Arrel del estudi de l’oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica sobre els efectes de complir Lisboa-2000 La setmana passada en Pere Monràs, ex-president de la nostra associació, va enviar-me un document en el que es parlava sobre què passaria si es complissin els Objectius previstos al 2000 en l’estratègia de Lisboa enfocats a convertir i fonamentar el creixement d’Europa en l’economia del coneixement. El document era un estudi elaborat per la oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica (CPB). En ell s’afirma que si s’assumissin els desafiaments de Lisboa, l’economia europea i la qualitat de vida millorarien considerablement fins al 2025, tot indicant que la renta per càpita de l’UE25 podria créixer un 25% y un 10% la taxa d’ocupació. Els guanys serien generalitzats per tots els països de la Unió. En el cas d’Espanya, explica l’informe, indica que si es posen en marxa estratègies favorables a la innovació, es consolidarien i incrementarien els recursos de R+D+i, es facilitaria la mobilitat estructural i el PIB creixeria un 15,7%. Assumir els reptes de Lisboa, vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica. Cal entendre i acceptar que estem en una fase de transformació molt àmplia, i que Europa ho fa amb una situació d’incertesa, de manca de lideratge i amb fortes asimetries internes. Són uns canvis que requereixen noves capacitats i fonamentalment “aquelles que permeten generar, assimilar i aplicar els sabers”, un fet que comporta assumir els reptes de l’aprenentatge amb plenitud, força i convicció, desterrant l’esgarrifós fracàs escolar tot assolint alts nivells en la formació continuada. Hom recorda amb preocupació que el Consell de Lisboa va establir cinc objectius quant a l’educació per al 2010, un d’ells fitxava que la no finalització dels estudis obligatoris no podia superar el 10%, una xifra molt llunyana del més del 25 % actual. El document que va enviar-me en Pere, va coincidir en que jo finalitzava la lectura del llibre Els sistemes educatius europeus: ¿Crisis o transformació?, editat amb el numero 18 per la Col•lecció d’Estudis Socials de la Fundació La Caixa, un rigorós i excel•lent estudi dirigit per Joaquim Prats i Francesc Raventós. L’estudi està ple de dades que cal analitzar. Consta que el 28% dels estudiants no assoleixen la titulació de l’ESO, -11 punts per damunt d’Europa que és de 17%-; També, que el 29,1% dels estudiants universitaris o de formació professional entre 18 i 24 anys no finalitza els estudis, -quant la mitjana de la UE25 es del 16,5%-; que la inversió pública en educació a Espanya és del 4,9% del PIB, 1,3 punts menys que la mitjana dels països de la OCDE., potser una de les causes, segons indicà la pròpia OCDE, per les que Espanya ocupa el lloc 24 dels 28 països avaluats quant a ranking d’èxit del sistema educatiu, una llista liderada per Finlàndia. Unes xifres que no ens porten a millorar el fet de que sols un 40% dels espanyols entre 25 a 65 anys tinguin estudis de grau mentre que en la majoria de països Europeus la xifra oscil•la entre el 50 i el 75%. Tots aquest fets van portar-me a recordar el que deia el Cercle al 2002, gràcies al treball d’un ampli grup d’associats, sobre la formació com a conseqüència d’analitzar i formular els reptes a afrontar per les societats pròsperes en el si de la Societat del Coneixement. Deia llavors el Cercle: “ … uns dels quatre reptes cabdals a afrontar en els propers anys és l’educació dels seus ciutadans i en especials dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual i les actituds que possibiliten aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles interrelacionant-les per generar els coneixements que permeten afrontar exitosament els desafiaments que sorgeixen…., una formació que ha de contemplar les etapes primeres relatives a adquirir la formació i educació bàsica, fins a les adreçades a mantenir i ajustar els coneixements que possibiliten l’aportació de valor en el context del mercat laboral global i canviant. Una formació o aprenentatge que combini alhora l’adquisició dels coneixements abstractes, (aquells que permeten continuar comprenent i incorporant-ne de nous), i els coneixements instrumentals, (que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment) amb els coneixements actitucionals, que permeten el treball interdisciplinari en un context de canvi accelerat…” . El Cercle, tot alertant del fracàs escolar i de la falta de polítiques formatives encaminades a incrementar la competitivitat dels treballadors i la seva polivalència possibilitant a la vegada l’increment de la taxa d’ocupació del país, reclamava llavors polítiques encaminades: a incrementar l’esforç en formació continuada; a ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”; a dotar als pedagogs de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement; construir nous materials didàctics per possibilitar