Els proppassats 27, 28 i 29 de març es va celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la Conferència de Primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA). L’objectiu d’aquesta reunió era tractar les polítiques i estratègies de les institucions d’educació superior per tal de millorar l’eficàcia de las cada vegada més diverses organitzacions i sistemes d’educació superior europees. Un del temes que es va tractar i que òbviament està associat als resultats va ser el del finançament. Malgrat això i atès que a l’Estat espanyol el curs vinent es comencen a impartir els primers ensenyaments reformats d’acord amb les directrius donades per adaptar el sistema universitari estatal a l’Espai Europeu d’Educació Superior, el denominat procés de Bolonya, i que totes les universitats públiques estan en ple debat per configurar els seus plans d’estudi segons aquest model, alguns estudiants, molt pocs, i un reduïdíssim nombre de professors, han volgut aprofitar aquesta avinentesa per expressar les seves queixes i denunciar els suposats mals inherents a aquest procés. Segons ells, la reforma ha de destruir la universitat pública, mercantilitzar-la, posar-la al servei de l’empresa i impedir que els estudiants amb més mitjans econòmics puguin estudiar. Els qualificatius que s’han fet servir han estat molts, i tots ells basats en arguments força allunyats de la realitat. M’ha semblat que el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast és un lloc adient per fer un posicionament sobre el tema col·locant cada peça al seu lloc i explicant el meu punt de vista sobre quina és la situació d’aquest procés a Catalunya. En primer lloc és necessari assenyalar que l’adaptació del model espanyol al model que adopten la resta de països europeus permetrà l’equiparació de les titulacions a tota Europa i evitarà els absurds processos d’homologació que a vegades triguen anys a resoldre’s. Això s’aconseguirà amb un únic sistema de titulacions reconegudes i una facilitat de mobilitat d’estudiants i titulats. Tot plegat ajudarà al procés d’integració europea. Sens dubta una excel·lent notícia. Si ens centrem en l’actual situació a l’Estat, es canviarà definitivament el nostre estrany sistema de mesura que considera que un crèdit equival a deu hores de classe del professor i, en adoptar-se el crèdit europeu, l’ECTS, passarà a equivaler a la feina global que fa l’estudiant per assimilar la matèria, com passa a tota Europa. Cal assenyalar que això ja impera a la resta de països sense que tingui res a veure amb el procés de Bolonya. De fet ja es volia adoptar a Espanya a finals dels 80, però qüestions més relacionades amb el control de la feina dels funcionaris docents que amb la qualitat acadèmica ho van impedir. Així mateix, s’adopta un sistema de docència i aprenentatge que es basarà en una relació més intensa entre professorat i estudiants. A l’Europa de referència això ja és així amb independència del procés de Bolonya. Dos canvis que, al meu entendre, i de la majoria de la comunitat universitària són intrínsecament positius. Entre els aspectes negatius imputables estrictament a l’Estat espanyol i que ens diferencien d’Europa, podem constatar que el procés d’adaptació s’ha dilatat massa en el temps i mentre que en els altres països ja s’han implantat les reformes, aquí portem 10 anys parlant i fins ara realment no es comença. Per altra banda, el model de titulacions que va decidir aplicar el govern espanyol, si bé nominalment és el mateix que a Europa, en realitat divergeix. El govern va decidir adoptar un sistema homogeni de quatre anys. No deixa cap flexibilitat. Més encara, la seva obsessió centralista i homogeneïtzadora imposa un sistema administratiu rígid amb controls a priori impensables a l’Europa de referència. Així exigeix una “verificació del títol”, feta pel Consell d’Universitats previ un informe de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (l’ANECA), i sense la qual no és pot implantar el títol. Aquest informe de l’ANECA és un exhaustiu i detallat examen necessari per garantir des de l’Estat la idoneïtat del títol. Està clar que el Govern català i les universitats són considerades per l’Estat incapaces de gestionar adequadament les seves competències. L’Espanya moderna que convergeix a Europa no entén res de flexibilitat i autonomia. Per altra banda hi ha algunes qüestions que amenacen conduir al procés de Bolonya a un fracàs. La primera d’elles és el tema de les beques i aquest és l’únic aspecte en el que coincideixo amb els estudiants que s’han manifestat contra el procés. Si les seves reivindicacions s’haguessin centrat en aquest punt i no les haguessin embolicat en absurdes crides contra la mercantilització de la universitat i altres “perles”, els hagués donat suport sense dubtar-ho. La raó és clara. El nou model docent que comporta el canvi obligarà sense cap mena de dubte a una dedicació més elevada dels estudiants a la universitat, especialment pel que fa al treball individual. La referència europea són 1.500 hores per curs, distribuïdes en 40 setmanes, destinades exclusivament a l’estudi, comptant la permanència a la universitat, i amb aquest esquema estem preparant els nous plans. Està clar que això és equivalent a una jornada laboral ordinària i que pensar que els estudiants amb menys mitjans econòmics podran estudiar és un error. Només ho podrien fer estudiant mig curs per anys i doblant el temps destinat a la seva formació. Això seria una injustícia social evident i que no es pot permetre de cap de les maneres. La solució a aquest problema és que les beques universitàries també convergeixin a Europa. Deixant de banda el conflicte competencial del tema, l’Estat es nega a complir la sentència del Tribunal Constitucional i no traspassa totalment la competència a Catalunya i a sobre la discrimina, Espanya està a la cua d’Europa quant a recursos destinats: poques beques i de baix import. Si realment no es vol que la reforma sigui un rotund fracàs cal, aquest any, augmentar les dotacions i gairebé universalitzar els ajuts econòmics als estudiants, altrament les universitats acabaran rebaixant continguts per evitar suspensos i abandó massiu. Cal recordar que se les critica pels abandons sense tenir en compte les condicions dels estudiants. Un segon aspecte indefugible és el dels recursos humans i les infraestructures. El nou model obliga a una atenció més personalitzada a l’estudiant. És a dir, a la reducció de les classes nombroses i a la creació de grups de discussió professor – alumnes. Això vol dir més hores de personal docent o de suport a la docència. Igualment, aquest model de gestió de la docència exigeix espais adequats per desenvolupar-la. És obvi que discussions amb pocs alumnes no es poden fer simultàniament si només es compta amb aules d’elevada capacitat. Corregir això vol dir invertir en obres. De moment no he sentit res sobre com resoldre aquests problemes, ans al contrari, només he sentit veus sobre el cost gairebé nul de la reforma. Per a mi la conclusió és clara. La convergència europea és indubtablement bona. El que no crec és que els governs, català i espanyol, cadascú en l’àmbit de les seves competències hagin abordat seriosament la manera de resoldre els punts febles. Molts centres i departaments universitaris estan treballant però l’escepticisme és descriptible. Espanya, i Catalunya no s’ha quedat endarrere, s’ha caracteritzar sempre per legislar sense fer una memòria econòmica realista i una planificació adequada. Desitjo que aquesta vegada l’excepció confirmi la regla.

