La manera de “fer negocis” i, sobretot, el paper de l’ètica dels negocis i de les empreses, s’està convertint en el centre d’un debat i una reflexió ineludibles, propiciats fonamentalment per l’entorn de crisi en què estem immersos. Aquesta és una crisi que va més enllà de les institucions financeres i econòmiques, que afecta de manera molt determinant el nostre teixit social. Alguns líders polítics de països de la Unió Europea proclamaven que era necessari reformar el capitalisme en veure la crisis financera que ens arribava de l’altra banda de l’Atlàntic. En moltes ocasions, segurament hem confós el terme “negocis” amb “empreses”. Però hem de ressaltar que les empreses són molt més que simples negocis. Les empreses són un motor de riquesa econòmica i social. Les hem de reconèixer com a agents actius en el procés de construcció i transformació social, en tant que la seva mirada està posada en el llarg termini, amb voluntat de ser i d’adaptar-se per romandre. En aquest sentit, i en aquest context, és on hem de situar les relacions laborals: un espai – l’empresa – en el qual empresari i treballadors, partint de plantejaments no sempre coincidents, cerquen punts de trobada i d’equilibri. L’ètica de les relacions laborals no té uns fonaments que no puguin ser necessaris en altres tipus de relacions: coneixement i reconeixement entre les parts, respecte mutu, transparència, voluntat d’entesa i compromís. Quan aquests elements són presents, poden donar-se unes relacions laborals de qualitat, que aportin a l’organització la capacitat d’afrontar els reptes d’un entorn canviant. Aquest actiu intangible no esdevé realitat d’un dia per un altre. Com totes les relacions, les relacions laborals requereixen temps per anar teixint un marc de confiança que possibiliti arribar a acords: allò que se’ns imposa no té recorregut, mentre que allò que compta amb la força de l’acord té una capacitat transformadora de la realitat. Cada organització és la protagonista de les seves relacions laborals. Certament, aquest és un àmbit en què el marc regulador té un paper rellevant, però no aporta els continguts que fan realitat i construeixen unes relacions laborals de qualitat. Els recents canvis en aquest marc regulador que han arribat de la mà de la darrera reforma laboral deixen entendre que el legislador veu en la negociació i en l’acord entre les parts un fre per a la flexibilitat que requereix l’empresa. Precisament aquelles empreses que veien les relacions laborals com un passiu, en el curt termini veuran en la possibilitat de “vèncer” una drecera per a la necessitat de “convèncer”. Però el poder de la convicció i el de la constricció no són ben bé el mateix. Els efectes secundaris de les negociacions (o de les no-negociacions) resten latents. Tota negociació, més enllà del resultat visible, n’amaga un altre de més rellevant: el valor subjectiu, que no deriva de quin sigui el resultat de l’acord, sinó de com s’hagi assolit aquest acord. A escala d’empresa i de diàleg social, el context de crisi també és un repte per a les relacions laborals. No podem oblidar que el model català de relacions laborals ha estat un referent i un actiu en la construcció del nostre model econòmic i social que, de ben segur, per a una societat econòmicament avançada i socialment justa ens és, i ens serà, necessari.