l’ús dels coneixements adquirits de tal manera que ‘’ L’experiència com a informació assimilada i contrastada pugui ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització”. Han passat gairebé 4 anys des de que el Cercle analitzava els reptes de les societats pròsperes i efectuava propostes per afrontar amb rigurositat el repte de la formació, i ara cal dir amb contundència: el nostre sistema educatiu no ha millorat. El que demanàvem llavors i que ara he volgut recordar segueix essent requerit i ho és amb urgència. Cal doncs assumir-ho i ara a l’ombra del nou estatut que s’apropa, exigir que es prioritzin les polítiques per avançar en la societat del coneixement, i en especial la formació, ja que de fer-ho o no ens juguem el futur de la nostra competivitat econòmica, o el que és el mateix: el benestar i el desenvolupament social. Antoni Garrell i Guiu Febrer 2006

L’informe publicat pel “Consejo Asesor de las telecomunicaciones de la Sociedad de la Información” posava en evidència que Espanya ocupa les últimes posicions en el compliment de l’Agenda de Lisboa. Per a molts és preocupant constatar el valor de l’indicador de R+D+i, el qual tan sols arriba a un baix 3,93 (sobre 7) quan Finlàndia assoleix un 5,87, o el 4,32 corresponent a la iniciativa empresarial en contraposició al 5,62 del Regne Unit, o el d’empresa en xarxa que assoleix un 6,51 en Dinamarca i tan sols un 5,34 en Espanya. De l’anàlisi de les dades se n’extreu que Espanya presenta uns valors molt inferiors als dels països capdavanters, del Nord d’Europa, i té una tendència a l’increment de la distància amb ells. També criden l’atenció els indicadors relatius a l’empresa en xarxa, ja que la necessitat de col·laborar per competir és cabdal per assolir la innovació i afrontar els desafiaments del mercat global; fet especialment crític per a Catalunya, on el 85% de les empreses tenen un volum molt petit. Són diverses les raons que expliquen aquests fets, però de totes elles una és essencial: la necessitat de facilitar la comunicació i la transmissió de la informació entre els diversos agents en temps real, una informació que no pot estar sotmesa a restriccions arrelades en la connectivitat o en la disponibilitat d’ampla de banda suficient. Capacitat d’enviar i rebre informació que esdevé encara més necessària en un moment en el que és tan imprescindible invertir en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i) com en ‘Connectar i Desenvolupar’ (C+D). Que a Espanya i Catalunya, amb independència de les diverses raons que ho justifiquen, com l’escassa eficiència en l’ús dels nous instruments, hi hagi retard en la incorporació de les connexions de velocitats escaients als desafiaments de l’economia del coneixement, es pot extreure de l’informe de la OECD ‘Broadband Statistics’ de juny d’enguany on Espanya ocupava amb 3,9 connexions de banda ampla el lloc 21 del 30 països membres. Un lloc que no és corresponent amb l’onzena posició que ocupa en el ranking de l’índex sobre l’entorn macroeconómic. Això evidencia que Espanya no ha desenvolupat la seva potencialitat quant a l’ús de les tecnologies computacionals i telemàtiques, i ens alerta del perill de pèrdua de competitivitat si no s’assumeix aquest fet. El mateix informe explica que en el període gener-juny de 2005 les subscripcions de connexió de banda ampla s’havien incrementat un 15,12%, assolint la xifra de 137 milions, que representava un 11,8% del total. El país que manté el liderat quant a penetració de banda ampla és Corea amb un 8,93% de les connexions totals (una de cada quatre). El segon lloc l’ocupen el Països Baixos (2,66%), seguits per Dinamarca amb 0,86% del total. Espanya, amb un 9,3% de connexions amb banda ampla està 2,5 punts per sota de la mitjana de l’OCDE. Si bé aquestes dades certifiquen la necessitat de polítiques per avançar en aquest camp, no podem obviar que en el últims mesos a Espanya amb el Programa Ingenio 2010 i a Catalunya amb el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicació i el Pla de Continguts i Serveis s’intenta solucionar aquest desajust. Respecte a Catalunya, atesa la urgència de les mesures requerides, caldria considerar tres aspectes: abans de desplegar noves infrastructures caldria portar les ja existents al seu màxim potencial, tot comptabilitzant les polítiques pròpies de les empreses de telecomunicació amb l’obligat desenvolupament del país; prioritzar les actuacions encaminades a que el teixit productiu disposi dels productes i serveis telemàtics requerits, i en tercer lloc, potenciar decididament el desenvolupament d’un fort i potent sector TIC sense oblidar-se d’actuacions que protegeixin i estimulin les seves inversions. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement

Aquest matí he observat el port de Barcelona tancat pels vaixells de pescadors catalans sota l’atenta mirada de les autoritats portuàries conscients de les limitacions i incapacitats per posar fi al bloqueig. Un xic més enllà un nombre significatiu de vaixells de tota mena apuntaven la proa vers la bocana del port mentre esperaven rebre l’ordre de posar fi a la seva protesta per part dels seus companys que negociaven a Madrid la reducció -’subvenció’- del preu del gasoil, tot obrint la porta a noves protestes de tots aquells als qui la pujada del preu dels hidrocarburs els afecta molt directament. Un bon amic i company del Cercle, amb qui compartia la visió, ha trencat el silenci tot preguntant-se ‘sobre els límits del dret de vaga’ i fins quant ‘la llibertat d’un col•lectiu pot condicionar la llibertat dels altres’. A la seva pregunta jo vaig contestar amb una altra: És justificable, en un món globalitzat, mantenir una activitat productiva que requereix ésser subvencionada?. La nostra conversa va girar sobre el model energètic basat en el consum intensiu de petroli, la legitimitat e idoneïtat, en un món obert i sense fronteres, de mantenir les activitats econòmiques molt dependents de les subvencions, la finalitat de les mateixes i del convenciment, per a molts, de que el seu objectiu bàsic és el d’afavorir activitats d’interès general immediat tot descuidant les iniciatives que permeten afrontar els reptes del futur. Un interès general sempre considerat a escala local, ja que mantenir subvencions a la despesa ordinària, no sols no soluciona els problemes, sinó que impedeix, amb freqüència, el desenvolupament d’iniciatives de futur dels països avançats i el progrés d’aquells països que per el seu nivell econòmic poden donar rendibilitat a activitats inabordables en el si de nacions pròsperes. Les protestes dels pescadors, les freqüents tensions entre els agricultors, les problemàtiques permanents que aborda la indústria i la seva permanent pèrdua de llocs de treballs, les amenaces que afronten diversos sectors sotmesos a la competència de localitzacions amb legislacions i costos molts distants a les nostres, són, sens dubte, la prova evident que el model de desenvolupament econòmic, requerit per generar els recursos que garanteixen el benestar, el progrés i la pau social, no pot fonamentar-se, en els països pròspers, en activitats de baix valor afegit, i a la vegada certifica que els objectius establerts en Lisboa estan lluny d’ésser complerts tant per Catalunya com per Espanya. Precisament l’informe publicat recentment pel “Consejo Asesor de las telecomunicaciones de la Sociedad del Información” evidencia que Espanya ocupa les últimes posicions en quant al compliment de l’Agenda de Lisboa. És preocupant constatar el valor de l’indicador corresponent a R+D+i, un baix 3,93 (sobre 7) quan Finlàndia assoleix un 5,87; o el d’empresa en xarxa que assoleix un 6,51 en Dinamarca i tan sols un 5,34 en Espanya, o el 4,32 corresponent a la iniciativa empresarial en contraposició al 5,62 del Regne Unit. De l’anàlisi de les dades es constata que Espanya presenta uns valors molt inferiors als dels països capdavanters, que segueixen essent els països del Nord d’Europa, i amb una tendència a l’increment de la distància amb ells. Si aquestes són les dades, -que més enllà de la bonança de les magnituds macroeconòmiques fonamentades en gran mesura en el creixement del consum intern-, certifiquen els pobres avenços de la Societat del Coneixement al no afrontar els reptes de la innovació i de l’economia del coneixement, hom no pot obviar els enormes esforços de moltes empreses i col•lectius per abordar els desafiaments de la globalització, que exigeix capacitat de innovació en organització, producte i tecnologia; centrar-se en activitats intensives en coneixement i configurar aliances tot cooperant per competir en els mercats globals. Són esforços que exigeixen l’atenció i actuació decidida de les Administracions creant ecosistemes que facin possible la transformació del model socioeconòmic del país. Polítiques que són a llarg termini i que no aporten rèdits electorals però de l’abordabilitat de les quals depèn el futur del país i la capacitat de retenir entre nosaltres aquells ciutadans més talentosos i capaços de convertir l’avenç científic en progrés social. Subvencionar depesa tot mantenint activitats no rendibles o invertir en innovació i progrés, és probablement un dels dilemes que afronten els col•lectius més avançats i pròspers. Despesa i inversió és una dicotomia que ha de ser abordada sense dilació, sabent que el repte no és mantenir el present sinó garantir el futur, fent-ho però preservant la reconversió dels sectors afectats, endegant polítiques per facilitar la reinserció al mercat laboral dels treballadors dels mateixos, i no barrant el pas del desenvolupament d’aquells col•lectius i territoris que han de fonamentar, avui per avui, el seu progrés en la competitivitat que aporta el cost de la seva mà d’obra. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement 27 Octubre 2005.

