L’altre dia vaig estar parlant amb membres d’Iniciativa Joven (http://www.iniciativajoven.org/), un projecte de l’entorn personal del president Rodríguez Ibarra, Junta de Extremadura. Em van obrir els ulls a la forma que tenim de pensar la innovació a Catalunya. El que m’ha interessat és com enfronten el seu futur en la societat del coneixement. Bàsicament, sense complexos. M’explico ràpid. (1)De millora a salt Extremadura no pot partir d’una base industrial per progressar cap a la societat del coneixement. Ha de saltar-hi, fer “leapfrogging”, com estan fent països endarrerits (com els de l’Est europeu i el seu espectacular ascens dins els rànquings d’innovació europeus). En conseqüència, els extremenys qüestionen els marcs d’innovació habituals i plantegen les estratègies de forma radical, no incremental. A Catalunya tenim moltes rèmores que afecten a la nostra capacitat de definir el problema i la solució. Rèmores de conceptualització, mentals, que ens venen de la tradició industrial. Per exemple, pensar que la innovació no és possible sense una R+D forta. Podem afegir-hi els compromissos adquirits amb certs sectors que ja no tenen massa futur. Per contra, tenim molts actius que podríem fer saltar si ens treíessim les ulleres conceptuals que portem. (2) D’estructures a gent A Extremadura l’aposta més directa és pels joves i per fer crèixer en ells l’esperit creatiu, innovador i emprenedor. L’aposta per l’educació és clara. Per exemple, en nous models d’educació basats en un ús integrat i intel.ligent de la tecnologia a l’aula. Això em recorda a Irlanda i la seva doble tasca d’innovació en infrastructures TIC per l’educació i la innovació i el seu programa de facilitació de l’accés a l’educació per tothom. A Catalunya, tenim una oportunitat si som capaços d’integrar l’estratègies d’educació amb les d’innovació. (3) De gent a ment A Extremadura els interessa el “capital mental” de la regió i no tenen por de quedar-s’hi curts, donat el treball previ en educació. Com saben que no bastiran centres d’investigació potents en un temps curt, acceleren promovent les formes d’innovació que no depenguin massa de la R+D bàsica. És molt interessant estudiar com articulen xarxes i clústers no pas amb indústries afins pel sector en què estan sinó per la proximitat dels coneixements que usen. Al voltant del “Cerdo Ibérico” hi podeu trobar des de millora genètica a exotransplantaments. A Catalunya podríem repensar-nos els famosos clústers en termes de coneixement: segur que crearíem sinergies força més potents que a partir de les proximitats sectorials actuals. Hi ha base de sobres!. (4) De coneixement a imaginació De tot allò que pot aportar la ment, el que més interessa als extremenys és la imaginació i la creativitat docns dóna lloc a combinacions estranyes i originals. Així, els projectes de reaprofitament de biomassa forestal que impliquen inserció de dones en el món del treball, cura del medi ambient, generació de nous combustibles alternatius i creació de nou coneixement en sostenibilitat. Es promou la intersecció i es deixa a l’entrexoc creatiu l’aparició de noves possibilitats. Es confia en la capacitat dels emprenedors per intertraduir-se idees i s’admet d’entrada que la creativitat i la innovació amb èxit de negoci és un procés massa caòtic com per pretendre planificar-lo i controlar-lo. Amb el capital intel.lectual i creatiu que tenim a Catalunya un empenteta envers el caos i lluny de la cotilla de la planificació per part de l’Administració estaria bé. També que assumíssin el risc de la creativitat. (5) “Perifèric” no vol dir” local” A Extremadura prenen com a avantatge el fet de ser perifèrics dins d’Espanya i d’Europa. Què vol dir això? Doncs que el centre els interessa relativament poc i que per a ells el món … és el món. És a dir, busquen el coneixement que no tenen allà on fa falta i les persones que no tenen allà on fa falta. No a partir dels “nostres” o els “companys de partit”. Si no recordo malament, la directora de FUNDECYT, l’organisme de promoció