Aquest breu article vol reflexionar sobre alguns llocs comuns del periodisme digital, connectant-ho amb d’altres esferes i situacions del nostre panorama mediàtic i informatiu i, especialment, amb les dinàmiques pròpies de la societat del coneixement. Ha estat publicat conjuntament aquí i a l’Observatori per a la CiberSocietat.
No fa gaire he assistit a una reunió/tertúlia on s’ha parlat abundantment de
periodisme digital, de la seva naturalesa i condició, dels seus avantatges i misèries, del seu dia a dia i de la seva supervivència en aquest context inestable i precari que és l’actual Internet
(1). No puc deixar de pensar en alguns arguments que han sorgit en aquesta reunió ni en d’altres que només s’hi han apuntat, que només han quedat subtilment insinuats darrera d’algunes paraules i pensaments… Amb el vostre permís, en compartiré alguns en aquesta
columneta (2).
I. Un preàmbul d’arguments habituals, amb un toc escèptic Com no podia ser d’una altra manera, i atès que encara estem en període d’evangelització digital, s’han dedicat un bon grapat de minuts i arguments a destacar les característiques innovadores i positives que el factor digital ha aportat al periodisme. Gairebé totes aquestes
millores s’expliquen d’una forma instrumental, quan no econòmica. Així, per exemple, l’
argument del cost econòmic, és evident: no només és més barat posar en marxa un mitjà digital, sinó que a més té un llindar de limitacions més difós, més abstracte i que el converteixen en
potencialment global. Aquesta afirmació, que pot ser més o menys tramposa (aquest mateix escrit, per exemple, també té un
abast potencialment global), té una contrapartida menys aparatosa però alhora, probablement, més interessant: fer-ho més barat ho fa més accessible i permet posar en joc noves veus i nous mitjans, amb una exigència de recursos inferior. Pel bé de la pluralitat i de l’eixamplament de possibles emissors i creadors d’informació, aquest fet és objectivament positiu. O almenys, ho sembla. D’altres arguments més aviat instrumentals tampoc són sorprenents i menys encara novedosos: el mitjà digital permet una acció comunicativa molt més ràpida i, per tant, pot complir el seu objectiu informatiu més ràpidament que qualsevol competidor en suport paper. A més, la rapidesa en l’emissió i l’enviament de la informació
no ha tocat sostre en els actuals mitjans digitals, sinó més aviat al contrari: s’ha obert una
veda en la funció informativa-comunicativa del periodisme que està obrint constantment noves fronteres: del periòdic digital, al butlletí informatiu, al resum de notícies, al lectors de RSS, als enviaments de titulars a mòbils i
PDAs… La carrera de la velocitat informativa només té una meta previsible: la
immediatesa. Però també té una víctima inqüestionable: la qualitat. Deixem aquest argument per després, però. Un altre dels grans i evidents avantatges dels mitjans informatius digitals és la seva
interactivitat. En diversos graus i amb diferents tamisos, un dels grans atractius de la publicació digital de la informació és què és tecnològicament senzill generar i fomentar la rèplica, la crítica, la reflexió i el comentari. La interactivitat és una de les formes més potents de penetració de la informació i de generació de coneixement. A més, converteix qualsevol mitjà en la mena de petita
àgora electrònica de debat i diàleg que va fer somiar a més d’un dels primers apòstols d’Internet. És obvi que la realitat no acaba de ser tant idíl·lica, però el que com a mínim és difícilment qüestionable és que estem parlant d’un mitjà comunicatiu que ho fa
teòricament possible. Altres avantatges de tipus instrumental i econòmic us els estalvio perquè probablement estiguin ja massa llegits i escoltats.
