Ara que la Societat Catalana és mou per dir prou als problemes de l’aeroport del Prat, quant es certs moments es posa en qüestiona el paper de la societat Civil, quant es vol imposar el políticament correcte i la pau del silenci davant una Catalunya que te greus problemes amb infrastructures de mobilitat (siguin de persones, mercaderies o dades) per via terrestre o aèria, amb xarxes de generació i distribució d’energia que treballin al límit de la seva capacitat amb perill de no garantir els requeriments a curt i mig termini, quant el model econòmic que permet assolir altíssim nivells de creixement pero sense avançar amb l’economia del coneixement, cal que més que mai la societat civil independent i lliure faci sentir la seva veu, i per aquest motiu cal novament recordar el paper clau de la Societat Civil per garantir el futur, i quina millor manera de fer-ho que amb un document del pre-Cercle que definia la Societat Civil i que ajudar a prendre la iniciativa de constituir-lo. Era el gener de 2001 quant es redactà i fou debatut pel nucli inicial del Cercle: En Pere Monras, Antoni Farres, Rafael Suñol, Joaquim Català, Anna Pasqual, i jo mateix, i ara, quasi 7 anys desprès, voldria reproduir-lo per reclamar que sols amb una societat civil forta les polítiques a llarg termini es podent abordar. Consideracions sobre La Societat Civil. La societat civil és aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucrativa). Dit d’aquesta manera, podríem pensar que la societat civil és l’element menys important dels tres, que només existeix per contextualitzar els altres dos. Res més lluny de la veritat. El cert és que els tres components (Societat Civil, Administracions i Mercat) són factors essencials de tota societat humana, tots tres elements formen un equilibri sense el qual una societat no pot desenvolupar-se. Avui dia, comprenem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, necessita la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur. Històricament, es pot comprovar que els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil, els totalitarismes en són una bona evidència. Efectivament, els totalitarismes, ja fossin de signe feixista o comunista, van pretendre substituir la societat civil per un nou entramat social dissenyat verticalment des d’una instància política superior. I és que, a partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres sectors. El cas de Catalunya és paradigmàtic en aquest sentit. Des del decret de Nova Planta Catalunya ha tingut, en el millor dels casos, un nivell d’autogovern limitat. Malgrat aquesta situació Catalunya ha aconseguit desenvolupar-se econòmicament i mantenir la seva identitat política i social. Si això ha estat possible és, sens dubte, degut a la vitalitat de la seva societat civil. El teixit associatiu de Catalunya ha estat clau a l’hora de situar Catalunya entre les regions capdavanteres d’Europa malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil comença a donar senyals de feblesa i pèrdua de capacitat de mobilització. Veiem que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és ben migrada, i pràcticament circumscrita a les ONG trencant el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil Aquesta tendència és especialment preocupant en la conjuntura actual. L’adveniment de la societat de la informació, i el seu epígon, la societat del coneixement, fan que sigui indispensable que els tres elements de la governació funcionin sinèrgicament al millor nivell. De moment, la iniciativa l’està prenent bàsicament el mercat. Els agents del mercat han entès perfectament que la societat de la informació o del coneixement impliquen un capgirament del status quo present, comparable al que va provocar la revolució industrial en el seu moment. Per tant, estant prenent decisions estratègiques per tal d’assegurar-se una posició avantatjosa en aquest hipotètic nou ordre. A tot això, l’Administració viu presa d’una certa incoherència estructural respecte als nous models organitzatius i decisionals, no en va els estats actuals són els fills de la modernitat i de les societats industrials. El poder públic vol preparar-se pel canvi, vol adaptar-s’hi, però la seva estructura genètica el limita. Mentre la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que la societat de la informació provocarà la crisi de les estructures verticals, jerarquitzades i obrirà oportunitats a les xarxes. Però de moment, manca la capacitat, o potser voluntat, de mobilització i d’organització per fer front, de forma adequada, als reptes de la globalització. Els