En Carles Kinder inicià la seva ponència parlant sobre les tecnologies del coneixement, camp en el que GTD ha fet el seu recorregut vital. Una de les activitats en les que GTD ha vingut treballant des de fa temps és en el desenvolupament i implantació dels centres de control, presents en l’imaginari popular per la tasca cognitiva que s’hi desenvolupa i per la seva importància en la presa de decisions. El coneixement en aquest sentit és l’actiu principal del centre, eina que permet transformar les dades en informació, i la informació en informació de major valor afegit, arribant així a la presa de decisió. El problema més freqüent de la gestió del coneixement, és que aquest es pot trobar fraccionat, incomplert i parcialment contaminat en les ments de les persones que el gestionen, en tant que el nivell de coneixement difereix d’individu a individu. A GTD han adoptat la teoria d’en David Weinberger que estipula que al món digital, com és gran és el desordre aparent, major ordre s’hi genera. És a dir, l’excés d’informació es palia amb més informació, i l’ordre es genera quan s’implementa la recerca. La dada només esdevé informació quan a través del coneixement se la dota de propòsit i relevància. El desembarcament de GTD en les tecnologies del coneixement ha comportat el desglossament de tota una sèrie de processos (captació del coneixement, la seva fusió, el modelatge de la incertesa i la replicació artificial dels processos cognitius) per arribar a la construcció d’una decisió. D’aquesta manera, el coneixement que abans es trobava fraccionat es converteix en un actiu tangible que ha de ser mantingut, corregit, revisat i evolucionat amb el pas del temps Aquestes idees que fa uns anys suscitaven incomprensió i excepticisme, avui en dia GTD les ha pogudes traslladar a les institucions per les que treballa. L’Agència Espacial Europea per exemple, en l’actualitat utilitza el modelatge de la incertesa combinant conjunts de lògica difusa amb corbes de distribució probabilística, i la intel·ligència col·laborativa espontànea amb la percepció augmentada com a esglaó essencial de la cadena de suport a la decisió. La darrera proposta que GTD ha fet a la ESA (Agència Espacial Europea) és l’aplicació del programa FDIR que treballa en la detecció, aïllament i recuperació en situacions de fallida, per ser implementat en futures missions a Mart o a la lluna. La base del projecte es sustenta en la teoria de Weinberger del “power of new digital disorder”, és a dir, aquell ordre espontani associat a la caracterització massiva de les dades, entès com la serendipia dels conceptes en un conjunt ampli, incert i desestructurat de les circumstàncies. Si sobre la terra el que interessa és transformar un volum desmesurat de dades en informació amb un propòsit concret, a l’espai el repte seria la transformació d’un nombre limitat de dades en informació independentment de quin sigui el propòsit. GTD, empresa que treballa en l’enginyeria de sistemes i de software, especialitzada en l’espai, l’aeronàutica, la defensa, les utilities, els transports i els programes científics per les Administracions Públiques, nasqué fa vint anys amb un pantejament inicial enfocat a donar serveis al teixit industrial dels anys 80. Des de bon principi la seva activitat va estar molt monopolitzada pel sector de l’automoció, però donat a que el seu model d’empresa comptava amb algunes debilitats com fou el començar sense tenir referències inicials, això implicava no ser els contractistes principals, estar en els darrers esglaons de la cadena de valor i sobretot, haver de competir via preu. Aquesta situació els va permetre agafar una certa dimensió inicial, tot i que el camí que tenien per endavant es dibuixava de poc risc i nul·la capacitat d’acumulació tecnològica, per la qual cosa començaren a cercar sectors d’activitat on la competència no fos via costos sinó per la via de la diferenciació en qualitat i excel·lència. Quasi accidentalment se n’assebentaren que la ESA estava desenvolupant el programa Arian5, pel qual requerien un nou centre de llançament. GTD tingué la sort de finalment assolir l’encàrrec, fet que marcà l’inici de la col·laboració entre la ESA i GTD. Treballar per l’Agència Espacial Europea els va impulsar a treballar amb una visió a mig i llarg termini, dur a terme revisions periòdiques dels objectius a realitzar per tal de reenfocar constantment la trajectòria de la companyia, així com posar-se a punt en qüestions de compliment de les certificacions de qualitat internacionals. Una altra experiència interessant que ens va explicar en Carles Kinder va ser la participació en una missió organitzada per l’Ajuntament de Barcelona a la regió dels Balcans. La idea de col·laborar en un projecte de recuperació de la zona, va portar a GTD a interessar-se per la problemàtica de les mines antipersona. Amb finançament europeu posaren en marxa un projecte que desenvolupava una tecnologia per detectar la presència de mines en camps contaminats. Tenint en compte que els sistemes actuals de desminat són molt lents i costosos, GTD va investigar una tecnologia que permetés fer una mutació genètica amb una proteïna generada per bacteris al menjar derivats dels explosius de les mines. Amb la transformació de la proteïna en un color fosforescent, amb lexcitació lumínica de la zona al capvespre, al fotografiar-lo es podien detectar aquells espais en els que existia un perill de trobar-hi mines antipersona. GTD ha aplicat tecnologies en diversos camps, com per exemple en la banca, on han desenvolupat sistemes de detecció de frau amb tarjetes de crèdit i possibles moviments de blanqueig de diners. Les tasques de R+D+i s’han convertit pràcticament indissociables a la seva activitat diària, tenint sempre present que per competir cal anar sempre un pas més endavant que els seus propis clients. La competència en un sector oligopolístic en el que es coneixen tots els agents, els ha dut a la competència i col·laboració simultànees amb altres empreses multinacionals, amb les quals han format consorcis i desenvolupat projectes conjuntament. En Carles Kinder finalitzà la seva ponència amb una sintetització breu però concisa dels factor d’èxit de GTD: 1) La correcta identificació de l’entorn institucional i empresarial 2) La competència i col·laboració simultànees 3) El lideratge En el debat amb els socis que es generà a continuació es parlà de la dificultat per empreses com GTD de rebre contractes a nivell local, entenent que l’Administració Pública en aquest sentit hauria de jugar un paper major com a força compradora i contractista. Es debaté quins podien ser els sector tecnològicament punters de Catalunya, si el sector aeronàutic al nostre país podia tenir alguna mena de futur i relevància internacional, i el perquè de la cada cop més evident manca de vocacions entre els joves per decantar-se per l’enginyeria TIC.

