En la trobada del passat dimecres ens vingué a parlar sobre la compatibilitat de l’economia del coneixement amb el paradigma de l’economia de mercat, en una intervenció titulada “Mercat i coneixement”. En Serra Ramoneda inicià la seva ponència parlant sobre l’economia del coneixement, i en concret sobre el coneixement entès com a factor de producció. Una de les seves declaracions inicials fou que existia una contradicció, sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica, en veure en el mercat una fòrmula de producció imbatible per les economies modernes. Fins ara els economistes mai han donat massa importància al coneixement com a factor intangible dins del procés de producció. Els economistes clàssics distingien la terra, el capital i el treball com els tres factors claus de producció. La combinació intel·ligent d’aquests factors, d’acord a unes lleis tecnològiques, era la que en feia sortir uns productes que servien per cobrir les necessitats de la població i millorar el nivell de vida. Quan es parlava de la força del treball, tradicionalment es pensava més aviat en l’aspecte físic que no pas en el know-how que els treballadors podien aportar. Alfred Marshall, economista britànic i fundador de la denominada “síntesi neoclàssica” fou el primer en tenir en compte el coneixement com a factor decisiu en el procés de producció, anomenant-lo organització industrial i afegint-lo a la terra, capital i treball com a agents decisius. Friedrich Hayek, filòsof i economista de l’Escola Austríaca, es plantejà el problema present en totes les economies, que radica en saber combinar el dret a decidir com utilitzar un factor de producció i el coneixement per saber com extreure’n el seu màxim valor. La idea de que el mercat autònomament ja donarà pas a que sorgeixin les transaccions necessàries per a que es doni la superposició de coneixement i dret a decidir com utilitzar-ho és molt lliberal i segons en Serra Ramoneda presenta certes limitacions. En primer lloc, la transmissió del coneixement té una dificultat major que la transmissió del dret de propietat tradicional o compra-venta de factors tangibles, ja que el coneixement per se no és totalment codificable. La frase de que tots sabem molt més del que som capaços d’explicar exemplifica molt bé la distinció entre la part codificable i la tàcita del coneixement. En segon lloc, el problema també rau en la valoració del coneixement. Una de les característiques del coneixement és la de bé públic, que implica la seva reutilització sense que es desgasti i la dificultat d’aplicar el principi d’exclusió dels beneficis a tercers. La tercera limitació de la que ens parla el Dr. Serra és la dificultat d’expropiació del coneixement. Històricament, el factor que durant molts segles limitava les possibilitats de producció era la terra, motiu que explica les guerres de conquesta i que determinava la riquesa de les nacions. Es crearen institucions i legislació que asseguraren que de la terra se n’extreia el seu màxim valor. De fet, hem heretat del dret romà els drets de l’ús de fruit, els drets de transmissió i el dret hipotecari. Amb la revolució industrial el capital prengué el relleu com a factor clau en la producció i tal i com preconitzà un jurista francés, la societat anònima passà a ser tan important pel capitalisme com tots els invents de la revolució industrial. Avui en dia el coneixement és el factor de producció més important, i ens adonem que el mercat ja no és el mecanisme més eficient i perfecte per a que aquest es pugui traslladar, valoritzar i transformar en béns i serveis. Les empreses en canvi es perfilen com el mecanisme que ha d’assumir aquest rol de transmissores del coneixement, creant i protegint-lo, així com transformant-lo en productes comercialitzables. Han de ser capaces de reduir els costos de transmissió del coneixement i extraure’n el màxim rendiment. Això ho poden fer ja que les relacions d’una empresa són a llarg termini, de forma que els treballadors es poden transmetre el coneixement tàcit a través del contacte personal i el funcionament en base a rutines redueix els costos de transmissió. S’han d’endegar ara els canvis institucionals que permetin funcionar amb una economia del coneixement. Igual que en el seu moment el Regne Unit fou el primer país on fou acceptada la societat anònima amb l’aparició de la R+D de la revolucio industrial, ens toca ara canviar el sentit del mercat que definí n’Adam Smith i adaptar-lo als requeriments que demana la societat actual.