Ens trobem en un moment on l’impuls econòmic dels països es confon, amb excessiva freqüència, amb una crispada competència territorial. El món en la seva globalitat, però molt especialment les societats més avançades i pròsperes, afronten una etapa per la qual molts dels ciutadans no han estat preparats. Avui molts pensadors encara estan ancorats en els aspectes associats a la fi de la modernitat dels anys 70 i inici de la postmodernitat sense donar-se compte de que la Societat del Coneixement obliga a analitzar i actuar d’altres maneres. Si bé els plantejaments emprats eren vàlids als 70 i 80, l’eclosió tecnològica, la liberalització mundial, la interdependència econòmica a escala planetària, l’evidència de la importància del capital humà com a factor determinant del progrés més enllà de les riqueses naturals (la comparació de l’evolució dels PIB en la dècada dels 90 entre països com Veneçuela i Taiwan n’és un bon exemple), la confrontació de models culturals sorgida en la dècada dels 90 i feta realitat al 2001 posen evidència que la societat del coneixement exigeix actuacions encaminades a disposar d’organitzacions capaces d’actuar, i desenvolupar-se, a nivell mundial tot disposant de la capacitat de generar els recursos requerits per garantir la generació i aplicació de nous coneixements en un context de societats i col•lectius humans que fan del progrés humà i el desenvolupament de la riquesa, per garantir la formació, l’objectiu definitiu i últim de les seves actuacions. Conseqüentment tot col•lectiu i poble que vol preservar el seu futur necessita d’organitzacions capaces de generar els recursos econòmics que garanteixen el seu desenvolupament i benestar. Una generació de riquesa que ha d’abordar-se des dels desafiaments de la societat del coneixement, és a dir des de la voluntat de posar al bell mig de l’activitat productiva, cultural i relacional el saber i el respecte requerit per la diversitat cultural en la que ha de desenvolupar la seva activitat. Organitzacions i empreses que puguin amb solvència afrontar els reptes de la globalització, la competitivitat, la recerca, la innovació, la localització/deslocalització, .., empreses que es regeixin pels valors i principis que caracteritzen els col•lectius que les han fet sorgir i desenvolupar. Empreses locals i d’abast internacional, amb centres de decisió propers és el que permet als col•lectius humans ‘existir’ a escala planetària i garantir el seu futur. L’equilibri econòmic i l’autèntica riquesa en un país o territori passa per assolir un teixit productiu múltiple, que fuig dels sectors especulatius, dotat de petites, mitjanes i grans companyies, innovadores tant si la seva activitat és tradicional o bé vanguardista. És des d’aquests plantejaments des d’on s’observa esperançadament el procés obert per Gas Natural amb Endesa. Disposar de grans empreses és important i si bé és sempre positiu per a la projecció del país que les ha esperonat –no oblidem que el que avui és Endesa, fa vint anys eren diferents empreses que es van integrar en un procés similar al que ara es proposa- i el desenvolupament econòmic, científic i social a mig i llarg termini, normalment també repercuteix positivament a curt plaç pels ciutadans que accedeixen als seus serveis tant des d’una òptica econòmica com de qualitat dels serveis. I això si l’activitat o els serveis prestats per l’empresa es desenvolupen en un marc de llibertat, de competència i de no exclusivitat, fet que sol complir-se gairebé sempre en els països, o agrupacions de països que coordinen les seves actuacions i regulacions de mercats amb rigor i submissió a la Llei. Aquest és el cas de la Unió Europea i de l’energia on la liberalització s’ha efectuat amb molta més rigorositat que en altres àmbits on es pateixen posicions dominants i falques al progrés i la competitivitat. Des de la societat civil ens preguntem per què totes les espurnes que ara es llencen van cap al debat territorial. No van manifestar-se mai en contra dels processos de concentració amb direcció inversa, que són, d’altra banda, els que sovintegen més en els últims vint anys. Parlem en positiu, impulsem l’equilibri i el desenvolupament dels territoris, cadascú aprofitant bé les seves oportunitats. Què té de dolent crear una empresa emblemàtica a nivell mundial, amb la millor capacitat per competir, i que sorgirà de la fusió de dues empreses que estan ubicades en comunitats diferents de l’Estat Espanyol? Doncs no tindrà cap inconvenient, si això és el que volen els seus accionistes i a més no s’oposa a la competència ni als drets dels consumidors. Els ciutadans de Catalunya com a col•lectiu humà que és i es sent amb signes d’identitat propis i no excipients en el si de l’Estat Espanyol, tenen la voluntat d’existir i projectar la seva imatge i tarannà a nivell mundial, i això en el segle XXI es fa amb empreses capaces de competir en mercats globals. Tot generant a la vegada les organitzacions que permetin aquest fet i el seu desenvolupament en el si de la societat del coneixement. Els governants han d’entendre que l’equilibri, també l’econòmic i