propers anys seran decisius, amb un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació, només la regeneració de la societat civil permetrà assolir un nou estadi de governació. Tornant a Catalunya, cal dir que la situació no pot dur-nos a cap mena de cofoisme. Si bé és cert que nombrosos indicadors ens situen en bona posició de cara a la gran transició de la societat de la informació. També ho és que aquests mateixos indicadors ens assenyalen més com a consumidors de productes de la societat de la informació que no com a centre de producció i iniciativa. És a dir, el lideratge en aquesta revolució ve d’altres llocs i nosaltres seguim l’ona. Evidentment, això comporta que Catalunya, si persisteix en aquesta situació, tingui dificultats en conservar la riquesa que pugui generar i que li costi més mantenir una identitat diferenciada en el context de la societat plural i global Per tant és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal que esperoni, efectuant propostes i col•laborant activament, a l’Administració, perquè endegui amb decisió aquelles iniciatives que permetran a la nostra societat desenvolupar-se en la nova conjuntura. Cal que incideixi sobre els agents del mercat per tal que en la cerca de beneficia no perjudiquin la societat ni despocisionin Catalunya en el context de l’Estat, d’Europa i el món. En el passat la societat civil catalana va exercir un lideratge que ara es troba a faltar, l’Administració només troba interlocutors en contextos polítics o econòmics i això afebleix la governació. Cal abandonar aquesta somnolència que tenalla al nostre teixit civil, cal superar la nostra dependència de l’acció pública i recuperar la iniciativa col•laborant activa i generosament. Amb aquesta voluntat sorgeix el Cercle per al Coneixement. Una Societat Civil que no pot defugir dels seus reptes, que s’ha d’organitzar i que ha d’assumir compromís, un compromís que va més enllà de les persones que l’assumeix en cada moment, que s’ha de poder trametre d’uns a altres com a prova inequívoca de vitalitat social. Un compromís assumit pel Cercle des de la primera Junta encapçala per en Pere Monràs, 2001-2004; que vaig continuar jo mateix amb la junta que presideixo i que finalitza el seu mandat al 1 d’octubre, i que amb forces renovades, per la fusió del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast, assumirà un nou president i la seva junta, seguint l’objectiu fundacional de treballar des de la societat civil per el futur de Catalunya que és el nostre pero especialment el de les properes generacions. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Brakfast 25 de març de 2007

La competitivitat al segle XXI requereix una societat lliure i amb accés obert al coneixement. La globalització econòmica iniciada com un recurs a l’abast únicament d’aquells amb capacitat d’accés a la tecnologia i els coneixements més avançats, -el que es denominà al seu dia “noves tecnologies”-, ha esdevingut universal, tant des del vessant de l’abast com des del nombre d’empreses i institucions que poden accedir-hi. Almenys, això és així per a la major part de l’anomenat ‘primer món’ i certament és així a casa nostra. El fet de la universalització és cada cop més possible gràcies a la progressiva ‘democratització’ de la tecnologia telemàtica, i l’obertura del coneixement, un fet que ha esperonat l’evolució des de la Globalització econòmica a la globalització social, no sols de la mà dels instruments de comunicació reglats o regulats, sinó també mitjançant les xarxes informals sorgides a traves d’Internet i altres canals de comunicació i informació que dia a dia omplen el nostre marc relacional. La globalització social porta a l’aparició de canvis culturals que per primer cop no van només acompanyats dels intercanvis comercials o de la intervenció en els afers polítics d’altres nacions d’arreu del planeta amb episodis de menor o major violència. Serveixi com a exemple la identitat cultural mediterrània amb arrels fenícies, o la colonització europea d’ Àsia i Amèrica modificant la cultura autòctona. Ara, el nou marc on es desenvolupa la globalització social -i per tant una certa uniformització cultural, conjuntament amb una reafirmació identitària- va estretament lligat a una doble component: per un costat el desenvolupament tecnològic i la deslocalització productiva, i per altre als aspectes derivats del flux informacional, que no entén ni d’horaris ni fronteres, i el del reclam del benestar i l’hipercomsum de certs països o col•lectius. Avui en dia cal considerar que aquesta cultura, com