Author: Antoni Garrell Guiu

  • |

    El Prat, satèl·lit de Barajas

    El Prat, satèl·lit de Barajas

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    04-10-2007

    Posicionament sobre la situació actual del Prat, que cada cop dista més de convertir-se en un Hub, degut a les decisions polítiques que segueixen afavorint la centralitat de Madrid i dificulten que Catalunya esdevingui un pol de generació de valor.

    Ahir vàrem conèixer la decisió de convertir la Terminal Sud de l’aeroport del Prat en un nou satèl•lit de Barajas. Quina altra interpretació es pot donar si l’adjudicació prima a Iberia, que fa un any va fer una clara reducció dels seus vols des de Barcelona, passant a donar servei a través de la seva companyia de low cost, o que no es primés a aquelles companyies que oferien vols a llarga distància? No cal ser un expert, sols seguir atentament les informacions i analitzar el que succeeix en altres indrets per saber que la conversió del Prat en un Hub s’ha allunyat, l’Estat centralista espanyol ha imposat la seva força i model un cop més, i els catalans tindrem que continuar desplaçant-nos a altres aeroports pels vols transoceànics, un fet que, en l’economia global actual, no fa més que dificultar el desenvolupament del territori com un node d’alt valor en la xarxa mundial de regions capdavanteres en aprofitar els avantatges de la globalització, i els avenços tècnics i científics que es produeixen de forma continuada i permanent. Una adjudicació que vol amagar la dependència d’Iberia al retirar-li l’exclusivitat del pont aeri Barcelona-Madrid i agrupar totes les operacions, una decisió que cal enquadrar-la en la propera arribada del tren d’alta velocitat a Sants el proper desembre, la qual cosa permetrà situar-se al mig de Madrid en 2,5 hores, un temps molt inferior al requerit al viatjar en vols regulars, i sovint també als del pont aeri, especialment de classe turista, si considerem els temps d’espera i de desplaçament des de l’aeroport. De ben segur que la decisió podrà ser argumentada per justificar la seva idoneïtat, però la pròpia adjudicació evidencia que hi ha una certa cautela i temporalitat al introduir criteris que permeten revocar l’assignació efectuada a One World i Start Alliance davant de situacions que es poden produir. Ve a ser el mateix que dir que no hi ha una estratègia de futur clara que permeti assolir objectius ambiciosos a mig i llarg termini, en definitiva, aquells que permetin que les empreses i organitzacions enquadrin les seves decisions de futur, fet d’especial rellevància quan la competència a nivell mundial és ferotge i la rivalitat entre territoris creixent. Caldria assumir que la demora en la presa de posicions clares de futur sols afavoreix a aquells que sí les disposen. Hom té la seguretat que si la decisió no depengués d’Aena i la gestió de l’aeroport s’efectués des de Catalunya, les decisions i polítiques fóren altres; aquelles que permetrien una competència real, i avançar, en paraules del Cercle per al Coneixement (www.cperc.net) en que “Catalunya esdevingui un pol de generació de valor en l’economia del coneixement, aquella que possibilita mantenir la generació de riquesa més enllà de conjuntures favorables o tipus d’interès”. Probablement és hora de renovar esforços per capgirar la situació i treure la gestió del Prat d’aquest element centralitzador que és Aena, tot entenent que les inversions, per grans que siguin, sols estan al servei dels ciutadans i del seu progrés si es gestionen amb voluntat de servir a ells i al territori que els aplega. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement www.cperc.net Aquest posicionament fou publicat simultàniament a www.e-noticies.com el dia 4 de setembre de 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    L´accés a la informació: un element diferencial

    L´accés a la informació: un element diferencial

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    12-09-2007

    Reflexió sobre el volum d’informació que es genera al món i la necessitat d’analitzar-la per convertir-la en el coneixement que permeti comprendre i extreure les potencialitats dels ecosistemes on es desenvolupa l’activitat productiva i relacional. Un entorn que va més enllà dels llocs on les capacitats deductives o percepcions directes dels humanes arriben, i on…

