Deberemos ser optimistas, ¿verdad? La crisis se acabará. Se acabará pero con un cambio de modelo político y económico. Empecemos por el principio, por entender que es lo qué pasa. ¿La crisis es global? Global sí, pero mundial no. La crisis es europea y norteamericana, o como mucho, de la OECD (Europa, Norteamérica, Australia y Nueva Zelanda, Japón y Korea). Los BRIC, los países emergentes (Resto de Asia, Latinoamérica,…) no sufren “esta” crisis, ellos siguen creciendo y tendrán sus crisis de crecimiento, que serán distintas. ¿Quien la causó? La global se originó en y por los USA, por su burbuja inmobiliaria, a saber (1) excederse en la construcción residencial, con precios crecientes que hacían subir también de precio la vivienda de segunda mano, (2) excederse en el crédito hipotecario para comprar estos bienes, con la única garantía de su mayor precio en el futuro (bienes de valor menguante y de precio creciente), y (3) además “exportar” estas hipotecas contaminadas y “empaquetadas” (activos tóxicos, les llaman) a los bancos del resto del mundo. ¿Qué ocurre en Europa? Que las instituciones financieras, los bancos, han incorporado activos tóxicos. Que las empresas dependen de los bancos para financiar su “día a día”, que han cerrado empresas, que la economía se ha ralentizado, que los ingresos fiscales de los Estados han disminuido, que los Estados se han sobre-endeudado. Pero, los Estados han salvado a (sus) bancos e instituciones financieras, y por el contrario, estas instituciones financieras ¿las mismas? exigen intereses crecientes a los Estados por esta deuda, entrando en una espiral de deuda insostenible. ¿Será verdad que “Goldman Sachs rules the world”? ¿Y en España? Pues lo mismo ¡pero más!, promoviendo la compra de vivienda a crédito, construyendo tantas viviendas por año como Alemania, Francia, Italia y Reino Unido juntos, sobre-endeudándonos como familias, y con instituciones financieras en el monocultivo de la construcción, sobre-endeudadas para prestar hipotecas, con el “aval” que el mismo bien hipotecado subirá de precio, que viejo vale más que nuevo, y cuando la burbuja rompe, con un Estado en déficit presupuestario y sobre-endeudado, en manos de “los mercados”. En suma, economía especulativa. En España, la crisis global y la propia se han sumado “en fase”. Además, nos creímos que crecíamos, nos sobraba dinero público y lo repartimos en porciones de 400€ en las últimas elecciones. De la eficacia, la eficiencia y la productividad sólo hablaron cuatro imaginativos. Lo que está claro es que esta crisis no es una broma, es la más seria desde 1929, y va a cambiar el mundo occidental y el planeta. En un proceso de evolución, los sucesivos estadios no anulan los anteriores, sino que los integran y superan (Hegel). Y cuando esto no sucede, el sistema se vuelve inestable y no sostenible. Por encima de la economía productiva ha aparecido el capital financiero, de naturaleza especulativa. Y las organizaciones empresariales no han evolucionado y no representan al capital financiero, y los sindicatos tampoco han evolucionado y siguen creyendo que los empresarios son sus enemigos. El capital financiero es “grande”, pesa 6 veces el PIB mundial (ver 1), “se mueve rápido”, 70 veces el PIB mundial en un año (ver 2 y 3), y es “especulativo”, sólo el 2% conlleva intercambio comercial real (ver 4). Resulta que vivimos en un mundo que limita (y mucho) los movimientos de personas (inmigración), limita (un poco) los movimientos de productos (aduanas, aranceles) y no limita nada, ni siquiera grava fiscalmente, los movimientos de capitales, que son puros movimientos de información, instantáneos, facilitados por las tecnologías TIC. Vivimos en un mundo que los gobiernos no gobiernan (lo hacen los mercados), que los sindicatos defienden a los que ya están asentados (funcionarios, empleados de grandes compañías) e ignoran a los débiles (los autónomos, los parados, los jóvenes, con un 45% de paro en España), un mundo en el que hay crisis de representación política y de prestigio de la “clase” política, en que las instituciones sociales no consiguen compensar este desprestigio, en el que los “media” son arma política y se construyen sobre la manipulación. Vivimos en una sociedad en proceso de individualización y desestructuración. Y corremos el riesgo de crear una fractura social, con dos sociedades, la que ha superado la crisis y la que se ha hundido, sin trabajo y sin recursos. ¿Qué se está haciendo mal? En primer lugar, seguir alimentando la fiera, seguir alimentando a los “anónimos” mercados financieros. ¿o no son anónimos y tienen nombres y apellidos? ¿cuáles?. En segundo lugar, incrementar la distancia entre representados y representantes, “todo para el pueblo pero sin el pueblo”, reformas exprés e impuestas de la Constitución, prebendas políticas a un grupo de escogidos (magistrados, parlamentarios, gobiernos,..) En tercer lugar, reducir en inversión de futuro, reducir en educación, (tanto en escuelas como en universidades) y reducir en investigación. Dedicar lo poco que tenemos a gastar en vez de invertir. ¿Qué hay que hacer para salir? Un cambio de “maneras”, gobernar la empresa, gobernar el país con criterios de eficacia, eficiencia, mesura y proporcionalidad. Exigencia de responsabilidades a los gestores públicos y privados. Uso de tecnología para la eficiencia. Transparencia en las acciones y en el proceso de toma de decisiones. Recuperar la credibilidad política. Priorizar inversión frente al gasto. Priorizar la economía productiva. Dejar de empecinarse en el error de una economía especulativa. Más ingenieros y menos abogados (con perdón), más empresa y menos asesores (con perdón), más comercio y menos bancos (con perdón). Disminuir la dependencia hacia el sistema financiero. Reducir los retrasos en los pagos. Que la Administración dé ejemplo. Redefinir el mercado de trabajo. Unificar en lo posible la actual doble escala de contratación, la “indefinida” y protegida frente a la “eventual” y desprotegida, en condiciones intermedias entre ambas. Algunas de estas propuestas requieren acciones