Unes declaracions i un article del president Montilla publicats a les pàgines d’El País dissabte passat, han tornat a posar damunt la taula dues qüestions cabdals per a Catalunya. L’una, l’exasperant lentitud en desplegar les oportunitats que el nou Estatut ens brinda; un Estatut que d’aquí un mes farà ja dos anys va ser referendat per la ciutadania. L’altra, directament relacionada amb l’anterior, el finançament insuficient que Catalunya pateix des de fa temps i la urgència en poder aplicar tot allò que es preveu en l’Estatut en matèria d’autogovern. El president Montilla recordava en les seves declaracions i reflexions que la dilació en abordar aquestes qüestions, no faria més que fer créixer el clima de desafecció de Catalunya envers. I sortint al pas de posicionaments fets per diversos barons del PSOE i per Felipe González mateix, afegia Montilla que en temps de crisi econòmica “si toca” parlar de finançament autonòmic. En aquest sentit tornava a recordar el president, que “Catalunya no demana res que no li correspongui”, en una clara referència a la incoherència que es dóna entre la solidaritat que se’ns reclama i les aportacions que l’Estat acaba retornant a Catalunya en termes de renda per càpita. A les precises reivindicacions del president caldria afegir que mentre Catalunya ha crescut en més d’un milió d’habitants, les aportacions de l’Estat a Catalunya no s’han vist substancialment modificades els darrers anys. Pocs dies abans que el president de la Generalitat de Catalunya escrivís i digués tot això, el conseller delegat d’Abertis, Salvador Alemany –elegit recentment nou president del Cercle d’Economia–, assegurava que era hora de potenciar l’aparició de “nous líders polítics, empresarials i socials en una societat de més benestar que, això no obstant, no n’acabava de facilitar la seva aparició”. Afegia que és obligació del món empresarial català “guanyar en autoestima” i fugir del “victimisme i de les comparacions” amb la finalitat de disposar d’un projecte propi “sense haver d’estar pendent dels altres”. Unes idees que es podrien complementar perfectament amb unes altres formulades per l’encara president del Cercle d’Economia, José Manuel Lara, quan afirmava que calien persones disposades “a córrer riscos” que sortissin de la tònica molt catalana de premiar el “perfil baix i la discreció”. Unes i altres opinions, reflexions i declaracions polítiques i empresarials acaben per complementar-se perfectament quan es tracta de fer una diagnosi precisa d’una Catalunya que es troba massa aturada i que sembla recrear-se en els records inútils i en les velles passions que no acondueixen a enlloc. D’aquesta actitud conformista i poc arriscada, no és estrany se’n derivin els resultats que es plasmen en indicadors que col•loquen al nostre país en llocs cada vegada més allunyats del lideratge en rànquings de referència. I en comptes de preocupar-nos per analitzar les causes que ens han portat fins aquí, quan algú per la seva responsabilitat s’atreveix a plantejar l’adopció de mesures urgents per intentar canviar el signe d’aquest estat de coses, no triguen massa en aparèixer actituds corporativistes i de resistència al canvi que no fan més que posar més pedres en el camí i d’aquesta manera evitar que es pugui mirar massa endavant. Certament quan es prenen mesures es corre el risc d’equivocar-se, però també d’encertar-la i treure profit de les oportunitats que en temps de dificultats també hi ha. En unes altres paraules: deu ser hora d’establir un pacte tàcit entre els agents societaris del nostre país amb l’objectiu d’estimular la cultura de l’esforç, de potenciar les capacitats de les quals disposem i d’apostar per l’activació i desenvolupament de polítiques que contribueixin a generar progrés econòmic i social. Si no som capaços de fer-ho, les persones emprenedores amb sentit del risc i amb visió d’oportunitats preferiran, com ja ho fan ara, sortir de Catalunya per buscar un indret on els sigui més fàcil desplegar les seves idees i iniciatives. Els països només progressen si les persones que el conformen són capaces d’imaginar el futur i els agents socials disposats a fer-lo possible. Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2008