1) Com està afectant l’aplicació del Pla Bolonya als estudis de postgrau a les universitats públiques catalanes? L’entrada a l’Espai d’Educació Europeu Superior permetrà modificar les estructures de govern universitàries pròpies del nostre sistema? L’anomenat “Pla Bolonya” és una adaptació dels estudis universitaris (de fet, hauria de ser de tota la formació permanent al llarg de la vida) a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Els estudis universitaris es divideixen en el “Grau”, que a Espanya és de 4 anys (a la major part d’Europa els graus són de 3); el “Màster” amb una durada d’un o dos anys, i el “Doctorat”. Un dels objectius bàsics de l’Espai Europeu és afavorir la mobilitat, per tant, les universitats han de ser cada cop més internacionals, amb el que comporta de flexibilització, interculturalitat… Bolonya és un replantejament del sistema educatiu on el pes recau en la dedicació de l’alumne (en l’aprenentatge); això comporta molts canvis en els aspectes metodològics i pedagògics del professorat. I també té implicacions en les estructures de gestió del postgrau, segons els criteris que apliqui cada universitat. 2) Quina és la proporció actual de màsters públics i privats a les universitats públiques de Catalunya? La tendència de futur què pretén potenciar més? Aquesta és una diferenciació que, penso, porta a confusió. No podem parlar de màsters públics i privats, sinó de màsters “a preu públic” o a “preu privat”. Per exemple, les universitats privades poden oferir màsters públics (“oficials”) a preu privat perquè tenen llibertat per a fixar els seus preus. En el sistema educatiu espanyol, des de l’any 1985, tenim estructurada la formació de les “titulacions pròpies”, que inclouen el “Màster Propi”. Aquests programes són autofinançats i, bàsicament, professionalitzadors o bé per a professionals amb experiència. Els “Màsters Universitaris-Oficials” porten només tres anys en el sistema educatiu. Això implica que, en termes generals, tenim més màsters dels de caire “més privat“ Tot aquest mapa de postgrau cal clarificar-lo abans de poder parlar de tendències. També cal abordar, i és complex, el tema del fiançament, els crèdits, les beques … per tal que, en l’actual postgrau, les universitats públiques puguin tenir un bon posicionament 3) Els postgraus que s’estan dissenyant ara van encaminats cap a una formació més interdisciplinar, o per contra, es plantegen com una especialització del grau cursat abans? Dins la formació de postgrau, la part realment “formativa”, a nivell de docència, són els Masters. D’aquests n’hi ha de tres tipus: orientats a la recerca (bàsicament substitueixen la formació dels antics doctorats), acadèmics (que foren més d’especialització dels continguts acadèmics d’un grau), professionalitzadors (més focalitzats en aplicació més directa al mercat de treball). Els Màsters anomenats “propis” són clarament de caire professional Tots aquests programes són cada cop més interdisciplinaris perquè les fronteres entre els àmbits de coneixement també són cada cop més difuses 4) Quin és el futur dels doctorats? Quina és la seva possibilitat real d’incorporació al mercat laboral? El doctorat “Bolonya” té una connotació diferent perquè desapareix pràcticament el component formatiu i es centra en l’elaboració de la tesi. Tenim molt clar que les persones que assoleixen el grau de doctor tenen una sèrie d’habilitats (planificació, domini dels idiomes, estructura mental…) que, a països com els EEUU, en són un tret positiu per a la seva vida professional, sigui aquesta dins o fora del món acadèmic. En aquest moment, el nostre repte també passa perquè els doctors/ores de les nostres universitats puguin desenvolupar altres habilitats més transversals (treball en equip, comunicació, gestió de projectes, lideratge..), de forma que puguin cobrir les mancances que ens comenta que tenen des de l’entorn de les empreses i les organitzacions.

1) Quina és la importància del capital humà en la tríada innovació, productivitat i globalització? Fa un parell de dècades podíem ser competitius sense preocupar-nos del capital humà. Això ja no és possible, perquè no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per això cal capital humà, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital humà no només em refereixo a tenir més o menys llicenciats o doctors, sinó també tenir persones amb formació professional i que dominin el seu ofici. 2) Sobre la relació entre productivitat i competència: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relació inversa entre competència i innovació ja que la reducció de les rendes extraordinàries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es començà a dir que la pressió competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relació entre productivitat i competència en referència a les empreses industrials catalanes? Schumpeter tenia part de raó: si operes en competència perfecta és molt complicat innovar, perquè no disposaràs dels incentius a fer-ho, llevat de què ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que és una forma de limitar la competència. Les empreses industrials estan fent un gran esforç per diferenciar-se mitjançant la innovació, i això ja té els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a diferència del que ha passat en el conjunt de l’economia. 3) Espanya és una de les economies europees que té una taxa de temporalitat en la contractació laboral més elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major és la productivitat que se n’extreu. Alguns països petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinació de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i èmfasi en les polítiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al danès? Una taxa de temporalitat alta no és per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotació de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte són elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim és el primer: la rotació de personal és molt elevada en alguns sectors que fa difícil assolir millores en la productivitat. A més s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retribuïts que les persones amb contracte fix, quan la lògica econòmica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra són els baixos salaris, més que la probabilitat de trobar feina. 4) Quins són, en la teva opinió, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no només a nivell nacional sinó també a l?exterior? El principal escull que cal que superem és el mental: per ser competitius no necessàriament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt bé a nivell internacional, però tenim la sensació de què si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitjà i les seves necessitats, que no necessàriament són les de la gran empresa.

