Cinc experts del món educatiu contrastaren impressions amb el Conseller d’Educació, Ernest Maragall, i els assistents a les Jornades, sobre les millores que hem d’endegar en l’àmbit de l’educació en el context de redacció de l’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya . En Joaquim Prats, President del Consell Avaluatiu del Sistema Educatiu, ressaltà que no hem assolit els objectius d’excel·lència i equitat que ens plantejàvem anys enrere, per la qual cosa ara hem d’emprendre diverses mesures per millorar la situació actual. Per una banda, cal potenciar el centre educatiu com el nucli fonamental d’acció i dotar-lo d’un grau molt elevat d’autonomia, a la vegada que hem de desregularitzar el sistema, estar per sobre del component ideològic, impulsar noves tècniques didàctiques i pedagògiques i tractar als professors com a professionals i no simples contractats. Na Trina Milan, Antropòloga i Professora de la UOC, feia una crida a la introducció intel·ligent de les noves tecnologies de la informació i la comunicació al sistema educatiu, de forma que permetin que els continguts i procediments d’antuvi variïn, i s’explotin les possibilitats que ofereix la interconnexió en xarxa. També ens parlà sobre la necessitat d’implicar a la societat en la qüestió educativa, posant com un possible model els models de sponsorització de les empreses a certs països anglosaxons, on el treball conjunt del món econòmic amb els centres educatius és clau pels mòduls de formació professional i la posterior inserció en el mercat de treball dels joves. En Xavier Melgarejo, Director del Col·legi Pare Claret de Barcelona, proposà entendre l’escola com el model de forma d’aprenentatge i com a cor de la comunitat. Arrel del seu estudi sobre el model finlandès d’educació, ens explicà el seu intent d’aplicar algunes millores en el funcionament del seu col·legi: aquestes es basaren en aconseguir que l’escola comptés amb el recolzament e implicació permanent dels pares, en que existís una visió i missió del centre clares, en projectes de treball conjunt, en un lideratge col·laboratiu i una responsabilitat compartida, en la descentralització de decisions i en convertir l’escola en motor de desenvolupament social i cultural. Maite Gorriz, Directora de l’IES Priorat de Falset, partia de la premisa que “el centre del sistema educatiu és el centre educatiu”. Reclamà una major estabilitat del sistema i un major reconeixement social als professionals del món educatiu. Destacà la necessitat de premiar l’excel·lència i donar suport als casos d’èxit. A la seva ponència ens parlà sobre el funcionament del seu Institut de Secundària, que persegueix l’objectiu d’apropar les famílies a l’escola i implicar als joves en el seu propi institut, col·laborant i ajudant a organitzar activitats. La taula rodona finalitzà amb la ponència d’en Ferran Ferrer, Coautor de l’Informe sobre Estat de l’Educació del 2006 de la Fundació Bofill, que ens deixà amb la idea clau de que hem d’entendre el sistema educatiu com una eina per aplicar les mesures d’equitat i excel·lència que la societat demanda, i treballar per millorar la gestió del sistema i els nivells de transparència. Amb una crida a no oblidar la formació dels adults, aspecte sovint obviat, en Ferran Ferrer també féu incidència en la necessitat de dotar-nos de millors mesures d’avaluació del sistema. En la cloenda, el Conseller Ernest Maragall comentà que el gran repte de la llei d’educació passa per aglutinar l’esforç i corresponsabilitat de tots els actors implicats. Hem de sobrepassar la tradicional cultura de la gestió del sistema educatiu per entrar en una veritable governança de l’educació. No només es tracta de mantenir els equil·libris, sinó de canviar el sistema i cercar i trobar la síntesi necessària des del punt de vista dels rols i encàrrecs que ha de tenir l’administració pública, la comunitat docent, els centres i la societat. S’està intentant endegar un procès de reforma que comporti un alliberament del sistema, i compti amb el major suport polític possible. Cal que ens plantegem ara com fer l’autonomia dels centres educatius tangible i real, com establir quin ha de ser el grau de capacitat per decidir i gestionar els recursos, així com encarar les mesures d’avaluació del sistema.