    Fa uns mesos vaig llegir l’estudi “The Expanding Digital Universe: A Forecast of Worldwide Information Growth Through 2010″, elaborat per IDC que avalua la quantitat i tipologia d’informació que es produeix i es replica al món, tot efectuant previsions per al 2010. L’estudi indicava que al 2006 es crearen i copiaren 161.000 milions de gigabytes, xifra que equival a 3 milions de vegades la informació acumulada en tots el llibres que ha escrit la humanitat, generats en un 70% per particulars. Un volum d’informació que seguirà creixent i que, segons l’estudi, al 2010 assolirà els 988 mil milions de gigabytes (exabytes) el total de la informació creada o copiada, si bé amb un important canvi, ja que la gran majoria de la informació estarà disponible en xarxa incrementant els aspectes relatius a la seguretat i privacitat de la informació. Amb l’informe davant, el director de recerca i vicepresident d’ IDC indica que “l’increïble creixement i la gran quantitat d’informació de diferent tipus que s’està generant (…) obliga, des d’una perspectiva tecnològica, a les organitzacions a utilitzar tècniques encara més sofisticades per moure, emmagatzemar, assegurar, i duplicar la informació addicional que es genera cada dia”. Informació, en definitiva, que ha d’ésser analitzada per convertir-la en el coneixement que permeti analitzar, comprendre i extreure les potencialitats dels ecosistemes on es desenvolupa l’activitat productiva i relacional tot actuant òptimament en ells. Un entorn que va més enllà dels llocs on les capacitats deductives o percepcions directes dels humanes arriben, i on el coneixement es converteix en el recurs que permet actuar davant les situacions canviants o no conegudes en entorns complexos i no predeterminats. Un coneixement que caracteritza els col·lectius sobre els quals les organitzacions intervenen o les organitzacions amb les quals es competeix, i que obliga a que els fluxos d’informació, propis o aliens, circulin eficaçment tot disposant de les eines i les infraestructures que permeten usar-los col·lectivament d’una forma natural, en els moments requerits amb independència de la ubicació o l’instant. És en aquest context on l’accés a altes velocitats a les informacions esdevé un element clau per a la competitivitat, i en el que cal enquadrar l’informe del juliol passat de la OCDE on s’indicava els elevats preus de la banda ampla a Espanya tot indicant que mentre que la quota mensual més econòmica es situa en 32,75 euros, a Suècia és sols de 7,89 euros i a França de 11,67 euros. Són xifres molt diferents que no s’expliquen per les diferències de velocitat, recordem els 100 megas disponibles a Japó per exemple, un aspecte cabdal quant a increment de competitivitat basada en la informació i el coneixement, ni tampoc s’expliquen pel fet de disposar de mobilitat, si tenim en compte que a Espanya ja tenim un gruix d’uns 8 milions de treballadors que estan fora del seu lloc de treball més del 20% del temps i pels quals la connectivitat esdevé clau. Utilitzar la Informació, convertir-la en coneixement i aplicar-la a l’activitat productiva esdevé una tríada bàsica per l’avenç i el progrés en la societat i l’economia del coneixement, i aquests són aspectes que a Espanya i Catalunya no acaben d’anar massa bé; per aquestes realitats que tots els informes evidencien, sembla que no tinguem la capacitat de trencar la tendència, serveixi com exemple el darrer informe anual de la Fundació Orange sobre el desenvolupament de la societat de la informació: en ell es denunciava que Espanya s’allunyava dels països més avançats d’Europa referent a la Societat de la Informació, passant del la posició 13 de l’índex a la 20, una evolució dolenta sols superada per Itàlia. El mateix informe indicava que les causes residien en les insuficients polítiques relatives a les tecnologies de la informació; un retrocés que cal entendre’l com una oportunitat perduda atès l’important creixement econòmic dels darrers anys. En un món amb hiperinformació, megacompetència i ultracanviant, per garantir la competitivitat es requereix l’accés ràpid als coneixements explícits i implícits que circulen lliurament per les xarxes interactives. Ens cal doncs, incrementar la velocitat d’accés. Essent bona la noticia d’aquest estiu relativa a que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions ha permès a Telefònica triplicar la velocitat del ADSL bàsic fins a 3 megas, no hem d’oblidar que aquesta no és suficient, necessitem més velocitat, de millor qualitat i preu més competitiu per a evitar que el ciutadans i les empreses del país no tinguin menys capacitats que les d’altres països amb els qui hem de competir. Sabedors de la importància del procés i transmissió de la informació en l’economia del coneixement, caldria actuar amb decisió, tot garantit la competència, per disposar d’unes bones infraestructures de telecomunicacions d’abast global, amb altes prestacions i preus altament competitius, tot garantint que els legítims interessos empresarials d’uns no posin en perill la competitivitat de les empreses i les persones en els escenaris oberts del segle XXI. Aquest article va ser publicat a l’edició de setembre del 2007 del Món Empresarial. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor Cercle per al Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Indústria i energia

    Indústria i energia

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    03-09-2007

    La importància de l’energia com element indispensable pel desenvolupament humà en general i per la Indústria en particular és un fet inqüestionat, encara que tot sovint constatem la insuficiència de les polítiques per garantir-ne la seva disponibilitat, a uns preus escaients, i amb el més estricte respecte al medi ambient. Aquest és un tema que…

    La importància de l’energia com element indispensable pel desenvolupament humà en general i per la Indústria en particular és un fet inqüestionat, encara que tot sovint constatem la insuficiència de les polítiques per garantir-ne la seva disponibilitat, a uns preus escaients, i amb el més estricte respecte al medi ambient. Aquest és un tema que no caldria insistir-hi més, sols és requerit exigir que els legítims interessos de les empreses energètiques no perjudiquin el desenvolupament del país i frenin la capacitat de generació de valor.   La dependència enèrgica i la posició dominant, llunyana sovint, de les companyies energètiques que presten el servei públic, la hem constatat aquest estiu; problemes que passen sovint desapercebuts quan afecten a petits col·lectius o a empreses petites i mitjanes amb poca capacitat de maniobra i de cridar l’atenció per reclamar i demanar solucions. Un bon exemple de què com s’executin les polítiques energètiques pot afectar a les empreses, i a l’ocupació que generen, el tenim amb la problemàtica del subministrament de gas a 4 bars de pressió, i la darrera normativa publicada al BOE que obliga a què les empreses que rebin el subministrament a aquesta pressió, hauran d’afrontar un increment del  preu del gas quasi del 30% o assumir el cost que representa la substitució de l’escomesa a una que suporti una pressió superior; quelcom que ve de lluny i que l’anterior Conseller d’Indústria  de la Generalitat ja va intervenir per intentar reconduir la situació.   La problemàtica de la substitució de la pressió del subministrament no tindria més problema si no fos per l’elevat cost que representa, entre 300 mil i 1,8 milions d’euros per empresa, com explicava aquest cap de setmana el president del Consejo Intertextil Español a la Vanguardia. Un cost que penalitza greument a les empreses, dificultant la seva competitivitat i viabilitat, al tenir que pagar novament una escomesa que ja fou pagada al seu dia per les empreses, tot sigui dit moltes d’elles catalanes,  que anticipant-se al futur van passar a utilitzar una energia més neta com és el gas natural.   No entraré en consideracions sobre la tàctica de fer pagar el consumidor la infraestructura requerida per rebre un servei, i que aquesta passi a ser propietat del qui presta el servei engreixant el seus actius, el que no és de rebut és tornar a fer pagar pel mateix quan els estrictes interessos de la companyia subministradora o aconsellin el vist-i-plau de l’administració de l’Estat. El progrés social requereix d’indústries grans i petites, el dinamisme català a fet que tinguem un teixit empresarial format per petites i mitjanes empreses, més del 90% del total. Les empreses afectades són de tots els sectors econòmics i de les que afronten els reptes de l’economia del coneixement i la liberalització del comerç a escala planetària. Per a elles una inversió tan significativa por representar “seguir o tancar”, un fet que no es tindria que permetre pel que representa pèrdua de llocs de treball i de generació de riquesa, també pel que comporta de pèrdua de competitivitat que obliga a una mirada atenta del Conseller Antoni Castells, i pel que representa de manca de sensibilitat cap a la realitat econòmica del país i l’abús de situació dominant de certes grans companyies. Antoni Garrell i Guiu Aquest article fou publicat a e-noticies.com amb data del 3 de setembre de 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Cal afrontar les Infraestructures sense més demores

