Circutor S.A. és una de les principals empreses europees centrades en el disseny, fabricació i comercialització d’equips d’Eficiència Energètica Elèctrica, que va ser fundada el 1973 i el seu creixement s’ha basat en la recerca i la innovació tant en tecnologia com en processos de negoci, que l’ha portat a tenir presència en més de 100 països. 1. Quin paper creu que juga la Indústria en el nostre país? És Catalunya un país fonamentalment industrial? La indústria ha estat històricament el motor de progrés del nostre país, i així ens han vist sempre des d’Espanya i des de l’estranger. En aquest sentit, crec que ens podem sentir orgullosos del nostre passat i també present com a país industrial. 2. Quines són, en la seva opinió, les potencialitats i debilitats de la indústria catalana? Catalunya té un teixit industrial de petites i mitjanes empreses, moltes d’elles amb un gran potencial de creativitat i innovació, sens dubte un avantatge competitiu rellevant en el món globalitzat i canviant d’avui. No obstant, el tamany de les nostrs empreses pot ésser, a la vegada, una de les debilitats, ja que no tenim grans marques reconegudes al mercat mundial. Crec, doncs, que els esforços també haurien d’enfocar-se cap a la promoció de la nostra indústria. 3. Quin creu que és el paper de la indústria catalana en el context econòmic mundial actual? Crec que, com ja han fet altres països de dimensions semblants al nostre, seria bo que ens especialitzéssim i que el món ens conegués per algunes de les tecnologies que seran decisives en els pròxims decenis. 4. Amb l’emergència de noves potències econòmiques, com el Brasil, l’Ýndia i la Xina, la indústria catalana ha de fer una forta aposta per la innovació. Com s’entén dins de la seva empresa aquesta aposta per la innovació? Nosaltres, desde sempre, hem apostat per la innovació. En un món global, tens tres vies per fer-te lloc en el mercat. La primera és intenant ser el més econòmic, que té el risc d’arruinar-te. La segona és treballant per ser el millor del mercat; nosaltres ho intentem si bé és difícil que t’ho reconeguin en un context on les grans marques dominen el nostre sector; i la tercera és oferir productes diferents que donin solucions reals als problemes dels nostres clients, ser a prop d’ells escoltant-los i de vegades descobrint el que necessiten abans que ells mateixos se n’adonin. Per a nosaltres, aquesta última la denominem innovació. 5. Quina importància tenen les exportacions en la seva empresa? Fins a quin punt és important l’exportació per a l’economia catalana? Les exportacions són aproximadament el 50% de la nostra facturació i, en els darrers 3 anys, el porcentatge ha incrementat degut al descens del volum del mercat nacional. En un context globalitzat, és pràcticament impossible que una empresa industrial pugui ésser competitiva sense l’exportació. Nosaltres treballem en un sector de mercat relativament petit com és l’Eficiència Energètica Elèctrica (e³) i sense l’exportació seria impossible amortitzar els nous dissenys. 6. Quines polítiques de diversificació de les ubicacions de producció ha seguit la seva empresa? Segons els països hem seguit diferents estratègies . A Turquia, Noruega i Estats Units, som socis d’empreses locals que en alguns casos engalzen o instal•len els nostres productes. A l’Ýndia i l’Argentina, tenim petits tallers per fer engalzaments pel mercal local, i a la República Txeca tenim una planta industrial on hi treballen 170 persones, fabricant condensadors d’alta tensió, electrònica de potència d’altra freqüència o el que podríem definir com a condensador d’alta tecnologia, que vam comprar l’any 2002 per la seva tecnologia i la magnífica reputació que tenia i té al centre d’Europa. 7. Quins creu que seran els factors clau per ser competitius a nivell mundial? La innovació i la velocitat en saber-se adaptar és i serà sens dubte molt important per al futur de la indústria catalana. Les noves tecnologies arriben al mateix temps a tot al món, per tant, el primer que és capaç de fer-ne ús juga amb avantatge. Per altra banda, i com ja he comentat anteriorment, seria molt important que tan empreses com administracions fessin el possible per presentar al món Catalunya com a país industrial. Ho hem fet molt bé amb el turisme i crec que seria hora de fer un esforç semblant amb el sector industrial.

Fluidra, S.A. és un grup multinacional amb seu a Sabadell que es dedica a la concepció, producció i distribució de components i accessoris per a piscines i per al tractament d’aigües, cercant sempre solucions sostenibles amb el medi ambient. A més, actualment està present en 35 països i distribueix els seus productes a més de 170 països. 1. Amb l’emergència de noves potències econòmiques, com el Brasil, l’Ýndia i la Xina, la indústria catalana ha de fer una forta aposta per la innovació. Com s’entén dins de la seva empresa aquesta aposta per la innovació? La innovació és molt important per a Fluidra. Hi ha una gran necessitat per desenvolupar productes i sistemes més eficients, que permetin estalviar aigua i energia, i que reverteixin d’aquesta forma en menors costos per als propietaris de les piscines. A l’àrea de reg i conducció de fluids també es treballa per aprofitar al màxim l’aigua, un recurs cada vegada més escàs. Portem tots els avenços que es generen en centre de R+D de Polinyà als més de 170 països en els quals es distribueixen els nostres productes, incloent algunes de les noves potències econòmiques com Brasil, on acabem d’obrir una delegació. 2. Quin paper creu que juguen l’Administració Pública i les Universitats a l’hora d’impulsar la recerca i fomentar la transferència de coneixement entre el sector universitari i l’empresarial? En quin punt estem i com creu que s’hauria d’avançar? L’Administració i les universitats tenen un paper molt destacat en la transferència del coneixement, i és important que es fomenti la col•laboració entre aquestes entitats i el món empresarial. El nostre departament de R+D col•labora habitualment amb universitats i centres de recerca. Un exemple: el desenvolupament del Swimtrainer amb la Universidad Europea de Madrid. També ens hem sumat al projecte de becar els alumnes més brillants de la UPC perquè puguin realitzar els seus estudis sense preocupar-se del cost de les matrícules i que retornin la beca sense interessos una vegada s’incorporin al mercat laboral. 3. Quina importància tenen les exportacions en la seva empresa? Fins a quin punt és important l’exportació per a l’economia catalana? Els mercats internacionals són fonamentals per a Fluidra i per a l’economia catalana. Cal explorar i descobrir nínxols, accedir a nous mercats. En tot cas, més que d’exportació, nosaltres parlem d’internacionalització. Tenim filials pròpies a 35 països, a Europa, Asia, América, Australia…. Avui gairebé el 80% de la facturació de Fluidra ja prové de fora d’Espanya. Si vols créixer has d’anar a les economies emergents. 