L’Alfons López inicià la seva intervenció fent un breu repàs a la història de la configuració europea des de la seva vessant econòmica. Des del segle XIX, amb la primera república, quan es va dur a terme la unificació del mercat, conjuntament amb l’abolició de les barreres interiors del comerç i la creació d’una sola moneda nacional (la pesseta), el context català-espanyol es configurà com un mercat intervingut, proteccionista i amb barreres altes. Si bé Catalunya tenia una situació de subordinació política i econòmica clara, sobretot durant les dictadures de Primo de Rivera i Francisco Franco, les empreses catalanes guadien d’una situació de domini en tot l’Estat Espanyol. Amb l’acta de la Unió Europea, l’entrada efectiva d’Espanya, i l’acceptació de l’euro com a moneda única, l’avantatge de pertànyer a una mateixa unitat política desapareix per a Catalunya, ja que desapareix l’avantatge d’accedir a un mercat que té una forta barrera aranzelària cap a l’exterior, i l’Estat perd la capacitat d’intervenir en matèries de política monetària, com la fixació d’interessos, tipus de canvi, aranzels i quotes d’exportació e importació. La reivindicació de Catalunya havia estat la d’aconseguir ser un estat democràtic, liberalitzat, modern, i integrat en una Europa equilibrada, on fos respectada. El que no s’havia previst en aquest supòsit inicial era que partim d’una manca de plantejament d’Estat. Hem defugit el tema de l’Estat però volem gaudir dels efectes que només tenen els estats, com pot ser la representació directa a la Unió Europea o la participació dels consellers als Consells de Ministres. També és cert que la situació catalana com a economia productiva ha variat considerablement en els darrers anys. No és el mateix tenir una pressió fiscal del 7% o del 12% amb les primeres reformes d’en Felipe González, que del 40% com pràcticament ens trobem avui en dia. La diferència entre els impostos que paguen els catalans i la despesa pública que rebem en inversions sempre ha existit, però ara és més gran i es percep més. Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i fets són eloqüents: després de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya, es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. L’Alfonso López ens destaca que els catalans no reben res a canvi de l’expoli fiscal, ni tan sols la transparència de les balances fiscals, fetes públiques a la Unió Europea, a països com Alemania o el Regne Unit. A l’expoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats se li afegeix la penúria de la Generalitat. Després de trenta anys d’autonomia, i per 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de 8 anys d’autonomia, i per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant del que ha aconseguit Catalunya en trenta. Certament, en un món globalitzat que està organitzat en estats, passa a ser fonamental, per la manca de protecció econòmica, el fet de ser competitiu en una situació de lliure mercat, per la qual cosa es requereix tenir centres logístics, un bon nivell educatiu universitari, una forta inversió en R+D+i, etc. Malauradament, el dèficit fiscal a Catalunya és exponencial, en els darrers 10 anys s’ha multiplicat per dos, i a tot això se li suma que les actuacions per part de l’estat han anat encaminades en benefici d’interessos econòmics que no eren els catalans. Segons alguns indicadors internacionals, pel que fa a la competitivitat de l’economia catalana, aquesta des del 2006 ha perdut 6 posicions, i en l’índex de desenvolupament de Nacions Unides, Espanya ens ha avançat. Referent a la renta per càpita, en temps de la transició, Catalunya era la Comunitat Autònoma que tenia la renta per càpita més alta. Amb el pas del temps, ens han anat sobrepassant Madrid, Navarra, el País Basc, Castella i Lleó, Aragó, Cantàbria, la Rioja, i al 2007 fins i tot Melilla. Si ho mirem en termes de renta disponible (renta per càpita – impostos + despesa pública), Catalunya es troba la novena, i si seguim aquest ritme en uns quants anys es situarà per sota de la mitjana de l’estat espanyol. Això es volia retrassar per la via de l’Estatut, però no funcionà. La única dicotomia possible és “voler el que tens o tenir el que vols”. El que no es sostenible és aquesta situació de reivindicació i frustracions contínues. O bé assumim la realitat de província arraconada, o fem el pas de creació d’un estat independent. La segona opció requereix sentar-se a analitzar com aquest plantejament pot devenir realitat, com continuar dins de la Unió Europea i calcular quins són els efectes que generaria la independència (infraestructures, subministrament energètic, estructura institucional, continuïtat de relacions internacionals) per tal de maximitzar els beneficis de la independència i minimitzar-ne els inconvenients. Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic, però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que sofreixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura institucional concebuda i practicada per assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals.

Acompanyat de l’Alex Mestre, Director de Marketing d’Abertis Telecom, en Tobias Martínez inicià la seva ponència parlant sobre la trajectòria d’Abertis, empresa nascuda com a operadora d’autopistes al 1998, fins a l’actualitat, on s’ha convertit en tota una gestora de les infraestructures. El negoci mare de les autopistes, que s’inicià amb la línea Jonquera – Salou – Saragossa, amb el pas dels anys els va permetre desenvolupar altres línies de negoci, de forma que avui en dia compten amb cinc unitats de negoci, de les quals la facturació al 2007 va ser de 2.751 milions d’euros en l’àmbit de les autopistes, 396 milions en les telecomunicacions, 300 milions en aeroports, 131 milions en pàrkings i 21 milions en l’àrea de logística. Els ingressos totals corresponents a l’exercici del 2007 es situen així en una xifra de 3.620 milions d’euros, amb un creixement del 9% anual. Abertis Telecom, la segona línea de negoci en tamany, aglutina avui en dia el treball de 1.300 persones a Espanya, i és el primer accionista industrial d’Eutelsat, primer operador a Europa en satèl·lit i tercer del món, amb un 32% de participació. Amb la compra d’un 28,4% d’Hispasat, pendent d’aprovació a Brussel·les, Abertis passarà a ser el primer accionista de l’operador espanyol, fet que consolidarà l’estratègia de creixement en el sector dels satèl·lits i