a tret que caracteritza els col•lectius humans, arrelada en la globalització econòmica i social va acompanyada d’una altra cultura emergent que no té límits. Em refereixo a la cibercultura, un fet sociològic, talment antropològic, que es produeix al ciberespai, un fet no que pot ésser tractat com a un fet aïllat o com “una curiositat sociològica” sinó que és una realitat que en gran part és el que permet arrelar la cultura global i esperonar les transformacions socials que empenyen d’est a oest i de nord a sud. Unes transformacions aparentment basades en el fluir lliure del coneixement en una societat oberta i plural. Una nova societat, una nova cultura que neix lliure, independent, anàrquica, desregularitzada i que en certs aspectes te molt de creació primogènita, però que se sustenta en l’ús de recursos no naturals, en coneixements sovint no públics, subjectes a distorsions i sorolls de fons, i com a tal molt sensibles a les polítiques quant a l’accés de la informació, als recursos i als mercats. Com a tal, una societat que per desenvolupar-se més enllà del voluntarisme en els moments primogènits, necessita de recursos, atès que el seu desenvolupament i expansió passa fonamentalment per les capacitats de les societats pròsperes i de les que pretenen ser-ho. Unes capacitats i una prosperitat que van més enllà de les seves condicions econòmiques i que tenen més a veure amb les seves capacitats culturals col•lectives, en la seva preparació formal i informal per a la nova era, en la seva capacitat per entendre i actuar coordinadament amb una perspectiva comuna i clara de la gran importància del moment actual. Així, són i seran claus la capacitat d’inversió, de generació de recursos, de voluntat de solidaritat -que no és caritat-, en la universalitat de l’accés als serveis i als sabers, i en l’assumpció del bé suprem del coneixement: quelcom que com més en dones més en tens. Tot plegat ens situa, en definitiva, davant el repte d’assumir els nous paradigmes de la societat del coneixement a cavall dels reptes de la productivitat; la recerca i la innovació; i la globalització. En aquesta línia cal entendre i assumir que la irrupció de la revolució cientificotècnica i el procés d’internacionalització i liberalització mundial origina nous desafiaments polítics, econòmics, culturals i socials arreu. Lentament els paradigmes que caracteritzaven la societat industrial han anat canviant al ritme que han marcat les contínues onades d’innovació, recolzades en la tecnologia computacional i telemàtica, accelerant el procés d’obsolescència de les organitzacions socials, empresarials i de les formes d’exercir el poder que els ciutadans atorguen a les Administracions. Tots percebem que les regles en què es fonamenten les pautes de relació social, els models educatius, els processos de generació de valor econòmic, els criteris per la presa de decisió, les conductes i els valors estan canviant. Ara, amb independència del grau de formació i capacitat de discernir entre la falsedat o la certesa, els professionals i els ciutadans disposen de més informació que qualsevol generació precedent. El correcte ús de les informacions, determina el potencials dels individus, de la mateixa manera que condiciona la capacitat de generar benestar, progrés i competitivitat a aquells col•lectius humans que tenen la capacitat d’accedir-hi i utilitzar-les amb llibertat. Estem submergits en un procés de canvi, que conforma lenta però inexorablement la nova cultura que impregna els ciutadans més compromesos en la nova etapa evolutiva que el món sencer, i molt especialment les societats pròsperes i els ciutadans amb capacitat d’accedir a la xarxa, aborden sense tenir ben acotats els reptes i desafiaments a afrontar. La globalització econòmica, social i informacional és un fet. Ara bé, la globalització i el mestissatge social no és res de nou, ja que la primera onada globalitzadora esdevingué una realitat a finals del segle XIX i principis del XX (un procés similar al de la globalització actual es produí entre 1870 i 1914), i aquest és un fet a considerar per aprendre dels errors i avançar amb pas ferm cap l’esdevenidor. El motor incentivador passava, igual que ara, per aprofitar els diversos avantatges dels diversos territoris amb la finalitat d’incrementar els marges produïts en l’activitat productiva. Llavors es buscaven bàsicament els avantatges quant el cost de la mà d’obra i de primeres matèries. Ara, a aquests, que segueixen essent importants, s’hi sumen els aspectes associats a polítiques de foment de l’activitat productiva, les