Opportunities for Europe: the key moment The EU isn’t working: how should it change? By Joan Monras Oliu The French and Dutch “no” at the referendum for the Treaty establishing a Constitution for Europe (TCE) showed that something was not working in the EU. It was presented as the next natural step towards European political integration and it was rejected by two of the six countries that in 1957 signed the Treaty of Rome. Some may see this “no” as a result of the unsatisfactory and insufficient social issues of the text. For them it is clear that European mentality grew in the welfare state and that the failure of the TCE to deeply defend this social model is the main reason for its rejection. I will argue a slightly different thing: I will defend the view that the social failure and economic stagnation of the actual European Union is the underlying reason for a traditionalist reaction that ended in the “no” vote or in the French riots. Traditionalists from the right and the left have denounced the TCE as a threat for the preservation of the European old social model. However, I will argue that the “no” to the TCE should be used as an opportunity to rebuild the concept of Europe in different and modern terms. The best answer to the problems of the EU is through a powerful and competitive economy which gives opportunities to European citizens, something that has no relation at all to the political integration. In the 21st Century, it means that Europe needs a knowledge based, dynamic and creative economy. In order to do that Europe will have to rethink the appropriateness of its institutions and its projects, which was probably a better reason to vote against the TCE. First of all it is useful to understand why EU is not working by analysing the positions around the Treaty for a Constitution for Europe, concentrating on the “no” vote. In many countries, like France or Spain, the opposition to the Treaty came either from the radical left or radical right. On the left, people argued that the new step towards integration did not match with the traditional welfare state that the EU members allegedly represent. From their point of view, the project did not constitute a guarantee of the rights (many times they forget the duties or responsibilities) of the workers or the public education and health. On the right the arguments were essentially nationalist, thinking on a deepest integration as a threat to national interest. Nonetheless, in countries like France or Spain, there was a lack of liberal critique to the TCE. Hardly anyone argued that the welfare state is unsustainable or that EU members have to rethink its system, something that the TCE did not do. Hardly anyone either said that the actual way the EU works can be largely improved and that a deeper political integration has nothing to do with actual EU problems. Both this latter liberal critique and the aforementioned reasons for the traditionalist “no” vote helps us to look at some of the problems that the EU will have to face and the opportunities that it has. The EU leaders and population have to be aware of the time that we are living. Luckily or unluckily the globalisation is a reality. Products are easy made in many places and travel expenses are extremely low. Producers from a remote part of the world can be our closest competitor, and trade is growing increasingly fast. This reality may produce a sense of fragility or fear, something that is growing in developed countries. Nowadays they have to face a different reality, where China, India or Brazil are, in many aspects, more powerful than European countries or even the US. This situation causes a reaction that encourages protectionism. Those who think that the others are stronger will defend a greater protection both in trade, immigration or social rights. Those are, arguably, the same that voted against the European Treaty because they saw it too soft in social terms or because they were afraid of losing their national identity. The globalisation has, however, another side. As suggested by Hiscox from the Harvard University, it represents an increase of the global wealth, even if it has some ‘losers’. In other words, the opportunities of shortening time and distance that offers globalisation can be taken by European members not as a threat but as an open door towards an improvement of their economy and well-being: this is the challenge that Europe has to face. The EU members have now the capacity to compete in terms of quality rather than quantity. It is clear that China is unbeatable in making cheap easy-designed clothes, but Europe or the United States are unbeatable when a high skilled professional is needed to develop a certain product. Following in the textile sector, an example would be design. Cities like Milan or Barcelona, which are in regions where they were used to earn money from textile factories, have now developed a high standard textile design and are competing all around the world. The same is true when talking about all those products that need high levels of knowledge. Here are the opportunities for Europe. In this sense Europe can be at the forefront of the world and can exploit its background and skilled population. Europe has the challenge to use these opportunities, something that, arguably, is not doing enough. The best example in that sense is the decreasing competitiveness of European Universities. While some years ago most of the best universities were mainly in Europe, now they are mainly in the US. In other words, Europe in stead of taking advantage of the moment and the opportunities (never in the history had had such a big market where to sell its products), it is trying to defend what it acquired in previous years. In concrete terms, EU members should be conscious that this economic change is essential for