4. Quines polítiques de diversificació de les ubicacions de producció ha seguit la seva empresa? Quina és la seva valoració de la internacionalització de la indústria i l’economia catalana? La internacionalització és clau en la nostra estratègia i la producció segueix a la comercial. Tenim centre de producció a Catalunya, però també a la Xina, a Estats Units, a Australia…. El nostre producte viatja malament, per això és més sostenible apropar la producció al client. Hem apostat per ser una empresa “glocal”, una companyia global que opera com un conjunt d’empreses locals, adaptant-nos a les necessitats de cada país. Crec que les empreses catalanes han de tenir un coneixement molt sòlid dels mercats en els quals desitgen operar per oferir el que el consumidor necessita. 5. Quins creu que són els factors clau per ser competitius a nivell mundial? En primer lloc, el talent. En el nostre cas, comptem amb un excel•lent equip humà de 3.700 persones a tot el món, que fan que, amb el seu esforç, aquest projecte millori i avanci dia a dia. Només amb un equip excel•lent es pot aconseguir una companyia capdavantera. A més, crec que són molt importants l’eficiència i la innovació, treballar per millorar els processos i els productes és clau per ser més competitius. I finalment, en el nostre cas, la internacionalització, com ja he esmentat abans, és un factor decisiu, ja que ens permet accedir a un amplíssim mercat d’usuaris. 6. El quart criteri del Premi Nit del Cercle és la Responsabilitat Social Corporativa (RSC). Quina és la seva valoració del paper que juga la RSC dins de l’economia catalana i quin creu que serà el paper futur, tant en termes de sostenibilitat mediambiental com de noves fórmules de recursos humans? Per a nosaltres la RSC és una obligació: treballem amb un recurs escàs com és l’aigua, i estem obligats a ser cada vegada més eficients i oferir productes més respectuosos amb el medi ambient pel bé de tots. Dins de les activitats de conscienciació, hem publicat un decàleg de la piscina sostenible, ja que amb els productes adequats i un ús correcte, es pot aconseguir un estalvi de fins a un 70% en els recursos d’aigua i energia. Estic convençut que el paper que juga la RSC cada vegada serà més important, no nomes dins de l’economia catalana si no a nivell mundial.

Parlem amb en Jordi Marin, Vice-President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Llicenciat en Economia per la UB i especialitzat en el control de gestió i sistemes d’informació, és un gran coneixedor i expert de les TIC i de la societat de la informació. Actualment és Director – Gerent del Consorci Digital Mataró – Maresme, però al llarg de la seva carrera professional ha dut a terme càrregs en diferents empreses i institucions com per exemple al Departament de Física Fundamental de la UB, a l’Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró, a la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres, i ha col•laborat amb diferents universitats com a docent. 1 – Com i quan es va vincular al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast? L’any concret no el recordo, però als inicis del 2001 algunes persones promotores van comentar la posada en marxa del Cercle. Jo en aquell moment estava liderant el TecnoCAmpusMataró i, per tant, aquella era una iniciativa que convergia amb el que estava fent. Anys més tard, un amic del Maresme me’n va tornar a parlar i em va engrescar juntament amb en Toni Garrell a ingressar al Cercle. També vaig ser convidat per en Xavier Marcet al Barcelona Breakfast i vaig formar part de la seva Junta. 2- Quin creu que ha de ser l’objectiu del CXC-BB tant a curt com a llarg termini? La raó de ser del Cercle és ser un motor de la societat civil de Catalunya perquè aquesta sigui plenament competitiva en la Societat del Coneixement. És a dir, ser lloc de trobada, de debat, d’opinió i d’influència, i al mateix temps esdevenir element dinamitzador, accelerador i catalitzador de perojectes i iniciatives que permetin els professionals, les empreses, les institucions i la societat en genaeral assolir el lideratge en aquesta nova era social i econòmica. 3- Vostè és expert en gestió pública. A rel de la crisi econòmica, la necessitat d’un canvi de model productiu basat en la inversió tant en R+D+i com en capital humà és cada cop més evident. Què n’opina sobre les mesures que estan duent a terme les administracions públiques i els governs? Crec que, primer de tot, cal distingir entre la gestió de la pròpia administració i les polítiques que aquesta impulsa. Pel que fa a la gestió, crec que queda molt per fer. Necessitem una gestió pública professional, eficient i eficaç, però també una administració innovadora i emprenedora que sigui competitiva per a la seva societat i, per tant, que sigui capaç de donar respostes a les necessitats. És a dir, no només ha d’administrar sinó que també ha de gestionar. Pel que fa a les polítiques, crec que necessitem apostes concretes i de govern: polítiques de recolzament, suport i estímul d’aquells sectors i àmbits estratègics per al futur. És a dir, cal potenciar l’R+D+i, apostar per sectors de valor afegir com les TIC, les energies renovables, els serveis a les persones, la salut i l’educació entre d’altres. El Pacte per la Recerca i la Innovació i el TIC.CAT, presentat recentment, poden ser bons exemples però personalment crec ens manca massa crítica. Al Cercle caldria també ser concients que l’administració ha d’intervenir en les condicions d’entorn i, certament, ha de guiar, liderar i orientar. Però com a professionals, organitzacions i empreses ens cal empenta, il•lusió, ganes i ambició per adapatar-nos als nous models econòmics i socials per tal de ser competitius i poder liderar. 4- Un dels eixos bàsics per fomentar el canvi de model és el paper que juguen les universitats. Creu que el sistema educatiu espanyol està preparat per afrontar aquest canvi? L’educació és un dels temes capdals per assolir els reptes que abans plantejàvem. El sistema educatiu és l’eina bàsica per preparar el nostre futur. En aquest sentit, crec que cal un replantejament seriós de tot el sistema des de la primària fins a les universitats. Cal adaptar el nostre sistema als paradigmes de la Societat del Coneixement, però a la vegada cal tornar a posar sobre la taula valors com l’esforç, l’execel•lència, la innovació i l’empernedoria, entre d’altres.