El ponent, com a estudiós del sistema finès, féu que el seminari-debat girés entorn de les diferències entre el model educatiu finès i l’espanyol. La intervenció del Sr. Melgarejo començà per analitzar la història, cultura i tradicions de Finlàndia respecte els altres països nòrdics. Els finesos, poble que es caracteritza per tenir un 25% de càrrega genètica asiàtica, patiren la dominació sueca durant vuit segles, fet que explica la presència d’una important minoria sueca al país i que ha derivat en la implantació d’un sistema educatiu segregat lingüísticament. El luteranisme ha sigut la religió dominant des del segle XVIII, fet que culturalment ha implicat una aposta per l’esforç i el treball individual així com també representà una empenta a l’alfabetització de la societat. L’estreta coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu des dels primers anys de vida dels infants ha implicat que els nens prèviament a la seva entrada al sistema educatiu ja han estat diagnosticats de qualsevol trastorn (dèficit d’atenció, hiperactivitat, etc.). Arrel de la seva tesi doctoral sobre el cas finès, en Melgarejo ens parlà sobre tres subsistemes relacionats amb l’educació que ell considerà importants a analitzar i comparar amb el nostre model: Subsistema familiar FINLÀNDIA 1. Estructura de la familia postpatriarcal. 2. Dominància del valor de la responsabilitat sobre la seva pròpia vida. 3. Compatibilitat laboral i vida familiar. 4. La familia és considerada la primera responsable de l’educació dels seus fills. 5. Disciplina i corresponsabilitat de tots. 6. Input de l’Estat envers la dona, amb capacitat d’escollir el tipus d’ajuda. 7. Protecció especial envers la dona i la infància. 8. Només un 4% dels nens es troben en situació de pobresa 9. La parella es sustenta exclusivament en l’amor afectiu entre els pares. 10. Baix control dels pares sobre Internet i la televisió. ESPANYA 1. Familia patriarcal. 2. Poca implantació del valor de la responsabilitat. 3. Incompatibilitat de la vida laboral i familiar. 4. La familia considera l’escola la primera responsable de l’educació dels fills, i no assumeix o no pot assumir aquest rol educador. 5. Manca de límits i no corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. 6. Absència total d’inputs de l’Estat en la dona. Nul·la capacitat de decisió sobre el tipus d’ajuda. 7. Baixa protecció de l’Estat envers la dona i mitjana cap als fills. La dona sofreix explotació fora i dins del subsistema. 8. Més d’un 12% dels nens espanyols viuen en situació de pobresa. 9. La parella sol sustentar-se en l’amor afectiui entre els pares. 10. Molt baix control dels pares sobre internet i la televisió. Subsistema socio-cultural FINLÀNDIA 1. Gran quantitat de biblioteques i dotacions de les mateixes. 2. Biblioteques accesssibles, amb connexió entre elles i professionals ben formats. 3. Esglèsia luterana finesa integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia reforça la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social coordinat i unificat. 6. Capacitat d’elecció alta per escollir entre guarderies, cuidadores familiars i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema subtitulats. S’aprèn a llegir per a entendre i s’aprenen idiomes. 8. Inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. ESPANYA 1. Xarxa pobre de biblioteques i dotació de les mateixes. 2. Biblioteques amb dificultats d’accés, sense connexió entre elles, i amb professionals mitjanament formats. 3. L’Esglèsia catòlica no està integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia no reforça especialment la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social descoordinat i no unificat. 6. Falta de llibertat d’elecció entre guarderies i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema no subtitulats. No s’aprèn a llegir per a entendre així com tampoc no s’aprenen idiomes estrangers. 8. Falta d’inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. Subsistema escolar FINLÀNDIA 1. Escola pública majoritàriament. La titularitat la tenen els municipis. 2. Models d’escola basats en: l’escola com a cor de la comunitat, l’escola com a comunitat d’aprenentatge. 3. Gran descentralització administrativa. Les decisions són properes als ciutadans. 4. Disciplina alta, deures i esforç. 5. Ràtio baixa entre professors – alumnes. 6. Reconeixement de l’excel·lència 7. Atenció a la diversitat per interessos. 8. Formació dels professors de primària extraordinària. 9. Formació dels professors de secundària extraordinària. 10. Els professors més competents estan situats als primers cursos de primària. 11. Tenen 45 minuts de classe i 15 de descans. 12. Tenen menjar i els llibres de text gratuits en tots els centres. 13. Existeix un servei d’enfermeres pediàtriques dins dels centres. 14. Tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. Es realitzxa orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars ben dotades, comunicades, accessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal especialitzat. ESPANYA 1. Escola pública, privada i concertada. 2. Models d’escola basats en: model burocràtic i com a model de mercat. 3. Gran centralització administrativa. Decisions poc properes als ciutadans. 4. Baixa disciplina i deures, poca cultura de l’esforç. 5. Ràtio mitjana entre professors-alumnes 6. Impossibilitat el reconeixement de l’excel·lència. 7. Atenció a la diversitat per capacitats. 8. Formació dels professors de primària com a tota Europa. 9. Formació dels professors de secundària bona però amb carències pedagògiques. 10. Els professors més competents estan a la secundària. 11. Tenen 60 minuts de classe. 12. No hi ha ni llibres de text ni menjar gratuit als centres. 13. No existeix un servei d’infermeria pediàtrica dins dels centres. 14. No tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. No es realitza orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars pobra, mal comunicades i inaccessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal no especialitzat. La conclusió principal de la tesis d’en Melgarejo, que partia de la reflexió sobre quina era la variable crítica en el sistema educatiu finès que expliqui l’excel·lent rendiment dels alumnes finlandesos en competència lectora, fou la següent: la variable crítica essencial és la formació del professorat, principalment d’educació primària i en menor grau d’educació secundària, tenint en compte que aquesta variable inclou el procés de selecció i la formació del mateix. En el debat que s’originà a continuació entre el ponent i els associats del Cercle sorgiren qüestions relacionades amb la formació professional, més ben valorada a Finlàndia i enfocada de manera conjunta entre les escoles i empreses, i l’impuls i reconeixement que l’Estat finès ha donat a l’educació, considerant-la un aspecte primordial en clau nacionalista i com a instrument de construcció d’una identitat de país. Això ha implicat que la tasca docent estigui molt més valorada que al nostre país, a la vegada que també tenen més possibilitats d’ascendir laboralment i endegar una carrera docent. L’avaluació constant tant del professorat com dels alumnes, permet un millor funcionament del sistema, detectant amb rapidesa els punts dèbils i suscitables de millora. El nostre model educatiu es caracteritza per no tenir els nens en el centre d’atenció bàsic; ens és necessari adoptar un model de persones a nivell de país si pensem en clau de futur. La reforma de la funció pública és un dels altres aspecte que caldria afrontar seriosament quan parlem de millorar el nostre sistema educatiu propi. [… a informació relacionada podeu trobar un resum de la tesis del Sr. Melgarejo …]