reforçarà la internacionalització i la visibilitat del negoci de les telecomunicacions. La darrera inversió d’Abertis, i també la més important, és en una autopista de 850 km de peatge als Estats Units, que uneix Boston – Chicago – Pittsburgh, de la qual Abertis va ser guanyador al concurs i significaria el 50% de participació en un consorci i la concessió de gestió de l’autopista a 70 anys vista. Abertis està present a pràcticament tot el món, amb excepció del continent africà i asiàtic, ja que els marcs legals i situacions polítiques inestables configuren un anàl·lisi del risc país massa gran. La primera inversió en Abertis Telecom es donà l’any 2000, i vuit anys més tard ja compten amb la primera xarxa d’emplaçaments per la difusió i distribució de senyals de ràdio i televisió, presten serveis de radiocomunicacions mòbils per a xarxes públiques de seguretat i emergències, i ofereixen serveis de telecomunicacions per a operadors de telefonia. Actualment transporten la senyal de 20 canals digitals des de 153 centres de la seva xarxa de difusió (arriben a més del 85% de població). En un entorn canviant, on es produeix una convergència de tecnologies, terminals, serveis, sectors industrials, clients tant públics com privats, i unes xarxes cada cop més complexes però interconnectades, el rol de l’operador d’infraestructures, tal com l’entenen des d’Abertis Telecom, ha de promoure la total interoperabilitat entre xarxes i la progressiva proliferació d’estàndards i plataformes tecnològiques. No és viable construir infraestructures paral·leles, aquestes han de ser compartides i multiservei per garantir alts requeriments de qualitat, seguretat i sostenibilitat. Abertis Telecom, companyia que pel seu àmbit de treball és més visible per les administracions públiques i operadors de telecomunicacions, que no pels consumidors finals, ha fet una aposta per la gestió independent i especialitzada de les infraestructures de telecomunicacions, intentant anticipar-se per tal de donar resposta a les noves necessitats, i plantejant-se de forma continuada la manera d’afegir capes de serveis i obrir nous models de negoci. Davant l’imperatiu regulatori de la implantació de la televisió digital terrestre, en Tobias Martínez ens explicà els nous serveis que comportarà la TDT, que sens dubte, seran claus per la consolidació de la Societat Digital. Els tres pilars bàsics sobre els que versaran els nous serveis del futur en TDT seran la TDT Mòbil, l’Alta Definició i la TDT a la xarxa. Referent a la TDT mòbil, en Tobias Martínez ens parlà del desplegament de la xarxa Digital Video Broadcasting Handheld (DVB-H), una gran oportunitat per a radiodifusors i operadors mòbils per a prestar un servei veritablement convergent on s’ofereixi el mateix contingut en el mateix moment a l’usuari. També subratllà el potencial que ofereix unir la TDT i Internet, fenòmen que transformarà el televisor en el centre operatiu de la llar multimèdia. En el marc dels serveis interactius, ens presentaren les iniciatives denominades TDT 2.0 i 3.0. La TDT 2.0 permetrà als ciutadans l’accés de forma fàcil i segura als serveis de la Societat de la Informació, mentre que la TDT 3.0 centrarà els seus eforços en el desenvolupament del concepte d’Alta Definició (HD) per a aprofitar al màxim les noves tecnologies disponibles en els televisors del futur. En la mateixa línia, Abertis Telecom i Microsoft han subscrit un acord per a llançar el projecte TDT.Com, que es basa en la convergència dels dos models de distribució, la TDT i Internet per a que els continguts que s’emetin a la televisió digital estiguin també disponibles a la xarxa. El projecte engloba l’avaluació i validació de l’arquitectura i les plataformes de serveis necessàries per a soportar el servei de difusió de continguts audiovisuals de la TDT a través d’Internet amb l’experiència d’accés a continguts “life”. Microsoft desenvoluparà les plataformes d’accés i dissenyarà l’entorn de presentació virtual, així com també aportarà eines de protecció de continguts per aquells autors, productors i editors que requereixin protegir els seus drets d’autor i vulguin cobrar pels seus continguts. Per la seva banda, Abertis Telecom s’encarregarà de la provisió de la infraestructura per la gestió i distribució dels continguts audiovisuals i es responsabilitzarà de la seguretat i protecció dels continguts i la inserció de metadades associades.

Transcripcio de la conferencia dictada per Sr. Antoni Garrell i Guiu en l’acte de signatura de l’acord éntre el Greni d’industries de la Confecció de Barcelona i el l’Ajuntament de Barcelona per potenciar les activitats de formació continuada en l’ambit de textil i confecció. Honorable Sr, Jordi Williams, regidors, senyors i seyores Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides. Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits. Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col•lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col•lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials. Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost. Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent. Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació. La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats. Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col•laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional. ….. text complert en informació relacionada

En Dídac Lee començà la seva ponència parlant-nos sobre els seus inicis, un pèl inusuals pel que habitualment es pressuposa per una carrera d’èxit empresarial. Després de passar per diverses universitats i temptatives d’estudis, sense finalitzar-ne cap, es llençà a montar la seva pròpia empresa tecnològica. Sense recursos, coneixements, contactes ni una formació convencional, fa 13 anys en Dídac obrí una franquícia d’Intercom a Girona com a proveïdor d’internet. Malgrat comptar només amb 18.000 € d’un prèstec de Caixa Catalunya com a capital inicial, aviat van evolucionar de ser un proveïdor d’internet a un datacenter, ampliant a la vegada la cartera de clients, desenvolupant software i elaborant un projecte de comerç electrònic. Treballant avui en dia en camps tan diversos com la seguretat informàtica, el màrketing online i el desenvolupant de webs i serveis, tenen unes 150 persones treballant per ells, de les quals 30 estan a Argentina i la resta repartits entre Barcelona i Madrid. Les empreses