PRIMERES REFLEXIONS: 1. – El treball és el principal instrument que tenen les persones per obtenir els mitjans necessaris per cobrir les seves necessitats. Si es manca de treball -o de possibilitats d’obtenir-ne – es manca de la principal via d’obtenció de recursos per sobreviure. Aquesta és la situació de milions de persones al nostre país i el seu nombre tendeix a augmentar… 2. – Però el treball no és tampoc garantia de supervivència. Un nombre important de treballadors percep pel seu treball un salari insuficient per assolir uns nivells de vida dignes. Són els “treballadors pobres” (els “working poor”). És a dir, persones que treballen però que amb les seves retribucions no superen el llindar de la pobresa. Al voltant d’un 12,7% de les persones pobres són persones que treballen i aquest percentatge va en augment. EL DRET DEL TREBALL GARANTIA D’EQUILIBRI ENTRE LES PARTS CONTRACTANTS El Dret del Treball es va configurar per regular adequadament les prestacions laborals en una societat industrial. La necessitat de protegir el treballador com a part contractual més feble i restablir un equilibri entre els drets i les obligacions de les parts, és el que justifica la seva existència. En els seus orígens la intervenció de l’Estat es va limitar a la tutela dels grups socials més oprimits o als aspectes més rellevants de l’explotació dels treballadors. En una fase posterior l’intervencionisme estatal es va ampliar a noves matèries (salaris, seguretat en el treball, aprenentatge…) i a regular les relacions col•lectives del treball (sindicats, negociació col•lectiva, vaga) com a reacció davant de les amenaces d’un moviment obrer fortament ideologitzat i revolucionari. Però aquesta evolució i consolidació del Dret del Treball va ser acompanyada d’un contracte social tàcit entre patrons i obrers que va permetre obtenir beneficis a ambdós col•lectius. Es considerava bo que els salaris fossin suficients, perquè això augmentava el poder de consum dels treballadors; que a una empresa li anés bé també era important per als seus treballadors, que compartien els seus potencials beneficis. Era normal que els sectors més rendibles de les empreses compensessin els menys rendibles atès que no totes les activitats de l’empresa havien de tenir una rendibilitat màxima si aquesta en el seu conjunt tenia beneficis … LA GLOBALITZACIÓ I LA DESREGULACIÓ Però aquest històric contracte social s’ha rescindit i mantenir avui els principis que el sustentaven resulta impensable. S’ha produït un canvi del model productiu que requereix canvis organitzatius. Però aquest canvi ha suposat també un canvi de valors. La competitivitat i la productivitat s’han convertit en els dos objectius bàsics, i la reducció de costos i la maximització de beneficis en els principis rectors de l’actuació de les empreses. Això comporta externalitzacions, subcontractacions, reduccions dels costos salarials, precarietat laboral… I com a eix central, la reducció del paper de l’Estat en la vida econòmica i les seves conseqüències lògiques: la desregularització i les privatitzacions. I a això s’hi afegeix la desintegració del sistema d’interlocució social. La conseqüència és un canvi en el paper del Dret del Treball. Alguns autors parlen, fins i tot, de la seva desaparició. Es culpa al Dret del Treball, i al seu sistema d’equilibris, d’impedir el creixement de l’ocupació i de l’economia. I si cal optar entre creixement econòmic i drets laborals la tria es realitza a favor del primer i en detriment d’aquests últims. La darrera reforma laboral va en aquesta direcció: ha alterat de manera substancial la relació de poder entre empresaris i treballadors i ha introduït importants canvis en el conjunt de la normativa laboral, en perjudici dels darrers. Ha canviat les regles de joc. Per citar només un exemple: imposa una limitació a la ultraactivitat dels convenis col•lectius que en pot deixar milers sense validesa en els propers mesos. Des d’un punt de vista ètic cal preguntar-se si són realment incompatibles els drets laborals i el creixement econòmic i de l’ocupació. De la mateixa manera que cal també qüestionar-se: són èticament acceptables els sous multimilionaris dels directius de les grans empreses, els grans beneficiaris del nou model econòmic?; ¿Són èticament acceptables els expedients de regulació d’ocupació en les empreses amb beneficis?; essent rebutjable l’economia submergida, és èticament condemnable que hi recorrin els aturats en situació de marginalitat? Entre moltes d’altres preguntes. ÚLTIMES CONSIDERACIONS: 1. – En economia, els que dominen un bé escàs poden imposar les seves regles, llevat que el poder polític limiti els seus efectes. La situació actual, en què la demanda d’ocupació supera amb escreix l’oferta, col•loca de per si els ocupadors en una situació de superioritat, i la reforma laboral no ve a moderar, sinó a reforçar aquesta posició. Per això la crida a l’ètica en les relacions laborals és avui més important que mai. El compliment de la legalitat no és garantia d’un comportament ètic. 2. – Després dels canvis experimentats en un món globalitzat cal recontextualitzar l’ètica ajustant-la a les noves realitats del món laboral. I cal construir -o reconstruir- una macroètica capaç d’assumir les conseqüències planetàries del desenvolupament tecnològic, de la globalització i de la nova societat que està sorgint.