polítiques mediambientals, el potencial de desenvolupament del mercat proper, la formació de la gent, les actituds de la població, la connectivitat i les infraestructures, i la capacitat d’innovació. Podem constata que l’equació s’ha tornat més rica i molts més complexa, ja que cada cop hi ha més factors involucrats. En aquell període, les tensions socials, i polítiques conduïren a dos greus confrontacions armades mundials que frenaren bruscament aquell procés, que no es va reobrir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. És per tant, la segona vegada que s’afronten els reptes derivats de la globalització econòmica i de retruc la interrelació social, un fet que cal considerar. D’una banda, és cert que hi ha molts factors nous, fonamentalment aquells derivats de la revolució informacional sustentada en les quatre tecnologies que irromprien amb força a l’últim quart del segle XX: la digitalització, la informatització, les telecomunicacions i el format multimèdia, que han possibilitat la transformació, talment l’inici de la transformació, de l’economia industrial a l’economia del coneixement, i d’una altra la irrupció amb força de les relacions humanes no pautades o preestablertes. També és cert, però, que les pautes culturals i els desequilibris socials actuals no es distancien excessivament dels que regien el panorama mundial a inicis del segle passat, a la vegada que la cibercultura i les xarxes associades es troben, avui per avui, llunyanes del centres de poder real del planeta. En aquest procés continuat de liberalització i mundialització de l’activitat econòmica, social, informativa i cultural que caracteritza la societat del coneixement, s’incrementen les distancies entre el diversos col•lectius i territoris en funció de la capacitat d’aprofitar les oportunitats arrelades en la mateixa, i a la vegada se segmenten, aquests col•lectius, en funció de les seves capacitats i tipologia dels productes i serveis capaços de generar. És en aquest context on la capacitat d’accés al coneixement, i a les eines i útils tecnològics esdevé crucial per desenvolupar-se individual i col•lectivament assolint, o mantenint, cotes de progrés i benestar. La societat actual, plural i desequilibrada, configura col•lectius humans heterogenis i asimètrics, on el seu desenvolupament passa per la competitivitat de cadascun d’ells. Plantejar-se els reptes de la competitivitat i afrontar-los esdevé la pedra angular on es recolza el progrés i paral•lelament la consolidació de tota societat independent i lliure. En aquest escenari, i considerant els països més avançats, la seva economia hauria de centrar els seus esforços en millorar la seva competitivitat, en la capacitat de transformar la informació en capital de coneixement i gestionar-lo de forma eficaç. En definitiva, cal assumir que als països més avançats, la via de progrés passa per la competitivitat basada en la innovació, en contrapunt a la de cost, una via reservada per aquells països que no han assolit encara els nivells de benestar i progrés dels que disposa el primer món i que segueixen basant la seva competitivitat en uns costos de producció més baixos. Catalunya encara està patint l’adaptació d’un model a l’altra i és en l’èxit d’aquesta transformació que ens juguem l’esdevenir del país. La via de la innovació, -com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzadora dels processos productius per assolir altes cotes de generació de valor- es fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny, en contrapunt a la societat industrial que fonamenta el seu desenvolupament en els recursos productius i les primeres matèries. Aquest fet varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball, i assenyala la pèrdua de l’hegemonia dels paràmetres rectors de la societat industrial. Quant a la terna Ciència, tecnologia i disseny, cal constatar la importància creixent del disseny en la societat actual, un fet no nou però que ressorgeix amb força renovada al últim quart del segle XX. A la tradicional i reconeguda importància del binomi Ciència–Tècnica de l’era industrial i preindustrial, se sumà el disseny en aportar valor diferencial, entès com ‘seducció de la forma i riquesa en contingut’, conjuntament a la capacitat d’evitar l’exclusió per motius culturals, formacionals o de gènere. Un exemple de que el disseny és una qüestió que va molt més enllà de l’estètica, s’evidencià en el si de la societat del coneixement i als entorns sintètics del ciberespai. Al ciberespai –una pàgina web, la seu electrònica d’un congrés com aquest, un sistema de missatgeria electrònica, un sistema d’aprenentatge electrònic, una xarxa de dispositius de videoconferències, etc.