Entrevistem en Joan Majó, nou President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. En Joan és enginyer industrial i empresari. Va ser alcalde de Mataró, Ministre d’Indústria i alt càrrec de la Comissió Europea, i ha ocupat i ocupa diversos llocs de responsabilitat en empreses, com per exemple, Olivetti, Nova Icària, La Seda, la Societat Municipal 22@, entre d’altres. Els darrers 4 anys va ser DG de la CCRTV. 1-Vostè és el nou president electe del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, a quan es remunta el seu coneixement del Cercle? En els seus inicis en Toni Farrés i en Rafel Suñol em van convidar a alguns actes que celebrava el Cercle. Per tant, vaig conèixer el Cercle des dels seus orígens però sense ser-ne soci degut a que, aleshores, jo vivia més a Brusel•les, que no pas a Barcelona. 2-Quin paper creu que ha de tenir el CXC-BB dins de la societat catalana? Ha de ser un dels llocs on col•lectivament es generin idees de futur, es debatin i es busquin camins per poder-les dur a terme, cosa que segurament el Cercle tot sol no podrà fer. Hem de ser generadors d’idees i, si s’escau, oferir-les per poder-les realitzar. 3-Com creu que el CXC-BB pot ajudar el nostre país a sortir de la situació de crisi que estem vivint? La sortida de la crisi només serà sòlida si apareixen noves activitats que donin ocupació a tota aquella gent que està a l’atur com a conseqüència de l’explotació del creixement en bombolla: el nou sector de l’automòbil, l’energètic, l’atenció social i les TIC. El Cercle hauria de ser un dels contribuents a generar iniciatives per a aquestes noves activitats. 4-La seva elecció ha generat i renovat les il•lusions. Però com vostè va dir, cal sumar i fer que la gent s’impliqui. Com ho farà? Una associació com el Cercle només pot tirar endavant si hi ha una feina important per part d’un grup rellevant de socis. La Junta que hem constituït, i que modificaré o ampliaré si cal, està formada per persones disposades a implicar-s’hi i a treballar. Si això és així, espero que augmenti la il•lusió i l’esforç de molts socis. 5-Té una Junta àmplia però hi ha poques dones i joves. Augmentar la quota d’aquests sectors és un dels reptes de la nova junta? M’agradaria que hi haguessin més joves i més dones però no sóc dels que creu que això s’hagi de fer artificialment a base de quotes. A la Junta hi haurà més socis joves i dones quan el CXC-BB tingui més socis joves i femenins. Amb això vull dir que les renovacions s’han de fer des de baix i no des de dalt. El Cercle és, en bona mesura, un reflex dels quadres directius de la societat, tant d’empreses com d’universitats. A mesura que hi hagi una renovació d’edat i de gènere a la pròpia societat, això es reflectirà en la composició de la nostra associació i de la Junta.

1. Toni Mascaró, expert i pioner d’internet a Espanya des de 1993; als 18 anys crea la seva primera empresa, On the Air, S.L., dedicada a la creativitat i a l’entorn multimèdia; el 2001 neix eMascaró, consultoria especialitzada en la introducció de les TIC al món empresarial; i des del 2006, eMascaró Tourism és pionera en el negoci del turisme. Quina és la clau d’una trajectòria professional tan rellevant en el sector de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació en un país on, tot i que la tendència va en augment, l’ús de les noves tecnologies encara està per sota de la mitjana europea? Sempre dic que una de les característiques més importants d’un emprenedor no són les idees, sinó ser tenaç, constant. Per això penso que el meu cas combina diferents ingredients que durant el temps m’han fet créixer i aprendre molt. Un altre secret ha estat saber combinar la meva faceta creativa amb la tècnica, creant i oferint a les empreses solucions i serveis molt creatius, però sempre amb la millor tecnologia, com és el cas del nostre Microspot(r). Per un altre banda, Catalunya m’ha ajudat molt. Catalunya i Barcelona són reconegudes a nivell mundial per la creativitat, el disseny i la capacitat emprenedora. I aquestes característiques sumades amb la inquietud han fet que a Catalunya hagin sorgit grans projectes vinculats a les noves tecnologies i Internet. No tan sols d’emprenedors catalans, sinó també de talent estranger. 2. Segons l’Informe Mediascope de l’Associació Europea de Publicitat Interactiva (EIAA), els internautes passen més de 12 hores setmanals connectats a internet en contra de les 11,7 hores que miren la televisió. Una altra dada rellevant és que, en 125 països, l’únic mitjà que ha incrementat la inversió publicitària és internet. Aquests resultats evidencien un canvi de tendència en el món publicitari que aposta pel màrketing i la comunicació interactiva. Quins són els avantatges que presenta aquest nou model en relació a la publicitat tradicional? El mitjà interactiu està poc a poc agafant el terreny que els mitjans tradicionals havien dominat. El principal motiu és que Internet és un mitjà bidireccional, és a dir, l’usuari pot escollir, interactuar i comunicar-se. És a dir, les empreses migren les seves inversions a Internet no tant sols per motius d’audiència en els mitjans tradicionals, sinó degut a que els mitjans interactius permeten crear campanyes hipersegmentades i, per tant, la mesura de l’impacte és quasi perfecte. 3. Creu que a llarg termini la publicitat tradicional desapareixerà? Anys enrere van dir que el CDROM faria desaparèixer els llibres. Ara diuen que serà Internet. Personalment, crec que els mitjans tradicionals no desapareixeran ja que les costums de les per persones no poden modificar-se tant ràpidament. Però és obvi que els mitjans evolucionaran. Per exemple, la televisió passarà a ser una eina interactiva i amb molts més canals, permentent crear campanyes de publicitat molt més segmentades. Actualment, la ràdio ja està evolucionant cap a la ràdio a la carta i ràdio per internet, i les revistes, diaris i llibres, passaran segurament del paper a la tinta electrònica. 