II. Ombres D’altra banda, també hi ha un seguit de
crítiques i zones fosques del
periodisme digital que han estat subratllats en diverses ocasions i que no és aquest el lloc ni l’hora per a tractar-los. Exemplar -i especialment absurd, per cert-, trobo, és l’argument que diu que els mitjans digitals tenen
encara (sic) una manca de credibilitat. Exposant-ho de forma més extensa, l’afirmació sol prendre la forma següent: “són tants els mitjans digitals i és tan fàcil muntar-ne un (sic, sic), que avui en dia qualsevol es posa a escriure a internet i un ja no sap de què refiar-se’n.” També en moltes ocasions s’ha dit i escrit que es tracta d’un format que és incòmode, que no invita a la lectura i que això condiciona el seu contingut i el seu impacte, que mai no podran competir amb el
tacte del paper del diari, que en moltes ocasions només són la versió digital i reduïda dels
periòdics de debò, etc. Aquests raonaments, no obstant, potser per les vegades que els he vist repetits, no em preocupen. Tampoc me’ls crec gaire, tot sigui dit. Avui em neguitejava una altra cosa… Aquella carrera cap a la
instantaneitat i la
immediatesa que us comentava fa un moment també porta implícit un canvi (o una evolució) del
format i de la
retòrica de la notícia. De la forma en què s’elabora i es concep. I de la manera amb la què, com a usuaris del periodisme, els ciutadans ens informem. En el seu decurs, en la recerca de la celeritat i l’efectivitat de l’impacte mediàtic (que no informatiu), les notícies han anat abreujant-se, condensant-se. Els titulars s’han fet més directes, buscant la sorpresa, l’arqueig de les celles, l’exclamació, captar l’atenció del lector. El desenvolupament de la notícia ja no vol l’anàlisi, perquè no se’l pot permetre. El mateix passa en la interpretació dels experts o en la documentació de les notícies. Per tres raons: (1) perquè no hi ha
temps d’elaborar-la; (2) perquè la
retòrica del mitjà no l’afavoreix; i (3) perquè l’estructura
tècnica del mitjà tampoc l’afavoreix. Aquest camí continua cap a l’enviament de titulars, cap a la sintetització màxima de la notícia, cap a la seva conversió en un telegrama o en un SMS. He evitat deliberadament una argumentació que sol aparèixer en aquest punt. És la que diu “
la gent ja no ho vol, això“, referint-se a una elaboració més analítica, més documentada o amb més expertesa. L’he evitat perquè no m’ho crec, perquè trobarem milers d’exemples que demostren el contrari i per la intencionalitat tendenciosa i embrutidora que s’amaga darrera d’aquest
al·legat en favor de la ignorància amb la pobra excusa de què la gent
ja no té temps. Que el que
la gent vol és un titular, un avís, una frase, una
alerta en temps real… i que d’entre totes les que pugui rebre, llegir o escoltar, acabarà quedant-se amb la més cridanera, la més notòria i, gairebé inevitablement, la més esperpèntica. Perquè la manera més fàcil i més ràpida de trobar aquesta
frase impactant sovint no és la que realment resumeix i sintetitza alguna cosa que ha passat, sinó la que resulta més efectiva per a aquesta competició per l’atenció, contrarrellotge i contra la longitud del titular. L’afirmació fora de context, la declaració airada, la crítica cap a alguna cosa o alguna persona, la frase feta, el titular.