En Pere Macias inicià la seva ponència fent una breu lectura del marc econòmic actual. Tenint en compte que Catalunya porta 15 anys de bonança econòmica, explicada pel fort pes d’alguns sectors industrials i de serveis, com per exemple la construcció, ara ens trobem davant d’un inevitable canvi de cicle. No podem obviar les dades de l’atur; tenint constància que per cada habitatge de menys que es farà, el nombre d’aturats augmentarà en 2,3, si l’Estat espanyol es planteja reduïr en 400.000 el nombre d’habitatges construits respecte l’any passat, ens trobarem amb un milió d’aturats. Per seguir creixent econòmicament, potser a un ritme menor que en anys anteriors, haurem d’emprendre una sèrie de reformes estructurals de llarg abast que fins ara no s’han fet. Hem de variar el model de creixement, implementant polítiques de R+D+i i d’impuls a la societat del coneixement. Per tal de poder dur-ho a terme, és necessari fer pactes amplis, pactes d’estat entre les principals forces polítiques i els professionals del món econòmic. Des de Convergència i Unió, consideren que són cinc les principals reformes pendents a abordar: 1) Liberalització econòmica 2) Pacte per l’educació 3) Reforma laboral incorporant el concepte de flexiseguretat 4) Establir una estratègia energètica 5) Avançar en termes d’innovació, desenvolupament i societat del coneixement Tenint en compte les cinc reformes mencionades, Macias ens parla sobre les polítiques que en funció d’aquestes reformes, CiU vol incorporar en el seu programa electoral. Aquestes són: A) Millorar les condicions de competitivitat, necessitat forçada per la situació preocupant que assoleix l’Estat Espanyol en indicadors internacionals. Malgrat que Espanya és la novena potència del món, els rànkings ens situen al número 29. Obtenim resultats poc satisfactoris en indicadors d’eficiència del mercat laboral, nivell d’absorció de tecnologia de les empreses, qualitat de les institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. B) Impulsar polítiques públiques de recerca, que supleixin la insuficiència de recursos invertits en l’ámbit de la recerca. La despesa espanyola es situa només en un 1,16% del PIB mentre que altres països europeus com Alemanya o França estan bastant per sobre del 2%. Necessitem per tant, unes polítiques de recerca amb directives més clares i unes línees d’actuació que donin pas a compromisos de caràcter plurianual. En aquest sentit, no ens convé tenir polítiques i ministeris nous amb cada canvi de govern. C) Referent a la recerca protagonitzada per les universitats i centres de recerca, la primera necessitat òbvia també recau en obtenir més finançament. Un dels problemes més greus es deriva del marc organitzatiu tan rígid que caracteritza la universitat. Per millorar els problemes d’interlocució a Catalunya entre les universitats, centres de recerca i administracions públiques, i poder impulsar polítiques de recerca i foment de la societat del coneixement, es requereix de la complicitat de tots els actors implicats. En aquest sentit, CiU considera que el DURSI seria un bon model de ministeri que podria encarregar-se de tots els aspectes relacionats amb les universitats, recerca i societat del coneixement. D) La despesa privada en recerca també és un fet que CiU ha intentat potenciar mitjançant la negociació de prorrogar fins el 2011 l’aplicació de la reforma de l’impost de societats. Aquesta reforma, malgrat implica una baixada del tipus, també comporta l’anul·lació de les desgravacions. Ja que la majoria de desgravacions venien donades per les despeses en R+D+i , la supressió d’aquestes per les PIMEs pot ser un greu problema si el que volem és que segueixin innovant i invertint en recerca. E) Referent a la transferència de coneixement, existeixen problemes de distanciament entre el món de la recerca i les empreses. CiU està a favor de models que permetin una relació més estreta entre les PIMEs innovadores i la universitat, tenint en compte que és una qüestió de recursos, però sobretot d’infraestructures que permetin la interface entre uns i altres. Una de les propostes que es mencionaren per facilitar el traspàs de coneixement de la universitat a l’empresa i a la inversa fou la possibilitat de garantir que els llicenciats universitaris un cop insertats en el món laboral puguin tornar a la universitat periòdicament per a reciclar-se- La ponència d’en Pere Macias finalitzà amb una aposta clara per enfortir les condicions de l’entorn que permetin la implementació real d’una societat basada en el coneixement, partint d’un treball constant basat en el contacte continuat amb els ciutadans.

El proppassat 21 de gener organitzàrem el primer seminari-debat del 2008 amb en Jordi Sànchez, Director de la Fundació Jaume Bofill. Amb el títol “L’Estat de l’Educació a Catalunya”, aquesta trobada obrí un nou front de debat sobre l’educació i la formació al nostre país, temàtica en la que el Cercle vol incidir i que trobarà la seva continuació en el seminari-debat organitzat pel proper dia 12 de febrer amb en Xavier Melgarejo, Director del Col·legi Claret de Barcelona. En aquesta ocasió, davant els resultats extrets de l’Informe publicat per la Fundació Jaume Bofill sobre l’educació a Catalunya i les conclusions de l’Informe Pisa, la trobada s’organitzà per tractar de detectar els principals problemes que pateix el nostre país en aquests aspectes i cercar-ne possibles solucions. En Jordi Sànchez inicià la seva intervenció ressaltant que l’educació, que durant llarg temps havia estat la gran oblidada en el debats del país, en aquests moments torna a situar-se al bell mig de l’atenció mediàtica i la opinió pública. La tendència del nostre sistema educatiu que ja apuntava l’Informe Pisa 2003 i s’ha corroborat amb el del 2006, així com els indicadors que l’anuari de la Fundació Jaume Bofill posen sobre la taula, ens força a plantejar-nos sèriament la necessitat d’abordar els reptes i mancances presents. Una qüestió ineludible i que sens dubte ha marcat la situació actual, és el passat més recent de Catalunya i l’entorn del qual procedim. Venim d’un sistema amb enormes dèficits democràtics, hem patit una successió de reformes educatives molt intensa en el temps que nos duen a parlar de la reforma reformada només entrar en aplicació, i ens trobem amb una realitat un pèl peculiar en la que històricament l’oferta educativa ha estat coprotagonitzada amb bastant paritat entre la iniciativa pública i la privada. En termes estadístics això significa aproximadament un 60% de centres públics i un 40% de privats i/o concertats, situació que s’inverteix a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquests antecedents, conjuntament amb el model funcionarial de la figura docent al que estem lligats per tradició i regulació, conformen un dels aspectes als que hauríem de prestar atenció si ens volem apropar al tema en clau de futur. De fet, aquesta darrera qüestió és una de les que més soroll ha provocat amb el document de bases presentat per la Generalitat, i que ha resultat en la convocatòria d’una vaga del sector pel proper 14 de febrer. En Jordi Sànchez ens planteja un darrer element a tenir en compte a l’hora d’avaluar el sistema educatiu tot mirant la cojuntura actual: el nostre país ha viscut una enorme transformació en els darrers anys, vinculada per un costat a la conversió d’una societat industrial en una economia del coneixement (sobretot per l’efecte tractor dels països de l’entorn), i per l’altre cantó, la transformació de l’estructura social marcada pel fenòmen de la immigració. Els informes ens posen sobre la taula, en paraules d’en Jordi Sànchez, un doble problema d’eficàcia i d’equitat en el nostre sistema educatiu: El problema d’eficàcia ve determinat per la dificultat d’assolir uns objectius pel que fa referència a la qualitat de l’educació en un context europeu. Si entenem que l’eficàcia d’un sistema