1) Llegia l’altre dia que l’hosteleria és l’únic sector econòmic en el que Espanya és líder a nivell mundial i que a més representa més del 7% del PIB nacional. Això ens dóna tranquil•litat en un moment d’incertesa econòmica com l’actual, o implica que s’han de seguir fent esforços per la promoció del sector i la seva capacitat d’atraure mà d’obra? Espanya és líder mundial en turisme, mantenint el 2007 la segona posició per darrera de França segons dades de l’OMT. Per a l’economia catalana el turisme representa el 12% del PIB. Això vol dir que són múltiples i diversos els sectors i subsectors econòmics que es beneficien de la importància que té el turisme per a la nostra economia. De fet, socialment està molt interioritzada la idea del lleure i, en conseqüència la despesa turística. Probablement en una situació de desacceleració econòmica l’impacte en el sector sigui inferior al d’altres sectors econòmics. En qualsevol cas, en el nou i complex escenari marcat per una creixent competència i per forts canvis en la demanda el turisme ha de mantenir la tensió i incrementar els esforços que en els darrers anys s’han fet en la promoció, fonamentats en la col.laboració públic – privat, i en la creació de nous productes i serveis. És molt important que es visualitzi adequadament la importància social i econòmica que té el sector a Catalunya. 2) És cert que el sector turístic està patint una migració de mà d’obra cap a altres sectors on les condicions salarials i els horaris són més convenients pels treballadors? Tot i que pot ser cert en determinants moments crec que aquesta problemàtica es dona també en altres àmbits vinculats al sector serveis. El sector turístic és un sector intensiu en mà d’obra que ha de situar el capital humà com a factor estratègic clau per a la seva competitivitat, ja que incideix directament en la prestació dels serveis turístics. Per aconseguir atraure el desig de les persones per treballar-hi i romandre-hi el sector turístic ha de ser capaç de millorar l’oferta laboral i d’estimular la promoció professional de les persones i la seva formació, implantant polítiques de gestió de recursos humans i de fidelització que reforcin el necessari reconeixement dels professionals del sector. L’aposta per la qualitat del turisme ha de ser una aposta per les persones que hi treballen. 3) Quin és, en la teva opinió, el camí que ha d’endegar el sector turístic en un futur? Cap a on ha d’anar l’especialització? La competència turística es cada vegada més global i no podem pensar que les solucions vàlides ahir siguin les adequades pels nous reptes. L’especialització ha d’aportar valor, noves utilitats i servei adequant-se a les demandes de lleure actuals, aplicant criteris de segmentació de mercat acurats. El turisme de negocis, l’enoturisme, el turisme solidari o turisme gastronòmic podrien ser alguns exemples d’especialització. Des de l’òptica del client, el turisme gai, el turisme familiar, o el turisme acadèmic serien altres models d’especialització. 4) El Pla Turisme 2020 vol fer un gir vers la competitivitat i la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica. Quina és la importància que en aquest sentit poden cobrar la cultura de la innovació i la emprenedoria? Fomentar la cultura de la innovació i la emprenedoria en les empreses i institucions del sector és un dels pilars fonamentals per a contribuir a mantenir el lloc capdavanter i de lideratge que, en aquests moments, tenen Catalunya i Espanya en el sector turístic. En molts àmbits es parla de la necessitat d’innovar, de tenir empreses i sectors innovadors, de tenir una economia innovadora, però poques vegades es parla dels mecanismes i de les competències que es requereixen per fomentar i desenvolupar la innovació. Una de les bases per desenvolupar la cultura innovadora és que les empreses tinguin persones innovadores i potenciïn les seves competències. 5) Cap a on creus que hem d’encaminar la formació relacionada amb el sector? La formació és un element clau per a la competitivitat de les empreses i de les persones que hi treballen, i esdevé fonamental per afrontar amb èxit el repte de la transformació del sector, que necessita persones degudament qualificades en els diferents nivells professionals per poder competir en qualitat. És necessari que les empreses reconeguin la formació turística reglada, tant a nivell universitari com professional, i que apostin clarament pel reciclatge professional i l’actualització de coneixements. La creació del nou Grau en turisme i els nous Màsters dins del procés de convergència europea obre una oportunitat immillorable de repensar la formació universitària en turisme, en la que la mobilitat internacional d’alumnes i docents i la implicació de les empreses esdevenen fonamentals. Des de l’Escola Universitària d’Hoteleria i turisme CETT, adscrita a la UB, afrontem amb il•lusió aquest repte, incorporant millores substancials en els nous currículums formatius. Una formació turística moderna, internacional, adaptada a les noves necessitats dels mercats, dels turistes, del territori i de les empreses, que incorpori competències tecnològiques avançades, competències de gestió i de comunicació, recursos per a la creació de nous productes i serveis, i estretament vinculada a les empreses i a la realitat turística global, per contribuir en la construcció i desenvolupament d’un sector turístic competitiu i ajustat als nous temps.