coordinadas a nivel mundial (ex. tasas sobre transacciones financieras) pero otras pueden realizarse a los distintos niveles de gobierno, europeo, español, catalán (cambios de maneras, transparencia, inversión en capital humano, legislación). (1) Informe ATTAC, El 94% de las transacciones financieras son especulativas ATTAC, junio 2011 , www.attacmadrid.org El capital financiero a nivel mundial tiene un valor aproximado de más de 337 billones de dólares, lo que representa 6.25 veces el valor de la producción mundial de mercancías y servicios que se produjo durante 2007, que fue de poco más de 54 billones de dólares. La suma de ese capital financiero en parte se deriva de los excedentes de capital que se han acumulado desde el siglo anterior, pero en parte no son existentes, pues esta cantidad es inflada por la especulación; es capital ficticio, como lo denominada Marx, en su pleno sentido de la palabra. (2) Dictamen Comité Económico y Social Europeo, 18 febrero 2010 periodismohumano.com El importe total del conjunto de transacciones financieras se ha incrementado, pasando de representar aproximadamente quince veces el valor del PIB mundial en 1990 a hacerlo 70 veces en 2007. Dado que no se han producido prácticamente variaciones en el valor de las operaciones al contado en relación con el PIB, esto implica que el incremento del 400 % en las transacciones financieras corresponde casi por completo a los derivados y, principalmente, a los relacionados con los tipos de interés. Durante el segundo semestre de 2008 se registró un descenso en el negocio de los derivados, aunque su volumen comenzó a incrementarse nuevamente en la primera mitad de 2009. No parece, pues, que hayan cambiado mucho las cosas en el comportamiento del sector financiero. (3) Fundación Ideas, Informe para el G-20, Mayo 2010 www.fundacionideas.es Existe un consenso generalizado sobre el excesivo tamaño que ha alcanzado el sector financiero en la economía global: el volumen de operaciones financieras ha pasado de ser 25 veces el PIB mundial a mediados de los años noventa, hasta representar actualmente 70 veces el PIB mundial. La mayor parte de este crecimiento se deriva de operaciones especulativas a plazos extremadamente cortos (incluso inferiores a un día), que son escasamente productivas y que encierran un enorme potencial de distorsión sobre los mercados financieros y, por extensión, también sobre los mer¬cados reales. (4) Ugt, mayo 2011 www.fundacionluistilve.com El sector financiero ha sido uno de los granes beneficiados del proceso de globalización. La creciente liberalización de los mercados de capitales ha supuesto un crecimiento sin precedentes de los intercambios financieros. Se estima que, a pesar de la crisis, el volumen total de dichos intercambios supera actualmente el 70% del PIB mundial. Otro dato que da muestra del enorme volumen de capitales que mueve el sector lo podemos extraer del Banco Internacional de Pagos de Basilea, según el cual cada día se realizan operaciones cambiarias por un valor total de alrededor de cuatro billones de dólares. Sin embargo, un dato más revelador, si cabe, lo encontramos al comprobar que pese a la enorme cantidad de capital y de activos que se mueven diariamente, tan solo un 2% conllevan intercambios comerciales asociados, lo que demuestra el alejamiento que existe entre el la economía real y la economía financiera.

Les TIC, palanca de l’educació, O com aconseguir un ensenyament eficaç, eficient i de qualitat. Vagi per davant una opinió personal, potser agosarada. En l’estat del benestar europeu, que esperem pugui ser algun dia estàndard mundial, crec que l’educació de qualitat ha de ser el més universal dels drets civils, més universal que altres drets de primer nivell, com la salut, la vivenda o el treball. De fet, sols hi veig més importants els drets a la integritat física i jurídica de la persona, és a dir a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la personalitat jurídica, a la nacionalitat. A nivell individual, l’educació proporciona la capacitat de valorar-se com a persona, la força de l’autoestima, i permet lluitar per tots els altres drets recollits en la declaració universal dels drets de l’home. Per altra banda, a nivell col•lectiu, l’educació fa dues aportacions fonamentals a la societat. La primera és “expansiva”, en el sentit que els nivells de desenvolupament intel•lectual d’un conjunt de persones (coneixements, habilitats, cultura,…) estan directament correlacionats amb els nivells de desenvolupament econòmic d’aquest col•lectiu (riquesa, renda per càpita, qualitat de vida,…). I la segona és “redistributiva”, ja que que una educació universal de qualitat permet anivellar les posicions de sortida generacionals en la cursa de l’èxit professional i econòmic, fomentant així la igualtat d’oportunitats i la mobilitat en l’escala social. Estem ara en un món que ha introduït justificadament, per motius d’eficiència, les tecnologies de la informació i de la comunicació en pràcticament totes les activitats socials i econòmiques. Les TIC són les eines bàsiques de procés i transmissió de la informació (i tots vivim i treballem amb la informació). La disponibilitat d’aquestes eines en qualsevol lloc, ubiqüitat i, fins i tot, en entorns dinàmics, mobilitat, ens permeten avui treballar remòtament, és a dir, assimilar la informació, processar-la, construir coneixement, prendre decisions i comunicar-les des de qualsevol lloc (i en qualsevol moment). Però en el procés de l’educació, al menys en l’ensenyament en les escoles, tant de primària com de secundària, de professionals i, fins i tot, universitària, hi ha una peculiaritat important. Els alumnes i els professors són de diferents generacions, uns són nadius digitals i els altres som immigrants digitals (simplificadament). Tenim uns alumnes digitals, que dominen la imatge, que s’han format (bé o malament) amb la tv, que practiquen l’ús dels dispositius 3G per fer fotos i gravacions en vídeo, que comparteixen informació i experiències amb la missatgeria instantània, els xats i el messenger, que viuen al