-, en tant que espai completament artificial, la qüestió del disseny passa a ser, sense cap mena de dubte, un aspecte de primer ordre. La forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, per als seus usuaris, determinarà en última instància qui hi pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social. En aquest context determinant del disseny, és fonamenta l’opinió cada cop més acceptada que el disseny ja no és sols un valor estètic, al contrari: és bàsicament un valor estratègic per les empreses i organitzacions avançades, a la vegada que per als col•lectius humans l’eina bàsica per fer possible la sostenibilitat, que no és més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no és comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Quelcom que obliga tant a la minimització de l’impacte ambiental dels productes, com a l’òptima utilització dels mateixos. En aquesta línia esdevé cabdal entendre que caldria ultrapassar els ajustos centrats en la minimització de l’impacte ambiental de les indústries, i el procés i reciclatge dels residus; cal entomar els problemes derivats del ús, ja que la major part del malbaratament de recursos i contaminació es produeix en aquest fase del cicle de vida del producte, i no sols al principi i al final on l’impacte sol ésser tan sols entre el 10 i el 20% del total. Hom recorda a tall d’exemple els aparells de refrigeració o els vehicles amb motors d’explosió. La funció i la necessitat del disseny en general, entès fonamentalment con a tercer component del procés d’innovació i element que harmonitza el desenvolupament d’avui i el del demà, s’evidencia amb força renovada quan s’analitza l’inqüestionable canvi climàtic amb independència què l’origen de les seves causes sigui l’home, la sobreexplotació del planeta, el malbaratament dels recursos, o els ajustos periòdics que es sotmès el nostre planeta Terra, entès com a ‘element viu’ segons la teoria Gaia. Avui s’ha assumit que el canvi climàtic és un fet amb implicacions econòmiques immenses i amb conseqüències impredictibles per al desenvolupament humà. Però si és inqüestionable la importància de l’impacte, d’acord als informes que es van coneixent des de diferents sectors, també és cert que l’home pot i hauria de treballar per evitar-ho, minimitzant els efectes negatius que pot tenir sobre la salut, el desenvolupament social i l’economia. He volgut posar de manifest alguns aspectes, que de ben segur permeten i requereixen debat, però que evidencien la importància del disseny, i que em permeten manifestar, que molts som els que creiem que el disseny, que ha estat capaç d’esdevenir l’eix vertebrador de la inclusió dels avenços científics i tecnològics en els productes, serveis, i processos, esdevé ara la pedra angular per afrontar la multiproblemàtica actual. Una problemàtica sols abordable amb un procés sistemàtic, continuat i rigorós d’innovació, desenvolupat per equips plurals i heterogenis que assumeixin amb plenitud el potencial quant simbiòticament es gestiona l’avenç científic, el desenvolupament tecnològic i el disseny. La forma en què imaginem i construïm les ‘coses’ per a ser usades, és una tasca d’enorme responsabilitat i el disseny té i tindrà una importància cabdal, que es traduirà en el model d’accés al coneixement i en el model de societat que viurem, de com ho fem es derivarà construir una societat equilibrada social i ecològicament, o tot el contrari. Assumida la importància determinant quant a construcció del futur del disseny, emprat simbiòticament amb la ciència i la tecnologia, haurien d’acceptar que a pesar del potencial que aporta al procés innovador, la innovació no és suficient per competir en l’economia del coneixement. Cal aplicar-la a una finalitat clara que és la millora continuada en un entorn complex, asimètric, canviant i desregularitzat. És en aquest sentit on la triada globalització, productivitat i innovació esdevé la clau per assolir la competitivitat. Una triada complexa quant a la seva gestió, que requereix buscar l’equilibri òptim entre els diversos components per cada valor o nivell de competitivitat possible, ja que la composició dels components en un determinat moment, condiciona el valor o nivell de competitivitat del futur. Identificar els components, i donar el pes òptim a cadascun d’ells en l’equació a resoldre és l’objectiu a assolir per guanyar el repte de la competitivitat, i la via per generar els recursos que garanteixen