Moltíssimes gràcies,

En primer lloc, vull donar el reconeixement a la Il·lma. Sra. Eugènia Gay, segona tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona; a les regidores, regidors, autoritats i, per descomptat, al president d’Amics del País, el Sr. Miquel Roca, i a tots els membres de la Junta Directiva.

La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País és un dels millors exemples de com la societat civil organitzada ha estat el motor de creixement de la nostra societat. I això ha estat especialment important a Catalunya i crec que s’ha de posar en valor. A més, és extremadament important la llarga trajectòria d’aquesta entitat que, des del 1822, ha participat en diferents esdeveniments que han tingut un gran impacte civil i cívic a la nostra societat, com ho va ser la constitució de La Caixa de Pensions i de la Vellesa d’Estalvis. Per tant, ja veiem l’impuls que va tenir una societat com Amics del País moment a l’hora d’engegar una iniciativa que ha estat reconeguda, no només des del punt de vista bancari i per la seva obra social vinculada a la Fundació “La Caixa” (la fundació bancària més gran del món), sinó també per haver contribuït a crear un model de pensions al nostre país.

En aquest sentit, per a mi és un honor haver estat convidat a fer una ponència a l’acte d’entrega dels premis de l’entitat. I el que voldria fer, a través de la meva conferència, és un paral·lelisme entre la recerca que s’ha fet en el camp del càncer, un tema de gran transcendència en la societat, amb les activitats que vosaltres [estudiants becats] podeu fer en els vostres camps d’investigació i treball amb l’objectiu de contribuir a fer una societat millor, que és l’obligació que tots tenim. Ja que hem tingut l’oportunitat d’arribar on hem arribat, tenim l’obligació de retornar a la societat allò que ens ha ofert.

Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant. Durant la meva intervenció, els parlaré de quatre coses: en primer lloc, de l’epidèmia del càncer i per què hem de continuar treballant per combatre-la; en segon lloc, de la importància de la investigació per canviar el paradigma en relació al càncer (és cert que en els darrers trenta-cinv anys hi ha hagut molts canvis en aquest sentit i, en els propers anys, encara n’hi haurà més gràcies a la implementació de la medicina de precisió); en tercer lloc, parlaré de la prevenció (crec que hem de dedicar més esforços en prevenir el càncer sempre que sigui possible); i, finalment, els donaré quatre dades sobre la nostra institució, l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO).

L’epidèmia del càncer: un de cada dos homes i una de cada tres dones del nostre entorn tindrà càncer al llarg de la seva vida i, afortunadament, la majoria es curarà. Si comparem aquestes dades amb les dades de la resta del món, ens adonem que són “pitjors”. No obstant, aquest fet és degut que el càncer, majoritàriament – però no exclusivament –, està relacionat amb l’envelliment i, per tant, al tenir una esperança de vida més elevada aquí que a d’altres indrets del món, la prevalença del càncer és més alta.

El 2024 es van diagnosticar al voltant de vint milions de casos de càncer arreu del món. La previsió per al 2040 és que la xifra augmenti fins a trenta milions. A més, la tendència de futur és que aquesta xifra no deixi d’incrementar degut, bàsicament, a un augment de l’esperança de vida però, també, degut als hàbits de vida no saludables, que van a l’alça. No obstant, la bona notícia és que malgrat que la incidència augmenta, la mortalitat per càncer, sense cap mena de dubte, disminueix des de fa molts anys. Cada vegada el diagnostiquem millor i el tractem millor. I, fins i tot, les xifres de mortalitat relacionada amb aquesta malaltia al nostre entorn són més favorables que les de la resta de països que es consideren desenvolupats.

Pel que fa a Catalunya, segons les dades publicades pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, els tipus de càncer amb més incidència entre les dones són els de mama, colorectal, pulmó, úter i pàncrees; i entre els homes, els càncers més freqüents són el de pròstata, colorectal, pulmó, bufeta urinària i fetge.

“Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant”

Abans els comentava que els percentatges de curació de la malaltia han augmentat molt. Actualment, a Catalunya, el percentatge de supervivència en dones és del 64% i en homes és del 55%. Quan jo vaig començar a dedicar-me a l’oncologia, aquestes xifres eren, pràcticament, del 35%. És a dir, avancem molt. A més, les expectatives de la Unió Europea per al 2030 és que arribem a una taxa de supervivència del 70%, tot i que intueixo que serà difícil que les acomplim. Tanmateix, el que sí que puc afirmar amb certesa és que hi haurà un creixement molt ràpid de les xifres de curació del càncer. Per tant, ens hi hem de dedicar i hem de dedicar-hi esforços.  Hem d’estudiar els mecanismes del càncer, sobretot per diagnosticar-lo i tractar-lo millor, però, com deia abans, també per prevenir-lo.

Per què es produeix el càncer? El càncer es produeix per una alteració dels gens que tenim a les cèl·lules degut a factors als quals ens exposem al llarg de la vida, que es poden agrupar, resumidament, en químics, infecciosos i radiacions, per una banda, i en hereditaris, per l’altra. Només, aproximadament, el 10% dels casos de càncer es produeixen per una predisposició hereditària a patir aquesta malaltia. La gent sovint confon els conceptes genètic i hereditari. Els càncers hereditaris són, com a màxim, un 10% del total i, en canvi, tots els càncers són genètics perquè es produeixen per alteracions dels gens. Si anem més al detall, els factors externs que contribueixen de manera més significativa a aquesta malaltia són el tabac, la dieta, les infeccions, l’obesitat, l’alcohol, la contaminació externa i les radiacions. Ara veurem què podem fer.

Fins ara, hem diagnosticat el càncer a partir de l’aparició de símptomes relacionats amb la malaltia: apareixen símptomes, fem proves, detectem el càncer i el tractem amb cirurgia o tractaments mèdics. És a dir, el diagnostiquem i tractem quan la malaltia ja és evident. Però el període des que una cèl·lula normal es transforma en maligna fins que esdevé tumoral pot ser de molts anys. Per exemple, en el cas del càncer de colon, aquest procés pot trigar entre vuit i deu anys.

I el futur què ens depara? Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la. I això serà possible, per exemple, en el cas del càncer de pàncrees. Després en parlaré una mica més. A més, a llarg termini, podrem identificar persones de risc, tant pels hàbits de vida com per la càrrega genètica hereditària, diagnosticar aquesta predisposició i fer un tractament de prevenció. Això passarà. Actualment, estem desenvolupant molta recerca per avançar, cada cop més, la intervenció contra el càncer. I com ho podrem fer? Doncs amb coneixement. A la vida, només s’avança amb coneixement. I ara us explicaré cinc factors que són importants per fer avançar el coneixement de la malaltia i, per tant, poder prendre decisions davant d’aquesta.