participades per Dídac Lee es mouen entorn a IntercomGI (incubadora de projectes a Internet), de la qual formen part Atraczion (empresa de màrketing en cercadors i posicionament online), Spamina (disseny i fabricació de solucions de seguretat a Internet), Respaldum (fabricant de solucions de backup online i disc dur) i Scubastore.com i EurekaKids com a empreses d’e-commerce. En Dídac Lee ens deixà amb unes idees bàsiques entorn a la competitivitat i l’èxit: fermament convençut de que les regles fixes no existeixen en el món dels negocis, ens comentà que la clau de l’èxit resideix en treballar en projectes motivadors i pels que es senti passió. Per emprendre sempre és un bon moment, malgrat fa uns anys fos més complicat però també les oportunitats eren més grans, ara ens trobem en un moment més facilitador i amb una nova onada de projectes 2.0. A diferència de la primera època “.com”, on no estaven clars els models de negoci, molts dels projectes que existeixen actualment, no només tenen un model de negoci, sinó que a part són empreses que estan donant alts rendiments. La innovació com un aspecte imprescindible, ha de complir la funció d’aportar coneixement al mercat i anar sempre en funció del client. Una de les frases que ens deixa en Dídac Lee és que “si tens una idea innovadora, has d’endegar un projecte global”. Quan li preguntem sobre la relació entre la universitat i l’empresa, la postura d’en Dídac és que universitat i empresa es necessiten i requereixen entendre’s. Una empresa sempre tindrà la necessitat d’innovar i fer recerca, i això ho pot aportar la universitat, que per la seva banda pot rebre la financiació que aporta l’empresa. Es tracta de lligar els interessos a curt termini que té l’empresa amb els de la universitat, que són més a llarg termini. D’alguna forma, ens pot servir d’exemple la idea anglosaxona de que l’empresa ha de convertir-se en el departament de màrketing de la universitat, i la universitat en el departament d’investigació de l’empresa. Front a la dificultat que tenen els start-up que sorgeixen de les universitats per crèixer i avançar, en Dídac considera que part del problema recau en la qüestionabilitat del model de spinn-off vigent. De la mateixa manera que l’emprenedoria no es pot forçar, tampoc podem esperar que aquelles persones que neixen amb vocació docent o investigadora, vulguin dedicar-se a la recerca de negocis rentables. Una de les qüestions que es va destacar més en el debat amb els associats va ser la por al fracàs patent a la nostra cultura i tradicions. L’adversió al risc, la por al ridícul i el temor a fracassar són un dels impediments més grans a l’hora d’emprendre noves iniciatives i projectes. Igual que per crèixer i fer-se grans, és necessari i convenient associar-se, per donar el primer salt i llençar-se a la piscina és bó deixar les pors enrere i no tenir massa a perdre. En Dídac ens deixà amb una darrera frase que sens dubte exemplifica molt bé la seva filosofia de vida i de negoci: “Els ingredients bàsics a l’hora d’innovar són tenir passió, saber adaptar-se a les circumstàncies que es presenten en cada moment, aprendre dels errors, fer front a les adversitats i sobre tot tenir una actitut positiva front a la feina i els projectes empresarials”.

En Jordi Bosch inicià la seva ponència explicant les raons que motivaren la inclusió de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació en el Departament de Governació. Partint de la necessitat de voler fer arribar els serveis de comunicació electrònica a tot el territori i creient fermament que la funció pública hauria d’assumir el rol de catalitzador i força tractora per la implementació d’infraestructures de telecomunicacions, es considerà que incloure la secretaria en el dpt. de governació seria no només factor de cohesió social territorial sinó també un impuls per modernitzar l’administració pública i el govern electrònic. Cercar la vinculació inevitable entre l’e-government amb la societat de la informació, entenent l’e-government no només com la digitalització de l’administració sinó com arribar a tenir una dada única, es perfilava com una bona manera per facilitar que la societat i les empreses s’incorporessin a la societat de la informació. No s’ha de menysprear la capacitat de compra pública en el sector de les telecomunicacions, cosa que en la darrera legislatura ha anat acompanyat d’una forta aposta pel desplegament d’infraestructures i tecnologia arreu del país. Tradicionalment, la secretaria de telecomunicacions i societat de la informació no ha pogut elaborar normativa ja que no tenia competències en matèria de telecomunicacions. En la negociació de l’estatut es va intentar suplir aquesta manca de competències, exclusives de l’estat central, per l’otorgament de competències a la Generalitat en matèria de comunicacions electròniques. Una de les coses que s’han pogut dur a terme en la darrera legislatura ha estat la modificació de la llei d’obra pública, incorporant una clàusula que especificava que totes les obres públiques de Catalunya havien d’incorporar un projecte de telecomunicacions. D’aquesta forma es pot aprofitar l’obra pública per a que les infraestructures de telecomunicacions vagin cobrint tot el territori. La disposició adicional tercera, explicita també un compromís recolllit a l’estatut, en el que l’estat es responsabilitza d’invertir a Catalunya en infraestructures l’equivalent al 18% del PIB. La previsió dels pressupostos d’inversió estatal a Catalunya pel període 2007-08 és de 36.000 milions d’euros, dels quals 1.000 milions aniran destinats a les telecomunicacions, en tant que infraestructures. Si considerem que és més interessant que sigui Catalunya la que inverteixi o decideixi la direcció de la inversió, s’obren diferents vies alternatives. La primera opció deriva del fet que aquell pressupost no executat en un exercici es pot incorporar al pressupost del següent any, però si passen dos anys consecutius sense execució dels recursos, des de l’administració central els diners es passen a la Generalitat via transferència de capital, la qual cosa obre un camí a la financiació de projectes. Una altra opció és la que ve donada pel concepte de comunicacions electròniques desplegat en l’estatut, on es planteja el traspàs a la Generalitat de les competències en gestió de les telecomunicacions, mentre el govern central manté la competència executiva i la potestat d’elaborar normativa.

