El primer cuatrimestre de 2011 se ha caracterizado por la palabra “recortes”. Aunque en España los recortes se han venido sucediendo de forma continuada, en Cataluña han irrumpido con fuerza una vez cerrado el ciclo electoral y constituido el nuevo gobierno presidido por Artur Mas. La gravedad de la crisis económica y el retraso en la recuperación del crecimiento ha comportado un notable descenso de los ingresos de las Administraciones que se han situado por debajo del 34,5% del PIB; 6,6 puntos menos que en 2007, una cifra ya entonces por debajo de la media de la zona euro que se situaba en el 45,5%. Una disminución mucho más importante que la que han sufrido los estados de la Unión Europa, donde los ingresos se situaron de media en el 44% del PIB. Cifras que se explican por el presumible incremento de la economía sumergida y el deterioro de las tasas de ocupación, ya que el sistema impositivo español se apoya de forma excesiva en las rentas del trabajo. Los recortes en los gastos aplicados a la actividad productiva pública o privada son indispensables. Disponemos de muchos menos recursos por la pérdida del ritmo de crecimiento económico y las restricciones crediticias que condicionan todas las actividades. La notoria falta de recursos, por la incapacidad de incrementar los ingresos y la insuficiencia de los recortes efectuados hasta la fecha, obliga a que la disminución del gastos sea inaplazable si se quiere evitar la deriva hacia situaciones como la que afecta a Grecia, a quien a finales de abril los mercados le exigieron una rentabilidad del bono a 10 años próxima al 15%, (prima de riesgo de 1.200 puntos básicos). Porcentaje insoportable y de efectos devastadores para el presente y el futuro de la sociedad griega. Así pues, la situación es tan extremadamente delicada que, ante las dificultades en incrementar los ingresos y las limitaciones en cuanto a la capacidad de endeudamiento, es inevitable una reducción que afectará a todos los servicios que prestan las administraciones, consecuentemente también a los que son consustanciales con la calidad de vida y el progreso. Desgraciadamente los pilares del estado del bienestar han entrado en cuarentena por la falta de capacidad de generación de valor de nuestro sistema productivo, el lastre ocasionado por la destrucción de puestos de trabajo y el cierre de empresas que de forma interrumpida ha tenido lugar en los últimos años. Una disminución del estado del bienestar que debe ser coyuntural y que debemos esforzarnos para que no se transforme en estructural, una hipótesis pausible si no se cambian las tendencias, variando el modelo productivo, la dotación de capital humano y el comportamiento de los ciudadanos; ya que de seguir actuando y razonando como antes de la crisis únicamente tendremos más dificultades y más crisis. Obviamente si Cataluña recibiese el importe del fondo de competitividad y si el déficit fiscal no fuese el que es, las soluciones serían otras, pero las cosas a corto y medio plazo son las que son, por ello, sin renunciar a lo que por equidad nos corresponde, es hora de hacer más con menos. Reducir el coste y los recursos utilizados es una obligación ineludible, pero también lo es mantener la calidad y minimizar la disminución de los servios prestados o los productos elaborados. Son épocas que requieren el talento de los seres humanos para dejar de hacer aquellas cosas obsoletas, innecesarias o inadecuadas. Es precisamente en estas épocas complejas cuando surge la oportunidad de cambiar las cosas, ya que la creatividad está enraizada en la necesidad de hacer más con menos, de superarse a si mismo, de identificar soluciones a los desafíos nuevos que requieran nuevas soluciones. En esa exigencia de ser más productivos no deberíamos olvidar el informe de Competitividad Global 2010-2011, donde hace unos meses ya se indicaba la perdida de competitividad en 9 posiciones de la economía española, tanto por los problemas asociados a la crisis económica global, como por el inadecuado marco regulador, las dificultades en extraer capacidad productiva a las tecnologías, en optimizar procesos, en internacionalizarse y en diseñar y fabricar productos diferenciales. La clave en la actual coyuntura debe residir en reducir los gastos, disminuyendo mínimamente la actividad; es decir renunciar a la estrategia más sencilla consistente en disminuir la actividad y los servicios prestados. Actuar de este modo no sería una buena solución, puesto que disminuir la actividad al menguar los recursos no comporta incrementar la