En primer lloc, el més important és entendre la malaltia. M’agrada molt aquesta portada de la revista Newsweek de 2004 [“SOLVING CANCER. You can’t cure what you don’t understand”]. No pots solucionar allò que no coneixes, és obvi. Per intentar trobar solucions al càncer, cal conèixer els factors que el produeixen.

Doncs bé, durant aquests darrers anys, ha augmentat molt el coneixement sobre la malaltia, el coneixement sobre els mecanismes a través dels quals les cèl·lules normals, en un moment determinat, comencen a transformar-se i esdevenir cèl·lules malignes. Però, a més, solíem pensar que el càncer eren cèl·lules malignes. Avui dia, sabem que el càncer són cèl·lules malignes que creixen amb el temps i, a més, sabem que la resposta que genera el nostre cos contra aquestes cèl·lules malignes també fa que els tumors creixin, es disseminin i facin metàstasi. Sabem que els factors com la inflamació, la falta de resposta del nostre sistema immune contra les cèl·lules malignes i el microbioma (les bactèries que tenim dins del cos), etc, poden promoure l’aparició de càncer (i de moltes altres malalties). I això ens permet desenvolupar tractaments que tracten les cèl·lules malignes i, també, que modifiquen tots els condicionants que l’hoste (l’organisme de la persona que té càncer) genera i que fa créixer la malaltia. Tot aquest coneixement acumulat és el llegat de molts anys de recerca.

“Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la”

Tot va començar amb el descobriment del primer genoma humà, el Cromosoma Filadèlfia, als anys seixanta del segle passat, després que una sola persona dediqués dotze anys a estudiar-lo. Això va impulsar la creació de diferents programes destinats a estudiar el genoma d’algunes malalties, sobretot, el genoma de diferents tipus de càncer, ja que, aleshores, la taxa de mortalitat del càncer era molt elevada (la majoria de programes van estar finançats pel govern nord-americà, esperem que el govern de Donald Trump no disminueixi la inversió en recerca). Conèixer les alteracions genètiques dels tumors ens ha permès, per una banda, avançar en la millora del diagnòstic i, per l’altra, disposar de més fàrmacs per combatre-la.

Des que es va diagnosticar la primera malaltia amb una alteració cromosòmica, la leucèmia mieloide crònica (el Cromosoma Filadèlfia), fins que es va conèixer quina alteració genètica tenia aquest cromosoma, quins medicaments es podien utilitzar per combatre-la i, finalment, l’aprovació dels fàrmacs van passar més de quaranta anys. Actualment, des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat, en un tumor rar, per exemple, fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada. Aquest ha estat el primer punt important en l’evolució de la recerca contra el càncer: conèixer bé les bases genètiques de la malaltia.

El segon punt important, que també ha estat revolucionari, ha estat descobrir que, a banda de saber que el diagnòstic d’un càncer difereix segons cada persona que el pateix, cada càncer té, en el cos d’una mateixa persona, clons de cèl·lules, famílies de cèl·lules, que es comporten de manera diferent. És a dir, existeix el que anomenem heterogeneïtat entre persones, però, també, heterogeneïtat del tumor dins d’una mateixa persona. Aquesta heterogeneïtat existeix en un moment estàtic i també de manera dinàmica, ja que els tumors evolucionen al llarg del temps. Entendre això ha estat cabdal perquè ha augmentat les oportunitats de tractament de la malaltia.

Us mostro un exemple que és molt visual: quan diagnostiquem un tumor, dins d’aquest tumor ja hi ha clons de cèl·lules  que es comporten diferent a la majoria de cèl·lules tumorals. Aleshores, quan comencem el tractament, aquest va enfocat a tractar les cèl·lules majoritàries, que és el que detectem, perquè és molt difícil detectar les petites poblacions heterogènies. Això fa que el clon majoritari desaparegui. Però, simultàniament, la resta de clons augmenta i, per tant, la malaltia, al cap d’uns mesos, és completament diferent a la inicial i el tractament ja no és efectiu.

Arran d’aquest descobriment, hem implantat la biòpsia líquida, que ens permet saber la situació de la malaltia en cada moment. Consisteix en agafar una mostra de sang i analitzar els fragments de DNA de la càrrega genètica alterada que hi trobem – i que varien amb el pas del temps. Però l’impacte de la biòpsia líquida anirà molt més enllà perquè ens permetrà diagnosticar malalties que, actualment, tenen una elevada mortalitat, com el càncer de pàncrees i el de pulmó, abans que aquestes produeixin cap simptomatologia i abans que siguin visibles en cap prova radiològica. Tanmateix, és un problema tècnic el què ens cal superar: encara no tenim la tecnologia suficient, la sensibilitat necessària en les proves per poder fer aquest diagnòstic precoç; però això serà una realitat en cinc anys, aproximadament, no en cent. És a dir, en cinc anys, tindrem proves diagnòstiques per poder identificar la malaltia i poder-hi actuar ràpidament. Per exemple, a un pacient li direm: “vostè s’ha d’operar del pàncrees”. Ell respondrà: “per què, si no hi tinc res?”. I li replicarem: “Li estem fent proves. És cert que no veiem el tumor, però sabem amb seguretat que està fent un tumor i li hem de treure el pàncrees”. D’aquesta manera, millorarem molt el pronòstic.

Ja veuen, doncs, que en el camp de la investigació, des de la investigació bàsica, que és molt important, la investigació translacional i la investigació clínica, s’està avançant. Però, a més, ha augmentat moltíssim la consciència social en relació al càncer. Es parla del càncer obertament, i això és un gran avantatge. Paral·lelament, també  hi ha un gran desenvolupament de la indústria farmacèutica i tecnològica per generar tractaments.

Clàssicament, teníem la quimioteràpica i els tractaments hormonals. Arran d’aquest coneixement sobre les alteracions genètiques i la heterogeneïtat, vam obtenir tractaments biològics dirigits a aquestes alteracions genètiques de les cèl·lules malignes, però, a més, tractaments dirigits a les propietats de l’hoste. I, finalment, hem començat a utilitzar la immunoteràpia. Ja ho veuen, hem avançat molt.

“Des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat (…) fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada”

El 1996 només treballàvem amb dos tipus de càncer de pulmó: el de cèl·lules grans i el de cèl·lules petites. Actualment, tenim 20 subtipus de càncer de pulmó. I el mateix passa amb el càncer de mama i el càncer colorectal. Perquè hem identificat diferents subgrups de malalties basant-nos en les vulnerabilitats de cada malaltia. Tenir en compte la heterogeneïtat de la que parlava abans ens ha permès diagnosticar la malaltia molt millor i, per tant, tenim més tractaments per fer-hi front.

