En mi opinión la mejor definición de tecnología es la de Peter Drucker que dice que es el cómo hacemos las cosas (productos o servicios). Incluye la persona, sus conocimientos, las herramientas y la capacidad de utilizarlas. Los valores competitivos de las Operaciones son entre otros la velocidad, la flexibilidad, la confiabilidad, la calidad y los costes, o sea los de siempre pero su complejidad, la velocidad de análisis requerido, el tiempo mínimo de respuesta,… hacen imprescindible el uso de la TIC a través de las personas conocedoras de esta herramienta y del proceso. Podemos comparar la situación como la de una carrera de Fórmula 1 donde los factores cualitativos mencionados son imprescindibles. Para ello la sabia combinación del equipo de personas incluyendo el equipo y el uso intensivo de las TIC son el factor de éxito. El ahorro de los neumáticos, del combustible, la previsión del tiempo, la comunicación con el piloto y la comunicación con los parámetros del vehículo, los recursos previos para el diseño, hacen un uso intensivo de las TIC. Finalmente es la persona la que decide, desde el piloto al jefe de equipo, es la persona y no las TIC quien autoriza la salida del pitstop. Y también es la persona la que comete errores y que puede determinar el éxito o el fracaso en la carrera. Por ejemplo antes hablábamos de la suerte o mala suerte si llovía mientras que ahora disponemos de una mayor certeza de previsión vía Internet y los satélites meteorológicos, que les ayudan en la toma de decisión sobre el tipo de neumáticos o los reglajes del motor en función de la presión atmosférica y de la humedad. Pero la elección, con más información, continua siendo de la persona que en base a su conocimiento e intuición toma la decisión con el riesgo asociado. No debemos confundir la herramienta con la persona que la maneja. Nos pueden regalar la mejor cámara fotográfica del mundo o nos pueden dejar conducir el Ferrari, y no por ello tenemos la garantía de hacer la mejor foto del mundo o de poder dar la vuelta a un circuito. Faltan muchas cosas para ello… El sector que inició el uso masivo e intensivo de las TIC es el de la automoción. Los sistemas primitivos de gestión de los aprovisionamientos de materiales nos introdujeron las aproximaciones a la búsqueda de la gestión óptima, los sistemas JIT, cada vez más elaborados y sus evoluciones, la automatización de los procesos y la robotización, los sistemas flexibles de producción capaces de hacer lotes de producción de una sola unidad,….Posteriormente la técnicas de simulación y diseño han permitido reducir el tiempo en que un nuevo modelo llega al mercado (time to market). Las TIC nos pueden ayudar en el análisis de los costes y en la minimización de las mermas de todo tipo como pérdidas de tiempo, materiales, o de otro tipo pero primero debemos saber buscarlas y después las TIC nos dirán su valor económico. A partir de su medida seremos capaces de reducirlas. El objetivo de las mermas de tiempo debe ser muy claro puesto que debe ser cero o próximo a cero. Por ejemplo como consultor tuve la oportunidad de participar en una empresa donde aparentemente había un problema de productividad del personal cualificado en un uso intensivo de las TIC. Trataban y analizaban miles de datos en un tiempo limitado cada día. El operador debía analizar la pantalla i tomar decisiones de aceptar o rechazar lo que veía y su valoración era subjetiva y por ello no mecanizable. La observación del proceso permitió ver que el tiempo medio de bajada de la imagen podía tardar entre 20 seg a 3 min y que el tiempo de envío al cliente generaba una cola de espera que oscilaba entre 20 min a 45 min y ello independientemente del operador. La suma acumulada de estas pérdidas de tiempo, mermas, era de mas de 30 horas netas al día. Con la ayuda de las TIC se midieron estos tiempos de manera objetiva, se valoraron los distintos puntos y se priorizaron las acciones de mejora hasta poder ajustar esta merma a un valor razonable en función de un esfuerzo calidad y coste. En este caso las TIC eran el problema pero también fueron la herramienta para solucionar la dificultad. No estoy hablando exclusivamente del área de Producción. Las herramientas TIC nos permiten una visión total del proceso de Operaciones. Desde la concepción y diseño del producto hasta su