4. L’evolució del màrketing interactiu a Espanya i a Catalunya és la mateixa que a la resta de països de la Unió Europea? Quins punts forts tenim per poder-lo dur a terme i quins aspectes hem de millorar o canviar? Com ja he comentat, Catalunya té una molt bona imatge i prestigi a nivell internacional. Destaquem per la nostra creativitat, disseny i potser per ser molt emprenedors. A nivell nacional, Barcelona ha concentrat les millors agències de publicitat i comunicació. Tenim l’exemple de Bassat. Amb el mitjans tradicionals teníem una molt bona imatge internacional i érem respectats, guanyant premis a nivell mundial per la nostra originalitat i creativitat. Ara mateix tenim el repte de seguir amb aquest nivell i fer que les nostres empreses interactives segueixin el camí marcat. Aquest esforç crec que està tenint els seus fruits, amb empreses del sector que treballen a nivell internacional i que estan guanyant importants premis. Però la feina no està feta. Catalunya ha perdut durant els últims anys molt capital intel•lectual que ha marxat a l’estranger degut a la paràlisi política tant a nivell local com nacional, buscant un altre ecosistema amb suport i ajudes difícils de trobar en el nostre país. 5. L’arribada de turistes estrangers a Espanya durant el mes de gener de 2009 va disminuir, aproximadament, un 10% respecte el mateix període de l’any anterior. En el cas de Catalunya, la caiguda va ser d’un 8,4%. Quines creu que són les claus per reactivar aquest sector tan important per a la nostra economia? És possible de fer-ho des de la publicitat? És evident que la crisi és mundial i afecta a tothom, i que les possibles idees del què podem fer són per pal•liar o combatre aquesta situació. Però crec que en aquests moments és quan hem de ser més ingeniosos que mai. Les principals recomanacions serien: 1. Estrategia única i coordinada de màrketing i comunicació Actualment encara estem malgastant molts diners fent accions des de patronats, diputacions, ajuntaments, i tots volem comunicar el mateix. Necessitem una acció conjunta i ordenada i no caure en la repetició ni en el missatge confús, ja que d’aquesta manera es malgasten diners públics i no hi ha creació de valor conjunt a nivell de coneixement i base de dades. 2. Apostar per Internet, innovació i modernització del sector Barcelona és un dels destins més importants a nivell internacional, per turisme d’oci, incentius i congressos, però no tenim un portal de turisme de màxim nivell per comunicar el nostre producte. És necessari d’una vegada per totes treballar dur i fer les coses bé, aconseguir els actius necessaris per projectar la imatge de la nostra terra de la manera més eficaç possible. De moment no parlaré d’innovació, ja que sovint és una eina de màrketing pels polítics que no deixa veure la feina mal feta que hi ha al darrere. Primer hem de fer bé els deures i arreglar les coses més bàsiques, després, innovar. Per altra banda, hem de modernitzar el nostre teixit d’empreses turístiques i millorar el nivell de formació en matèria TIC dels seus empleats. 3. Mirar cap a la excel•lència i qualitat de servei Actualment, Catalunya ja no pot competir amb preu, ni amb sol i platja i, fins i tot, tampoc pot competir amb cultura. Ja que en un món globalitzat existeixen nous destins que atrauen el turisme fidel que havia tingut el nostre país. N’hem de ser conscients i hem de fixar com a objectiu crear excel•lència per tal de recuperar el talant seriós que durant tants anys ha caracteritzat la nostra terra i que ens ha servit per guanyar-nos el respecte d’Espanya i la resta del món

1) Mirant dades de l’INE s’observa una tendència creixent tant dels equipaments dels habitatges en productes TIC com de l’ús d’aquests per part de les famílies. Tot i així, si comparem els percentatges d’usuaris de les TIC dels països de la Unió Europea, Espanya es troba en una posició per sota de la mitjana. Quines són les causes d’aquest fet i com creu que s’hauria de fomentar la utilització de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació entre la població? Temo que no hi ha un diagnòstic consolidat que tingui el suport d’una investigació rigorosa. Però amb tota prudència crec que és una combinació de diversos factors: • Una fractura generacional Les dades de connexió a Internet desglossades per edats mostren que la gran diferència entre Espanya i altres països de l’Europa dels 15, per exemple Dinamarca, es centra en les franges de població de més 35 anys i, sobretot, de més de 45 anys. Per tant, és en aquestes edats on es produeix el desfasament i on caldria concentrar l’esforç per disminuir-lo. • Una oferta no prou enfocada El conjunt de l’oferta per a la connexió a Internet (hardware, software, comunicacions, continguts) no ha aconseguit interessar a segments significatius de la població. Concloure que el remei és alfabetitzar els ciutadans em sembla displicent.. El que cal és interessar-los i, per fer-ho bé, s’han d’entendre millor els seus “marcs mentals”, les seves motivacions i interessos, i intentar ofertes diferents. • Revisar les polítiques públiques Sembla raonable que les Administracions (però no només elles) estiguin també implicades en les modificacions necessàries de l’oferta TIC que arriba als ciutadans. En qualsevol cas, les dades (Eurostat) sobre el percentatge de població que es connecta setmanalment a Internet indiquen que les polítiques posades en pràctica fins ara no estan aconseguint reduir la distància amb la mitjana europea. Tanmateix, no crec que hi hagi un consens suficient sobre com revisar i / o modificar-les. 2) Fent referència altre cop a dades de l’INE, el percentatge d’infrastructures TIC en microempreses (menys de 10 assalariats) és bastant més inferior que en empreses més grans. Una de les línies d’actuació del Plan Avanza és incrementar el grau d’incorporació de les TIC a les PIMEs i, per això, alguns experts el titllen de discriminatori. Què en pensa vostè? A Espanya, les PIME’s generen un percentatge molt elevat d’ocupació i, per tant, és d’aplaudir l’objectiu de fer-les més eficients i competitives. Ara bé, debatre sobre la naturalesa d’aquestes polítiques i sobre l’eficàcia de les subvencions que sovint comporten és un altra qüestió. 