empresarial, és la base de la llibertat i comporta un requisit imprescindible per conviure sense el qual el poble català no podrà trobar el seu lloc harmònic dintre de l’Estat. Conseqüentment vertebrar la generació d’una gran empresa, amb independència d’on acabi ubicada la seva seu, no és només una bona noticia si no que es mereix tot el respecte per part dels polítics. També hem de vetllar per a que les actuacions encetades per fer-la possible puguin treballar des de la independència empresarial i el rigor professional que mereixen els accionistes i treballadors. En aquest cas i com sempre la independència i el respecte dels tres pilars que constitueixen tota societat: l’Administració, les empreses i la Societat Civil és cabdal. Cal doncs actuar en conseqüència. Antoni Garrell President del Cercle per al Coneixement Rodolfo Fernández Vocal de la Junta Directiva del Cercle i Coordinador de l’Àmbit Aplicació del coneixement i empresa

Amb l’arribada del mes de juliol finalitza un nou període d’activitat del Cercle i s’obre el parèntesi estival. El període setembre 2004 – juliol 2005 ha evidenciat la majoria d’edat del Cercle, amb la finalització del mandat de la junta fundacional presidida per en Pere Monràs i la constitució de la nova per el proper trienni, un relleu que es produirà novament no mes enllà de novembre 2007, i la posada en marxa de la Fundació Cercle per al Coneixement, constituïda a instàncies de l’associació i amb el suport decidit i compromès d’alguns associats. La majoria d’edat de la nostra associació, camí dels 200 associats, arriba en un moment complicat per al nostre país i també per al món. La distància entre els països i col•lectius que han afrontat els reptes de la societat del coneixement amb decisió i aquells que encara dubten del camí a seguir s’ha fet mes gran, i conseqüentment les possibilitats de progrés econòmic i social han disminuït per aquest últims, massa sovint més embarcats en lluites per la identitat que en polítiques encaminades a progressar des de la mateixa. Al Cercle considerem que els reptes bàsics a afrontar són aquells derivats de la societat del coneixement, és a dir: afrontar l’ eterna formació, educació i aprenentatge; desenvolupar polítiques per possibilitar que l’avenç científic esdevingui progrés social facilitant la col•laboració entre la indústria, els centres de recerca i universitats; establir polítiques per facilitar la internacionalització de les empreses tot incentivant la cooperació per competir; desenvolupar mecanismes per garantir la qualitat de vida i el progrés social. Tots aquests objectius requereixen actuacions decidides abordades com a ‘projectes de país’, que malauradament a Catalunya segueixen sense ser afrontades amb decisió i contundència. Al Cercle, per tant, hem de redoblar els esforços com a societat civil per posar el nostre gra de sorra per fer-ho possible, ja que en aquests reptes resideix el progrés i el futur de les noves generacions de ciutadans catalans. Aquest és l’ànim que ha guiat les activitats de la nostra associació aquest últim període i el que ens ha de guiar en el proper. Les activitats fetes: sopars debat sobre internacionalització i competitivitat, jornades de treballs sobre competitivitat, recerca i innovació, infrastructures, la posada en marxa del programa de TV imagina – una plataforma per donar la paraula públicament als associats del cercle -, la nova web que facilitarà la interrelació dels associats, les reunions amb l’administració de Catalunya i de l’Estat, … etc., són l’evidència del que afirmem. Tot un conjunt d’activitats fetes des de el ‘voluntarisme’, la independència i la generositat de tots els associats. Una generositat de la qual em sento orgullós com a president. El proper setembre reiniciarem les activitats, que començaran la setmana del 19 de setembre amb un sopar-debat sobre recerca i PIB amb el secretari d’estat espanyol de recerca, i amb dos sessions de treball (de 19h a 21h), una a l’octubre corresponent al tercer trimestre sobre finançament, i una al novembre (quart trimestre) sobre les relacions Catalunya – Estat i com ‘influir’ en la política estatal. Ara estem ajustant amb les opinions de molts dels associats les mateixes i esperem al llarg de setembre poder-les posar a la vostra consideració. Amb el desig que tingueu un bon estiu i merescut descans, rebeu tots la més cordial salutació. Antoni Garrell i Guiu President

