Si féssim un inventari sobre tots els articles, llibres, conferències, Seminaris, debats, etc dedicats al tema d’”ètica i política” necessitaríem tot un llibre sencer. Però el fet que sobre aquesta qüestió se’n parli tant no li treu importància; és un senyal que estem davant d’una qüestió cabdal sobre les relacions socials i sobre l’organització de la convivència en un marc de llibertat. De fet, la política no hauria de ser comprensible al marge de l’ètica. Un comportament correcte i respectuós amb els interessos generals i a la vegada escrupolós amb l’exercici de les responsabilitats públiques defineix el marc en el que s’ha de moure l’acció política. Sense un comportament ètic, la política podria ser l’exercici interessat del poder en benefici d’objectius particulars, molt sovint al marge del bé comú. Perquè, en definitiva, aquesta expressió del “bé comú” és la que dóna sentit a l’acció política; aquesta ha de perseguir, des de particulars ideologies o programes, l’objectiu del bé comú. És a dir, l’objectiu de buscar el desenvolupament harmoniós de la personalitat de cadascú, tot respectant-la i ajudant a crear un marc en el que qualsevol progrés vingui sempre acompanyat per un respecte a la llibertat de cadascú. La relació entre ètica i política, per tant, ve de lluny. De sempre, ha inspirat a filòsofs i pensadors des dels mateixos orígens de la Humanitat. Segurament perquè la condició humana aflora molt sovint vicis, ambicions i defectes que enterboleixen l’acció política al servei d’interessos poc ètics. La política es definiria quasi bé per una funció instrumental; l’ètica seria el marc delimitador d’aquella acció, fent-la compatible amb un interès general capaç d’integrar voluntats diverses i personalitats diferents. En aquest sentit, l’ètica és molt més que un comportament moral o una adscripció fàcil als paradigmes d’un comportament correcte. L’ètica, com hem dit, és la única referència que valida i dóna sentit a l’acció política. Segurament ara parlem molt d’ètica i política com si fos una qüestió que una sèrie de fets i esdeveniments actuals posen en l’epicentre del debat públic. I, certament, aquesta actualitat és malauradament indiscutible. Però el problema ve de molt més lluny i es projecte també molt més enllà. Perquè té molt a veure amb les febleses i defectes d’una societat que entre tots hem construït sobre bases poc sòlides molt sovint renyides amb el sentit ètic de la vida. Resulta difícil aplicar a la política un nivell d’exigència ètica que la societat no practica ni defensa en les seves relacions socials.

Cada vegada és més gran la preocupació de la societat per la manca d’ètica en l’actuació política, i aquest és un dels elements, encara que no l’únic, que ha fet disminuir la valoració popular dels polítics. És bo que sigui així, i ens hem d’alegrar que aquesta preocupació es manifesti i pugui conduir a una reacció positiva. Però alhora és perillós, ja que si no s’enfoca adequadament, pot posar en perill les perspectives futures de la convivència democràtica. Vull dir que no podem acceptar que el resultat de tot això sigui un atac indiscriminat als polítics i un arraconament de la política, perquè ara la necessitem més que mai. En un moment en el que la societat està cada vegada més sotmesa als dictats dels poders econòmics i financers, només la fortalesa de la política democràtica, que representi de veritat els interessos dels ciutadans, pot actuar de contrapès i evitar unes derives com les que estem patint des de fa uns anys. És per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 1. La dedicació a l’activitat política pot tenir diverses motivacions, que normalment es barregen: voluntat de servei, desig de poder, recerca de notorietat, oportunitat de negoci… Em sembla clar que, malgrat que després es pugui desviar, si inicialment la primera no passa per davant de tota la resta, serà molt difícil mantenir sempre uns criteris ètics en l’actuació. He sentit dir, i ho comparteixo en bona mida, que “si un no es dedica a la política per servir a uns ideals i a uns interessos col•lectius, fins i tot amb un esperit de sacrifici, és probable que acabi fent-ho al servei d’uns interessos econòmics, legítims o il•legals, però personals.” Crec que és una visió encertada, encara que potser un xic exagerada. 