En Joan Ridao començà la seva intervenció amb una clara declaració de principis: l’èxit de la inserció plena de Catalunya en l’economia del coneixement condicionarà la capacitat de mantenir i aprofundir no només la competitivitat de l’economia de Catalunya –i de la capacitat, per tant, de crear ocupació–, sinó també els elements estructurals de la cohesió social, com passa en els països del nord d’Europa amb estats del benestar més desenvolupats. En paraules del propi Joan Ridao, per tal de desenvolupar una economia del coneixement competitiva, “Catalunya necessita tres coses: ens cal talent, ens cal crear un entorn favorable i, com sempre, ens calen diners”. – En primer lloc, es necessita talent. Catalunya ha d’incrementar la densitat de coneixement del seu teixit productiu i ho ha de fer esdevenint un pol de talent important a Europa en general i a la Mediterrània més concretament. És evident que el sistema universitari és clau per a la creació i consolidació d’aquest “pol de talent” i, per tant, la seva reforma, una urgència evident. El canvi només serà possible si una coalició interna i externa a la pròpia institució universitària s’hi compromet. No es canviarà la universitat sense comptar, en primer lloc, amb aquells que la protagonitzen i la governen i, no es canviarà la universitat, si els polítics, els membres dels consells socials, els empresaris i els col•legis professionals no tenen més proximitat a la universitat. En Ridao ens comentà que per poder iniciar el canvi en temes d’educació, es necessitaven més recursos, ja que el dèficit fiscal no ha penalitzat només Catalunya amb unes infraestructures logístiques insuficients, sinó que també les infraestructures educatives i de recerca n’han sortit ressentides i és evident que la millora del finançament de Catalunya ha de revertir en un sistema de finançament públic de les universitats i de la inversió en R+D, més alt. Per altra banda, també està el tema de la governança i autonomia pel que respecta a la reforma universitària. Les universitats són models genèticament autoreferencials, són el que Henry Mintzberg nomenava burocràcies professionals que tendeixen a considerar com a sinònim autonomia i autogestió, que es governen amb clara divisió i participació estamentals, i en les que l’exercici de l’autoritat és sinuós i el tempo de les decisions acostuma a ser lent. La solució, segons en Joan Ridao, no vindria per retallar l’autonomia universitària, sinó per donar una major autonomia acompanyada d’un sistema de responsabilitats integral en el marc d’un conjunt de regles de joc el més clares possible. Això implicaria la necessitat de tenir més transparència i rendiment de comptes. Un altre tema que també està pendent és millorar la vinculació al món de l’empresa, i concretament remoure els impediments que estableix l’article 83 de la LOU a la participació de personal docent i investigador de les universitats en empreses de base tecnològica. – En segon lloc, l’economia del coneixement per prosperar a Catalunya necessita un entorn favorable. Un entorn favorable, sobretot, a l’emprenedoria, sobre la qual incideixen nombrosos factors, però en Joan Ridao volgué donar un èmfasi especial a la simplificació de la burocràcia en la relació Administració-empresa. Des d’ERC consideren que el foment dels programes públics de suport a l’R+D i la innovació són claus, i per tant, la seva proposta per a la política estatal fou clara: augment dels programes públics estatals d’R+D+i i la seva transferència a la Generalitat. Sobre la darrera reforma de l’Impost de Societats, que estableix una reducció de les deduccions fiscals per R+D+i fins a la seva extinció al 2011, consideren que fou un error i cal recuperar les deduccions, millorar-les i mantenir-les més enllà de l’horitzó establert. Per això, la seva proposta programàtica incorpora diversos elements: 1. Mantenir la llibertat d’amortització dels actius fixos d’R+D+I. 2. Crear un crèdit fiscal per a PIME per tal que les despeses originades pels informes motivats d’R+D+I siguin fiscalment deduïbles. 3. Generalitzar la prima fiscal de la despesa incremental en R+D+I de les empreses, de manera que la part de despeses que signifiqui un increment respecte a la mitjana dels dos exercicis anteriors tinguin una deducció més important. 4. Fer compatibles les deduccions fiscals amb les reduccions de les quotes de la seguretat social del personal dedicat a tasques d’R+D+I – L’últim aspecte del qual ens parlà en Joan Ridao fou el sistema de finançament de Catalunya. Esquerra té com a objectiu a mig termini el sistema de concert econòmic com a model de finançament. L’actual estatut català fa indispensable la reforma de la Llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) per assolir un nou model de finançament. Els criteris més rellevants del model que proposarà ERC són els següents: 1. Un model que asseguri que a l’any base cap comunitat autònoma rebi menys recursos que amb el model de finançament actual, mitjançant la creació del Fons de Garantia de Recursos Mínims (FGRM), dotat per l’Estat per no perjudicar les regions més pobres. 2. Els territoris que realitzin un major esforç fiscal disposaran d’una quantitat addicional de recursos procedents del Sistema de Finançament, mitjançant la creació d’un Fons de Capacitat Fiscal (FCF). 3. En el termini de cinc anys, d’acord amb el que preveu l’article 204.2, l’Estat cedirà per delegació a l’Agencia Tributària de Catalunya la totalitat de la gestió de l’IRPF. En aquest moment s’estudiarà la cessió total de l’IVA, de la totalitat dels impostos especials i de l’impost de societats. 4. Per cada any de vigència del Sistema de Finançament, en el moment d’efectuar la liquidació dels recursos financers que corresponguin a les diferents comunitats autònomes, l’Estat presentarà una estimació de les balances fiscals de totes les comunitats, siguin de règim comú o de règim foral. 5. En el termini de tres anys, l’Estat es compromet a efectuar una estimació de les necessitats de finançament dels seus serveis i de les seves competències. 6. Modificació de la Llei d’estabilitat pressupostària per vincular l’esforç fiscal de cada territori al repartiment horitzontal dels topalls d’endeutament: qui paga més, té límits més alts.