entrega al cliente, pasando por la selección de los materiales, su compra, su planificación, seguimiento de los inventarios, planificación de la producción, seguimiento de la calidad en tiempo real, seguimiento de la entrega,…, y sin esta visión total podemos enfocar una optimización del tiempo y del mejor coste desde el momento de la recepción del pedido a la entrega al cliente (order to delivery). Lo importante es la optimización del conjunto más que la optimización de partes de él. Dentro del mismo ámbito. Debemos considerar que en el mismo momento que empezamos a fabricar un producto para un cliente ya deberíamos tener la fecha de entrega en que él lo espera teniendo la seguridad de que lo vamos a hacer bien a la primera. La fecha de entrega en determinados sectores va asociada a un día y a un intervalo, ventana, de entrega que puede ser de 2 horas. El cliente que recibe muchas mercancías de orígenes distintos requiere la llegada de la mercancía a unos intervalos acordados para la gestión óptima de la descarga y de sus almacenes y no le interesa que llegue antes ni después de la hora. Ello ha obligado que empresas de transporte hagan un seguimiento exhaustivo de sus transportes y en el caso de las empresas de mensajería el seguimiento individualizado de cada paquete y además ser visible para el usuario final. Conozco una gran empresa de transporte de Figueras que visualiza en una pantalla toda su flota de centenares de camiones y tres centros logísticos en Europa en tiempo real con detalle de carga, destino, y demás parámetros para una optimización continua de sus recursos. Sin los recursos y herramientas TIC, ordenadores, GPS, software, ello no sería posible. Podemos enlazar la producción de un producto con el seguimiento de la calidad en el mercado y así tomar las acciones correctivas pertinentes. Cada vez más las herramientas TIC nos permiten conocer en tiempo real la calidad. Los servicios de asistencia técnica tienen un enlace permanente vía Internet con el fabricante. Normalmente se utiliza para la petición de piezas de recambio a un centro nacional o europeo que lo debe suministrar en un plazo determinado y corto. Pero si además la estructura está montada de tal modo que cada producto lleva además de la información del modelo la información de su fecha de fabricación y del centro que la realizo se configura un sistema de mejora continua al poder detectar el tipo de averías y corregirlo a tiempo o antes de que sea demasiado tarde. Las herramientas para la información existen aunque a veces los directivos, las personas, no les prestamos la suficiente atención como ha sido el caso reciente de distintos fabricantes de automóvil y sus dificultades técnicas en el mercado. Así podemos hablar de muchos más temas como gestión de inventarios… y no es el mismo criterio para un inventario óptimo de una fábrica de tornillos o de un almacén de sangre en un hospital. Pero ambos deben tener un criterio de valor óptimo en función de sus circunstancias. Su gestión es distinta pero debe haber gestión, debe haber trazabilidad, debe haber un FIFO,…. Podemos hablar también de la gestión de las operaciones en servicios. Es lamentable que a veces podamos comer en un restaurante en un tiempo y que luego tarden en cobrarnos la cuenta lo que parece una eternidad. A partir de aquí podemos ampliar el tema yendo a la Administración, a la gestión de la universidad y otros ejemplos de hospitales. No me he apartado del tema de TIC en Operaciones puesto que al hablar de Operaciones me mantengo enfocado en el hacer de los productos o de los servicios. Mintzberg define y lo comparto que las organizaciones tienen dos funciones básicas: hacer y vender productos y/o servicios. En mi opinión el hacer es lo que corresponde a Operaciones. Operaciones es un área que debe tener unas características muy especiales como no debe notarse, debe ser de coste mínimo,… además de calidad, velocidad, confiabilidad, flexibilidad y coste. La complejidad creciente para una gestión eficaz, sin mermas, sin costes innecesarios,… impone el uso masivo de herramientas TIC. Cito a Peter Drucker cuando menciona que no es lo mismo hacer las cosas bien, gestionar, que hacer las cosas correctas, liderar. Por mi cuenta añado que no es lo mismo eficiencia (hacer las cosas bien) que eficacia (las cosas correctas).

