients. La Universitat Oberta de Catalunya és un bon exemple de model que ha funcionat. Albert Pèlach: Entroncant amb el tema del consum digital, cal dir que un dels obstacles majors per la seva potenciació és la manca d’infraestructures. Referent al 22@, la idea és bona però falta dotar-la de més continguts i serveis. Jordi Portabella: El 22@ sorgeix com a idea urbanística que pretèn redensificar la ciutat. Des del govern hem potenciat la creació d’un sector estratègic com és el del software. El que es pretén és aprofitar les economies d’escala i de xarxa que es generin. Roser Ràfols: Com a advocada, considero que s’hauria de tenir més en compte l’opinió dels juristes en temes de propietat intel•lectual, cosa que els empresaris sovint obliden. Pere Monràs: La qüestió no és que manquin idees, sinó que és difícil movilitzar les persones, ja que hi ha un sentiment força generalitzat de no “fer-se masses expectatives”. Aquesta falta de lideratge s’ha de combatre, conjuntament amb la potenciació de nodes i xarxes que ajudin a convertir l’àrea metropolitana en un pol d’excel•lència. Jordi Marín: Quines són les xarxes internes i externes que es plantegen potenciar des de l’administració pública per situar Barcelona com a ciutat del coneixement? A part d’exemples com Barcelona Activa o el 22@, quines altres propostes es debaten a nivell d’infraestructures? Santiago Sardà: El tema del transport de les mercaderies tampoc no està resolt. Necessitem més armonització amb l’amplada europea. Jordi Portabella: A mode de cloenda, mencionar que cal fer émfasi en la construcció en xarxa, i que per això és necessari incorporar noves tecnologies, malgrat suposi un esforç pressupostari important. S’hi han d’invertir diners i recursos per tal d’equil•librar les xarxes, que per naturalesa tendeixen a la concentració.

Acta resum de la primera Junta conjunta del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast celebrada el dimarts 6 de març del 2007. Addicionalment als membres de la Junta del Cercle per part del Barcelona Breakfast s’incorporaren a la Junta: en Xavier Marcet, en Joan Solé, en Ricard Ruiz de Querol, en Vicenç Gasulla i en Ramon Palació. Aquests junta culminarà el procés de fusió que finalitzarà el proper mes de maig. Els temes Tractats foren els següents: 1. Execució dels acords de fusió – En Xavier Marcet indicà que aquella mateixa tarda, i un cop comunicat a tots els associats del Breakfast que passaven a esser associats del Cercle per al Coniexment-Barcelona Breakfast, s’havien enviat les dades a la secretaria del Cercle. – Quant al ajust de les quotes de 300 euros a 180 euros que te que efectuar-se al llarg del 2007, es constatà que encarà no s’ha resolt el problema de finançament del menys ingrés que es situa en uns 18.000 Euros anuals, s’acorda que aquets tema hauria d’estar resolt amb anterioritat a l’assemblea general del mes de maig. – S’analitzà els ajustos de la web requerits arrel de la fusió i els associats a millorar algunes prestacions de la mateixa. S’aprovà les propostes efectuades per l’empresa ddmedia i facultà a la comissió permanent a tirar endavant els ajustos un cop es rebi l’oferta pressupostaria. – Es comenta que en les properes setmanes es procedirà a ajustar la junta del Cercle arrel de la fusió, tot considerant que a la propera tardor finalitzà el mandat del president, i que al octubre es convocaran eleccions. 2. S’analitzaren les activitats ja previstes fins el 30 de juny i que estan a la web, i el document preparat per en Ruiz de Querol sobre les temàtiques a abordar en l’activitat de d’anàlisi Barcelona-Breakfast que seran continuïtat dels que organitzava l’associació Barcelona Breakfast tot mantenint el format, s’acorden les pautes quant a dades i el fitxà el proper esmorzar per el divendres dia 30 de març. El vocal de la junta Ricard Ruiz de Querol conjuntament amb en S. Estapé seran els coordinadors de les activitats. 3. Es tractarà la temàtica i l’Acte sobre l’aeroport del dia 22, s’acorda l’adhesió al mateix i els membres de la junta que assistiran al mateix, enviant els noms el dia següent des de la secretaria del cercle. 4. S’acorda que la data inicial de la propera assemblea serà el 22 de maig, el vicesecretari general del Cercle cuidarà de tots els aspectes tècnics i jurídics conjuntament amb el secretari general. Barcelona 6 de març de 2007.