3) Dies enrere va escriure un article en el seu blog on assenyalava que Espanya tenia una despesa en TIC inferior a la mitjana europea i que el percentatge destinat a Tecnologies de la Informació era significativament més petit que el destinat a Comunicació, un patró més proper al d’economies emergents que al de països avançats. Quines són les causes i les conseqüències d’aquesta situació? Una vegada més no existeix, almenys que jo sàpiga, una interpretació consolidada d’aquestes dades. Tot i això, sembla raonable suposar que el baix nivell de despesa en TIC és conseqüència, en primer lloc, d’una estructura d’activitat econòmica massa centrada en activitats de baix valor afegit i poc intensives en l’ús de les TIC (com la construcció). Pel que fa al desequilibri entre la despesa en TI i en telecomunicacions, crec que ha de tenir la mateixa explicació que la dada, també coneguda, que el percentatge d’empreses espanyoles amb una línia de banda ampla està entre els més grans d’Europa i, en canvi, la proporció de les mateixes amb un pàgina web o que practiqui el comerç electrònic està per sota de la mitjana. Intuïtivament, apuntaria que l’ús eficient de la informàtica exigeix un mínim de formalització dels processos i informatització de les pràctiques, la qual cosa no és tan necessari en el cas de les Telecomunicacions. A més, el que reflecteix la major despesa en Telecomunicacions en alguns països podria derivar de la necessitat de substituir amb pràctiques ‘ad-hoc ‘mancances en organització i sistemes. Aquesta explicació em sembla plausible per explicar la dada dels països emergents de l’Est d’Europa i, per extensió, podria també ser-ho per Espanya. 4) Dades empíriques evidencien una correlació positiva entre la competitivitat dels països i l’ús de les TIC. Però vostè, en diverses ocasions, ha comentat que les tecnologies no són un objectiu de progrés en sí mateix sinó que aquestes han d’anar acompanyades de valors socials, polítics i morals. En quina situació es troba Espanya respecte aquesta reflexió i quines són les característiques que hauria de seguir per tal de trobar aquest equilibri? No crec que hi hagi una resposta senzilla, encara que jo apuntaria com a hipòtesi verificar empíricament dos components de la situació. En primer lloc, crec que és prou evident que una bona part dels dirigents del país, tant del sector públic com del privat, no incorporen a fons l’ús de les TIC en els seus projectes. La lectura del Programa de Govern, del document del balanç dels dos anys d’aquesta legislatura, o l’informe econòmic del President del Govern central, per citar només tres exemples, poden servir d’il•lustració. A l’altre extrem, els diagnòstics, els arguments i les propostes d’alguns dels defensors més visibles de les TIC, aquells que jo anomeno ‘il•lustrats-TIC’, no s’inscriuen en un projecte explícit en el qual els valors socials, polítics i morals puguin ser raonablement compartits pels sectors amplis de la població ni pels estaments dirigents. La conseqüència d’aquesta fractura estratègica és que massa vegades les propostes TIC que adquireixen més rellevància intenten reproduir, moltes vegades fora de context, iniciatives d’altres geografies: són modernes però superficials i, el més important, no sembla que es dirigeixin a resoldre els reptes prioritaris de país.

Entrevistem en Xavier Marcet, Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i Diplomat en Gestió Pública per ESADE. És soci fundador i Conseller Delegat de LTC Project i ha desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de direcció d’empreses i institucions, especialment en el camp de la comunicació corporativa i de la gestió estratègica. 1 – El 26 de desembre passat, vareu publicar al vostre bloc 10 iniciatives per sortir de la crisi orientades a l’estratègia i a la innovació. Aquestes mesures requereixen canvis de models organitzatius i, sobretot, canvis de mentalitat. Com creieu que s’han d’impulsar aquests canvis? Aquests decàlegs volen ser un estímul per al pensament estratègic i per a l’acció en un moment de crisi com l’actual www.xaviermarcet.com. En aquest cas es tracta de buscar fórmules per afrontar la crisi amb sentit estratègic. Estem en un moment en que necessitem fórmules d’impacte, les nostres accions empresarials i les nostres polítiques públiques han de combinar l’impacte de la transformació a curt amb la visió estratègica, i això no és fàcil. No crec que sortim airosos de la crisi al ralentí i amb inèrcia. Tot i que el moment invita a la seguretat i a no fer massa soroll, crec que l’únic camí raonable que tenim per superar la crisi és el de la innovació i el d’intentar el creixement. Som un país amb empreses massa petites, amb projectes massa petits, i això és una patologia col•lectiva que hem de superar. I créixer en aquests moments no és gens fàcil, però ens cal, necessitem iniciatives significatives i no hem d’esperar que les impulsin les administracions, és un repte que ens ha d’interpel•lar personalment. El país gran no naixerà de la cultura de la subvenció. 2 – A rel de la situació de crisi que estem vivint, la necessitat d’un canvi de model basat en la innovació és cada cop més evident. Aneu més enllà i parleu d’Innovació Oberta. Què és la Innovació Oberta i quins són els avantatges respecte la innovació tancada? El paradigma de la innovació tancada és propi de la societat industrial clàssica. No és l’únic factor, però el fet que Internet ens permeti un intercanvi d’informació i coneixement com mai s’havia imaginat, ens possibilita desenvolupar un model d’innovació basat en la dinamització del coneixement intern (continua essent clau dinamitzar el coneixement dels propis professionals) i de coneixement extern. Aquest model que ha estat definit i ben descrit com d’open Innovation pel professor de Berkeley, Henry Chesbrough, es basa en la possibilitat de desenvolupar solucions noves a partir de nou coneixement o de noves combinacions de coneixement de dintre i de fora l’empresa, que permeten crear nous mercats, millorar productes existents o arribar a aliances amb d’altri per a comercialitzar algunes d’aquestes solucions. De fet, la innovació oberta té molt a veure amb l’emprenedoria corporativa, que és una de les poques coses que en aquest país ens poden permetre créixer perquè si ens hem de fiar del resultat dels vivers d’empresa no podem ser molt optimistes, majoritàriament només generen autoocupació i microempresa. 