facebook de manera natural, etc. Resumint, tenim uns alumnes 2.0. Per contra, tenim uns adults (i entre ells els professors) que ens hem incorporat amb dificultats al món TIC, que fem esforços per atrapar l’àmbit digital, que no trobem les barres d’eines en la pantalla, que ens agrada llegir en paper, que potser ja estem en el linked In i en el facebook i en el twitter però que no ens hi sentim prou còmodes. En definitiva, som uns adults 1.0. Tota innovació integra l’estat anterior. Ni el cine va anular el teatre, ni la TV el cine, ni els videos/CD’s la TV, ni l’ internet (amb totes les seves funcionalitats) els anteriors. Cada nou procediment tecnològic integra els anteriors, en el sentit dialèctic d’Hegel, i sempre queda un cert “market share” per a tots. En aquest context, ja no té sentit un ensenyament exclusivament magistral, ni uns recursos lineals de la informació. Ara tots aquests elements estan en xarxa (i el difícl és destriar-la, processar-la, transformar-la en coneixement). El coneixement es crea individualment i col•lectivament “dins” del grup, les experiències es comparteixen. I això no és possible sense tecnologies de la informació i la comunicació. Però això no vol dir que no hi hagi espai per a la lectura, per a la classe magistral, per a l’estudi a la biblioteca, per a les presentacions orals o per al debat. Hi ha lloc per a tot. Sols que la nova incorporació tecnològica ens potencia les anteriors. Ara fa 25 anys, el 30 de gener de 1986, el govern de Catalunya fou pioner en la utilització de les TIC en l’ensenyament quan va aprovar el decret de creació d’un important pla de modernització de l’ensenyament “en ordre a la consecució d’uns objectius de renovació pedagògica, d’innovació educativa i de formació permanent” que “a través de l’aplicació de nous models, sistemes i instruments” fos capaç de proporcionar “solucions adequades als problemes plantejats per les noves i canviants situacions” en què es trobava immers el sistema educatiu. El Programa d’Informàtica Educativa (PIE) que ha arribat fins als nostres dies era una peça clau d’aquell pla de modernització a llarg termini. I, altra vegada, al gener del 2009, quan ja era evident la potència del format digital, i aprofitant la reducció dels preus dels PCs portàtils i la irrupció (a vegades induïda) dels llibres de text en format digital, també a preus competitius per alumne, la Generalitat de Catalunya va iniciar el projecte Educat 1×1, d’acord amb el programa estatal Escuela 2.0 i amb cofinançament del Ministerio de Educación y Ciencia. L’Educat 1×1 és una revolució procedimental a l’escola, que requereix de noves instal•lacions i equipaments a l’edifici escolar, de connectivitat i comunicacions amb el món exterior, de continguts digitals en nous formats interactius i, sobretot, d’acompanyament, de formació del professorat i de suport tecnològic, per assegurar el canvi cultural necessari en l’entorn educatiu. Més enllà dels aspectes purament tecnològics, l’Educat 1×1 aconsegueix innovar en els plantejaments didàctics dels centres i facilitar els enfocaments competencials de manera que augmenti l’èxit educatiu de l’alumnat. Les TIC són l’element multiplicador de l’eficàcia i l’eficiència educativa.

Fa més de mil anys que l’Escolàstica cristiana va identificar i definir les 7 arts liberals a partir de les reflexions dels filòsofs grecs, transitades pel món musulmà. En els Monestirs medievals i en les primeres Universitats, el trivium inclou els tres aspectes bàsics del coneixement: la gramàtica o mecànica del llenguatge, la lògica o dialèctica, com a mecànica del raonament, i la retòrica com mecànica de la comunicació. La gramàtica és la mecànica (estàtica) de la construcció del llenguatge oral i escrit. Inclou l’ortografia (disciplina dels signes), la semàntica (disciplina dels significats dels signes) i la semiòtica (disciplina de l’estructura dels signes i la relació entre el significant i el significat). La dialèctica o lògica és la mecànica (dinàmica) del raonament o pensament, és la capacitat de l’anàlisi i del qüestionament o interpretació de les percepcions i teories, és la capacitat de desenvolupar pensament evolutiu. La retòrica és la mecànica (dinàmica interactiva) de l’expressió, és la capacitat de sistematitzar procediments d’utilització del llenguatge amb finalitats d’instrucció, persuasió o estètica, a més de la comunicació. En l’Escolàstica medieval es consideraven camps preparatoris per el quadrivium, que comprenia la aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia. L’aritmètica és la ciència dels números, la base del raonament abstracte i del descobriment de veritats immutables. L’aritmètica és la ciència de l’estètica pura, de l’estètica del coneixement. La geometria és la ciència de les formes, planes i espacials, entrelligades per relacions aritmètiques, per proporcions com el número pi o la proporció àurea. És la ciència de la construcció, de l’arquitectura, de l’enginyeria, i proporciona l’equilibri i l’estètica visual. La música, oblidada en les ciències modernes, és la ciència dels números en moviment, de les proporcions aritmètiques, de les freqüències, de la melodia, l’harmonia i el ritme. Es percep com estètica auditiva o fins i tot contemplativa. L’astronomia és la ciència de les formes en moviment, és la geometria dinàmica, i s’aplica als cossos celestes de moviment natural. Es percep com a estètica de l’equilibri i del ritme a gran escala, i com la immutabilitat a escala humana. M’atreveixo a dir que el trivium i el quadrivium contenen la llavor de totes les habilitats, ciències i tecnologies modernes, potser amb l’excepció de les ciències de la salut (biologia, medecina,…), per obtenir el panorama complet del saber actual. Per ressaltar l’actualitat del trivium i el quadrivium, i la necessitat d’emfatitzar la seva presència a les aules, sols ens queda recordar els resultats de l’informe PISA i els baixos rendiments dels nostres joves en llenguatges (capacitat de comunicació) i matemàtiques (capacitat d’anàlisi i síntesi). La nostra economia, per tant, requereix més formació.