the European future. Political integration is not a guarantee against wars (also domestic wars have been frequent during the world history) but rather a powerful and dynamic economy that enables people to take advantage of their opportunities and that give individuals their rights to have opportunities and their duties to use them. Therefore, rather than fighting for a stronger political integration I would argue for a stronger economical integration and a stronger strategical integration. On the one hand, recent cases like the takeover bid of Spanish Gas Natural to Endesa and counter-offer of E.Con, the German energy company, are examples where national interest has overcome economic interest, as has been argued recently in The Economist or in La Vanguardia by Ralf Darhendorf. On the other hand, European initiatives in strategic sectors concerning knowledge-based economy, like the Agenda Lisbon 2010, should be reinforced. Finally, it is the time, with the actual failures of the EU Treaty, to reassess which legislation is favouring the knowledge based creative economy and which one is not. In other words, the enormous quantity of rules that European have to follow as an alleged guarantee of the quality of European products may be causing high limitations to many companies, for example SMEs. Many of this knowledge based economy come from small and medium size companies of professionals that decide to develop a certain product. It is virtually impossible to face the enormous cost of EU rules for those groups of professionals, and what was born as a guarantee for quality is now reducing the opportunities of high qualified professionals working on high quality products. In conclusion, the EU is facing a crucial moment. The failure of the Treaty is an example of the threats and opportunities that the EU has. On the one hand there are those who seemed afraid of the growing opportunities partly due to globalisation. They defend that the best way to face this opportunities is by closing European doors, and saving the success of the 60 years period of peace and prosperity. On the other hand, there are those who see the actual circumstances as a huge opportunity to develop a solid and dynamic economy. EU has the background and conditions to successfully become a knowledge-based and competitive economy, but the EU members have to be conscious of it and work on it. Stronger political integration is not the solution to these economic issues, but rather a potential danger as showed by the example of the SMEs. The accidental curb on political integration can be used as an opportunity to rethink what policies are favouring the strengths of the EU, and which ones are limiting them. It is our choice to see these facts as a failure of the EU or as an opportunity for the EU, my choice is clear. Joan Monràs Oliu Menbre del Cercle

Volem acomiadar aquesta secció de l´E-CPERC i el propi E-CPERC presentant els think tanks, organitzacions productores d´idees que, creiem, representen un dels models que podria adoptar el Cercle. Els think tanks estan estretament lligats a la professionalització de la política, és a dir, a la “política dels experts”, i per intentar encabir la diversitat que engloben els definirem funcionalment, és a dir, fixant-nos en la seva tasca de pont entre el món del coneixement i la pràctica política. Dins d´aquesta àmplia descripció funcional, i especialment a casa nostra, es poden identificar thinks tanks que adopten la forma de centres d´investigació, altres que són centres de promoció de valors, i altres que es constitueixen en centres d´assessorament tècnic. Lògicament aquestes diferents funcionalitats solen barrejar-se, i sovint, per exemple, un determinat assessorament tècnic està basat en ideologies molt determinades. Tot i això, els think tanks no són mers grups de pressió política. Aquests últims, que van des de les associacions de veïns a determinats clubs de futbol, estan mancats de continguts tècnics i científics, i basen la seva acció en la defensa d´interessos de col·lectius molt concrets, que no són altres que els dels seus propis associats. Per contra, els think tanks, tot i que sovint no són aliens a ideologies i posicions polítiques, es fixen en el bé comú i en el progrés social, objectius que guien les seves propostes i anàlisis que, gràcies al respecte que infon la expertesa dels membres del think tank i la trajectòria del mateix, són després seguides pels poders polítics. Tot i que de gran tradició en l´àmbit anglosaxó, aquí el sector dels think tanks és encara un àmbit embrionari i en el que certament gairebé tot està per fer. A priori, i donades les característiques polítiques, econòmiques i sociològiques de Catalunya, podem aventurar que els think tanks que tenen més feina a fer a casa nostra són aquells que, per una banda, dediquen la seva tasca a l´anàlisi de les relacions amb Madrid, Brussel·les, el Mediterrani, Amèrica Llatina i Àsia, i per altra banda, aquells que ho fan a àmbits sectorials específics, especialment, creiem, els que centren la seva tasca en el model econòmic, educatiu i industrial de Catalunya. Donades les característiques del Cercle, sembla més que raonable pensar que aquest té una composició i es troba en un lloc privilegiat per exercir aquesta funció. Cal doncs segui la feina empresa i donar continguts materials, substanciosos, al Cercle. Referències recomanades NIRA, NIRA’s World Directory of Think Tanks 2002, Center for Policy Research Information, Tokyo, 2002. Radin, B. A., Beyond Machiavelli: Policy Analysis Comes out of Age, Washington D.C., Georgetown Univesity Press, 2000. Stone, D., Denham, A., Garnett, M., Think Tanks across nations, Manchester, Manchester University Press, 1998. Vaillancourt, P. Public Private Policy Partneships, Cambridge, Massachusetts Institute of Technology Press, 2000.