productividad, lo cual es una exigencia inexcusable, especialmente al considerar la malversación abusiva de recursos que ha caracterizado los últimos años. Así pues, preservar el presente y garantizar el futuro comporta asumir que se debe hacer más con menos buscando la eficiencia, usando al máximo las infraestructuras disponibles y ajustándose a los ciclos variantes. Pero siendo imprescindible recortar los gastos y optimizar las inversiones, no es suficiente, ya que es imprescindible incrementar la capacidad de generar valor económico como instrumento que permitirá incrementar los ingresos del Estado y preservar el estado de bienestar. En ese contexto la clave reside en exportar más gracias a productos diferenciales y competitivos; incentivar la creación de empresas; y generar ocupación. Para ello son necesarias medidas como las acordadas en cumbre anticrisis del pasado mes de marzo en el Palacio de Pedralbes, relativas a implementar nuevas vías de financiación de las empresas, incrementar la flexibilidad de las pymes; apoyar a la industria; potenciar la internacionalización, y estimular a los emprendedores; y a la vez establecer acuerdos como los 6 alcanzados, que tienen por objetivo reducir burocracia, reformar la Formación Profesional, impulsar las infraestructuras de conexión transfronteriza, disminuir la presión fiscal para las empresas que generan ocupación, combatir el paro, y apoyar a los sectores sociales más afectados. Pero siendo necesarias las anteriores iniciativas no son suficientes para dar mayor solidez al modelo productivo y hacerlo más robusto a los globales. Es requerido poner remedio a las causas por las que España y Cataluña afrontaron la crisis con debilidad, ya que de ello depende en gran parte recuperar un ritmo del crecimiento y generación de ocupación sostenida. El análisis debe hacerse mediante la observación de lo que ocurre en los países que han recuperado la senda del crecimiento. En esta línea cabe considerar que si bien en 2008 la I+D se situó en el 1,35% del PIB, todavía se estaba muy lejos de la media europea, que fue del 1,85%. Tampoco deberíamos ignorar que continúa existiendo una enorme distancia entre la universidad y las empresas, lo cual se evidencia en que menos del 30% de los que generan adelantos importantes se acercan a la universidad para desarrollar sus patentes, una cifra muy distante en el resto de la Unión Europea donde el porcentaje supera el 40%. Un bajo porcentaje que debe encuadrarse en el hecho de que únicamente el 45% del I+D+i del Estado español está financiada por las empresas, mientras que en el conjunto de la UE el porcentaje es del 66%, y que sólo 2,5 investigadores de cada mil trabajan en la empresa privada, cuando a la UE son 3,9 por mil. Unas cifras que con la crisis han empeorado, ya que según los datos del INE del 2009 la inversión en I+D y el número de investigadores ha disminuido, algo que no ocurría desde 1994. Una tendencia negativa que desgraciadamente recogen los presupuestos generales del Estado del 2010, que disminuyeron en 5,5 puntos el gasto en I+D, y en un 7,38% el presente. Esta reducción presupuestaria nos aparta de la sociedad y la economía del conocimiento y nos aleja aún más de los países que ya han recuperado la senda del crecimiento, como Alemania que, a pesar de los recortes que ha efectuado, ha incrementado el presupuesto en investigación en un 7%, o en países como Suecia, Dinamarca y Finlandia, que la mantienen alrededor del 3% del PIB. Son decisiones políticas del gobierno del Estado que nos distancian del camino del progreso. Las tendencias actuales no deberían sumirnos en el desánimo, ya que en los últimos años se hizo un esfuerzo importante en dar prioridad al I+D. Un esfuerzo que permitió que España se situara en la novena posición en el ránking de producción científica mundial. Un buen apoyo para el siguiente paso, que no es otro que facilitar que los adelantos científicos y tecnológicos lleguen al sistema productivo para generar puestos de trabajo, crecimiento económico y dotar de más capacidad competitiva al sistema productivo. Para ello es imprescindible la cooperación estrecha y continuada del mundo científico y empresarial con la finalidad de situar la transferencia de conocimiento como elemento central de las actuaciones. Un camino en el que tenemos un buen trecho a recorrer, ya que en el Estado español únicamente se presentan 33,4 patentes EPO (European Patente Office) por millón de habitantes, cifra alejada de las más de 700 que presenta el Reino Unido o de las más