Els diferents sectors econòmics de la societat han esdevingut progressivament més competents a mesura que han anat incorporant en la seva organització tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). L’anomenada ‘Societat de la Informació’, que a més a més de garantir una major competitivitat en l’àmbit econòmic també incrementa el grau de llibertat de les persones, es fonamenta en les TIC. Només cal fer una mica de memòria i recordar com es feien algunes tasques fa uns anys i com es fan en l’actualitat per poder afirmar en tota certesa que en les darreres dècades les TIC han estat un dels motors principals de l’evolució de la societat. Resulta obvi que sense les TIC la societat actual no podria funcionar i que si tenim més qualitat de vida és en part per la seva aportació . Evidentment no només amb l’aplicació de les TIC s’aconsegueix fer que les organitzacions siguin més eficients, però sense elles seria molt difícil desenvolupar qualsevol projecte amb garanties d’èxit. També és cert que de vegades les TIC no han cobert les expectatives per les quals van ser adquirides i que en algunes ocasions el preu pagat ha estat excessiu pels resultats obtinguts, en aquest cas podríem dir que “s’han matat ocells a canonades”. No hi ha cap empresa, institució, ni particular que pugui afirmar que totes les TIC que hagi utilitzat hagin “funcionat correctament o com ells pretenien”, tots ells poden parlar d’algun fracàs viscut en l’àmbit de les TIC. Aquest fracàs no sempre és atribuïble a les TIC, els subministradors no sempre han estat a l’alçada perquè han recomanat als seus clients solucions que no eren les adients i els propis clients també tenen una part de responsabilitat, perquè no han expressat clarament les seves necessitats. De vegades en l’àmbit de les grans infraestructures tecnològiques, on una gran part de la responsabilitat del desplegament recau en l’administració, s’ha donat la paradoxa que tot i disposar de la tecnologia adequada, aquesta s’ha implantat tard i malament o s’ha optat per una alternativa que resultava obvi que no era la més adient i que només es podia justificar per dos motius: interessos econòmics o desconeixement. En tot cas sigui pels motius que sigui, les decisions de les administracions en l’àmbit de les TIC no sempre han estat encertades i han suposat un fre en el desenvolupament de la societat i a la vegada han comportat una pèrdua de competitivitat en els sectors econòmics d’uns territoris en front d’uns altres. A Catalunya, per posar un exemple d’àmbit local, hi ha territoris on les deficiències en infraestructures de xarxa són manifestes i això els hi resta competitivitat en front d’altres territoris on el desplegament de la xarxa s’ha fet a temps i bé. El grau d’aplicació de les TIC és molt ample en quasi tots els àmbits de la societat catalana, tanmateix, però, en alguns casos no és així. La Justícia n’és un bon exemple. Si les TIC haguessin pogut ‘penetrar’ en aquest àmbit, segurament no hi hauria el col•lapse que hi ha avui en dia a la Justícia amb les greus conseqüències que suposa sobre les persones implicades (endarreriments, més costos,…) i sobre la pròpia administració de justícia (més costos, pèrdua de prestigi,… ). La situació actual de la Justícia a casa nostra requereix aplicar amb urgència un pla per acabar amb aquest alt grau d’incompetència i les TIC són un dels elements fonamentals per aconseguir aquest objectiu. La competitivitat es mesura per la millora de la productivitat al menor cost possible, per tant, directament o indirectament també es pot mesurar per un millor aprofitament dels recursos. Els recursos com tots hauríem de saber són limitats. Estem en una societat en que malauradament es malgasten molts recursos (aigua, energia, aliments, medicines, matèries primeres, diners…). És ben cert que la societat comença a tenir certa consciència en aquest aspecte però cal anar molt més enllà, cal actuar. Les TIC ja ens estan ajudant a aconseguir-ho: • En la indústria, els programes de planificació de la producció no solament ajuden a complir els terminis d’entrega de les comandes sinó que permeten fer un ús més racional dels recursos (instal•lacions, matèries primeres, personal,…), intentant agrupar diferents processos productius en les mateixes instal•lacions quan cal utilitzar