    Cal afrontar les Infraestructures sense més demores

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    27-07-2007

    El passat dilluns 23 de juliol, arrel de la fallida en el subministrament elèctric a Barcelona un enginyer que coneix molt be el sector energètic, va ser contundent: “una avaria amb una afectació de 300.000 clients no és menor, recuperar la normalitat tardarà dies, i restablir el subministrament no serà immediat, cal assumir-ho, caldria explicar-ho…

    El passat dilluns, arrel de la fallida en el subministrament elèctric a Barcelona vaig parlar amb un ex company d’enginyeria que coneix molt be el sector energètic, va ser contundent: “una avaria amb una afectació de 300.000 clients no és menor, recuperar la normalitat tardarà dies, i restablir el subministrament no serà immediat, cal assumir-ho, caldria explicar-ho donant la informació amb la finalitat de que la gent pugui actuar en conseqüència”. Malauradament la claredat informativa no ha existit i amb independència de les causes especifiques que originaren el desencadenament de la fallida, el que cal acceptar és que la xarxa elèctrica, i la capacitat de generació autòctona, no ha evolucionat d’acord al increment del consum de la demanda d’electricitat, i si bé s’han efectuat actuacions per a millorar la qualitat del servei, hom constata que el sistema esta treballant al límit de la seva capacitat i que qualsevol incidència pot desencadenar greus problemes. Podríem dir que les infraestructures elèctriques a Catalunya, al igual que les de Renfe i altres, no sols s’han quedat desajustades a les noves realitats socioeconòmiqes sinó que també han envellit per manca del manteniment i les inversions adequades. Probablement, poques coses es poden afegir als milers de línies que s’han escrit, o a les hores de radio i TV dedicades al col•lapse que hem viscut, estem visquem, i els greus perjudicis econòmics i socials, però el que cal que ens preguntem és si els ciutadans poden continuar callats i resignats davant el tracte discriminatori que el nostre país rep per part de certes companyies privades, moltes d’elles sorgides de discutibles processos de privatització que no han facilitat la competència, i de l’administració del Estat. Tenim les infraestructures amb símptomes de malalties cròniques, cada dia sofrint els problemes de la xarxa de rodalies, sovint els problemes a l’aeroport, els col•lapse de la xarxa metropolitana, ara de l’electricitat, i els recursos que necessitem, aquells que es deriven del nostres impostos o dels serveis que utilitzem, no son dedicats, actuant des de la impunitat monopolística de facto, a evitar que el nostre país es quedi sense les infraestructures que una economia moderna i una societat dinàmica requereix. D’aquest dies, on els catalans i especialment els barcelonins hem donat proves de paciència, autoregulació i civisme, on hem vist les limitacions del nostre país per actuar amb eficàcia en front d’emergències, ens tindria que quedar clar que no podem seguir d’aquesta manera, que cal actuar amb contundència i reclamar el que ens cal, i no fer-ho per a nosaltres, és una obligació quant als nostres fills i al futur. No és hora de resignar-nos, ni tant sols d’aplicar l’enginy i capacitat de treball en les dificultats adverses pròpies dels que vivim en aquets país, que també. Ara es hora d’exigir amb contundència des de la ciutadania el que necessitem, sense eludir responsabilitats, és hora de dir prou ja que el futur esta en joc. És en aquest context ,de greus problemes d’infraestructures en e nostre pais, que cal recordar que el progrés dels col•lectius humans sols assoleix altes quotes si hi ha un òptim equilibri entre els tres components que vertebren les societats: L’Administració, el sistema productiu i la societat civil, entenen aquest com “aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu, i que actuant organitzadament esdevé contrapoder dels altres dos, normalment ben estructurats, i evitar situacions de desequilibri, aturant abusos i suplint les mancances”. Aquest és un fet prou conegut a Catalunya on la importància de la societat civil, i la força del seu teixit associatiu, va quedar de manifest al llarg de dècades on, en el millor dels casos, va tenir un nivell d’autogovern molt limitat, però malgrat aquesta situació Catalunya va aconseguir desenvolupar-se econòmicament i, mantenint la seva identitat, esdevenir motor de l’Estat tot situant-se entre les regions capdavanteres d’Europa, malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això, que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil doni senyals de pèrdua de capacitat de mobilització,i es constati que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és baixa tot trencant-se el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil. Aquesta tendència és especialment preocupant en l’actualitat, on aspectes a mig i llarg termini -com la globalització i l’economia del coneixement que comporta importants transformacions en els models econòmics i socials-, i altres a curt termini, -com els derivats dels greus problemes amb les infraestructures de mobilitat de persones i mercaderies per via terrestre o aèria, o els desajustos de les xarxes energètiques a les realitats socioeconòmiques- obliguen a actuar amb contundència, ja que si Catalunya persisteix en aquesta situació, tindrem series dificultats en conservar els nivells de benestar i mantenir una identitat diferenciada i capdavantera en el context de la societat global. Per tant, és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal efectuar propostes i esperonar a l’Administració, perquè en l’exercici del autogovern, endegui amb decisió aquelles iniciatives inajornables, des de la legitimitat democràtica, i a la vegada incideixi sobre els agents del mercat per tal que la cerca de beneficis o altres prioritats no continuí perjudicant a Catalunya, entenent que no és l’hora de la comprensió, el que ens cal és de justícia. Cal entendre que, per alt que sigui la capacitat d’autogovern, el seu exercí es limita per la manca de recursos o la dependència de centres de decisió econòmics llunyans i amb manca de sensibilitat pel país. És en aquest context on la societat civil catalana cal que abandoni la resignació, i exerceixi novament el seu lideratge, superant la nostra dependència de l’acció pública, tot recuperant la iniciativa i col•laborant activa i generosament per forçar de forma accelerada el canvi de tendències; unes tendències que no es solucionen amb promeses i paraules de reconeixent. Sols amb fets i actuacions acompanyades de capacitats de decisió i de gestió, i dels recursos requerits, els problemes tindran solució. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixment www.cperc.net (Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast) Barcelona 25 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat en format de 2 articles al diari e-noticies els dies 26 de juliol i 6 d’agost de 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Competència, productivitat i ADSL