l’avenç lliure de les societats. Cal comprendre que la globalització, ultrapassa el concepte d’internacionalització tal com s’entenia fins que la interdependència, l’obertura dels mercats i la liberalització modificà l’escenari i obligà a entendre-la com la capacitat de distribuir el procés al llarg del planeta, simultàniament a disposar de productes acceptats i reconeguts en diversos mercats. Així doncs, assumir la globalització i extreure avantatges comporta la gestió simultània dels conceptes, tangibles i intangibles, que acoten i defineixen en primer lloc la localització de la producció, i la logística associada, en segon la internacionalització del producte, i en tercer, la capacitat d’esdevenir referent quant als serveis i els productes, mercès al valor dels mateixos i la qualitat del servei. Un repte complex a l’abast sols d’aquelles que impregnen l’organització de coneixement compartit i treball en equip. La productivitat que es fonamenta en les infraestructures i la seva aportació a la interrelació i connexió al mon. L’equip humà que configura l’organització en el que coexisteixen lideratges, compromisos, habilitats, coneixements i actituds. I finalment l’entorn o el territori on és desenvolupa l’activitat, l’espai on les persones creixen professionalment i socialment. Sols amb l’harmonia i l’equilibri entre els diversos components que configuren les infraestructures, l’equip humà i el territori la productivitat assoleix cotes optimes. Quant a la innovació cal plantejar-la com a innovació integral, que comporta aplicar-la a producte, organització i procés, que obliga a gestionar i considerar aspectes científics i tècnics, culturals, coneixements i formació de les persones, mecanismes de presa de decisió, capacitats d’interrelació i cooperació etc.. Tot un conjunt de fets, que se centren en la capacitat de les persones i el seu tarannà molt vinculat a la cultura que impregna les seves actuacions. La innovació requereix d’una actitud especifica, a nivell individual i col•lectiu, que no pot defugir d’assumir risc, de saber que tot té data de caducitat i que potser d’utopia d’avui no ho serà demà. Es pot concloure, que la competitivitat fonamentada en els conceptes anteriors, única via per les societat prosperes, requereix disposar de persones altament formades i capacitades en coneixements abstractes, per possibilitar continuar desenvolupant-se comprenent i incorporant els avenços científics; també en coneixements instrumentals que permeten extreure amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques; i en valors actitudinals, d’importància creixent, per facilitar el treball interdisciplinari en equips heterogenis i plurals que afronten amb llibertat l’obsolescència i amb compromís la millora de l’existent i la creació del nou. Així doncs, Voldria finalitzar emfasitzant la complexitat en què s’arrela la competitivitat, però a la vegada expressar la convicció què la competitivitat esdevé la clau en una societat globalitzada amb independència de la dimensió del país o de l’organització. Una competitivitat basada en el factor humà, o capital social, en el talent de les persones. Un talent. però que només pot aflorar si es desenvolupa en llibertat, pluralitat i amb un accés al coneixement obert i compartit. Per accedir a la videoconferencia aquí . Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement. www.cperc.net Director General Fundació Fundit www.esdi.es 17 de novembre de 2006

A Catalunya i a Espanya, al igual que molts altres països, moltes coses han canviant en els últims 25 anys. De llavors a ençà la indústria multiplicà la seva capacitat de generació de valor, els nivells de benestar s’han incrementat assolint valors significatius, especialment desprès de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. S’han afrontat també, els reptes de la recerca, la innovació, i la globalització. La irrupció de revolució científica-tècnica i el procés d’internacionalització i liberalització mundial originà nous desafiaments polítics, econòmics, culturals i socials al nostre país al igual que en les societats més avançades i prosperes. Lentament els paradigmes que caracteritzaven la societat industrial han anat canviant al ritme que han marcat les continues onades d’innovació, recolzades en la tecnologia computacional i telemàtica, accelerant el procés d’obsolecència de les organitzacions socials, empresarials i de les formes d’exercir el poder que els ciutadans atorguen a les Administracions. Tots percebem que les regles en que es fonamenten les pautes de relació social, els