Fa pocs dies, en plena campanya electoral, el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya va fer públic que l’índex de satisfacció política es situava en el -1,39, “Es tracta del nivell més baix de tota la sèrie, amb una diferència de -0,42 respecte l’anterior onada i un -0,57 del nivell de satisfacció promig de la sèrie que és del -0,82”. També s’explicava que el 58,9% dels electors deien tenir el seu vot decidit, assegurant que anirien a votar en les properes eleccions generals, una xifra molt inferior al 70,8% del novembre, alhora mostrava un repunt dels abstencionistes, i també indicava que el percentatge d’indecisos s’ha incrementat, des de novembre, en 6,9 punts arribant al 19,7%, un xifra important que de ben segur condiciona i enquadra els missatges de la campanya electoral, ja que és a ells als qui bàsicament va adreçada. Tot sovint els partits politics, amb un important percentatge de vots predeterminats i molt fidelitzats, -el de les persones que més enllà del que diguin els programes electorals, o qui sigui el candidat escollit, el vot no varia ja que es un vot identitari-, centren les campanyes electorals a captar el vot dels indecisos, ja que en gran mesura en la seva mobilització rau el triomf en els eleccions i la capacitat de governar, d’aquesta manera els indecisos esdevenen el públic objectiu i determinen les actuacions i les promeses associades. Unes promeses massa sovint adreçades a donar resposta a les preocupacions ciutadanes, indicades per les enquestes, i que aporten resultats a curt termini. Conseqüentment els reptes de futur no s’aborden, ni es fa la requerida pedagogia per ajudar a comprendre el que és conjuntural i el que és estructural, tot identificant les palanques per abordar el futur. D’aquesta manera, el significatiu percentatge d’indecisos, a pesar de la llarguíssima campanya electoral, condiciona tant els missatges, les actuacions i les promeses de la campanya, com l’afrontament de les prioritats de les actuacions a llarg termini que tot país necessita per garantir l’esdevenidor. És en aquest context, en que cal analitzar les prioritats i problemàtiques dels catalans derivades de les enquestes d’opinió publicades, les quals, d’acord a la darrera enquestes, situen a la immigració com a primera preocupació amb un percentatge del 27,5%, seguida amb un 26,8% per la manca d’infraestructures i problemes amb el transport, i en tercer lloc apareix accés a l’habitatge amb un 21,3%; percentatge molt proper a les dos preocupacions següents que fan referència a l’atur i precarietat laboral (20,3%), i el funcionament de l’economia (19,5%). Un ranking de problemàtiques que relega a la onzena posició la terna educació, cultura, i investigació (7,3% ), i a la catorzena el sistema de finançament de Catalunya (3,3%), evidentment dos aspectes que sorprenen si ens atenem als darrers informes sobre educació o les necessitats o la manca de recursos per afrontar els reptes derivats de la societat i l’economia del coneixement. La immigració és un fet a no ignorar, atès tant el ràpid increment del nombre de residents estrangers dels darrers anys, al 2006 arribaren als 642 mil, un 9,1% de la població catalana, més de 500 mil persones més que 10 anys abans, com la multiprocedència: 21,6% Europa, 33,7% Àfrica, 33,5% Amèrica, 11% Àsia, ja que es requerit treballar sense dilació per evitar la creació de guetos i exclusió que porten a situacions com les viscudes a França darrerament per francesos fills d’immigrants. Al igual que no és poden oblidar les infraestructures o l’habitatge, tots problemes reals i percebuts per la ciutadania. Però afrontar aquest problemes no pot evitar que es passi de puntetes i s’ajornin aquells que són claus en la societat i l’economia del coneixement com és la terna educació, cultura, i investigació, i disposar dels recursos requerits per afrontar les exigències d’una societat dinàmica i compromesa amb la sostenibilidad i el progrés. Lògicament les prioritats o les preocupacions de la ciutadania varien en funció de factors conjunturals propers o globals percebuts com a riscos o oportunitats, i aquests factors tenen preeminència respecte altres associats a aspectes més a llarg termini arrelats en la pròpia cultura, formació, valors i objectius, de tal manera que tot sovint les necessitats del dia a dia, o aconseguir la capacitat de governar mercès al vot del indecís amb promeses tangibles demà dificulten assumir els reptes realment importants a afrontar, conseqüentment les prioritats claus si be poden estar més o menys inclosos en els llarguíssims i poc llegits programes electorals -tot sovint sols editats per Internet-, no s’aborden fins que no esdevenen necessitats urgents, moments on encertar les decisions és complicat. El repte de tot líder i gestor és saber identificar l’equilibri entre les problemàtiques d’avui i les exigències pel dema. La diferència de governar en base a enquestes o governar d’acord a un full de ruta que ens porti l’horitzó traçat és cabdal, però massa sovint els dos poden ser incompatibles i en aquest cas prima les enquestes, un fet que fa difícil o impossible la vertebració de la il•lusió col•lectiva requerida per afrontar, amb independència dels matisos ideològiques, els reptes de l’esdevenidor. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assedor del Cercle _______________ Una Versió reduida d’aquest article també ha estat publicat simultàniament a www.e-noticies.com amb data del 3 de març del 2008, Link a la versio d’e-noticies, clic aquí .

Entrevista a l’Enric Canela, President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, publicada a Euncet el divendres 1 de febrer del 2008. En aquesta entrevista, l’Enric Canela analitza de manera crítica el camí que s’està fent. Els polítics i l’estructura universitària de docència i recerca, comenta Canela, podrien ajudar molt més a fer camí cap a l’economia del coneixement. Quina diagnosi faria de la societat de la informació i del coneixement a Catalunya? La societat de la informació i la societat del coneixement. Aquestes dues expressions, de vegades, s’empren com a sinònims però a mi m’agrada matisar, en el sentit que faig servir més, potser incorrectament, societat de la informació per referir-me a l’ús i a la implantació de les TIC, i societat del coneixement per indicar la importància que té el coneixement en l’economia i en el benestar del país. Dit això, la societat del la informació encara és molt pobra a Catalunya. S’avança, però no prou. Així, per exemple, gairebé la meitat de la població no es connecta a Internet. La proporció és encara menor si considerem només els més grans de 45 anys. Si mirem les empreses, veiem que la meitat no tenen una pàgina Web, i només una petita proporció la fa servir per a transaccions; molt sovint són pàgines estàtiques sense gaire funcionalitat. Veiem que el Govern, en els seus programes, parla de “promoure l’ús de les TIC en tots els àmbits de la vida del país”, però aquesta promoció pràcticament no es percep. Jo diria que la majoria dels governants catalans tenen el ‘pensament analògic’. Si parlem de la societat del coneixement, en el sentit que m’he referit abans, tampoc no podem estar contents. Quin és el pes de l’economia basada en el coneixement, és a dir quan coneixement es transforma en valor, respecte al conjunt del PIB? Molt baix. Tenim molts indicadors, com és l’anàlisi de sectors, d’ocupació en alta tecnologia o de nombre d’investigadors per 1.000 habitants. Si analitzem aquest darrer indicador ens adonarem que a l’empresa el nombre és baixíssim. Els centres de recerca i els centres tecnològics són pocs i, a més, poc valorats. El pressupost en R+D del govern català fa riure. Torna a ser el mateix de sempre, que molta gent s’omple la boca amb paraules com societat del coneixement, economia del coneixement o transferència del coneixement, però les coses són diferents a l’hora de reflectir-ho en els recursos que s’hi destinen. Llavors, on cal apuntalar les millores que caldria fer? Hi ha dues coses que cal fer de manera immediata. La primera, en l’àmbit de la societat de la informació, és estendre l’ús d’Internet de forma universal. És igual on visqui una persona, ja que ha de tenir accés a la banda ampla a preu europeu. Els preus s’han d’abaixar i se n’ha de promoure l’ús. És una mesura que cal prendre urgentment. Cada dia que passa perdem competitivitat. I cal apostar per les indústries i serveis que les fan servir. Pel que fa a la societat del coneixement les coses són més complexes. Tenim un dèficit notable de vocacions en estudis de ciències i enginyeries. Altres països, com el Regne Unit, també se n’han ressentit, però han pres mesures per incentivar aquests estudis. Hi ha un dèficit en l’educació, manca capacitat de pensament abstracte i massa poques empreses aposten per la recerca i la innovació. Hi ha un drenatge continuat de talent cap altres llocs, fins i tot de l’Estat. Catalunya no és