    Competència, productivitat i ADSL

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    27-07-2007

    En els últims anys els increments de productivitat han estat significatius mercès als avenços tecnològics en general i molt especialment els arrelats en la tecnologia computacional i telemàtica. És conegut que les empreses i les societats amb ús intensiu de coneixement i amb més desenvolupament tecnològic són les que presenten els índexs més alts quant…

    En els últims anys els increments de productivitat han estat significatius mercès als avenços tecnològics en general i molt especialment els arrelats en la tecnologia computacional i telemàtica. És conegut que les empreses i les societats amb ús intensiu de coneixement i amb més desenvolupament tecnològic són les que presenten els índexs més alts quant a competitivitat. En aquest context hem conegut tot un conjunt de notícies sobre les TIC aquest mes de Juliol. Al iniciar-se el mes coneixíem la multa de 151 milions d’euros que s’imposava a Telefònica arrel de l’acusació de la Comissió europea per “abús greu de posició dominant’, al fitxar uns preus de majorista d’ADSL massa alt i un preu minorista baix, dificultant que els competidors tinguessin capacitat d’oferir preus altament competitius als clients i plantejar una competència real. Una multa que sorprèn tant per la quantia com per el fet que aquest preus estaven controlats per la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, a qui, d’esser certa l’acusació de Brussel•les, s’hauria d’exigir les responsabilitats, una acusació qüestionada, entre altres per la Asociación pro Derechos Civiles, Económicos y Sociales (Adeces), encara que coincideix amb la Comissió que l’escletxa digital entre Espanya i Europa creix, indicant que la causa és el desplegament o penetració de la banda ampla i no per un problema de competència, segons s’explicita en el seu estudi “La Sociedad de la Información desde la perspectiva de los clientes: una mirada internacional”. A meitat del mes, es feia públic l’informe de la OCDE on s’indicava els elevats preus de la banda ampla a Espanya tot indicant que mentre que la quota mensual més econòmica es situa en 32,75 euros a Suècia és sols de 7,89 euros i a França 11,67 euros, xifres molt diferents que no s’expliquen quant a diferencies de velocitat, recordar els 100 megas disponibles a Japó, un aspecte cabdal quant a increment de competitivitat, ni tampoc quant a disposar de mobilitat un fet creixent arreu i també amb Espanya amb uns 8 milions de treballadors que estan fora del seu lloc de treball més del 20% del temps i pels que la connectivitat esdevé clau. Coincidint amb aquestes informacions, la Fundació Orange publicà el seu informe anual sobre el desenvolupament de la societat de la informació on denunciava que Espanya s’allunyava dels països més avançats d’Europa, quant a Societat de la Informació retrocedint 7 posicions en l’índex ( del 13 al 20), una mala evolució sols superada per Itàlia, indicant que les causes resideixen en les insuficients polítiques relatives a les tecnologies de la informació. Un retrocés que cal entendre’l com una oportunitat perduda atès l’important creixement econòmic dels darrers anys. Amb aquests antecedents, el passat divendres vàrem conèixer que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions permetia a Telefònica triplicar la velocitat del ADSL bàsic fins a 3 megas, a pesar de les queixes d’altres competidors. Una notícia important i que cal enquadrar-la en el context dels informes esmentats, que obliguen a exigir que les infraestructures existents siguin portades al màxim que les tecnologies actuals possibilitin que el garantir la competència no s’efectuï en base a dotar als usuaris de menys capacitats que les que gaudeix altres països amb els qui hem de competir. Sabedors de la importància que la societat i l’economia del coneixement requereix, entre altres aspectes no menys importants, d’unes bones infraestructures de telecomunicacions d’abast global, amb altes prestacions i preus altament competitius, res del que succeeix en el sector ens hauria d’ésser indiferents i tindríem que adoptar una posició, no sols d’espectadors amatents, sinó també d’agents que evitin que els legítims interessos individuals no posin en perill la competitivitat de les empreses i les persones, per aquest motiu caldria exigir més determinació i actuacions, saben que el temps no passa en va. 22 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat simultàniament a e-noticies.com el dilluns 23 de juliol de 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Es requerit menys triomfalisme

    Es requerit menys triomfalisme

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    03-07-2007

    L’evolució econòmica es bona però els joves entre 18 i 35 anys necessitaven, al final del 2006, el 69% del seu salari per adquirir un habitatge, i el salari mig real dels espanyols va perdre un 4% del seu poder adquisitiu en la dècada 1995-2005. Dades que posen en evidencia que una gran part dels…