1) Ens podries explicar com es creà el Centre d’Innovació Tecnològica CREVER? El Centre d’Innovació Tecnològica en Revalorització Energètica i Refrigeració CREVER de Tarragona fou creat pel Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial CIDEM i la Universitat Rovira i Virgili al 1999, sobre la base del grup d’Enginyeria Tèrmica Aplicada que jo dirigia. 2) Després de la finalització del conveni de la Universitat amb el CIDEM, el grup de recerca ha seguit funcionant en la mateixa línea de treball. Quins són els objectius del CREVER en la nova etapa que s’obrí? L’objectiu principal que guia el nostre esforç en l’etapa actual és la innovació tecnològica i la transferència dels resultats de la recerca, en concret, dirigida al desenvolupament de productes tèrmics que estimulin el creixement industrial. Volem ajudar a incrementar la rentabilitat i competitivitat de les empreses intensives en consum energètic donant solucions d’eficiència i estalvi energètic i utilització d’energies renovables. De fet, en els seus inicis el grup es centrava exclusivament en la recerca de nous sistemes de refrigeració tèrmica, però en l’actualitat hem aconseguit extendre el nostre treball a tota la cadena, que comporta des del disseny de fluids a la carta, nous components, prototips, assajos d’equips comercials o experimentals en bancs de proves, o integració d’equipaments de refrigeració tèrmica comercials en plantes d’energia solar tèrmica o de cogeneració per a edificis e indústries. 3) Quins projectes d’R+D+i porteu entre mans actualment? Un dels projectes que està tenint major acollida és el projecte Greenbuilding, promogut pel Joint Research Centre de la Comissió Europea i que es basa en proporcionar ajuda a les empreses i propietaris d’edificis que voluntàriament decideixin rebaixar la demanda dels seus edificis un 25% de l’estàndar i que a canvi rebin l’etiqueta Greenbuilding. També estem participant en un projecte europeu denominat Policity (www.polycity.net) sobre optimització energètica i utilització d’energies renovables en entorns urbans, que actualment contempla tres actuacions centrades en Cerdanyola del Vallès (Barcelona), Stuttgard (Alemanya) i Turín (Itàlia). En aquest marc estem treballant actualment en un sistema de generació d’energia elèctrica, fred i calor, que entre altres aplicacions, suministrarà energia al Sincotró que s’està construint al Parc Tecnològic del Vallès situat a Cerdanyola. En aquest projecte està previst incloure una planta solar de 2.000 m2 per la producció de fred amb sistemes de refrigeració d’absorció conjuntament amb un sistema de cogeneració amb motors de gas i gasificasió de biomassa. Un altre projecte en el que estem involucrats és el Peixe Verde ( www.peixeverde.org), liderat per Porto Celeiro (Lugo) amb un consorci format per la pròpia Universitat Rovira i Virgili, així com Repsol, Gas Natural, Guascor i l’IDAE. L’objectiu és millorar l’eficiència energètica dels vaixells de pesca utilitzant per exemple el calor residual dels gasos d’escapament calents dels motors del vaixell per refrigerar, per dessalar l’aigua del mar o per a produir més electricitat. 4) He llegit que fa uns mesos vau organitzar dues conferències internacionals a Tarragona. Ens podries fer cinc cèntims dels temes que hi tratàreu? En la primera, la Conferència Europea de Poligeneració d’Energia, s’hi abordaren les tecnologies i aplicacions que es poden materialitzar a partir d’aquest nou concepte. Entre altres ponències, s’hi parlà dels projectes de generació d’energia elèctrica, fred i calor, utilitzant cogeneració i energies renovables del projecte Polycity de Cerdanyola del Vallès, sistemes de dessalació d’aigua amb energia solar tèrmica utilitzant osmosis inversa, nous cicles de potència i refrigeració a baixes temperatures o els sistemes de dessecants líquids per a sistemes de climatització solar. De fet, s’ha creat el portal d’internet www.polygeneration.net per tal de que els professionals interessats en el tema puguin disposar d’informació actualitzada sobre les tecnologies i aplicacions de la poligeneració d’energia. La segona Conferència Internacional de Climatització Solar, fou lloc de trobada per investigadors, enginyers, arquitectes i altres professionals del sector de la climatització, en la que es debaté sobre els components, aplicació de refrigeració solar i sistemes de disseny d’aquesta mena d’instal·lacions.

1) El teu projecte es titula “La segona edat contemporànea” i pel que llegim a la vostra plana web (www.thesecondmoderntimes.com) és una producció audiovisual que s’estructura en sis capítols documentals. El primer, que porta el nom d’“Un temps singular”, pretèn contextualitzar històricament la situació en la que ens trobem ara i els canvis que la fan singular. Ens pots parlar breument dels principals canvis o transformacions als que fas referència? Suposo que tothom, com és natural, considera singular el temps que li ha tocat viure. Però per definició, això no pot ser veritat. Cal trobar, doncs, una mètrica que ens permeti determinar on es troben les veritables singularitats. Jo he optat per utilitzar com a tal la capacitat humana de comunicar-se mitjançant un llenguatge simbòlic, que és allò que en bona part ens diferencia de la resta d’animals. Així, les singularitats coincideixen amb els canvis radicals en aquestes capacitats, que bàsicament són l’aparició del llenguatge, el desenvolupament de l’escriptura, l’invenció de la impremta i avui en dia la comunicació digital en xarxa. 2) Llences la pregunta de si estem anant cap a una societat del coneixement o ens estem encaminant sense remei cap a una societat de la ignorància. Quina és la teva opinió al respecte? Quan va aparèixer la televisió hom va plantejar que es convertiria en poc temps en una eina potentíssima per a educar i transmetre coneixement. Avui en dia tenim el que tenim. El mateix tipus de prediccions es fan amb les noves formes de comunicació, però cal preguntar-nos si no acabarà succeïnt el mateix que amb la televisió. Aquest és un tema molt interessant. 3) Quins són els perills associats a “l’aparició de dinàmiques de creixement exponencial en multitud d’àmbits”, temàtica que tractes en el quart capítol? El creixement exponencial és una tendència irreversible i/o sostenible en el temps? La funció exponencial és una dinàmica essencial en la naturalesa. Qualsevol variable que creix a un ritme que depèn del seu valor instantani (com més gran és, més ràpid creix), es comporta de manera exponencial. Avui ens trobem en una situació de creixements exponencials en multitud d’àmbits que, evidentment, en algun moment s’hauran d’aturar. La qüestió, completament oberta, és si ho faran de forma suau o de forma cataclísmica. 4) Incidiu també en l’aspecte de la religió. Creus que la frase que històricament se li ha atribuït a André Malraux sobre “el segle XXI serà religiós o no serà” és certa? Sembla que la religió té unes bases biològiques clares, és a dir, estem fets per creure en alguna cosa. Avui, però, els sistemes de creences són tan variats, en contingut i consistència, que corren el risc permanent de mostrar de forma massa explícita la seva vacuïtat. Quina serà la reacció? Més religió o menys? És un tema obert. 5) Quin és l’objectiu final que perseguiu amb aquest projecte? En aquest projecte l’important no és l’objectiu final sinó el camí que es vol recórrer: realitzar una sèrie de sis o set capítols que ens permetin endinsar-nos en la singularitat del moment que ens toca viure, l’inici de la Segona Edat Contemporània.