Xavier Vives, professor d’Economia i Finances d’IESE i membre del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), va ser el convidat del passat Vespre del Cercle, celebrat el dilluns 22 d’abril a la seu de la SEBAP. Davant d’un auditori provinent del món acadèmic i empresarial, el Professor Vives va explicar la situació financera actual analitzant-ne les causes, les mancances en la construcció de l’euro i les característiques intrínseques d’Espanya i Catalunya per finalitzar la ponència apuntant la direcció de la solució. No obstant, Xavier Vives va alertar de la dificultat de la situació i va demanar a les autoritats polítiques sinceritat i reformes estructurals serioses perquè sinó, la recuperació serà molt més llarga i feixuga. Cal remuntar-se a 1999 per trobar la causa de la bombolla immobiliària que va portar a molts països europeus a invertir de manera desproporcionada mitjançant deute extern. L’estabilitat econòmica del final de la dècada dels 90, juntament amb tipus d’interès molt baixos, va comportar un augment de la inversió, tant pública com privada, estratosfèrica i sense prèvia planificació ni anàlisi. Amb la crisi de les hipoteques subprime, que va aflorar el 2007 a Estats Units, Espanya i altres països amb taxes d’inversió externa també molt elevades van deixar de rebre crèdit per seguir finançant una despesa exageradament alta, insostenible i poc productiva que va comportar problemes pressupostaris i primes de risc molt diferents. Per tant, es pot afirmar que la primera causa de la situació financera actual és la mala gestió de la despesa, amb polítiques i inversions que no van respondre a criteris ni socials ni eficients. El segon factor important a tenir en compte és la manca de mobilitat laboral dins de la Unió Europea, causada sobretot per les diferències culturals i de capital humà entre països, entre d’altres. Per pal•liar aquest fet, “haurien d’existir institucions sòlides que vetllessin per la unió fiscal i la unió bancària” per evitar les diferències en competitivitat entre països, però perquè això es compleixi “cal incrementar el grau de democràcia dins de la Unió Europea i elevar la participació ciutadana” en els debats de com articular els mecanismes d’ajustos fiscals i d’assegurança bancària comuns, va afirmar el professor Vives. Pel que fa a Espanya i Catalunya, Xavier Vives va definir la crisi actual com a la suma de tres factors: no disposar de política monetària pròpia, pèrdua de confiança en les institucions polítiques i dèficit en capital humà qualificat. En aquest sentit, va apuntar a la recuperació de la competitivitat com a única via per sortir de la crisi actual i va reclamar reformes serioses i reestructuració del crèdit dirigint-lo cap al teixit productiu. Per finalitzar, va ressaltar la diversificació de l’economia catalana i la seva capacitat industrial i exportadora com a factors positius sobre els quals assentar les bases cap a la recuperació econòmica. No obstant, va alertar de la gravetat de la situació i va demanar sinceritat i valentia per posar fi a la situació actual i no agreujar-la encara més.