    Fa pocs dies vaig assistir a una conversa on van sorgir temes com el desencís de molta gent per la política, la manca de confiança en els partits polítics, els valors que impregnen la societat, i el fet de què una part significativa de la societat actual, en especial el joves, mostren una clara predisposició a activitats evasives de la realitat tot renunciant a assumir compromisos col•lectius, activitats que obliguen a esforços permanents. També parlaren del fet que els joves estan immersos en la cibercultura que els porta a construir noves realitats mercès a la virtualitat. Seguint aquest línia, i enquadrant la seva afirmació en l’excel•lent evolució econòmica, una de les persones sentencià “ara tot és més fàcil que abans i els joves tenen les màximes facilitats per fer el que vulguin i construir la seva pròpia vida …”, tot afegint, “inclús és molt més fàcil avui emancipar-se que fa uns anys, ja que ara es pot comprar un pis i pagar a 30 o 40 anys en contrapunt als 15 o 20 d’abans”. Al sentir aquest afirmació, va venir-me a la memòria la informació publicada a finals de maig del “Observatorio Joven de la Vivienda” corresponent al quart trímetre del 2006. En ella s’indicava que els joves entre 18 i 35 anys que volguessin adquirir un habitatge d’uns 90 metres quadrats útils, tenien que destinar-hi el 69% del seu salari, un fet agreujat per les pujades del tipus d’interès. Una xifra que duplica el percentatge recomanat per poder afrontar la hipoteca sense angoixes, i és 10 punts més alt que l’any anterior. Unes dades que contrasten amb les excel•lents dades macroeconòmiques de l’Estat que certifiquen que portem 10 anys de creixements espectaculars, que el PIB s’incrementa més ràpid que la mitjana europea, i que es continuï creant ocupació, circumstàncies que fan que sovint s’oblidin els aspectes micro, o les alertes que s’efectuen des d’organitzacions supranacionals. Un darrer exemple el varem tenir fa pocs dies en l’ informe de la OCDE sobre ocupació, en ell s’explicava que el salari mig real dels espanyols va perdre un 4% del seu poder adquisitiu en la dècada 1995-2005, essent l’estat Espanyol l’únic país dels 30 membres de la OCDE on es va perdre poder adquisitiu. Òbviament aquesta xifra s’ha d’enquadrar en l’important creació d’ocupació, que permet augmentar els ingressos de les unitats familiars, però posa en evidencia que una gran part dels llocs de treball generats siguin poc qualificats i amb remuneracions baixes, el que explica la disminució del salari mig, conseqüentment llocs de treball que no aprofiten les potencialitats derivades de la formació de la població, i que fonamenten una competència basada en costos, en lloc d’una economia altament competitiva per integrar les potencialitats de la innovació, la productivitat i la globalització que requereix l’economia del coneixement. La baixada de salari mig, arrel del increment de salaris baixos i amb alts nivells de precarietat, origina que augmenti el nombre de persones per sota del llinda de pobresa relativa, i la distància entre els que guanyen més i els que guanyen menys, uns fets que minven la cohesió social i són fonts de tensions quant arriben els períodes de menors creixements. L’absència de l’explicitació de problemes existents no hauria d’implicar que no siguin reconeguts, sense alarmisme, per qui té competències, i s’endeguin les politiques escaients. Conseqüentment, el que és requerit, és evitar els missatges excessivament triomfalistes, per guanyar reconeixements, ja que aquest tipus de notícies no generen els entorns de canvi anticipats, els quals són requerits per potenciar el model econòmic per permetre que es tregui rendiment dels titulats en les universitats, i dels resultats dels avenços tècnics i científics. Uns missatges que condueixen a que s’arrelin i efectuïn afirmacions com la que sorgir en la conversa que feia referència al inici, tot evidencien desconeixement de la realitat, i sensibilitat pels milers de joves, que amb un salari al voltant els 1.000 euros han de lluitar per obrir-se camí en el sí d’un model econòmic mancat d’empreses i llocs de treball capaços de canalitzar l’enorme potencial, de la qual disposen les noves generacions sorgides de la universitat i educades en un espai Europeu sense fronteres. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement www.cperc.net Juliol 2007. Aquest article fou també publicat a e-noticies la primera setmana de juliol. per accedir a la versió publicada un clic aquí

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Los nuevos titulados ante las exigencias de la economía global

    Los nuevos titulados ante las exigencias de la economía global

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    16-06-2007

    A finals de maig l’euríbor assolí el 4,43% continuant la seva línia ascendent aproximant-se al 4,52% de fa 6 anys, una xifra que seguirà creixent si considerem que el B.C.E. va pujar el tipus oficial al 4% el passat dia 7 de juny. Una pujada preocupant per aquells models productius basats en la competitivitat per…

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Velocidad, Obsolescencia y globalización

    Velocidad, Obsolescencia y globalización

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    30-05-2007

    Las empresas afrontan una problemática compleja que tiene muchos componentes de épocas anteriores, pero afronta el reto de interactuar de forma presencial en territorios muy diversos, lo que exige de profesionales con una fuerte capacidad de análisis y síntesis, una clara capacidad multidisciplinar con dominio del proceso creativo, una sólida componente técnica y científica que…

