Des de fa anys molts indicadors evidencien que el planeta s’està escalfant. En els últims temps, la percepció que la temperatura s’ha incrementat és un fet generalitzat i corroborat pels registres, els quals certifiquen el increment i permeten afirmar, a molts científics, que s’està gestant un canvi climàtic de conseqüències notòries. El increment de la temperatura associat al canvi climàtic esta motivat per un conjunt de causes d’origen natural, internes o externes, i des de la revolució industrial amb l’augment de la producció i el consum energètic també a les actuacions de la humanitat. El impacte dels hàbits humans en el increment de la temperatura, o escalfament global, és tan significatiu que actualment al parlar-se del mateix, pràcticament només es fa referència a les causes aportades per l’activitat humana. Serveixi com a exemple la declaració de La Convenció Marc de las Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUSCC’92) de maig de 1992, encaminada a reclamar l’atenció a escala planetària en la que s ‘indica: «s’entén per ‘canvi climàtic’ a un canvi de clima atribuït directament o indirectament a l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables». Primera presa de consciència col•lectiva que va donar pas al 1997 al protocol de Kyoto, en el que es van fixar mesures jurídicament vinculants. Encara que, lamentablement, no es van adherir països amb alta producció de gasos d’efecte hivernacle. Les causes en la qual es consolida el increment de temperatures a escala global es deuen, segons l’opinió de la majoria d’experts, al increment del diòxid de carboni i el metà en l’atmosfera terrestre que originen que aquesta augmenti la seva capacitat per retenir l’energia (efecte hivernacle) emesa pel planeta després de ser escalfat per la radiació del Sol. Increment de temperatures que origina també que disminueixi la massa de gel dels pols la qual cosa, atenent l’alt de valor de reflexió del gel, comporta que augmenti el percentatge d’energia no tornada al directament al espai i sigui absorbida per la terra o l’aigua dels mars. Increment de la capacitat de retenció energètica de l’atmosfera, i el decrement de l’energia solar immediatament tornada a l’espai (albedo) efectuen un binomi amplificador que ha de ser avortat per evitar els previsibles i greus trastorns per al desenvolupament i la vida humana d’acord als models d’impacte analitzats. Encara que tampoc es pot oblidar-se la complexitat del planeta, i les complexes retroalimentacions del binomi energia immediatament tornada – energia retinguda produeixen sobre el comportament dels oceans com efecte compensador, retroalimentacions originades per al increment de la evaporació de l’aigua i la formació de carbonats. Davant aquestes circumstàncies, i utilitzant les mateixa paraules recollides en el (CMNUSCC’92) «reconegut que els canvis del clima de la Terra i els seus efectes adversos són una preocupació comuna de tota la humanitat», i coneixedors de «que les activitats humanes han anat augmentant substancialment les concentracions de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera, i que aquest augment intensifica l’efecte hivernacle natural, la qual cosa donarà com a resultat, en mitjana, un escalfament addicional de la superfície i l’atmosfera de la Terra que pot afectar adversament als ecosistemes naturals i a la humanitat», s’imposa l’obligació de prendre mesures per evitar, o si no disminuir, els impactes. Unes mesures que han de ser consideres en el seu conjunt, i sobre les quals els països amb índexs majors de desenvolupament tenen un major responsabilitat, ja que la major part de les emissions tenen, i han tingut, el seu origen en les societats més prosperes i avançada. És aquest context de canvi, d’increment de la demanda energètica i de confrontació entre els resultats econòmics a curt i llarg termini, de manera lenta però constant la pressió de la col•lectivitat per trobar solucions es fa més gran. La comunitat científica, conscients dels reptes plantejats, identifica noves fonts energètiques, components amb menys necessitats energètiques, processos d’acceleració de la conversió del CO2 en Carbonats, etc.; per la seva part els tecnòlegs posen en funcionament processos més òptims, identifiquen sistemes menys perjudicials, posen a punt sistemes de tractament o captura del CO2, revisen i redissenyen els processos de fabricació i distribució, i es s’esforcen en incorporen amb rapidesa els avenços científics. Per la seva part els dissenyadors fa temps, superant els aspectes estètics, ergonòmics, funcionals i simbòlics del producte, van endegar el concepte d’ecodisseny com practica i mètode tant per a la concepció dels productes considerant els aspectes mediambientals i el seu ús eficient al llarg el seu cicle de vida, com per avançar en un procés productiu sostenible i una optimització eficaç del consum de recursos. Sens dubte dissenyadors, tecnòlegs i científics, i cadascun des de les seves àrees de competència i les possibilitats que els seus marcs professionals els permeten, s’esforcen a orientar el seu talent i capacitat creativa a la minimització dels efectes del sobreescalfament planetari, intentant reduir els impactes mediambientals dels productes i serveis al llarg del cicle de vida treballant conscientment que la major part de malbaratament de recursos i deteriorament ambiental es produeixen en el seu ús i no només al principi i al final del cicle de vida on el impacte no sobrepassa el 20% del total. Però hauríem d’assumir que el seu treball sols assoleix alts èxits quan s’aconsegueix el treball conjunt i sinèrgic dels tres com agents claus per a un desenvolupament i progrés humà sostenible, que no és res més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no es comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les pròximes generacions. Els dissenyadors, tecnòlegs i científics es converteixen en la terna crucial per al desenvolupament, però caldria assumir-me que són professionals que es mouen amb prioritats temporals i culturals diverses el que dificulta la seva interrelació llevat que es generin els entorns de treball que facilitin i incentivin, dons de l’heterogeneïtat i asimetria, la seva cooperació. Una cooperació que ha de permetre: l’optimització del producte, l’elecció de les materials i tècniques de menor impacte, l’optimització de la producció en termes ambientals, la reducció dels consums energètics en l’ús, la prolongació de la vida útil de producte, el reciclatge i reutilització, i la disminució al màxim dels períodes necessaris perquè els avenços científics s’incorporin als productes i processos amb la finalitat de garanteir el desenvolupament sostenible de la societat. Unes exigències que sol poden ser abordades des de l’optima d’organitzacions econòmiques o socials amb capacitat de generar i aportar els recursos requerits que la Recerca i la innovació requereixen, executades en entorns on es produeix una estreta complicitat entre les universitats i el teixit productiu, i fomentades des de centres on el treball sinèrgic entre la terna virtuosa Ciència, Tecnologia i disseny. Un món de complexitat creixent requereix trencar les parcel•les, els tòpics i les zones d’exclusió, i exigeix assumir que sols amb noves idees i models el futur és possible, i en aquest futur és bàsic assumir que l’accent cal posar-lo en el producte que les persones adquireixen, i que la tecnologia i la ciència son únicament els elements que permetin que aquell existeixi. Cal doncs emfatitzar la importància del disseny, un disseny això si capaç d’esser interlocutor privilegiat amb la comunitat científica i els tecnòlegs, i assumir en plenitud la responsabilitat que tenen en la minimització els canvis del clima que dia a dia tots percebem. Antoni Garrell i Guiu 11 d’abril 2007 L’article fou reproduit al diari de sabadell el 20 d’abril 2007