En la trobada del passat dimecres ens vingué a parlar sobre la compatibilitat de l’economia del coneixement amb el paradigma de l’economia de mercat, en una intervenció titulada “Mercat i coneixement”. En Serra Ramoneda inicià la seva ponència parlant sobre l’economia del coneixement, i en concret sobre el coneixement entès com a factor de producció. Una de les seves declaracions inicials fou que existia una contradicció, sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica, en veure en el mercat una fòrmula de producció imbatible per les economies modernes. Fins ara els economistes mai han donat massa importància al coneixement com a factor intangible dins del procés de producció. Els economistes clàssics distingien la terra, el capital i el treball com els tres factors claus de producció. La combinació intel·ligent d’aquests factors, d’acord a unes lleis tecnològiques, era la que en feia sortir uns productes que servien per cobrir les necessitats de la població i millorar el nivell de vida. Quan es parlava de la força del treball, tradicionalment es pensava més aviat en l’aspecte físic que no pas en el know-how que els treballadors podien aportar. Alfred Marshall, economista britànic i fundador de la denominada “síntesi neoclàssica” fou el primer en tenir en compte el coneixement com a factor decisiu en el procés de producció, anomenant-lo organització industrial i afegint-lo a la terra, capital i treball com a agents decisius. Friedrich Hayek, filòsof i economista de l’Escola Austríaca, es plantejà el problema present en totes les economies, que radica en saber combinar el dret a decidir com utilitzar un factor de producció i el coneixement per saber com extreure’n el seu màxim valor. La idea de que el mercat autònomament ja donarà pas a que sorgeixin les transaccions necessàries per a que es doni la superposició de coneixement i dret a decidir com utilitzar-ho és molt lliberal i segons en Serra Ramoneda presenta certes limitacions. En primer lloc, la transmissió del coneixement té una dificultat major que la transmissió del dret de propietat tradicional o compra-venta de factors tangibles, ja que el coneixement per se no és totalment codificable. La frase de que tots sabem molt més del que som capaços d’explicar exemplifica molt bé la distinció entre la part codificable i la tàcita del coneixement. En segon lloc, el problema també rau en la valoració del coneixement. Una de les característiques del coneixement és la de bé públic, que implica la seva reutilització sense que es desgasti i la dificultat d’aplicar el principi d’exclusió dels beneficis a tercers. La tercera limitació de la que ens parla el Dr. Serra és la dificultat d’expropiació del coneixement. Històricament, el factor que durant molts segles limitava les possibilitats de producció era la terra, motiu que explica les guerres de conquesta i que determinava la riquesa de les nacions. Es crearen institucions i legislació que asseguraren que de la terra se n’extreia el seu màxim valor. De fet, hem heretat del dret romà els drets de l’ús de fruit, els drets de transmissió i el dret hipotecari. Amb la revolució industrial el capital prengué el relleu com a factor clau en la producció i tal i com preconitzà un jurista francés, la societat anònima passà a ser tan important pel capitalisme com tots els invents de la revolució industrial. Avui en dia el coneixement és el factor de producció més important, i ens adonem que el mercat ja no és el mecanisme més eficient i perfecte per a que aquest es pugui traslladar, valoritzar i transformar en béns i serveis. Les empreses en canvi es perfilen com el mecanisme que ha d’assumir aquest rol de transmissores del coneixement, creant i protegint-lo, així com transformant-lo en productes comercialitzables. Han de ser capaces de reduir els costos de transmissió del coneixement i extraure’n el màxim rendiment. Això ho poden fer ja que les relacions d’una empresa són a llarg termini, de forma que els treballadors es poden transmetre el coneixement tàcit a través del contacte personal i el funcionament en base a rutines redueix els costos de transmissió. S’han d’endegar ara els canvis institucionals que permetin funcionar amb una economia del coneixement. Igual que en el seu moment el Regne Unit fou el primer país on fou acceptada la societat anònima amb l’aparició de la R+D de la revolucio industrial, ens toca ara canviar el sentit del mercat que definí n’Adam Smith i adaptar-lo als requeriments que demana la societat actual.

En David Vegara inicià la seva intervenció amb una breu explicació del passat econòmic del nostre país, fent incidència en que el model de creixement econòmic que ha primat fins ara ha utilitzat molt potentment el factor treball i de forma molt menys intensiva la productivitat, la clau bàsica per aconseguir un creixement a llarg termini tal i com preconitzen economistes com en Paul Krugman. A Espanya disposem d’una dotació suficient del factor treball, en tant que el nostre percentatge de població activa és notable; de fet, segons en David Vegara, el creixement de l’economia espanyola s’explica en un 80% per la utilització intensiva del factor treball i un 20% per la interacció entre el capital físic i la productivitat total dels factors. Ja que el problema de la productivitat no es pot solucionar amb un simple decret llei, però sí es coneixen els elements dins de les economies modernes que operen a favor del dinamisme i de la productivitat, en Vegara ens explicà que la política econòmica propulsada pel govern central en la darrera legislatura s’assentà en base a tres eixos: 1) Assegurar un entorn macroeconòmic estable. Per garantir un context que afavoreixi el creixement econòmic i la productivitat, la regulació dels mercats esdevé essencial per al seu bon funcionament i per propiciar la confiança dels empresaris i consumidors. En un marc com és la unió política monetària, el paper de la política fiscal és cabdal, no només com a gestionadora dels recursos i instrument potent en l’àmbit de la despesa, sinó també, i sobretot, pel gran impacte macroeconòmic que té. Donades les condicions de creixement de l’economia espanyola (al voltant del 4%), la política fiscal desenvolupada pel Ministeri d’Economia ha intentat ser prudent cercant sempre un marge de superàvit que permetés prendre mesures en cas de necessitat. 