Durant el període entre el 2011 i el 2021 es van aprovar noranta-sis medicaments diferents pel tractament de tumors sòlids. I no només medicaments per tractar les malalties més freqüents (càncer de mama, de pulmó, de còlon), sinó també per tractar aquelles malalties no tan freqüents (sarcomes, tumors pediàtrics, etc.). I el mateix passa pel que fa a la investigació relacionada amb els tumors hematològics. En l’aparició de nous fàrmacs hi ha un avenç importantíssim. A més, com els comentava, hi ha el tractament basat en l’educació i la reactivació del nostre sistema immunològic. El sistema immunològic, a banda de lluitar contra les malalties infeccioses, té la funció de reconèixer les cèl·lules malignes i destruir-les. Però això només passa quan les cèl·lules malignes són bastant diferents a les cèl·lules normals. En un 25% de tumors, els que anomenem calents, el sistema immune actua contra les cèl·lules malignes fins a un cert moment que, per dir-ho col·loquialment, se’n cansa. En aquests casos, els medicaments d’immunoteràpia que tenim actualment tenen la funció de despertar aquest sistema immunològic que ja està alliçonat. Però en el 75% restant de tumors, les cèl·lules malignes no són massa diferents de les cèl·lules normals i, per tant, el nostre sistema immune no hi pot actuar en contra. La gran revolució actual, i a la que hi dediquem molts esforços, és la recerca en nous tractaments com vacunes, virus autolítics específics, teràpies cel·lulars, que eduquen el sistema immunològic en aquests casos de tumors que feia referència abans, que són la majoria.

Des que vam començar a fer recerca sobre el càncer i fins a dia d’avui, han aparegut nous models de recerca i ha canviat molt la manera d’integrar els models de recerca amb l’assistència convencional. Això ha estat un pas fonamental. Fins fa pocs anys, per trobar un medicament contra el melanoma, havíem de fer un estudi de mil malalts on la meitat rebia el tractament nou i l’altra meitat el tractament vell, si n’hi havia, o un placebo. Això era molt poc eficient. Avui, fem estudis molt més selectius, que es basen en una mateixa alteració genètica. És a dir, aquests estudis clínics, que els anomenem estudis cistella, tracten malalts amb diferents malalties (càncer de mama, melanoma, càncer de còlon) que tenen una mateixa alteració genètica motora (un mateix driver, en paraules tècniques). Això permet accelerar els mecanisme d’aprovació de medicaments per part de les autoritat reguladores, com la FDA, i millora, significativament, la qualitat de vida i les perspectives de vida dels pacients.

En el camp de les malalties minoritàries (tots els tumors pediàtrics, entre d’altres tumors d’adults), la recerca acadèmica també és molt important: hi ha estudis de casos concrets. A més, hi ha registres de malalts fets pels propis pacients que s’organitzen a través d’associacions i expliquen la seva malaltia, la seva alteració genètica i el tractament rebut, per exemple, com és el cas del web PatientsLikeMe[1]. Així, els malalts s’empoderen i la societat civil pren consciència sobre la malaltia.

I en relació al que comentava abans, una de les coses que hem fet bé a la nostra institució, a la Vall d’Hebron, és integrar al màxim la recerca clínica innovadora amb els tractaments convencionals. I això ha possibilitat que molts malalts rebin tractaments abans que aquests siguin aprovats. Aquest fet ha situat Barcelona al capdavant en la recerca clínica i, sobretot, en la recerca clínica oncològica.

Tots aquests avenços han anat acompanyats per un increment de les demandes per part de la societat. I això és bo perquè promou la recerca i la investigació. Tanmateix, &e

Benvolgut amic Miquel Roca, fa temps que ens coneixem. És un plaer haver volat dotze hores per ser aquí i oferir-vos la meva perspectiva des de Boston. Senyor Alcalde, gràcies per la recepció. Autoritats, membres de la junta, premiats, guardonats, pares, mares, familiars, amigues i amics, senyores i senyors, bon vespre i moltes gràcies per donar-me l’oportunitat de compartir el que he fet durant tota la meva vida: parlar d’innovació. Ja heu esmentat que aquest Saló de Cent ha estat testimoni de la nostra història durant centenars de segles. Jo mai he mirat el passat, sempre miro cap al futur. I el que us proposo avui és que m’acompanyeu durant aquest viatge al futur. Però el passat ens guia per mirar el futur. Deixeu-me, doncs, abans de començar, que expliqui una mica la meva trajectòria, perquè la complexitat de les idees que voldria transmetre-us necessita, primerament, que entengueu d’on vinc, on he estat i per què penso el que penso. Una beca em va canviar la vida.

Vaig néixer a Barcelona, per tant suposo que soc barceloní, però em vaig criar al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet del Llobregat. Vaig anar a una escola d’elementària que ja no existeix, com tampoc existeixen més de la meitat dels companys de classe. Vaig créixer en el sí d’una família humil, de la postguerra, sense educació superior i sense cap possibilitat. Però, malgrat tot, ho deuria fer prou bé durant els estudis acadèmics perquè vaig acabar a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) estudiant enginyeria industrial i, després, vaig treballar a Nissan i a Hewlett-Packard.

“Una beca em va canviar la vida”

El meu somni era ser astronauta, tot i que no sabia ben bé què era un astronauta, però volia anar a la NASA. No obstant, sense els pares com a referents, sense mentors al meu costat que em poguessin acompanyar i, en aquella època, sense una enginyeria aeronàutica a Catalunya, el somni no es va fer realitat. A vegades, els somnis no es realitzen, però se’n compleixen de millors.

Així doncs, una beca em va canviar el món.

Quan vaig rebre la beca, també em van dir moltes vegades el que us han comentat avui: “si us plau, torneu, si us plau, feu-ho”. Però jo tinc una visió diferent respecte a això. La meva opinió és que sigueu on sigueu,  representeu d’on veniu i representeu l’excel·lència d’on veniu; i allà on sigueu, busqueu el millor lloc per tenir la major influència en el món. Si aquest lloc és Barcelona, perfecte. En el meu cas va ser Boston i Cambridge. Busqueu el lloc on realment tingueu la millor palanca per al vostre talent. Representeu Barcelona, representeu les beques d’Amics del País i, sempre, sentiu-vos orgullosos d’on veniu i d’on heu estat i, sobretot, sentiu-vos orgullosos del que fareu. En el meu cas, una beca em  va obrir les portes d’un país, els Estats Units, del qual ara en soc ciutadà; i d’una institució, el MIT, que és única en el món. Tot això va ser l’any 1999. Podem dir, ara mateix, que porto ja més de mitja vida als Estats Units.