està basada en la capacitat de produir resultats a partir de la inversió col·lectiva feta en l’educació, el fracàs escolar és un indicador clau per mesurar el nivell de qualitat. En aquest sentit, les dades són molt poc satisfactòries: un 30% dels alumnes que finalitzen l’educació obligatòria no aconsegueixen acreditar cap titulació i un 50% o 60% dels joves que decideixen continuar amb el batxillerat, els cicles formatius o entrar a la universitat, no aconsegueixen finalitzar el seu itinerari. Quan parlem de la qualitat en l’educació, no podem obviar un altre debat que està intrínsicament relacionat amb l’essència de la pròpia educació, és a dir, amb el sentit últim que li volem otorgar i els fruits que n’esperem. Potser hem anat incorporant d’una forma excessivament simple un enorme relativisme sobre el que ha de ser i incorporar l’escola. Encara ara qualsevol casuística i problemàtica social passa per a que l’escola assumeixi una determinada educació, la qual cosa ha anat acompanyada d’una cada cop major dificultat de les famílies d’assumir una responsabilitat afectiva amb l’educació dels seus fills. No podem oblidar tampoc la importància i efecte que tenen els canvis en les dinàmiques familiars, que amb elements com la progressiva incorporació de la dona al mercat laboral, alteren la conciliació familiar amb els horaris i realitats dels fills, que acaben substituint certes mancances amb hores davant el televisor. És indispensable fer una revisió i reflexió crítica dels elements que als anys 70 i 80 es consideraren necessaris que incorporés l’escola tenint en compte la situació actual. També vinculada amb la manca de qualitat del nostre sistema, hem de ressaltar la preocupant dada d’estar a nivell europeu i fins i tot de la OCDE, només per davant de Portugal i Malta pel que fa a la taxa de joves majors de 17 anys que abandonen qualsevol sistema formal d’aprenentatge. Això ens situa en un escenari de precarietat molt important, sobretot a 10 o 15 anys vista. La globalització, la creixent competitivitat i la debilització de les fronteres en termes laborals, fan que Catalunya hagi d’esforçar-se per poder situar al mercat europeu estudiants capacitats per assumir els reptes que planteja un escenari global on el domini de l’anglès es torna una eina imprescindible. La segona gran preocupació expressada per la Fundació Jaume Bofill és el tema de l’equitat. Si l’educació, un dels pilars fonamentals del sistema de benestar té com a objectiu crear la igualtat d’oportunitats, les dades del sistema educatiu català ens mostren que la capacitat d’invertir la realitat de l’estructura social del país és molt baixa. Si mirem les dades de fracàs escolar en relació amb els components socioculturals de les famílies, trobem una segregació per origen social molt gran en l’educació. Això ve degut en part per les conseqüències de la reforma dels anys 90, però també per la incapacitat d’una incorporació homogènia dels nens estrangers nouvinguts, i la percepció cada cop major de l’opinió pública de que l’escola pública ja no garanteix l’autoritat ni la seguretat que molts pares desitgen pels seus fills. El problema d’aquesta segregació que apuntàvem s’origina en la selecció del centre que fan les famílies. Existeix una correlació accentuada entre les famílies que conscientment escullen l’escola pels seus fills (normalment concertada), de capital sociocultural més elevat, i la probabilitat de que els seus fills tinguin millors resultats o millors expectatives d’assolir bons resultats. En aquest sentit, els centres educatius acaben sent molt més homogenis que la realitat social del país. És a dir, ens reproduim entre els iguals. Amb aquesta situació en la que aquelles famílies que seleccionen el centre d’estudis tenen una major capacitat socioeconòmica i uns fills que tindran més possibilitats d’èxit, front a les llars on els fills acaben anant al centre que els toca, on es trobaran amb gent de similar origen social i unes possibilitats d’èxit menors, ens fa replantejar i qüestionar fins a quin punt hem de seguir posant sobre la taula el concepte de la llibertat d’elecció. Si bé la Constitució amb el seu article 27 ens delimita molt el terreny de joc, el dret a l’educació no hauria de ser només el dret a tenir una plaça en una escola, sinó el dret a tenir les mateixes oportunitats per obtenir uns bons resultats i acreditacions. Això també està vinculat amb el repartiment desigual de l’alumne estranger entre l’escola pública i la privada. L’escola concertada no els ha assimilat, en part perquè des de les institucions públiques ha mancat una voluntat clara d’assumir que l’escola concertada forma part del sistema educatiu i requereix d’un finançament més ajustat de les despeses del que històricament s’ha anat aportant. Si deixem que la regulació vingui donada exclusivament per les lleis del mercat i li sumem les percepcions negatives de l’escola pública, això ens acaba generant desigualtats d’accés. En Jordi Sànchez també ens parlà de l’enorme deficiència de finançament públic en l’educació. Lesforç a Catalunya des dels anys 80, malgrat ara estem en una tendència que va cap a la correcció, està no només molt per sota de la mitjana europea (3,2% dels pressupostos de la Generalitat en funció del PIB van cap a l’educació, mentre que la mitjana de l’Europa dels 15 es situava entre el 4,8 – 5,2%), sinó també a la cua d’Espanya. Sí que és cert que a Catalunya l’esforç pressupostari no és només d’un 3,2%, si tenim en compte que la resta ho aporten les famílies (aproximadament un 1,2% del conjunt del PIB català). Ara bé, deixar en mans del mercat aquesta aportació econòmica ha quedat patent que genera unes ineficiències socials que avui en dia comencen a ser molt visibles. La ponència d’en Sànchez finalitzà amb una reflexió sobre els cicles formatius professionals, que podrien i haurien de convertir-se en una bona plataforma per donar sortida a situacions que aboquen al fracàs. Ens trobem amb un decalatge que sembla fer-nos pensar que si un no arriba a la universitat no val la pena estudiar. Això ens duu a un buit pel que fa referència a la formació professional. Un mercat laboral voraç de mà d’obra barata ha seduït a molts joves que amb 16 anys veuen la possibilitat de guanyar-se els seus primers calers amb un sou mileurista que 10 anys després ja no serà suficient. Les conseqüències a mig i llarg termini, sobretot si entrem en un moment de recessió econòmica, seran nefastes. Precisament Catalunya i les Balears, on el pes de l’economia està molt centrat en el sector de serveis i fins i tot en l’economia estacionària, són les comunitats on major abandonament dels estudis als 17 anys es produeix. Caldria una ferma reflexió dels agents socials, econòmics i polítics per donar sortida a les necessitats que té el nostre mercat laboral i intentar conjugar-ho amb un impuls i incentivació caps als estudiants per a que aquests s’insereixin en cicles formatius professionals. En el debat posterior que es generà amb els associats del Cercle, sortiren alguns temes com el de la situació del professorat de Catalunya. En Jordi Sànchez ens avançà que segons un estudi que tenen en marxa sobre la satisfacció i motivació del personal docent a Catalunya, els resultats mostren que malgrat els sous i les condicions laborals són bones, gran part dels professors perden la il·lusió i motivació inicials perquè gairebé no tenen perspectives de progressar professionalment. El seminari-debat conclou amb la convicció compartida de que és necessari fer arribar aquestes qüestions als poders públics del país per tal d’evitar que la situació d’estancament incideixi en el futur en una realitat laboral que requerirà de professionals especialitzats i qualificats que el sistema educatiu actual no està generant.