Andreu Mas-Colell començà la seva ponència comentant que l’educació superior europea té dos reptes per endavant que ha d’afrontar sense rèmora. Per una banda, el procés de Bolonya, que és fruit de la necessitat de tenir una major comunicabilitat entre els països europeus, en el sentit d’armonització de titulacions, així com la necessitat d’impulsar una renovació pedagògica, que implicarà un canvi en el mètode d’ensenyament i plans d’estudi. La normalització del nostre sistema universitari amb el dels altres països de la Unió Europea en el marc del que es va establir a Bolonya, comportarà, segons Andreu Mas-Colell, un augment de la qualitat del sistema així com un increment de la mobilitat entre universitats europees, sobretot en el que respecta a les modalitats de tercer grau, els màsters i postgraus. El segon repte a afrontar és el cumpliment dels objectius marcats a l’agenda de Lisboa. Espanya, i també Catalunya, han d’esforçar-se per no perdre la cursa en la carrera cap a l’assoliment de la societat del coneixement. Algunes economies del sud-est asiàtic en aquest sentit han entès millor cap a on apostar. A Europa ens cal començar a definir quin serà el nostre sistema d’excel·lència. La ciència i indústria europees són segones, després de les dels Estats Units, i a nivell de recerca, és evident que tenim un problema en la seva transferència i conversió en PIB. Malgrat això, Andreu Mas-Colell considera que l’àmbit de la recerca està experimentant canvis positius, cosa que es veurà reforçada amb el procés de Bolonya i la integració en l’espai europeu d’educació superior. Els tres països centrals de la Unió Europea, França, Regne Unit i Alemanya es distingeixen per haver tingut universitats de molt prestigi dedicades a la recerca, com la Oxford, Cambridge o Humbold Universität, tot i que el sistema elitista i/o meritocràtic en el que algunes estan basades ha entrat en crisi. Malgrat això, són països en els que s’ha donat més èmfasi a la necessitat de crear clústers d’excel·lència i potenciar l’aplicació eficient del coneixement generat a les universitats i centres de recerca. En aquest sentit cal recordar l’impuls de Schröder, Chirac i Blair tres anys enrera a Berlin, per crear l’European Research Council. Andreu Mas-Colell feu un breu repàs al posicionament de les universitats espanyoles i europees en el ranking d’universitats publicat pel The Times. Al 2006 la UB fou la única universitat espanyola present en el llistat de les 200 millors universitats del món, ocupant el lloc 190, mentre que la UPC no sortia al llistat de les 100 universitats tècniques més importants del món. A nivell europeu, les millors universitats en els rankings mundials, que estan basats en gran part en la recerca que produeixen les universitats, són les britàniques, com Cambridge, Oxford, London School of Economics, seguides de l’École Normale Supérieure de París. Evidentment a nivell global les estadounidenques es porten els primers llocs, però en les trenta primeres posicions també s’hi troben països representats com la Xina, Japó o Singapur. És necessari que a Europa es creïn institucions més efectives i interuniversitàries, en estreta col·laboració entre el govern, els centres de recerca i la universitat. Des de l’administració s’han d’endegar més polítiques científiques, encaminades a dinamitzar i posar a punta la universitat. Si aconseguim desburocratitzar-la progressivament, també serà més fàcil impulsar-ne la creació d’empreses. El debat posterior entre els associats va fer sorgir qüestions com les que segueixen: – Quin prestigi té la universitat espanyola? La Unió Europea és un món força igualitari. No es pot dir que ens mirin amb distància. A vegades fins i tot es sorprenen de la modernitat de les instal·lacions. A nivell de postgrau per això, el tema és més