Des dels terribles atemptats de l’onze de setembre s’ha despertat un intens debat sobre el paper de la política i en particular de les diverses institucions encarregades de fer política. Actuacions polèmiques d’àmbit global, com les intervencions armades a l’Afganistan i l’Iraq, han portat a la societat occidental a preguntar-se quina és la manera de gestionar el poder i l’acció política. Coincideix, també, amb el debat tant de la Constitució de la Unió Europea, com de l’espanyola. Ens trobem per tant, en un moment de dubte. Un moment que ens ha permès adornar-nos que les institucions vingudes de la segona guerra mundial que crèiem infal·libles i adequades comencen a ser fortament qüestionades. La tendència dominant des dels anys cinquanta, almenys en el món occidental, ha estat d’enfortir i potenciar els poders globals. En primer lloc, a través de la ONU o el seu Consell de Seguretat. La idea inicial era crear una institució de manteniment de la pau global, donant cabuda a tots el règims democràtics de la Terra, per així gestionar el benestar adquirit després de les terribles matances de la primera meitat del segle XX, així com potenciar la democràcia en tot el planeta (un fet ben diferent és com s’ha traduït aquesta idea inicial). En segon lloc, aquí a Europa, però també a la resta de continents, s’han creat unions de governs. Es tracta així de reforçar la posició política de regions similars. Davant d’aquesta visió general, i per tant mancada dels necessaris matisos, em revelo amb força. Governs globals, burocràcia mecanitzada, regulació… no són alguns del objectius comuns del diferents personatges històrics que han volgut dominar el món? No són potser, una manera de bloquejar qualsevol capacitat adaptativa del ser humà? Qui pot creure’s que fent lleis adequades (que quedaran ràpidament antiquades amb el pas del temps) que regulin el món resoldrem el problema de la governança global? És que no ens aproximem més al perill absolutista descrit per Hayek a finals dels 30? És que no veiem que la manera de fer política i les institucions polítiques són una expressió de les formes més antigues d’organització encara vigents en la nostra societat? Com podem viure el segle XXI amb una política del XVIII? Diversos autors han assenyalat aquests fets. Una de les idees que més m’atrauen en aquest sentit és el de combinar les idees globals amb les locals. És a dir adoptar un punt de vista global i local a l’hora. Tanmateix, com es tradueix aquest complicat punt de vista? Des del meu punt de vista, que utilitza essencialment la intuïció, es tracta de crear la política en xarxa de la mateixa manera que s’ha creat una xarxa de petites empreses desenvolupada en el darrers anys en el món occidental. Es tracta tan sols d’una idea que necessita ser madurada profundament i que per raons evidents no podem desenvolupar aquí. L’únic que pretenem és despertar la reflexió, juntament amb la selecció de llibres del següent article. Una institució global ens pot portar de manera directa cap a una nova forma de “El món feliç” d’Adous Huxley o el “1984” de George Orwell. Una xarxa d’institucions polítiques pot esdevenir la millor arma per preservar, augmentar i estendre la llibertat individual que defensa la democràcia.