III. Contaminació cinètica És aquí on miro més enllà del periodisme digital i del periodisme en l’era digital i trobo paral·lelismes que em resulten preocupants. Els veig en un percentatge cada cop major de la graella televisiva, ocupada per programes d’entreteniment que, casualment, també s’etiqueten de
periodisme, ja sigui esportiu, ja sigui
del cor, ja sigui de barreges i evolucions de tots dos. S’aprecien també en la vida política d’arreu, convertida en un creuament de desqualificacions. I ho trobarem, si afinem bé la vista, en tota mena de mitjans informatius i, per encomanament i retroalimentació, a la majoria de les converses casuals, de bar, de tertúlia, etc. Una batalla de titulars-SMS, més abundants, més freqüents, més ubiquus, més ràpids, més curts, més cridaners… En realitat, aquest
ritme no és, en absolut, exclusiu del periodisme, ni dels mitjans de comunicació. Virilio parlava d’una societat contemporània contaminada per la velocitat i potser no s’equivocava tant com ell mateix voldria. Si a aquesta
contaminació cinètica s’hi afegeix l’evolució del format i el canvi de la retòrica, que tant vinculades hi estan, trobarem que el que es transmet i del que la gent està realment informada és d’un seguit de fets
culebronescos, de
notícies que no són notícia però que s’hi converteixen per obra i gràcia d’una inèrcia i un context informatiu, social i cultural que ho promou o que, com a mínim, no sap com contrarestar-los. Potser la progressiva
anonimització de la vida quotidiana i el trencament de les xarxes socials tradicionals de què tant s’ha parlat des de la sociologia i l’antropologia ha generat o ha afavorit la creació d’unes altres xarxes socials
virtuals, a la manera d’una
família bradburiana, que a manca de xerrades sobre la família pròpia i xismorreijos sobre el veïnat, s’han convertit en factor comú i en contingut i excusa de cohesió cultural. Sigui com sigui, el que resulta inquietant és que aquest format de
notícies que no són notícia ha anat colonitzant espais informatius, ocupant una part cada cop més important dels mitjans de comunicació i abastant totes les temàtiques i seccions informatives. L’exemple proper i nostre de la proposta de nou Estatut és paradigmàtic: pràcticament cap ciutadà l’ha llegit i no obstant, tots sabem perfectament què n’opina cadascun dels polítics. Sobre el què ens informem (o se’ns informa) és sobre els creuaments de declaracions, sobre titulars, sobre frases altisonants i relliscades retòriques, etc. Davant d’aquesta
salsarosització de la notícia i dels mitjans informatius, potser no n’hi ha prou amb la reclamació d’alguna mena de compromís ètic dels mitjans, cosa que ja es fa sovint, amb escassos resultats, més enllà de campanyes mediàtiques que puguin generar titulars. Potser és el
ritme propi de la nostra cultura i de la nostra societat.
IV. Salsa rosa i societat del coneixement (una frase que mai hagués sospitat que escriuria) No obstant, alhora, quan parlem de
societat del coneixement, els valors i les pràctiques a les què apel·lem passen per la reflexió, per l’adquisició d’informacions documentades i de qualitat, per la interactivitat i la participació… per paràmetres molt oposats a aquestes pràctiques que he esbossat a les línies anteriors. I en aquesta pretesa, projectada i demandada
societat del coneixement el periodisme i la informació digital hi han de jugar un paper protagonista. I és que alhora que una vessant del periodisme digital està participant d’aquesta banalització de la informació i
salsarosització de la notícia, altres com els
weblogs i la multiplicació dels espais web d’informació especialitzada, en són l’exemple contrari i, potser, part del remei. Els espais digitals ens permet d’altres avantatges, a més de la ubiquïtat i la immediates: també ens permet l’extensió, la hiperdocumentació, l’elaboració col·lectiva, la interactivitat i un llarg etcètera de característiques que tot just estem començant a descobrir. En aquestes contradiccions deixo aquests comentaris i reflexions, tot sospitant, però, que tot i que alguns mitjans digitals i algunes formes de
periodisme digital estiguin col·laborant en la
salsarosització de la societat, precisament serà als
mitjans digitals on trobarem les millors i majors alternatives a aquestes dinàmiques.
—– NOTES: (1). Els arguments que s’han utilitzat en aquestes línies procedeixen, en bona part, dels diferents assistents a aquesta reunió, de manera que poca originalitat me n’atribueixo. No obstant, les opinions i l’abús del neologisme sí que han estat en bona part culpa meva.
(2). Aquest article s’ha publicat alhora aquí, com a reflexió del Cercle, i a l’Observatori per a la CiberSocietat (
http://www.cibersociedad.net) com a Article de Divulgació.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