les mateixes matèries primeres. • En la logística, els programes de gestió de magatzems (SGA) optimitzen el temps de les operacions que es poden realitzar en el magatzem però també permeten gestionar el magatzem amb la política de fer sortir el lot amb data de caducitat més antiga evitant així que quedin articles caducats que s’haurien de llençar o com a molt poc reciclar. • Les instal•lacions productives es poden tornar ineficients sinó es fa una bona gestió de manteniment. Si el dosificador d’una sitja no està ben calibrat, el resultat d’una fabricació segurament serà incorrecte perquè la quantitat de matèria primera provinent de la sitja no serà l’adequada. El producte obtingut s’haurà de llençar o caldrà recuperar-lo mitjançant un altre procés productiu. Els programes de manteniment (GMAO) són fonamentals per poder a dur a terme una correcta gestió de manteniment, tant preventiu com predictiu. D’aquesta manera s’incrementen les possibilitats que les instal•lacions funcionin correctament. • En l’àrea financera d’una empresa un programa de gestió de tresoreria (Cash Flow) permet conèixer en qualsevol moment la situació financera de la companyia a curt i a mig termini. Cal preveure si l’empresa tindrà una manca o un excedent de liquiditat en un futur pròxim, perquè sabent-ho en temps es poden prendre les decisions oportunes que comportaran probablement un estalvi de diners. Les TIC avancen en funció de l’enginy, del coneixement i del treball del ésser humà però, tot i que malauradament no sempre poden satisfer les necessitats de les persones i de les organitzacions, resulten imprescindibles per garantir i millorar la nostra qualitat de vida. I ja per concloure, simplement dos apunts: remarcar la importància que suposa i suposarà Internet amb la seva amplitud de possibilitats (xarxes socials, accés al coneixement, negocis: e-commerce, e-business, correu electrònic, telefonia IP ,…) per la societat en general i l’expectativa d’implantació del e-book (llibre digital) i els dispositius que fins i tot simulen l’efecte paper que podrien suposar el principi del final dels llibres tradicionals.

Tenim a l’abast nombrosos estudis sobre la productivitat, la competitivitat i la innovació en el nostre país i no ens deixen gens bé en comparació amb d’altres països i el més greu és que cada dia anem pitjor. Ho podem trobar per Internet, ho diuen els estudis de La Caixa i recentment alguns diaris n’han parlat. Hi ha diferents motius i els estudiosos en els diuen. Alguns dels factors són mesurables mentre que d’altres no. Un dels que no ho és massa en termes econòmics i del que és difícil parlar és l’absentisme laboral a la indústria que és el que vull abordar avui. És difícil de parlar-ne perquè abordar-lo és tocar temes que es solapen com la qualitat de vida individual i col•lectiva, la vida familiar i l’educació, els drets de les dones, entre d’altres, i que són fàcils per fer demagògia. Però finalment quan parlem de decidir la compra d’un producte mirem el preu un cop percebuda una qualitat equivalent i per tant el que mirem és el cost independentment del seu origen i per tant l’objectiu de les empreses és el de la minimització dels costos, i l’absentisme és un cost. Ara deu fer uns anys que estàvem reunits un reduït grup de directius amb la cúpula directiva d’una de les dues grans centrals sindicals. Un cop superades les reticències i el tanteig de cortesia inicials, el clima es va desenvolupar d’una manera molt distesa i abordàrem els temes que ens preocupaven de manera molt semblant a tots nosaltres. Vull insistir en el caràcter de reunió distesa perquè no és l’estil públic de comunicació entre les organitzacions empresarials o sindicals. En la reunió varem parlar de molts temes, cada persona expressava lliurament la seva opinió. En particular en la necessitat d’un país en tenir una indústria i l’important aportació que aquesta fa en els serveis en el sentit més ampli i també en el seu impacte social. Hi va haver un moment en que el secretari general del sindicat va dir una frase que considero molt important: entre vostès, empresaris/directius d’empresa i els sindicats finalment el tema que hem de negociar és la forma del repartiment dels beneficis i de la seva aplicació. Per tant, si aquesta és la diferència, parlem-ne sense limitacions i