models educatius, els processos de generació de valor econòmic, els criteris per la presa de decisió, les conductes i els valors estan canviant. Ara, amb independència del grau de formació i capacitat de discernir entre la falsedat o la certesa, els professionals i els ciutadans disposen de més informació que qualsevol generació precedent. El correcte ús de les informacions, determina el potencials dels individus, al igual que condiciona la capacitat de generar benestar, progrés i competitivitat a aquells col•lectius humans que tenen la capacitat d’accedir-hi i utilitzar-les. Estem submergits en el que denominem la Societat del Coneixement, una nova etapa evolutiva que el mon sencer, i molt especialment les societats pròsperes, aborda sense tenir ben acotats els reptes i desafiament a afrontar. La globalització econòmica i informacional és la constatació de que la societat del Coneixement és un fet. Ara be, en contraposició al que molts creuen la globalització no és un fet nou ja que la primera onada globalitzadora esdevingué una realitat a finals del segle XIX i principis del XX (Un procés similar al de la globalització actual, quant a la integració mundial dels mercats de treball, bens serveis, tecnologies, etc., es produí entre 1870 i 1914), llavors el nombre de països que participaven en la mateixa era molt menor que en l’actualitat i els processos productius es centraven bàsicament en la producció industrial. El motor incentivador era, al igual que ara, aprofitar les diverses avantatges dels diversos territoris amb la finalitat d’incrementar els marges produïts en l’activitat productiva. Llavors es buscaven bàsicament els avantatges quant el cost de la ma d’obra i de matèries primes, ara a aquests, que segueixen essent importants, es sumen aspectes associats a polítiques de foment de l’activitat productiva, el potencial de desenvolupament del mercat proper, la formació de la gent, les actituds de la població, la conectivitat i les infrastructures, la capacitat de innovació, els sistema formatiu, etc. En aquell periode, les tensions socials, i polítiques conduïren a dos greus confrontacions armades mundials que frenaren bruscament aquell procés, que no es va reobrir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Es per tant, la segona vegada que s’afronten els reptes derivats de la globalització economia i de retruc la interrelació social, un fet que cal considerar ja que si be hi ha molts factors nous, –fonamentalment aquells derivats de la revolució informacional sustenta en les quatre tecnologies que irromprien amb força a l’últim quart del segle XX: la digitalització, la informatizació, les telecomunicacions i el format multimèdia, que han possibilitat la transformació, talment l’inici de la transformació, de l’economia industrial a l’economia del coneixement-, també és cert que les pautes culturals i els desequilibris socials actuals no es distancien excessivament dels que regien el panorama mundial a inicis del segle passat. Avvui segueix essent l’asimetria mundial quant a costos de producció i nivells de renda, el principal incentivador de la mundialització, circumstancia que s’addiciona a la capacitat de telecontrol i els, encara, relatius baixos costos del transport de mercaderies. És aquest nou escenari on la deslocalització, localització, ha d’esser contemplada i no pot ésser ignorada tant per el que representa de millora de costos, conseqüentment d’increment de la competitivitat, com per la conservació, increment sovint, dels marges o rendibilitat de l’activitat empresarial. Una localització a nivell planetari que afecta fortament al mercat del treball i trenca els models en que les comunitats i els col•lectius humans han centrat la seva activitat relativa a la generació de valor. Una deslocalització que no afecta sols a producció de bens i serveis, també, i des de fa molt més temps, al capital i els fluxos monetaris que s’adrecen a aquells mercats financers amb més capacitat d’aportar plusvalues, o a aquells indrets on les avantatges fiscal permeten un plus addicional quant a la rendibilitat financera. De retruc el flux del talent, de les persones més preparades i amb més capacitat quant a generació de nous coneixements, es dirigeix també cap a les zones més dinàmiques i amb més possibilitats quant a desenvolupament humà i professional, incrementat alhora el potencial d’aquelles àrees. En el procés continuat de liberalització i mundialització de l’activitat econòmica, social, informativa i cultural que caracteritza la societat del coneixement, s’incrementen les