En els darrers anys l’educació virtual ha passat de ser considerada una modalitat de “segona classe” a ser molt valorada per tots els sistemes i nivells educatius. Amb tot, hi ha qui pensa que l’educació virtual només es pot considerar formació, és a dir, procés instruccional, no educatiu, fonamentant-se en la característica que defineix la no presencialitat: l’absència de presència; tot defensant la impossibilitat d’educar, de socialitzar o de transmetre percepcions comunitàries. L’educació, com l’aprenentatge, no ha estat mai una tasca fàcil. Des que naixem i ens relacionem estem sempre exposats a processos formatius i d’aprenentatge perquè l’educació forma part especial dels nostres mecanismes d’identificació, transmissió i pervivència humana. La gran diferència entre la formació presencial i la virtual ve donada per una asincronia d’espai i temps: un canvi de mitjà. Actualment, moltes universitats i centres d’ensenyament superior del nostre país —veient les potencialitats de la virtualitat— han començat a oferir programes virtuals, sense renunciar al model tradicional. A nivell mundial, durant el 2004 s’ha registrat un augment dels centres formatius que ofereixen cursos virtuals de formació professional superior. Institucions com la Universitat de Phoenix i la Concord Law School en són exemples. Entre les característiques d’aquestes ofertes destaquen la simplicitat, la comoditat i els baixos costos, fets que afavoreixen un consum més elevat per part d’un major nombre de persones. Així, doncs, podem educar en la virtualitat? La realitat ens mostra que sí, si partim de la concepció de l’educació com a experiència humana i de maduració personal. El model virtual es basa en alguns pilars: flexibilitat i adaptació a les necessitats personals i professionals de cada persona, cooperació, personalització i interactivitat. Alhora, ofereix més capacitats de continguts, de nous instruments i de recursos, accés a tot tipus d’informació, nous canals de comunicació, nous escenaris educatius, nous mètodes pedagògics i nous rols docents. De fet, l’espai de formació virtual gira al voltant d’alguns eixos, que alhora són contraposats a l’educació presencial: l’accessibilitat, en tant que no existeixen barreres físiques; el model d’aprenentatge, on les estratègies són radicalment diferents; els models de docència, perquè aquests passen a ser més facilitadors que instructors; l’interculturalisme, perquè és sensible a les possibilitats de relacionar cultures diferents, tot i les diferències lingüístiques. Existeixen, també, factors de canvi en la cultura universitària, em refereixo a: les TIC, l’accés generalitzat d’estudiants, la necessitat d’una formació a mida, la major exigència de qualitat i flexibilitat, la descentralització de la gestió universitària, les investigacions multidisciplinars i grupals, més intercanvis amb Europa i més competència. Això fa que la formació virtual hagi d’estar més centrada en la persona i en el seu procés formatiu, sobretot si tenim en compte el perfil dels estudiants que segueixen aquest model: persones més grans de 25-30 anys, amb treball estable i que disposen de poc temps per accedir a programes rígids d’horaris, persones que necessiten un sistema que s’adapti a elles i no elles al sistema. Aquests avantatges haurien d’incrementar-se amb la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), que intenta col·locar l’estudiant en el centre del procés educatiu, basat en la formació integral de l’estudiant i compatible amb els sistemes universitaris del nostre entorn. El nou model hauria de passar d’un paradigma centrat en un professor que transmet coneixements a un que gira al voltant d’allò que l’estudiant ha de saber i les competències i les habilitats que ha d’adquirir. Malgrat tot això, penso que existeix una bona quantitat de persones que estarien molt interessades en rebre una formació personalitzada i a mida, que els permetés avançar en la seva carrera professional, però que no disposen de l’experiència, del temps o dels recursos econòmics que demana poder accedir a programes MBA. Ara bé, la gran majoria d’universitats de tot el món segueixen oferint aquest tipus de formació en règim presencial i en localitzacions incòmodes i/o centralitzades. Un sistema educatiu ideal hauria de tenir en compte la situació concreta de cada estudiant per ajudar-lo a treure el màxim profit de les seves possibilitats, però malauradament les nostres administracions i el nostre sistema públic —el privat ho està intentant— no aborda aquest tema com caldria. Imaginem-nos un model d’aprenentatge assistit per ordinador en el marc del nostre sistema públic d’educació, però amb un objectiu força diferent. Els estudiants trobarien a les escoles sales d’ordinadors amb classes virtuals, passarien una part molt important del seu temps lectiu fent treball virtual i el centre educatiu podria ensenyar música, teatre, gimnàstica… El cos docent faria tasques d’orientació i suport i ajudaria cada estudiant a desenvolupar i acomplir un pla d’aprenentatge personalitzat. Aquests orientadors tindrien, així, més temps per dedicar-lo a treballar amb cada estudiant de forma individual. Estic convençuda que aquest nou model oferiria una bona aplicació en els estudiants més reticents al model d’educació actual, alhora que oferiria una alternativa als estudiants amb més motivació. Tothom hi sortiria guanyant.