motor en aquest àmbit. Un dels pocs sectors on encara anem per davant a l’Estat és en el biotecnològic, però es posen massa traves al seu avenç. Massa burocràcia, per exemple. És al Govern a qui li toca posar-se al capdavant i arrossegar i des de la societat civil intentem ajudar. No podem sentir-nos feliços perquè creixem un determinat percentatge del PIB a l’any, menys encara quan la inflació és alta perquè així perdem competitivitat. Guanyar-la vol dir reduir el pes de mà d’obra poc qualificada a l’empresa i augmentar el de les empreses del coneixement. L’entitat que presideix farà una ronda de trobades amb els candidats del partits polítics representats al Congrés que es presenten a les properes eleccions generals. Què n’espera dels programes dels diferents candidats per a l’impuls de la societat de la informació i del coneixement? La idea fonamental és que els candidats coneguin quin és el posicionament del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Els donem un document amb les idees bàsiques per tal que reflexionin sobre els nostres plantejaments. Volem escoltar què tenen a dir sobre la societat del coneixement, i com creuen que hem de tenir una economia forta basada en el coneixement. Volem un diàleg, reduït, és clar, no hi ha gaire temps i en general als assistents els agrada el debat. Per això no els demanem respostes immediates, durant la trobada, però sí que volem veure, en els programes electorals, respostes a les qüestions que els plantegem. Abans ha parlat del paper del Govern català en la societat de la informació i del coneixement. Precisament ara està en ple procés d’elaboració del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació a Catalunya. Com valora aquest Pacte? El Pacte és en si mateix positiu, però no estic d’acord en com s’està desenvolupant en aquests moments. Al meu parer, els pactes s’han de basar principalment en els objectius, i no tant en les estratègies per deixar en mans del Govern la tàctica més convenient en cada cas. Discutir les tàctiques només conduirà a la frustració. Si ens centrem en la discussió que en aquest moment està sobre la taula, el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, el que cal és decidir on volem ser d’aquí uns anys, és a dir quin percentatge del PIB volem que Catalunya destini a la recerca i la innovació. I un cop acordat, preveure qui ho haurà d’aportar, sector públic o sector privat. Aquest és el primer punt i sense aquest acord previ res no farem. No sembla que de moment les coses vagin per aquest camí. No he sentit res sobre els recursos necessaris i d’on han de venir. Jo crec que aquest ha de ser el primer acord polític. Creu que la innovació es reserva per a les empreses i la recerca per les universitats? La innovació la pot, l’ha de fer tothom, però en el sentit que habitualment ens referim a ella, és empresarial. La recerca no, La recerca bàsica correspon a les universitats i centres de recerca, mentre que l’aplicada correspon més a empreses o instituts dedicats a això. Això no ha de ser obstacle, de fet és desitjable i necessari, que les universitats i centres de recerca també dediquin esforços a la recerca aplicada. És desitjable que de les universitats i centres de recerca surtin empreses fruit de la recerca, els spin off. Això vol dir que els investigadors d’universitats i centres de recerca han de dedicar una part dels seus esforços i temps a aquesta activitat. Els països que hauríem de prendre com a referència tenen un nombre gens menyspreable d’empreses d’aquest tipus i, també, moltes patents. És una assignatura pendent del sistema català. De totes maneres, per què hi ha aquesta manca de diàleg públic – privat que dificulta la transferència de coneixement que hauria de generar resultats en benefici del desenvolupament econòmic i social del país? Vivim separats, manquen espais de relació, potser sobren oficines de transferència de resultats i manca diàleg real. Qui en té la culpa? Ningú i tots. S’ha de percebre la necessitat no teòricament, s’ha de sentir que sense relació universitat – empresa estem abocats a la ruïna. Fa poc el Cercle va celebrar la Jornada ‘Debat ´07: La Recerca, la Innovació i la Col·laboració Universitat – Empresa’. Entre les principals conclusions destaca que Catalunya té una gran capacitat per fer el diagnòstic dels principals dèficits que impedeixen que ens integrem en l’Economia del Coneixement, però alhora també hi ha una nul·la capacitat per fer les accions necessàries per resoldre el problemes detectats. També es va assenyalar que l’administració hauria de ser capaç de facilitar les coses per tal que empreses i investigadors puguin desenvolupar els projectes; així, per exemple, el cost per crear una empresa, en temps i diners, és dels més alts d’Europa. I en relació amb l’Estat, Catalunya destaca per la seva capacitat de crear problemes, excés de burocràcia, fiscalitat més elevada, dificultat d’obtenir terreny, manca d’acord entre administracions, etc.. En definitiva, grans dificultats per fer que el talent i el capital que som capaços d’atreure trobi les condicions adients per instal·lar-se a Catalunya. Una altra conclusió destacada va ser que l’administració hauria de potenciar la demanda de productes d’alt valor afegit generat per empreses i investigadors. No té cap sentit que l’administració subvencioni la creació d’empreses i no actuï com a client d’aquestes empreses. Potenciar la demanda local, sempre que preu i qualitat siguin adients, és la millor manera de fomentar que les empreses reïxin i alhora generin demanada a les universitats. La realitat és que l’economia de guany ràpid, la construcció per exemple, ha funcionat fins ara. La visió dels empresaris és que té poc sentit invertir en coneixement si poden aconseguir diners d’altres maneres. Tanmateix, penso que tenim un problema greu. Catalunya té una tradició com a país industrial, però sembla cada cop més evident que la globalització, la deslocalització d’activitats i el creixement de la producció a Àsia obliguen a redefinir les bases d’aquesta activitat industrial. No hi ha dubte que les empreses que basen la seva producció en la mà d’obra poc qualificada i intensiva hauran de tancar i el que cal és ajudar-les a reconvertir-se o a ben morir. És a dir, hauran d’apostar per l’economia del coneixement o tancar. I, com deia abans, moltes veus denuncien que el talent acaba marxant fora. Com s’hauria de redreçar aquesta situació? Aquesta pregunta és molt fàcil de respondre. El talent, com tothom, cerca, finalment, una feina estable i ben remunerada. El nombre de llocs de treball destinats a la recerca és molt baix, a Catalunya. Els salaris fan riure. Posaré un exemple: tenim uns projectes de caràcter estatal que es denominen CIBER. Els salaris els fixen per a tot l’Estat i no els podem modificar. Un investigador postdoctoral, l’hem de contractar per un salari anual de 25.242 euros, catorze pagues. Això és menys del que cobra un Tècnic Grup III a la universitat que, en alguns casos, hi ha de tot, no fa cap feina qualificada. És a dir ens trobem que hem de contractar doctors que han dedicat tota la vida a formar-se, que en general tenen més de 30 anys, a preus inferiors a molts que no tenen ni la Formació Professional. No estic en contra de què la gent es guanyi la vida, però algun incentius hi ha d’haver, no? El sistema espanyol, en el que estem immergits, és, en aquest aspecte, deplorable. Per tant, quin model de recerca i innovació creu que s’hauria de potenciar? No es tracta tant de model, si no de crear una carrera d’investigador, de crear llocs de treball -estem encara lluny d’on hauríem d’estar- i de pagar salaris dignes. La política del Govern espanyol sobre recursos destinats a projectes ha millorat molt, jo diria que el president espanyol s’ho ha cregut i aposta, encara que manqui molt per fer. Però és que el Govern català, tot i parlar de pactes, no fa res. Andreu Mas-Colell va iniciar una política molt clara, amb visió de futur, amb pocs recursos, encara, però anava pel bon camí. Carles Solà va aconseguir mantenir-la i fins i tot en alguns àmbits va fer coses noves. Després, terra erma. Va desaparèixer el departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) i, malgrat la voluntat d’algunes persones del Govern, no voldria posar a tothom en el mateix sac, tot es va desfer com un terrós de sucre en aigua. Veurem què passa a partir d’ara. Des que el DURSI va ser eliminat, no s’ha fet res de bo. Costarà molt recuperar el punt on érem. En l’àmbit de la recerca, sort en tenim, de Madrid. Precisament, vostè ocupa i ha ocupat càrrecs de responsabilitat a la universitat i a l’administració pública, i més en concret en el mateix DURSI. Des d’aquestes posicions, quina visió ha pogut obtenir del sistema d’educació superior a Catalunya? Bé, a la universitat sí que hi vaig tenir responsabilitats, al DURSI molt poca: un programa de promoció de les universitats de Catalunya que, malauradament, el