Els proppassats 27, 28 i 29 de març es va celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la Conferència de Primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA). L’objectiu d’aquesta reunió era tractar les polítiques i estratègies de les institucions d’educació superior per tal de millorar l’eficàcia de las cada vegada més diverses organitzacions i sistemes d’educació superior europees. Un del temes que es va tractar i que òbviament està associat als resultats va ser el del finançament. Malgrat això i atès que a l’Estat espanyol el curs vinent es comencen a impartir els primers ensenyaments reformats d’acord amb les directrius donades per adaptar el sistema universitari estatal a l’Espai Europeu d’Educació Superior, el denominat procés de Bolonya, i que totes les universitats públiques estan en ple debat per configurar els seus plans d’estudi segons aquest model, alguns estudiants, molt pocs, i un reduïdíssim nombre de professors, han volgut aprofitar aquesta avinentesa per expressar les seves queixes i denunciar els suposats mals inherents a aquest procés. Segons ells, la reforma ha de destruir la universitat pública, mercantilitzar-la, posar-la al servei de l’empresa i impedir que els estudiants amb més mitjans econòmics puguin estudiar. Els qualificatius que s’han fet servir han estat molts, i tots ells basats en arguments força allunyats de la realitat. M’ha semblat que el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast és un lloc adient per fer un posicionament sobre el tema col·locant cada peça al seu lloc i explicant el meu punt de vista sobre quina és la situació d’aquest procés a Catalunya. En primer lloc és necessari assenyalar que l’adaptació del model espanyol al model que adopten la resta de països europeus permetrà l’equiparació de les titulacions a tota Europa i evitarà els absurds processos d’homologació que a vegades triguen anys a resoldre’s. Això s’aconseguirà amb un únic sistema de titulacions reconegudes i una facilitat de mobilitat d’estudiants i titulats. Tot plegat ajudarà al procés d’integració europea. Sens dubta una excel·lent notícia. Si ens centrem en l’actual situació a l’Estat, es canviarà definitivament el nostre estrany sistema de mesura que considera que un crèdit equival a deu hores de classe del professor i, en adoptar-se el crèdit europeu, l’ECTS, passarà a equivaler a la feina global que fa l’estudiant per assimilar la matèria, com passa a tota Europa. Cal assenyalar que això ja impera a la resta de països sense que tingui res a veure amb el procés de Bolonya. De fet ja es volia adoptar a Espanya a finals dels 80, però qüestions més relacionades amb el control de la feina dels funcionaris docents que amb la qualitat acadèmica ho van impedir. Així mateix, s’adopta un sistema de docència i aprenentatge que es basarà en una relació més intensa entre professorat i estudiants. A l’Europa de referència això ja és així amb independència del procés de Bolonya. Dos canvis que, al meu entendre, i de la majoria de la comunitat universitària són intrínsecament positius. Entre els aspectes negatius imputables estrictament a l’Estat espanyol i que ens diferencien d’Europa, podem constatar que el procés d’adaptació s’ha dilatat massa en el temps i mentre que en els altres països ja s’han implantat les reformes, aquí portem 10 anys parlant i fins ara realment no es comença. Per altra banda, el model de titulacions que va decidir aplicar el govern espanyol, si bé nominalment és el mateix que a Europa, en realitat divergeix. El govern va decidir adoptar un sistema homogeni de quatre anys. No deixa cap flexibilitat. Més encara, la seva obsessió centralista i homogeneïtzadora imposa un sistema administratiu rígid amb controls a priori impensables a l’Europa de referència. Així exigeix una “verificació del títol”, feta pel Consell d’Universitats previ un informe de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (l’ANECA), i sense la qual no és pot implantar el títol. Aquest informe de l’ANECA és un exhaustiu i detallat examen necessari per garantir des de l’Estat la idoneïtat del títol. Està clar que el Govern català i les universitats són considerades per l’Estat incapaces de gestionar adequadament les seves competències. L’Espanya moderna que convergeix a Europa no entén res de flexibilitat i autonomia. Per altra banda hi ha algunes qüestions que amenacen conduir al procés de Bolonya a un fracàs. La primera d’elles és el tema de les beques i aquest és l’únic aspecte en el que coincideixo amb els estudiants que s’han manifestat contra el procés. Si les seves reivindicacions s’haguessin centrat en aquest punt i no les haguessin embolicat en absurdes crides contra la mercantilització de la universitat