dubtós, malgrat que el postgrau europeu tampoc es distingeix excessivament per la seva qualitat i varietat. En temes de recerca, és obvi mencionar que Espanya no és una gran potència científica, però sí cal recordar que la tendència que segueix és bona, si tenim en compte que la despesa en recerca ha experimentat un augment en els darrers anys. Dels sis països europeus demogràficament més grans, França, Gran Bretanya i Alemanya són els actuals líder en producció científica. A Espanya li toca espavilar-se si no vol quedar-se enrera junt amb Itàlia o Polònia. – Com a conseller, fou impulsor de centres de recerca d’excel·lència. Avui en dia tenim set universitats públiques catalanes i una virtual. No seria millor agafar les que ja tenim per tal de posicionar Catalunya en comptes de crear noves institucions i centres? Jo estic a favor de crear institucions noves perquè és necessari introduïr agilitat en el sistema, però reconec que hi poden haver diferents fòrmules, entre elles la de crear patronats en els que es trobin totes les universitats. – Un dels problemes que té la universitat és que el professorat hi és de per vida, la qual cosa significa que si es vol dedicar a la recerca ho farà, però en cas contrari, no. És difícil dur a terme una bona recerca si no existeix massa crítica. Támbé el tema dels recursos és crític, no n’hi ha suficients i estem molt allunyats de la mitjana europea que situa la despesa en recerca en el 2%. Ens hem de proposar elevar el nivell del professorat i reconèixer que no tothom és igual. La creació d’institucions noves concentrades en el postgrau i els centres de recerca amb capacitat contractual pot ser una via per millorar la situació actual. – Fa temps que es dóna el debat sobre la necessitat de mantenir o suprimir els incentius fiscals a la innovació. Quina és la seva opinió? Posar els incentius fiscals en qüestió ja és una irresponsabilitat perquè els deixa ferits. La ventatge que tenen els incentius fiscals és que són neutres i depenen exclusivament de que la empresa faci R+D, i no tant dels gabinets polítics. És el que els diferencia del programa CÉNIT. – Els estudiants espanyols surten de la universitat sense tenir gairebé coneixements pràctics. A Alemanya tenen un sistema més especialitzat i eficient, dividint l’educació superior entre universitats i les “Fachhochschulen”, de caire més pràctic. En aquest sentit, sembla ser que el procés de Bolonya va encaminat en la direcció alemana, però aquí a Espanya s’introdueix més en l’àmbit de les humanitats que en el sector enginyer industrial. Això és cert, però tampoc hem d’oblidar que les empreses haurien de considerar més la necessitat de fomentar la seva pròpia formació interna. No poden esperar que els vinguin els estudiants amb tot après. – Es parla molt de foment de la recerca, de la col·laboració entre universitat i empresa, però en realitat els continguts universitaris i les necessitats empresarials no estan gaire alineats, i els recursos que es destinen aquí a recerca es tradueixen en menys patents que amb la mateixa quantitat de recursos es donaria a Alemanya. A part, les estadístiques demostren que els estudiants prefereixen ser funcionaris abans que empresaris. La principal diferència amb Alemanya és que allà està la seu, és on s’originen i remouen les idees. Respecte a les enquestes, no es poden interpretar només en un sentit. Si la pregunta fos diferent i les carreres empresarials tinguessin més expectatives, les respostes serien unes altres, i només prenent el percentatges donats, en principi un 30% d’empresaris hauria de ser suficient. El sopar va finalitzar amb una cloenda a càrrec d’Antoni Garrell, que féu menció a la necessitat de renovació que tenen els col·legis professionals i la implantació eficient del nou espai únic universitari de convergència europea.