Parlem amb Lina Zulueta, vocal de la Junta Directiva del Cercle per al Coneixement. 1) El seminari-debat que celebràrem el passat 21 de gener amb en Jordi Sànchez, Director de la Fundació Jaume Bofill, ens mostrà que existeix una forta relació entre les probabilitats de tenir bons resultats a l’escola i provenir d’una família de nivell socio-cultural elevat que es preocupa d’escollir el centre on estudiaran els seus fills. Això està provocant d’alguna manera una segregació per origen social. Què creus que ha de fer el nostre sistema educatiu per evitar aquesta segregació? La relació que estableix que assolir bons resultats a l’escola i provenir de família de nivell socio-cultural elevat, preocupada d’escollir el centre on estudiaran els fills, efectivament és certa, però l’èxit dels nois i noies no ve determinat per l’escola o el seu nivell socio-cultural, sinó per la preocupació present en els pares de trobar el tipus d’escola idònea per formar els seus fills. Òbviament, si els pares es qüestionen sobre el centre i la seva metodologia, de ben segur que després seguiran d’aprop el desenvolupament del nen, i aquesta atenció serà un estímul i motivació constants per l’estudiant. 2) Catalunya és una de les Comunitats Aùtonomes que presenta un índex més elevat d’abandonament dels estudis entre els joves. Quins motius creus que ho expliquen i què està a les nostres mans per canviar-ho? L’informe de la Fundació Jaume Bofill ja ens dóna una dada clau: quan finalitza l’etapa de primària la taxa de repetidors a Catalunya és de tan sols 1,5%, molt millor que el 5,95% del conjunt de l’Estat, però malauradament a Secundaria el 13,7% repeteix quart d’ESO, la qual cosa, com ens ve a dir en Ferran Ferrer “és un fracàs encobert a la primària que sorgeix al final de la ESO”. L’etapa crucial es troba a la Primària, una etapa on la comprensió lectora ha de estar ben arrelada per poder continuar aprenent en altres àrees. Si els estudiants passen a la Secundària amb mancances cognitives, poc suport emocional i personalitats encara fràgils, quan hagin d’encarar-se als seus primers fracassos no sabran o no podran suportar la frustració i probablement triaran l’opció més fàcil, que és l’abandonament dels estudis. 3) Els canvis en les estructures familiars, la incorporació de la dona al mercat laboral i el poc temps que les famílies dediquen a l’educació dels seus fills, fa que tot el pes de l’educació acabi recaient en l’escola. Consideres que aquest és el rol que ha d’assumir l’escola i així acabar suplint la manca d’atenció dels pares? La incorporació de la dona al mercat laboral és el millor que pot passar en la nostra societat actual, ja que si no fos així l’educació estaria segmentada. De fet, hem de considerar-ho un avanç del que podem gaudir sense cap mena de dubte, no cal més que observar altres societats per valorar el que hem aconseguit. Aquesta incorporació significa un canvi que fins i tot és molt profitós, ja que implica que ja no és tan sols la mare la que ostenta la part emocional, sinó que també s’hi integra el pare i els rols ja no estan tan definits. Des d’aquesta perspectiva, l’educació dels fills és més fàcil, els pares com a educadors han de ser els impulsors i l’escola ha de convertir-se en el vehicle en el que l’alumne navega cap a la seva formació. Ambdues parts són responsables de manera diferent dels resultats dels estudiants, els quals a mesura que creixin han d’assolir tan cronològica com intel•lectualment la competència dels seus actes. 4) Has mencionat abans que els problemes comencen a originar-se en la Primària. Què podem fer per estimular un bon desenvolupament intel•lectual en els nens des de ben petits? Sens dubte, una de les millors maneres per afavorir un bon desenvolupament intel•lectual passa per acostumar als nens des de petits a l’hàbit de la lectura, fet que significa facilitar la disciplina per poder gaudir d’aquesta activitat tan profundament enriquidora al llarg de tota la seva vida. Segons la darrera enquesta de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, els índexs de lectura baixen a partir del començament de l’adolescència. Això implica que si ja arriben amb pocs hàbits lectors a la Secundària, la desídia i el desinterès acabaran d’agreujar la situació. Per superar aquesta situació hem d’acostumar als nens des de petits llegint amb ells, ja que el desig de llegir només es contagia per imitació de l’adult i per seducció del text. Més endavant s’hauran de canviar les estratègies perquè els adolescents començaran a sentir la necessitat de trobar en els llibres reflex de la seva realitat. En aquesta nova etapa l’entorn esdevindrà fonamental per a que obrin els ulls a la imaginació, i el diàleg es convertirà en la manera de canalitzar i compartir les experiències lectores. 4) El document de bases presentat per la Generalitat ha generat gran polèmica en l’àmbit de l’educació i ha provocat la convocatòria d’una vaga pel proper 14 de febrer. Quina opinió et mereix a tu com a docent? Amb els resultats dels darrers informes era inevitable que el departament d’Educació de la Generalitat proposés mesures per rectificar aquesta tendència a la baixa. Com ja ens constatava en Joan Brunet “Sense una base educativa de qualitat no és possible bastir un país modern”. En aquest sentit els canvis s’han de fer millorar, de forma consensuada i planificant els temps. La vaga, en aquest cas, no és el mitjà més adequat per posar un dels pilars de la nostre societat, l’educació, en el lloc que tots necessitem.