i altres “perles”, els hagués donat suport sense dubtar-ho. La raó és clara. El nou model docent que comporta el canvi obligarà sense cap mena de dubte a una dedicació més elevada dels estudiants a la universitat, especialment pel que fa al treball individual. La referència europea són 1.500 hores per curs, distribuïdes en 40 setmanes, destinades exclusivament a l’estudi, comptant la permanència a la universitat, i amb aquest esquema estem preparant els nous plans. Està clar que això és equivalent a una jornada laboral ordinària i que pensar que els estudiants amb menys mitjans econòmics podran estudiar és un error. Només ho podrien fer estudiant mig curs per anys i doblant el temps destinat a la seva formació. Això seria una injustícia social evident i que no es pot permetre de cap de les maneres. La solució a aquest problema és que les beques universitàries també convergeixin a Europa. Deixant de banda el conflicte competencial del tema, l’Estat es nega a complir la sentència del Tribunal Constitucional i no traspassa totalment la competència a Catalunya i a sobre la discrimina, Espanya està a la cua d’Europa quant a recursos destinats: poques beques i de baix import. Si realment no es vol que la reforma sigui un rotund fracàs cal, aquest any, augmentar les dotacions i gairebé universalitzar els ajuts econòmics als estudiants, altrament les universitats acabaran rebaixant continguts per evitar suspensos i abandó massiu. Cal recordar que se les critica pels abandons sense tenir en compte les condicions dels estudiants. Un segon aspecte indefugible és el dels recursos humans i les infraestructures. El nou model obliga a una atenció més personalitzada a l’estudiant. És a dir, a la reducció de les classes nombroses i a la creació de grups de discussió professor – alumnes. Això vol dir més hores de personal docent o de suport a la docència. Igualment, aquest model de gestió de la docència exigeix espais adequats per desenvolupar-la. És obvi que discussions amb pocs alumnes no es poden fer simultàniament si només es compta amb aules d’elevada capacitat. Corregir això vol dir invertir en obres. De moment no he sentit res sobre com resoldre aquests problemes, ans al contrari, només he sentit veus sobre el cost gairebé nul de la reforma. Per a mi la conclusió és clara. La convergència europea és indubtablement bona. El que no crec és que els governs, català i espanyol, cadascú en l’àmbit de les seves competències hagin abordat seriosament la manera de resoldre els punts febles. Molts centres i departaments universitaris estan treballant però l’escepticisme és descriptible. Espanya, i Catalunya no s’ha quedat endarrere, s’ha caracteritzar sempre per legislar sense fer una memòria econòmica realista i una planificació adequada. Desitjo que aquesta vegada l’excepció confirmi la regla.

Entrevista a l’Enric Canela, President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, publicada a Euncet el divendres 1 de febrer del 2008. En aquesta entrevista, l’Enric Canela analitza de manera crítica el camí que s’està fent. Els polítics i l’estructura universitària de docència i recerca, comenta Canela, podrien ajudar molt més a fer camí cap a l’economia del coneixement. Quina diagnosi faria de la societat de la informació i del coneixement a Catalunya? La societat de la informació i la societat del coneixement. Aquestes dues expressions, de vegades, s’empren com a sinònims però a mi m’agrada matisar, en el sentit que faig servir més, potser incorrectament, societat de la informació per referir-me a l’ús i a la implantació de les TIC, i societat del coneixement per indicar la importància que té el coneixement en l’economia i en el benestar del país. Dit això, la societat del la informació encara és molt pobra a Catalunya. S’avança, però no prou. Així, per exemple, gairebé la meitat de la població no es connecta a Internet. La proporció és encara menor si considerem només els més grans de 45 anys. Si mirem les empreses, veiem que la meitat no tenen una pàgina Web, i només una petita proporció la fa servir per a transaccions; molt sovint són pàgines estàtiques sense gaire funcionalitat. Veiem que el Govern, en els seus programes, parla de “promoure l’ús de les TIC en tots els àmbits de la vida del país”, però aquesta promoció pràcticament no es percep. Jo diria que la majoria dels governants catalans tenen el ‘pensament analògic’. Si parlem de la societat del coneixement, en el sentit que m’he referit abans, tampoc no podem estar contents. Quin és el pes de l’economia basada en el coneixement, és a dir quan coneixement es transforma en valor, respecte al conjunt del PIB? Molt baix. Tenim molts indicadors, com és l’anàlisi de sectors, d’ocupació en alta