de ciència i tecnologia que articula els clústers de coneixement a Extremadura, és holandesa. Algunes de les iniciatives de desenvolupament rural (TIC+turisme de l’experiència) han atret a emprenedors catalans que han trobat un marc receptiu i s’hi han radicat. D’altra banda, els extremenys es connecten amb d’altres periferies emergents, com Letònia (mireu els indexos d’ús i innovació en TIC d’aquest país ex-soviètic i compareu amb Catalunya, sisplau) en projectes que van des de l’educació a les belles arts en formats digitals. Què no podriem fer aquí, donat la força d’atracció que tenen ciutats com Barcelona entre els professionals de mig món?. També han articulat un “corredor internacional” que passa per Lisboa i acaba en diverses regions brasileires on incuben i desenvolupen les seves empreses. Ja sé què direu. Si sou economistes que “l’estrucutra econòmica d’Extremadura i de Catalunya no són comparables”. Si investigadors universitaris, que sense recerca bàsica no hi ha futur. Si sou enginyers que les infrastructures són crucials. M’és ben bé igual, no estic discutint marcs ni eines de política d’innovació. Estic parlant de paradigmes mentals i vull remarcar com la nostra història ens ha portat a considerar certes categories de pensament com a les úniques amb que podem pensar sobre la innovació i com la inèrcia o l’orgull ens hi instal.lat de forma quasi permanent. És així com ens prohibim de veure possibilitats molt grans que tenim a tocar. Podem ser molt més innovadors … si mirem amb ulls nous. Respecte la necessitat de ser més radicals, innovadors i agossarats quan ens plantegem el futur de Catalunya dins la Societat del Coneixement fora bó considerar, per exemple, que després de 20 anys de treballar el model d’innovació industrial i d’excel.lència en R+D universitària hem aconseguit una sola universitat entre les 500 millors del món i baixar del lloc 52 al 82 a l’indicador d’innovació de les regions europees entre el 2003 i el 2006. Canviem d’estratègia i fem “leapfrogging”?. Ramon Sangüesa Soci del Cercle i ex-vocal de la junta Directiva del Cercle Referències: – Bona part de les hipòtesis de treball d’Iniciativa Joven les podeu trobar a l’intervenció d’Ibarra al Club Siglo XXI apadrinat per Ana Patricia Botín (http://www.psoebadajoz.org/descargas/audio/SigloXXI1.mp3 i http://www.psoebadajoz.org/descargas/audio/SigloXXI2.mp3) i al seu discurs al Parlament extremeny sobre la “Sociedad de la Imaginación” (el podeu trobar aquí: http://www.asambleaex.es/). Feu l’esforç d’obviar les seves referències als terribles nacionalismes perifèrics i hi trobareu una perspectiva interessant sobre què és la innovació per la societat del coneixement i quines polítiques hi menen. – Per una referència crítica de l’operació de Iniciativa Joven i com queda llastrada pel seu origen en l’Administració podeu veure: http://gabinete.extreblog.com/200603213729_Ibarra-y-el-Gabinete-de-Iniciativa-Joven-sueos-rotos.html – Per comparar indexos d’innovació de Catalunya sota la perspectiva dels experts europeus compareu el Regional Innovation Scoreboard del 2003 amb el del 2006. Els trobareu aquí: http://trendchart.cordis.lu/scoreboards/scoreboard2006/scoreboard_papers.cfm

La Unión Europea dio un rapapolvo a España por su patético rendimiento en innovación. Es furgón de cola con países exsoviéticos y Turquía. Al mismo tiempo,Yahoo crea en el 22@ un laboratorio de I+D con la UPF. Ha venido porque hay conocimiento útil para competir con su archirrival Google. Ejemplo de que el talento atrae e indicio de que un Factor O positivo abre más futuro. ¿Qué es el Factor O? Fácil. Imagínense salidos del subdesarrollo y propietarios de un “Seiscientos”. Las autopistas europeas les abren sus puertas. Única condición: circular a 200 por hora. En estas, alguien les dice “tranquilos, os doy el triple de litros de gasolina durante cinco años”. ¿Correrá el Seiscientos a 200? ¿A que no? El tipo y la calidad de sus componentes pero, sobre todo, la relación entre ellos, hacen de un Seiscientos lo que