    Las empresas en general, y los productos que sustentan la razón de ser de éstas, afrontan una problemática compleja que tiene muchos componentes de épocas anteriores, pero también afronta una que es radicalmente diferente. Me refiero a la capacidad de interactuar de forma presencial en territorios muy diversos como consecuencia de la velocidad de desplazamiento de las personas y los productos. En cuanto a la velocidad, entendida como la distancia que somos capaces de recorrer con comodidad, se constata un hecho que a menudo olvidamos. Hasta el siglo XIX los hombres podían desplazarse con comodidad unos 38 Km. diarios, caminando un promedio de 5 Km. por hora. Es preciso entender que hasta el 1800 el radio de acción de toda persona para trabajar y relacionarse volviendo a su hogar, se limitaba a 19 km. En 1900 los raíles del ferrocarril comienzan a extenderse y los trenes empiezan a circular a una velocidad media de 48 Km./h, sin discriminar a hombres, mujeres o niños. Esta circunstancia origina que en un día normal la distancia a recorrer alcance rápidamente casi los 200 Km. Charles Van Doren estima la cifra en 198 Km. indicando que es 5 veces superior a la de 1800. Él mismo indica que en el 2000, miles de personas toman un avión para recorrer unos 1000 Km. y volver a su casa, una distancia 5 veces superior a la de 1900, circunstancias que le conducen a aventurar que en el 2100 la distancia diaria alcanzará los 4.750 Km., lo que representa un radio de acción superior a 2.350 Km. En 200 años, y de forma acelerada en los últimos 25, la velocidad se ha multiplicado por 25, un hecho que obliga a desarrollar la actividad en entornos culturales diferentes con problemáticas, legislaciones y objetivos asimétricos y a menudo divergentes, sin considerar las problemáticas específicas de las áreas formadas por un mosaico de culturas e historias confrontadas, como es el caso de Europa. La adaptabilidad a estas nuevas circunstancias y una amplia y sólida cultura son una de las exigencias a cumplir por los profesionales del siglo XXI como instrumento para afrontar la velocidad y la obsolescencia acelerada motivada por el proceso de interacción global y la rotura de las barreras proteccionistas que aislaban y protegían las economías de diversos países. Un conjunto de desafíos que es preciso encuadrar en un proceso de cambio climático que afronta la sociedad actual y que obliga, a la vez, a considerar los aspectos asociados a la sostenibilidad y el respeto al medio ambiente. La sociedad actual, plural y desequilibrada, configura colectivos humanos heterogéneos y asimétricos, en los que su desarrollo pasa por la competitividad de cada uno de ellos. Plantearse los retos de la competitividad y afrontarlos es la piedra angular en la que se apoya el progreso y paralelamente, la consolidación de toda sociedad independiente y libre. En este escenario, y considerando los países más avanzados, su economía tendría que centrar sus esfuerzos en mejorar su competitividad y la capacidad de transformar la información en capital de conocimiento y gestionarlo de forma eficaz. En definitiva, es preciso asumir que en los países más avanzados, la vía de progreso pasa por la competitividad basada en la innovación enraizada en los conocimientos, el talento y las capacidades creativas, en contrapunto a la de coste, una vía reservada para aquellos países que no han alcanzado aún los niveles de bienestar y progreso de los que disponen las sociedades más desarrolladas, y que siguen basando su competitividad en unos costes de producción más bajos. Es preciso pues entender que la nueva situación, derivada de la globalización económica e informacional, fundamentada en las posibilidades de los sistemas de comunicación e interacción humana extendidos a lo largo del planeta y con capacidad de interacción bilateral, anónima, personalizada y continuada, aporta unos escenarios radicalmente diferentes. Consecuentemente, para afrontar los nuevos desafíos es preciso superar una de las barreras más grandes existentes: el cambio de la cotidianidad, la modificación de las inercias, la capacidad de adaptación a nuevos contextos y situaciones. La cotidianidad que se arraiga en el ritmo de actividad, las pautas de consumo, los modelos de comportamiento y hábitos laborales y relacionales. Éste es el escenario en el que se mueven los profesionales de hoy y muy especialmente los diseñadores, ya que ellos constituyen la pieza clave para hacer posible el trabajo conjunto de científicos, tecnólogos y diseñadores como terna virtuosa que permite la innovación, especialmente en producto, en un contexto de competencia asimétrica global. Es en este escenario donde tienen que desarrollar la actividad los profesionales en general y los diseñadores en particular, y donde las escuelas tienen un papel clave a desarrollar. No en vano de su tarea y método docente surgen diseñadores adecuados a las exigencias de la sociedad actual y capaces de liderar el progreso y construir el futuro. Una formación integral, sustentada en una fuerte componente teórica que permita el despliegue de las capacidades de análisis y síntesis requeridas, una clara capacidad multidisciplinar con dominio del proceso creativo, una sólida componente técnica y científica que les permita interactuar en la mencionada tríada de diseñadores, científicos y tecnólogos, un sólido conocimiento de la problemática y desafíos sociales, y del entorno productivo de las empresas; y también que les permita entender y comprender las dinámicas globales y multiculturales, una particular atención a las nuevas informaciones y tendencias con un perfecto dominio de diversas lenguas. Un conjunto de requerimientos que debería regir las actuaciones de las escuelas de diseño, en especial aquellas más comprometidas con el progreso y los cambios que obliga la sociedad y la economía del conocimiento, y que saben que la velocidad, la obsolescencia y globalización nos obligan a asumir con determinación nuestros compromisos de futuro. Antoni Garrell i Guiu

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Comprenent el canvi Climàtic: causes i desafiaments

    Comprenent el canvi Climàtic: causes i desafiaments

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    17-05-2007

    Que la humanitat es troba en un procés de canvi climàtic originat per l’efecte hivernacle és una fet fora de tot dubte, de la mateixa manera que una part importantíssima del mateix es deu al model de vida i progrés humà. Afrontar el mateix, i minimitzar els impactes per a les possibles generacions és un…