tecnologia o de nombre d’investigadors per 1.000 habitants. Si analitzem aquest darrer indicador ens adonarem que a l’empresa el nombre és baixíssim. Els centres de recerca i els centres tecnològics són pocs i, a més, poc valorats. El pressupost en R+D del govern català fa riure. Torna a ser el mateix de sempre, que molta gent s’omple la boca amb paraules com societat del coneixement, economia del coneixement o transferència del coneixement, però les coses són diferents a l’hora de reflectir-ho en els recursos que s’hi destinen. Llavors, on cal apuntalar les millores que caldria fer? Hi ha dues coses que cal fer de manera immediata. La primera, en l’àmbit de la societat de la informació, és estendre l’ús d’Internet de forma universal. És igual on visqui una persona, ja que ha de tenir accés a la banda ampla a preu europeu. Els preus s’han d’abaixar i se n’ha de promoure l’ús. És una mesura que cal prendre urgentment. Cada dia que passa perdem competitivitat. I cal apostar per les indústries i serveis que les fan servir. Pel que fa a la societat del coneixement les coses són més complexes. Tenim un dèficit notable de vocacions en estudis de ciències i enginyeries. Altres països, com el Regne Unit, també se n’han ressentit, però han pres mesures per incentivar aquests estudis. Hi ha un dèficit en l’educació, manca capacitat de pensament abstracte i massa poques empreses aposten per la recerca i la innovació. Hi ha un drenatge continuat de talent cap altres llocs, fins i tot de l’Estat. Catalunya no és motor en aquest àmbit. Un dels pocs sectors on encara anem per davant a l’Estat és en el biotecnològic, però es posen massa traves al seu avenç. Massa burocràcia, per exemple. És al Govern a qui li toca posar-se al capdavant i arrossegar i des de la societat civil intentem ajudar. No podem sentir-nos feliços perquè creixem un determinat percentatge del PIB a l’any, menys encara quan la inflació és alta perquè així perdem competitivitat. Guanyar-la vol dir reduir el pes de mà d’obra poc qualificada a l’empresa i augmentar el de les empreses del coneixement. L’entitat que presideix farà una ronda de trobades amb els candidats del partits polítics representats al Congrés que es presenten a les properes eleccions generals. Què n’espera dels programes dels diferents candidats per a l’impuls de la societat de la informació i del coneixement? La idea fonamental és que els candidats coneguin quin és el posicionament del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Els donem un document amb les idees bàsiques per tal que reflexionin sobre els nostres plantejaments. Volem escoltar què tenen a dir sobre la societat del coneixement, i com creuen que hem de tenir una economia forta basada en el coneixement. Volem un diàleg, reduït, és clar, no hi ha gaire temps i en general als assistents els agrada el debat. Per això no els demanem respostes immediates, durant la trobada, però sí que volem veure, en els programes electorals, respostes a les qüestions que els plantegem. Abans ha parlat del paper del Govern català en la societat de la informació i del coneixement. Precisament ara està en ple procés d’elaboració del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació a Catalunya. Com valora aquest Pacte? El Pacte és en si mateix positiu, però no estic d’acord en com s’està desenvolupant en aquests moments. Al meu parer, els pactes s’han de basar principalment en els objectius, i no tant en les estratègies per deixar en mans del Govern la tàctica més convenient en cada cas. Discutir les tàctiques només conduirà a la frustració. Si ens centrem en la discussió que en aquest moment està sobre la taula, el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, el que cal és decidir on volem ser d’aquí uns anys, és a dir quin percentatge del PIB volem que Catalunya destini a la recerca i la innovació. I un cop acordat, preveure qui ho haurà d’aportar, sector públic o sector privat. Aquest és el primer punt i sense aquest acord previ res no farem. No sembla que de moment les coses vagin per aquest camí. No he sentit res sobre els recursos necessaris i d’on han de venir. Jo crec que aquest ha de ser el primer acord polític. Creu que la innovació es reserva per a les empreses i la recerca per les universitats? La innovació la pot, l’ha de fer tothom, però en el sentit que habitualment ens referim a ella, és empresarial. La recerca no, La recerca bàsica correspon a les universitats i centres de recerca, mentre que l’aplicada correspon més a empreses o instituts dedicats a això. Això no ha de ser obstacle, de fet és desitjable i necessari, que les universitats i centres de recerca també dediquin esforços a la recerca aplicada. És desitjable que de les universitats i