Govern va eliminar. Ara les universitats públiques ho estan recuperant sense el paraigües del govern. Sobre el sistema d’educació superior català… pel que fa als aspectes docents, les universitats són bastants comparables a les europees, si bé existeix un abandonament i una repetició de cursos elevats. El problema és que el sistema educatiu global no funciona. No m’estendré, ha sortit prou aquests dies a tots els mitjans. No crec que se li escapi a ningú que si els estudiants arriben amb una preparació baixa, els resultats seran pitjors. En aquests anys, bastants anys, el nivell ha anat disminuint. Amb tot, els graduats surten ben preparats per al mercat de treball. Sobre la recerca, és comparable amb les limitacions que imposa el sistema. El problema és clarament estructural. A la universitat li manquen recursos i unes normes noves. Recentment s’ha modificat la LOU i no s’ha fet res per acostar la universitat espanyola als models imperants a Europa. Seguim amb rectors escollits per la comunitat universitària, comunitat que només es representa a ella mateixa; rectors que no poden escollir el seu equip; degans i directors de departament que poden, dic poden, actuar com a contrapoders del rector i, en tot cas, el rector, si ells no ho volen, no els pot manar. Tenim uns consells socials inoperants, unes universitats que no rendeixen comptes a la societat dels diners que aquesta posa en les seves mans. La universitat necessita més diners, però sense canvis profunds en la seva estructura de govern aquests recursos no serviran de res. El nostre sistema es basa en el voluntarisme. És impossible millorar, resoldre bé els problemes de la universitat i de la recerca mentre depenguin d’una funció pública absolutament mancada d’eficàcia. Ha mancat valor polític al conjunt dels partits espanyols per abordar la reforma de la Funció Pública, ni tan sols ho esmenten als seus programes. Ens trobem en una situació on no existeix cap mena de diferència entre el tracte i remuneració que rep una persona amb iniciativa, que compleix amb les seves obligacions laborals, amb el que rep una altra que no faci la seva feina i que practiqui l’absentisme. Estem en un sistema on un delinqüent no pot ser separat de la seva feina o acomiadat. És fàcil saber el nombre de funcionaris o assimilats que té l’Estat i el nombre d’acomiadaments i sancions anuals. No tenim res contra la Funció Pública, però això no pot seguir en la mateixa situació. Com s’hi posa remei? Per tant, creu que el sistema universitari català i espanyol estan ben posicionats a nivell europeu i internacional? No, però vistes les circumstàncies no podem més que estar relativament satisfets. La qualitat de la recerca de les universitats és bona. En els rànquings internacionals destaca especialment la Universitat de Barcelona que és la primera de les de l’Estat. En un recent rànquing alemany dedicat a analitzar la situació de les ciències experimentals i matemàtiques es troba situada entre les 60 universitats excel·lents en recerca entre més de 4.500. Les raons que motiven la dificultat per avançar més es troben en el finançament i en la rigidesa del model de contractació, en la manca d’autonomia i en les limitacions legals. Com es pot fer atractiva per als millors investigadors una universitat que no pot pactar salaris i condicions laborals? Ja he comentat el que podem pagar a un investigador postdoctoral, cosa que no genera entusiasme entre els investigadors del mercat global. La universitat tampoc pot seleccionar els estudiants, a diferència del que passa a les millors universitats del món, segons afirma un recent document del Grup Bruegel elaborat per prestigiosos especialistes, entre ells, el professor Mas-Colell.

Hi ha períodes de l’any que tenen unes característiques especials, un d’aquest períodes és finals i principis d’any; pels que estem iniciant els nostres passos en el camp de la recerca és el moment per sol•licitar novament la beca que ens permet endinsar-nos en l’activitat de desenvolupar i aplicar coneixement, és un moment de reflexió per avaluar la tasca feta i l’encert en l’elecció, una elecció que sovint té alts nivells d’incertesa tant per les pròpies capacitats com per la temàtica escollida. La robòtica és un camp que sembla nou però que no es així, les seves arrels profundes es poden evidenciar en el robot Viking que arribà a Mart al 1976, o els Unimates instal•lats a principis dels 60 en la General Motors iniciant a gran escala la robòtica industrial, o encara podem anar més lluny: el jugador de finals de partides d’escacs construït al 1912 per Torres Quevedo, una màquina precursora de la intel•ligència artificial, gairebé de la mateixa època que es començà a emprar la paraula robot que consolidà Isaac Asimov, a partir de 1942, amb les seves novel•les de ciència ficció, divulgant la robòtica i les lleis bàsiques que han de guiar l’existència de tot robot. Les llargues i diverses arrels de la robòtica han permès que en el últim quart del segle XX tingués un impuls significatiu gràcies als avenços en la microelectrònica, la computació, els llenguatges avançats de programació, les telecomunicacions i els rigorosos estudis teòrics iniciats als anys 60 per centres de recerca com el Massachusetts Institute of Tecnology (MIT), o el Stanford Research Institute (SRI). Avui en dia, els robots industrials, sorgits a l’ombra de la industria automobilística, omplen les fàbriques incrementant la productivitat i seguretat dels humans. Uns robots, braços mecànics autònoms controlats per microprocessadors, que han esdevinguts els predecessors i que estan àmpliament superats pels darrers exploradors Spirit y Oportunity, vehicles autònoms capaços de relacionar-se i interactuar amb l’entorn, prenen decisions en temps real enfront de situacions noves no preconegudes. També pels robots humanoides japonesos cada cop més humans, i tots aquells altres robots que centren el seu objectiu en substituir o complementar òrgans malmesos del cos humà, la biònica ha evidenciat les seves possibilitats permeten la visió o implantant extremitats controlades per senyals neuronals, o aquells que gràcies a la seva mobilitat esdevindran ‘robots de servei’ en diversos camps, com per exemple en àmbits empresarials, en la llar, en l’oci, l’educació, en l’assistència a persones amb discapacitacions o a la ciutadania, o la vigilància de bens i instal•lacions etc., efectuant-ho en els entorns habitables i en aquells perillosos o impossibles per la vida humana. El gran nombre de robots industrials que incorporen els últims coneixements tècnics i científics, i els més de 7 milions de robots personals que segons la Federació Internacional de Robòtica existiran al 2008, evidencien la capacitat de la robòtica, i apunten que serà clau en el futur, variant substancialment el treball físic i l’intel•lectual, l’estructura i les instal•lacions de les organitzacions, la salut, les jornades laborals, i les relacions dintre les llars ja que la presencia de robots entre nosaltres no ha fet més que començar i tindrà un recorregut semblat al de la irrupció generalitzada del PC al inici dels 80. De tal manera que el segle XXI serà per la robòtica, el que el segle XX va ser per a la telefonia mòbil o personal, ja que el treball conjunt dels matemàtics, físics i enginyers ens aporten possibilitats encara inimaginables. Com inimaginable era fa pocs anys el projecte URUS (Ubiquitous Networking Robotics in Urban Settings) que s’està desenvolupant per un conjunt de grups de recerca europeus, entre ells la Universidad de Zaragoza (UniZar); el Centre National de la Recherche Scientifique (LAAS); l’Asociación de Investigación y Cooperación Industrial de Andalucia (AICIA); University of Surrey (UniS), etc., coordinats des de Barcelona per l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI). L’objectiu d’aquest projecte europeu és que un grup de robots autònoms treballin de manera cooperativa, emprant sensors intel•ligents i comunicacions, per millorar la qualitat de vida en zones urbanes, ajudant als ciutadans en diverses situacions o necessitats, com per exemple guiar-los a determinats llocs o atendre consultes. Com mencionava al principi de l’article aquest període de l’any és un bon moment per reflexionar, avaluar alternatives, detectar oportunitats i prendre decisions, però també per reconèixer que la majoria de noticies no conviden a l’optimisme ja que estan més centrades en les problemàtiques del passat que en les oportunitats del futur. Es parla molt de la necessitat de disposar de sectors claus pel desenvolupament econòmic i social, però malauradament no es divulga les potencialitats d’alguns camps i no es genera consciencia col•lectiva de les oportunitats. La robòtica és un camp emergent que, quant esdevingui generalitzada exigirà de professionals adequats, empreses per aportar els serveis requerits i indústries que els fabriquin, i aquests són aspectes que no hauríem d’oblidar. Caldria que l’empresa i la societat miressin més a la comunitat científica que ha evidenciat la seva capacitat, a pesar de la manca de reconeixement en certs moments o de recursos per fer realitat les seves propostes. Programes com Ingenio 2010 poden potenciar la innovació i la recerca, però no és suficient, es necessari facilitar la col•laboració universitat-empresa i trencar les barreres d’incomprensió i desconeixement existents. Una reflexió que ens hauria de permetre assolir decisions, les quals no podem oblidar el poder transformador de la robòtica ni la seva capacitat de generar valor a curt termini; els més de 2 milions de unitats venudes del robot aspiradora Rooamba de iRobot en són un exemple. Caldria parlar menys del passat i buscar com avançar en el futur per aprofitar les potencialitats dels coneixements existents, recolzant els sectors claus i considerant les potencialitats de la tecnologia computacional i telemàtica, i es aquí on la robòtica és una oportunitat per la industria i les empreses. Cal dons prendre la decisió de si volem ser líders o simplement usuaris. Anaís Garrell Llicenciada en Matemàtiques. Associada al Cercle per al Coneixement. Barcelona gener 2007 (Aquest article s’ha publicat a l’edició del Món Empresarial del mes de gener de febrer del 2008)