1) Telefónica va presentar l’11 de desembre el seu Informe sobre Societat de la Informació 2007. Quins són els missatges fonamentals d’aquest informe? Hi ha massa com per resumir-los en poques línies. Potser el més important sigui el desplegament que es produirà a partir de 2007-08 de noves infraestructures de banda ampla i l’oferta sobre la mateixa de nous serveis. Això inclou tant accessos en fibra fins al calderer com l’oferta d’accessos mòbils a Internet a velocitats de megabits per segon, comparables a l’ADSL fix actual. Telefónica té previst invertir més de 9.000 milions d’euros a Espanya en el període 2007 a 2010, i la meitat d’aquesta inversió es dedicarà a noves xarxes. Avui tenim 10 Mbit/s disponibles en més de la meitat dels accessos, i arribarem al 80% de les línies al 2010. En aquest any, hi haurà 30 Mbit/s accessibles en el 40% dels accessos i 100 Mbit/s en el 25% d’ells. Però aquest gran salt que es produirà en les infraestructures ha d’anar acompanyat d’un salt similar en l’ús dels serveis; precisament el punt en què, segons reflecteix l’Informe, Espanya no presenta dades tan positives. L’èmfasi ha de posar-se ara en crear una cultura d’ús profitós de les xarxes. 2) Darrerament es sent a parlar molt del “mobile 2.0”. Com es troba en l’actualitat el procès de fer arribar la web als mòbils? Quins són els obstacles tecnològics amb els que es topa? L’accés en banda ampla a Internet està evolucionant de forma molt més ràpida de la que ho va fer en el seu moment l’accés per ADSL. El nombre de dispositius preparats per a banda ampla mòbil UMTS supera al d’accessos de banda ampla fixa, per la qual cosa aquest servei té un gran potencial de desenvolupament. Des del punt de vista de les infraestructures, la banda ampla mòbil està ja disponible com a mínim en totes les poblacions de més de 15.000 habitants mitjançant tecnologia UMTS i en totes les poblacions de més de 20.000 habitants amb tecnologia HSDPA, almenys a través de la xarxa mòbil de Telefónica. El que queda ara, i s’està avançant molt ràpidament, és adaptar les interfícies i els continguts a les característiques del terminal mòbil, que segurament seran més similars a les de la Web 2.0 que a les de l’Internet convencional. 3) Quan es parla de la recerca del tercer dispositiu, és a dir, d’un terminal multifunció que estaria a mig camí entre el telèfon mòbil i l’ordinador portàtil, significa que estem a les portes de tenir en un futur proper un terminal mòbil que pugui realitzar totes les funcions que presta un ordinador personal? És a dir, podrem arribar a prescindir de tenir dos o més aparells i utilitzar-ne només un? El mes segur és que podrem fer-ho, utilitzar un únic terminal, però és poc probable que ho vulguem. Crec que tindrem una varietat de terminals, molts d’ells multifuncionals, però amb variants adaptades als distints tipus d’ús. Per a un usuari en mobilitat, un terminal multifuncional segurament pot oferir la comunicació bàsica i el correu electrònic, com també servirà per a consultes i aplicacions transaccionals senzilles. Tanmateix, quan un seu a treballar en una taula, encara que no sigui la seva, el terminal multifuncional potser s’acosta més a un ordinador amb una connexió WiFi o HSDPA. 4) En relació amb la mitjana europea, Espanya es perfila com un dels països que menys teletreball tenen. Creu que té a veure amb la insuficient aplicació de les TIC a les empreses o estaria més relacionat amb factors culturals? D’entrada, crec que hauríem d’acostumar-nos a considerar que l’ús (o no ús) d’Internet i de les TIC és un tret important de la cultura, entesa en el sentit sociològic de cultura, i no com allò que s’ha oposat a incultura. Dit això, les dades de l’última onada EGM de 2007 ens mostren una estadística significativa sobre aquesta qüestió. D’entre els consultats que han utilitzat recentment Internet, al voltant del 80% responen que ho han fet des de casa, i només al voltant del 25% des del treball. Si aquests usuaris no estaven teletreballant quan es connectaven a Internet, la conclusió seria que la cultura d’ús individual o familiar d’Internet és major que la professional o empresarial. Una dada, en tot cas, a tenir en compte. Sobretot si es considera que pràcticament totes les empreses de més de deu empleats tenen una connexió de banda ampla. 5) Quines millores ha tingut, en trets generals, l’Administració Pública en la implementació de les TIC respecte l’any passat? Hi ha moltes, però crec que la més significativa és la preparació de les Administracions, que ja s’ha iniciat, per assegurar el dret, recollit en la Llei 11/2007, de tots els ciutadans de dirigir-se a les Administracions pel canal que prefereixin, incloent la relació electrònica. Aquest dret, especialment si els ciutadans l’exerceixen, ha de provocar canvis dràstics en les formes d’actuar de les Administracions, incloent els seus back-offices. 6) Deixant de banda l’Informe de Telefónica, al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast s’està pensant impulsar un nou “àmbit TIC”. Quina n’és la motivació? La motivació general és ajudar a que es creï la consciència de que hauríem d’avançar més ràpidament en la cultura d’ús de les TIC i la construcció de la societat del coneixement. Una qüestió concreta a abordar immediatament seria la consideració de l’impacte del desplegament, que ja s’inicia, de les noves xarxes fixes de fibra òptica i l’accés mòbil en banda ampla. Les tecnologies necessàries per aquestes noves xarxes estan ja disponibles, però les polítiques encara no són aplicables, ni en la regulació de l’oferta ni com a incentiu de la demanda. El context té certes analogies amb la situació que va produir fa deu anys davant la perspectiva del desplegament de les xarxes de cable. Fóra important que aquesta vegada la societat civil, i dins d’ella el CxC-BB, tingui un paper actiu i visible en el debat sobre aquestes qüestions i contribueixi a que s’enfoquin de la manera més efectiva possible.