UNA CIUTAT MÉS SOSTENIBLE EN L’ERA DEL CONEIXEMENT El repte és aconseguir un model urbanístic que abordi els aspectes relacionats amb la sostenibilitat i la societat de la informació. Salvador Rueda, Director de l’Agència d’Ecologia Urbana ha pres part aquest matí en l’esmorzar de treball organitzat pel Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica de Catalunya. Rueda ha centrat la seva intervenció en, d’una banda, explicar el treball que està desenvolupant l’Agència que ell encapçala i, de l’altra, en reflexionar entorn les bases sobre les quals s’hauria d’establir un model urbanístic sostenible i eficient. En aquest sentit, Rueda, ha destacat que si “les ciutats són els centres actuals que més impacte tenen sobre els ecosistemes, cal cercar també models intencionals que ens ajudin a planificar amb intel·ligència el futur dels nuclis urbans”. El repte més important que tenim davant nostre és sens dubte el de la sostenibilitat, que és la clau per crèixer preservant i millorant el nostre entorn. Des d’aquest punt de vista, el Director de l’Agència d’Ecologia Urbana ha ressaltat que l’estratègia a adoptar radica en la reducció del consum de recursos per tal de generar un menor impacte negatiu en l’ecosistema, idea que sovint s’ha contraposat al model que segueix la lògica econòmica basada en el creixement i la competitivat. En paraules de Rueda: “quan diem que un país creix, la destroça i l’impacte també augmenten. Com podem combinar la idea de desenvolupament sostenible amb la del creixement econòmic?”. Aquí sorgeix la necessitat d’incorporar el coneixement a l’organització i la planificació de totes les activitats. Es tracta de passar d’utilitzar una estratègia per competir basada en el consum de recursos per arribar a una estratègia per competir basada en la informació. L’Agència d’Ecologia Urbana s’ha servit de l’ús de les TIC a l’hora d’establir programes que mesuren els nivells de diversitat urbana i configuren models per determinar els graus de complexitat d’informació vinculant-ho amb la teoria de probabilitats. Els sistemes que utilizen es poden aplicar a diferents sectors, com són l’ús de l’energia, el trànsit, aspectes hidrològics o plans integrals de residus. En la imatge adjuntada es pot contemplar un dels models que mesuren l’índex de diversitat de la ciutat de Barcelona, entesa com el nombre de bits d’informació per individu. Aquesta gràfica que mostra la complexitat d’un teixit (informació organitzada) és el resultat de la mesura logarítmica de l’entropia en funció del nombre d’activitats de persones jurídiques respecte a un conjunt. La conclusió de la sessió del Barcelona Breakfast d’avui pot centrar-se en què l’ecologia urbana es perfila cada vegada més com una activitat clau de coneixement, en la que l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació esdevenen el factor predominant per avançar en termes de predictibilitat i projeccions de futur i, d’aquesta manera aconseguir models de ciutats adaptades a les persones i al seu entorn.

La trobada, que versà sobre el nou àmbit TIC, intentant aportar una visió del sector des de fóra del propi sector, fou presentada per l’Enric Canela, president del Cercle i en Ricard Ruiz de Querol, vicepresident. En Miquel Barceló començà la seva ponència fent menció dels trets bàsics de l’estructura catalana, on les TIC ja no són un factor estructural, sinó una conseqüència inevitable i implícita de la competitivitat i productivitat. Amb una gràfica que mesurava el creixement del PNB en funció de les hores treballades, ens mostrà com en el període 2000-05 Espanya havia experimentat un creixement negatiu de la productivitat. Arrel d’aquesta situació, en Miquel ens comentà quins eren segons ell els cinc desequil·libris bàsics que explicaven aquesta baixada de la productivitat. 1) En primer lloc, destacava el model català d’innovació, encara massa basat en una economia industrial, on prevaleixen les innovacions de procès i de tecnologies incorporades, però que no s’adequa als requeriments de l’economia del coneixement. 2) En segon lloc, mencionava el factor humà i la baixa qualificació dels nostres treballadors. A Catalunya, més del 50% de la població activa no té cap mena de formació, entès en el sentit de que no han acabat els estudis primaris. 3) El pes de les multinacionals a la indústria. 4) L’especialització productiva cap a sectors de baix valor afegit. 5) L’especialització productiva dins de la pròpia cadena de valor, ja que a nivell global nosaltres ens trobem a la part més dèbil. És patent que tenim una estructura productiva vulnerable no adequada a l’economia del coneixement, però això no significa que no podem visualitzar i aprofitar les oportunitats que aquesta ens ofereix. En Miquel Barceló ens destacà alguns nous conceptes sorgits entorn a la innovació i la forma d’entendre-la que ens poden ajudar a caminar en la direcció de l’economia del coneixement. Per exemple, el concepte de l’economia exponencial desenvolupat per Metcalfe, el nou model d’innovació d’en Curtis R. Carlson plantejat en cinc disciplines (necessitats del client, creació de valor, campions de la innovació, equips d’innovació i alineament organitzacional) o “l’open innovation” d’en Henry Chesbrough, entesa com un procès on els actors interns i externs tenen un protagonisme similar i la innovació no està restringida al producte sinó referida també al model de negoci, basada en la experimentació i en la col·laboració entre empreses, universitats i sector públic. Per finalitzar la seva ponència, amb un discurs més positiu de cara al futur del nostre país, Miquel Barceló ens comentava que a Catalunya sí que tenim actualment projectes decisius, que es plantejen amb l’ambició i la dimensió suficients com per atraure talent i tenir una visió global. Com a exemples ens destacava Abertis Telecom, Media Pro, el departament de R+D de Telefònica, el sector alimentari, MANGO en el sector tèxtil… En el debat posterior que s’originà amb els associats del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, sorgiren idees com la de que tenim projectes però ens manquen relats de futur o de que hem de prioritzar el manteniment i la creació de la vocació de lideratge, tant entre la classe política com a la societat i entre els estudiants.