Al gener de 2005 va esdevenir realitat l’eliminació de les quotes existents limitadores d’intercanvis comercials entre països, en concret les quotes tèxtils. La liberalització mundial esdevindrà realitat, amb ella finalitza el llarg període de globalització o ‘internacionalització’ consistent en col·locar els productes disponibles en nous mercats, tot buscant tant les avantatges dels tipus d’interès i canvi com els menors costos de les matèries primeres, els subministraments o la ma d’obra. Amb la liberalització plena del comerç s’inicia una globalització en la que el repte és “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, Un procés que afecta fortament tant al mercat del treball, trencant els models en que les comunitats i els col·lectius humans han centrat la seva activitat productiva i organitzacional, com a les potencialitats dels territoris. La liberalització arribà en un mon configurat en tres grans blocs: L’Asiàtic, al que al competitiu i avançat Japó, s’han afegit la Ýndia amb 1.050 milions d’habitants, la Xina amb: 1.200 milions i creixements superiors al 10%, Corea, Taiwan, Indonèsia, Tailàndia. Aquest països configuren un àrea amb costos altament competitius, col•lectius humans preparats, aplegant gairebé 1/3 de la classe consumidora mundial, uns 500 milions de persones. USA, amb un model econòmic avançat i consolidat, amb xifres d’atur baixes, nivells de recerca elevats, i indicadors d’innovació creixents. I Europa, amb índexs de recerca i innovació baixos i amb un model polític, econòmic i social en construcció, fet que origina l’absència de projecte clar de futur i dificulta la competitivitat i la requjerida presa de posicions. L’evolució de la globalització, entesa com internacionalització, cap la globalització entesa com optimització dels processos de generació de valor, comporta tot un conjunt de mesures, entre elles: Aprofitar totes les oportunitats de mercat i no sols les derivades dels costos o competències professionals; Configurar i esperonar el funcionament de les xarxes existents; Obtenir rendibilitat dels actius intangibles de les organitzacions i els territoris; Reformular les potencialitats mitjançant aliances estratègiques i tàctiques; Assolir la simultaneïtat en l’estratègia i l’execució; I assumir els compromisos i estratègies globals conjuntament i compatibles amb les locals. Aquest reptes que presenta la globalizacio del segle XXI, s’enquadren en el marc de la Societat del Coneixement, conseqüentment de l’economia del Coneixement. En aquest aspecte cal constatar que el fet d’incorporar coneixement als processos productius no es quelcom nou, La societat industrial també es caracteritzà per incorporar el coneixement en els processos productius, però hi ha tres aspectes característiques que diferencien l’era actual de la precedent:

1. El temps requerit en el segle XX, l’era industrial, per incorporar el coneixement als processos productius era gran, normalment transcorrien anys abans de que l’avens científic i tecnològic es convertia en PIB. Ara es tot el contrari, el anys s’han convertit en mesos, els descobriments científics i els nous útils tecnològics es succeeixen amb rapidesa, i la vida dels productes no sobrepassa els 2 anys. L’obsolescencia es manifesta, i si be els productes poden continuar aportant quantitat o volum de facturació la seva capacitat d’aportació de marge es molt baixa, conseqüentment la feblesa de les empreses amb aquest tipus de productes es molt alta.
2. Abans la competència, el mercat, en la majoria de vegades era local, conseqüentment les estructures productives, la cultura, els costos semblant, similars. Aquest no es el cas d’ara on la globalització informacional i científica, juntament amb la liberalització del comerç genera unes organitzacions productives molt distants i condicionades als territoris productius, i amb freqüència no respectant les regles de joc.
3. L’Especialització en àrees del saber es regionalitza a escala planetària originant que avui ja no es el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent, aquest es un fet que obliga als territoris a esdevenir excel·lent en el desenvolupament o aplicació d’àrees especifiques del saber, de tal manera que la no presa ràpida de posició pot condicionar la seva pèrdua per dècades.

És en aquest context on cal afirmar que no hi ha empreses, serveis i productes de l’era industrial o de la del coneixement, hi ha empreses i organitzacions que saben adaptar-se per afrontar aquest tres aspectes caracteritzadors de la Societat del Coneixement: disponibilitat de l’avens científic per ésser emprat per les empreses, mercat global, regionalització del coneixement a nivell planetari, en un context de globalització optimitzadora dels processos de generació de valor. Adaptar-se esdeve clau i fer-ho vol dir, entre altres, considerar, prendre mesures, i afrontar actuacions en:

• Introduir canvis en la organització.
• Buscar les millors oportunitats per rendibilitzar els actius.
• Distribuir els processos, o parts dels mateixos, en les ubicacions mes escaients: localització òptima.
• Ajustar els escenaris i mecanismes d’assumpció i rendició de responsabilitats, tant dels directrius com dels professionals en general.
• L’adopció de models descentralitzat de producció i desenvolupament.
• Establir models de presa de decisions en temps real properes als llocs d’acció dotant-los de la informació i les competències requerida, i a la vegada instal·lant una cultura tolerant a l’error quant ens permet aprendre quelcom nou, o es produeix en el marc de les responsabilitats atorgades i amb la finalitat d’assolir els objectius. El que és el mateix: tolerància en l’error per acció i compromís, i intolerància en l’error per inhibició, manca de compromís o renuncia al exercici de la responsabilitat.