Les ciències humanes i socials tenen una responsabilitat en la situació de la cultura mundial actual. Anteriorment, no han sabut denunciar les situacions d’aquestes cultures i, alhora, en el marc de la cooperació internacional es topen amb dificultats lingüístiques, cognitives, històriques i socials que frenen considerablement el treball en comú. Si els físics, matemàtics i biòlegs poden cooperar en el pla mundial, és perquè les paraules utilitzades són poc nombroses. En el cas de les humanitats i les ciències socials es pensa per mitjà de les paraules, i tota creació teòrica està lligada fonamentalment a la capacitat de combinar paraules de forma precisa. Les humanitats coneixen la seva dificultat justament perquè les distàncies simbòliques, culturals i cognitives entre les societats són de tal magnitud que requereixen molt de temps i paciència. Per les ciències socials i humanes parlar de cultura és parlar sempre d’una relació. La cultura no és mai estàtica, és dinàmica i la seva significació evoluciona amb el temps. Les humanitats haurien de ser les primeres en subratllar fins a quin punt la problemàtica de la identitat cultural actual no té res a veure amb el que havia existit abans. La descolonització, els viatges, l’obertura del món, la mundialització econòmica, l’ascens dels nivells de vida… tots aquests elements han anat modificant les característiques i el funcionament de la identitat cultural. Està pendent un gran treball destinat a comprendre l’ampliació de la cultura, la mutació del sentiment nacional, les relacions entre estat i societat, les percepcions de “l’altre”, els estereotips i les representacions, l’obertura vers les altres societats i religions, la crisi del model occidental, la sorda inquietud davant la mundialització, la mutació en les formes d’identitat, l’impacte dels mitjans de comunicació… Amb la mundialització de les comunicacions, la cultura es transforma cada vegada més com un recurs polític. I qualsevol activitat social es pot abordar com una dimensió cultural. Des dels estils de vida fins a la memòria, des de la creació fins a les tradicions, des dels objectes fins als paisatges, des de les edificacions fins a les celebracions, des de les arts de taula fins a les cerimònies familiars, des de les activitats mercantils fins als sistemes d’aprenentatge, tot pot adquirir una dimensió i significació cultural i, per tant, política, ja sigui com a símbol de la modernitat i de la mundialització, ja sigui com a rebuig de cert estil d’aquesta darrera. Per què la identitat cultural és una realitat reconeguda i legítima al Nord, mentre que provoca desconfiança al Sud? Per què, en matèria cultural, la relació entre tradició i modernitat és acceptada i valorada com a important al Nord, mentre que al Sud només la modernitat és té per progressista? Pensar les apostes polítiques i culturals al segle XXI vol dir criticar la modernitat occidental que, després d’haver sobreviscut a la tradició, ha passat a ser una ideologia. La ideologia modernista presenta tota carrera cap endavant com un progrés, les fronteres i identitats com un “llastre” del passat i tota superació de les regles i les prohibicions com una emancipació. Però, el fet que la modernitat sigui criticada sobre bases totalment antidemocràtiques no justifica que occident la tingui per un tema seriós de reflexió. La crítica de la modernitat occidental per part d’altres cultures no prova al contrari la superioritat de la primera. S’ha de fer un esforç de comprensió de les altres cultures, abandonar l’occidentalisme dominant, la fantasia de globalitat que confon l’eficiència dels instruments (la comunicació) amb la dificultat de les finalitats (la comprensió) i reconèixer la importància de les grans civilitzacions i religions més enllà de les qüestions d’immigració i terrorisme. Queda pendent un gran treball de crítica de la modernitat i del seu complement: la il·lusió segons la qual hi hauria, finalment, una manera d’estar en el món per davant dels altres. Semblava que la tecnologia seria suficient per accelerar el diàleg de cultures, i això implica pensar que les informacions són més importants que les diferències culturals o que totes les cultures estan organitzades sobre el mateix model, l’occidental. Davant d’aquesta anàlisi, la proposta és: com les humanitats i el seu estudi poden contribuir a la no exclusió social i cultural? Com resolem les diferències culturals des de les humanitats? Com trobem els espais per construir una nova forma d’entendre el món i la convivència? Què ens pot aportar l’estudi de les humanitats (la història, la filosofia, la literatura, la música, la ciència política, la sociologia) a aquesta construcció? Com afrontem el repte de la convivència cultural? Sota quines condicions poden conviure les cultures? Com adreçar-nos a cultures diferents i despertar el seu interès, crear amb elles un diàleg que les faci sentir reconegudes i que els desperti un desig de respondre? No és possible repensar el segle XXI sense una teoria de les relacions entre cultura, comunicació (entesa com a relació), societat i política. Hem de reflexionar sobre les modificacions de les relacions humanes i socials. Hem de crear la cultura de la modernitat i la mundialització de la cultura.