2) Garantir el funcionament dels mercats, endegant polítiques de reforma en el sector energètic, telecomunicacions i financer entre altres, per tal d’assolir la major eficiència en l’assignació de recursos a nivell de mercat, preus i consumidors. 3) Canalitzar els esforços pressupostaris en aquells camps més importants on el sector públic té un deute pendent, a banda de les polítiques socials. Aquests han estat l’àmbit de l’educació (els esforços pressupostaris han sigut molt notables, partint d’una situació de gran descentralitat a nivell de competències en les CCAA), en l’àmbit de les infraestrucutres (on cal destacar el Pla Estratègic d’infraestructures del transport, que té un disseny coherent i raonable, planificat amb un termini que abarca fins al 2020 i que inclou unes previsions de 250.000 milions d’euros) i en el camp de l’R+D (Pla Ingenio i el Pla Avanza). S’ha apostat per invertir en aquest darrer sector en tant que els beneficis socials de l’R+D són majors que els beneficis privats, partint de que la taxa de retorn social és d’un 40% aproximadament i el retorn privat un 15-20%). Els partit socialista es planteja seguir treballant, en cas de ser reelegits, en la tendència iniciada amb aquests tres eixos d’actuació. Sobre el polèmic tema de la reforma de l’impost de societats, en David Vegara ens comentà que la baixada del 5% dels tipus nominals seguia implicant un tipus nominal situat en la mitjana alta dins del panorama europeu. El que és més rellevant en qualsevol cas, seria el tipus efectiu, és a dir, el que efectivament acaben pagant les empreses sobre els seus beneficis declarats, que en la realitat pot arribar a significar una gran diferència. Es va posar el 2011 com a data límit per implementar el nou impost de societats, que baixa el tipus nominal però elimina les deduccions per R+D+i, tot i que en Vegara ens remarcà que no hi havia una decisió final presa i que si es veien resultats palpables en la política de recerca i desenvolupament, sempre es podia replantejar la política fiscal a seguir. En el debat que es generà a continuació amb els associats del Cercle es tractaren els següents temes: la gran dependència amb l’exterior tenint en compte que els pilars del creixement de l’economia espanyola són febles, l’explicació d’haver articulat la política de despesa d’una forma compatible amb la desacceleració de l’economia espanyola, la mesura dels 400 € en l’IRPF, que segons en Vegara compleix amb els criteris de progressivitat, oportunitat i mesurabilitat, la necessitat de tenir un pacte nacional fiscal per tal de generar confiança en els empresaris a llarg termini, l’anàlisi crític del paper de l’administració pública, que hauria d’assumir el rol de compradora de tecnologia per optimitzar la inversió i esdevenir una força tractora en la implementació de les TIC donant exemple amb la millora de la e-administració en tot el referent a la gestió pública, la dificultat d’atraure talent de fora així com la incapacitat de retenir el talent propi, i la qualitat de la regulació i les excessives càrregues administratives.

En Joan Ridao començà la seva intervenció amb una clara declaració de principis: l’èxit de la inserció plena de Catalunya en l’economia del coneixement condicionarà la capacitat de mantenir i aprofundir no només la competitivitat de l’economia de Catalunya –i de la capacitat, per tant, de crear ocupació–, sinó també els elements estructurals de la cohesió social, com passa en els països del nord d’Europa amb estats del benestar més desenvolupats. En paraules del propi Joan Ridao, per tal de desenvolupar una economia del coneixement competitiva, “Catalunya necessita tres coses: ens cal talent, ens cal crear un entorn favorable i, com sempre, ens calen diners”. – En primer lloc, es necessita talent. Catalunya ha d’incrementar la densitat de coneixement del seu teixit productiu i ho ha de fer esdevenint un pol de talent important a Europa en general i a la Mediterrània més concretament. És evident que el sistema universitari és clau per a la creació i consolidació d’aquest “pol de talent” i, per tant, la seva reforma, una urgència evident. El canvi només serà possible si una coalició interna i externa a la pròpia institució universitària s’hi compromet. No es canviarà la universitat sense comptar, en primer lloc, amb aquells que la protagonitzen i la governen i, no es canviarà la universitat, si els polítics, els membres dels consells socials, els empresaris i els col•legis professionals no tenen més proximitat a la universitat. En Ridao ens comentà que per poder iniciar el canvi en temes d’educació, es necessitaven més recursos, ja que el dèficit fiscal no ha penalitzat només Catalunya amb unes infraestructures logístiques insuficients, sinó que també les infraestructures educatives i de recerca n’han sortit ressentides i és evident que la millora del finançament de Catalunya ha de revertir en un sistema de finançament públic de les universitats i de la inversió en R+D, més alt. Per altra banda, també està el tema de la governança i autonomia pel que respecta a la reforma universitària. Les universitats són models genèticament autoreferencials, són el que Henry Mintzberg nomenava burocràcies professionals que tendeixen a considerar com a sinònim autonomia i autogestió, que es governen amb clara divisió i participació estamentals, i en les que l’exercici de l’autoritat és sinuós i el tempo de les decisions acostuma a ser lent. La solució, segons en Joan Ridao, no vindria per retallar l’autonomia universitària, sinó per donar una major autonomia acompanyada d’un sistema de responsabilitats integral en el marc d’un conjunt de regles de joc el més clares possible. Això implicaria la necessitat de tenir