3 – Un dels problemes de la Innovació Oberta és el xoc de cultures i això pot suposar un fre per a les empreses. Com creieu que es podria solucionar aquest handicap? La innovació oberta necessita cultures corporatives obertes, que sàpiguen buscar aliances molt operatives, que sàpiguen treure profit dels nous brokers de coneixement, i que promoguin a l’ensems processos d’innovació basats també en la dinamització del coneixement intern. La innovació no és un procés aïllat a les empreses, és un procés bàsicament estratègic, associat al lideratge intern i a la capacitat de viure profundament l’experiència client i extreure’n solucions d’anticipació. La innovació és un exercici profundament orientat a resultats, la innovació oberta és un bon camí per a buscar l’eficiència i la rapidesa en els resultats de la innovació. Cada cop més les empreses busquen una major rendibilitat en les seves inversions en innovació i és lògic que aquestes noves fórmules d’innovació oberta tinguin cada cop més empreses experimentant-les. 4 – El passat mes d’octubre es va firmar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI), que pretén impulsar un model de progrés socieconòmic per Catalunya basat en l’educació, la recerca i la innovació. Quina és la vostra opinió sobre aquest Pacte? El Pacte posa definitivament la innovació a l’agenda del país, és un bon acord, amb un procés d’elaboració que ha permès sumar-hi pràcticament tothom, el que és molt important. Però anem amb compte. En primer lloc, el Pacte ha de ser palanca i no miratge. Palanca per a que més empreses impulsin sistemàticament la innovació, per a que les administracions públiques no només facin discursos sobre innovació sinó que se l’apliquin (que els fa molta falta) i per a que les universitats aportin més resultats de valorització del coneixement. El Pacte és un bon marc però ara cada agent ha de desplegar amb responsabilitat i ambició les seves opcions. El Pacte ens l’hem d’aplicar cadascú i no només esperar que ho facin tot els governs. No podem ser una societat que esperi que li donin tot fet, hem d’esforçar-nos, hem d’arriscar i hem d’aprendre quan no ens surti bé. Hem de conjugar en primera persona el Pacte. 5 – Quins són els punts forts que Catalunya hauria d’estimular i quins els punts dèbils que hauria de millorar per tal de ser competitiva internacionalment? A mode de reflexió proposo compartir algunes coses que em sembla que hauria de fer Catalunya: 1. Apostar pel creixement. Catalunya és un país petit però no potser un país de projectes petits i només empreses petites. Correm el risc d’acostumar-nos a una dimensió massa petita per a ser significatius a escala internacional. Hem d’estimular el creixement i hem d’apostar seriosament pels lideratges que ens permetin créixer, especialment en l’àmbit empresarial. Hem de potenciar el compromís amb el país i 2. Accelerar una nova fornada d’internacionalització. La crisi dels noranta es va superar en part gràcies a un fort procés d’internacionalització d’empreses catalanes a Europa, ara el repte és global i el repte és no només vendre global, el repte en majúscules és ser global. Això vol dir, generar processos de proveïment, producció i distribució distribuïts per criteris d’eficiència. Ens calen empreses globals i a la vegada ben arrelades a Catalunya. 3. Apostar pel talent. Prendre’ns seriosament que el talent és un factor de diferenciació central dels projectes. Cal apostar pel talent a l’empresa, cal apostar pel talent a l’administració implantant models més meritocràtics i apostant per unes universitats molt més internacionalitzades i amb una mobilitat professional molt superior a l’actual. Aprendre a gestionar el talent ( ho hem fet amb ICREA) i entendre que gestionar talent vol dir saber discriminar positivament. No és igual qui fa les coses. Tothom té els mateixos drets però no tothom aporta els mateixos resultats. 4. Evitar el bloqueig corporatiu, crear el fast track del canvi i la innovació. Necessitem un país on els corporativistes no guanyin la partida. No la guanyin a l’empresa imposant unes rigideses que ens manllevin capacitat competitiva, que no la guanyin a la universitat imposant un model del segle XIX i molt provincià i que no la guanyin a l’administració convertint-la en una illa d’immobilisme i de privilegis. Necessitem una governança en la que sigui possible innovar, crear, canviar, aferrar-nos al passat és el recurso fàcil i el discurs que sempre encapçalen les coalicions del no. En alguns casos hem de crear vies ràpides de canvi per aquells que les puguin aplicar i serveixin d’exemple que superar el bloqueig corporatiu és possible. Fast track a la internacionalització d’algunes universitats, fast track a la desburocratització radical, fast track a la valorització de coneixement, fast track als clúster de debò, fast track als projectes d’alt potencial de creixement i innovació. 5. No fer de les justes reclamacions com a país una excusa de país. Catalunya necessita un nou finançament perquè l’actual la penalitza molt injustament, necessita millors infraestructures per competir i cal que disposi de més recursos entre altres coses per digerir l’impacte extraordinari de la recent onada d’immigració. I resoldre aquesta situació amb diligència i qualitat és el principal repte de la classe política catalana. Però aquesta situació no pot ser una excusa. Hi ha moltes coses que depenen bàsicament dels nostres líders empresarials, dels nostres directius públics i dels nostres responsables universitaris, i de l’encert estratègic i de la nostra capacitat d’innovació com a país en depèn la part fonamental del nostre futur. Ens hem de continuar espavilant, hem de continuar apostant per l’esforç, hem de premiar els que aposten pel risc de crear empreses significatives, hem de premiar pels que impulsen projectes públics seriosos i innovadors. El discurs victimista ens farà petits i acostumarà a una capa important del país a esperar que el govern de torn li resolgui tot. Hem de ser un país de gent que mira enllà, brega, s’esforça i s’espavila. No podem ser un país que només es queixa, ni que sigui amb raó. 6. Anar més enllà dels tòpics. Ser un país que busca anar més enllà dels tòpics. Que aposta per la diferenciació més enllà dels tòpics, dels llocs comuns. Que no es conforma amb el benchmarking permanent. Hem de ser un país que fa de conceptes com la competitivitat, la cohesió social, la sostenibilitat, la qualitat de la sanitat i de l’educació, etc, una oportunitat per a innovar col•lectivament. No podem quedar-nos permanentment en els diagnòstics, ni fer només seguidisme de totes les modes, hem d’anar més enllà dels tòpics, passar dels discursos a la pràctica i adoptar els indicadors d’impacte (els que suposen transformacions reals) com la mètrica nacional.