2. Sovint s’identifica la manca d’ètica especialment amb la corrupció, entesa com aprofitar-se personalment del poder per l’enriquiment personal. És cert que és probablement un dels casos més indignants i, fins i tot, és un delicte perseguit penalment. Però això no vol dir que els límits que marca l’ètica només estiguin en l’àrea de la corrupció econòmica. Dit d’una altra manera: hi ha molts comportaments que sense ser delictius, no son ètics. No és ètic prometre coses que saps que no podràs complir. No és ètic atorgar càrrecs o ajuts a persones o a organitzacions per raons de relació personal o d’amistat. No és ètic utilitzar en la lluita política versions deformades de la realitat per desprestigiar els adversaris. No és ètic fer córrer rumors per donar una imatge negativa d’algú o d’alguna organització. En podríem trobar molts d’altres, però en vull destacar a un d’ells: la mentida. 3. Em centro en aquest perquè, a més de profundament contrari a l’ètica, la falsedat és una és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics, fonamentats en la representació, és a dir en la delegació que els ciutadans fan en els polítics per que els representin. Aquesta relació no pot funcionar sense la confiança. Podem acceptar que els representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les nostres, podem acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els nostres, podem acceptar que no siguin ni tant espavilats ni tant intel•ligents com esperàvem, però no podem acceptar que ens menteixin i ens enganyin. Si els ciutadans veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema i, per tant, saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. 4. El greu problema actual és que els partits polítics han tingut interès en identificar comportaments poc ètics amb comportaments il•legals i han abusat de la presumpció d’innocència, considerant que un polític no ha de revisar la seva actuació mentre no hi hagi una sentència judicial, cosa que la lentitud i la complexitat dels processos acaben molt sovint conduint a la impunitat. Això genera una imatge de connivència dels partits amb els corruptes. Crec que cal un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política (tant si són judicialitzables com si no) i que aquest impuls ha de néixer en el sí dels propis partits. La vigilància interna i la suspensió preventiva (provisional o revisable, si cal) hauria de ser la demostració d’una actitud seriosa i decidida per evitar casos de desviació ètica. Els partits polítics no es trauran de sobre la sospita de ser, al menys, còmplices de la corrupció si no tenen un comportament molt exemplar al respecte, i tot i així, els costarà molt. 5. Sé que aquesta manera d’actuar representa una exigència segurament superior a la que podríem tenir amb la manca d’ètica en altres sectors, però penso que l’activitat política té una dimensió de lideratge, de visibilitat i de referent que obliga a acceptar aquest tracte més exigent i, si és el cas, aquest sacrifici suplementari. Ja ho demanaven als romans a la dona del Cèsar… En canvi no crec que s’hagi d’exigir el sacrifici que poden suposar unes retribucions excessivament inferiors a les d’altres àrees de la vida professional. Però aquest és un altra tema.