Punt de partida Entre les diverses manifestacions de la incertesa econòmica mundial, la crisi de confiança en l’euro i la crisi de confiança en l’economia espanyola ens han afectat especialment. El valor del dèficit públic al 2009 d’Espanya ha estat inferior al de UK i dels USA, i el valor acumulat al 2009 del deute públic a Espanya és inferior als d’ Irlanda, Portugal, França o Itàlia, i també als de UK i USA, però s’ha manifestat una crisi de confiança en l’economia espanyola per l’alt atur espanyol i per la percepció que Espanya està en pitjors condicions per sortir de la crisi econòmica, ja que hi ha reformes estructurals pendents Diverses institucions, IESE, document dels 100 …, han presentat propostes d’actuacions que hem d’abordar sense dilació per la sortida de la crisi econòmica a Catalunya. Comparteixo, i crec que els socis del cxc-bb compartim, diagnòstic i moltes d’aquestes propostes Antecedents. El model de creixement Des de mitjans dels anys 90 fins al 2007, Espanya i Catalunya han crescut significativament per sobre de la Unió Europea. Aquest període d’extraordinari creixement de l’economia espanyola, basat en la demanda interna i en el sector de la construcció i immobiliari, amb ajuda del turisme i tipus d’interès baixos, s’ha esgotat arran de la crisi financera internacional i l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola. L’increment de l’oferta de mà d’obra de baixa qualitat ha provocat un flux migratori de baixa qualificació que s’ha pogut absorbir en els sectors construcció i serveis, el que ha suposat moderació en els salaris i estancament de la productivitat, Flux migratori que ara s’ha estancat i fins i tot disminueix. La manca d’inversió productiva degut a la facilitat de la inversió especulativa en el sector immobiliari ha produït un estancament de la competitivitat. I el crèdit abundant i barato, tant per les empreses com per als particulars, ha generat una despesa molt per sobre de les possibilitats del país, acumulant un dèficit exterior de grans proporcions. L’entrada a l’euro no ha servit tant perquè s’invertís en factors que farien a l’economia espanyola competitiva a llarg termini (com capital tecnològic i educació), sinó per alimentar la bombolla immobiliària. La sortida usual d’una devaluació que tornaria la competitivitat perduda als productes espanyols no està entre les opcions aplicables. La dimensió cultural A més, aquesta expansió econòmica va alimentar la idea del diner fàcil i del creixement sense esforç, en tots els nivells de la societat, des de l’escola, a l’empresariat i a la política. L’extensió de l’estat del benestar ha desenvolupat la percepció que l’Estat ho soluciona tot, i ha desenvolupat també una cultura de la subvenció a persones, a productes, a activitats i sectors, i ara s’espera que l’Estat solucioni la crisi i protegeixi completament els ciutadans. Això ja no passarà La sortida de la crisi requerirà més treball i esforç personals. Per recuperar productivitat, a més d’un canvi de model productiu, es necessita un veritable canvi cultural que posi per davant el valor de l’esforç. I per impulsar un canvi cultural cal un govern amb forta autoritat moral, que lideri i doni exemple, i una oposició responsable, que cooperi. La necessitat de reformes estructurals L’economia espanyola, i la catalana, necessiten fer reformes estructurals per tal que puguin aprofitar la recuperació internacional quan aquesta es produeixi, així com també per posar en un camí sostenible la despesa pública i l’estat del benestar. La crisi, en tant que oportunitat, ha de servir com a catalitzador per a les reformes, amb les que poder tornar a créixer per convergir amb els països centrals d’ Europa, mitjançant un nou model productiu basat en l’eficiència i l’eficàcia Alguna d’aquestes reformes estan en marxa, com la reforma laboral a Espanya i la Llei d’Educació a Catalunya. Altres estan encara pendents i s’han d’iniciar ordenadament i sense demora, tot i que requereixen d’un període de maduració per completar -se. Totes aquestes actuacions requereixen un esforç combinat en canvi cultural, en canvis procedimentals i en millor utilització de tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) com a element clau de millora de la productivitat, Actuacions 1.- Impulsar un ambiciós paquet de mesures per augmentar la productivitat de manera sostenible, sobre la base de simplificar el marc legislatiu, facilitar la creació d’empreses i la internacionalització de les empreses. Simplificar l’organigrama de l’administració de fons de R + D i atorgar les ajudes en base a projectes competitius, amb control de resultats ex post. 2.- Transformar el mercat de treball i acabar amb la dualitat injusta i ineficient entre contractes indefinits i temporals. Avançar cap a un contracte únic permanent i impulsar el treball a temps parcial i el treball flexible en temps i en ubicació. Aplicar el concepte de “flexeguretat” iniciat als països escandinaus i que es va estenent per la UE. Reformar la percepció del subsidi d’atur perquè s’incentivi la recerca de feina i la mobilitat entre empreses i geogràfica. Reformar la negociació col•lectiva que s’ha convertit en un obstacle a la millora de la productivitat. Abordar el problema de l’absentisme laboral. 3.- Reformar l’organització burocràtica del sistema científic – tècnic i de la Universitat, els seus mecanismes de govern i el seu finançament, de manera que es promogui la responsabilitat i l’excel•lència. Establir mecanismes eficients de relació amb l’empresa. Combatre la mentalitat burocràcia de molts dels seus membres, mitjançant l’adopció de polítiques d’incentiu, positiu i negatiu. 4.- Continuar avançant en la reforma del sistema educatiu amb els valors d’exigència, iniciativa, transparència de resultats, autonomia i competència entre centres. I utilització decidida de les TIC i impuls decisiu en l’aprenentatge de l’anglès. La llei d’educació catalana i el programa Educat 1×1 van pel bon camí. 5.- Establir una política energètica coherent a llarg termini, definir el model energètic espanyol en base a objectius de sostenibilitat mediambiental, d’acord amb l’estratègia Europa 2020, considerar el cost del cicle econòmic complet, des de la instal•lació al desmantellament i custòdia de residus, i revisar a la baixa la política de subvencions, incrementant les mesures d’estalvi energètic a on les TIC juguen un gran paper. 6.- Reformar la funció pública, fomentant la cultura de servei, d’esforç i de responsabilitat, facilitant el “partenariat “ públic i privat, introduint paràmetres d’eficiència i productivitat, aprofitant les possibilitats de les TIC per a prestar serveis remots al ciutadà, i dotant de capacitat a les administracions per valorar els resultats del servei i el rendiment de les persones, i establir procediments de sanció efectius. 7.- Impulsar l’ús de les TIC La utilització de tecnologies de la informació i la comunicació contribueix de manera substantiva a la millora de la productivitat de les empreses i de les administracions . El grau d’adopció de les TIC a Catalunya està per sobre la mitjana espanyola, però per sota de la mitjana de la UE-27, amb nivells de disponibilitat acceptables i nivells d’utilització insuficients. Incidir especialment en la promoció de l’ús d’eines de gestió empresarial, eines de productivitat personal i en el comerç electrònic, tant en entorns fixes com mòbils, tot garantint la capil•laritat i capacitat de les xarxes i la seguretat de les transaccions.