• Construir una cultura de mentalitat global, de fidelitat al equip i de simbiosis entre científics, tecnolegs i creatius.
• Innovar sense efectuar trencadisses ajustant-se als mercats.

Aquest son sens lloc a dubtes desafiaments assolir i les capacitats requerides per afrontar-los per les aquelles empreses que volem perpetuar-se i seguir competint en aquest nou i desafiant escenari. Aquest es sens dubte el repte del mon empresarial catala, un texit empresarial configurat per empreses amb excessiva freqüència petites, talment microempresests, no podem obviar-ho, el estudis ho eviencient, es especialment rellevat el publicat per l’INE3 -J. Torrent i J. Vilaseca- al desembre 2003, on es constatava que el 85% de les empreses ubicades a Catalunya tenen menys de 5 treballadors, però aporten el 60% del PIB, conseqüentment el seu primer repte es el volum, l’adopció de la massa critica requerida per afrontar els ajustos requerits, i els segon la capacitat d’innovar en totes les seves vessant i molt especialment en organització i en producte. Respecte el primer, el volum de les empreses catalanes, es requerit endegar polítiques i actuacions encaminades a cooperar per competir. Aquest fet obliga a superar els models d’organitzacions jerarquitzades, e inclus aquelles basades en cooperació en xarxa assumint els models vertebrats en “l’articulació de grups empresarials d’abast global”, es a dir: connectar unitats o empreses independents amb l’objectiu d’assolir una finalitat especifica, empreses que operen conjuntament en les dimensions temps i territoris per arribar a la màxima eficiència i eficàcia, coordinades por un equip d’alta direcció. Quant al segon desafiament la innovació, requereix capacitat d’innovar en tecnologia, en processos, en organització i en producte, de forma sincrònica i integral, assumint que la innovació en sols alguns dels eixos no permet assolir la totalitat dels guanys. Si be la innovació no es quelcom nou, des de la dècada dels 60 es un tema analitzar i tractat des de fa molt temps, cal recordar que el model relatiu a recerca i innovació usualment es considera d’acord a l’establert per Frascati (poble del Nord d’Itàlia on a mitjans de la dècada dels 60 s’establiren els criteris) ja no es suficient, la definició amb pocs retocs es molt anterior als avenços tan significatius en el camp de la telemàtica i la computació, i llunyans als escenaris de la Societat del Coneixement. Aquest proces d’innovació ha comportat significatius avenços en la innovació en processos productius, bàsicament industrials, i en tecnologia, cal constatar que la innovació relativa a la organització i al producte no s’ha abordat amb rigurositat i sistematització per moltes organitzacions ni han existit polítiques incentivadores per part de l’Administració, tot oblidant que sense innovar en organització les empreses no podran adaptar-se i existir en el context de la globalització que actualment estem immersors i que previsiblement es desenvoluparà en la propera dècada a menys que greus confrontacions mundials avortin l’actual procés. Quant a la innovació en producte, autèntic repte de les empreses, cal panteixar-la en el seu sentit mes ampli es a dir considerant els elements que aporten valor al producte i situar-se en la tipologia de valors dels mateixos. La innovació en producte es sustenta en la triada Ciència, tecnologia i disseny en un marc temporal accelerat i desequilibrat entre empreses quant a les possibilitats d’accés als avenços. La capcitat de innova en producte i en organització és el binomi d’èxit de les empreses i que cal afrontar amb determinació i sense dilacions. Mentre el primer es responsabilitat bàsica dels empresaris, directius i col·laboradors de les organitzacions, el segon requereix d’estructures territoritorials i polítiques facilitadores, en aquesta línia es bàsic:

• La continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement establint polítiques integrals de recerca, innovació i disseny, tot garantint el traspàs dels resultats de recerca cap el teixit productiu, i el sorgiments de noves iniciatives emprenedores.
• La disponibilitat de xarxes enfocades a la innovació i a l’empreneduria en àrees d’aplicació intensiva del coneixement, en aquesta línia son instruments d’exits per les empreses el disposar de Innovation and Design Centres al igual als existent en els països mes avançats i competitius. .
• Els marc legislatius que facilitin, possibilitin tal vegada, l’aplicació dels canvis organitzacionals, laborals, d’obtenir rendibilitat dels actius, de cooperació transfronterera, tots ells plantejats de forma integral.