“Sigueu on sigueu,  representeu d’on veniu i representeu l’excel·lència d’on veniu; i allà on sigueu, busqueu el millor lloc per tenir la major influència en el món”

Al Massachusetts Institute of Technology, MIT pels que no el coneixeu, em vaig trobar una universitat de recerca on es valoren les idees, el debat intel·lectual, independentment del teu nom, de l’edat, de la teva procedència i de la imatge que t’identifica. Un corrent d’aire fresc que se’m va endur. Vaig arribar-hi d’estudiant, vaig treballar-hi de becari i vaig acabar sent el vicepresident executiu i tresorer de l’entitat. Quan exercia el càrrec, supervisava més de tres mil persones i gestionava el pressupost de quatre mil milions de dòlars, dos mil milions de dòlars en recerca i trenta mil milions de dòlars en actius d’inversió. Vaig arribar a un món, que els que us dediqueu a la innovació reconeixeu, Kendall Square, que vaig tenir el privilegi de liderar.

El 1973 jo tenia dos anyets i Kendall Square no existia. El 2005, feia cinc anys que era al MIT i Kendall Square començava a créixer. Avui dia, és un dels llocs de referència en innovació de tot món. Amb aquest exemple vull que entengueu les dècades que han de passar per transformar un lloc fins a convertir-se en un referent internacional. En aquest cas concret han hagut de passar cinquanta anys. La innovació de futur no es crea d’avui per demà. Es crea amb dècades de consistència i estabilitat.

“La innovació de futur no es crea d’avui per demà. Es crea amb dècades de consistència i estabilitat”

El MIT està situat en un lloc preciós al costat del Charles River, entre Boston i Cambridge. Segurament, urbanísticament, Barcelona és molt més maca que Kendall Square. Però l’important de Kendall Square és la seva gent. Perquè puc afirmar que tothom que es dedica i es vol dedicar a la innovació en ciència i tecnologia hi té cabuda. A Kendall Square hi és tothom. Aquí és on va començar Moderna (potser molta gent coneix aquest lloc per aquest fet) i, també, Engine Ventures. Us parlaré d’aquestes dues firmes més endavant, per exemplificar i recolzar els missatges que us vull transmetre avui.

Al formar part d’aquest referent internacional, he tingut l’oportunitat de rebre el president Mas i el president Puigdemont i explicar-los, in situ, el model d’educació, de formació i d’innovació d’èxit del MIT. I no només això. Durant vint anys no m’he cansat de dir el mateix (fins i tot el Miquel se’n recorda): a la universitat calen canvis de lideratge i d’actitud. Perquè les apostes arriscades són les que realment defineixen el futur. Però no només he compartit això aquí a Catalunya, sinó que he tingut el privilegi de compartir-ho, per exemple, amb Dilma Rousseff, presidenta del Brasil; amb Justin Trudeau, primer ministre de Canadà; amb el príncep de l’Aràbia Saudita (interessant quan un es diu Israel); i, fins i tot, amb el president dels Estats Units. I, fa nou anys, estava davant del primer ministre Binyamín Netanyahu a Israel negociant, no només amb ell, sinó també amb el líder de l’Estat Palestí, el senyor Mahmud Abbas.

“A la universitat calen canvis de lideratge i d’actitud. Perquè les apostes arriscades són les que realment defineixen el futur”

Això és el que als Estats Units, i a un lloc com el MIT, es determina com a diplomàcia universitària. I el que us vull transmetre és un missatge molt senzill i que es redueix en el moto del MIT: Mens et Manus, és a dir, “la ment i la mà”,  que és realment la metàfora de l’estratègia i l’execució, la cerca de la idea i el talent transformador,  parlar menys i executar més. Per altra banda, arran de tot el que he viscut durant aquests anys, us dic que no em fa por que la intel·ligència artificial usurpi el cervell del lideratge polític del món com a alternativa per a la humanitat.

En aquest context, i amb aquest preàmbul, deixeu-me introduir-vos realment la qüestió sobre la qual us vull parlar: la innovació de futur. Què és la innovació de futur? Per què em refereixo a la innovació de futur?

La innovació de futur la defineixo com aquella que neix de la urgència per resoldre els problemes de la humanitat. El senyor alcalde n’ha esmentat alguns. I em podríeu dir: “allò que passa als cafès del món, a les universitats del món, a les escoles, no és realment innovació?” I us respondré: “i tant que sí!”. La innovació, tal i com diu el meu bon amic Ferran Adrià, company del barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet, per a molts usuaris és tenir un pressupost en un full de càlcul. La innovació la definim com la definim. La definim en petit i la definim en gran. Però la innovació de futur jo la defineixo com aquella que realment canviarà el món en gran.

“La innovació de futur la defineixo com aquella que neix de la urgència per resoldre els problemes de la humanitat”

Per això us vull exemplificar amb imatges tres pilars de la innovació de futur per tal que sigueu vosaltres mateixos qui pugueu contestar la pregunta “què és la innovació de futur segons el vostre parer”. Aquests tres pilars són: l’excel·lència, la rellevància i l’impacte.

Aquesta imatge [una bifurcació] no té res a veure amb la innovació, sinó que representa l’error que sovint cometem els humans alhora de confondre allò desconegut amb el risc. Quan no sabem alguna cosa, creiem que és arriscada. Però vosaltres mateixos us podeu preguntar: “allò desconegut és arriscat?” Si no ho coneixem, com podem saber-ho? A mi em fa certa gràcia la literalitat de la traducció de Venture Capital. La traducció literal de  Venture Capital és “capital aventura”, com si fos el títol d’una pel·lícula de Marvel. La traducció correcta seria “capital risc”. Però “capital aventura” i “capital risc” no tenen la mateixa connotació ni el mateix significat. El Venture Capital inverteix en persones que emprenen una aventura, les acompanya per tal que el risc desaparegui. És a dir, fent referència a la imatge [una bifurcació al final del camí], si em pregunteu quin camí hem d’escollir, jo us respondria que exploréssim els dos, per tal de descobrir què hi ha darrera la boira.

A Engine Ventures, el projecte en el que treballo actualment, ens dediquem a intentar resoldre els problemes que avui desconeixem. D’això n’hi diem Tough Tech. Cerquem la tecnologia més avançada. Busquem la gent i les oportunitats perquè el món de demà, i demà pot ser d’aquí a cinquanta anys, sigui realment millor. I com ho fem? Doncs preguntant-nos “Què passaria si…?”. Per exemple, què passaria si poguéssim tenir energia neta infinita al món? I per resoldre la qüestió, financem empreses com Commonwealth Fusion Systems, que estudia l’energia nuclear de fusió. Commonwealth Fusion Systems va començar com un projecte de recerca bàsica finançada pel govern americà al MIT i, posteriorment, desprès de dècades d’integració, s’ha constituït com a empresa i treballa perquè el 2030 hi hagi el primer reactor nuclear de fusió operant. Però aquest no és el seu únic objectiu, sinó que tenen l’ambició de generar un quart de l’energia que consumeix la humanitat amb energia de fusió nuclear el 2050.