en totes les seves vessants. Una empresa sense beneficis no té sentit. Em refereixo a una empresa privada però també val per l’empresa pública malgrat que hi ha d’haver-hi matisos. Ho diferencio de les empreses/organització com poden ser l’Administració, o els hospitals, o la universitat, … dels que no tracto aquí. Els beneficis són quelcom més que diners, són l’estímul per poder continuar, per invertir, fer créixer l’empresa, fer recerca, crear llocs de treball qualificats o no, …, malgrat que alguns no ho interpretin així. Per alguns només els beneficis són un mitjà per enriquir-se i per d’altres és el resultat de la explotació de la persona. Però sense beneficis no hi ha impostos a pagar, finalment tampoc hi haura salaris i els impostos que aquests generen,…, i amb ells estem aportant els recursos a l’Estat per poder millorar la qualitat de vida de tots. I una de les claus és la productivitat de tal manera que el cost de producció d’un producte o servei permeti competir en un món globalitzat. L’eslògan de centrar-nos en la producció de productes de valor afegit és veritat però també ho coneixen els alrtes països i empreses. Si per molts productes i serveis el criteri de decisió de compra de l’usuari, sigui de l’estatus social que sigui, és el preu un cop percebut un nivell de qualitat, la competitivitat està més en la reducció de despeses que en la possibilitat d’augmentar el marge. L’impacte de l’absentisme és important. L’absentisme afecta el cost de tots els productes, tinguin el contingut de treball alt o petit. Quan en una empresa falten les persones qualificades, les que tenen experiència i coneixement, la productivitat cau i la qualitat empitjora. Podem tenir persones amb capacitat de suplir-les, millorar els sistema de motivació i lideratge, hem de treballar per disminuir els accidents laborals o els problemes associats al lloc de treball, …., cert, però atenció als costos. Però tampoc és correcte que les persones no vinguin a treballar sense avisar, que quan demanen hora al metge ho facin a mig matí i així justificar l’absència del dia sencer, …., i això també és absentisme. En la reunió vàrem concloure que un dels problemes dels costos/despeses és l’absentisme. Hi estàvem tots d’acord en privat. El tema és particularment greu si ho veiem en els entorns industrials i en els treballadors en les línies de producció. Les dades que els diferents directius teníem així ho deien. Si veiem que l’absentisme pot ser superior al 20% o que l’absentisme és estacionari, n’hi ha més els dilluns i els divendres i menys el dijous, que n’hi ha més en uns territoris o sectors que en d’altres comparativament iguals. No és un tema fàcil de tractar per a ningú ni per als sindicalistes, ni per als empresaris ni per a l’Administració. He parlat del tema amb dos Consellers de Treball de La Generalitat de diferents administracions i coneixien el problema però no les seves dimensions. O bé és que mirem cap una altra banda? Professionalment i en les diferents multinacionals on he treballat he participat en moltes reunions en les que es decidia en quina fàbrica i quin país es produiria un producte. La base de la decisió era el cost de producció unitari. Aquest concepte inclou totes les despeses, menys el cost dels materials, tant de l’estructura com els directes i el cost de transport fins a la destinació final. Fa un anys era més fàcil justificar que el destí de la inversió fos a casa nostra especialment per la productivitat, eficàcia productiva, de l’organització malgrat que en d’altres països com Portugal o Indonèsia els costos laborals fossin molt mes baixos. Però si les despeses creixen i l’eficàcia productiva baixa, el cost de producció unitari creix. Reduir les depeses que no contribueixen al cost del producte, entre elles l’absentisme és l’obligació que tenim tots els que formem part del teixit productiu. Doncs si tothom ho coneix perquè no en parlem obertament tots junts i busquem la manera de resoldre-ho? Com pot ser que el nombre d’agressions als metges de la SS o del INS creixin perquè es neguen a firmar una baixa? O és que el criteri mèdic no val? Quan dic tots sembla que vulgui difuminar el problema i no és així. Cada part ha d’aportar una contribució en aquesta causa comú perquè no val donar les culpes a l’altra i rentar-se les mans.