I.- Antecedents Des de l’Agenda de Lisboa, el•laborada al Consell Europeu de Lisboa el març del 2000, Europa ha definit una Estratègia de desenvolupament amb la finalitat d’esdevenir l’economia més competitiva del món i gaudir de plena ocupació abans del 2010, que s’ha concretat en diversos plans d’acció, a saber, les iniciatives l’e-Europe 2002, l’e-Europe 2005 i la iniciativa i-2010. Aquesta Estratègia s’ha basat en tres pilars, un pilar econòmic de transició cap a una economia dinàmica, competitiva i basada en el coneixement; un pilar social basat en la inversió en educació i formació i en la lluita contra l’exclusió social; i un pilar mediambiental de creixement dissociat de la utilització excessiva de recursos naturals. La iniciativa e-Europe 2002 emfatitzava el desenvolupament d’una Internet més ràpida, barata i segura, la inversió en formació de les persones i en cultura digital i l’estímul dels serveis digitals de Comerç, Salut, Continguts i Transport intel•ligent. La iniciativa e-Europe 2005 emfatitzava 3 serveis públics en línia, l’administració electrònica, l’educació i la salut. Pretenia desenvolupar un marc pel negoci electrònic entre PIME’s i posar a disposició de ciutadans i empreses una xarxa de banda ampla suficient a preus competitius. Finalment, l’iniciativa i-2010 ha tingut com a lema “una societat de la informació europea per al creixement i l’ocupació”, i s’ha enfocat a 3 objectius: un espai únic d’informació europeu (ric en continguts, interoperable i segur), un elevat rendiment en recerca i innovació TIC (dedicant el 3% del PIB a R+D) i serveis públics de qualitat basats en TIC (amb atenció a l’envelliment i als serveis socials). Els plans d’acció e-2002, e-2005 i i-2010 han funcionat parcialment. Disposem d’una acceptable infraestructura de banda ampla fixa i en mobilitat, s’han millorat substancialment els serveis públics digitals i s’ha avançat en les relacions electròniques entre empreses. Però està clar que els grans objectius no s’han aconseguit, que tampoc s’havien aconseguit al 2008, abans de la crisi financera internacional. Europa no és l’economia més competitiva del món ni gaudeix de plena ocupació. Tant l’economia nord-americana com les economies de la costa del Pacífic a Àsia (Korea, Japó,…) són clarament més competitives, així com les economies emergents (Xina, India, Brasil,…), que tenen taxes de creixement espectaculars. Els nivells d’ocupació han caigut i l’atur ronda el 10% a Europa, amb països amb puntes del 20%. I Europa es planteja com pagar l’estat del benestar quan l’economia està estancada i els dèficits públics disparats. En canvi, sí que és cert que Europa és l’economia més inclusiva del món, amb el major grau de protecció social del món. Un estat del benestar amb problemes de sostenibilitat, com es manifesta ara a diferents països, entre ells España. II.- L’estratègia Europa 2020 1.- Punt de partida Vista la situació, la Comissió Europea ha llançat l’estratègia Europa 2020, en data març del 2010, en un procés que han de ratificar el Consell i el Parlament europeus. L’estratègia 2020 neix en un moment de crisi financera mundial, tal com reconeix, però s’ha el•laborat abans de la sortida a la llum del problema del dèficit públic grec (i portuguès, irlandès, espanyol i italià), i de la provisió del fons de 750.000 M€ per fer front als atacs especulatius dels agents financers contra l’euro. L’Estratègia 2020 parteix del reconeixement de la crisi financera europea (i econòmica i social en alguns països europeus), de la necessitat d’actuació europea coordinada i en el marc d’un món globalitzat, en les diverses facetes econòmica, política i social. L’estratègia 2020 té com a objectiu estratègic el creixement (intel•ligent, sostenible i integrador) i identifica 5 objectius europeus particulars (enfocats al desenvolupament econòmic i social a llarg termini, amb respecte pel medi ambient), que s’han de traduir a objectius nacionals i que es concreten en 7 grans iniciatives. 2.- Reconeixement de la situació actual La Comissió Europea planteja l’Estratègia 2020 reconeixent la situació de crisi financera a Europa, amb conseqüències en tota l’economia i en la societat, per la que s’indica que: – Cal definir una estratègia de sortida creïble – Cal prosseguir la reforma del sistema financer – Cal garantir el sanejament pressupostari – Cal enfortir la coordinació Reconeix carències estructurals a Europa (que l’Estratègia de Lisboa no ha resolt) – Taxa de creixement inferior als nostres socis econòmics per diferencial de productivitat, per una menor R+D+i, per un ús insuficient de les TIC i per reticència a innovació, – Nivells d’ocupació inferiors a USA i Japó – Un procés d’envelliment de la població Reconeix reptes mundials – Economies interconnectades globalment i amb noves economies emergents com Xina i Ýndia – Finances mundials especulatives – Reptes del clima i dels recursos escassos (combustibles fòssils i matèries primeres ) I explicita els aprenentatges obtinguts de la situació de crisi – Les 27 economies de la UE són molt interdependents – Coordinats responem millor – La UE afegeix valor al món i requereix més coordinació en política interior i exterior 3.- Organització i governança L’ Estratègia 2020 és una proposta inicial de la Comissió (març 2010), amb la següent estructura proposada: – El Consell lidera l’estratègia, és la peça central i articula les interdependències nacionals – El Parlament impulsa legislativament i és la força motriu de parlaments nacionals i ciutadans – La Comissió supervisa el grau d’avanç dels indicadors Es proposen uns instruments clau per desenvolupar l’estratègia, que són: – El mercat únic europeu – El pressupost europeu, incloent els fons estructurals, el Banc Europeu d’Inversions –BEI- i el Fons Europeu d’Inversions –FEI- – L’agenda exterior, incloent les reunions de G-20, OMC i bilaterals amb USA, Xina, Japó, Rússia, etc. Calendari – Comissió, proposta inicial 3-3-2010 – Consell, aprovació de l’enfocament i objectiu, 17-03-2010 – Consell proposta aprovació de detalls, directrius integrades i objectius nacionals, pendent Gobernança – És un pla marc, amb plantejaments temàtics i 5 grans objectius – La realització és a doble escala, UE i els 27 Estats membres – Es farà un seguiment amb Informes per cada país 4.- Descripció de l’estratègia Europa 2020 L’estratègia defineix 3 prioritats, 5 objectius i 7 iniciatives. 3 prioritats o motors clau de creixement 1.- Creixement intel•ligent, impulsar el coneixement, la innovació, l’educació i la societat digital 2.- Creixement sostenible de l’economia, ús eficaç dels recursos, verd i competitiva 3.