En David Vegara inicià la seva intervenció amb una breu explicació del passat econòmic del nostre país, fent incidència en que el model de creixement econòmic que ha primat fins ara ha utilitzat molt potentment el factor treball i de forma molt menys intensiva la productivitat, la clau bàsica per aconseguir un creixement a llarg termini tal i com preconitzen economistes com en Paul Krugman. A Espanya disposem d’una dotació suficient del factor treball, en tant que el nostre percentatge de població activa és notable; de fet, segons en David Vegara, el creixement de l’economia espanyola s’explica en un 80% per la utilització intensiva del factor treball i un 20% per la interacció entre el capital físic i la productivitat total dels factors. Ja que el problema de la productivitat no es pot solucionar amb un simple decret llei, però sí es coneixen els elements dins de les economies modernes que operen a favor del dinamisme i de la productivitat, en Vegara ens explicà que la política econòmica propulsada pel govern central en la darrera legislatura s’assentà en base a tres eixos: 1) Assegurar un entorn macroeconòmic estable. Per garantir un context que afavoreixi el creixement econòmic i la productivitat, la regulació dels mercats esdevé essencial per al seu bon funcionament i per propiciar la confiança dels empresaris i consumidors. En un marc com és la unió política monetària, el paper de la política fiscal és cabdal, no només com a gestionadora dels recursos i instrument potent en l’àmbit de la despesa, sinó també, i sobretot, pel gran impacte macroeconòmic que té. Donades les condicions de creixement de l’economia espanyola (al voltant del 4%), la política fiscal desenvolupada pel Ministeri d’Economia ha intentat ser prudent cercant sempre un marge de superàvit que permetés prendre mesures en cas de necessitat. 2) Garantir el funcionament dels mercats, endegant polítiques de reforma en el sector energètic, telecomunicacions i financer entre altres, per tal d’assolir la major eficiència en l’assignació de recursos a nivell de mercat, preus i consumidors. 3) Canalitzar els esforços pressupostaris en aquells camps més importants on el sector públic té un deute pendent, a banda de les polítiques socials. Aquests han estat l’àmbit de l’educació (els esforços pressupostaris han sigut molt notables, partint d’una situació de gran descentralitat a nivell de competències en les CCAA), en l’àmbit de les infraestrucutres (on cal destacar el Pla Estratègic d’infraestructures del transport, que té un disseny coherent i raonable, planificat amb un termini que abarca fins al 2020 i que inclou unes previsions de 250.000 milions d’euros) i en el camp de l’R+D (Pla Ingenio i el Pla Avanza). S’ha apostat per invertir en aquest darrer sector en tant que els beneficis socials de l’R+D són majors que els beneficis privats, partint de que la taxa de retorn social és d’un 40% aproximadament i el retorn privat un 15-20%). Els partit socialista es planteja seguir treballant, en cas de ser reelegits, en la tendència iniciada amb aquests tres eixos d’actuació. Sobre el polèmic tema de la reforma de l’impost de societats, en David Vegara ens comentà que la baixada del 5% dels tipus nominals seguia implicant un tipus nominal situat en la mitjana alta dins del panorama europeu. El que és més rellevant en qualsevol cas, seria el tipus efectiu, és a dir, el que efectivament acaben pagant les empreses sobre els seus beneficis declarats, que en la realitat pot arribar a significar una gran diferència. Es va posar el 2011 com a data límit per implementar el nou impost de societats, que baixa el tipus nominal però elimina les deduccions per R+D+i, tot i que en Vegara ens remarcà que no hi havia una decisió final presa i que si es veien resultats palpables en la política de recerca i desenvolupament, sempre es podia replantejar la política fiscal a seguir. En el debat que es generà a continuació amb els associats del Cercle es tractaren els següents temes: la gran dependència amb l’exterior tenint en compte que els pilars del creixement de l’economia espanyola són febles, l’explicació d’haver articulat la política de despesa d’una forma compatible amb la desacceleració de l’economia espanyola, la mesura dels 400 € en l’IRPF, que segons en Vegara compleix amb els criteris de progressivitat, oportunitat i mesurabilitat, la necessitat de tenir un pacte nacional fiscal per tal de generar confiança en els empresaris a llarg termini, l’anàlisi crític del paper de l’administració pública, que hauria d’assumir el rol de compradora de tecnologia per optimitzar la inversió i esdevenir una força tractora en la implementació de les TIC donant exemple amb la millora de la e-administració en tot el referent a la gestió pública, la dificultat d’atraure talent de fora així com la incapacitat de retenir el talent propi, i la qualitat de la regulació i les excessives càrregues administratives.

En Carles Kinder inicià la seva ponència parlant sobre les tecnologies del coneixement, camp en el que GTD ha fet el seu recorregut vital. Una de les activitats en les que GTD ha vingut treballant des de fa temps és en el desenvolupament i implantació dels centres de control, presents en l’imaginari popular per la tasca cognitiva que s’hi desenvolupa i per la seva importància en la presa de decisions. El coneixement en aquest sentit és l’actiu principal del centre, eina que permet transformar les dades en informació, i la informació en informació de major valor afegit, arribant així a la presa de decisió. El problema més freqüent de la gestió del coneixement, és que aquest es pot trobar fraccionat, incomplert i parcialment contaminat en les ments de les persones que el gestionen, en tant que el nivell de coneixement difereix d’individu a individu. A GTD han adoptat la teoria d’en David Weinberger que estipula que al món digital, com és gran és el desordre aparent, major ordre s’hi genera. És a dir, l’excés d’informació es palia amb més informació, i l’ordre es genera quan s’implementa la recerca. La dada només esdevé informació quan a través del coneixement se la dota de propòsit i relevància. El desembarcament de GTD en les tecnologies del coneixement ha comportat el desglossament de tota una sèrie de processos (captació del coneixement, la seva fusió, el modelatge de la incertesa i la replicació artificial dels processos cognitius) per arribar a la construcció d’una decisió. D’aquesta manera, el coneixement que abans es trobava fraccionat es converteix en un actiu tangible que ha de ser mantingut, corregit, revisat i evolucionat amb el pas del temps Aquestes idees que fa uns anys suscitaven incomprensió i excepticisme, avui en dia GTD les ha pogudes traslladar a les institucions per les que treballa. L’Agència Espacial Europea per exemple, en l’actualitat utilitza el modelatge de la incertesa combinant conjunts de lògica difusa amb corbes de distribució probabilística, i la intel·ligència col·laborativa espontànea amb la percepció augmentada com a esglaó essencial de la cadena de suport a la decisió. La darrera proposta que GTD ha fet a la ESA (Agència Espacial Europea) és l’aplicació del programa FDIR que treballa en la detecció, aïllament i recuperació en situacions de fallida, per ser implementat en futures missions a Mart o a la lluna. La base del projecte es sustenta en la teoria de Weinberger del “power of new digital disorder”, és a dir, aquell ordre espontani associat a la caracterització massiva de les dades, entès com la serendipia dels conceptes en un conjunt ampli, incert i desestructurat de les circumstàncies. Si sobre la terra el que interessa és transformar un volum desmesurat de dades en informació amb un propòsit concret, a l’espai el repte seria la transformació d’un nombre limitat de dades en informació independentment de quin sigui el propòsit. GTD, empresa que treballa en l’enginyeria de sistemes i de software, especialitzada en l’espai, l’aeronàutica, la defensa, les utilities, els transports i els programes científics per les Administracions Públiques, nasqué fa vint anys amb un pantejament inicial enfocat a donar serveis al teixit industrial dels anys 80. Des de bon principi la seva activitat va estar molt monopolitzada pel sector de l’automoció, però donat a que el seu model d’empresa comptava amb algunes debilitats com fou el començar sense tenir referències inicials, això implicava no ser els contractistes principals, estar en els darrers esglaons de la cadena de valor i sobretot, haver de competir via preu. Aquesta situació els va permetre agafar una certa dimensió inicial, tot i que el camí que tenien per endavant es dibuixava de poc risc i nul·la capacitat d’acumulació tecnològica, per la qual cosa començaren a cercar sectors d’activitat on la competència no fos via costos sinó per la via de la diferenciació en qualitat i excel·lència. Quasi accidentalment se n’assebentaren que la ESA estava desenvolupant el programa Arian5, pel qual requerien un nou centre de llançament. GTD tingué la sort de finalment assolir l’encàrrec, fet que marcà l’inici de la col·laboració entre la ESA i GTD. Treballar per l’Agència Espacial Europea els va impulsar a treballar amb una visió a mig i llarg termini, dur a terme revisions periòdiques dels objectius a realitzar per tal de reenfocar constantment la trajectòria de la companyia, així com posar-se a punt en qüestions de compliment de les certificacions de qualitat internacionals. Una altra experiència interessant que ens va explicar en Carles Kinder va ser la participació en una missió organitzada per l’Ajuntament de Barcelona a la regió dels Balcans. La idea de col·laborar en un projecte de recuperació de la zona, va portar a GTD a interessar-se per la problemàtica de les mines antipersona. Amb finançament europeu posaren en marxa un projecte que desenvolupava una tecnologia per detectar la presència de mines en camps contaminats. Tenint en compte que els sistemes actuals de desminat són molt lents i costosos, GTD va investigar una tecnologia que permetés fer una mutació genètica amb una proteïna generada per bacteris al menjar derivats dels explosius de les mines. Amb la transformació de la proteïna en un color fosforescent, amb lexcitació lumínica de la zona al capvespre, al fotografiar-lo es podien detectar aquells espais en els que existia un perill de trobar-hi mines antipersona. GTD ha aplicat tecnologies en diversos camps, com per exemple en la banca, on han desenvolupat sistemes de detecció de frau amb tarjetes de crèdit i possibles moviments de blanqueig de diners. Les tasques de R+D+i s’han convertit pràcticament indissociables a la seva activitat diària, tenint sempre present que per competir cal anar sempre un pas més endavant que els seus propis clients. La competència en un sector oligopolístic en el que es coneixen tots els agents, els ha dut a la competència i col·laboració simultànees amb altres empreses multinacionals, amb les quals han format consorcis i desenvolupat projectes conjuntament. En Carles Kinder finalitzà la seva ponència amb una sintetització breu però concisa dels factor d’èxit de GTD: 1) La correcta identificació de l’entorn institucional i empresarial 2) La competència i col·laboració simultànees 3) El lideratge En el debat amb els socis que es generà a continuació es parlà de la dificultat per empreses com GTD de rebre contractes a nivell local, entenent que l’Administració Pública en aquest sentit hauria de jugar un paper major com a força compradora i contractista. Es debaté quins podien ser els sector tecnològicament punters de Catalunya, si el sector aeronàutic al nostre país podia tenir alguna mena de futur i relevància internacional, i el perquè de la cada cop més evident manca de vocacions entre els joves per decantar-se per l’enginyeria TIC.

El ponent, com a estudiós del sistema finès, féu que el seminari-debat girés entorn de les diferències entre el model educatiu finès i l’espanyol. La intervenció del Sr. Melgarejo començà per analitzar la història, cultura i tradicions de Finlàndia respecte els altres països nòrdics. Els finesos, poble que es caracteritza per tenir un 25% de càrrega genètica asiàtica, patiren la dominació sueca durant vuit segles, fet que explica la presència d’una important minoria sueca al país i que ha derivat en la implantació d’un sistema educatiu segregat lingüísticament. El luteranisme ha sigut la religió dominant des del segle XVIII, fet que culturalment ha implicat una aposta per l’esforç i el treball individual així com també representà una empenta a l’alfabetització de la societat. L’estreta coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu des dels primers anys de vida dels infants ha implicat que els nens prèviament a la seva entrada al sistema educatiu ja han estat diagnosticats de qualsevol trastorn (dèficit d’atenció, hiperactivitat, etc.). Arrel de la seva tesi doctoral sobre el cas finès, en Melgarejo ens parlà sobre tres subsistemes relacionats amb l’educació que ell considerà importants a analitzar i comparar amb el nostre model: Subsistema familiar FINLÀNDIA 1. Estructura de la familia postpatriarcal. 2. Dominància del valor de la responsabilitat sobre la seva pròpia vida. 3. Compatibilitat laboral i vida familiar. 4. La familia és considerada la primera responsable de l’educació dels seus fills. 5. Disciplina i corresponsabilitat de tots. 6. Input de l’Estat envers la dona, amb capacitat d’escollir el tipus d’ajuda. 7. Protecció especial envers la dona i la infància. 8. Només un 4% dels nens es troben en situació de pobresa 9. La parella es sustenta exclusivament en l’amor afectiu entre els pares. 10. Baix control dels pares sobre Internet i la televisió. ESPANYA 1. Familia patriarcal. 2. Poca implantació del valor de la responsabilitat. 3. Incompatibilitat de la vida laboral i familiar. 4. La familia considera l’escola la primera responsable de l’educació dels fills, i no assumeix o no pot assumir aquest rol educador. 5. Manca de límits i no corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. 6. Absència total d’inputs de l’Estat en la dona. Nul·la capacitat de decisió sobre el tipus d’ajuda. 7. Baixa protecció de l’Estat envers la dona i mitjana cap als fills. La dona sofreix explotació fora i dins del subsistema. 8. Més d’un 12% dels nens espanyols viuen en situació de pobresa. 9. La parella sol sustentar-se en l’amor afectiui entre els pares. 10. Molt baix control dels pares sobre internet i la televisió. Subsistema socio-cultural FINLÀNDIA 1. Gran quantitat de biblioteques i dotacions de les mateixes. 2. Biblioteques accesssibles, amb connexió entre elles i professionals ben formats. 3. Esglèsia luterana finesa integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia reforça la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social coordinat i unificat. 6. Capacitat d’elecció alta per escollir entre guarderies, cuidadores familiars i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema subtitulats. S’aprèn a llegir per a entendre i s’aprenen idiomes. 8. Inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. ESPANYA 1. Xarxa pobre de biblioteques i dotació de les mateixes. 2. Biblioteques amb dificultats d’accés, sense connexió entre elles, i amb professionals mitjanament formats. 3. L’Esglèsia catòlica no està integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia no reforça especialment la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social descoordinat i no unificat. 6. Falta de llibertat d’elecció entre guarderies i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema no subtitulats. No s’aprèn a llegir per a entendre així com tampoc no s’aprenen idiomes estrangers. 8. Falta d’inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. Subsistema escolar FINLÀNDIA 1. Escola pública majoritàriament. La titularitat la tenen els municipis. 2. Models d’escola basats en: l’escola com a cor de la comunitat, l’escola com a comunitat d’aprenentatge. 3. Gran descentralització administrativa. Les decisions són properes als ciutadans. 4. Disciplina alta, deures i esforç. 5. Ràtio baixa entre professors – alumnes. 6. Reconeixement de l’excel·lència 7. Atenció a la diversitat per interessos. 8. Formació dels professors de primària extraordinària. 9. Formació dels professors de secundària extraordinària. 10. Els professors més competents estan situats als primers cursos de primària. 11. Tenen 45 minuts de classe i 15 de descans. 12. Tenen menjar i els llibres de text gratuits en tots els centres. 13. Existeix un servei d’enfermeres pediàtriques dins dels centres. 14. Tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. Es realitzxa orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars ben dotades, comunicades, accessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal especialitzat. ESPANYA 1. Escola pública, privada i concertada. 2. Models d’escola basats en: model burocràtic i com a model de mercat. 3. Gran centralització administrativa. Decisions poc properes als ciutadans. 4. Baixa disciplina i deures, poca cultura de l’esforç. 5. Ràtio mitjana entre professors-alumnes 6. Impossibilitat el reconeixement de l’excel·lència. 7. Atenció a la diversitat per capacitats. 8. Formació dels professors de primària com a tota Europa. 9. Formació dels professors de secundària bona però amb carències pedagògiques. 10. Els professors més competents estan a la secundària. 11. Tenen 60 minuts de classe. 12. No hi ha ni llibres de text ni menjar gratuit als centres. 13. No existeix un servei d’infermeria pediàtrica dins dels centres. 14. No tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. No es realitza orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars pobra, mal comunicades i inaccessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal no especialitzat. La conclusió principal de la tesis d’en Melgarejo, que partia de la reflexió sobre quina era la variable crítica en el sistema educatiu finès que expliqui l’excel·lent rendiment dels alumnes finlandesos en competència lectora, fou la següent: la variable crítica essencial és la formació del professorat, principalment d’educació primària i en menor grau d’educació secundària, tenint en compte que aquesta variable inclou el procés de selecció i la formació del mateix. En el debat que s’originà a continuació entre el ponent i els associats del Cercle sorgiren qüestions relacionades amb la formació professional, més ben valorada a Finlàndia i enfocada de manera conjunta entre les escoles i empreses, i l’impuls i reconeixement que l’Estat finès ha donat a l’educació, considerant-la un aspecte primordial en clau nacionalista i com a instrument de construcció d’una identitat de país. Això ha implicat que la tasca docent estigui molt més valorada que al nostre país, a la vegada que també tenen més possibilitats d’ascendir laboralment i endegar una carrera docent. L’avaluació constant tant del professorat com dels alumnes, permet un millor funcionament del sistema, detectant amb rapidesa els punts dèbils i suscitables de millora. El nostre model educatiu es caracteritza per no tenir els nens en el centre d’atenció bàsic; ens és necessari adoptar un model de persones a nivell de país si pensem en clau de futur. La reforma de la funció pública és un dels altres aspecte que caldria afrontar seriosament quan parlem de millorar el nostre sistema educatiu propi. [… a informació relacionada podeu trobar un resum de la tesis del Sr. Melgarejo …]