Actuacions requerides per avançar en el repte d’una globalització en la que permet “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, que obliguen reformular les posicions, estratègies i projectes de les empreses les vegades que siguin necessàries per assolir els desafiaments i demandes del mercat global i que impliquen l’existència ara d’Innovation and Design Centres complementaris al centres tecnològics claus per assolir la innovació en l’etapa de globalització entesa com a internacionalització. Centres d’innovació i disseny sorgits, usualment per evolució dels Centres d’innovació tecnològica existents o per iniciatives especifiques, amb dinàmiques propis que combinant recursos propis amb aliances amb proveïdors tecnològics i de ‘talent’ per garantir la continuïtat del flux de traspàs del avens tècnic camp el sistema productiu. Un nous escenaris que exigeixen noves polítiques, instruments i voluntats, tot un conjunt d’elements que el nostre país hauria de disposar sense mes dilació si volen continuar essent l’economia capaç d’aportar les plusvalues requerides per afrontar l’estat del benestar i el desenvolupament de les persones. Innovar es requerit però per fer-ho cal disposar de talent i ambients facilitades. Assolir-ho es l’objectiu i el deure de tots, especialment de qui te la responsabilitat de fer-ho possible. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement

Catalunya, com a euroregio amb alts índexs de benestar i desenvolupament, esta immersa en el procés de consolidació de la Societat del Coneixement en el marc de les estratègies establertes per la Unió en Lisboa 2000, mercès a les potencialitats derivades del seu posicionament en el context universal, i cal que afronti, al igual que la resta de comunitats mes avançades, els reptes derivats del nou escenari econòmic, social i tecnològic. Uns reptes que comporten profundes modificacions quant a la formació i educació, la seguretat, el treball i la protecció social, la sostenibilitat, els processos de generació de valor. Un nou escenari que requereix noves eines de formació de les persones, una d’elles es el que al cercle es denomina Llibre digital intel•ligent. EL llibre digital Intel•ligent es una eina per millorar el resultat del procés de l’aprenentatge que combina els sabers, els mètodes i les tècniques per facilitar l’estudi, l’assimilació de la informació, l’experimentació i aplicació del saber, incorpora i es vertebra en: 1. En els processos i mètodes pedagògics coneguts quant al procés d’adquisició de coneixements. 2. En les tècniques d’atracció i foment de la curiositat per esperonar la voluntat d’aprendre. 3. En el procés de joc i de creació de casos i simulacions per assolir la màxima dificultats 4. En les coneixements psicopedagògics aplicables a les peculiaritats especifiques de cada persona en especial aquelles derivades de la potenciació de les qualitats detectades i superació de les mancances identificades. 5. En les potencialitats tecnològiques arrelades en: a. En les tècniques de videojocs. b. Els recursos multimèdia. c. La Infografia i Realitat Virtual d. La Intel•ligència Artificial Immersiva, amb capacitat autoaprenetge específic de les característiques de l’alumne usuari del llibre, incorporant Visió artificial, síntesis i reconeixement de sons i veu e. La informació dipositada en Internet f. La capacitat d’interconnexió e intercomunicació inalambrica.. Generar els continguts i estris escaients a aquest nou desafiament no esta a l’abast de totes les societats, si be els mateixos són requerits per totes elles, sols aquelles que disposen de una solida indústria editorial i multimèdia amb presencia i lligams internacionals, centres de recerca quant a aplicacions de la intel•ligència artificial en totes les seves vessants i en especial en ambients intel•ligents integrats (visió, oïda, parla, comprensió, deducció, auto aprenentatge, en base a I.A.), escoles i pedagogs formats amb tradició en la utilització de les TIC, tenen l’oportunitat d’esdevenir capdavanteres en la consecució del repte per al seus ciutadans i alhora convertir-se en referent quant a l’activitat a nivell mundial, gaudint el país dels beneficis que l’activitat amb repercussió mundial aporta. Aquest es el cas de Catalunya El nou llibre o material docent, que combina la informació existent, amb les tècniques pedagògiques i les potencialitats de la tecnologia computacional, permet dissenyat un ‘assistent o tutor’ informàtic que acompanya a cada individu en el procés d’aprenentatge adaptant-se a ell, ajudant-lo a superar les dificultats, plantejant nous reptes, informant del seu avens i assistint i complementat al professor i pedagog humà en la seva tasca que no és sols un factor de capacitació, sinó que ha de ser el marc per a la dotació de formació ètica i en valors d’un individu que un ciutadà competent, compromès. Individus amb mes capacitat, però alhora les noves eines son d’abast global, per ésser utilitzades aquí i arreu, si es desenvolupem en temàtiques d’aplicació universal com en l’aprenentatge de les matemàtiques, les ciències aplicades o els idiomes, una eina que addicionalment a la millora del rendiment escolar i la formació continuada esdevindria una Una eina generadora de PIB. En el document adjunt d’octubre de 2002, (veure informació relacionada en el requadre superior dret) es detalla la informació i el context de desenvolupament del LLibre digital Inteligent. Antoni Garrell i Guiu Secretari General del Cercle per al Coniexement