es y no un Ferrari. El “organizarse” de sus elementos (Factor O) define a uno y a otro. En I+D nuestro Factor O es negativo. Grupos aislados de investigación excelente que patentan poco; estudiantes bien formados… empleados en otros países; empresas extranjeras que usan el talento local…obviado por las empresas propias, etc. Así, un euro invertido en el sistema de I+D aquí rinde menos que, pongamos, en Alemania. Ante esto, los actores de nuestra I+D siempre reclaman más gasolina: que el gobierno (Factor G) invierta más (Factor I). Sucesivos gobiernos han prometido más inversión y pedido que también la Empresa (Factor E) invirtiera en I+D. ¿Gasolina para el Seiscientos? ¡Bienvenida! ¡El depósito estaba seco! Pero, ¿no deberíamos diseñar otro coche? Yahoo mejorará su competitividad y la UPF atraerá a estudiantes e investigadores. Este éxito revela cambios relacionales, Factor O. La UPF ha podido contratar a investigadores de primera fuera del esquema funcionarial. Cambio de relaciones contractuales con el conocimiento, aunque lejos del mercado de talento de otros países. Ha conectado con una iniciativa local, el 22@. ¿Qué otros cambios del Factor O potenciarían todo el sistema de I+D? ¿Un nuevo compromiso de los patrones de cada universidad con el capital riesgo? ¿Un marco legal más ágil a este fin? ¿Que nuestras universidades superen el estadio organizativo de “oligarquía académica” y evolucionen a “universidad global profesionalizada”? Esto sería un cambio del factor C (Cultura) tanto de las universidades como del resto del sistema de I+D. La cultura define qué se puede y qué no se puede ver. Apenas entrevemos el grano fino del Factor O, poco más allá de la salmodia “hay que mejorar la relación universidad-empresa”. La relación actual entre los cinco factores (Cultura, Inversión, Empresa, Gobierno, Organización) describe con exactitud nuestra capacidad de visión de futuro en I+D. No lo olviden, la clave está en la O.

El sociòleg Richard Florida va desfermar un notable rebombori en publicar “The Rise of the Creative Class“. A l’obra afirma que l’èxit econòmic i social de les àrees metropolitanes ja no està, com abans, lligat a les infrastructures, ni a l’existència i atracció d’empreses, ni al liderat de l’Administració en el desenvolupament econòmic, ni a la facilitat en la creació de negocis, ni tan sols a l’excel·lència en una àrea de coneixement. Tot i reconèixer aquests factors. el que compta és alguna cosa més bàsica i de més impacte a llarg termini. Segons Florida, en una societat avançada, l’actiu principal és el coneixement. (Ja ho tenim assumit com a Cercle, però… seguiu llegint, seguiu!). De tots els tipus de coneixement, el tàcit és el més lligat a la creativitat individual i el de més potencial. Es posa en valor quan es comparteix amb d’altres persones capaces d’operacionalitzar-lo i comercialitzar-lo. El conjunt de totes aquestes persones forma la “classe creativa”. Les ciutats i regions prosperen atraient aquesta classe creativa. Per aconseguir-ho han de mostrar que són meritocràtiques, obertes i que equilibren competència i cooperació, que són llocs amb una alta probabilitat de xocs de forta energia entre coneixements diferencials i amb la capacitat de convertir-los en valor, llocs on hom pot canviar de projecte professional encetantne un de nou amb d’altres “creatius” que el reconeixen com a “partner” vàlid. La importància dels motors clàssics de conversió de coneixement en valor (capital risc, etc.) ja ha estat reconeguda en molts estudis. Però, a més, ara s’aïlla com a factor clau l’existència, no només d’una classe creativa, sinó d’una “cultura creativa”. Florida, però, matisa l’equilibri entre factors clàssics i nous. És necessària l’existència simultània de Talent, Tecnologia i Tolerància. El primer l’entén com l’existència d’universitats i professionals “World Class” amb coneixements diferencials. El segon, com la mobilització de coneixement en productes i serveis d’impacte global. El tercer, com el respecte a diferents estils de