El segle XX ha estat un temps contradictori, a més d’haver viscut cruents conflictes també ha aportat grans avenços científics i tecnològics. Afortunadament nosaltres gaudim d’aquests avanços, i encara podem continuar fruint d’un benestar general, si el coneixement ens acompanya. Una de les claus per mantenir aquest bon procés econòmic i social són les persones, persones formades, aptes per a desenvolupar-se en una societat complexa, plural, comunicada en temps real i global. La societat requereix que les persones que la integrin siguin capaces d’ afrontar els problemes presents i el reptes que esdevindran, però si això ja és important, encara es necessita més per mantenir la cohesió, per evitar extremismes, i per reconèixer el progrés; per tant és necessari que tots els membres socials estiguin formats, i que disposin de coneixements suficients per desenvolupar-se en situacions variables; de manera que quan ens trobem amb el fracàs escolar no es tracta tan sols de la incapacitat d’alguns alumnes que no finalitzen els estudis o no adquireixen l’acreditació associada als estudis cursats, sinó que el fracàs és més profund, és la causa que sovint impedeix la lliure capacitat d’elecció. Espanya és un dels Estats amb menys desigualtat eductiva, i des de 1991 ha multiplicat per dos el percentatge de persones amb estudis de batxillerat, però els resultats del nostre sistema eductiu són dolents. Aquest és un fet conegut des de fa molt de temps però ignorat per tots aquells que saben la importància de l’educació, que observen amb cura els informes que analitzen de forma comparativa els resultats dels sistemes educatius de diversos països. L’informe PISA 2000 (programa per l’avaluació internacional dels alumnes), que involucrava a 32 països de la OCDE, avaluant la capacitat que tenen los alumnes de 15 anys en aplicar els seus coneixements en lectura, matemàtiques y ciències, va posar en evidencia que els alumnes de l’Estat estaven per sota de la mitjana dels països europeus més avançats en la capacitat per comprendre el que es llegeix, en redactar i en matèries instrumentals tant les bàsiques com les matemàtiques”. Els resultats dels nostres joves ocupaven la posició 18 en habilitat lectora, la 23 en matemàtiques i la 19 en ciències. La importància de les 3 àrees és notòria, però voldria posar èmfasi en la relativa a la capacitat lectora, ja que aquesta habilitat és determinant per avançar en el procés de l’aprenentatge, i la seva absència impedeix continuar aprenent i s’adquireixen seriosos riscos d’esser exclosos del sistema productiu, en disposar de poques habilitats per afrontar les exigències ocupacionals, especialment quan el model econòmic adquireix els trets propis de l’economia basada en el coneixement. Si l’informe Pisa 2000 encenia una llum d’alarma, 3 anys després, l’informe corresponent al 2003 indicava, ja analitzant 41 països quant matemàtiques, ciències, lectura i resolució de problemes reals, que els resultats dels alumnes espanyols seguien sense millorar posicions. Els resultats es trobaven en una situació semblant als del 2000, aleshores el 20% dels alumnes no assolien el nivell mínim en matemàtiques i al 2003 el percentatge era del 23%. Quant a la comprensió de textos i en ciència es trobaven en una posició similar, si bé, segons indicava l’informe, la disminució era estadísticament irrellevant. El que és innegable és que a nivell global els resultants se situaren per sota de la mitjana dels 30 països de l’OCDE avaluats, i els coneixements adquirits eren inferiors en totes les àrees als resultats mitjans dels països més desenvolupats del món. Aquests són els antecedents de l’evolució del sistema educatiu, per tant no sorprèn que Espanya, segons el darrer informe Pisa publicat recentment, segueixi amb resultats semblants als del 2003, la qual cosa implica estar per sota de la mitjana de resultats dels estudiants dels països de l’OCDE. En contrapunt a països com Finlàndia que segueix millorant, o Canadà que passà del lloc 11 al 2003, al tercer lloc en el 2006; igual que Alemanya i Àustria que a partir del primer informe endegaren actuacions per millorar, ja que de fer-ho o no es jugaven el futur dels seus ciutadans. Aquestes actuacions han permès passar del lloc 18 al 10 a Alemanya i del 23 al 14 a Àustria. Evidenciant que quan el diagnòstic es pren seriosament, fugint d’anàlisis complaents i de les justificacions, la millora dels resultats és possible. L’Informe PISA també mostra les asimetries entre les diverses comunitats de l’Estat espanyol; Catalunya és una de les que assoleixen pitjors resultats, retrocedint respecte el 2003, especialment amb ciències on perd nou posicions i se situa en el penúltim lloc del rànquing de l’Estat, sols per sobre d’Andalusia. Unes dades que confirmen el diagnosi de l’estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill, que el passat octubre explicava que el fracàs escolar a Catalunya sols era superat a Espanya pel estudiants canaris i extremenys; quant a la Unió Europea només Malta i Portugal presentaven xifres pitjors a les catalanes. És molt preocupant que el 34,1% dels estudiants catalans, segons l’estudi esmentat, deixen d’estudiar entre els 18 i els 24 anys, 4 punts per sobre de la mitjana de l’Estat, i 20 punts per sobre del fracàs escolar del País Basc. Un fracàs escolar que cal considerar-lo amb una altra dada preocupant, la qual ens indica que Catalunya es troba a la cua d’Europa quant a percentatge de població que supera l’educació secundària, ja que únicament el 60,3% dels estudiants catalans superen l’ESO (7,8 punts menys que al 2000), cosa que representa 15 punts per sota del percentatge de La Unió Europea. De ben segur que l’educació requereix més inversió, superant el 2,1% que actualment es dedica a Catalunya, i esforçant-se per superar el 3,5%, com apunten diversos estudis, ja que durant anys l’assignació de recursos a l’educació no va ésser prioritària. Una manca d’inversió en formació, que no és sols en formació bàsica, perquè mentre la Unió Europea gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327€ o Alemanya 2.033€, a Espanya són sols 479€, segons indica l’Euroíndex laboral IESE-Adecco, un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats. Una xifra que cal enquadrar-la sabent que Espanya és el país que més diners dedica a subvencions als aturats. És necessària més inversió, sense cap mena de dubte, però també és cert que els professors tenen clares mancances atès el seu model de formació, ja què els escenaris en què desenvolupen la seva activitat són molt diferents per als que van esser entrenats. Malauradament l’opció per l’ensenyament és tan sols una alternativa per a molts professionals, quan altres vies no han funcionant, i que la implicació dels mitjans de comunicació, en especial la TV pública, és nul·la. Però a pesar d’aquests aspectes, cal entendre que el procés d’aprenentatge és molt complex i que no es circumscriu exclusivament a l’àmbit de l’escola. L’èxit o el fracàs està molt arrelat tant al model d’ensenyament, a l’estabilitat del mateix, a l’organització de les classes i matèries, a la preparació dels mestres i als recursos assignats, com a l’estructura i l’ambient familiar. L’educació en aptituds requereix de mesures escaients, i per afrontar-les es necessita de la unitat familiar, sigui com sigui l’estructura però sempre responsable, i del conjunt d’agents i canals d’informació. Conseqüentment, molts són els fronts on cal treballar, ja que malauradament el nostre model es basa en un ensenyament que no esperona l’esforç i oblida l’excel·lència, que té característiques poc flexibles i uniformitzats en un