“Aquesta és la màgia d’allò desconegut: quan l’intentes conèixer, descobreixes coses que ni tu mateix sabies que les volies conèixer”

 
Si això falla, perquè això pot fallar, no passa res perquè durant tot el procés de recerca han descobert el material magnètic i superconductor més potent del món. Perquè aquesta és la màgia d’allò desconegut: quan l’intentes conèixer, descobreixes coses que ni tu mateix sabies que les volies conèixer. I això és el que fa que la recerca d’innovació de futur ens transporti a un altre lloc on hi puguin passar moltes més coses. Aquest experiment, que fa tres dies que es va publicar, ha consolidat la idea que el camí cap a l’energia de fusió nuclear no és un somni, sinó que pot ser una realitat d’aquí cinc o deu anys.

Commonwealth Fusion Systems, per relacionar-la amb vosaltres, els becats d’avui, s’ha finançat amb dos mil milions de dòlars, té més de cinc-centes persones treballant-hi i la persona que lidera la producció d’aquest element i d’aquest material va deixar SpaceX d’Elon Musk perquè la missió que havia de resoldre en la seva antiga feina ja l’havia complert, ja s’han enviat coets a tot l’espai. Com que el problema ja s’havia resolt, va decidir treballar per una altra qüestió encara no resolta, la fusió nuclear. El talent, el millor talent, busca sempre els problemes que encara no tenen solució. I aquest és per a mi un punt fonamental. Busqueu els problemes que us atrauen.

Una altra pregunta que no té resposta encara és què passaria si poguéssim tenir l’energia del sol durant tot el dia. Imagineu-vos-ho. I pregunteu-vos per què avui no és factible. Alguns de vosaltres direu perquè no tenim bateries. I us respondré que sí, que en tenim, però les bateries que existeixen actualment no duren tot un cicle diari. A Engine Ventures hem invertit en una de les companyies que treballa amb els ànodes i càtodes de les bateries perquè durin un cicle de 24 hores. Esperem poder posar en marxa la primera producció en sèrie d’aquestes bateries per tal de poder disposar d’energies renovables arreu del planeta i utilitzar-les com a base de càrrega per a les nostres xarxes elèctriques.

“Si realment creieu en alguna cosa que canvia el paradigma actual, us diran que no funcionarà mai i, en el cas de casa nostra, amb tots els respectes, això ho sentireu encara més”

Si em dieu si això pot fallar, us respondré que clar que pot fallar. En el nostre negoci, el 90% dels experiments fallaran. Per això doblem les oportunitats i la redundància. L’altra manera de capturar l’energia del sol és encara més ambiciosa. Consisteix en desplegar una constel·lació de satèl·lits arreu del món, que envolti la Terra, per tal de capturar l’energia solar i enviar-la allà on la necessitem. Si compareu els perfils de riscos de les dues idees i dels dos equips que us he comentat no tenen res a veure. Potser els dos fallen, potser els dos tenen èxit. Però situem-nos en un món positivista, on les dues propostes són exitoses. Situeu-vos en un món on vosaltres pugueu imaginar la pregunta que vulgueu i fer-la possible.

L’últim exemple que us vull posar és una idea encara més ambiciosa. Una idea que ens interpel·la a tots. Què passaria si poguéssim programar la biologia del cos humà per lluitar contra les infeccions? Els tres primers exemples no tenen final, m’heu d’ajudar a fer-lo possible. Però la resposta a aquesta darrera pregunta us la puc explicar.

He tingut el privilegi de ser membre del consell de direcció de Moderna, des del 2015 fins a la meitat de la pandèmia. El 2015, la gent em preguntava incrèdula perquè treballava amb “aquests esbojarrats que creuen que poden manufacturar productes farmacèutics en el cos humà”. Eren menys de 50 treballadors. El 2018, Moderna va sortir a borsa i tothom en dubtava. “Això no funcionarà mai”, deien, “i, en cas que funcioni, serà d’aquí vint anys”. La innovació té això. Si realment creieu en alguna cosa que canvia el paradigma actual, us diran que no funcionarà mai i, en el cas de casa nostra, amb tots els respectes, això ho sentireu encara més.

“Tal i com funcionen les universitats avui en dia, la recerca bàsica s’ha gairebé abandonat, perquè les agències que la financen no volen assumir riscos”

La recerca bàsica és un exemple perfecte per entendre tots els agents que actuen en la innovació a llarg termini. La recerca bàsica en la que es basa la ciència de Moderna és dels anys noranta. Faig un parèntesi: tal i com funcionen les universitats avui en dia, la recerca bàsica s’ha gairebé abandonat, perquè les agències que la financen no volen assumir riscos, tant sols un risc marginal. Van de la A a la B, però mai van de la A a la Z. No hi ha ningú que vulgui finançar-la perquè té massa risc. Però el cas de Moderna és diferent. Aquesta empresa creu que això es pot canviar. Els anys noranta i dos mil no hi havia aquest últim graó i Moderna creu que tenen aquest últim graó. Ha distribuït un bilió de dosis de vacunes arreu del món. Els dos professors que no existien a la dècada dels noranta i dos mil van ser premi Nobel l’any passat. Això és la definició d’”impacte”, la definició d’un cicle. Si el govern no hagués invertit en la recerca bàsica quan ningú creia que funcionaria, mai hagués estat possible resoldre el problema que us he plantejat fa un moment [què passaria si poguéssim segrestar el sistema immunològic del cos humà?]. Alhora, si Moderna i l’empresa de Venture Capital, que també conec molt bé, Flagship Pioneering, no haguessin cregut en el projecte, tampoc hagués estat una realitat.

Quan vàrem sortir a borsa, no teníem ni idea que hi hauria una pandèmia. Havíem fet inversions en producció, en recerca, inversions en tot, per estar preparats en deu anys, en quinze, en vint… per estar preparats per si la revolució es produïa en algun moment. Per això, quan la pandèmia va arribar i el govern americà va posar més de deu mil milions de dòlars per reduir allò desconegut i reduir el risc per a tothom, es va transformar en un procés simplement d’execució productiva. La ciència funcionava. La ciència s’entenia. Teníem la capacitat productiva a unes desenes de milers de dosis. I l’únic que vam fer va ser escalar a nivell mundial. Si no s’està preparat, quin és el missatge? Si no s’està preparat, quan les oportunitats venen, no es poden atrapar. Atrapar les oportunitats no només vol dir formar-se i ser al lloc en el moment adequat, sinó que hi ha altres elements que us vull comentar avui.

“Si no s’està preparat, quan les oportunitats venen, no es poden atrapar”

Llavors, deixeu-me que us plantegi el model de la innovació de futur. Fins ara us he donat exemples, ara ho vull generalitzar.