En David Vegara inicià la seva intervenció amb una breu explicació del passat econòmic del nostre país, fent incidència en que el model de creixement econòmic que ha primat fins ara ha utilitzat molt potentment el factor treball i de forma molt menys intensiva la productivitat, la clau bàsica per aconseguir un creixement a llarg termini tal i com preconitzen economistes com en Paul Krugman. A Espanya disposem d’una dotació suficient del factor treball, en tant que el nostre percentatge de població activa és notable; de fet, segons en David Vegara, el creixement de l’economia espanyola s’explica en un 80% per la utilització intensiva del factor treball i un 20% per la interacció entre el capital físic i la productivitat total dels factors. Ja que el problema de la productivitat no es pot solucionar amb un simple decret llei, però sí es coneixen els elements dins de les economies modernes que operen a favor del dinamisme i de la productivitat, en Vegara ens explicà que la política econòmica propulsada pel govern central en la darrera legislatura s’assentà en base a tres eixos: 1) Assegurar un entorn macroeconòmic estable. Per garantir un context que afavoreixi el creixement econòmic i la productivitat, la regulació dels mercats esdevé essencial per al seu bon funcionament i per propiciar la confiança dels empresaris i consumidors. En un marc com és la unió política monetària, el paper de la política fiscal és cabdal, no només com a gestionadora dels recursos i instrument potent en l’àmbit de la despesa, sinó també, i sobretot, pel gran impacte macroeconòmic que té. Donades les condicions de creixement de l’economia espanyola (al voltant del 4%), la política fiscal desenvolupada pel Ministeri d’Economia ha intentat ser prudent cercant sempre un marge de superàvit que permetés prendre mesures en cas de necessitat. 2) Garantir el funcionament dels mercats, endegant polítiques de reforma en el sector energètic, telecomunicacions i financer entre altres, per tal d’assolir la major eficiència en l’assignació de recursos a nivell de mercat, preus i consumidors. 3) Canalitzar els esforços pressupostaris en aquells camps més importants on el sector públic té un deute pendent, a banda de les polítiques socials. Aquests han estat l’àmbit de l’educació (els esforços pressupostaris han sigut molt notables, partint d’una situació de gran descentralitat a nivell de competències en les CCAA), en l’àmbit de les infraestrucutres (on cal destacar el Pla Estratègic d’infraestructures del transport, que té un disseny coherent i raonable, planificat amb un termini que abarca fins al 2020 i que inclou unes previsions de 250.000 milions d’euros) i en el camp de l’R+D (Pla Ingenio i el Pla Avanza). S’ha apostat per invertir en aquest darrer sector en tant que els beneficis socials de l’R+D són majors que els beneficis privats, partint de que la taxa de retorn social és d’un 40% aproximadament i el retorn privat un 15-20%). Els partit socialista es planteja seguir treballant, en cas de ser reelegits, en la tendència iniciada amb aquests tres eixos d’actuació. Sobre el polèmic tema de la reforma de l’impost de societats, en David Vegara ens comentà que la baixada del 5% dels tipus nominals seguia implicant un tipus nominal situat en la mitjana alta dins del panorama europeu. El que és més rellevant en qualsevol cas, seria el tipus efectiu, és a dir, el que efectivament acaben pagant les empreses sobre els seus beneficis declarats, que en la realitat pot arribar a significar una gran diferència. Es va posar el 2011 com a data límit per implementar el nou impost de societats, que baixa el tipus nominal però elimina les deduccions per R+D+i, tot i que en Vegara ens remarcà que no hi havia una decisió final presa i que si es veien resultats palpables en la política de recerca i desenvolupament, sempre es podia replantejar la política fiscal a seguir. En el debat que es generà a continuació amb els associats del Cercle es tractaren els següents temes: la gran dependència amb l’exterior tenint en compte que els pilars del creixement de l’economia espanyola són febles, l’explicació d’haver articulat la política de despesa d’una forma compatible amb la desacceleració de l’economia espanyola, la mesura dels 400 € en l’IRPF, que segons en Vegara compleix amb els criteris de progressivitat, oportunitat i mesurabilitat, la necessitat de tenir un pacte nacional fiscal per tal de generar confiança en els empresaris a llarg termini, l’anàlisi crític del paper de l’administració pública, que hauria d’assumir el rol de compradora de tecnologia per optimitzar la inversió i esdevenir una força tractora en la implementació de les TIC donant exemple amb la millora de la e-administració en tot el referent a la gestió pública, la dificultat d’atraure talent de fora així com la incapacitat de retenir el talent propi, i la qualitat de la regulació i les excessives càrregues administratives.