El dia 15 va tenir lloc la 2a Jornada Universitat – Empresa organitzada pel Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. L’organització de la Jornada va comptar amb la col•laboració i suport de les set universitat públiques catalanes. La Jornada es va celebrar a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i van assistir membres del Cercle, empresaris i investigadors de les universitats. A la Jornada també va assistir el rector de la UB Màrius Rubiralta. L’acte va ser iniciat amb les intervencions del president del Cercle, Enric I. Canela, i el rector de la UPC, Antoni Giró, i va comptar amb dues sessions moderades per Joan Prats, vicerector de la UdL, i Miquel Duran, vicerector de la UdG. A la primera sessió van actuar de ponents Pedro Mier, president i conseller delegat de Mier Comunicacions; Manel Portero, investigador de la UdL amb un projecte CENIT amb La Morella Nuts; Erik Brieva, president i conseller delegat de Polymita Technologies; i Josep Castells, director de l’empresa Institut de Ciència i Tecnologia. A la segona sessió els ponents van ser Carles Prats de l’spin-off Beyond Foods; Marcel Swart investigador ICREA del Parc Científic i Tecnològic de la UdG; Josep Domingo catedràtic de la URV, director de CRISES i Chairholder de la UNESCO Chair in Data Privacy; i Jesús García-Gil. catedràtic de l’UdG i fundador de l’spin-off Microbial del Parc Científic i Tecnològic de la UdG. A les sessions a les es van produir un elevat nombre d’intervencions. L’acte el van cloure el secretari del Cercle, Remo Suppi, qui va llegir les conclusions preliminars i el president del Cercle per al Coneixement. Posteriorment es va celebrar un sopar – debat al que van assistir els organitzadors i ponents de la Jornada i els representants de les universitats juntament amb la comissionada per Universitats i Recerca, Blanca Palmada, i el director general de Recerca, Ramon Moreno. Entre les principals conclusions destaca que Catalunya té una gran capacitat per fer el diagnòstic sobre els principals dèficits que impedeixen que ens integrem en l’Economia del Coneixement, però alhora també hi ha una nul•la capacitat per fer les accions necessàries per resoldre el problemes detectats. També es va assenyalar que l’administració hauria de ser capaç de facilitar les coses per tal que empreses i investigadors poguessin desenvolupar els projectes, així per exemple el cost per crear una empresa, en temps i diners, és dels més alts d’Europa. I en àmbit espanyol, Catalunya destaca per la seva capacitat de crear problemes, excés de burocràcia, fiscalitat més elevada, dificultat d’obtenir terreny, manca d’acord entre administracions, etc., en suma grans dificultats per fer que el talent i capital que som capaços d’atreure trobi les condicions adients per instal•lar-se a Catalunya. Una altra conclusió destacada va ser que l’administració hauria de potenciar la demanda de productes d’alt valor afegit generat per empreses i investigadors. No té cap sentit que l’administració subvencioni la creació d’empreses i no actuï com a client d’aquestes empreses. Potenciar la demanda local, sempre que preu i qualitat siguin adients, és la millor manera de fomentar que les empreses reeixeixin i alhora generin demanada a les universitats. Des del Cercle per al Coneixement, recollint les conclusions que properament es publicaran, es demana un paper més proactiu del govern. Barcelona 17 de novembre de 2007. Podeu veure article posicionament / proposta del Cercle, arrel de les jornades, accedint AQUÝ En documentació adjunta hi ha un resum del contingut de les taules rodones.

L’obertura de l’acte de presentació del llibre va anar a càrrec del rector de la UPC, Antoni Giró, qui donà la benvinguda als assistents i introduí els ponents. Acte seguit, cedí la paraula al president del Barcelona Breakfast, en Xavier Marcet, qui ens parlà dels orígens del BB, un grup de persones que set anys enrere, prengueren la iniciativa de crear una associació que es preocupés no només de criticar, sinó també de proposar alternatives a les actuals per millorar el rendiment de la relació sector públic – privat i situar Catalunya en l’economia del coneixement. Amb un fort caràcter TIC, el BB s’ha distingit per estar conformat per persones amb una consciència clara de compromís amb el país. En Ramon Palacio, coordinador del llibre, presentà les temàtiques tractades en les aportacions de les 28 persones que hi col·laboraren amb la publicació d’articles i continguts. El llibre s’inicia amb una presentació escrita per en Joan Clos, actual Ministre d’Indústria, i que fou en el seu moment, el primer ponent convidat a un esmorzar del Barcelona Breakfast. Segueix amb dues entrevistes, una realitzada al Joan Trullén, Secretari General d’Indústria, en la que parla de la necessitat d’incorporar les TIC als processos productius, i l’altra feta al Miquel Barceló, president del 22@, en la que proposa més unitat entre els organismes responsables a la Generalitat per donar un salt endavant en la societat de la informació. Els següents articles van a càrrec de: – Ramon Palacio, que parla de les polítiques públiques en relació a la societat de la informació. – Joan Solé Subiela, que tracta la relació de les TIC amb l’Administració pública a Catalunya. – Ferran Amago, que analitza l’impuls que han de tenir els col·legis professionals. – Francisco de Quinto, que explica la vinculació necessària entre la tecnologia i el dret. – Ricard Ruiz de Querol, que fa patent el concepte estratègic de la fractura digital. – Vicenç Gasulla, que escriu sobre Pimes i productivitat. – Tomàs Cascante, que parla sobre les TIC i els canvis en les relacions humanes. – Blanca Espina, que analitza la influència de les TIC en la societat. – Ginés Alarcón, que estudia el sector TIC a Catalunya. – Antoni Esteve, que entèn la convergència de mitjans com una oportunitat per a l’audiovisual català. – Carles Martín, que ressalta la necessitat de tenir una xarxa de qualitat i confiança. – Manel Medina, que escriu sobre la seguretat digital a Catalunya. – Jordi Marín, que inclou una perspectiva territorial en la societat del coneixement. – Ramon Sangüesa, que analitza la triple hèlix a Catalunya. – Albert Arnó, que estudia la relació entre les TIC i la recerca. – Joan Enric Ricart, que compara les TIC i els models de negoci. – Pere Mier, que aposta per l’exportació de la tecnologia. – Xavier Castillo, que aposta per la indústria de les aplicacions TIC. – Hernán Scapusio, que ens parla del consum digital i la gestió de continguts. – Carles Font, que veu en Catalunya una possible societat de serveis. – Jordi López, que ens parla dels tres nivells d’infraestructures de telecomunicacions. – Francesc Solé, que emfatitza la necessitat de crear empreses de base tecnològica a la universitat. – Fèlix Arias, que escriu sobre el finançament de la innovació. – Tere Serra, que es centra en competir en un món globalitzat. El llibre finalitza amb un article conjunt del Xavier Marcet i en Toni Garrell, president del Cercle quan es féu la fusió entre ambdúes organitzacions. Joan Puigcercós, Conseller de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat, tancà l’acte amb una xerrada en la que destacava la singularitat i importància d’associacions com el Barcelona Breakfast, que es desmarquen de la dinàmica habitual associativa, conservadora i massa pendent de les subvencions. Remarcà la necessitat de crear unitats de mercat diferents i elaborar estratègies conjuntes entre el sector públic i el privat. Podeu trobar el llibre en format digital com a arxiu adjunt penjat a informació relacionada.