1) Vostè dirigeix un projecte europeu sobre robots ciutadans, exemple d’una clara aplicació del coneixement intensiu. Ens podria resumir la finalitat del projecte? La finalitat del projecte URUS (Ubiquitous Network Robots for Urban Settings) és l’estudi i implementació de sistemes robotitzats en entorns urbans per a ajudar als ciutadans, per exemple, en el transport d’un lloc a l’altre, en l’assistència i la informació, o com a vigilància contra el vandalisme i en l’ajuda a l’evaquació en casos de perill. Quan es parla de sistemes robotitzats en aquest cas s’inclouen els robots (humanoides o no)i els sensors (càmares, sensors de temperatura, etc.) als edificis o a llocs que serveixin als robots i a les persones, així com en la pròpia interacció amb les persones (mitjançant el telèfon mòvil, la PDA, etc.). Aquests tres elements són el que formen el denominat Network Robots Systems. Al projecte també s’ha inclós l’estudi de com s’ha de preparar una ciutat per a que aquests sistemes arribin a funcionar i quins reglaments o mesures s’han de tenir en compte, com per exemple, els temes de seguretat, tipus de calçada, etc. 2) Quins creu que són els esculls per a que la robòtica arribi a formar part de la nostra vida? Hi ha molts elements a tenir en compte. Els robots, per a que puguin conviure amb les persones han d’ésser disenyats per a la tasca encomenada, ser segurs i fiables, a la vegada que amigables amb les persones i el medi ambient. Els robots urbans tindran diverses formes, uns serviran per netejar carrers (semblants a les màquines de neteja actuals però amb capacitat de percepció i decisió), altres per a transportar persones en trajectes curts (podrien ser petits vehicles per portar a més d’una persona o vehicles individuals), altres per assistència (en aquest cas poden tenir apariència humanoide), etc. A part, han de ser segurs, de forma que no danyin a les persones, i per això és necessari que el seu diseny tingui en compte aquests aspectes. També han de ser fiables, ja que en cas contrari les persones no permitirien que hi hagués robots pel carrer. Finalment, la interacció amb les persones ha de ser amigable i la forma del robot i mode de comunicació han de facilitar la comunicació entre el robot i les persones. Actualment s’està treballant en els aspectes tècnics dels robots per tal de que siguin capaços de moure’s en entorns urbans sense problemes. També s’està treballant en els aspectes d’interacció entre el robot i la persona, així com en temes de seguretat que encara estan poc desenvolupats. 3) Llegia a la web del Cercle que Espanya està ben situada en robòtica perquè té més de 40 grups de recerca en aquest camp. Quina és la posició de Catalunya? A Catalunya es troba el 13% dels centres d’Espanya en Robòtica, dels quals, molts d’ells tenen impacte a nivell internacional. S’està treballant en robots urbans, robots per a l’ajuda a la medicina, robots submarins i robots industrials. Alguns d’aquests centres, per exemple l’Institut de Robòticia i Informàtica Industrial (IRI), està treballant en projectes europeus de Robòtica en temes de robots urbans i robots cognitius. 4) Japó és clarament un dels líders en robòtica. Què hi pot fer en aquest camp la indústria catalana? Existeixen a Catalunya un parell d’empreses dedicades a la fabricació de robots mòbils, concretament una dedicada a robots per a la desactivació d’explosius i una altra per la fabricació d’un robot humanoide que farà tasques de cambrer. Tot i que probablement aquesta no serà el tipus d’indústria més comú, Catalunya està preparada per fer robots orientats a tasques específiques, com per exemple la neteja, els sensor que s’utilitzin a la robòtica urbana, els dispositius per als robots, com per exemple els sistemes de visió per l’ajuda en operacions quirúrgiques, i sobre tot serveis TIC per a que els robots i les persones puguin comunicar-se en qualsevol entorn. 5) El futur a mig termini de robòtica és un robot de tipus HRP-2, o seria més aviat un robot especialitzat en una tasca concreta? Els robots del futur tindran aparences molt diverses en funció de les tasques a realitzar. Per exemple, per la interacció amb els humans seran de tipus humanoide, per a transportar persones seran del tipus vehicle i per netejar vidres tindran l’aparença d’un insecte. 6) A quin horitzó vista, vostè creu que els robots podran emular els humans? Encara estem lluny de poder emular les capacitats humanes en general, tot i que ja existeixen robots que estan especialitzats en tasques molt concretes que desenvolupen millor que els humans, com per exmeple en tasques de soldadura o acoblament. A mesura que els robots s’especialitzin en tasques concretes que actualmente realitzen els éssers humans, aquests tindran la mateixa o major capacitat que les persones per realitzar la mateixa tasca. El que difícilment tindran a mig termini serà la capacitat d’aprentissatge.