de 300 de Alemania. Disponemos de un buen punto de apoyo para potenciar las empresas existentes y generar un nuevo tejido productivo que nos permita competir en la economía globalizada, la cual fundamenta su competitividad en un modelo intensivo en conocimiento. Para lograrlo preciamos de proyectos e iniciativas que no piensen en la cuenta de resultados trimestral, ni en las próximas elecciones, hay que preservar el presente pero sin hipotecar el futuro. Consecuentemente es imprescindible la voluntad de definir, desarrollar y ejecutar estrategias y proyectos conjuntos en áreas geográficas con capacidad de investigación y generación de riqueza contrastada, gracias a la existencia de Universidades; centros de investigación, desarrollo e innovación; empresas con capacidad exportadora; buenas comunicaciones de personas, mercancías y datos, dinamismo demográfico y altas tasas de formación. Proyectos regidos por la ambición de convertirse en zona de innovación y generación de valor referencial a nivel mundial. Son momentos difíciles que exigen sumar colectivamente y exprimir al máximo nuestra capacidad de invención e innovación para hacer las cosas como debemos. Es la hora de hacer las cosas de diferente manera, puesto que si las queremos hacer igual no saldremos del túnel, y salir de él cuanto antes es una exigencia irrenunciable. Article publicat simultàniament amb Catalunya Empresarial juliol de 2011

Amb les notícies de les darreres setmanes que no criden l’optimisme i frenen la iniciativa, a nivell individual i col•lectiu, he llegit aquests dies el document “España en la era de la innovación”, editat per la “Fundación de las Cajas de Ahorros”. És un document que permet redescobrir les raons de per què Espanya afronta la crisi amb debilitat. I el que és més important: algunes de les raons per les quals ens costarà recuperar el ritme del creixement i la generació d’ocupació. Un informe que, enquadrat en l’anàlisis de les polítiques pressupostàries, permet afirmar que no estem fent bé els deures per sortir millor de la crisi. En efecte, el document explica que si bé la R+D se situà en l’1,35% del PIB en 2008, encara estem molt lluny de la mitjana Europea, que és de l’1,85%. També explica la distància existent entre la universitat i l’empresa, en indicar que menys del 30% dels que generen avenços importants s’apropen a la universitat per desenvolupar les seves patents. A Europa, el percentatge supera el 40%. És un important escull si considerem que sols el 45% de la R+D+i de l’Estat és finançada per les empreses, mentre que en el conjunt de la UE s’assoleix el 66%, i que sols 2,5 investigadors de cada mil treballen a la empresa privada quan a la UE són 3,9 per mil. Haurem d’esperar per conèixer els resultats del 2010. Però si coneixem les dades de l’INE del 2009, que indiquen que per primera vegada des de 1994 la inversió en R+D ha disminuït, igual que el nombre d’investigadors. I només Navarra, La Rioja i Aragó les varen augmentar. També les empreses van aplicar un decrement del 6,3% en les despeses en R+D+i. Una tendència negativa recollida també en els pressupostos generals de l’Estat del 2010, que disminuïren en 5,5 punts la despesa en R+D. I empitjora aquest any ja que disminueixen en un 7,38%, situant-se en imports similars a l’any 2007. Certament, és un fet d’enorme influència per a l’esdevenidor com va denunciar, a mitjans de febrer, la “Confederación de Sociedades Científicas de España”. Aquesta reducció pressupostària ens aparta de la societat i l’economia del coneixement. També ens allunya de països com Alemanya que, malgrat les retallades que ha efectuat, ha incrementat el pressupost en recerca en un 7%; o com Suècia, Dinamarca i Finlàndia que la mantenen al voltant del 3%. Són decisions polítiques del govern de l’Estat que ens distancien del països més avançats i del camí del progrés. És ben cert que en els darrers anys es va fer un esforç important en prioritzar la R+D+i, certificat en que Espanya se situés a la novena posició en el rànking de producció científica mundial. Però de poc ens serveix ocupar aquesta posició si no som capaços de convertir el progrés científic en llocs de treball i creixement econòmic. Ho demostra que presentem 33,4 patents EPO (European Patent Office) per milió d’habitants, xifra llunyana de les més de 700 del Regne Unit o de les més de 300 d’Alemanya. La feblesa de l’esperit emprenedor, l’absència de polítiques realment engrescadores en la creació d’empreses i la manca de continuïtat entre el món científic i tecnològic amb el