Aquesta iniciativa, sorgida per iniciativa conjunta dels diversos àmbits de treball del Cercle, és fruit d’un marc de col•laboració amb la UAB, UPC, UB i UPF i comptà amb el suport de La Vanguardia que tingué cura de la difusió dels resultats i temes tractats en la mateixa. Un dels objectius principals que perseguia la jornada era evidenciar a tota la societat en general, i en especial als stakeholders, la importància que té per al futur del país, en el context de la societat i l’economia del coneixement, el reconeixement a l’activitat científica i tècnica, el foment de polítiques de recerca, la valoració dels doctors i la connexió universitat i empresa. La jornada va estar organitzada en dues taules rodones, que tractaren la recerca en el darrer any i la transferència de resultats de la recerca, respectivament. El programa fou el següent: I. Presentació 16 h a 16h 15’ Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement II. La recerca en l’últim any: fets significatius i marc de desenvolupament 16 h 15’ a 18 h’ taula rodona de 5 experts amb ponències inicials de 10’. Els ponents fóren: Jaume Bertranpetit de la UPF Josep Maria Guilemany de la UB Eugenio Oñate de la UPC Josep Samitier de la UB Moderador: Enric I. Canela del Cercle per al Coneixement III. La transferència de resultats de la recerca: connexió universitat empresa (de la recerca al PIB) 18 h 30’ h a 20 h 15’ taula rodona de 5 experts amb 2 ponències inicials de 10’. Els ponents fóren: Juan José Villanueva de la UAB Ramon Maspons del Departament de Salut Antonio Parente del Grup Lipotec Xavier Serra Barcelona de Music and Audio Technologies (BMAT) Francesc Solé Parellada d’Innova Moderador: Salvador Estapé del Cercle per al Coneixement III. 20 h 30’ Conclusions, propostes. Dr. Canela i Estapé. Tancament: Excm. i Magfc. Sr. Rubiralta rector de la U.B. IV. 21 h 15’ Sopar entre ponents, rectors i representants dels consells socials i de la junta del Cercle. Durant la Jornada es parlà de la situació d’Espanya, que malgrat ser la desena potència industrial del món, ocupa el lloc 31 en els rànkings sobre educació superior, el 33 en adequació tecnològica, el 35 en innovació o el 36 en eficiència de mercat. És evident que ni Espanya ni Catalunya aconsegueixen que els avanços científics es tradueixin en PIB, situació que agreuja el gap cada cop major entre política macroeconòmica i competitivitat global. Preocupacions que no són alienes al context polític català del darrer any, marcat pel canvi de quatre consellers, la desaparició del Departament d’Universitats i Recerca, la manca d’un model de recerca i la falta de predisposició dels estudiants envers la innovació. La Jornada tragué a llum situacions com la següent: arriben diners per la recerca sense contrapartida en over-heads (despeses indirectes), la qual cosa provoca la descapitalització de la universitat. En la mateixa línia, és necessari innovar en l’administració i paulatinament modificar la cultura imperant de la igualtat en la universitat, que no incentiva el sorgiment de líders ni afavoreix la pèrdua de la por al risc. Una altra dada que hauria de donar-nos que pensar és el nombre de patents que registra Espanya anualment, xifra molt allunyada de la mitjana dels països més desenvolupats d’Europa. Un dèficit que no només reflexa les carències de la recerca, sinó que també fa patent, ara més que mai, la necessitat d’un pacte sobre política científica que no vingui condicionat pels cicles polítics electorals ni per la problemàtica a curt termini del mercat de treball. El Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, s’ha compromés a reunir-se amb els organitzadors de l’acte i intentar accelerar la proposta d’un