distancies entre el diversos col•lectius i territoris en funció de la capacitat d’aprofitar les oportunitats arrelades en la mateixa, i a la vegada es segmenten els mateixos en funció de les seves capacitats i tipologia dels productes i serveis capaços de generar. Posicionar-se en el segment adequat a les característiques pròpies és cabdal per mantenir primer el nivell de desenvolupament i benestar, i per incrementar-lo en el futur tot evolucionant cap a aquells segments on les aportacions de valor són més altes. Òbviament als Estats Units i al Japó al igual que els països de la Unió Europea disposen de nivells de renda, formació, domini dels avenços científics i tecnològics, i benestar molt més elevats que la resta del mon, –no ignorant, més aviat acceptant, els desequilibris entre ells, especialment entre el nous països incorporats a la UE i la UE15, fet que comportarà tot un conjunt de reaquilibris que es produiran en els propers anys com a conseqüència de les oportunitats derivades dels diversos nivells de costos existents, i plans de desenvolupaments que s’endegaran als deu nous països de recent incorporació i als que en els propers anys s’incorporaran-. També cal considerar el seus nivells de riquesa estàn molt lluny de molts països, especialment els del continent africà, conseqüentment la seva activitat productiva, a curt o mig termini tindria que fonamentar-se, quant a la productivitat, en la generació, el processament i la transmissió de la informació, un fet que genera nous desafiaments als pasisos més avançats de la U.E.. En aquest sentit, els processos en que s’hauria de fonamentar l’economia d’aquest països hauria de centrar la competitivitat i productivitat de les seves empreses en la capacitat de transformar la informació en capital de coneixement i gestionar-lo de forma eficaç. En definitiva, cal assumir que els països de la Unió formen part, almenys el de l’Europa dels 15, del col•lectiu de països que estan immersors en la Societat del Coneixement, conseqüentment en “l’Economia del Coneixement”, conseqüentment la via de progrés passà per la competitivitat basada en la innovació, en contrapunt a la de cost una via reservada per aquells països que no han assolit encara els nivells de benestar i progrés dels que disposa Europa. La via de la innovació com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzadora dels processos productius per assolir altes cotes de generació de valor es fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny, en contrapunt la societat industrial caracteritzada per els recursos productius i les matèries primeres. Aquest fet varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball i assenyala la pèrdua de l’hegemonia dels paràmetres rectors de la societat industrial i de la modernitat. La innovació com element clau per competir no és però suficient, cal aplicar-la a una finalitat clara que és la millora de la productivitat, i es en aquest sentit on la triada Globalització, productivitat i innovació esdevé la clau per assolir la competitivitat. Globalizació entesa com distribució del procés en les localitzacions més idònies; innovació en el sentit més ampli: en producte, en organització i en processos; i productivitat emprant la tecnologia, els procediments i els entorns facilitadors escaients configuren la base de la competitivitat, i és aquí on cal endegar polítiques per assolir-ho. Diverses són les formes d’assolir-ho però una entre totes és cabdal per assolir la competitivitat en l’economia basada en el coneixement, disposar de persones altament formades i capacitades en coneixements abstractes, els que permeten continuar comprenent i incorporant els avenços científics, en coneixements instrumentals, aquells que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment, i en coneixements actitucionals, d’importància creixent per facilitar el treball interdisciplinari en equips heterogenis i plurals. És en aquest context, on s’enquadren la necessitat de formació amb rigorositat sabent que sols d’aquesta manera s’assolirà el repte de la competitiva arrelat en la Innovació, i amb processos entorns altament productius en una economia global. Així dons el capital o factor humà, o capital social, esdevé la peça fonamental per la globalització i la competitivitat per el qual, amb independència de la dimensió del país o de la companyia, es genera els nivells de confiança que possibiliten assolir les fites més grans. Antoni Garrell i Guiu Octubre de 2006. Informació relacionada a l’article: Els desafiaments de la globalització a l’inici del segle XXI