En Manel Balcells començà la seva ponència fent referència a tres titulars de premsa publicats els darrers dies que tractaven el tema del càncer. En un es feien les previsions de que a l’any 2030 uns 75 milions de persones arreu del món patirien càncer i a Europa una de cada quatre al 2020, així com el fet de que Espanya gasta tres vegades menys que Europa en investigar la malaltia, i que recentment s’ha celebrat la Conferència europea sobre el càncer a Barcelona. Al primer món les dolències més freqüents són les cardiovasculars, neurodegeneratives i les referents a la salud mental. No es pot negar que la salud és una àrea de vital importància, en la que queden molts camps per explorar i investigar. El que és cert és que a Catalunya tenim un bon nivell de recerca científica en l’àmbit biomèdic, ja sigui en els camps del càncer, de la producció de metàstasi o de la investigació amb cèl·lules mare, així com un bon nivell d’hospitals amb qualitat cientifica com són Vall Hebron, Bellvitge, el Clínic, St. Pau o els Germans Trias i Pujol. Malgrat una inversió fluixa en recerca, els nostres investigadors són bons i gaudim d’una tradició en la indústria farmacèutica important. Això s’exemplifica en les següents dades: el 60% de la producció farmacèutica de l’estat espanyol es fa a Catalunya, el 50% de les empreses farmacèutiques de tot el territori espanyol són a Catalunya i el 100% de la indústria farmacèutica autòctona es troba a Catalunya (Laboratoris Esteve, Mirall, Uriach…). Tampoc hem d’oblidar que disposem d’emprenedors i científics potents, així com d’iniciatives que han iniciat i tingut èxit en el traspàs de la transferència tecnològica, com el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Parc Científic de Barcelona o l’entorn de la UAB. Una línea de futur són les empreses spin-off sorgides de la universitat, especialitzades en biotecnologia. Fa uns mesos es va presentar a Madrid l’informe de l’Associació Espanyola de Biotecnologia. En ell es comentava que al 2006, el 30% de les empreses noves sorgides a l’estat espanyol de biotecnologia eren catalanes. Ara es tracta d’entendre Catalunya com un clúster o una bioregió, terme que hem adoptat d’Europa. El cas és que en efecte, Catalunya actua com un clúster en l’àmbit bio (hospitals, parcs científic, empreses i universitat), a la vegada que es connecta amb altres clústers arreu del món i intenta competir amb el nord d’Europa, l’est de la costa nordamericana, les potències asiàtiques… Si partim de que disposem d’un bon nivell de recerca, una indústria farmacèutica consolidada però amb problemes de creixement i competitivitat, i una indústria biotecnològica incipient que requereix ésser cuidada, no podem oblidar però que la nostra transferència tecnològica és insuficient, el nombre de patents pel nombre de publicaciones és molt reduït i la conversió en valor del coneixement adquirit dista molt de ser el desitjat. El volum d’empreses biotecnològiques encara és molt petit, a Catalunya en tenim unes 50 que es dediquen a temes exclusivament bio, i unes 250 que tenen una part de biotecnologia. El que toca ara és plantejar-se quin és el model de Catalunya que volem per al futur. Hem de decidir si volem ser un país de serveis, turisme, aprofitar el sector agrícola o fins i tot desenvolupar el sector aeronàutic, però no podem obviar una realitat i és el fet de que tenim un bon potencial en l’àrea biomèdica. Una àrea que no només aplega la recerca bàsica, l’aplicada o la biotecnologia, sinó també les tecnologies mèdiques. Podem convertir-nos en un referent al món, aprofitant aquest sector estratègic, creador de riquesa i de valor afegit. Ens interessa tenir gent formada en aquests àmbits, ja que ens manca formació de gestors de recerca, persones que sàpiguen com dur a terme aquesta transferència tecnològica i posar al mercat tota la innovació que es produeix als hospitals. Des de l’organització, el consell de la qual presideix en Balcells, es vol apostar per fer d’aquesta línea estratègica una aposta de país. La manca d’inversió n’és una dificultat, però ens hem de fixar en països que se n’han sortit com Escòcia, que del 2000 al 2005 hi va invertir força, cosa que va revertir de forma molt positiva en el PIB, o Irlàndia, els països escandinaus i els anglosaxons. Hem d’entendre que es tracta d’un sector amb capacitat de generar molts llocs de treball, però per assolir l’èxit hem de superar l’atomització existent i actuar conjuntament com una marca. Això s’ha començat amb l’Aliança Biomèdica de Barcelona o la iniciativa de la Bioregió. Necessitem tenir unes facilities, uns serveis comuns i una massa crítica suficient per a competir en el món actual. Al mes de maig del 2007 es va anar a Boston com a BioCat amb 10 institucions i 12 empreses. Adoptant conjuntament la marca de Catalunya es va veure que aquesta venia. S’establiren relacions bilaterals amb Ontario, Japó o la India. En el món globalitzat d’avui en dia, és perfectament factible dur a terme projectes saltant-se les traves d’antany. A la Ýndia també es va anar com a BioCat en un viatge institucional organitzat pel govern de la Generalitat. Es varen signar acords a Delhi amb l’Associació Ýndia de Biotecnologia i amb un dels pols de més atracció de l’Àsia a Bangalore. De cara al febrer del proper any, Catalunya ha estat convidada a la Fira de BioÀsia, el primer cop que un país sense estat rep aquesta deferència. És cert que tenim dificultats per fer crèixer les nostres empreses, però també tenim moltes oportunitats per explotar. És necessari que els vivers d’empreses i emprenedors puguin accedir a les rondes de finançament dels grans inversors. Amb un panorama mundial en constant canvi, i la fallida immobiliària actual, els grans grups inversors ja fa temps que comencen a buscar inversions a mig i llarg termini en les àrees biotecnològiques. Si disposem de projectes que puguin ser finançats, hem de fer-los madurar, malgrat els problemes estructurals que hi puguin haver. En conjunt, podem afirmar que tenim entre les mans un gran projecte amb els elements adequats per reeixir i els actors a posar en coneixement per tal de que surtin projectes, col·laboracions i sinèrgies. En definitiva, el sector de la biotecnologia s’està situant com un sector basat en l’aprofitació del coneixement, amb una llarga tradició d’inversió en recerca bàsica i aplicada, que pot actuar com a element tractor d’altres subsectores que se’n poden beneficiar indirectament.