pacte per a l’educació superior i recerca. El Cercle, fruit dels treballs dels darrers anys va proposar una sèrie de mesures per impulsar la transformació del model productiu actual basat en l’ús intensiu de mà d’obra cap a un model basat en l’aplicació del coneixement. Entre elles, podem destacar la necessitat de facilitar la movilitat del professorat, afavorir la creació de grups de recerca fixos i dotats dels recursos suficients, potenciar les spin-off, fer de la R+D+i la clau per a la competitivitat i incentivar la creació de grups interuniversitaris en temes emergents. El Cercle i els ponents de les universitats participants, així com els seus rectors, coincidiren en que s’ha d’endegar un camí conjunt que permeti traspassar el potencial i coneixements de la universitat a la societat, superant la rigidesa funcionarial present a l’administració i les universitats, que massa sovint obstaculitza el procés de petició d’ajuts i beques. Agafant com a exemple la creació d’algunes spin-offs, que malgrat el seu petit tamany han funcionat prou bé, és requisit indispensable perseverar en aquesta línea i entendre que la innovació ha d’anar clarament encaminada al mercat. Al cap i a la fi, és inadmissible que els nostres joves, sobretot en l’àmbit de la ciència i la tecnologia, es vegin obligats a anar-se’n a l’estranger per trobar els sous i el reconeixement que aquí no reben. Informació Relacionada: : Ni Espanya ni Catalunya assoleixen que els avanços científics es tradueixin en PIB, per accedir un clic aqui. un clic aqui Elena López Responsable secretaria tècnica Cercle per al Coneixement

Presentat per Carles Grau, Antoni González començà la seva intervenció amb un breu resum de l’història i evolució de la seva empresa. L’origen de la iniciativa es remonta al 1995, només 11 anys enrere, arrel d’un anunci publicat al periòdic que proposava el següent: “si tens una idea i et falta suport, som un grup de persones que et pot ajudar”. L’objectiu era convertir-se en una incubadora que permetés ajudar a nous emprenedors a tirar endavant les seves idees a l’internet. Amb una inversió inicial de 10 millons de pessetes ajuntades entre 23 persones, en només cinc anys aconsegueixen posar en marxa sis negocis, dels quals tres ja són venuts al 2000 generant plusvàlues. Avui en dia, el Grup Intercom compta amb 350 treballadors, la majoria d’ells joves i curiosament amb poca experiència en el sector pel qual aposten. Tres dels negocis que s’han impulsat des del Grup, exitosos i rentables, han aconseguit ser el més grans de tota la Unió Europea. Estem parlant d’Infojobs, el “site” d’ocupació que més audiència té, E-magister, el directori formacional amb més visitants i Softonic, la pàgina amb més programes descargats diàriament. El Grup Intercom també ha aconseguit fer el salt a l’estranger amb alguns dels seus negocis, en els seus inicis fins i tot sense tenir-hi oficines físiques, com va ser el cas d’Infojobs a Itàlia. Sens dubte la internacionalització sembla ser un procés més fàcil quan es parla de portals d’Internet que no pas en altres sectors, tot i que els competidors segueixen sent molts i molt diversos. Quan sorgí Monster, una altra pàgina web dedicada a la recerca de treball, Infojobs decidí confiar en les seves economies de xarxa, esperant ser unes de les propostes el valor de les quals incrementa a mesura que augmenta el nombre d’usuaris que les utilitzen. Sembla ser que fou l’estratègia adequada. Respecte al tema crític que implica el pas de la gratuïtat al pagament, en el cas dels negocis impulsats pel Grup Intercom s’intentà dur a terme de forma molt paulatina. Primer es començà deixant el tema del pagament a la voluntat dels usuaris, per passar