La crisi econòmica no només ha saccejat les institucions financeres i els poders polítics sinó que també ho ha fet amb vehemència a les empreses privades. Davant d’això ha arribat el moment de prendre noves decisions, afrontar amb determinació els moments difícils i vèncer la por al fracàs. És evident que a dia d’avui l’escenari d’actució de les empreses ha canviat respecte fa 3 anys i per això és oportú preguntar-se quins han de ser el punt forts dels directius en temps de crisi. Una qüestió a la que em veig amb la necessitat d’apuntar algunes reflexions. A diferència dels anys previs a la recessió econòmica en que els beneficis acostumaven a ser objectius bàsics per a qualsevol empresa, ara pel contrari, els directius s’han d’enfrontar a decisions i situacions molt més complexes amb l’agreujant que els comptes es moven en els números vermells. En aquest procés de canvi ha pres mal més d’un directiu, sobretot, aquells que per generació han tingut accés a una formació acadèmica basada en expectatives constants de creixement i benefici on l’èxit o fracàs es mesurava pels resultats econòmics. Per tant, en aquest sentit es pot dir que la crisi ha descol.locat a algunes generacions de directius joves que s’han trobat sense referència d’actuació en aquest nou escenari. Ara més que mai el lideratge ha d’anar associat a les responsabilitats directives. De fet, ha de ser una condició sine quanum. Si fins ara havia triumfat el directiu jove amb molta empenta, ambició i una sòlida formació acadèmica, ara en canvi, cal introduir un nou perfil executiu que aprofiti tot el seu coneixement però que al mateix temps encari d’una altra manera les seves responsabilitats. El lideratge directiu d’avui ha d’estar associat a perdre la por, a prendre decisions importants i participar i fomentar el treball en equip. És per això que les generacions més joves haurien de ser els primers en voler aplicar aquest concepte de lideratge. Les empreses ho demanen i el context actual també.

En esta época de elecciones en Cataluña, y ante la acumulación de ciertas frustraciones a nivel local y estatal, propongo abrir un debate: hemos de refundar a nuestros representantes a todos los niveles. Si no, iremos de mal en peor – con o sin crisis, con o sin sociedad del conocimiento. No sirve de nada promocionar la sociedad del conocimiento desde la sociedad civil, como hacemos en este foro, si nuestros representantes son incapaces de dirigir nuestro destino. Nuestro país se ha desarrollado mucho estas últimas décadas. Pero ya terminó la financiación a fondo perdido de la UE. Y los mercados financieros, los que financian nuestras deudas públicas y privadas, desconfían de nuestra capacidad de hacer frente a las mismas. Ello se debe a su percepción de nuestra incapacidad de generar crecimiento en nuestra economía. Y para generar las condiciones de este crecimiento necesitamos representantes eficaces y éticos. Propongo que entre todos desarrollemos un estado de opinión para que: –La representación empresarial sea efectiva Es inadmisible e incomprensible en mi opinión el espectáculo reciente ofrecido por la presidencia de la CEOE. Con este tipo de actuaciones se pierde toda la credibilidad ante la sociedad, y, por ende, la capacidad de influir adecuadamente en los cambios económicos y sociales necesarios. –La representación política sea efectiva o Los partidos sean cercanos y respondan a la ciudadanía: listas abiertas. Al haberse consolidado la democracia, opino que ya no nos sirve el modelo de listas cerradas. Los partidos se han convertido en estructuras cerradas que con demasiada frecuencia pierden de vista las inquietudes y aspiraciones reales del ciudadano. o Los partidos sean creíbles: transparencia de financiación. Nunca más hemos de aceptar la vergüenza ajena de casos como el Palau, Santa Coloma, Valencia, Marbella, Baleares etc.: es decir prácticamente en toda la nación hay políticos inmersos en trapicheos de comisiones ilegales y financiaciones opacas. Opino que hemos de exigir el mismo cumplimiento de transparencia fiscal a los partidos que se nos exige a ciudadanos y empresas, sin excepciones. o Los partidos sean responsables: aporten programas y