Com a professional experimentat en l’àmbit de les relacions institucionals i estratègies de comunicació, considera que el Cercle ha de treballar més en la línea de guanyar presència en els mitjans de comunicació? O, per altra banda, creu que s’haurien d’atacar altres fronts per assolir una major incidència en la societat civil i els actors polítics? –És evident que per guanyar presència social, des del Cercle ens hem de dotar de prestigi i credibilitat. I en aquesta línia s’ha treballat i continuarem treballant. No pas perquè el Cercle no disposi de prestigi i credibilitat, sinó perquè volem incrementar aquests valors que, cal dir-ho expressament aquí, en gran part ja ens han estat legats gràcies a l’excel·lent tasca desenvolupada per les persones que formaven part de les anteriors Juntes del Cercle per al Coneixement i del Barcelona Breakfast. A nosaltres, a l’actual Junta, ens correspon ara enfortir les línies de treball desenvolupades per ambdues associacions, avui ja fusionades en una sola, per fer-nos més presents encara en els debats societaris. Es tracta, en definitiva, d’aconseguir que l’opinió i el sentir del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast generi posicionament davant els diversos col·lectius socials i, d’una manera especial, davant aquells que més responsabilitat tenen pel què fa a qüestions relacionades amb el progrés econòmic i social del nostre país. Vostè coneix bé el món universitari. Quins creu que són els principals esculls que ha de superar la universitat per a ser més competitiva a nivell internacional? A banda de la manca d’inversió pública en recerca a nivell de tot l’Estat espanyol, considera que els actuals models de gestió i de cultura universitaris també hi juguen un paper important? –Sovint som els mateixos universitaris els que patim d’una certa manca de confiança en nosaltres mateixos i en els resultats de la bona feina que, en general, s’està fent des de les universitats catalanes. Fa uns dies, el director del Barcelona Supercomputing Center, Mateo Valero, comentava que no hi havia cap universitat espanyola situada en el rànquing de qualitat de les primeres 200 d’arreu del món i que possiblement tampoc no en trobaríem cap entre les primeres mil. A això afegia –i jo estic plenament d’acord amb ell i per això el cito aquí–, que no obstant aquesta situació, a casa nostra disposem de grups de recerca qualificats i destacats que encara que són possiblement petits quant a dimensió, res no tenen a envejar a d’altres grups similars d’arreu del món i que són capaços de competir perfectament i amb èxit amb grups de reconegudes universitats nordamericanes. Assenyalat això, hem de treballar –i molt– per donar més visibilitat a la recerca que a casa nostra es fa. Ens hem de dotar de mecanismes de gestió potents i eficaços que ens permetin posar la nostra recerca en valor de mercat. Per això hem de ser més actius en matèria d’innovació, de transferència de coneixement i de resultats de la recerca, de noves empreses de base tecnològica, de capacitació del personal investigador amb una perspectiva més internacional que ens ha de permetre una major mobilitat i la participació de la nostra recerca en projectes internacionals. D’altra banda, per posicionar correctament la nostra recerca, ens cal també –a banda de disposar de més recursos econòmics–, aprendre a treballar més en xarxa per actuar com a lobby i incidir positivament allà on es prenen les decisions sobre grans projectes de recerca. En definitiva, hem de fer més competitiu el coneixement del qual disposem i que puc ben assegurar-vos que no és poc. Per què creu que les empreses aposten tan poc per la innovació? Quin és el motiu de que patentem tan poc? –Malgrat que, segurament, estem superant aquell vell concepte de ‘que inventen ellos’, no hi ha cap mena de dubte que aquesta havia estat una premissa de funcionament per a les empreses fins relativament fa poc temps. Segurament encara es fa difícil veure per part de les empreses –especialment les PIME’s– la rendibilitat a l’hora d’invertir en innovació i recerca. I aquesta manca d’innovació té sens dubte repercussions alhora de generar patents. I cal canviar aquesta situació. Les empreses han de saber que sense innovació i recerca no hi ha progrés, ni per a elles mateixes ni per al conjunt de la societat. D’aquí que l’empresariat ha de veure com una inversió, d’una banda, els seus acords amb les universitats i, de l’altra, la contractació de persones altament formades i capacitades per a la innovació i la recerca; unes persones que avui s’estan formant en les nostres universitats i que disposen d’un bagatge formatiu i d’una capacitat d’iniciativa força important. Quin és el paper que hi hauria de jugar el Cercle en tot plegat? Com a membre de la nova Junta, ens podria parlar una mica de com enfocaran alguna de les línies d’actuació o activitat en el proper semestre? –En el Cercle i en la nova Junta recau part de la responsabilitat de fer entendre aquestes qüestions que fins ara he apuntat a l’empresariat del nostre país. Tenim la coresponsabilitat de posar damunt la taula de debat les causes que, al nostre entendre, fan que el nostre país no avanci com ho hauria de fer i que fins i tot, en massa ocasions, ens quedem enrere o perdem posicions en els rànquings de referència, especialment en aspectes relacionats amb les TIC’s. Exercirem la part de responsabilitat que ens pertoca per tal de contribuir a millorar la situació en la qual ens trobem i, de fet, la nostra activitat immediata i especialment a través de la programació dels Barcelona Breakfast aniran en aquesta línia d’actuació. Però no ens podem enganyar. Per superar els moments actuals ens cal l’esforç de tothom, del conjunt de la societat. Hem de saber que el progrés del nostre país depèn en gran part de nosaltres mateixos i de què també en aquest cas, hem d’estar plenament convençuts de les nostres possibilitats.