després a un model més encaminat a oferir incentius extres a canvi de contribució econòmica. Antoni González ens comentà que l’organització de l’empresa s’adscriu a la nova línea de funcionament que segueixen molts negocis que treballen, sobretot, en el camp de l’internet i la virtualitat. Situats en oficines diàfanes amb tots els diferents negocis junts i barrejats, la seva forma de funcionar a primera vista pot semblar desestructurada i desorganitzada, quan precisament aquesta falta de jerarquia i formalitat es converteix en el punt clau que explica l’èxit de les iniciatives recolzades pel Grup Intercom. Gràcies a la transparència i proximitat física dels diferents negocis, el coneixement es transmet i comparteix de forma molt més ràpida i visible, ajudat per reunions mensuals en les que els coordinadors dels diferents projectes expliquen de forma oberta a tota la resta els seus objectius i avanços. Es busca potenciar l’eficiència, la creativitat i la imaginació, fugint d’horaris estrictes i afavorint el teletreball. El fundador del Grup ens féu partícips dels factors que considera claus per tal de que un projecte / negoci a l’internet sigui atractiu i exitós. Aquests podrien resumir-se en els següents punts: 1) Aconseguir a través d’internet feedback dels clients que utilitzen el portal. 2) Arribar i motivar al target concret al qual un desitja arribar. 3) Generar agraïment en les persones que utilitzin el servei que s’ofereix. 4) Generar economies de xarxa, entenent que el valor del negoci serà proporcional al quadrat del nombre d’usuaris que té. 5) Aconseguir el suficient nivell de massa crítica per tal que el principal competir off-line quedi seriament perjudicat. 6) Minimitzar al màxim els costos, partint de que a través d’internet es redueixen considerablement les despeses de comunicació amb els clients o usuaris. 7) Aportar alguna cosa novedosa que fins el moment no ha estat possible amb la tecnologia anterior. 8) Adquirir tot el know-how que sigui possible mentre es tira endavant el projecte. 9) Personalitzar i individualitzar al màxim el que s’ofereix. El posterior debat amb els socis del Cercle féu sorgir preguntes com les que segueixen: Com vau superar els anys al voltant del 2000 en el que proliferaren els negocis a Internet? Certament fóren anys en els que es notà un augment de la competència. Ens adonàrem que el fet d’estar a internet no implicava necessàriament un negoci, per la qual cosa havíem de trobar idees diferents encara no vistes al mercat. Solostocks n’és un exemple, ja que fins el dia d’avui encara no ens ha sorgit cap competidor. La clau és trobar un terreny en el qual no s’hi consolidat ningú. Quines són les principals causes del fracàs d’alguns negocis a internet? A part de la idea que s’intenta vendre, no es pot oblidar les persones que han de tirar un negoci endavant. Primer van els valors humans i després els professionals. En el nostre cas, podríem distingir sis necessitats emocionals que intentem cubrir en el personal de les nostres empreses: a) Sentir-nos segurs b) Sentir-nos singulars i importants c) Trobar agraïment pel nostre treball d) Connexió amb la resta de les persones e) Créixer professional i personalment f) Sentir-nos útils i insubstituibles La publicitat us reporta un ingrés important? No s’ha de menysprear el tema de la publicitat. Avui en dia, la publicitat segueix utilitzant majoritàriament els canals convencionals, com són la televisió, ràdio o premsa, i malgrat només el 2% es fa a través de l’internet, creiem que en pocs anys es pot augmentar al 10%. Per tant, en aquest sentit som optimistes i si bé ara la publicitat no és un ingrés important, sí ho pot arribar a ser amb el pas dels anys.