El primer element neix amb una idea transformadora perquè parlem d’innovació de futur (hi ha molta innovació que no necessita una idea transformadora). Amb una idea en tens prou. Aquesta idea transformadora, l’envoltem de talent, de capital i d’actitud. I també, per tornar a referenciar el Ferran [Adrià], l’actitud és realment l’essència de la innovació. Si un té actitud innovadora, innova. Però el que passa generalment és que, d’aquests quatre pilars centrals de la innovació de futur, n’acostumem a tenir tres. I, adaptant la dita no hay dos sin tres, en el cas de la innovació de futur  no hay tres sin cuatro. A vegades tenim el talent, la idea i l’actitud. D’altres tenim el talent, la idea i el capital, però ens manca l’actitud; o tenim el capital, la idea i l’actitud, però ens manca el talent. A més, en un context global, el talent sovint no és ni a casa nostra. I encara deixeu-me afegir una altra complicació. Tots aquest pilars centrals es mouen, com mencionava un altre referent meu, Johan Cruyff, en un entorn. Què vol dir entorn? La regulació, les lleis, els usuaris i consumidors i les infraestructures són l’entorn. I, tanmateix, en el món actual, les inversions en innovació estan controlades, majoritàriament, per companyies i governs. Per tant, les infraestructures són un element que, normalment, preval per sobre dels altres.

“Per tal que hi hagi idees, cal cultivar una cultura d’idees, cal cultivar el debat intel·lectual, la diversitat intel·lectual”

Aleshores, per poder respondre a la qüestió que us he plantejat al principi [què és la innovació de futur], la resumeixo en quatre punts:

El primer: les idees i el talent. Per tal que hi hagi idees, cal cultivar una cultura d’idees, cal cultivar el debat intel·lectual, la diversitat intel·lectual. És necessari que hi hagi feedback de qualsevol idea per entendre quines són les que tenen potencialitat; acceptar que algú em digui que la meva idea no val res i reconèixer que una altra val molt i posar-me a disposició d’una bona idea per tirar-la endavant. El talent és el resultat d’una bona formació. I la formació no acaba mai. Ja ho sabeu prou bé. La formació la seguim, la continuem perquè tot canvia. En aquest sentit, tenim la responsabilitat, com a governs, com a individus, com a col·lectiu, que aquesta formació ens connecti a les idees transformadores i, sobretot, que creï persones que siguin capaces de tirar-les endavant.

Moltes gràcies senyor Miquel Roca, president d’Amics del País, primer tinent d’alcalde, membres de la junta de la SEBAP. És un gran honor tenir l’oportunitat de ser aquí avui, i no només pel meravellós escenari, aquesta sala del Consell de Cent, sinó també per poder compartir amb vosaltres algunes reflexions que el senyor Miquel Roca ja ha esbossat.

Quan un ha de parlar públicament, com em passa a mi de tant en tant a causa de la meva feina, pot ser difícil fer-ho davant d’un públic tan divers, compost per persones amb trajectòries professionals impressionants, pares i mares orgullosos dels seus fills i filles i joves amb un talent excepcional. Per tant, no és senzill ajustar el to del discurs. Tenint en compte que abans d’entrar he saludat uns quants catedràtics i professors amb grans trajectòries, experts a nivell científic en aquesta matèria, em dirigiré sobretot als més joves, que em donarà la llibertat de ser, potser no del tot precís tècnicament, però sí, divulgatiu. Espero que els experts presents em disculpin.

“No és que Barcelona pugui ser capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que Barcelona ja és capital, com a mínim a nivell europeu, de la supercomputació”

Voldria començar aprofundint una mica més en la idea fonamental que el senyor Miquel Roca ja ha presentat sobre el rol de la nostra ciutat al món. No és que Barcelona pugui ser  (en condicional) una capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que vull parlar-vos d’un àmbit on Barcelona ja ho és, de capital, com a mínim a nivell europeu. M’agradaria presentar-vos la realitat d’aquesta ciutat en l’àmbit de les tecnologies computacionals i digitals profundes, i ho faré a través d’aquestes quatre idees que us avanço per començar.

En primer lloc, m’agradaria explicar-vos per què passa tot això que passa ara mateix en l’àmbit de la IA i les tecnologies digitals, en general. Aquests dies, quan obrim Twitter o qualsevol diari digital, veiem notícies sobre el chatGPT contínuament. Voldria explicar-vos, tecnològicament, per què passa això, exactament ara, i per què és fruit d’una convergència de tecnologies. En segon lloc, m’agradaria transmetre-us una mica l’impacte que això té, no només, en la societat, l’economia o els debats ètics, que n’hi ha molts, sinó en l’activitat científica i com els científics treballen d’una manera diferent a causa d’aquesta convergència digital. En tercer lloc, m’agradaria explicar-vos que això no només afecta la ciència, sinó també la indústria i moltes empreses. I, evidentment, un tema que és important per a la ciència i la indústria té un impacte geopolític molt clar. Per tant, m’agradaria parlar-vos del paper que creiem que pot jugar Europa, i en particular Barcelona, en aquesta carrera entre els grans països del món per al control de la tecnologia digital. I, finalment, voldria discutir sobre el futur, on anem i quines tecnologies arribaran posteriorment (o complementàriament) al domini del silici.

La convergència de les tecnologies digitals

Permeteu-me començar insistint que seré tècnicament poc precís, així que em disculpo amb aquells que en saben més que jo, alguns presents en aquesta sala. Dit això, començo amb dos exemples amb els quals vull mostrar fins a quin punt la tecnologia de computació ha avançat en les últimes dècades. Una és l’ENIAC, un dels primers ordinadors instal·lats als Estats Units a finals dels anys quaranta i fins a mitjans dels cinquanta del segle passat, a Pennsylvania. L’altra és el Frontier, actualment el supercomputador reconegut com el més potent del món d’acord amb el rànquing del Top500, instal·lat pels nostres col·legues d’Oak Ridge als Estats Units, en un centre dependent del Departament d’Energia del Govern nord-americà.

El Frontier és el primer ordinador conegut que ha trencat la barrera de l’exascale, és a dir, la capacitat de fer un milió de milions de milions (un trilió europeu) d’operacions matemàtiques per segon. L’important és que, en les set dècades que separen aquests dos exemples, hi ha una diferència d’aproximadament setze ordres de magnitud. I setze ordres de magnitud equivalen a un “1” seguit de setze zeros. I un “1” seguit de setze zeros és una cosa que, no sé vostès, però, jo no comprenc amb profunditat. Un “1” seguit de setze zeros són deu mil milions de milions. Algú pot imaginar què significa que una cosa sigui deu mil milions de milions més gran que una altra? Entrem en una zona on un zero més o un zero menys ja et fa perdre una mica la capacitat d’entendre les coses. El Frontier, doncs, tal i com he mencionat abans, adequadament programada, és capaç d’arribar a l’anomenat exaflop, que vol dir que fa deu a la divuit, és a dir, un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon.