En temps de crisi com l’actual, d’obertura de nous paradigmes i construcció de futurs, és natural que repensem els valors individuals i col•lectius, que revisem el paper dels diferents elements del nostre sistema i, per tant, com una peça fonamental de la nostra competitivitat. Per això cal que posem l’accent en les institucions i els espais col•lectius i els seus gestors. Des d’una perspectiva molt general, en un entorn en que la política i la gestió pública avui pateixen d’una percepció lligada a la corrupció, la ineficiència, el clientelisme … més que mai esdevé fonamental parlar d’ètica i gestió pública, i de l’ètica dels nostres gestors públics. En aquest entorn, m’apunto a repensar de dalt a baix la funció de la nostra administració pública i dels seus gestors, augmentant la seva capacitat de gestió, la seva capacitat de generar valor públic, la millora de l’eficiència, la qualitat i l’eficàcia de la seva actuació i l’impacte positiu en la millora de la nostra capacitat col•lectiva a tots els nivells. Per fer-ho, cal reconstruir un sistema de valors públics, col•lectius i individuals en consonància amb aquest paper. L’economia, la societat, les institucions i les relacions humanes es basen en valors compartits que formen la base del capital ètic d’aquesta, valors individuals i col•lectius que permeten suportar una estructura ferma de relacions socials, institucionals i econòmiques que determinen el creixement d’una societat. El capital ètic pot comportar l’increment de la confiança en les nostres institucions i en els seus gestors i, per tant, pot contribuir en la seva credibilitat i en ser la palanca de millora de l’eficàcia i l’eficiència de les nostres institucions, una de les principals bases de la riquesa del nostre país. Les administracions públiques han d’estar a prop dels valors ètics del servidor públic, del gestor públic, fomentant conductes vinculades a la millora del servei públic, a l’ús racional dels recursos, a la transparència i el rendiment de comptes, a buscar l’eficiència i l’eficàcia, la qualitat del seu treball, amb responsabilitat, millorant la seva competència professional, practicant de bona fe les relacions amb el ciutadà, … Ara bé, és un repte no solament dels gestors de l’espai públic, que al final són el reflex d’una societat i els seus valors, és un repte de tots els ciutadans, de tots els individus d’una societat. És un repte d’una determinada manera d’entendre i exercir la política i gestió pública que condiciona el nostre futur. Es difícil donar fórmules màgiques, però si em permeteu us donaré la meva teoria que l’he anomenat RESET, serien els valors i principis bàsics que haurien d’assumir els gestors públics: RESET = Responsabilitat + Exigència + Servei + Eficàcia i Eficiència i Transparència Responsabilitat, cal tornar a la nostra capacitat d’assumir i ser responsables del que fem individualment i dels seus efectes i contribució col•lectiva, sense por, amb valentia, demostrant la nostra capacitat de ser i fer allò que ens demana la societat i de contribuir-hi positivament. Exigència, ens hem d’exigir a nosaltres mateixos, als altres, individualment i col•lectivament, ens hem d’exigir per arribar a ser millors i per assolir fites individuals i col•lectives que ens condueixin a l’excel•lència. Servei, la nostra societat i la nostra economia sempre ha estat basada en una cultura de servei, de donar el millor servei, de donar confiança, que ha estat la base de la nostra competitivitat col•lectiva. La voluntat de servei públic, de manera professional, és una de les bases que cal recuperar com a clau de les nostres institucions i del seu futur. Eficàcia i Eficiència, són els principis bàsics de la nostra capacitat de gestió pública, l’ús eficient dels recursos i l’assoliment dels objectius i el seu impacte positiu en els nostres ciutadans han de ser els principis bàsics de la nostra Administració Pública i dels seus gestors. Transparència, la capacitat de rendir comptes en una societat del coneixement, de les xarxes socials, de la informació, esdevé cabdal. El rigor i la confiança en allò que fem es basa en gran part en la nostra capacitat d’explicar i compartir allò que fem des de la gestió pública. Bé, he intentat aportar la meva visió, basada en la pràctica, que espero sigui una contribució a la regeneració de la gestió pública de l’Administració Pública, peça fonamental de la construcció de nous futurs als que ens enfrontem.