centres de recerca surtin empreses fruit de la recerca, els spin off. Això vol dir que els investigadors d’universitats i centres de recerca han de dedicar una part dels seus esforços i temps a aquesta activitat. Els països que hauríem de prendre com a referència tenen un nombre gens menyspreable d’empreses d’aquest tipus i, també, moltes patents. És una assignatura pendent del sistema català. De totes maneres, per què hi ha aquesta manca de diàleg públic – privat que dificulta la transferència de coneixement que hauria de generar resultats en benefici del desenvolupament econòmic i social del país? Vivim separats, manquen espais de relació, potser sobren oficines de transferència de resultats i manca diàleg real. Qui en té la culpa? Ningú i tots. S’ha de percebre la necessitat no teòricament, s’ha de sentir que sense relació universitat – empresa estem abocats a la ruïna. Fa poc el Cercle va celebrar la Jornada ‘Debat ´07: La Recerca, la Innovació i la Col·laboració Universitat – Empresa’. Entre les principals conclusions destaca que Catalunya té una gran capacitat per fer el diagnòstic dels principals dèficits que impedeixen que ens integrem en l’Economia del Coneixement, però alhora també hi ha una nul·la capacitat per fer les accions necessàries per resoldre el problemes detectats. També es va assenyalar que l’administració hauria de ser capaç de facilitar les coses per tal que empreses i investigadors puguin desenvolupar els projectes; així, per exemple, el cost per crear una empresa, en temps i diners, és dels més alts d’Europa. I en relació amb l’Estat, Catalunya destaca per la seva capacitat de crear problemes, excés de burocràcia, fiscalitat més elevada, dificultat d’obtenir terreny, manca d’acord entre administracions, etc.. En definitiva, grans dificultats per fer que el talent i el capital que som capaços d’atreure trobi les condicions adients per instal·lar-se a Catalunya. Una altra conclusió destacada va ser que l’administració hauria de potenciar la demanda de productes d’alt valor afegit generat per empreses i investigadors. No té cap sentit que l’administració subvencioni la creació d’empreses i no actuï com a client d’aquestes empreses. Potenciar la demanda local, sempre que preu i qualitat siguin adients, és la millor manera de fomentar que les empreses reïxin i alhora generin demanada a les universitats. La realitat és que l’economia de guany ràpid, la construcció per exemple, ha funcionat fins ara. La visió dels empresaris és que té poc sentit invertir en coneixement si poden aconseguir diners d’altres maneres. Tanmateix, penso que tenim un problema greu. Catalunya té una tradició com a país industrial, però sembla cada cop més evident que la globalització, la deslocalització d’activitats i el creixement de la producció a Àsia obliguen a redefinir les bases d’aquesta activitat industrial. No hi ha dubte que les empreses que basen la seva producció en la mà d’obra poc qualificada i intensiva hauran de tancar i el que cal és ajudar-les a reconvertir-se o a ben morir. És a dir, hauran d’apostar per l’economia del coneixement o tancar. I, com deia abans, moltes veus denuncien que el talent acaba marxant fora. Com s’hauria de redreçar aquesta situació? Aquesta pregunta és molt fàcil de respondre. El talent, com tothom, cerca, finalment, una feina estable i ben remunerada. El nombre de llocs de treball destinats a la recerca és molt baix, a Catalunya. Els salaris fan riure. Posaré un exemple: tenim uns projectes de caràcter estatal que es denominen CIBER. Els salaris els fixen per a tot l’Estat i no els podem modificar. Un investigador postdoctoral, l’hem de contractar per un salari anual de 25.242 euros, catorze pagues. Això és menys del que cobra un Tècnic Grup III a la universitat que, en alguns casos, hi ha de tot, no fa cap feina qualificada. És a dir ens trobem que hem de contractar doctors que han dedicat tota la vida a formar-se, que en general tenen més de 30 anys, a preus inferiors a molts que no tenen ni la Formació Professional. No estic en contra de què la gent es guanyi la vida, però algun incentius hi ha d’haver, no? El sistema espanyol, en el que estem immergits, és, en aquest aspecte, deplorable. Per tant, quin model de recerca i innovació creu que s’hauria de potenciar? No es tracta tant de model, si no de crear una carrera d’investigador, de crear llocs de treball -estem encara lluny d’on hauríem d’estar- i de pagar salaris dignes. La política del Govern espanyol sobre recursos destinats a projectes ha millorat molt, jo diria que el president espanyol s’ho ha cregut i aposta, encara que manqui molt per fer. Però és que el Govern català, tot i parlar de pactes, no fa res. Andreu Mas-Colell va iniciar una política