Jo no soc capaç de comprendre què vol dir que una màquina realitzi un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques cada segon, però sí que puc provar d’entendre què provoca aquesta immensa capacitat de càlcul. La tecnologia digital és probablement l’única tecnologia humana que ha avançat exponencialment sense aturar-se durant dècades. Això vol dir, per exemple, que l’ordinador portàtil que porteu a la motxilla o potser el mòbil que porteu a la butxaca hauria estat segurament l’ordinador més potent del món fa menys de trenta anys. És a dir, que vosaltres sou capaços de fer a casa el que l’ordinador més potent del món podia fer fa tres dècades. Per tant, si seguim amb aquesta tendència, ¿què podrem fer a casa nostra amb el dispositiu que portem a la butxaca d’aquí a dues o tres dècades? Tot això suposant, és clar, que siguem capaços de continuar amb el mateix ritme de creixement els propers anys.

I aquesta és la primera pregunta que voldria respondre: en serem capaços? Una mala notícia, no per als investigadors perquè significa repte, és que cada vegada ens costa més fer el següent salt. Habitualment parlem de salts de mil en mil: tera, peta, exa, etc., amb aquests prefixos. Abans saltàvem mil vegades cada vuit o deu anys, després cada dotze, després cada catorze. Ara, si volem arribar al següent nivell, que és el que anomenem zettaescala, deu elevat a vint-i-una operacions matemàtiques per segon, no sabem quant trigarem perquè el desafiament tecnològic és d’una magnitud com mai abans s’havia vist. Aviat ja no podrem fer transistors més petits. Ara hi ha fàbriques capaces de fer transistors de tres mil·límetres, potser en veurem de dos mil·límetres, potser algun dia d’un mil·límetre…, però prou, són massa pocs àtoms de silici disposats allà dins. Per tant, no és gens evident que a mig termini siguem capaços de seguir evolucionant com fins ara amb les nostres capacitats computacionals

“Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos. Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament.”

Ara bé, algú podria preguntar: ‘D’acord, però esperi un moment, milers de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon… Sí, però, ¿realment són necessàries? ¿Per què volem ordinadors encara més potents que els que esteu instal·lant i que després ens mostrareu? ¿Hi ha algun problema matemàtic, físic o d’enginyeria que requereixi tanta capacitat tecnològica?’. Ho il·lustro amb l’exemple del processament del llenguatge natural, aquests models de llenguatge massius que ocupen les notícies durant tot el dia. Les xarxes neuronals que hi ha sota aquests models de llengua tenen milers de milions de paràmetres per entrenar sobre enormes volums de dades, i això requereix unes capacitats computacionals enormes.

Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos, que, essencialment, és el que som capaços de fer posant més transistors dins d’un xip (seguint la llei de Moore). Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament. No podem continuar a aquest ritme. No hi ha tecnologia humana avui que sigui capaç de seguir aquest ritme, malgrat que hi ha molta demanda de problemes científics, i no només científics, que necessiten increments de capacitat computacional com aquests. Deixo per al final la resposta a la pregunta de com ho farem, però d’entrada sí, existeixen problemes reals que seguiran requerint de més capacitat de càlcul.

L’impacte d’aquesta convergència en la ciència i en la indústria

Així doncs, la primera idea és posar en relleu aquesta explosió de capacitat computacional. A partir d’aquí, la qüestió és: com afecta la ciència tot això?

Voldria començar compartint una idea molt conceptual, però que per a mi és tremendament important. Des de fa segles, la ciència avança seguint el mètode científic. Això vol dir, entre d’altres coses, l’existència d’un diàleg continu i fructífer entre la teoria i l’experimentació. Existeix un marc teòric, unes fórmules o unes equacions que ens descriuen un cert fenomen natural. Després, experimento a la realitat i verifico si el que observo és  coherent amb el que prediu la teoria. Si la teoria és vàlida, l’experimentació coincideix amb el que prediu aquesta. Aleshores, cada cop que apareix un telescopi, un microscopi, un seqüenciador, un accelerador de partícules, que em permet mirar més lluny, més endins, més a prop, arribar a llocs on no havia arribat mai, tot això em permet fer una experimentació diferent. I allà, segurament, descobriré alguna cosa que no concorda amb la teoria en vigor i, per tant, podré fer un pas endavant com a científic, descobrint nous fenòmens que no encaixen amb la teoria fins aleshores considerada vàlida. Tot seguit, torno al marc teòric, el rectifico, l’amplio, el modifico i la ciència avança. La ciència avança en aquest continu diàleg entre el marc teòric i el marc experimental.

El meu missatge, per tant, és que la ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. I quina relació té això amb la capacitat computacional? Doncs que ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic. Eines que permeten, en comptes d’experimentar amb la realitat, simular-la. Hi haurà casos en què experimentar amb la realitat serà el millor, sens dubte. Hi haurà casos, en canvi, en què simular la realitat serà l’única possibilitat. Perquè si investigues el canvi climàtic i vols predir l’evolució del clima, la simulació computacional probablement sigui l’única manera de fer-ho. I si treballes amb plegaments de proteïnes, la intel·ligència artificial serà una gran aliada per donar-te marcs teòrics que expliquen o prediuen el comportament d’una determinada proteïna.

El consens de la comunitat científica diu avui que combinar l’experimentació amb la simulació és una bona manera de fer avançar la ciència. Per tant, la segona idea que exposo aquí és que, en gairebé totes les àrees de coneixement científic (podem parlar de l’enginyeria, la química, la física, el clima, l’aerodinàmica, els materials, etc.), cada vegada més, la computació massiva i l’experiència es combinen per fer avançar la ciència més eficaçment.  I això és perquè hem arribat al que anomenem la convergència entre la supercomputació, aquesta capacitat massiva de calcular, i el que anomenem la intel·ligència artificial, la capacitat de desenvolupar algoritmes profunds que, gràcies a la supercomputació, s’entrenen en quantitats massives de dades.

“La ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. Ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic.”