Avui entrevistem en Carles Ubach, Consultor en “Alinear el Negoci i les Tecnologies de l’Informació”, Director del Curs Postgrau de Direcció de Sistemes d’Informació a la Fundació UPC i dedica una part del seu temps com a Manager d’Imagiam, empresa dedicada a la venda de softwares lenticulars a tot el món. En Carles va estudiar Enginyeria Superior a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. El 1991 va fer un curs de Business Management i el 2004 va ser acceptat com CISA (Computer Information Systems Auditor) per ISACA (USA). Ha treballat a empreses com Honeywell, Banc Sabadell, Danone, EDS y Siebel. Amb ell parlarem sobre els start-ups, una bona manera de reactivar l’economia del nostre país i sortir enfortits del període de crisi que estem vivint. Com i quan sorgeix Imagiam? Era, aproximadament, l’any 2000 quan un amic em va parlar d’en David Garcia. Era un enginyer acabat de sortir de la universitat amb molt bones idees, però que li mancaven recursos per poder-les executar. El seu producte era molt bo i m’hi vaig interessar. Vam fer un business plan, ens vam presentar a un concurs d’emprenedors i vam quedar segons. Amb aquests diners es va finançar un projecte on es va incorporar nova gent però no va funcionar. Ara fa dos anys vam recuperar l’idea i vam engegar un nou projecte amb una visió molt més comercial. El vam anomenar Projecte Majèstic, perquè cada dimecres ens reuníem allà. No teníem diners, però creiem en el producte. Vam engegar una estratègia de posicionament, vam aconseguir que HP ens incorporés dins del seu catàleg de Solucions Globals i a partir d’aleshores vam extendre el producte i tenim clients a quaranta països, sense massa volum, ja que no tenim massa múscul financer. I com aconseguiu arribar arreu del món sense gaires recursos econòmics? El punt de sortida al mercat va ser mitjançant Google Addwords. Es paga una quantitat mensual no massa elevada i s’anuncia el producte les 24 hores del dia. També, a través dels partners virtuals que, a canvi o bé de comissions o bé de fer-los publicitat, ens recolzen el producte. Un exemple és el de Heidelberg, que utilitza el nostre software per ensenyar com es fan imatges ventriculars. Com ha afectat la crisi a Imagiam? La crisi ens ha beneficiat i ens està beneficiant. Està creixent la necessitat d’innovar per tal de diferenciar els productes i ser més competitus. I les empreses estan incorporant tecnologia lenticular per dur-ho a terme. Què es necessita per crear un start-up? Un start-up és engegar una idea. Les idees no valen massa si no es poden executar. Per tant, es necessita gent emprenedora, arriscada, que no tingui por a equivocar-se, ja que l’experiència s’adquireix fracassant; i es necessiten persones altruistes, sobretot al principi, disposades a invertir temps i diners a canvi de poc o, fins i tot de res. A Catalunya i a Espanya som comerciants. Tenim por a equivocar-nos. Falten emprenedors i el caldo de cultiu que els incentiva. I què s’ha de fer per canviar aquesta situació? Per tenir projectes reals d’innovació orientats al mercat global es necessita gent innovadora, capital, temps i un guia (coach) per tal de gestionar tots aquests elements. La universitat del nostre país hauria d’estimular els estudiants per tal que aquests tinguin idees, i haurien d’ensenyar a canalitzar-les correctament. El problema és que l’ensenyament universitari a Catalunya és endogàmic. La majoria de professors no surt al mercat per captar les necessitats. Es parla d’innovació però no es fa res. En segon lloc, la societat i el govern haurien de crear incentius per estimular el finançament d’aquests projectes. I finalment, hauria de créixer el volum de persones disposades a exercir de coach (guia per canalitzar els projectes de tecnologia i coneixement cap al mercat). En relació a aquest tercer punt, crec que el Cercle podria recolzar a emprenedors. Seria una bona manera de predicar amb l’exemple.

Entrevistem en Carles Martín, enginyer en Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya i membre de l’àrea d’estudis i investigació del Consell Audiovisual de Catalunya. Carles Martín ha ocupat des de 1987 i fins a l’actualitat el càrrec de Presidència de l’Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicacions i el càrrec de Vocal de l’Associación Española de Ingenieros de Telecomunicaciones. Amb ell parlarem sobre l’actual situació de mancança de professionals en els sectors tecnològics i d’enginyeria. 1- Segons dades del III Anuari de la Comunicació de l’Immigrant a Espanya, Espanya necessitarà 100.000 immigrants cada any fins el 2012 per tal d’ocupar llocs de treball qualificats, sobretot en sectors tecnològics i d’enginyeria, per a poder mantenir la competitivitat de l’economia. Quines són les causes d’aquesta crisi vocacional? No podem saber què passarà d’aquí tres o cinc mesos, i menys què passarà d’aquí cinc anys, però serà una situació ben diferent a la que tenim ara. En poc temps, i com a conseqüència dels canvis a nivell econòmic, països com els Estats Units o països d’Europa han baixat de manera notable la seva inversió en Tecnologies de la Informació en general, no només en la relacionada amb l’enginyeria. Per tan, que mancaran professionals del sector TIC és segur, quantificar-los ja és més difícil. 2- Quina és la situació de Catalunya respecte la resta de les Comunitats Autònomes? La situació de Catalunya respecte la resta de les Comunitats Autònomes és pràcticament idèntica. Madrid, Catalunya i d’altres Comunitats Autònomes com per exemple València o Andalusia atrauen el talent i per tant, enginyers d’altres Comunitats treballen en aquestes àrees. Anys enrere, els sous elevats i les possibilitats professionals a Madrid feien d’aquesta una comunitat atractiva per als professionals de l’enginyeria. Però actualment, la situació és més homogènia a tot el territori, ja que totes les Comunitats tenen les seves pròpies Escoles d’Enginyeria i un potencial més elevat de perspectives professionals que ha permès una homogeneïtzació. 