Dilluns 8 d’abril es va celebrar el tercer Breakfast del Cicle e-health, organitzat pel Cercle per al Coneixement amb la col•laboració de la UPC. La sessió va anar a càrrec de la Sònia Cañizares, gerent de sanitat a INDRA, qui va presentar la visió d’un nou model de salut centrant-se en la telemedicina com a element de cohesió territorial. L’acte, celebrat a la Sala del Llac del Rectorat de la UPC, va ser presidit pel rector de la universitat, el Sr. Antoni Giró, i va comptar amb una vintena d’assistents, entre empresaris i investigadors. Al finalitzar, la vicerectora, la Sra. Elisa Sayrol, va concloure amb el compromís de seguir treballant per aprofitar sinèrgies entre la universitat i el sector empresarial per fomentar la recerca i la innovació. El sector de la salut està en un moment delicat i ple de reptes. Però també és cert que ara més que mai tenim les eines per poder-los assolir. En aquest sentit, la tecnologia ha de ser una palanca de canvi cap a un nou model sanitari que millori l’eficàcia, l’eficiència i la qualitat. No obstant, “si no hi ha darrere un canvi organitzatiu i una gestió més eficient els resultats no seran els esperats”, va emfatitzar Sònia Cañizares. El model que presenta INDRA té la telemedicina i la teleassistència com a elements clau amb la creació d’un procés integral assistencial que permeti l’intercanvi d’informació entre els diferents agents implicats. Aquesta eina no només permet la prestació de serveis de salut a distància, amb la corresponent disminució dels costos, sinó que tendeix cap a la creació de xarxes telemàtiques que afavoreixen l’existència de super-especialistes, incrementenels resultats en recerca i proporcionen major informació als pacients per a una millor prevenció, educació i efectivitat en els tractaments. Durant la ponència, es van presentar diferents programes i plataformes que ja s’havien dut a la pràctica. TELEMED és un sistema de serveis sanitaris integrals a distància. Els beneficis que s’han obtingut a rel del seu funcionament són la major eficiència en la prestació de serveis, la descongestió dels centres de salut, l’increment de l’accessabilitat i efectivitat. El projecte d’implementació de telemedicina a l’Àfrica Subsahariana ha permès una major formació dels professionals de la salut amb la conseqüent millora de la diagnosi i l’eliminació de zones aïllades. Finalment, un dels projectes destacats és la Plataforma CRÒNICA, per tractar les malalties cròniques i millorar la qualitat de vida d’aquests pacients i disminuir els costos dels tractaments. Els avantatges són clars i avalats pels resultats. No obstant, Sònia Cañizares va emfatitzar en la necessitat de la prèvia segmentació de la població i en la creació de plataformes multicanal per evitar malversació de recursos, ja que no tothom té el mateix grau de familiarització amb les noves tecnologies i no tothom necessita les mateixes eines. La tecnologia ha de ser palanca de transformació però no pot ser mai una barrera a l’accessibilitat, va concloure.

Hace unos días, en el curso de una conferencia, comenté el tema de las “comisiones”. Uno de los asistentes, directivo de unos 35 años con formación universitaria, dijo que si a él le ofrecían dinero para favorecer una opción la aceptaría sin problemas. Lo dijo sin ningún tipo de pudor. Hacer estas “trampas” no es ético, no favorece a la sociedad, no es moralmente aceptable, no favorece la organización industrial de la que recibe un salario,…., pero estamos en un sociedad que exalta o defiende a los pícaros como el Lazarillo de Tormes, o a los que entran en el transporte público sin pagar, o al listo que se pavonea de engañar a Hacienda. A lo largo de mi vida profesional he tenido distintas ofertas y peticiones de ofertas de este tipo. De las ofertas no he aceptado ninguna, excepto una vez que negocié a fondo la comisión que me ofrecían para finalmente exigir que lo pusieran en la factura, para gran enfado del proveedor. De las peticiones de ofertas he tenido de ceder frente a algún cliente poderoso, limitando al máximo posible su alcance ético irregular. He tenido otras experiencias como escuchar que las empresas son corruptas, que sólo piensan en la maximización del beneficio, que las deslocalizaciones son para incrementar los beneficios, la explotación de los trabajadores, … , que si las bandas salariales o las revisiones a la baja, … . Se habla menos de comprar en otros países para no pagar impuestos, del absentismo exagerado, de los robos de material, la baja productividad, la poca motivación para mejorar la calidad del producto, de las copias ilegales,….. El tema es que son las empresas y en particular las industriales, incluidas las de servicios, las que crean riqueza para un país, las que dan trabajo a través de más capas sociales, las que hacen más I+D,… mientras que otras son fuentes de gasto. Hay empresas y organizaciones buenas y malas, éticas y no éticas,…, como las personas. Somos las personas que hacemos buenas o malas, éticas o no éticas, las organizaciones. Como sociedad al generalizar establecemos un nivel de valores y al tratar a todos, buenos y malos, por el mismo rasero, fomentamos la mediocridad. Tratar el tema de la