- Creixement integrador, ocupació i cohesió social i territorial 5 objectius de la UE, que s’han de traduir a objectius nacionals 1.- Passar del 69% al 75% de la població entre 20 i 64 anys ocupada 2.- Passar del 2% al 3% del PIB en R+D i augmentar la “i” 3.- Assolir el 20/20/20 en clima i energia, és a dir, reducció del 20% de CO2, increment del 20% en energies renovables i millora del 20% en eficàcia energètica, pel 2020 4.- Reduir l’abandonament escolar des del 15% a inferior al 10%, i aconseguir un 40 % de la generació jove, entre 30 i 34 anys, amb estudis superiors 5.- Disminuir el risc de pobresa en 20 milions de persones, un 25%. Els objectius són a llarg termini i orientats a pal•liar els efectes de la crisi actual en l’atur i en la pobresa. Un objectiu està clarament orientat al desenvolupament econòmic, passar del 2% al 3% del PIB l’ inversió en R+D. Un segon objectiu és de caire més social, disminuir el risc de pobresa un 25%. Hi ha dos objectius que poden considerar-se de caire econòmic i social, incrementar l’ocupació del 69% al 75% i reduir l’abandonament escolar del 15% al 10% i assolir un 40% de la generació jove amb estudis superiors. I un darrer objectiu és de caire mediambiental, aconseguir el 20/20/20 (reducció del 20% d’emissions en CO2, incrementar la utilització d’energies renovables en un 20% i millorar l’eficiència energètica en un 20%, pel 2020). 7 iniciatives 1.- Unió per la innovació – amb una agenda d’investigació estratègica en seguretat energètica, en salut i envelliment, en transport, medi ambient i gestió del territori, – amb millors condicions d’innovació, patents europees, drets d’autor i polítiques de demanda pública – amb promoció de l’esperit emprenedor i d’innovació – amb incentius fiscals a l’R+D+i 2.- Joventut en moviment– Reforçar els programes Erasmus, Erasmus Mundi, Tempus, Marie Curis – Crear un programa de mobilitat de joves professionals – Exigir increments en la inversió nacional en el sistema educatiu 3.- Agenda digital per a Europa amb – Marc jurídic estable per inversions en internet d’alta velocitat i en serveis seleccionats – un a política eficaç d’ús de l’espectre radioelèctric – la utilització dels Fons Estructurals – un mercat únic de continguts i serveis on-line – activitats d’alfabetització digital i extensió de l’accesibilitat – complementarietat de la inversió pública on no arribi la inversió privada 4.- Utilització eficaç dels recursos, amb les TIC, i amb enfocament a – Promoure energies renovables, – eficiència energètica amb la creació d’una superxarxa europea intel•ligent d’energia – gestió del transit i transport urbà, amb creació de xarxes d subministrament per vehicles elèctrics. 5.- Política industrial per a la mundialització – millorar l’entorn empresarial – Galileo i GIMES – Polítiques nacionals de reduir carregues administratives i contractació pública per estimular l’ innovació 6.- Agenda de noves qualificacions i ocupacions – segona fase de la agenda de flexeguretat – noves modalitats de contractació laboral – mobilitat laboral en la UE 7.- Plataforma europea contra la pobresa, amb – plataformes de cooperació para reduir exclusió social Les 7 iniciatives són grans plans d’acció, que s’han de concretar en accions a nivell nacional Les idees fonamentals de les iniciatives són: Innovació,, mobilitat, digitalització, sostenibilitat mediambiental, mundialització, eficiència, flexeguretat i noves ocupacions, i de nou, cohesió social. 4.- Situació actual La proposta de la Comissió és de data març del 2010. El Consell la ha adoptat l’estratègia 2020 en la sessió de 17 de juny 2010, i ha confirmat els 5 objectius, la responsabilitat dels Estats membres en l’aplicació de l’estratègia i la alineació de les polítiques comuns (agrícola, de cohesió,energètica,…) en l’estratègia Europa 2020. D’altre banda, la Comissió Europea ha presentat al Parlament en la sessió plenària de 17 a 20 de maig del 2010 la primera iniciativa emblemàtica de l’estratègia, de les 7 previstes, anomenada Agenda Digital per Europa. Aquesta nova Agenda preveu l’adopció de més de cent mesures, trenta-una de les quals de caràcter legislatiu, centrades en set camps d’actuació prioritaris: – La creació d’un mercat únic de serveis i continguts en línia. – La millora de l’establiment i la interoperabilitat de les normes relatives a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). – L’augment de la confiança en Internet i la seguretat en línia. – L’augment de l’accés dels ciutadans europeus a l’Internet de velocitat alta i ultraràpida. – L’impuls de la recerca i la innovació d’avantguarda en l’àmbit de les TIC. – El foment de les capacitats digitals entre els ciutadans europeus i la promoció de serveis en línia accessibles. – L’aplicació de les TIC als reptes que afronta la societat europea, com el canvi climàtic i l’envelliment de la població. En la mateixa sessió s’han aprovat diversos informes en els que es reclama impulsar el mercat únic, la política de cohesió i la supervisió del deute nacional per aconseguir els objectius de l’Estratègia 2020. La votació de l’Estratègia s’ha ajornat a juny 2010. III.- Reflexió i valoració La Unió Europa és una entitat complexa, amb 27 Estats, que tenen polítiques econòmiques nacionals, i uns mecanismes de coordinació europeus, com el Pacte d’Estabilitat de limitació del dèficit i del deute públic, que s’han manifestat insuficients en situacions dificils. La capacitat d’actuació de la Unió Europea es en aquest sentit limitada i s’ha dedicat a orientar les polítiques nacionals i a utilitzar el pressupost per impulsar determinats accions de desenvolupament i/o de cohesió, moltes vegades de manera poc eficient i, com s’ha demostrat en els objectius de l’Agenda de Lisboa, també poc eficaç. a.- Oportunitat L’estratègia 2020 neix del fracàs de l’estratègia 2010 (Agenda de Lisboa) i neix en un moment de crisi financera internacional, crisi econòmica (alguns Estats en recessió) i crisi social, amb tasses d’atur del 10 % a Europa, i del 20% en alguns països, com España. L’estratègia parteix del reconeixement d ela crisi i dels aprenentatges de la crisi (i això és bó), a saber: lideratge i coordinació en actuacions interiors i exteriors, pel que insisteix en la reforma financera i el control dels dèficits públics nacionals. D’altre banda, no es reconeix explícitament el fracàs de l’Estratègia de Lisboa, pel que s’insisteix també en errors anteriors. com la dispersió d’objectius i d’actuacions, i la poca capacitat d’influència en les decisions dels Estats membres. b.