propuestas constructivas, realistas e ilusionantes. Un ejemplo lacerante reciente ha sido ver cómo usan su financiación (es decir la nuestra) en desarrollar campañas con mensajes pueriles o insultantes. Nunca más deberíamos tener que soportar videos de tipo erótico o de juegos destructivos. Si la falta de transparencia lleva al delito, la falta de responsabilidad lleva a la imbecilidad. Opino que no estamos para historias, con o sin crisis. La sociedad del conocimiento ha contribuido a la globalización de las economías y del saber. Internet ha superado las geografías: no hay distancias. Hemos de competir a nivel global, se trata de una gran oportunidad: aprovechémosla. Y también es un gran reto: si no reaccionamos, los demás tomarán las riendas de nuestros destinos. Así que afrontemos estos cambios de la mano de representantes eficaces y éticos. Y como colofón, como primera prioridad, hemos de acometer una reforma en profundidad de la educación. Todos lo intuimos y todos lo sabemos. Los indicadores son implacables. Y ésta ha de ser la primera prioridad, a pesar de la penuria provocada por la crisis. La capacidad de acceso a la información, la capacidad de análisis, la actitud de superación, la actitud del esfuerzo y la pasión de construir un futuro mejor han de ser la guía de nuestra juventud. Para establecer las condiciones para ello, es crucial tener representantes eficaces y éticos.

Las universidades, en especial las públicas, se deben a la sociedad que las acoge, puesto que es esta sociedad la que las hace posibles. Si ello es así, lógico es que entre los diversos cometidos de la universidad, en lugar preferente figure la rendición de resultados. Y cuando nos referimos a rendición de resultados no pensamos en una rendición de carácter estrictamente económica. Estamos pensando en rendir cuentas con relación a todas las actividades académicas: las docentes, las investigadoras y las de valorización de la investigación que a su vez generan conocimiento, desarrollo y progreso económico y social. Llegados a este punto fácil es deducir que, desde un punto de vista amplio, la universidad ha de venderse para presentarse ante la sociedad con todo su potencial. Un potencial que, por aquello de la globalización, ha de proyectarse por doquier a partir de políticas y estrategias de comunicación que contribuyan al establecimiento y fortalecimiento de alianzas con instituciones académicas de otros países y así construirse un lugar en el mundo científico y tecnológico. Una de las causas que en parte podrían explicar el por qué las universidades españolas de más prestigio no aparecen en lugares relevantes de los ránquines universitarios más afamados, radique quizá en la circunstancia que nuestras instituciones académicas, con una capacidad de trabajo notable y éxitos investigadores indiscutibles, no acaban de valorar la necesidad de invertir para explicarse mejor, para venderse. Y es que el viejo aforismo que reza que “buen paño en arca se vende” no tiene hoy aplicación posible. Vivimos en un mundo complejo y globalizado gobernado por la información; un mundo donde no es suficiente hacer cosas y hacerlas bien. Además deben ser contadas. Es en este contexto que las universidades precisan disponer de políticas de comunicación para mejorar su relación con el entorno. De aquí y de más allá de nuestras fronteras. Y si la cuestión fuese preguntarse si las universidades deben valerse del márquetin y sus técnicas, la respuesta es también afirmativa. ¿Acaso creen ustedes que Oxford, Cambridge o el MIT no dedican tiempo y recursos a la actividad promocional? ¿Creen que no se esmeran en captar a los mejores estudiantes, a las mejoras empresas con las que cooperar y colaborar o a relacionarse con sus antiguos alumnos, quizá ahora ocupando envidiables posiciones a lo ancho y largo del planeta? Utilizan el márquetin de manera intensiva y sin ningún atisbo de desconfianza hacia una disciplina que por sí misma no esconde oscuras intenciones. Que nadie tenga la menor duda: poner al alcance de un universo global y competitivo lo que hacemos y por qué lo hacemos es necesariamente útil. No sólo para la propia universidad sino que también para la sociedad.