ética es tratar un tema que afecta a toda la sociedad. Cada persona con distintos niveles de responsabilidad según sea su posición en la organización, según el ejemplo con el que actúen, según el criterio de justicia organizativa y retributiva que apliquen. Usando la fuente de conocimiento popular, Wikipedia, una sentencia ética, juicio moral o declaración normativa es una afirmación que contendrá términos tales como “bueno”, “malo”, “correcto”, “incorrecto”, “obligatorio”, “permitido”, etc., referidas a una acción, una decisión o incluso también las acciones de quien actúa o decide algo. Cuando se emplean sentencias éticas se está valorando moralmente a personas, situaciones, cosas o acciones. Un empresa, organización, industrial, pública o privada debe velar por el interés de la sociedad que la compone y la que le rodea. Por un lado están las personas, su organización, su eficacia y eficiencia, su supervivencia,…, y la cuenta de resultados. Por otro hacia la sociedad en general pagando sus facturas a tiempo, sus impuestos, y contribuyendo a su mejora. Quien no paga sus facturas, sus impuestos y no contribuye a la mejora social no es ético. En general, cuando vamos a comprar un producto o un servicio la decisión la tomamos sobre la base de una percepción de la misma calidad requerida al mejor precio. Esta decisión es la normal en el mundo industrial. El precio lo fija el mercado en la mayoría de casos y la competencia es internacional. El directivo/el empresario industrial se enfrenta a una búsqueda permanente por la mejora contínua en términos de flexibilidad, velocidad, confiabilidad, calidad, costes, de eficacia organizativa en todos sus aspectos y ello conlleva motivar el equipo de personas que lo rodea, pero también exigir y retribuir con justicia, también seleccionar las personas y evaluarlas y, en el límite despedirlas cuando su aportación a la organización no sea la adecuada. Cito un artículo aparecido en La Vanguardia que se titula “en una organización lo (añado “el”) que no suma resta”. Despedir una persona o un colectivo es el reconocimiento de un fracaso pero que es necesario afrontar y corregir. La empresa/organización industrial que trabaja día a día para mejorar, para estar en el mercado manteniéndose competitiva, cumpliendo con sus deberes ciudadanos y sociales, cuidando el entorno, es una empresa ética más allá de tener la certificación de responsabilidad social corporativa. En este punto cito a la profesora Victoria Camps cuando dice “la ética no es una colección de normas, es una sensibilidad”. ¿El exigir es ético? ¿Hay una ética para empresarios y directivos distinta que la de los empleados? ¿O para los ciudadanos? ¿El concepto de ética es distinto para los europeos o para los orientales? ¿Hombres o mujeres? ¿Políticos o ciudadanos? …. Personalmente creo que es ético exigir primero de nosotros mismos y después a los que nos rodean en términos de comportamiento y por responsabilidad hacia nuestro entorno. ¿Qué es una norma ética o moral? ¿Se deben respetar las reglas? … No todas las normas son justas o ajustadas al entorno que evoluciona, quizás porque vienen de razones históricas o culturales. Desde que se ha limitado la velocidad en las carreteras ha bajado el número de accidentes y desde que se ha limitado el uso del tabaco han empezado a bajar las enfermedades relacionadas con su consumo. Para conseguirlo ha sido necesario introducir unas medidas coercitivas. Si Picasso, Van Gogh o Stravinski hubieran respetado las reglas no tendríamos sus obras de arte. La pregunta es pues qué debemos respetar y lo que no es necesario respetar. En mi opinión tenemos la responsabilidad de cuestionarnos permanentemente lo que es éticamente y moralmente correcto de lo que no lo es, rompiendo o aparcando aquellos paradigmas falsos que por distintos caminos nos han impuesto, y de este modo contribuir a una sociedad mejor y con menos limitaciones artificiales. Ello conlleva asumir el riesgo y la responsabilidad de las consecuencias que todo ensayo conlleva. En las escuelas de negocios se acostumbra a decir que competir por precio es equivocado, que debemos producir productos de mayor valor añadido, lo que es cierto,…, pero esto lo saben todos los competidores nacionales e internacionales. Si queremos estar en sectores como el automóvil o el de la electrónica de consumo con una gama completa además de buenos y nuevos productos…. Debemos saber pedir o exigir a toda la cadena de suministro y al conjunto de colaboradores mejoras continuamente… según los plazos, a tiempo, los costes presupuestados o más bajos, y con la calidad requerida o mejor. No vale contestar lo tendremos cuando nos venga la inspiración… y debemos ser competentes para exigir lo que al fin y al cabo nos exigen nuestros clientes dentro de los ámbitos de la ética, la moral y la legalidad. La competitividad para hacerlo mejor, saber hacerlo mejor con eficacia y eficiencia, con lealtad y justicia, sin mentir y sin hacer trampas,…, se debe enseñar y se debe practicar. El sentido moral, ético, se enseña en casa, en la escuela, en la universidad, y se practica y aprende en la vida, y al que no contribuye y al que hace trampas se le castiga.