Durant els darrers mesos, des de la Junta Directiva del Cercle i en col·laboració amb MEDDIA, cultura i comunicació, l’empresa responsable de la plataforma digital del Cercle, s’han definit i dut a terme un seguit de millores al web del Cercle que, ja posades en marxa, volem comentar a tots els associats i usuaris del Cercle. L’actual plataforma digital de gestió del coneixement i la comunitat virtual del Cercle per al Coneixement, va estrenar-se fa ja més de dos anys. En aquest període, ens ha permès fer un salt endavant molt significatiu, tant en capacitat comunicativa cap a la societat, com en facilitat per organitzar-nos com a col·lectiu. No obstant, al llarg d’aquests dos anys noves tendències i avenços es van incorporant a la pràctica quotidiana de la societat del coneixement. Com a Cercle per al Coneixement, no podem permetre’ns mantenir-nos-en gaire allunyats ni deixar d’aprofitar les eines i les noves formes de comunicació i gestió del coneixement que ens aporta el món d’internet. A continuació, vull explicar-vos molt resumidament les principals millores i afegits que s’han incorporat a la plataforma digital del Cercle. En primer lloc, s’han dut a terme un seguit d’actualitzacions estructurals que tenen a veure amb la integració de les associacions Cercle per al Coneixement i Barcelona Breakfast. La creació del Consell Assessor, la pròxima creació del Fòrum d’Empreses, la renovació de la Junta Directiva i la integració de les convocatòries del Barcelona Breakfast són les accions més notòries d’aquest apartat. En segon lloc, i ja com a enriquiment significatiu del web del Cercle, hem incorporat eines de sindicació de contingut. A partir d’ara, els continguts del nostre web podran ser sindicats automàticament per part d’usuaris o webs mitjançant el sistema RSS. Inicialment, hem creat dos canals, un d’activitats i l’altre de continguts, que poden ser subscrits lliurement per qualsevol usuari. Com a complement d’aquesta novetat, també hem creat una sala de premsa amb titulars sindicats de diversos mitjans de comunicació. Aquests titulars enriqueixen la zona de premsa del Cercle i li donen una utilitat quotidiana més important, adreçada fonamentalment als associats. Us demanem que si trobeu a faltar mitjans concrets que puguem sindicar a aquesta Revista de Premsa, ens ho feu saber. En tercer lloc, hem fet un esforç per potenciar la interacció “virtual” al voltant dels espais de contingut del Cercle, dins l’anomenada “Base de Coneixement”. Aquest esforç té dues cares: d’una banda s’ha preparat una funció especial per recomanar articles de la Base de Coneixement. Prement a la icona del sobre que es troba a cada article, podrem recomanar de forma personalitzada qualsevol contingut publicat al Cercle, per afavorir una distribució més “viral” d’aquests articles. D’altra banda, hem obert la possibilitat de comentar, electrònicament, els articles. Caldrà estar identificat com a associat del Cercle per a poder participar dels debats que genera cada article. Des de la Junta Directiva, us animem encaridament a què feu servir aquestes noves funcions per a fer que el coneixement que aboquem al Cercle tingui major efectivitat, projecció i interactivitat. En quart lloc, però en la línia d’enriquiment de la Base de Coneixement del punt anterior, també cal anunciar que hem preparat la plataforma digital del Cercle per a poder-hi allotjar i veure materials audiovisuals in situ. La conferència que l’aleshores president del Cercle, Antoni Garrell, va pronunciar com a part del III Congrés ONLINE de l’Observatori per a la CiberSocietat és el primer exemple d’aquesta nova integració multimèdia de la plataforma digital del Cercle. La conferència pot veure’s i escoltar-se íntegrament al mateix article, clicant aquí. Tot i que de moment la “videoteca” del Cercle és molt reduïda, disposar d’aquesta possibilitat constitueix una passa endavant molt significativa que ens obre les portes cap a la producció i difusió de continguts multimedia. Finalment, cal dir que la plataforma digital del Cercle s’obre també als blocs. Els blocs –o weblogs- han deixat de ser un fenomen i estan revolucionant la forma d’informar-se i de produir a Internet. Així doncs, d’una banda, s’ha integrat a la informació personal dels associats del Cercle la referència i les darrers entrades dels seus blocs personals. Aquestes entrades també alimenten la zona comuna de la “Comunitat de blocs del Cercle”, així com la portada del portal. Si algun associat té un bloc que no haguem incorporat al llistat, us preguem que ho comuniqueu a la secretaria del Cercle. A més d’això, hem adaptat un gestor de blocs per a que els associats del Cercle que així ho desitgin puguin posar en marxa un bloc personal dins l’espai del Cercle. Ben aviat començarem a veure els primers exemples d’aquests “Blocs del Cercle”. En resum, s’ha dut a terme una tasca de posada al dia de la nostra plataforma digital, apropant-la i incorporant-hi algunes de les aplicacions més consolidades, en la línia del que sol anomenar-se web 2.0. Ara ens toca als associats treure’n partit i avançar també, cap a un tipus de comunitat virtual 2.0. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta Directiva del Cercle per al Coneixement