En Jordi Guillot inicià la seva ponència tot comentant que al 9 de març estaven en joc tres grans qüestions: la resposta econòmica en un moment de desacceleració com en el que ens trobem, la qualitat de la democràcia i el model d’Estat a seguir. Començà per fer un breu anàlisi del context econòmic en el que es troba Catalunya. En un moment clar d’aturada econòmica, la situació actual ve implícitament donada per no haver aprofitat els ingressos disponibles per abordar les reformes que la societat demandava, tenint en compte la complicitat de la ciutadania i cercant l’aliança entre els sectors econòmics. El creixement fins ara s’ha sostingut per l’endeutament familiar i uns salaris baixos que han dut a una precarietat altíssima (un 29% a Catalunya enfront un 31% espanyol). En set anys els beneficis fiscals han augmentat pràcticament un 73%, tot i que el factor clau que explica el creixement de l’economia espanyola en els darrers ha estat la construcció. Tenint en compte que en el darrer any s’han construit uns 800.000 habitatges en el sector residencial, essent un sector de poca qualitat i innovació tecnològica, no podem seguir confiant en la construcció com a motor econòmic per anys venidors. Ambientalment ens mantenim en un marge alt d’incumpliment del protocol de Kyoto, mentre que la nostra dependència del petroli està en continu creixement i el problema de la sequera està afectant tot el país. En qüestió d’infraestructures, les prioritats han anat més encaminades a afavorir xarxes de transport com la de l’AVE, en comptes d’abordar d’una vegada per totes les comunicacions de rodalies. Els resultats de l’Informe PISA i de la Fundació Jaume Bofill llancen unes conclusions negatives sobre l’estat de l’educació en el nostre país. També en temes de R+D+i, informes com el del World Economic Forum ens mostren que ens trobem en posicions molt baixes pel que respecta a l’índex de competitivitat. En la darrera legislatura s’ha percebut un canvi de tendència en aquest camp. Amb el Plan Avanza y el Plan Ingenio, s’ha volgut implementar l’equació que mostra que a més despesa en TIC, major creixement de la productivitat. En aquest sentit, ens toca fer una aposta important per aconseguir una ciutadania formada i preparada pel segle XXI, la qual cosa implica una revisió seriosa del sistema educatiu i una inversió en R+D+i. La immigració, tant estigmatitzada, no podem oblidar que ha estat no només una solució demogràfica, sinó que ha donat una estabilitat als ingressos de la seguretat social. Per tant, és necessari dotar-la dels mateixos drets i obligacions que als nostres ciutadans. Els nostres tipus impositius estan per sota de la mitjana europea. Si seguim disminuint la pressió fiscal, no podrem fer front a la despesa social. En el mateix sentit, portem uns anys preconitzant l’exaltació del superàvit com si això fos senyal de bona comptabilitat. En paraules d’en Jordi Guillot, ens cal recuperar els drets socials, plantejar-nos l’ecologia com un repte i no com una oportunitat de país, així com propiciar i valorar la riquesa de la intel·ligència i del talent. És el moment de la inversió pública, d’una aposta decidida per la xarxa ferroviària, així com també de la inversió social, de la modernització ecològica de l’economia, la fiscalitat verda i el moment de cercar la qualitat i l’excel·lència. En aquest darrer aspecte és on més incideix tot el que està relacionat amb la societat de la informació. Els indicadors ens mostren que la despesa en TIC es troba uns 2 punts per sota de la despesa de la UE-15, l’estancament dels usuaris d’internet i que un 62% de les microempreses no troba utilitat a les TIC. Aquí és on entra en joc la necessitat de tenir una normativa més adequada. Durant la passada legislatura s’ha intentat fer una aposta en aquest sector però li ha mancat lideratge. Això ja ho demostra que la Societat de la Informació ha estat subordinada a un ministeri però no se n’ha potenciat el seu rol transversal. En aquest sentit, l’oferta del