    La humanidad de halla sumergida en un proceso de cambio climático de grandes dimensiones, ya perceptible por los ciudadanos, que se esta convirtiendo en un importante problema al ser: Global (ninguna área del planeta se escapa del mismo), Rápido (progresivamente acelerado), Incierto (por la cantidad de variables interdependientes que intervienen), y que tiene una clara componente de origen humano tal como fue afirmado en cumbre de la tierra de 1992: “… Las actividades humanas han ido aumentado las concentraciones de gases de efecto invernadero….. implicará un calentamiento adicional de la superficie y la atmósfera y puede afectar adversamente a los ecosistemas naturales y a la humanidad…”¸ unos cambios que afectaran seriamente al raza humana ya que sus periodos de adaptación son muy largos requiriendo varias generaciones. El cambio climático, originado por el efecto invernadero, tiene sus causas, o al menos algunas de ellas, en el modelo de desarrollo y crecimiento económico basado en el hiperconsumo energético obtenido de la combustión de las depósitos fósiles, el incremento del numero de habitantes que exige la sobreexplotación del planeta, y la producción de productos de un sólo uso sin considerar que la mayoría de ellos se producen con materiales no biodegradables y que en algunos casos, si lo hacen, se reconfiguran en moléculas nocivas que se incorporan a la cadena trófica alterando sustancialmente el medio ambiente. Un conjunto de hechos que deberían ser comprendidos, por parte de la totalidad de los ciudadanos, ya que solo con el concurso consciente y comprometido de la sociedad, las organizaciones y las Administraciones, puede afrontarse ese importante problema que condiciona el desarrollo humano y la consolidación de la economía de conocimiento que debería conducirnos a un mayor y sostenible desarrollo. Para poder actuar de acuerdo a las nuevas realidades derivadas del cambio climático se deben conocer las causas ya que sólo desde ellas se podrá mitigar los desbastadores efectos que se predicen sobre la especia humano (que no es sobre el plantea Tierra). La raíz del mismo está en la alteración de la composición de la atmósfera y el incremento en la misma de los gases: Dióxido de Carbono , Metano, Oxido Nitroso, Clorofluocarburos, el vapor de Agua y Ozono, gases que responsables del efecto invernadero. Los 4 primeros asumen un 97% la responsabilidad del efecto invernadero El Dióxido de Carbono tiene la responsabilidad del 60% del efecto invernadero. Su concentración ha ido creciendo constantemente de forma acelerada en los últimos 40 años superando en la actualidad las 360 partes por millón. Las causas están en la obtención de energía a partir de la materia orgánica mediante el proceso de combustión para obtener energía. El Metano tiene la responsabilidad del 16% del efecto invernadero, su concentración también ha ido creciendo de forma sostenida alcanzando las 1,7 partes por millón. Se origina en la ganadería intensiva (la cabaña bovina del planeta supera los 1.300 millones de reses) que genera unas 100 millones de toneladas anuales de metano, en zonas pantanosas y arrozales, y de las fugas en oleoductos. El Oxido Nitroso a pesar de su baja concentración contribuye en un 4% al efecto invernadero, se origina por el incremento de la agricultura intensiva, y la sobreexplotación del suelo que requiere un significativo uso de fertilizantes. En cuanto a los Cloroflurocarburos, CFC con una responsabilidad que llegó al 17% si bien esta en proceso, es el cuarto gas clave en el proceso que se produce en su uso al ser utilizado en los sistemas de refrigeración y como impulsor en los spray y en extintores. En síntesis la generación de energía, la movilidad, la ganadería, la agricultura intensiva, los sistemas de refrigeración, útiles a presión del hogar… etc., elementos sobre los que se ha construido una parte importante de nuestro modelo social son fuentes permanentes de emisiones que potencian el efecto invernadero de nuestro planeta tierra, por este motivo su solución es extremadamente compleja. A pesar que desde hace siglos se conoce el problema del efecto invernadero, es recomendable la lectura del documento del matemático Joseph Fourier, “Notas generales sobre la temperatura del globo terrestre y de los espacios planetarios”, y que fuese el premio Nóbel que identificará la influencia del oxido carbónico del aire sobre la temperatura del aire, aunque lo calificara como efecto positivo para prevenir la próxima glaciación. Nuestro estilo de vida, y el consumo energético que sigue basándose en la producción de energía sucia y altamente contaminante, nos conduce a un cambio climático que parece inevitable a medio plazo y que presenta escenarios con incrementos de temperaturas entre 1.1 y 6.4 grados centígrados a lo largo del siglo XXI, circunstancia que ocasiona importantes desajustes: más incendios, disminución de los recursos hídricos, trastornos fisiológicos, subida del nivel del mar, exige entender que las actuaciones que se efectúen tendrán efectos positivos a muy largo plazo, consecuentemente los efectos negativos sobre las personas, de cumplirse los modelos actuales, serán notorios y afectaran de forma significativa a su salud, y al modelo de desarrollo. Cabria púes actuar en dos líneas. La primera a largo plazo debería enfocarse a disminuir los gases causantes del efecto invernadero, como un esfuerzo para garantizar la vida de las próximas generaciones, actuando en una triple dirección: Asistir y potenciar los efectos de la autorregulación del planeta; Variar el modelo productivo y de desarrollo; y configurar un modelo de comportamiento humano más sostenible y ajustado a las capacidades del planeta, un contexto que implica la decidida actuación de científicos, economistas, pedagogos y tecnólogos es crucial. La línea de actuación hace referencia en dotar a los humanos de productos, herramientas y sistemas que permitan complementar la falta de adaptabilidad a los nuevos modelos climáticos. En esa línea, que debe tratarse como un elemento de supervivencia, debería actuarse en la disminución recursos requeridos ajustando estilo de vida y comportamientos de interrelación; diseñar nuevos productos personales o de entorno; y efectuar esfuerzo notorio sobre las edificaciones existentes y las nuevas. Los nuevos desafíos que ponen a la humanidad frente su mayor reto exige de productos concebidos con criterios de durabilidad, eficacia y de bajo o nulo impacto ambiental, el uso de materiales biodegradables, el reciclable y su reutilización, la disminución del consumo energético y aprovechamiento de la energía solar a nivel producto autónomo, el replanteamiento de los electos constructivos y funcionales, el aprovechamiento de la energía solar y eólica, así como el reciclaje del agua en las edificaciones, y avanzar en la eliminación de la movilidad innecesaria potenciando el teletrabajo. Sin duda unos desafíos enormes, pero abordables en la actualidad mediante la aplicación intensiva y coordinada del conocimiento, ese elemento clave para el desarrollo de la sociedad, y muy especialmente de creativos, tecnólogos y científicos, como terna clave de progreso sostenible, con la finalidad de permitir que sin los cambios adaptativos de la especie que se producen a largo, la vida humana siga siendo posible, y se reconduzca la situación como una exigencia obligada para las próximas generaciones. Antoni Garrell Guiu 14 de mayo de 2007. En documentación relacionada, se adunta documento con la información ampliada y que fué publicada en la Intranet de la Universidad UNIACC de Santiago de Chile

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Oberts al coneixement per assolir la competitivitat en un mon global

    Oberts al coneixement per assolir la competitivitat en un mon global

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    25-04-2007

    Ponència en el marc de les Jornades Innovarum a VIC el 24 i 25 d’abril, efectuada pel President del Cercle, Antoni Garrell i Guiu.