- Creixement econòmic L’Estratègia 2020 aposta pel creixement a llarg termini per competir amb les actuals Economies capdavanteres i les noves economies emergents. En aquest sentit s’aposta per l’R+D, per l’ innovació i per l’educació. La primera iniciativa a presentar al Parlament ha estat l’Agenda Digital, en línia amb el trànsit cap a l’ Economia del Coneixement, i això és positiu. En aquest moments és necesària una estratègia de creixement basada en el coneixement, encara que cal fer-ho millor que les anteriors estratègies europees, e-2002, e-2005, i-2010, que no han estat capaces de posar Europa en una posició capdavantera al mon. L’estratègia 2020 també impulsa actuacions de creació d’ocupació, fent propostes per afavorir l’iniciativa emprenedora, les noves professions, la mobilitat laboral i noves modalitats de contractació, si bé es troba a faltar concreció en les propostes. c.- Cohesió i sostenibilitat Europa segueix sent la societat mes cohesionada del mon, tant social com territorialment, i l’Estratègia 2020 aprofundeix en aquesta línia. L’Estratègia 2020, a més d’emfatitzar les actuacions de creació d’ocupació, també proposa actuacions de reforçament d ela cohesió social i de lluita contra la pobresa, si bé poc concretades. Quant a la sostenibilitat mediambiental, l’Estratègia es limita (que no és poc) a incorporar els objectius mediambientals 20/20/20, de reducció del gasos d’efecte hivernacle en un 20%, incrementat les energies renovables en u n20% i la eficiència energètica en un 20%, al 2020 respecte del 1990. d.- Construcció europea L’iniciativa “ joventut en moviment “(estudiants i joves professionals) ha de ser el pal de paller de la nova Europa. Per que Europa esdevingui una realitat, mes enllà dels diferents Estats i Nacions que la composen, és fonamental la interrelació de persones, i en aquest sentit aqueta iniciativa és la més important a llarg termini. Europa serà en la mesura que les europeus tinguin consciència de ser europeus. e.- Instruments Aquesta Estratègia 2020 no disposa d’instruments específics, si no que utilitza els existents, a saber, el mercat únic, el pressupost i l’agenda exterior. Quan al mercat únic, es tracta d’aprofundir en la coordinació entre Estats i en la supressió de fronteres, el que és clarament correcte. Quant al pressupost, es tracta de l’ utilització dels actuals Fons Estructurals i de la capacitat d’actuació del BEI i del FEI. No es defineix un pressupost específic per l’Estratègia 2020, el que és comprensible en moments d’elevats dèficits públics, però crea incertesa en la viabilitat del projecte. Per primera vegada es considera l’agenda exterior com instrument de desenvolupament , en el sentit de política econòmica unitària d’Europa al mon, el que és benvingut. f.- En síntesi L’estratègia 2020 Segueix apostant pel creixement, el que es avui correcte per competir amb noves economies emergents i mantenir la societat del benestar, però caldrà revisar a mig termini, donat que el creixement perpetu és insostenible. Vol equilibrar els àmbits econòmic, social i mediambiental, si bé és dispersa en prioritats, objectius i iniciatives. – En prioritats, 1 econòmica, 1 social i 1 mediambiental – En objectius ,1 econòmica, 2 social ,1 mediambiental (i 1 que podem considerar tant econòmic com social) – En iniciatives, 3 econòmiques, 3 socials , 1 mediambiental Està orientada al llarg termini, és un pla marc, no és un pla d’acció. Es un compendi optimista de bons desitjos. L’aplicabilitat de l’estratègia depèn de que les accions es portin a terme a nivell nacional,i això genera incertesa. L’estratègia promou un entorn favorable a l’ inversió privada, i contempla inversió pública complementaria, en col•laboracions PPP, public privat partnership, el que és apropiat. Però l’estratègia no defineix si aposta per l’excel•lència o manté l’actual política de subvencions indiscriminades. En aquest sentit, i més en moments de dificultats pressupostàries, caldria una aposta clara per la priorització de projectes i per l’excel•lència.

Descripció El passat 16 de març de 2010, la Federal Communications Commission nord-americana (FCC) va entregar al Congrés el National Broadband Plan (NBP), que detalla propostes i accions per connectar els Consumidors i l’Economia d’Estats Units amb les xarxes del segle XXI. El National Broadband Plan és un full de ruta per impulsar el creixement econòmic, la inversió, la creació de llocs de treball, l’educació dels nens, la protecció dels ciutadans i el compromís amb la democràcia. El Pla s’ha realitzat entre el febrer de 2009 i el març de 2010 i s’ha recollit informació en 36 actes públics (workshops) i en debats on-line amb 131 blogposts i 335.000 seguidors de twitter. Els objectius a llarg termini són: – Connectar 100 milions de domicilis amb “affordable” 100 Mbps – Accés assequible (“affordable”) a totes les comunitats amb 1 Gbps a les institucions bàsiques (“anchor”) de la comunitat, com per exemple escoles, hospitals i seus militars. – Posar a disposició 500 MHz de nou espectre en bandes llicenciades i no llicenciades. – Incrementar la penetració d’Internet del 65% al 90% i aconseguir que tots els nens siguin “digitally literates” al finalitzar l’escola (high school) – Portar ample de banda assequible a les comunitats rurals i població vulnerable, dedicant l’existent Fons pel Servei Universal a les noves infraestructures digitals. – Promoure la competència dins de l’ecosistema de proveïdors de banda ampla, incrementant la transparència, eliminant barreres d’entrada i fent un seguiment estricte de preus, velocitats i disponibilitat. – Millorar la seguretat pública creant una xarxa nacional sense fils (wireless) i interoperable de seguretat pública. El pla declara la banda ampla com el gran repte d’infraestructura del segle XXI, i diu que, com va ser l’electricitat fa 100 anys, és el fonament pel creixement econòmic, la creació de llocs de treball, la competitivitat global i una millor manera de viure. El Pla identifica quatre maneres en les que el Govern pot influenciar l’ecosistema de banda ampla: – Dissenyar polítiques per assegurar una competència robusta i, com a resultat, maximitzar el benestar del consumidor, la innovació i la inversió. – Assegurar l’eficient assignació i gestió dels recursos que el Govern controla o influencia, tal que espectre, torres o drets de pas. – Reformar els mecanismes del servei universal per suportar el desplegament de xarxes de banda ampla en zones d’elevat cost de desplegament i per sectors de la població amb baixos ingressos. – Reformar lleis, polítiques, normes i incentius per maximitzar els beneficis de la banda ampla a l’educació pública, la salut pública i l’administració pública. El Pla detalla un conjunt de recomanacions relatives a diferents àmbits. Part I Relatives a Competència i Innovació, 20 recomanacions Relatives a l’Espectre, 17 recomanacions i 5 concrecions