Aquests dies quan la crisi sembla que no té fi, quan els casos de corrupció afloren arreu, tot evidenciant que en l’exerci de la professió els interessos que mouen les persones i les organitzacions no estan sempre regits pels valors que hauria de tenir el comportarem humà, hom s’hauria de preguntar fins quan l’ètica professional i l’ètica empresarial pot existir sense enquadrar-la en l’ètica en el sentit més ampli; és a dir, en el comportament quotidià de les persones, ja sigui en les relacions interpersonals, en la convivència i en el respecte al planeta Terra, que no és nostre, és sols un préstec que ens fan les futures generacions. Crec que no hi ha ètica professional ni ètica empresarial sense assumir que un bon professional, un bon emprenedor, o un bon directiu o empresari ha de ser bon esser humà. Sense aquesta condició que esdevé necessària i imprescindible l’ètica és sols un paper escrit, quelcom que serveix per les operacions de màrqueting o per justificar actuacions inexplicables. Certament els ésser humans som acció, pensament i sentiments, tres components que sols quan esdevenen sinèrgics i simbiòtics aflora la coherència. Conseqüentment, actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherents en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les col•lectives que s’enquadren en el desplegament empresarial. Actuar des de la coherència implica desenvolupar-se d’acord als valors que tenyeixen el comportament, és llavors quan hom pot parlar d’ètica professional i empresarial, ni abans ni després. Són els valors el que fan que quan s’apel•la a l’ètica empresarial, per justificar les actuacions, les paraules no siguin quelcom buit, retòrica per justificar l’injustificable o per girar el cap al sofriment aliè, fruit dels desequilibris creixents que assoleixen la societat. Una societat cada cop més fragmentada i en la qual, emparant-se en “cal actuar amb professionalitat”, sovint es mira cap un altre costat aparcant la coherència i buscant la comoditat, o mantenint les posicions de teòric privilegi o posició dominant. Els valors són els que sustenten l’ètica en general, i molt especialment l’ètica empresarial per garantir l’alineament de tot l’equip en actuar d’acord amb allò que és desitjable, i a la vegada foragitar el que és menyspreable i no s’ha de fer. Valors que no poden ignorar la realitat socioeconòmica, ni els aspectes associats als desequilibris mediambientals i els imprescindibles criteris en relació a la sostenibilitat, ni el legítim progrés social, ni molt menys pot ignorar que tot desenvolupament empresarial ha d’ anar acompanyat del desenvolupament professional dels seus membres i a la conciliació del mateix amb el desenvolupament personal, aspectes que no poden menystenir la tradicional i injusta discriminació de gènere que sofreixen les dones en una societat que, aprofitant la maternitat, aparta de llocs de responsabilitat persones altament preparades i compromeses. Uns valors que han de guiar el desenvolupament productiu de l’empresa en un context d’una societat i una cultura cada cop més global, heterogènia, desequilibrada i desregulada. Tot un conjunt de valors que han de regir les actuacions de cadascun dels membres de l’empresa. Conseqüent, l’ètica empresarial és quelcom que ha d’impregnar l’actuació de cadascun dels membres de l’organització, a tots sense exclusions, de tal manera que sols s’assolirà el repte d’actuar amb els valors associats -actuar d’acord amb el que és desitjable i foragitar el que no és desitjable- si en el sí de l’empresa cadascun dels seus membres ho interioritzen com a codi de conducta propi. Llavors el grup esdevé equip, un punt d’unió que comporta que els seus membres practiquin la coherència en un marc de responsabilitat, lleialtat, transparència i honestedat. Uns valors que traspuen de l’empresa cap a l’exterior i que obliqüen a que ella, com organització, sigui a la vegada corresponsable del progrés col•lectiu i el bé comú. L’ètica empresarial, en