vida. “Creative cities are tolerant to diversity and intolerant to mediocrity“, diu. La tesi sembla lògica, però els indicadors utilitzats han aixecat polseguera. No pas els habituals com el pes de la R+D, sinó els de diversitat i grau d’assumpció de la nova cultura com “l’índex bohemi” i “l’índex gay”. Així com el fet que una ciutat en declivi associï Òpera i Ballet al seu “prestigi” enfront el valor “energia” de les formes artístiques de la classe creativa (música alternativa). Altra evidència polèmica —i, segons Florida, gens anecdòtica— és la correlació negativa entre l’èxit d’una ciutat i la seva associació identitària amb l’equip local d’algun esport “clàssic” (baseball als USA, futbol a Europa). Llegir el capítol dedicat a Pittsburgh i jugar a trobar-hi analogies casolanes és força divertit. Tot plegat, segons Florida, apunta a un canvi radical en l’estil de vida de la classe social que mou l’economia, que ara és la “classe creativa”. Com el seu estil de vida és diferent, valora la qualitat de vida segons altres paràmetres. Això seria secundari si aquesta qualitat no fos l’atractor bàsic del recurs estratègic: les persones amb talent. Una altra recomanació polèmica d’en Florida és que cal dissenyar el futur donant més pes a aquesta nova qualitat de vida centrada no en el benestar com a seguretat, sinó com a llibertat creativa i obertura al futur. Això afecta, per exemple, a les polítiques urbanes, que han de passar de veure el territori com espai de distribució de funcions, a veure’l com espai d’intercanvi de coneixements; de la “planificació i control” a la “facilitació i cura”; d’entorns urbans planificats a entorns urbans “conreats”, vius i complexos. Ron Dvir també dóna alguna idea d’aquests canvis. Les recomanacions d’en Florida han generat fortes reaccions a favor i en contra. Algunes ciutats, com el mateix Florida s’ha apressat a advertir, han agafat el rave per les fulles apostant a “la marxa” i oblidant el Talent i la Tecnologia. El propi Florida ha contestat les crítiques que han sorgit des de la dreta i l’esquerra, d’advocats de “l’economia de sempre” i de “la nova economia”, de neoliberals i de neokeynesians. També ha analitzat la importància de les polítiques d’immigració en aquest nou marc, si més no a USA. La discussió resta oberta i també ho està el grau d’avantatge real assolit pels qui connecten amb la nova cultura. Respecte a Catalunya, i a tall personal, voldria recordar-vos que, segons l’informe “Vers una tecnocultura de la innovació” del propi Cercle, no tenim universitats “World Class”, disposem de poca capacitat tecnològica i estem encara estancats en models mentals de l’era industrial. Vull afegir que el professor Castells, en un sopar del Cercle, ens confessà que “Catalunya és un poble”, referint-se al fet que mostra poca mobilitat geogràfica i social, i poca obertura cultural. La identitat forta pot ser un problema. Pels qui estan en la cultura creativa global, la identitat no s’articula exclusivament entorn a la nació, la llengua o la religió, sinó en la proximitat i el reconeixement d’altres creatius entorn projectes. Continuant amb el cas català, vull observar també que la relació amb la tolerància a vegades ha estat ambigua. El concepte de planificació urbana que s’ha manegat és proper a l’enginyeria social i al control, lluny de la facilitació; tot plegat santificat com a consens. Algú ho ha resumit com “estratègia de totxo i festa”. Els resultats del darrer estudi encarregat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona al professor Vives es poden interpretar com la confirmació de què no s’ha gestionat bé la relació entre Talent (“ciutat pol d’innovació” en la seva nomenclatura), Tolerància (“ciutat esbarjo”) i Tecnologia (“ciutat seu/pol”). Però, és clar, és la meva interpretació. Si algú tenia dubtes que la principal tasca del Cercle pel Coneixement és la d’engegar un veritable canvi cultural a Catalunya, espero que en Florida l’ajudi a veure-ho una mica més clar. Tenim molta feina per endavant, i molt creativa!