món empresarial són problemes crònics a resoldre. Cal, doncs -trencant fórmules obsoletes i actituds endogàmiques-, solucionar aquests aspectes cabdals per poder competir en l’economia globalitzada, que fonamenta la seva competitivitat en un model altament competitiu i intensiu en coneixement. Un model on Espanya té encara un llarg camí per recórrer ja que, a la baixa col•laboració de les universitats i els centres de recerca amb les empreses, se suma que el nostre teixit productiu no és d’alta intensitat en contingut tecnològic. Un fet inqüestionable si es considera que sols el 5% del valor afegit brut és generat per empreses d’alta tecnologia, o de tecnologia mitja-alta. Les coses no s’han fet bé. Per afirmar-ho sols cal considerar l’elevada taxa d’atur 20,5% (mitjana de la UE 9,5%), o que un 43,5% (20,4% de mitjana europea) dels joves de menys de 25 anys estan aturats. Cal rectificar. I podem fer-ho perquè tenim un bon potencial i enormes oportunitats de millora. Però per fer-ho cal exportar més, ser més productius i posar èmfasi en la innovació. Per assolir-ho, cal treballar en la línia establerta l’any passat a l’Estratègia Estatal d’Innovació, també coneguda per E2i, que persegueix situar la transferència de coneixement com a element central de les actuacions per possibilitar que els avenços científics i tecnològics arribin al sistema productiu. I, a partir d’aquí, impulsar el canvi del model productiu actual dotant-lo de més capacitat competitiva. Hem d’eliminar els tòpics relatius a que la recerca -a les universitats i centres d’investigació- està impregnada d’una cultura burocràtica, sense motivació per l’excel•lència i la cooperació, i acceptar que és imprescindible la cooperació estreta i continuada del món científic i l’empresa. És en aquest context que caldria analitzar i, des de el meu posicionament, recolzar amb entusiasme i generositat el projecte de la B-30 que, des de fa uns mesos, s’impulsa des del consistori, presidit per l’alcalde Bustos, de la ciutat de Sabadell. És un projecte que agrupa més de 20 municipis amb la voluntat de definir, desenvolupar i executar una estratègia conjunta de col•laboració entre Universitats, centres de recerca, empreses, organitzacions socials, sindicals i administracions. La capacitat exportadora i de generació de riquesa d’aquesta àrea és notòria (sols cal analitzar la seva contribució a les exportacions i al PIB a nivell de l’Estat -més del 4%-). Però el que és encara més important és que disposa de les bases requerides per continuar sent capdavantera i esdevenir una zona d’innovació i generació de valor referencial a nivell mundial. Tant sols cal fer efectiva la cooperació i coordinació requerida tot implementant el model de governança escaient. La potencialitat d’aquesta zona ja va ser explicitada el 2002, en un estudi efectuat pel Cercle del Coneixement, que analitzava les comunicacions relatives a persones, mercaderies i dades, la capacitat demogràfica i de formació dels seus ciutadans, els parcs tecnològics, les universitats i empreses implantades, i els instituts de recerca que al llarg d’aquest espai desenvolupen la seva activitat. I eren realitats que conduirien a que el 2003, des de la Generalitat, es definís el projecte MEDARC Catalonia presentat per Artur Mas, llavors conseller en cap, tot afirmant la voluntat de desenvolupar-lo a la següent legislatura. El projecte, que no fou assumit pel govern del President Maragall, situava com a element nuclear del Corredor Mediterrani del Coneixement els municipis de la B30. La bonança econòmica que es visualitzava el 2004, i el miratge de la riquesa fictícia, avalada per l’alta taxa de generació d’ocupació, amagaren la feblesa del model de creixement, i no generaren les condicions per convertir el projecte en realitat. Ara les condicions són unes altres, i l’enorme potencial dels 20 municipis és una de les palanques bàsiques per construir el futur generant empreses, creant ocupació i convertir el progrés científic en PIB. No s’hauria de permetre que la iniciativa -ara amb nou impuls- es freni. Tenim uns antecedents que hauríem d’aprofitar ja que poden ajudar a minimitzar els temps, i construir de nou, aprenent de les iniciatives precedents desenvolupades amb èxit o d’aquelles que no l’assoliren. És hora de sumar, d’enfortir-nos col•lectivament i progressar cap a un model de creació d’ocupació i riquesa sòlid i robust. Per aquest motiu, donar suport al projecte de la B-30 esdevé una obligació indefugible ja que mira el futur recolzant-se i potenciant el present.