conseqüència, no és sols un conjunt de valors i principis escrits i divulgats, sinó que és una cultura assolida per a tots i cadascun dels seus membres, amb un triple objectiu: treballar per l’eficiència, fer més amb menys; possibilitar el creixement humà i personal de cadascun dels seus membres, sense exclusions, i posant sols com a sostre la voluntat i les pròpies capacitats; i en tercer lloc assolir una plena sintonia amb la societat on es desenvolupa, tot acceptant el repte de corresponsabilitat en el desenvolupament col•lectiu i el progrés social. Conseqüentment, l’ètica empresarial està íntimament lligada a l’ètica professional, a la forma d’exercir l’activitat professional, i aquesta amb el comportament i els valors que regeixen el dia a dia de cada ésser humà. Aquest darrer aspecte és el fonament de l’ edifici ètic de tota organització, ja que obliga a que cada persona es qüestioni si les seves actuacions s’enquadren en les valors que comporten que cada persona actuï amb coherència, i a la vegada a pensar en la societat en la que hom està immers, sabent que el que es desenvolupa busca el progrés empresarial, tot respectant i facilitant el desenvolupament col•lectiu. Ètica personal, actuant des de la coherència, ètica professional desenvolupant l’activitat en el marc d’assumpció dels principis i valors que impregnen l’organització, són els dos pilars que permeten assolir l’ètica empresarial, i no a l’inrevés, ja que un cop més caldria entendre que en llibertat són les persones les que fan l’organització i no l’organització fa les persones.

Quan era estudiant em van donar una definició d’empresa que era: “acció àrdua que persegueix beneficis amb risc”. Efectivament és una bona definició. Una empresa és eminentment acció que precisa: esforç, vigilància, intel•ligència, coneixement, perseverança, etc. També diu que l’empresa persegueix beneficis no assegurats, que ha d’ aconseguir-los amb esforç, prenent decisions i efectuant accions que redueixin les incerteses de l’entorn. Però és una definició incompleta perquè l’Empresa fonamentalment existeix per crear béns i serveis d’interès social. Les empreses hi són per fer coses: automòbils, televisions, serveis de restauració, etc. El diner és un instrument que necessiten pel seu funcionament, important però no central. Com els homes que necessiten l’aire per respirar però, no és el seu objectiu el respirar sinó el conèixer, construir, estimar, etc. Moltes vegades, la pèrdua d’aquesta perspectiva fa considerar les empreses com a paràsits dels recursos i de les persones, en lloc d’estar al servei d’aquestes. L’afirmació de Milton Friedman que “l’única responsabilitat de les empreses és incrementar els seus guanys (…) y la de generar el màxim rendiment per l’accionista” és, quant menys, esbiaixada o incompleta. Les empreses no hi són per guanyar diners a costa dels seus clients, enganyant-los; o dels seus proveïdors, extorsionant-los; o dels seu personal, explotant-lo. Les empreses hi són per crear valor per la societat, és a dir riquesa, encara que no exclusivament dinerària. Guanyar diners i maximitzar el rendiment dels accionistes és un bon indicador de l’èxit d’una empresa, especialment si és sostenible en el temps. Però perquè ens indiquen que fan bons productes, i serveis, que competeixen bé i que són eficients i creen valor, a llarg termini, per a la societat. L’Empresa és una activitat humana i, com tal, es deu a la societat i al seu entorn. Els homes han desenvolupat una sèrie de comportaments a les seves relacions que han optimitzat el funcionament de la vida social. Aquests comportament marquen el que és acceptable pel conjunt de la societat i el que no ho és. És a dir, el que generarà reforçaments positius, millora i creixement de les relacions entre els seus membres i, en el cas contrari, el que generarà rebuig i complicacions. Per tant, la clau de l’èxit rau no sols en els processos sinó també en les relacions entre els agents econòmics que ho fan