1) Com i quan es va vincular al Cercle? Quina és la seva opinió sobre la trajectòria que ha seguit l’associació en els darrers anys? Vaig conèixer el Cercle l’any 2002 a través d’un dels seus fundadors, en Pere Monràs, que era Comissionat de les TIC a Sabadell. Ell em va explicar els objectius i les seves idees. Per altra banda, per les meves responsabilitats a la UAB a Sabadell, coneixia l’Antoni Garrell com a president de la Fundació ESDI, amb qui compartia valors i objectius dins del món universitari . Però no va ser fins l’any següent que em van convidar a un sopar i vaig decidir participar i formar part del Cercle. Crec que el Cercle ha experimentat un creixement i un canvi de gran magnitud i s’ha transformat en un instrument de la societat civil amb capacitat d’escoltar i de ser escoltat. Els posicionaments del Cercle son llegits arreu i l’opinió dels seus associats representa un esperit crític però constructiu pel nostre país. Ara bé, no està tot fet, ni de bon tros. Necessitem poder compartir el nostre punt de vista amb els dirigent polítics, empresarials i universitaris, ja que l’economia actual mostra evidents pèrdues de competitivitat i necessita emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement incorporant-se de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement. El Cercle ha fet una labor inestimable en aquest sentit i crec que podrem fer molt més en el futur amb un esperit positiu, col·laboratiu però també crític, plural i independent. És necessari discutir tots aquests temes des del punt de vista de la societat civil i col·laborar en encarar decididament els canvis necessaris per entrar en el camí que duu cap a l’economia del coneixement. Crec que el camí ha de ser en una única direcció: coneixement i innovació. 2) Quin creu que ha de ser el paper del Cercle en la societat catalana en els propers anys? Em primer lloc, com a organització independent ha de mantenir i reafirmar l’espai creat de coneixement, d’opinió i d’aprenentatge tenint en compte que en el futur proper, el coneixement i la innovació seran la base de l’economia dels països desenvolupats. Les decisions ara s’han de prendre més enllà d’ideologies i territori: són decisions com a país. En segon lloc, hem de desenvolupar com a societat i conjuntament amb l’administració, les empreses i les institucions acadèmiques, estratègies enfocades a la innovació que ajudin al nostre país a posicionar-se entre els primers d’Europa pel que fa a l’economia del coneixement. Per altra banda, també hem de millorar la forma de transmetre i compartir les nostres idees i opinions, de forma que aquestes puguin ser discutides en un sentit ampli i constructiu, arreplegant iniciatives i tenint la força necessària per poder emprendre com a societat civil els canvis necessaris més enllà de posicions conformistes i/o resignades. 3) Com a nou Secretari General del Cercle, quines creu que són les línees prioritàries de treball a seguir? En quins àmbits el Cercle pot i ha d’incidir més? Sempre que s’inicia una nova etapa existeix una dosis molt alta d’il·lusió i ganes de fer coses, però això no és el treball d’una sola persona sinó el treball col·lectiu de tot un grup. Això no obstant, referent a les meves idees sobre les línees prioritàries a seguir, podem esmentar: a. Discutir i planificar les posicions i accions sobre com fer front i assolir des de les bases fins als directius la necessitat de que Catalunya ha de superar la societat basada en un diagrama industrial i canviar l’esquema a una societat basada en el coneixement i la innovació. b. Analitzar com des del Cercle es pot promoure la cultura de la innovació com a element essencial per avançar com a país. c. Analitzar i definir en quins sectors i en quines universitats es poden emprendre accions basades en una cultura innovadora i emprenedora. El paper evident del Cercle és actuar com a pont i fomentar experiències en aquest sentit, vinculant actors d’universitat/empresa/institucions per tal de funcionar com a exemple de viabilitat i possibilitats. d. Definir polítiques clares i presentar a l’opinió pública, institucions i govern, quines són les prioritats que com a país tenim i quin ha de ser l’ordre d’execució per transformar-nos en un dels 15 primers. Aquestes polítiques hauran de contemplar un posicionament sobre les infraestructures de comunicació, infraestructures TICs, formació especialitzada i superior, cultura, empresa/negoci i serveis adaptats al segle XXI. e. Establir des d’una perspectiva de món globalitzat i deslocalització de producció/serveis quin és el paper que ha d’assolir la societat catalana (i europea) i quins son els trets diferencials que s’han d’aprofitar per generar coneixement, competitivitat i valor afegit per superar una evident (cada vegada més) crisi “industrial” després d’una economia basada en el consum, la construcció i el turisme. f. Analitzar per sectors empresarials els punts forts en “know how” i establir un conjunt de projectes estratègics adaptats a la societat de la informació i trobar els actors adients que facin servir aquestes idees com a punts d’ignició en projectes reals. Finalment, després de sis anys de vocació i treball local hem de superar aquesta territorialitat i unificar criteris amb altres països europeus treballant conjuntament i arreplegant sinèrgies col·laboratives de les regions per a compartir/analitzar i emprendre plans de treball i experiències conjuntes. 4) Professionalment coneix bé el sistema universitari. Des del Cercle es manté l’impuls de celebrar anualment una Jornada de reflexió amb les universitats catalanes sobre recerca i col·laboració universitat-empresa. Quin és el rol que hi ha de jugar l’administració pública i els òrgans de govern en tot això? Creu que el problema essencial és el finançament? Nosaltres creiem que la innovació necessita d’una transferència procedent de la recerca bàsica i aplicada que el sistema universitari en la seva configuració actual (l’europeu en particular) no està oferint, i que considerem d’una importància vital i això implica la necessitat de canvis profunds, tant estructurals com culturals i de model de gestió. Des del Cercle ja ho vam manifestar en el nostre posicionament del novembre passat i també va quedar de manifest en les Jornades del Gener i el posicionament sobre la Universitat debatut i elaborat al mes de Juliol. Creiem que és necessari un pacte estratègic d’innovació per assolir no ja la universitat del 2010, sinó la del 2015-2020. Aquest pla/pacte estratègic ha de presentar un nou model que tingui com a base la reflexió de la comunitat universitària amb l’acceptació de que nous temps signifiquen nous models, per tal d’avançar en un model reflexiu, innovador i pragmàtic que es pugui posar en marxa sense pèrdua de temps i amb riscos controlats, tenint en compte que no s’ha de procedir amb l’objectiu de solucionar les urgències del dia a dia (que tampoc no s’han de descuidar), sinó amb pas segur cap a la definició, desenvolupament i implantació de nous models d’universitat, innovació i recerca. Tot això s’ha de fer tenint en compte, a més a més dels problemes de finançament del sistema universitari, que les universitats en aquest moment es troben en un moment de canvis profunds i encara no definits i/o aspectes que s’han de contemplar abans d’elaborar propostes viables, com per exemple: adaptació a l’espai d’educació europea superior, elaboració i publicació de la nova LUC (que pot desenvolupar algunes característiques pròpies en el sistema universitari) i problemes importants d’estructura, de gestió i de cultura de les institucions ja que aquestes s’han mogut sempre en un entorn no competitiu i en alguns àmbits aïllades de l’entorn socioeconòmic.