En el darrer sopar d’octubre, Isabel Aguilera, Directora General de Google Espanya, ens acompanyà com a ponent convidada al nostre sopar-debat. Google és una empresa sorgida a la segona meitat dels anys 90, per Larry Page i Sergey Brin, que desenvoluparen un mecanisme propi, conegut com a Page Rank, per cercar informació. A finals de 1998 Google ja donava que parlar degut a l’eficiència de Page Rank, i al juny de 1999 va aconseguir 25 millons de dólars d’inversionistes de risc que que varen requerir formar una companyia amb directori. Al 2001, quan el servei de recerca ja estava posicionat com el número 1 d’internet, Google contractà com a director executiu a Eric Schmidt. Al mateix temps, l’empresa començà a produir ganàncies. L’Isabel Aguilera ens parlà sobre les característiques que diferencien a Google, a part de les seves capacitats com a eina de recerca per Internet. Una d’elles és que es tracta d’una companyia privada, és a dir, que no es formà en l’ona de prosperitat del “.com” quan moltes empreses sortiren a borsa i generaren negocis considerats posteriorment, pels propis analistes que els havien estimulat, com a irreals. Per altra banda, Google s’ha concentrat en el seu negoci: és una empresa dedicada a generar tecnologia per cercar a l’Internet. Altres companyies es transformaren en proveidores de múltiples serveis, evolucionaren cap a portals, crearen divisions de generació de continguts, i moltes d’elles hagueren de recórrer a una ferotge comercialització. A més Google és una empresa que podríem considerar es manté fidel a l’internauta: és gratuita i els seus resultats no són comercials, a diferència d’altres que cobren per aparèixer en les seves bases de dades. Això és possible ja que el seu model de negocis és peculiar: ofereix la possibilitat de col•locar avisos, però no són invasius de l’experiència del navegant, ven la seva tecnologia de recerca a empreses, i a més presta serveis a altres empreses de serveis a Internet, com a Yahoo o AOL. Al llarg de la seva ponència, l’Isabel Aguilera ens va transmetre el modus operandi de Google, la seva estructura desestructurada, els valors i principis que impregnen l’empresa, la forma d’organitzar-se, la fugida de tota jerarquia, els canals d’informació formals e informals… tot un seguit de trets característics que conformen una empresa amb un equip de professionals amb gran talent i joves en la seva gran majoria. A través d’una aparent desorganització i una estructura de treball que tendeix a la horitzontalitat, Google intenta potenciar la creativitat i imaginació de tots els seus col·laboradors. El debat amb els socis del Cercle donà pas a les següents preguntes: Quina és la posició de Google respecte de la censura de continguts? Google no censura però inevitablement ha d’acceptar les regulacions pròpies de cada país. Google pretèn fer formació virtual? Google no té intenció de dedicar-se a la formació, una altra cosa és que s’utilitzi la tecnologia de recerca com a eina de formació. Podem anticipar-nos a la fi de Google com a monopoli de la informació? Google no és cap monopoli, només tenim el 15% de la informació. Es tracta de defensar la quota de mercat i visualitzar les possibilitats de creixement. Si cau Google segurament serà per debilitat interna i no per culpa de competidors més potents. Com canalitzeu internament la informació? Quins programes teniu? La nostra forma de funcionar es podria resumir en “Management by chaos”, en el sentit que cadascú té molta llibertat per fer i desfer. Per compensar-ho, els processos de reclutament de personal són molt llargs, durs i selectius.

El segon sopar mensual del Cicle d’aquest curs 2006-2007 que tracta la problemàtica corresponent a “Centres de decisió i volum per competir en un món global” tingué com a ponent convidat a la Sra. Isabel Aguilera, Directora General de Google a Espanya i a Portugal des del gener del 2006. Llicenciada en arquitectura per la Universitat de Sevilla, ha cursat els seus estudis de MBA a l’Instituto de Empresa a Madrid i a la Escuela de Negocios IESE-Universidad de Pamplona (Madrid). Isabel Aguilera ha sigut amb anterioritat Directora d’Operacions del Grup NH Hoteles i Consellera Delegada de Dell per a Espanya, Italia i Portugal, així com també demostra una àmplia experiència en empreses del sector tecnològic, havent treballat a Olivetti PC, Airtel Movil, Hewlett-Packard, Compaq Computer i Grupo Soft. El sopar tingué lloc al Hotel Alimara amb l’assistència de 67 associats, despres de la intervencio incial del Cercle en el que es posa de manifest les problematiques quant a competitivitat: “ … la recent publicació de l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006 elaborada pel World Economic Forum, evidencia que Espanya ocupa el lloc 28, relativament endarrerida respecte als països amb els que tenim vocació de competir. Una anàlisi més acurada de les dades posa de manifest que es troba en el lloc 35 respecte a la innovació, en el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, a més de tenir un índex de competitivitat baix està encara més endarrerida en tot els punts que tenen més pes en l’economia del coneixement…” la Sra. Aguilera inicia al seva intervenció …. …………. ………. ………..