President Montilla de impulsar un pacte nacional de recerca i desenvolupament va en el camí de lluitar contra la fractura digital, territorial, generacional i social evident, així com atacar els problemes de costos del ADSL superiors a la resta d’Europa, el retràs de les Administracions públiques d’entrar en l’era de l’administració electrònica i afavorir la confiança en l’e-commerce. En Jordi Guillot ens transmet els cinc objectius bàsics que ICV-EuiA planteja en el camp de les polítiques de la societat de la informació i del coneixement: – Afavorir el desplegament d’infraestructures de comunicacions: la banda ampla, eina de cohesió social i territorial. – Impuls del coneixement i la formació en TIC: garantia d’igualtat d’oportunitats en la Societat del Coneixement. – Cobertura a projectes innovadors: impuls de xarxes per a la recerca i el desenvolupament del sector TIC. – Garantir qualitat i accés electrònic als serveix públics: una nova Administració electrònica, més transparent, més oberta i participativa. – Aposta pel coneixement i les tecnologies lliures. Els estàndars oberts són la garantia d’interoperabilitat, de veritable neutralitat tecnològica i de llibertat d’elecció. Per aconseguir aquests objectius, ICV ens lliurà un document en el que es presenten les següents propostes: 1. Revisar i ampliar el concepte de servei universal amb la inclusió de l’accés a la banda ampla, la telefonia fixa considerant la telefonia IP i la telefonia mòbil. 2. Assolir, a partir de polítiques de xoc i l’actuació pública, els nivells d’accés a Internet dels països més avançats. 3. Cal potenciar l’ús final de le tecnologes més innovadores ja que estimula el sector de producció de continguts i de serveis clau del desenvolupament d’un nou sector econòmic. 4. Supressió del cànon digital indiscriminat. 5. El canvi de la televisió analògica a la televisió digital terrestre. 6. Avançar cap a una veritable modernització de l’Administració electrònica, accessible, multiplataforma i interoperable. 7. Donar solucions legals i suport als desplegaments de le xarxes sense fils i impulsar les comunicacions per territori rural. 8. Resoldre la problemàtica de desplegament de les xarxes de telefonia mòbil. 9. Impulsar programes d’alfabetització i formació digital. 10. Reforçar i potenciar les xarxes de telecentres com a eina de difusió de la societat del coneixement. 11. Incrementar la virtualització del sistema educatiu. 12. Incrementar la inversió que es fa en R+D+i en el sector TIC 13. L’establiment de mecanismes sòlids i estables de col·laboració entre el sector empresarial, la recerca universitària i la mateixa administració. 14. Desenvolupar noves formes de participació en la creació de centres de recerca, basats fonamentallment en la comunitat universitària, amb un estret vincle i treball comú amb projectes i organitzacions sense ànim de lucre. 15. Apostar pel coneixement, les tecnologies lliures i els estàndards oberts. 16. La interconnexió de bases de dades i sistemes d’informació. 17. Cal un salt endavant en els serveis en línea. 18. S’ha d’avançar en les anomenades tecnologies de protecció de la privacitat. 19. Les comunicacions electròniques han de ser neturals. 20. Cal impulsar la participació ciutadana en línia des de tots els sistemes públics. 21. Les institucions públiques s’han de posicionar de forma clara a favor de l’ús del programari lliure i dels estàndards oberts. 22. Cal formar tot el personal de l’Administració en el programari lliure. 23. El paper prescriptor i la capacitat de compra del sector públic són elements que cal aprofitar per aconseguir la complicitat del sector privat en la millora i l’eficàcia de la compartició de dades i coneixement. 24. És imprescindible avançar en la protecció de les dades personals i la seguretat per generar la confiança necessària en tots els nous sistemes digitals. 25. Cal definir actuacions que orientin les TIC cap al desenvolupament sostenible i que esdevinguin una eina per reduir els desequilibris i enfortir la diversitat. 26. Cal identificar les ocupacions que genera la societat de la informació, a vegades poc regulades o amb precarietat, i garantir que es respectin els drets laborals. 27. Les TIC constitueixen una eina eficaç per incrementar l’efectiva igualtat dels col·lectius de persones amb alguna discapacitat. 28. És prioritari donar una solució als nous tipus de residus que genera la SIC. 29. Regular la venda vinculada de maquinari i programari.