Aquesta reflexió, que és molt conceptual, es pot exemplificar amb diversos casos d’interaccions on l’ús d’aquests “instruments” que anomenem supercomputadors és del tot imprescindible. I, tenint en compte aquestes idees, podria proporcionar-vos algun exemple de coses que la ciència és capaç de fer gràcies a aquests instruments anomenats supercomputadors. Us n’oferiré alguns, començant per un exemple del camp de l’astronomia. Al BSC desenvolupem un projecte, juntament amb l’Agència Espacial Europea, que té per objectiu observar tot el que hi ha a la Via Làctia i obtenir informació de cada objecte: la posició, la velocitat relativa, la lluminositat, l’espectrografia, etc., a partir de les dades d’una sonda anomenada Gaia que orbita i cartografia la Via Làctia. Cal tenir en compte, d’entrada, que la Via Làctia conté entre cent mil i dos-cents mil milions d’astres, la qual cosa implica un repte científic i tecnològic de primer ordre. Per tant, podríem començar centrant-nos en el nostre sistema solar, on hi ha uns cent cinquanta mil  asteroides orbitant al voltant del Sol.

Aquest és un cas del qual coneixem a la perfecció les lleis que governen el problema, en aquest cas, les lleis que regeixen el moviment dels objectes en el sistema solar. Òbviament, és mecànica clàssica, són lleis conegudes des de fa molt de temps. Però conèixer les lleis és una cosa i ser capaç de resoldre-les en un cas com aquest, amb tants objectes involucrats, és un altre del tot diferent. El poder de les tècniques computacionals complementen (no substitueixen) la tasca científica experimental. Tractar cent cinquanta mil  objectes simultàniament només és possible mitjançant la simulació computacional i la gestió de grans bases de dades.

Si baixem cap al nostre planeta, ens trobem amb nous casos d’ús científic de la supercomputació. Què en sabem avui del nostre planeta? Com canvia el clima, com evolucionarà el clima en els propers anys i les properes dècades? Ho sabem a nivell planetari gràcies a l’ús dels supercomputadors i, cada vegada més, ens podem apropar i conèixer-ho a nivell continental, regional, urbà. Podem treballar amb un ajuntament per simular la realitat d’una ciutat per tal de predir què passarà en funció de com actuem, de la mateixa manera que sabem què li passarà al Mediterrani d’aquí a unes quantes dècades. Tot això, que està basat en la ciència experimental i en les equacions matemàtiques que governen el clima, no seria possible sense el suport de les tècniques computacionals.

Deixeu-me proporcionar encara un altre exemple relacionat amb la salut humana, la medicina, la biologia, el disseny de fàrmacs, la simulació de nous enzims. En tots aquests àmbits experimentalment es poden fer moltes coses i, en els nostres laboratoris, hi hem avançat enormement. No obstant això, cada vegada més, allà on no arriba un aparell experimental, hi arriba la simulació computacional. Per exemple, amb ambdues tècniques, es pot simular l’evolució de les cèl·lules en un tumor en funció de la intensitat del fàrmac que s’administra i comprovar si això, experimentalment, es produeix exactament igual. Cada cop més, la recerca en salut avança gràcies a la combinació dels models teòrics, la recerca experimental i clínica i les eines computacionals. La combinació de tot plegat està obrint portes fins ara inimaginables.

Deixeu-me oferir un altre exemple extremadament impressionant. Tots estem entusiasmats, darrerament, amb el ChatGPT i els models massius de llenguatge. Però, en la mateixa línia dels grans models d’intel·ligència artificial, per a nosaltres, segurament, el més espectacular és el que ha realitzat l’empresa DeepMind amb el programa AlphaFold. Es tracta d’un algoritme que, d’una sola vegada -i disculpeu si simplifico-, resol un problema biològic que estava sent investigat per tota la comunitat científica des de feia quaranta anys: el problema del plegament de les proteïnes. En una primera aproximació, l’objectiu és ser capaços de saber com una proteïna es plega sobre si mateixa (el que en anglès s’anomena protein folding). És extremadament revolucionari el que ha aconseguit DeepMind amb aquesta IA, sobretot perquè ha assolit un percentatge d’èxit en la predicció del plegament de les proteïnes que mai ningú havia aconseguit. Això també deixa entreveure un gran repte: l’explicabilitat de l’algoritme no és òbvia. Sabem que ho fa bé, però no comprenem amb profunditat per què ho fa bé. I aquest és un dels motius pels quals DeepMind, immediatament, ha obert el seu algoritme perquè tota la comunitat científica internacional pugui interactuar-hi, treballar-hi i pugui ajudar, amb innovació oberta, a entendre com funciona això.

Per tant, des de la cosmologia fins al clima, passant per la medicina o la biologia, diverses àrees científiques estan avançant enormement també gràcies a la computació. La següent pregunta que ens podríem fer és si aquest impacte es limita només a la ciència o bé té repercussió en les empreses i en el món industrial. Per respondre a aquesta pregunta fixem-nos, en primer lloc, en l’ordinador que està instal·lant Meta, la matriu de Facebook. No sabem exactament què estan instal·lant, però afirmen que serà el més potent del món. Ho sigui o no, és probable que sigui una màquina extremadament potent i molt útil per als seus plans de futur amb el metavers i altres projectes.

Però això no només concerneix a les grans empreses tecnològiques, que un ja s’imagina que estan fent grans inversions en aquest camp. Avui en dia, això afecta gairebé tot el que està relacionat amb el món industrial de l’enginyeria: la combustió, l’aerodinàmica, el sector aeroespacial, els bessons digitals de la indústria, simular com canvia l’aerodinàmica d’un cotxe en diverses circumstàncies, simular com crema un nou combustible que hem dissenyat al laboratori. Cada vegada més, aquestes tècniques són crucials perquè les empreses millorin la seva competitivitat davant els reptes d’aquesta naturalesa. O, dit d’una altra manera, l’ús d’aquestes tecnologies dona, a qui les fa servir, un avantatge competitiu molt important.

‘Queda clar que aquesta tecnologia és d’una importància crucial tant per a la ciència com per a la indústria. I és fàcil de concloure que quelcom important per a la ciència i la indústria ho és també des del punt de vista de la geoestratègia.’

També podem parlar un altre cop de la medicina i analitzar l’exemple d’una companyia de dispositius mèdics com Medtronic, que prova una nova geometria o un nou material en un stent cardíac. Això només es podria fer mitjançant experimentació animal, però fer-ho al laboratori és extremadament complicat per diverses raons: d’una banda, no escala, és a dir, no és possible fer centenars de proves diferents en una escala de temps raonable; d’altra banda, l’experimentació animal necessària presenta problemes ètics no menors. No obstant, aquest procés de buscar noves configuracions d’un dispositiu mèdic sí que es pot fer computacionalment. Si els mètodes que es desenvolupen i els superodinadors disponibles ho permeten, es poden simular les diferents opcions superant els límits del mètode experimental. De fet, podem dir que, cada vegada més, l’assaig de nous dispositius mèdics incorporarà aquestes tecnologies digitals, complementant l’enfocament experimental. No trigarem en veure assajos clínics que incorporin de manera massiva aquestes tecnologies i permetin fer algunes fases in silico en comptes de in vitro o in vivo.