3- Continuant en el cas concret de Catalunya, diferents estudis ens mostren que tenim un dèficit de professionals en enginyaria d’aproximadament 12.500 enginyers respecte la mitjana europea. Si ens comparem amb els països més avançats (Alemanya, Suècia, Finlàndia, Holanda, etc), Catalunya hauria de tenir 128.000 professionals en front dels 98.000 que s’estima que hi ha actualment. Això és degut, principalment, a la percepció generalitzada que el retorn que s’obté en el món laboral és baix en relació a l’esforç invertit. Tenint en compte això, quina és la seva opinió respecte el programa ENGINYCAT impulsat pel Govern? El dèficit de professionals és una realitat generalitzada de les Tecnologies de la Informació, però no podem parlar exclusivament de la manca d’enginyers perquè d’això no hi ha dades i tampoc està tant clar. Al mes d’abril o maig, quan la crisi encara no era tan aguda, es va parlar ja d’aquesta manca de professionals de les Tecnologies de la Informació. Hi ha una fluctuació de professionals segons el seu nivell de formació. Així, per exemple, es demanen enginyers joves per a fer pàgines web quan el que cal és tenir bons tècnics de Formació Professional. Un estudiant d’últim curs d’enginyeria desenvolupa també aquestes tasques però no confonguem, l’objectiu de l’enginyer és clarament el de lideratge: lideratge de projectes i lideratge de la societat de la Informació. Està clar que en aquest cas els salaris són els de dissenyador de pàgines web, que evidentment no són els d’enginyers. En aquest país ens ha mancat sempre un dignificació de la Formació Professional i de les diplomatures. La formació que rep l’enginyer no és que hagi de ser elitista, és simplement complexa i difícil, per tal de poder afrontar i solucionar problemes en la seva carrera professional. Baixar el nivell suposaria baixar la qualitat del país. Donar una xifra del número d’enginyers que necessitaria Catalunya és molt difícil, perquè depèn de l’evolució social i econòmica que es produeixi. Però el que és segur és que no necessitarem 30.000 enginyers (per no entrar a parlar de Bolònia, enginyers de cinc anys). Sota el meu criteri, el projecte ENGINYCAT que ha impulsat el Govern de la Generalitat no hauria de ser tant un projecte destinat a que els joves estudiïn enginyeria, que evidentment també ho busca, sinó a que no es decantin tant per les carreres de lletres o socials sinó per les de ciències. Un país sense tecnologia és un país que no té futur. Per això és important que es creï nova tecnologia i això ho pot aportar un enginyer. En aquest sentit, considero que si la idea és “promoure la tecnificació de les persones”, la iniciativa és correcta. Però si volem abaratir les enginyeries per tal de tenir molts enginyers, el que aconseguirem és disminuir la qualitat del país. 4- Quina és la proporció d’empreses de telecomunicacions a Catalunya i a Madrid? Quina ha estat l’evolució durant els últims anys i quina creus que serà la tendència futura? Segons dades de l’INE (al 1-1-07), Catalunya esdevé la segona Comunitat Autònoma amb més empreses del sector de les TIC a nivell espanyol, amb un 22,5% sobre el total. Madrid representa un 31,5%. Durant els últims anys s’ha vist una evolució general del sector TIC a tot l’Estat que ara s’ha vist frenada per la situació econòmica que s’està vitvin. I aquesta situació marcarà la tendència de futur.

En l’edició d’aquest més d’agost de la revista del Cercle hem volgut fer un recull d’aspectes rellevants de l’any, entre ells hi ha el teu article , “la robòtica clau pel futur”; el fet de tantes lectures vol dir que la robòtica interessa?. Probablement als associats al Cercle i les persones que entren a la seva web els interessa tot el que representa utilització intensiva de coneixement, però crec que a la societat en general, més que interessar, el que genera és curiositat de com una màquina pot fer coses que semblen reservades als humans. Utilització Intensiva de Coneixement?, vols dir tecnologia?. La robòtica no sols requereix tecnologia, ni és cosa sols d’enginyers, en ella conflueixen tot un conjunt d’àrees del saber com les matemàtiques, la física, la nanoelectrònica, la telemàtica, la mecànica, l’informàtica i la programació, l’antropologia, el disseny i la sociologia pels aspectes associats a la interrelació home maquina, etc.; per a mi aquest fet del treball plural i multidisciplinar la fa molt atractiva. On pot arribar la robòtica?. No soc la persona adequada per respondre la pregunta, hi ha persones molt més qualificades, jo sols estic aprenent de la ma dels investigadors de l’IRI, i del meu director de tesis el Dr. Alberto Sanfeliu, però mirant l’entusiasme dels que en sabent i llegint els avenços que es publiquen, de ben segur que la robòtica arribarà molt lluny, ja que permet canviar les característiques i tipologia dels treballs que desenvolupem els humans, deixant els treballs de més precisió, reiteració o de risc als robots. És la robòtica un sector clau de futur? La robòtica, al igual que tots els sectors i disciplines emergent, té un gran potencial, però per desplegar-lo no sols es necessari investigar, cal també indústries que els fabriquin, a mi em sembla que es necessari que l’empresa confií més en la universitats i els centres de recerca, i que es doti de més beques i de més recursos de la comunitat científica. Llavors caldrà canviar moltes coses, i tenir una mentalitat oberta. Cert? Segurament, però crec que sempre ha estat igual ja que el progrés de la humanitat s’ha fonamentat en la creativitat, en estar segurs que les coses poden canviar, que la ciència avança ràpidament i la tecnologia cada dia es supera, tota una sèrie de coses que ens obliguen a canviar la nostra percepció i anàlisi de la realitat. Que pot ajudar a facilitar els canvis? Jo sols puc dir-te el que expliquen els que fa temps que es dediquen a sectors capdavanters en productes d’alta tecnologia, diuen que la clau esta en un bon disseny; és a dir en productes atractius, fiables, segurs, adaptatius, innovadors, que utilitzin els avenços tècnics i científics, fàcils d’utilitzar, i que resolguin problemes o cobreixin necessitats. I també donar molta publicitat als avenços assolits. Però a pesar de tot, acceptar els canvis, es quelcom complicat per a molts. Es quelcom normal i que no te que sorprendre’ns, en especial perquè molta gent té por de perdre el que té, i passa allò de que es millor ‘malo conocido que bueno por conocer’. Vas estudiar matemàtiques, com vas fer el canvi a robòtica. Les matemàtiques són un instrument que evidencien la màxima força quan es posen al servei de les altres disciplines, però parlant amb diverses persones que es dedicaven a la Robòtica va fer-me decidir en sol•licitar entrar l’IRI, afortunadament van acceptar-me i certament va esser un encert demanar-ho, hi ha un ambient excel•lent, i un alt nivell, es pot aprendre moltísim i et deixen treballar amb llibertat, esperonant-te a aportar el que pots. Parlem del Cercle, com vas entrar al Cercle?.El meu pare es soci del Cercle, i hi ha una modalitat de quota que es soci familiar, el meu pare tenia aquesta modalitat i al complir el 18 anys vaig passar a ser socia del Cercle. Però com que coneixia el que es feia vaig voler seguir essent sòcia del mateix, és a dir va esser una decisió a posteriori. Que penses del Cercle? Que manca implicació dels joves, probablement és culpa nostra, però tampoc hi ha activitats específicament adreçades o amb formats apropiats per a nosaltres, però es bo que la gent es mobilitzi, és la única manera de que en el nostre país la professió científica es reconegui i es valori més la tasca dels investigadors i les universitats. Faries alguna proposta a la junta? No sabria, la junta te gent molt preparada. Agost 2008.