entorn clarament heterogeni, que el nivell de formació dels pares és baix, espacialment els materns, que té poca disposició per assolir alts nivells de lectura i garantir la capacitat de comprendre el que es llegeix, que no assumeix dotar als joves de capacitat per observar, analitzar i reflexionar, que el pares, renunciant a les seves obligacions, deleguen a l’escola tant l’educació com la formació i que la formació dels mestres no s’ajusta a les exigències dels temps actuals. L’estructura de suport, la qual configura el caràcter per afrontar reptes significatius, és la unitat familiar i esdevé una de les claus més significatives en l’èxit de l’adaptació dels alumnes a l’estudi. El contacte pares i fills és fonamental per configurar les actituds adequades, però en la societat actual altament consumista i amb salaris que obliguen a treballar a dedicació plena al pare i a la mare la falta de temps disponible perjudica la relació. La separació familiar podria no ser negativa, però la majoria de vegades és un motor de concessions desmesurades als fills per aconseguir la seva estima o en la recerca de l’autocomplaença reparadora per no dedicar el temps que els fills requereixen. En la societat actual, amb freqüència els avis substitueixen als pares en la millor de les ocasions, perquè habitualment és la televisió, i les seves ensenyances, la que substitueix als adults. Sovint molts infants passen més hores davant la televisió que a l’escola, i que la programació infantil està disminuint per no ésser rendible, aquest fet és prou conegut des de gener del 2004, quant el Consell del Audiovisual de Catalunya va presenta el Llibre Blanc sobre la educació en l’entorn Audiovisual, en el que s’indicava que els menors entre 4 i 12 anys passen 990 hores anuals davant la televisió, en contrapunt a les 960 que passen en el col·legi, i a la vegada que la franja horària en què els infants veuen més televisió és entre les 9 i les 12 del vespre. A aquestes hores cal sumar-ne el temps dedicat a videojocs, o en l’ordinador, de mitjana unes 30 hores setmanals davant de la pantalla. Unes hores que la majoria dels nens estan sense supervisió d’adults. Solucionar el problema de l’educació comporta un doble compromís, disposar d’excel·lents escoles, professors i recursos, però també de conciliar la vida professional i la familiar, el treball i l’educació dels fills. Com fer-ho és el repte, però Catalunya i Espanya no són diferents a altres països que estant guanyant el repte de l’educació, cal analitzar les millors solucions i aplicar-les, sabent que sols harmonitzant família, treball i lleure donarà els millors fruits. En aquest projecte plural no valen visions curtes, ni egoismes ideològics, cal entendre que bons resultats en educació sols els obtindran els qui assumint el repte de l’aprenentatge, l’apliquen amb coneixement, sense renunciar a harmonitzar l’estudi amb la relació i el compromís social, en definitiva aquells que adopten l’equilibri en la complicitat i continuïtat entre escola i família. Lina Zulueta Fernández. Filòloga y psicopedagoga. Membre de la Junta directa del Cercle per al Coneixement.

El gener comença amb els problemes habituals: consum desmesurat els primers dies i dificultats a fi de mes. Un gener que serà molt més complicat que els d’altres anys, arrel dels excessius increments dels preus dels serveis, del transport, del gas o l’electricitat justificats per l’alta inflació amb que pot acabar l’any 2007 ates que els increments, d’octubre i novembre, situaren IPC interanual al novembre en el 4,2% a Catalunya i al 4,1% a l’Estat. Una inflació que pot continuar per sobre del 4% en els propers mesos degut als increments que el nou anys ens ha portat, conjuntament al elevat preu del petroli i dels cereals, i la pujada d’alguns aliments sovint inexplicable si considerem el preu percebut pels ramaders i agricultors. L’augment del preus sembla ser no conjuntural sinó quelcom que ha esdevingut estructural del nostre model econòmic, i aquest és un aspecte preocupant, atès que una inflació alta respecte altres economies similars comporta pèrdua de competitivitat en les exportacions i afecta seriosament als salaris més baixos, especialment als mileuristes i els que reben el salari mínim interprofessional, 600€, que a pesar del augment del 30% en aquesta legislatura segueix molt lluny de la mitjana europea Les causes del descontrol de la inflació les poden associar a la nostra dependència exterior i a la important demanda d’energia i de productes alimentaris per part dels grans països emergents amb taxes de creixement molt significatives, tal com es reflecteix en el increment de més d’un 40% del preu del petroli en un any, si be alleugerat per la revalorització de més d’un 12% del euro davant del dolar; la pujada del cereals originada per la sequera o males collites en països productors com Austràlia o Argentina, i l’augment de la producció de biocombustibles a partir del sucre u olis vegetals per mitigar l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle. Ara be, quant el diferencial amb Europa és d’un punt percentual, cal pensar que també hi ha aspectes que són propis de la nostre model i que cal actuar per no seguir perden competitivitat. En aquesta línea no es pot oblidar la manca de d’habilitat per extreure capacitat productiva a les tecnologies, el pes important del turisme i la construcció, l’absència de competència real en molts sectors i excessiva regulació, la manca de resultats significatius i tangibles quant a innovació i inclusió dels avenços tècnics i científics, i els problemes en les cadenes de distribució, en especial en els productes agrícoles i ramaders, que origen forts increments per part dels intermediaris. Un increment exagerat de preus que cal enquadrar en l’actual escenari de reducció del creixement i amb l’Euríbor camí del 5% encarint les hipoteques i frenat el consum. Una situació que exigeix sense més demores, politiques decidides i actuacions contundents per frenar un mal que no pot esdevenir crònic. Cal dissenyar i encertar les actuacions requerides aplicant-les en els instants adequats, i de ben segur que en la lluita per la inflació hi ha moments claus com són aquells que tradicionalment es revisem el preus, on no es pot actuar de rutina ignorant la importància de les decisions i el que implica prendre com a referència el IPC de l’any finalitzat, oblidant les previsions desitjables, com es feia darrerament, o les realitats dels altres països amb els qui hem de competir. La practica d’augment de preus en base al IPC espanyol, superant-lo tot sovint, no ens pot portar de cap manera a reduccions significatives de la inflació. Començar l’any amb l’ampolla de gas butà un 5,2% més cara, pujades en la tarifa elèctrica del 3,3% i un 4,47% de mitjana el gas natural, increments per sobre del 4% en el transports, o augmentar de mitjana un 4,16% els peatges de les autopistes catalanes dependents de la Generalitat no és la millor manera d’afrontar el problema de la inflació, ja que són càrregues addicionals amb respecte a economies amb models menys inflacionistes que el que tenim a l’Estat i a Catalunya. Cal assumir que l’any no s’inicia amb una solida voluntat per afrontar i controlar la inflació. Una manca de compromís en molts nivells empresarials, però bàsicament en les administracions de tots els nivells que han oblidat el que era habitual de mirar: la previsió de la inflació, llavors els augments ratllarien el 2% en lloc d’apropar-se al 4. La Globalització, la competència asimètrica, les tensions enèrgiques, la disminució de les previsions de creixement o la dependència exterior, no haurien d’esser oblidades, tampoc que tenim seriosos problemes de productivitat i que el nivell de salaris espanyols són inferiors, en molts casos, al d’economies de països de la Unió amb els que hem de competir. Tot un conjunt d’aspectes que requereixen endegar la batalla de la inflació com un repte clau pel futur. El diferencial de preus respecte a la Unió Europea requereix la determinació, la responsabilitat i el coratge que la ciutadania ha evidenciat tot sovint, ja que cal assumir un gran objectiu col•lectiu, com al seu dia es plantejà el repte d’entrar a la unió monetària. Un repte col•lectiu que hauria d’esser liderat per l’Administració amb independència del cicle electoral que ara s’inicia, que tindria que considerar alguns aspectes claus com són garantir, i millorar, la no pèrdua de capacitat dels salaris el que comporta augments no inferiors al IPC, i afrontar la resta d’increments de preus, prenent com referència el no superar els objectius europeus d’inflació, tot entenen que el menys increment, no te que comportar menys excedents, si es té la capacitat per gestionar amb eficàcia i eficiència, i es guanya productivitat, dos vies en les que podem fer encara un llarg camí. Antoni Garrell i Guiu 1 de Gener 2008 Publicat al diari electrònic e-noticies.comel 2 de gener de 2008.