més transparència i rendiment de comptes. Un altre tema que també està pendent és millorar la vinculació al món de l’empresa, i concretament remoure els impediments que estableix l’article 83 de la LOU a la participació de personal docent i investigador de les universitats en empreses de base tecnològica. – En segon lloc, l’economia del coneixement per prosperar a Catalunya necessita un entorn favorable. Un entorn favorable, sobretot, a l’emprenedoria, sobre la qual incideixen nombrosos factors, però en Joan Ridao volgué donar un èmfasi especial a la simplificació de la burocràcia en la relació Administració-empresa. Des d’ERC consideren que el foment dels programes públics de suport a l’R+D i la innovació són claus, i per tant, la seva proposta per a la política estatal fou clara: augment dels programes públics estatals d’R+D+i i la seva transferència a la Generalitat. Sobre la darrera reforma de l’Impost de Societats, que estableix una reducció de les deduccions fiscals per R+D+i fins a la seva extinció al 2011, consideren que fou un error i cal recuperar les deduccions, millorar-les i mantenir-les més enllà de l’horitzó establert. Per això, la seva proposta programàtica incorpora diversos elements: 1. Mantenir la llibertat d’amortització dels actius fixos d’R+D+I. 2. Crear un crèdit fiscal per a PIME per tal que les despeses originades pels informes motivats d’R+D+I siguin fiscalment deduïbles. 3. Generalitzar la prima fiscal de la despesa incremental en R+D+I de les empreses, de manera que la part de despeses que signifiqui un increment respecte a la mitjana dels dos exercicis anteriors tinguin una deducció més important. 4. Fer compatibles les deduccions fiscals amb les reduccions de les quotes de la seguretat social del personal dedicat a tasques d’R+D+I – L’últim aspecte del qual ens parlà en Joan Ridao fou el sistema de finançament de Catalunya. Esquerra té com a objectiu a mig termini el sistema de concert econòmic com a model de finançament. L’actual estatut català fa indispensable la reforma de la Llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) per assolir un nou model de finançament. Els criteris més rellevants del model que proposarà ERC són els següents: 1. Un model que asseguri que a l’any base cap comunitat autònoma rebi menys recursos que amb el model de finançament actual, mitjançant la creació del Fons de Garantia de Recursos Mínims (FGRM), dotat per l’Estat per no perjudicar les regions més pobres. 2. Els territoris que realitzin un major esforç fiscal disposaran d’una quantitat addicional de recursos procedents del Sistema de Finançament, mitjançant la creació d’un Fons de Capacitat Fiscal (FCF). 3. En el termini de cinc anys, d’acord amb el que preveu l’article 204.2, l’Estat cedirà per delegació a l’Agencia Tributària de Catalunya la totalitat de la gestió de l’IRPF. En aquest moment s’estudiarà la cessió total de l’IVA, de la totalitat dels impostos especials i de l’impost de societats. 4. Per cada any de vigència del Sistema de Finançament, en el moment d’efectuar la liquidació dels recursos financers que corresponguin a les diferents comunitats autònomes, l’Estat presentarà una estimació de les balances fiscals de totes les comunitats, siguin de règim comú o de règim foral. 5. En el termini de tres anys, l’Estat es compromet a efectuar una estimació de les necessitats de finançament dels seus serveis i de les seves competències. 6. Modificació de la Llei d’estabilitat pressupostària per vincular l’esforç fiscal de cada territori al repartiment horitzontal dels topalls d’endeutament: qui paga més, té límits més alts.

En Jordi Guillot inicià la seva ponència tot comentant que al 9 de març estaven en joc tres grans qüestions: la resposta econòmica en un moment de desacceleració com en el que ens trobem, la qualitat de la democràcia i el model d’Estat a seguir. Començà per fer un breu anàlisi del context econòmic en el que es troba Catalunya. En un moment clar d’aturada econòmica, la situació actual ve implícitament donada per no haver aprofitat els ingressos disponibles per abordar les reformes que la societat demandava, tenint en compte la complicitat de la ciutadania i cercant l’aliança entre els sectors econòmics. El creixement fins ara s’ha sostingut per l’endeutament familiar i uns salaris baixos que han dut a una precarietat altíssima (un 29% a Catalunya enfront un 31% espanyol). En set anys els beneficis fiscals han augmentat pràcticament un 73%, tot i que el factor clau que explica el creixement de l’economia espanyola en els darrers ha estat la construcció. Tenint en compte que en el darrer any s’han construit uns 800.000 habitatges en el sector residencial, essent un sector de poca qualitat i innovació tecnològica, no podem seguir confiant en la construcció com a motor econòmic per anys venidors. Ambientalment ens mantenim en un marge alt d’incumpliment del protocol de Kyoto, mentre que la nostra dependència del petroli està en continu creixement i el problema de la sequera està afectant tot el país. En qüestió d’infraestructures, les prioritats han anat més encaminades a afavorir xarxes de transport com la de l’AVE, en comptes d’abordar d’una vegada per totes les comunicacions de rodalies. Els resultats de l’Informe PISA i de la Fundació Jaume Bofill llancen unes conclusions negatives sobre l’estat de l’educació en el nostre país. També en temes de R+D+i, informes com el del World Economic Forum ens mostren que ens trobem en posicions molt baixes pel que respecta a l’índex de competitivitat. En la darrera legislatura s’ha percebut un canvi de tendència en aquest camp. Amb el Plan Avanza y el Plan Ingenio, s’ha volgut implementar l’equació que mostra que a més despesa en TIC, major creixement de la productivitat. En aquest sentit, ens toca fer una aposta important per aconseguir una ciutadania formada i preparada pel segle XXI, la qual cosa implica una revisió seriosa del sistema educatiu i una inversió en R+D+i. La immigració, tant estigmatitzada, no podem oblidar que ha estat no només