molt clara, amb visió de futur, amb pocs recursos, encara, però anava pel bon camí. Carles Solà va aconseguir mantenir-la i fins i tot en alguns àmbits va fer coses noves. Després, terra erma. Va desaparèixer el departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) i, malgrat la voluntat d’algunes persones del Govern, no voldria posar a tothom en el mateix sac, tot es va desfer com un terrós de sucre en aigua. Veurem què passa a partir d’ara. Des que el DURSI va ser eliminat, no s’ha fet res de bo. Costarà molt recuperar el punt on érem. En l’àmbit de la recerca, sort en tenim, de Madrid. Precisament, vostè ocupa i ha ocupat càrrecs de responsabilitat a la universitat i a l’administració pública, i més en concret en el mateix DURSI. Des d’aquestes posicions, quina visió ha pogut obtenir del sistema d’educació superior a Catalunya? Bé, a la universitat sí que hi vaig tenir responsabilitats, al DURSI molt poca: un programa de promoció de les universitats de Catalunya que, malauradament, el Govern va eliminar. Ara les universitats públiques ho estan recuperant sense el paraigües del govern. Sobre el sistema d’educació superior català… pel que fa als aspectes docents, les universitats són bastants comparables a les europees, si bé existeix un abandonament i una repetició de cursos elevats. El problema és que el sistema educatiu global no funciona. No m’estendré, ha sortit prou aquests dies a tots els mitjans. No crec que se li escapi a ningú que si els estudiants arriben amb una preparació baixa, els resultats seran pitjors. En aquests anys, bastants anys, el nivell ha anat disminuint. Amb tot, els graduats surten ben preparats per al mercat de treball. Sobre la recerca, és comparable amb les limitacions que imposa el sistema. El problema és clarament estructural. A la universitat li manquen recursos i unes normes noves. Recentment s’ha modificat la LOU i no s’ha fet res per acostar la universitat espanyola als models imperants a Europa. Seguim amb rectors escollits per la comunitat universitària, comunitat que només es representa a ella mateixa; rectors que no poden escollir el seu equip; degans i directors de departament que poden, dic poden, actuar com a contrapoders del rector i, en tot cas, el rector, si ells no ho volen, no els pot manar. Tenim uns consells socials inoperants, unes universitats que no rendeixen comptes a la societat dels diners que aquesta posa en les seves mans. La universitat necessita més diners, però sense canvis profunds en la seva estructura de govern aquests recursos no serviran de res. El nostre sistema es basa en el voluntarisme. És impossible millorar, resoldre bé els problemes de la universitat i de la recerca mentre depenguin d’una funció pública absolutament mancada d’eficàcia. Ha mancat valor polític al conjunt dels partits espanyols per abordar la reforma de la Funció Pública, ni tan sols ho esmenten als seus programes. Ens trobem en una situació on no existeix cap mena de diferència entre el tracte i remuneració que rep una persona amb iniciativa, que compleix amb les seves obligacions laborals, amb el que rep una altra que no faci la seva feina i que practiqui l’absentisme. Estem en un sistema on un delinqüent no pot ser separat de la seva feina o acomiadat. És fàcil saber el nombre de funcionaris o assimilats que té l’Estat i el nombre d’acomiadaments i sancions anuals. No tenim res contra la Funció Pública, però això no pot seguir en la mateixa situació. Com s’hi posa remei? Per tant, creu que el sistema universitari català i espanyol estan ben posicionats a nivell europeu i internacional? No, però vistes les circumstàncies no podem més que estar relativament satisfets. La qualitat de la recerca de les universitats és bona. En els rànquings internacionals destaca especialment la Universitat de Barcelona que és la primera de les de l’Estat. En un recent rànquing alemany dedicat a analitzar la situació de les ciències experimentals i matemàtiques es troba situada entre les 60 universitats excel·lents en recerca entre més de 4.500. Les raons que motiven la dificultat per avançar més es troben en el finançament i en la rigidesa del model de contractació, en la manca d’autonomia i en les limitacions legals. Com es pot fer atractiva per als millors investigadors una universitat que no pot pactar salaris i condicions laborals? Ja he comentat el que podem pagar a un investigador postdoctoral, cosa que no genera entusiasme entre els investigadors del mercat global. La universitat tampoc pot seleccionar els estudiants, a diferència del que passa a les millors universitats del món, segons afirma un recent document del Grup Bruegel elaborat per prestigiosos especialistes, entre ells, el professor Mas-Colell.