Vivim un procès de canvi profund. No només econòmic, sinó també social i polític. El canvi econòmic ve empès, fonamentalment, per la crisi econòmica que ha posat en dubte molts dels valors fins ara imperants a les societats occidentals. En aquest context de canvi social i econòmic, l’administració no en pot romandre al marge. Si el fi últim de les corporacions municipals és gestionar les ciutats amb la voluntat de millorar les condicions de vida i les oportunitats dels seus ciutadans i ciutadanes, cal que l’administració experimenti canvis, i canvis profunds, per adaptar-se i anticipar-se als reptes i oportunitats que tenim per endavant. Si volem donar resposta al que necessiten les societats actuals caldrà fer canvis molt rellevants i de fons en la manera, fins ara, d’entendre el servei públic. Cal que articulem un model d’administració d’acord amb els principis d’eficiència, transparència i rendició de comptes. Vivim moments en què la percepció que té la ciutadania dels seus governants està marcada per la desconfiança. Una confiança absolutament necessària i imprescindible si volem involucrar la ciutadania en els afers públics. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) constata que gairebé un 90% dels catalans creu que els organimes públics oculta informació als ciutadans “sempre” o “habitualment”. Segurament fluxes verticals i limitats d’informació, la resistència d’alguns actors polítics a donar compte de les seves actuacions i determinats comportaments il•lícits han contribuit a eixamplar aquesta percepció. Cal doncs, que l’administració passi pàgina i superi estructures, sinèrgies i rutines més pròpies del segle XIX que del segle XXI. Els fluxes d’informació són avui horitzontals i l’auge de la hiperconnectivitat i la societat de la informació i el coneixement fan aparèixer amb més força que mai la necessitat d’introduir el concepte anglosaxó d’accountability en les nostres administracions públiques, entès com el procès de responsabilització (responsabilitat autoimposada) d’una institució al voltant de l’execució i els resultats dels seus propis objectius davant de tercers. La rendició de comptes és, doncs, un mecanisme imprescindible i necessari de control social. I la rendició de comptes està, en aquest sentit, íntimament relacionada amb la qualitat democràtica i la millora de les polítiques públiques. Per poder ensenyar la casa als de fora, cal abans que la tinguem ben endreçada i no ho farem si tots els servidors públics no tenen en la seva missió i visió integrats valors indissolubles al servei públic com són l’ètica i la transparència. Ens cal articular una infraestructura ètica que doni contingut i vertebri els valors bàsics d’una administració pública. Com ho estem fent a Sant Cugat? Sant Cugat hem estat un dels ajuntaments pioners en treballar conceptes, per nosaltres cabdals en la gestió pública, com són l’ètica i la transparència. Transparencia Internacional (TI), única organització no governamental a escala universal dedicada a combatre la corrupció, ens ha destingit, per tercer any consecutiu com a ‘Ajuntament més transparent de l’Estat Espanyol’. Aquesta organització elabora un índex que mesura el nivell de transparència dels 110 ajuntaments més grans de l’Estat a través de 80 indicadors, dividits en sis àrees de transparència: 1) Informació sobre la corporació municipal; 2) Relacions amb els ciutadans i la societat; 3) Transparència econòmico-financera; 4) Transparència en les contractacions de serveis; 5) Transparència en matèria d’Urbanisme i Obres Públiques; i 6) Nova Llei de Transparència. Les dades s’extreuen de la informació disponible als webs municipals. Partim de la base que la transparència és el valor que reconeix que només són justes i correctes les decisions i actuacions que poden ser publicades. La transparència és, per tant, una eina clau per a la creació de valor públic i la recuperació de la confiança. Ara bé, la transparència és el final del camí. És la visibilització d’una feina més interna dins la corporació municipal dirigida a treballar bones pràctiques i codis d’ètica no només en els càrrecs electes sinó també en tots els empleats públics. Cal treballar de manera continuada sota la premisa que els valors ètics es construeixen en l’activitat diària de qualsevol entorn i àmbit en el qual ens movem com a professionals del sector públic. Així, el passat 18 de febrer del 2013 tots els grups municipals vam aprovar un document sota el títol de “Mesures per garantir la transparència i el bon govern en l’actuació municipal” amb la voluntat de consensuar un marc comú que garanteixi la plena transparència de la gestió pública. Amb col•laboració amb l’Oficina Antifrau de Catalunya hem treballat un sistema d’integritat encaminat a guiar i orientar les persones d’acord amb l’ètica pública, garantir l’eficiència, la legalitat i la transparència en la gestió així com reduir la probabilitat de riscos de corrupció. És evident que qüestions com la responsabilitat, la capacitat de resposta, de retre comptes d’una organització pública i d’aquells que la integren, ha de basar-se en estructures, procediments i processos que orientin l’actuació, limitin les opcions i ofereixin els controls necessaris. De tota manera, hauríem de ser capaços col•lectivament no limitar l’ètica en l’administració pública amb no-corrupció. Seríem poc ambiciosos. Els estandards ètics dels servidors públics haurien d’anar més enllà i aprofundir internament i coroporativament en la vocació de servei, l’eficiència, la transparència i la rendició de comptes.