Aquesta setmana hem rebut l’avís de l’elevat risc d’incendi existent als boscos Catalans (el 61% del territori Català), una noticia insòlita atès que arribava la primera setmana de desembre, la causa fonamental és la secada, que ens afecta i que encara passa desapercebuda per a molts ciutadans a pesar de les restriccions existents en l’ús agrícola, en el rec de parcs i jardins, en la generació energètica; i de les previsions dels especialistes en recursos hídrids que apunten que al proper març es podria entrar en situació emergència amb restriccions en l’aigua d’us domèstic. Setmanes sense ploure, i una tardor amb un 40% menys de pluja del que correspon a l’època, han portat a que els embasaments es trobin 25 punts percentuals per sota del desembre passat, del 54% al 29% de la seva capacitat, la pitjor situació dels últims 10 anys i que, com indica la Generalitat, ens trobem en una situació de secada extrema. La situació actual, ens fa recordar el decret sobre la secada aprovat pel Consell Executiu de la Generalitat l’abril passat amb mesures encaminades a fomentar l’estalvi, i també les prediccions d’especialistes en clima de la Universitat de Barcelona, que ens indicaven que les previsions meteorològiques a llarg termini apunten què les precipitacions es seguirien reduint en tota la conca mediterrània i que Catalunya estava entrant en un llarg període de secada meteorològica, en la qual l’estalvi d’aigua serà cabdal perquè és un recurs vital i cada cop més escàs. Un estalvi que no és suficient per poder disposar de l’aigua que el desenvolupament humà i la qualitat de vida requereix. Mirar al cel i esperar que plogui no és admissible en l’actualitat, ja que la secada és un problema estructural que té poques probabilitats de revertir, per tant cal endegar actuacions per garantir el subministrament d’aigua, tot considerant que la terna aigua, energia i mobilitat són elements que van permetre el desenvolupament de la humanitat. Mobilitat per accedir als lloc amb més oportunitats o menys agressius, energia per incrementar les potencialitats, i aigua com element cabdal per la vida i l’obtenció de nutrients. Tres elements que requereixen d’infraestructures escaients amb capacitat d’aportar futur i adaptar-se a les seves exigències. Unes infraestructures que des de fa anys no han estat abordades a Catalunya, com s’evidencia en la fallida elèctrica del juliol passat; el seriós problema amb rodalies Renfe, agreujat per les obres de l’arribada de l’alta velocitat, o els col•lapses circulatoris de l’àrea metropolitana. Si aquest any 2007 hem vist com fallava l’energia i la mobilitat, si el ‘cel no ho soluciona’ la propera primavera l’aigua ens pot fallar. I axó no és de rebut per un país com Catalunya que vol garantir la qualitat de vida dels seus ciutadans i guanyar el futur. És precisament l’exigència per disposar del que és requerit, tot expressant el malestar pel que esta succeint, el que va portar a molts catalans a manifestar-nos el dissabte 1 de desembre, quelcom que no es pot ignorar ni minimitzar. La situació actual ens obliga no mirar cap un altre costat, sabedors que l’indispensable estalvi és insuficient, i que igual que cal millorar les xarxes per disminuir les pèrdues, i incrementar la depuració i reutilització del aigua, són requerides infraestructures per interconnectar conques i facilitar els transvasaments transnacionals, aquests són estrictament necessaris ja que les plantes desanilitzadores no són suficients atès l’elevat consum energètic, un be també car, escàs i preuat. Afrontar solucions implica unitat de criteris i prioritats especialment pels qui tenen la responsabilitat de governar, ja que si no hi ha coincidència, les seves iniciatives legislatives i pressupostaries condicionen negativament l’esdevenidor al no afrontar el que realment és estratègic. Els ciutadans, tot demanant determinació i solucions, hem donat mostres de seny i compromís, ara és l’hora d’oblidar les posicions que ens porten a dir no, les dependències, les pors i el dogmatismes lligats al passat, d’oblidar les actuacions tàctiques, cal afrontar els reptes reals i assumint els desafiaments afrontar la responsabilitat de garantir el desenvolupament i seguir essent terra d’oportunitats. Ara ja no és hora d’administrar, el que cal és governar per construir el futur. Antoni Garrell i Guiu 9 de desembre de 2007. Aquest article es publicà simultàniament a www.e-noticies.com

El passat 26 setembre el Dr. Balsells, en el sopar del cercle, ens va informar de l’important problema que tenim quant a la salut, com ara el fet que 1 de cada 4 europeus abans del 2020 tindrà càncer, o l’increment previst dels problemes derivats de la neurodegeneració, explicant-nos els fonaments de la Bioregió. Catalunya té un bon posicionament quant a recerca biomèdica, gràcies a què disposa d’excel•lents d’hospitals i una bona producció científica, també posseeix una important indústria farmacèutica i parcs científics qualificats. Tot un grup d’elements que treballant conjuntament permetrien convertir el sector de la salut en un motor de progrés dintre dels desafiaments de la globalització. La importància de la biociència a Catalunya em va fer reflexionar que sols amb empreses que utilitzin els coneixements dels que disposen els nous llicenciats, els joves podrem aconseguir aplicar els nostres coneixements i gaudir d’un bon desenvolupament personal i professional. Un d’aquest camps de desenvolupament és la robòtica, ja que permet alliberar les persones de treballs perillosos, insalubres o reiteratius, assistir a persones en situacions de descapacitació, incrementar la seguretat, i desenvolupar tasques que les capacitats humanes no permeten afrontar. Sens dubte el segle XXI serà per la robòtica, el que el segle XX va ser per a la telefonia mòbil o personal, ja que els avenços tecnològics i el treball conjunt dels matemàtics i enginyers ens aporten immenses possibilitats. I en aquest camp Catalunya i Espanya disposem de nombroses possibilitats ja que som el tercer país europeu que més recerca desenvolupa en robòtica al disposar de més de 40 grups de recerca i desenvolupament en aquest camp. El ràpid desenvolupament de la robòtica obra noves oportunitats i fa possible que la construcció de la maquina robòtica perfecta, humaniode o no, sigui una realitat propera, gràcies a què milers de científics i tecnòlegs de tot el món dediquen el seus esforços a la recerca en aquest l’emergent i seductor camp. Conseqüentment la robòtica, que és dotar de mobilitat i capacitat de decisió autònoma a màquines per a interactuar amb les persones i el medi, és un sector que cal no ignorar. I seguint les tres lleis de la Robòtica escrites per Isaac Asimov al 1942 relatives a que cap robot pot fer mal a un humà, que tot robot té que obeir les ordres rebudes per un humà si aquestes no comporten fer mal a un altre, i la tercera relativa a que tot robot ha de protegir la seva existència sempre que no entri en conflicte amb la primera i segona llei. En 60 anys la robòtica ha deixat enrere la ciència ficció. Les imatges del androide Geminoid, la replica del seu creador el professor Ishiguro, amb moviments idèntics a ell ens sorprenen pel seu realisme i obren la telepresència. A més a més cal recordar que a final d’aquest any, el robot ASIMO es convertirà en el recepcionista de la seu d’Honda; amb els seus 1,30 metros d’alçada, 54 quilos de pes i el seu lent i natural caminar esdevindrà el primer androide recepcionista i relacions públiques d’una empresa. Però essent important el ASIMO no es pot oblidar els treballs en aplicar intel•ligència artificial als robots, un bon exemple es el HRP-2 nascut al Japó al 2003 i que és una clara evidencia quant a robot humà. Cal recordar que la robòtica no és sols dissenyar i construir robots que tinguin l’aparença humana i es comportin com nosaltres, encara que dotar-los de les nostres habilitats i capacitats intel•lectives, no exemptes de les emocions, està encara molt lluny de les previsions. Per tant de robots n’hi ha de molts tipus i no tots tenen aparença humana. La Federació Internacional de Robòtica estima que en l’actualitat hi ha gairebé 2 milions de robots personals, que el proper any es multiplicaran per 3,5, i que al 2013 en països com Corea del Sud cada llar tindrà com a mínim un robot. Robots especialitzats en propòsits concrets: tenir curar de la gent gran, tasques de vigilància, de la neteja de la llar, d’assistents personals en el treball, d’ajudants en la industria, de rescat i assistència ciutadana. Robots que poc a poc i de forma silenciosa, com ha succeït amb Internet, compartiran els nostres espais vitals per fer-nos la vida més confortable i segura, però que exigiran tot un conjunt d’elements per facilitar la seva mobilitat i actuació amb el medi, obrint tot una sèrie de nous requeriments que permetran, no sols el desenvolupament de l’industria robòtica sinó també d’una industria auxiliar que permeti el progrés d’aquesta. Robots a l’abast de la immensa majoria dels ciutadans gràcies als seus preus assequibles. Catalunya te els ingredients per poder desenvolupar sectors estratègics claus. La bioregió ja és una realitat en el camp de la biociència, però cal fer-ne de noves. No podem descuidar la robòtica, perquè tenim capacitat i existeix demanda, però ens calen més recursos i fer créixer i consolidar la interacció recerca-empresa, facilitar el sorgiment de noves iniciatives empresarials que puguin donar continuïtat als treballs que efectuem en els centres de recerca. En definitiva, ens cal assumir que el futur passa en gran part per aquelles maquines que, emulant al mític C3PO de la guerra de les galàxies, es dibuixen en un horitzó no llunyà. Anaís Garrell Zulueta Associada al Cercle per al Coneixement Llicenciada en matemàtiques Membre de l’Institut de Robòtica i Informàtic Industrial (IRI-UPC) Barcelona 10.11.2007

El passat dia 15 de novembre vaig assistir a la UPC a la jornada debat’07 sobre Recerca, Innovació i Col•laboració Universitat-Empresa, organitzada pel “Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast” amb la participació de les set universitats públiques de Catalunya. La jornada, tot reconeixent l’increment de la relació entre la universitat i l’empresa, evidenciava la importància de l’activitat de generació d’avenços científics i tècnics com a elements fonamentals per disposar d’un model econòmic, amb capacitat de generar les plusvàlues que permetin progressar en l’estat del benestar. De les idees que sorgiren, hi ha un rerefons que no hauria de passar desapercebut: La competència real emergeix amb força en el món globalitzat en el que estem immersos; la innovació sorgeix de la necessitat i té que aportar valor diferencial; el dinamisme empresarial s’incrementa amb la mobilitat de les idees i de les persones; les barreres burocràtiques frenen les iniciatives i el talent fuig; la rendibilitat de la recerca cal mesurar-la pels retorns que produeix; la innovació com a element per adaptar-se a un entorn canviant és el resultat de la Recerca, el Desenvolupament i la Emprenedoria; la demanda és el motor que força i facilita el progrés de les organitzacions; per les empreses és més determinant la venda del producte que les subvencions rebudes. Tot país requereix institucions tractores per impulsar i facilitar el canvi. Tot un conjunt d’aspectes que cal enquadrar-los en el context del nostre país que s’ha transformat completament des de l’entrada a la Unió Europea, que té un alt nivell de benestar, que disposa d’enormes potencialitats i que té una evident voluntat i capacitat, fugint del victimisme i cofoisme, de guanyar el futur. Però és imprescindible no ignorar els problemes amb les infraestructures bàsiques, la realitat d’un teixit productiu atomitzat més centrat en aplicar coneixement que en el binomi generació-aplicació, la forta dependència de multinacionals amb centres de decisió llunyans, els índexs de creixement de la productivitat inferiors als dels competidors, i amb un nivell de formació que cal millorar. En aquest context, sabem que tot sovint el problema no recau en l’oferta, l’escull està en una insuficient demanda amb capacitat d’actuar com a element transformador cap a la modernitat i els paradigmes de la societat contemporània. Una demanda d’alt nivell que cal potenciar per convertir-la en element vehiculant del canvi social, de la potenciació del teixit productiu propi, i del sorgiment i consolidació de noves empreses. Una generació de demanda que ha de considerar les limitacions del teixit productiu actual per generar-la i que ens obliguen a mirar cap al poder de compra i de comunicació de tendències de les administracions, i a la vegada de les organitzacions socials i empresarials. Caldria assumir el paper determinant de la demanda a com element transformador i reclamar que l’Administració utilitzi la seva capacitat de compra per transformar la cultura i actuar com a dinamitzador de l’economia del coneixement, i fer-ho en el context del Projecte de Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2008, recordant que els pressupostos, o millor dit l’execució dels pressupostos, determina el model de país i afecta fortament a la vida quotidiana dels ciutadans. Uns pressupostos que ascendeixen a 34.749,7 M€, i en els que cal considerar tant que la despesa social representi el 52% del total, com l’increment del 33,5% en recerca, desenvolupament i innovació, i que les inversions del conjunt del sector públic augmentin un 17%, assolint els 5.246,8 M€, (5.906,5 M€ amb finançaments específics). Sense cap tipus de dubtes, unes xifres molt importants i que certifiquen la capacitat de generar una forta demanda que canalitzi tot el potencial de l’oferta del nostre país, ajudant-la a créixer i a la vegada esperonant-la en la generació de coneixements innovadors i la seva aplicació en productes. Per fer-ho ens cal tenir clar la fita a assolir i, convençuts de les nostres potencialitats, executar amb valentia els pressupostos d’acord als paradigmes i potencialitats d’avui en dia en el context de l’economia i la societat del Coneixement. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 17 de novembre de 2007