una solució demogràfica, sinó que ha donat una estabilitat als ingressos de la seguretat social. Per tant, és necessari dotar-la dels mateixos drets i obligacions que als nostres ciutadans. Els nostres tipus impositius estan per sota de la mitjana europea. Si seguim disminuint la pressió fiscal, no podrem fer front a la despesa social. En el mateix sentit, portem uns anys preconitzant l’exaltació del superàvit com si això fos senyal de bona comptabilitat. En paraules d’en Jordi Guillot, ens cal recuperar els drets socials, plantejar-nos l’ecologia com un repte i no com una oportunitat de país, així com propiciar i valorar la riquesa de la intel·ligència i del talent. És el moment de la inversió pública, d’una aposta decidida per la xarxa ferroviària, així com també de la inversió social, de la modernització ecològica de l’economia, la fiscalitat verda i el moment de cercar la qualitat i l’excel·lència. En aquest darrer aspecte és on més incideix tot el que està relacionat amb la societat de la informació. Els indicadors ens mostren que la despesa en TIC es troba uns 2 punts per sota de la despesa de la UE-15, l’estancament dels usuaris d’internet i que un 62% de les microempreses no troba utilitat a les TIC. Aquí és on entra en joc la necessitat de tenir una normativa més adequada. Durant la passada legislatura s’ha intentat fer una aposta en aquest sector però li ha mancat lideratge. Això ja ho demostra que la Societat de la Informació ha estat subordinada a un ministeri però no se n’ha potenciat el seu rol transversal. En aquest sentit, l’oferta del President Montilla de impulsar un pacte nacional de recerca i desenvolupament va en el camí de lluitar contra la fractura digital, territorial, generacional i social evident, així com atacar els problemes de costos del ADSL superiors a la resta d’Europa, el retràs de les Administracions públiques d’entrar en l’era de l’administració electrònica i afavorir la confiança en l’e-commerce. En Jordi Guillot ens transmet els cinc objectius bàsics que ICV-EuiA planteja en el camp de les polítiques de la societat de la informació i del coneixement: – Afavorir el desplegament d’infraestructures de comunicacions: la banda ampla, eina de cohesió social i territorial. – Impuls del coneixement i la formació en TIC: garantia d’igualtat d’oportunitats en la Societat del Coneixement. – Cobertura a projectes innovadors: impuls de xarxes per a la recerca i el desenvolupament del sector TIC. – Garantir qualitat i accés electrònic als serveix públics: una nova Administració electrònica, més transparent, més oberta i participativa. – Aposta pel coneixement i les tecnologies lliures. Els estàndars oberts són la garantia d’interoperabilitat, de veritable neutralitat tecnològica i de llibertat d’elecció. Per aconseguir aquests objectius, ICV ens lliurà un document en el que es presenten les següents propostes: 1. Revisar i ampliar el concepte de servei universal amb la inclusió de l’accés a la banda ampla, la telefonia fixa considerant la telefonia IP i la telefonia mòbil. 2. Assolir, a partir de polítiques de xoc i l’actuació pública, els nivells d’accés a Internet dels països més avançats. 3. Cal potenciar l’ús final de le tecnologes més innovadores ja que estimula el sector de producció de continguts i de serveis clau del desenvolupament d’un nou sector econòmic. 4. Supressió del cànon digital indiscriminat. 5. El canvi de la televisió analògica a la televisió digital terrestre. 6. Avançar cap a una veritable modernització de l’Administració electrònica, accessible, multiplataforma i interoperable. 7. Donar solucions legals i suport als desplegaments de le xarxes sense fils i impulsar les comunicacions per territori rural. 8. Resoldre la problemàtica de desplegament de les xarxes de telefonia mòbil. 9. Impulsar programes d’alfabetització i formació digital. 10. Reforçar i potenciar les xarxes de telecentres com a eina de difusió de la societat del coneixement. 11. Incrementar la virtualització del sistema educatiu. 12. Incrementar la inversió que es fa en R+D+i en el sector TIC 13. L’establiment de mecanismes sòlids i estables de col·laboració entre el sector empresarial, la recerca universitària i la mateixa administració. 14. Desenvolupar noves formes de participació en la creació de centres de recerca, basats fonamentallment en la comunitat universitària, amb un estret vincle i treball comú amb projectes i organitzacions sense ànim de lucre. 15. Apostar pel coneixement, les tecnologies lliures i els estàndards oberts. 16. La interconnexió de bases de dades i sistemes d’informació. 17. Cal un salt endavant en els serveis en línea. 18. S’ha d’avançar en les anomenades tecnologies de protecció de la privacitat. 19. Les comunicacions electròniques han de ser neturals. 20. Cal impulsar la participació ciutadana en línia des de tots els sistemes públics. 21. Les institucions públiques s’han de posicionar de forma clara a favor de l’ús del programari lliure i dels estàndards oberts. 22. Cal formar tot el personal de l’Administració en el programari lliure. 23. El paper prescriptor i la capacitat de compra del sector públic són elements que cal aprofitar per aconseguir la complicitat del sector privat en la millora i l’eficàcia de la compartició de dades i coneixement. 24. És imprescindible avançar en la protecció de les dades personals i la seguretat per generar la confiança necessària en tots els nous sistemes digitals. 25. Cal definir actuacions que orientin les TIC cap al desenvolupament sostenible i que esdevinguin una eina per reduir els desequilibris i enfortir la diversitat. 26. Cal identificar les ocupacions que genera la societat de la informació, a vegades poc regulades o amb precarietat, i garantir que es respectin els drets laborals. 27. Les TIC constitueixen una eina eficaç per incrementar l’efectiva igualtat dels col·lectius de persones amb alguna discapacitat. 28. És prioritari donar una solució als nous tipus de residus que genera la SIC. 29. Regular la venda vinculada de maquinari i programari.