En Carles Kinder inicià la seva ponència parlant sobre les tecnologies del coneixement, camp en el que GTD ha fet el seu recorregut vital. Una de les activitats en les que GTD ha vingut treballant des de fa temps és en el desenvolupament i implantació dels centres de control, presents en l’imaginari popular per la tasca cognitiva que s’hi desenvolupa i per la seva importància en la presa de decisions. El coneixement en aquest sentit és l’actiu principal del centre, eina que permet transformar les dades en informació, i la informació en informació de major valor afegit, arribant així a la presa de decisió. El problema més freqüent de la gestió del coneixement, és que aquest es pot trobar fraccionat, incomplert i parcialment contaminat en les ments de les persones que el gestionen, en tant que el nivell de coneixement difereix d’individu a individu. A GTD han adoptat la teoria d’en David Weinberger que estipula que al món digital, com és gran és el desordre aparent, major ordre s’hi genera. És a dir, l’excés d’informació es palia amb més informació, i l’ordre es genera quan s’implementa la recerca. La dada només esdevé informació quan a través del coneixement se la dota de propòsit i relevància. El desembarcament de GTD en les tecnologies del coneixement ha comportat el desglossament de tota una sèrie de processos (captació del coneixement, la seva fusió, el modelatge de la incertesa i la replicació artificial dels processos cognitius) per arribar a la construcció d’una decisió. D’aquesta manera, el coneixement que abans es trobava fraccionat es converteix en un actiu tangible que ha de ser mantingut, corregit, revisat i evolucionat amb el pas del temps Aquestes idees que fa uns anys suscitaven incomprensió i excepticisme, avui en dia GTD les ha pogudes traslladar a les institucions per les que treballa. L’Agència Espacial Europea per exemple, en l’actualitat utilitza el modelatge de la incertesa combinant conjunts de lògica difusa amb corbes de distribució probabilística, i la intel·ligència col·laborativa espontànea amb la percepció augmentada com a esglaó essencial de la cadena de suport a la decisió. La darrera proposta que GTD ha fet a la ESA (Agència Espacial Europea) és l’aplicació del programa FDIR que treballa en la detecció, aïllament i recuperació en situacions de fallida, per ser implementat en futures missions a Mart o a la lluna. La base del projecte es sustenta en la teoria de Weinberger del “power of new digital disorder”, és a dir, aquell ordre espontani associat a la caracterització massiva de les dades, entès com la serendipia dels conceptes en un conjunt ampli, incert i desestructurat de les circumstàncies. Si sobre la terra el que interessa és transformar un volum desmesurat de dades en informació amb un propòsit concret, a l’espai el repte seria la transformació d’un nombre limitat de dades en informació independentment de quin sigui el propòsit. GTD, empresa que treballa en l’enginyeria de sistemes i de software, especialitzada en l’espai, l’aeronàutica, la defensa, les utilities, els transports i els programes científics per les Administracions Públiques, nasqué fa vint anys amb un pantejament inicial enfocat a donar serveis al teixit industrial dels anys 80. Des de bon principi la seva activitat va estar molt monopolitzada pel sector de l’automoció, però donat a que el seu model d’empresa comptava amb algunes debilitats com fou el començar sense tenir referències inicials, això implicava no ser els contractistes principals, estar en els darrers esglaons de la cadena de valor i sobretot, haver de competir via preu. Aquesta situació els va permetre agafar una certa dimensió inicial, tot i que el camí que tenien per endavant es dibuixava de poc risc i nul·la capacitat d’acumulació tecnològica, per la qual cosa començaren a cercar sectors d’activitat on la competència no fos via costos sinó per la via de la diferenciació en qualitat i excel·lència. Quasi accidentalment se n’assebentaren que la ESA estava desenvolupant el programa Arian5, pel qual requerien un nou centre de llançament. GTD tingué la sort de finalment assolir l’encàrrec, fet que marcà l’inici de la col·laboració entre la ESA i GTD. Treballar