    Oberts al coneixement per assolir la competitivitat en un món global. A mitjans d’aquest mes d’abril, el President del govern, Jose Luis Rodríguez Zapatero va presentar l’informe econòmic a la Borsa de Madrid, que constata l’excel•lent evolució de l’economia espanyola. Al 2006 el creixement fou d’un 3,9%, xifra superior a la de tots els països del G-7, situant-se Espanya com l’octava economia del món. En aquest primer trimestre el creixement va ser quasi del 4%, amb unes previsions pel 2007 també excel•lents amb previsió de creixement del 3,6%, i amb una clara tendència a que el sector industrial recuperi la força i esdevingui el sector més dinàmic de l’economia espanyola, superant la construcció. Aquesta és una excel•lent noticia pels que creiem que sense una forta indústria amb capacitat de convertir en PIB l’avenç científic, el futur no pot assolir el màxim nivell de generació de riquesa. La lectura de l’Informe del President Zapatero, va recordar-me que fa poques setmanes el World Economic Forum publicà The Global Information Technology Report 2006 – 2007, informe que compara 122 països quant a diversos criteris respecte a penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc. En ell s’indica que Espada ocupa la posició 32 en el Networked Readiness Index, una posició menys que en l’informe 2005-2006. Un ranking encapçalat per Dinamarca que conjuntament amb altres 7 països Europeus (Suècia, Finlàndia, Suïssa, Holanda, Islàndia, Regne Unit i Noruega), més Singapur (posició 3) i Estats Units en la 6 completen la llista dels 10 millors països. La bona marxa de l’economia no pot amagar que amb la posició 32, Espanya ha perdut 7 posicions des de el 2002, primer any en que es va elaborar el ránking. Una xifra que es contraposa a la creixent penetració d’Internet que es situa en 35,4 usuaris per cada mil habitants enfront dels 23,9 de l’informe anterior, o la important millora quant a científics. Xifres que evidencien el potencial latent no desplegat encara. Les dades certifiquen, novament, el problema del nostre teixit productiu per utilitzar amb eficiència y eficàcia el potencial de les TIC, quan les hauríem d’entendre precisament com un element bàsic per incrementar l’eficiència i la productivitat, un fet que condiciona la competitivitat o perjudica altres components de la mateixa al no emprar el potencial de la tecnologia de forma directa o induïda. Les empreses del país segueixen tenint un doble problema, per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor, i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat de les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes. Afortunadament per la nostra economia, aquesta incapacitat per extreure capacitat productiva a la tecnologia no està afectant al seu creixement, i tampoc ha afectat a la capacitat competitiva de l’empresa espanyola ja que mantenia la posició 29 en el rànking de Competitivitat Global del World Economic Forum corresponent al període 2006-2007 publicat al setembre passat. Les raons del manteniment de la posició d’Espanya es deu a a unes bones taxes d’escolaritat en tots els nivells educatius, una bona sanitat pública (14), bones infraestructures (22) i un entorn macroeconòmic estable (24). Si bé indica aspectes clarament millorables quant a la qualitat de les institucions i l’administració, l’educació superior, i les polítiques de recerca científica e innovació tecnològica especialment en l’àmbit privat. En definitiva el nostre teixit productiu té que avançar en aquells aspectes que caracteritzen els països més avançats i que encapçalen el rànking. Suïssa, Finlàndia, Suècia i Dinamarca són els quatre millors països mercès al bon nivell de les seves Administracions, les òptimes infraestructures, l’eficiència dels mercats, els alts nivells de innovació -en tots els àmbits sense descuidar la innovació tecnològica-, els centres de recerca científica, empreses que inverteixen en R+D, i una excel•lent aposta per la formació en tots els àmbits. En definitiva, aquells elements que caracteritzen l’economia actual i que tenen la capacitat d’aportar els recursos suficients per mantenir la qualitat de vida i el desenvolupament, i que coneixem com a economia del coneixement. L’informe ens indica que “España dispone del potencial para convertirse en una de las economías más competitivas de Europa. Sin embargo, la capacidad de España para alcanzar los niveles de competitividad de los líderes europeos dependerá de manera crucial de su capacidad en los próximos años para flexibilizar su mercado laboral, disminuyendo aun más así las persistentes altas tasas de desempleo, reducir las distorsiones en sus mercados de bienes, así como en la mejora de la calidad de la educación secundaria y terciaria, para poder desarrollar así plenamente su capacidad como economía del conocimiento” Que cal fer doncs? Quina és la nostra actitud davant aquesta situació?De ben segur que hi ha dues opcions: aferrar-nos a les excel•lents dades econòmiques del 2006, i les que ja coneixem del primer trimestre del 2007, o endegar autèntiques actuacions, aprofitant la bonança mundial i el potencial espanyol per assumir el repte de la competitivitat per assolir una posició més propera a la nostra octava posició quant al pes macroeconòmic. En definitiva, avançar per esdevenir més forts, més competitius, sense esperar la crisi com ha passat en altres indrets. Aquest fet comporta assumir plenament la competitivitat i els seus reptes, que no són altres que la innovació, la productivitat, la globalització i la gestió integral de l’activitat, sabedors que en l’economia del coneixement, el talent i les persones són cabdals. Consegüentment, la seva motivació i capacitació esdevenen la pedra angular on es vertebra la competitivitat. Una menció especial requereixen els aspectes motivacionals moltes vegades oblidats, aquests són basics en el comportament humà, i per tant, clau per assolir la competitivitat, un èxit del que ha de gaudir el procés productiu i l’evolució de l’empresa simultàniament amb la de les persones que ho han fet possible. Cal incrementar el nombre de persones amb una disposició intensa i compromesa, disminuint el del grup de persones amb un disposició neutra o acomodada, i desterrant aquelles actituds d’indisposició o d’oposició als objectius establerts i assumits per l’equip. Un reconeixement no sols en forma de diners, sinó també en reconeixement entès com a notorietat, evolució professional i formació, especialment en aquest darrer aspecte. La competitivitat sols assoleix altes cotes si la direcció estimula als seus membres i facilita l’aplicació del seu talent creatiu tot facilitant el seu progrés personal i professional. Així doncs, les empreses en particular, i els col•lectius en general requereixen endegar actuacions que possibilitin formar persones capaces de liderar la generació de valor en un context canviant i complex que requereix afrontar la disponibilitat de l’avenç científic i tecnològic, aprofitar les oportunitats dels mercats global, entendre que el coneixement és regionalització a nivell planetari, que la globalització permet la fragmentació i multiemplaçament dels processos de generació de valor. De fer-ho i de millorar la nostra competitivitat depèn en gran mesura la possibilitat de seguir escalant posicions i cobrir les necessitats i exigències de les societats pròsperes. La bonança econòmica ho obliga, i el futur ens ho exigeix. Antoni Garrell 25 d’abril de 2007.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits