RESUMEN del Articulo de Reflexión que se adjunta en la información relacionada El análisis de las propuestas y políticas públicas y privadas sobre la sociedad de la información en Cataluña durante la última década, abordado en una reciente tesis doctoral, muestra que las cuestiones relativas a las TIC y la sociedad de la información no se han integrado de forma sólida en los que se han considerado como proyectos clave (públicos y privados) para el progreso del país. Se postula así la existencia de una “fractura digital estratégica”, una de cuyas consecuencias sería la dificultad observada en movilizar hacia el impulso a “nuestra” la sociedad de la información a la variedad de agentes que han de colaborar en su construcción. El desequilibrio de las propuestas más visibles hacia las políticas de oferta y el despliegue de infraestructuras puede verse como una de las consecuencias de esta fractura estratégica. 1 Introducción Take care of the sense, and the sounds will take care of themselves L. Carroll, Alice in Wonderland Hay cada vez mayor evidencia de una correlación directa entre la competitividad (de los países, las regiones, las ciudades) y el desarrollo de la sociedad de la información. Los países más intensamente conectados son también los más competitivos. Las valoraciones independientes coinciden en situar a España en una situación de un cierto retraso respecto de los países líderes en el desarrollo de la sociedad de la información. Que incluyen primeras potencias como los EEUU, pero también países como Dinamarca, Holanda o Estonia. (No hay datos precisos sobre Cataluña, pero nada indica que ni los datos ni las conclusiones que se deriven hubieran de ser sustancialmente distintas). Hasta aquí el diagnóstico, por lo demás ampliamente compartido. Pero, ¿qué hacer al respecto? ¿Cómo nos imaginamos el futuro de “nuestra” sociedad de la información? ¿Cómo quisiéramos hacerla evolucionar?. En paralelo, si se coincide en que las políticas públicas han tenido un papel importante en el desarrollo de la sociedad de la información en todos los países líderes en esta materia, ¿cómo valorar las políticas de nuestras administraciones? ¿Cuáles necesitaríamos para mejorar? Ricard Ruiz de Querol Associat de Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Membre de la junta directiva

XINA: CENTRES DE RECERCA I INNOVACIÓ. Fa uns dies, vaig tornar a llegir l’informe publicat a principis de l’any passat per la UNECO sobre la Ciència 2005. En una de les seves pagines s’indicava la importància de la ciència y la tecnologia per impulsar el progrés social, ho feia amb un exemple: “… en l’any 1900 es necessitaven mitja hectàrea de terra i un any de treball per a alimentar a una persona, ara amb aquesta mateixa superfície de terreny i el treball d’un dia i mig es pot alimentar a 10 persones”, una enorme diferencia feta realitat mercès als “avenços científics quant a millorar les llavors i les plantes, la maquinària agrícola, el adobs i els usos cíclics de la terra ho han fet possible”, tot concloent que els coneixements científics aplicats a l’activitat productiva permeten assolir guanys que, tot millorant el PIB y la qualitat de vida, ens “encaminen cap a la creació de societats del coneixement, això és, societats basades en el saber fundat en la ciència”. La lectura del paràgraf ve animar-me a seguir fullejant l’informe on és destacava l’important creixement econòmic d’alguns països asiàtics, encapçalats per Xina, tot indicat que representava un seriós desafiament en l’àmbit de la Recerca i la Innovació a Estats Units, Japó i Europa. Al 2002 Xina disposava ja de 810.000 persones dedicades a la recerca, una xifra molt superior a Japó que ocupava a quasi 646 mil persones. En aquesta línia l’informe evidenciava que la despesa en R+D a l’Àsia va passar d’un 27,9% de la despesa total mundial al 1997, al 31,5% al 2002. De ben segur que el creixement de l’aportació xinesa explica aquest increment, ja que al 2002 la inversió en R+D+i assolí el 1,23% (una xifra molt llunyana al 0,85% del 1999), mantenint un ritme de creixement interanual del 10% en els últims anys; un creixement que permeté que la inversió en R+D+ì al 2003 es situes en el 1,31%. Una xifra llunyana al 1,93% de la UE, el 2,59% dels Estat Units i el 3,15% de Japó, però que evidencià la voluntat de complir l’objectiu del govern Xines d’invertir al 2010 la mateixa quantitat respecte al PIB de la Unió Europea en l’escenari més plausible, un cop constades les dificultats de complir establert a Barcelona on és fitxà con objectiu una inversió del 3% del PIB per l’any 2010. El creixement del R+D a Xina no és aliè a la presa de posició d’empreses com Huawei, en l’àmbit des equips de telecomunicacions, Ningbo Bird, fabricant xines de mòbils. Lenovo, fabricant ordinadors que adquirí la divisió del PC’s d’IBM disposant d’una quota de mercat local del 29% amb una clara expansió en tot Àsia. Haier amb presencia en més de 160 països fabricant TV, DVD’s, mòbils, aire condicionat, PC, etc. L’operador Xina Mobile. El fabricant de Televisors TCL amb participació important a Alcatel. Però també a que de forma continuada moltes empreses occidentals han optat per invertir en R+D en aquell país. Recentment, a final de l’any passat, coneixíem que Motorola obria a Xina un centre de recerca en las tecnologies de banda ampla inalámbriques, amb aquest nou centre Motorola disposa d’uns 3.000 enginyers dedicats a R+D+i en aquell país, uns mesos abans Airbus anuncià, fou a mitjans d’any, que enguany contractarà 200 nous enginyers xinesos plantejant-se la possibilitat de fabricar alguns parts dels avions en aquell país, anteriorment coneguérem que HP obrí un laboratori de recerca també a Xina, HP Labs Xina. Tots ells s’afegien a la llarga llista en que ja figuraven empreses com Microsoft, IBM, o la farmacèutica Roche. Tot un conjunt d’iniciatives que han portat que gairebé existeixi prop d’un miler de centres de recerca o desenvolupament estrangers en aquest país. Aquest és un fet que no pot passar desapercebut, ja que indica que les grants empreses, que mouen les xifres més significatives quant a recerca a nivell mundial, han conclòs que Xina no és sols un mercat amb gran potencial i un lloc idoni per implantar centres de producció aprofitant els diferencials de costos, Xina és també un excel•lent emplaçament per localitzar centres de recerca científica i tecnològica aprofitant el talent, la preparació, i l’actitud del significatiu nombre de nous titulats universitaris que any darrera any s’incorporen al mercat. Unes actituds que es mouen entre dos corrents que semblem incompatibles: la occidentalització i la modernització permanent del estil de vida, que sembla portar a l’oblit i destrucció de la pròpia historia; i per altre, un clar orgull de la seva antiga civilització arrelada, segons la tradició, en les dinasties Xia y Shang uns 2000 anys abans de Crist; corrents, però, que es retroben configurant unes persones que sabem que amb l’esforç i el treball constant la millora i el progrés és possible. Alguns poden seguir mirant a Xina com un perill per la seva capacitat de fabricar productes a preus inabordables per la resta, altres descobreixen que més enllà de costos de producció baixos, hi ha talent, formació, i compromís per assolir un futur hegemònic, i prenen posicions ubicant centres de desenvolupament. Però amb independència del posicionament adoptat cal recordar que el mercat és global i les fronteres s’han evaporat. Per tant és requerit prendre posició i no perdre aquells aspectes que encara ens atorguen avantatges. Uns aspectes que no són altres que les que s’entronquen en potenciar la ciència, la tecnologia i el disseny, tot facilitant convertir-los en PIB. Així dons caldria efectuar tot el que calgui no per mantenir el present sinó per configurar un futur que no pot defugir del compromís d’assolir, quant abans, la xifra més alta en inversió en R+D+i, i de configurar una societat que, arrelada en sòlids valors, assoleixi la més alta formació possible en cada moment, i adquireixi aquelles actituds que recolzant-se en l’esforç permeten que tota fita sigui assumible. Sols d’aquesta manera el mon global tindrà espai per a tots i la competència entre igual i desiguals serà possible. Antoni Garrell i Guiu www.cperc.net President del Cercle per al Coneixement febrer de 2007 Aquest article fou publicat al Mon empresarial de maig 2007