per a la recomanació 5.8 d’alliberar 500 MHz d’espectre. Relatives a Infraestructures, 10 recomanacions Relatives a R + D, 7 recomanacions Part II Relatives a Disponibilitat, 22 recomanacions Relatives a Adopció i Utilització, 14 recomanacions Part III, Relatives a Salut Pública, 11 recomanacions Relatives a Educació, 24 recomanacions Relatives a Energia i Medi Ambient, 12 recomanacions Relatives a Oportunitats econòmiques per PiME, 10 recomanacions Relatives a Administració Pública, 21 recomanacions Relatives a Compromís civil ciutadà, 14 recomanacions Relatives a Seguretat Pública i emergències, 17 recomanacions I finalment, 3 recomanacions relatives a la pròpia implantació i seguiment del Pla Aproximadament la meitat de les recomanacions estan dirigides a la pròpia FCC (alliberar espectre, anàlisis de mercat, transparència,…), i l’altre meitat a les institucions de Govern, federals, estatals i locals, demanant també l’ implicació del sector privat i de les organitzacions no governamentals. La gran majoria de les recomanacions no requereixen finançament governamental, sinó que procuren millores en l’eficiència, la simplificació dels processos i encoratjar les iniciatives privades. El Pla no està enfocat a la inversió pública en infraestructura, sinó a facilitar la inversió dels agents privats. Els principals elements del cost del Pla són: – La xarxa wireless de seguretat pública – Els desplegaments en àrees deficientment servides – Els esforços d’adopció per superar el gap digital Els mecanismes financers per utilitzar són principalment: – El nou Fons “Connect America Fund”, actualització de l’existent “Universal Service Fund”, – Un nou Fons “Mobility Fund”, per desplegar 3G en zones determinades. El principal element d’ingrés econòmic del Pla és l’alliberament de 500 MHz d’espectre, dels quals 300 MHz en les bandes entre 225 i 3700 MHz, per ús comercial en mobilitat en els propers 5 anys, distribuïts en principi així: – 20 MHZ a la banda WCS( Wireless Commnications Services) , als 2.3 GHz, – 10 MHz al bloc D de la banda dels 700 MHz – 60 MHz a les bandesAWS-2 i AWS-3 (Advanced Wireless Services), als 2 GHz. – 90 MHz a les bandes L, S i Big Leo de MSS (Mobile Satellite Spectrum), als 1.6 GHz, 2 GHz i 2.4 GHz. – 120 MHz a la banda alta d’UHF de broadcast de TV, als 700 MHz Donada la previsió d’alliberar 500 MHz d’espectre, el que significa uns ingressos importants, la FCC preveu que el “compte de resultats” del Pla pot ser neutre o, fins i tot, positiu. Valoració El Pla identifica la banda ampla com el repte necessari per al desenvolupament econòmic i social en el segle XXI. Les directrius del Pla són: – Facilitar i simplificar els processos legals i de drets de pas. – Demanda pública avançada en sectors clau com salut i educació. – Estimular la inversió amb una xarxa específica per seguretat nacional – Evitar el gap digital, tant territorial com social. La clau de volta del Pla és l’alliberament d’espectre, amb el doble objectiu de procurar més serveis i obtenir ingressos econòmics, el que fa que el Pla pugui, hipotèticament, tenir resultat econòmic positiu. A diferència dels plans europeus, que estan més enfocats a l’estímul de la demanda privada, i dels plans asiàtics que estàn enfocats a la construcció d’infraestructures, però els governs són més “dirigistes” amb les empreses, el pla americà està enfocat a posar l’entorn necessari per estimular la inversió privada.

Per fi ! Parlo de Catalunya, d’Espanya i també d’Europa Europa té una crisi financera i, de retruc, de l’exportació d’hipoteques brossa dels Estats Units; Espanya, a més, té una crisi pròpia per dedicar 20 anys a l’especulació no productiva en immobiliari i a viure del (i al) sol; I Catalunya també té una tercera crisi, d’autocomplaença i de mirar-se el melic sense treballar. Educació Ara ens en adonem que Espanya som capdavanters en fracàs escolar. Que una ES0 que iguala per sota però que no fomenta l’excel•lència no és d’esquerres sinó d’ineptes. Que hem perdut la cultura de l’esforç i ens hem instal•lat en una societat de “drets” sense “deures”. Que un PC per nen, ni arregla ni espatlla res. És una cortina de fum. Que l’educació és el principal valor de futur i hem malbaratat una generació. Sanitat Ara ens adonem que tenim una sanitat gratuïta que estem “sobre utilitzant” i, per tant, està en risc de saturació. Que “el sistema” (incloent la OMS, les Administracions Públiques i els mitjans de comunicació) ens ha instal•lat en la por en lloc d’instal•lar-nos en la responsabilitat. Que els xinesos se’n riuen de les foteses d’Occident i ens estan fabricant bilions de vacunes que ens vendran i que no utilitzarem. Que estem instal•lats en la ineficiència, buidant els col•legis quan un nen estornuda, en lloc d’aprofitar l’efecte vacuna natural, com s’ha fet tota la vida. Competitivitat Que no és que faltin vocacions cientifico-tècniques, sinó que falten llocs de treball cientifico-tècnics ben pagats. Que no tots els fills d’obrers han de ser enginyers mal pagats ni tots els fills d’enginyers han de ser MBA’s dirigents. Que la cultura del diner fàcil, des del De la Rosa fins al Millet, és corrupció. Administració local Que els Ajuntaments han gastat més en despesa corrent que els seus ingressos corrents, gràcies (a malgrat) al creixement urbanístic descontrolat, i que això s’ha acabat i ara fa mal. Que la cultura de l’especulació immobiliària és “pan para hoy y hambre para mañana”. Que el creixement il•limitat (en cap camp) no és sostenible. I les altres Administracions Que l’increment del PIB espanyol ha estat fals, degut a que hi havia més immigrants i, per tant, més treballadors, més valor nominal que no real de l’immobiliari, més preu que no pas cost dels serveis (pagats en euros), entre d’altres; però menys treball productiu i menys competitivitat. Que quan un tren està en marxa, s’han de dedicar més recursos a alimentar la màquina que a que no es despengin els vagons de cua. Que els recursos s’han de destinar a inversions, no a subvencions. Que apujar impostos per pagar llimosnes ni és d’esquerres ni solidari; és empobrir les classes mitjanes (productives) per alimentar la cultura de la subvenció. Que l’autoritat no és una prerrogativa de dretes, sinó de la vida. I que la democràcia és delegació temporal d’autoritat, de baix a dalt, amb exigència de responsabilitat. Que governar (un país, una institució, una escola) és exercir l’autoritat de dalt a baix, amb la cultura de responsabilitat. Que la simplicitat afavoreix el compliment i la complexitat, el frau. Que no hi ha altra manera de progressar que la cultura de l’esforç i de la responsabilitat. Sols les crisis donen oportunitats per saltar endavant.