Des de fa pràcticament dos anys, els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han anat empitjorant; s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i en els tipus d’interès que fomentaven el consum. Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribarà amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents s’assumeixen: en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà. Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabilitat. Se segueix en la línia explicada a l’inici de la crisi per l’Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 €, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat. Pel que fa a la indústria espanyola, recordar que amb la caiguda, a mig any, d’un 25% i la davallada de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de noves comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur. És cert que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970. Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnico-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat. La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que s’ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnico-científics. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77,3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents. Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic, amb un disseny adequat i un alt nivell d’internacionalització. És a dir, disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius, recolzant-se en el fet que tot i el greu deteriorament sofert a Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que és el mateix, dels productes en els mercats internacionals, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva es pot garantir el progrés social i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades a la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes a ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats. Una aposta decidida per a la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel•ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipaments de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il•lusions i unint voluntats, esforços i complicitats, un repte indefugible. Antoni Garrell President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast novembre 2009

En els últims anys l’economia ha estat sotmesa a impactes molt importants arrel dels processos de globalització econòmica, els avenços científics i molt espacialment dels canvis tecnològics, o millor dit de les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar. Entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, les fusions o cooperacions temporals per assolir el volum adequat, el sorgiment de noves especialitzacions. La transformació comporta la necessitat d’ajustar el model productiu cap el que es denomina l’economia del coneixement o també la nova industria, una economia que es caracteritza per: Recolzar-se en el coneixement, de tal manera que aquest es converteix en motor de desenvolupament; Capacitat d’extreure productivitat de la tecnologia, tot recolzant-se amb ella per innovar; Disposar de serveis d’alt valor destinats a aportar coneixement i capacitació als processos productius. Indústria; Potenciació del treball a distancia i deslocalització, un fet que redueix la mobilitat obligada tot potenciant el treball en xarxa; Disposar d’alta potencia Industrial amb capacitat de competir, exportar, en els mercats globals; i capacitat de treball Multisectorial amb orofessionals altament qualificats i compromesos en el si d’empreses que assumeixen el repte de la competitivitat, la innovació, la sostenibilidad i els aspecte relatius a la responsabilitat social de les empreses. Un conjunt de característiques que comporten que al països avançat, es produeixi una clara transformació dels llocs de treball, disminuint aquells que comporten un baix ús de coneixements i avenços tècnics i científics, tot incrementant-se els que incorporen els coneixements i tecnologies més noves, tal com es certifica en l’evolució dels llocs de treball en el conjunt dels països de la UE15 en la dècada del 1996 al 2006. Tal con indica Eurostat , en els 15 Estats que configuraven la UE-15 els llocs de treball associats als Serveis s’incrementaren un 25.6%, el intensius en coneixement un 34,9% en aquell període. Aquest increment de llocs de treball qualificats, i la seva importancia creixent, queda recollit en l’informe de l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, de desembre’08 el qual. situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors. Aquets nous llocs, i tipus de treball, es desenvolupen en sectors que esdevenen estratègics quant a futur, i que utilitzant les tecnologies permeten establir camps de progrés. Disposar d’un sector tecnològic potent, al igual que de desenvolupament científic, comporta aplicar-la en aquests camps estratègics, entre els quals destaquen: els sector ja arrelats com el químic, farmacèutic, d’embalatge, d’automoció, d’alimentació i d’electrònica de consum, entre altres, i els emergents com la robòtica, la biotecnologia, la biotecnologia, l’aeronàutica, les energies renovables i el reciclatge, o la seguretat. Tot un conjunt de sectors, d’aplicació i desenvolupament intensiu en tecnologia en el que Catalunya disposa de solides bases per afrontar el futur, en especial aquells que presenten majors oportunitats de generar les plusvàlues que atorguen qualitat de vida, progrés i desenvolupament econòmic: aquest sector son: Aeronàutic, Alimentació; Audiovisual; mobilitat: Automoció, Ferroviari i Logístic; Bio farmacèutic; Electrònic; Energies Renovables; Químic; Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC). Sectors d’alta tecnologia en els que Catalunya i treballen quasi 400.000 (391.400) el que representa l’11,1% del total de persones ocupades, per damunt del 7,3% que hi ha com a mitjana al conjunt de l’Estat. Sols supera a Catalunya el País Basc amb un 13% (128.700). Difícilment és pot posar en qüestió de que estem a les portes de un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys, on els ordinadors personals i la telefonia mòbil en són l’expressió d’impacte més global. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel•ligència per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i socials personal. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel•ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones, per aquest motiu cal enfocar-la com un disciplina transversal i multidisciplinari, on el treball simbiòtic entre matemàtics, científics, tecnòlegs i antropòlegs es converteix en fonamental. Matemàtics amb capacitats d’aplicar els conceptes abstractes i els models predictius a les relacions humanes, científics que porten la ciència més enllà de la utopia, tecnòlegs capaços d’implementar la solució dels desafiaments matemàtics i antropòlegs i dissenyadors que siguin capaços d’interlocutor amb ells per aproximar la realitat social al mon tècnic-científic. Antoni Garrell i Guiu Barcelona, 4 de febrer de 2009.