possible. És a dir, en el com es fan les coses. A finals del segle XX és va prendre consciència d’aquest fet i va començar el desenvolupament del que es coneix com Responsabilitat Social Corporativa. Com una manera de compensar la societat de les conseqüències d’algunes de les activitats de les empreses implicades. Però no és una actuació d’ètica empresarial si no més aviat un succedani amb implicacions, en molts casos, de màrqueting corporatiu. L’ètica empresarial no es pot reduir a les pràctiques compensatòries d’actuacions si no nocives, a menys poc acordes amb el que és acceptable socialment parlant. O en altres casos a un favor, o regal, a la societat fet per demostrar el seu compromís. Això està bé però no ha de ser un substitut de l’autèntica ètica empresarial. Segons l’European Business Ethic NetWork (EBEN) l’ètica dels negocis és “una reflexió sobre les pràctiques de negoci en les que s’impliquen les normes i valors dels individus, les empreses i la societat”. No és un complement sinó una manera de fer la pròpia activitat de les empreses. És a dir, l’ètica entesa com les bones costums, o formes de fer les coses, per part de les empreses i dels homes i dones que li donen vida. A tall d’exemple podríem citar uns quants d’aquests comportaments. En primer lloc, la confiança. Entre els clients, que reconeixen la reputació de la empresa i confien amb el seu comportament quan hi ha dificultats. El mateix passa amb els proveïdors i treballadors. Un entorn de confiança permet sortir-se més beneficiat en situacions imprevistes o complicades, que aplicant les estrictes regles comercials o de mercat. Un altre és la integritat, és a dir, la coherència entre el que es diu i el que es fa. Una garantia de sostenibilitat a les relacions humanes, i també empresarials, que constitueix un puntal per crear el clima de confiança abans esmenat. També ho és la transparència en la transmissió de les informacions. Un equip de persones, o una empresa, que disposa d’una bona informació, més enllà del que precisa cadascú, és una garantia de poder prendre decisions en casos no previstos, o d’evitar caure en paranys, perquè una més amplia visió els hi pot permetre. Una empresa no està configurada com una màquina de produir béns, o serveis, en la que tot està previst per unes determinades regles, normes i procediments establerts. Al contrari, les empreses al segle XXI s’enfronten a més grans incerteses que en èpoques anteriors, en bona part degudes a la globalització dels mercats i al treball en xarxa, com a conseqüència de la pròpia externalització de bona part de les seves activitats. En un entorn més complex i incert es precisa més flexibilitat, ja no valen receptes antigues basades en regles derivades del maquinisme del segle XIX. En un entorn més competitiu les empreses han d’extremar l’eficàcia en els seus processos productius i comercials. Però per altra banda, en un entorn tant ràpidament canviant, les empreses han d’incrementar també la seva capacitat d’adaptació. Les regles, ben fonamentades, garanteixen l’eficàcia en els processos dintre d’entorns poc canviants. Quan no és així s’ha d’apel•lar als valors que, constituint el marc ètic establert per l’empresa en qüestió, ajuden a prendre les decisions més adients. L’ètica empresarial no és una qüestió de bones intencions, sinó d’eficàcia i supervivència. A vegades sembla que el comportament no ètic pot comportar avantatges en una situació en un moment determinat, però, a llarg termini, deteriora les relacions corporatives a la xarxa de clients, proveïdors, empleats, etc. a on es mou una empresa que té voluntat de pervivència. No hi ha receptes que determinin quins són els valors que han de constituir l’ètica d’una determinada empresa, com no n’hi ha per determinar les regles de funcionament que la fan eficaç. Cadascuna ha de trobar el seu camí. El que sí que existeix és una condició necessària per aconseguir l’èxit en aquestes qüestions: l’exemple donat per els seus directius.