Qui no s’ha preguntat mai pel Paradís? Ja des d’abans de la nostra era, a la Bíblia, s’hi fa constant referència. Més endavant en el temps, també la filosofia i la política occidental han intentat trobar el paradís, per tal de crear el millor dels móns possibles. En aquest assaig no tractarem de trobar què és el Paradís, o com s’hi arriba, ja que sembla una feina massa pretensiosa i extensa com per tractar-ho en breus paraules. Tanmateix, girarem el sentit d’aquesta recerca per constatar el què mai podrà ser el Paradís. Naturalment que es tracta d’una tasca més senzilla i menys comprometedora, però l’objectiu seria aprofundir en algun punt on inevitablement ha topat la construcció del Paradís. D’entrada, afirmar quelcom que pot semblar una tautologia, però que no estic segur que sempre es tingui en consideració: la importància del temps en la vida en general, i en la humana, en particular. Com no sembla difícil d’observar, una de les certeses més inamovibles de què disposem és que sigui quina sigui la situació històrica en què vivim, les coses canvien. Malgrat això es pot argumentar que no sempre el factor temps s’ha tingut en compte a l’hora de pensar en sistemes polítics, econòmics i socials. El fet d’arribar a un estat determinat de benestar sembla que ens indueixi a considerar que és un estat a mantenir. De la mateixa manera, quan un determinat sistema social convé a un ampli sector social, sembla inevitable frenar i anul·lar el canvi. No només polítiques o tendendències conservadores semblen tendir cap aquesta constatació. També polítiques, segurament mal dites progressistes, tendeixen, potser de manera inconscient, cap a aquesta realitat. Per entendre millor les idees que intentem explicar pot ser d’ajuda una exemplificació menys abstracta que l’adoptada fins al moment. No és la meva voluntat entrar en profunditat en l’anàlisi polític de certes tendències i entenc que pugui haver-hi crítiques en aquest sentit. Tanmateix em sembla no ser gaire agosarat al afirmar que la ideologia de base que sosté les tendències progressistes de la nostra societat és el socialisme i en darrera instància, el marxisme. Aquest parteix, com clarament queda exemplificat al començament del Manifest Comunista de Marx i Engels, d’un progrés històric cap a una societat sense classes. Es tracta d’un plantejament que sovint s’ha titllat d’utòpic, i fins i tot d’irrealitzable (si no és el mateix), que porta a la idea de lluitar per una fi del temps. Seria el què es podria dir, la recerca d’un Paradís estàtic: arribats a un punt seria necessari no avançar més, anul·lar el canvi definitivament de l’ordre del dia. Aquest plantejament, àmpliament acceptat al llarg de la història, topa amb la constatació anterior que una de les poques certeses que tenim és la del canvi amb el temps. Altres tendències o ideologies, han mostrat un rebuig més clar al canvi. La idea de recuperar el temps en què les coses funcionaven, en què els valors eren més segurs i estables, són idees que es repeteixen al llarg de la història. El punt que considero més important a comentar en aquest sentit, segurament oblidant-ne d’altres igualment importants, és que aquesta pretesa recuperació no deixa de ser una invenció social, semblant a la que en molts casos ha estat debatuda entorn al nacionalisme. Aquesta (re)creació del què un aspira com a desitjable no deixa de ser un invent de les diverses formes de govern o religió. En aquest sentit em sembla més valuós citar alguns estudis sobre el nacionalisme que podrien trobar un anàleg en el pensament conservador dels nostres dies: Nacionalisme de Ernest Gellner, Nacionalisme d’Eric Hobsbawm o Sociedades Imaginarias d’Anderson en són una mostra. En altres cultures (no occidentals), la concepció del temps és significativament diferent. Bona mostra són les anomenades societats primitives on la idea de temps és circular amb una forta presència dels elements de repetició mística de la realitat. El retorn al temps primer, on el mite o mites es van desenvolupar, és un dels elements clau a l’hora d’analitzar cultures allunyades de la tradició judeocristiana. No estic en condicions de fer afirmacions més precises en aquest sentit, segurament per la dificultat d’entrar en la mentalitat d’una cultura radicalment diferent en la concepció del què aquí ens ocupa. És així, com la idea de Paradís en altres cultures deu ser radicalment diferent a la nostra. Per tots aquests motius, i d’altres que el lector pot anar desenvolupant pel seu compte, em sembla que una cosa que si que es pot afirmar sobre la recerca del Paradís és que necessariament ha d’incorporar el canvi. Amb això no es vol dir que la incorporació del canvi en un pensament polític ens porti al Paradís. Únicament s’està afirmant que el canvi és una condició imprescindible per a acostar-nos-hi. Dit amb altres paraules, si es vol arribar a concebre algun dia la realitat del Paradís s’ha de plantejar en termes dinàmics, i no estàtics com sembla haver-se plantejat fins el moment. Resulta evident que aquesta recerca del Paradís dinàmic no és en absolut trivial. Tant és així que no m’atreviria a dir que una ment humana sigui capaç d’abastar aquesta idea tant terriblement complexa. És potser aquesta no incorporació del canvi en el temps un dels factors clau que ha fet fracassar els intents de Paradís a la Terra? Vist el què s’ha vist, i estudiat el què s’ha estudiat (almenys fins el que l’autor d’aquest escrit té constància) no hi ha cap element que em permeti afirmar que això sigui possible. Malgrat tot, em sembla una constatació senzilla i important a l’hora, que pot servir per aquests que tanta ambició i il·lusió tenen per construir un Paradís polític i/o social en el nostre món i des de la nostra mentalitat.