per l’Agència Espacial Europea els va impulsar a treballar amb una visió a mig i llarg termini, dur a terme revisions periòdiques dels objectius a realitzar per tal de reenfocar constantment la trajectòria de la companyia, així com posar-se a punt en qüestions de compliment de les certificacions de qualitat internacionals. Una altra experiència interessant que ens va explicar en Carles Kinder va ser la participació en una missió organitzada per l’Ajuntament de Barcelona a la regió dels Balcans. La idea de col·laborar en un projecte de recuperació de la zona, va portar a GTD a interessar-se per la problemàtica de les mines antipersona. Amb finançament europeu posaren en marxa un projecte que desenvolupava una tecnologia per detectar la presència de mines en camps contaminats. Tenint en compte que els sistemes actuals de desminat són molt lents i costosos, GTD va investigar una tecnologia que permetés fer una mutació genètica amb una proteïna generada per bacteris al menjar derivats dels explosius de les mines. Amb la transformació de la proteïna en un color fosforescent, amb lexcitació lumínica de la zona al capvespre, al fotografiar-lo es podien detectar aquells espais en els que existia un perill de trobar-hi mines antipersona. GTD ha aplicat tecnologies en diversos camps, com per exemple en la banca, on han desenvolupat sistemes de detecció de frau amb tarjetes de crèdit i possibles moviments de blanqueig de diners. Les tasques de R+D+i s’han convertit pràcticament indissociables a la seva activitat diària, tenint sempre present que per competir cal anar sempre un pas més endavant que els seus propis clients. La competència en un sector oligopolístic en el que es coneixen tots els agents, els ha dut a la competència i col·laboració simultànees amb altres empreses multinacionals, amb les quals han format consorcis i desenvolupat projectes conjuntament. En Carles Kinder finalitzà la seva ponència amb una sintetització breu però concisa dels factor d’èxit de GTD: 1) La correcta identificació de l’entorn institucional i empresarial 2) La competència i col·laboració simultànees 3) El lideratge En el debat amb els socis que es generà a continuació es parlà de la dificultat per empreses com GTD de rebre contractes a nivell local, entenent que l’Administració Pública en aquest sentit hauria de jugar un paper major com a força compradora i contractista. Es debaté quins podien ser els sector tecnològicament punters de Catalunya, si el sector aeronàutic al nostre país podia tenir alguna mena de futur i relevància internacional, i el perquè de la cada cop més evident manca de vocacions entre els joves per decantar-se per l’enginyeria TIC.

El ponent, com a estudiós del sistema finès, féu que el seminari-debat girés entorn de les diferències entre el model educatiu finès i l’espanyol. La intervenció del Sr. Melgarejo començà per analitzar la història, cultura i tradicions de Finlàndia respecte els altres països nòrdics. Els finesos, poble que es caracteritza per tenir un 25% de càrrega genètica asiàtica, patiren la dominació sueca durant vuit segles, fet que explica la presència d’una important minoria sueca al país i que ha derivat en la implantació d’un sistema educatiu segregat lingüísticament. El luteranisme ha sigut la religió dominant des del segle XVIII, fet que culturalment ha implicat una aposta per l’esforç i el treball individual així com també representà una empenta a l’alfabetització de la societat. L’estreta coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu des dels primers anys de vida dels infants ha implicat que els nens prèviament a la seva entrada al sistema educatiu ja han estat diagnosticats de qualsevol trastorn (dèficit d’atenció, hiperactivitat, etc.). Arrel de la seva tesi doctoral sobre el cas finès, en Melgarejo ens parlà sobre tres subsistemes relacionats amb l’educació que ell considerà importants a analitzar i comparar amb el nostre model: Subsistema familiar FINLÀNDIA 1. Estructura de la familia postpatriarcal. 2. Dominància del valor de la responsabilitat sobre la seva pròpia vida. 3. Compatibilitat laboral i vida familiar. 4. La familia és considerada la primera responsable de l’educació dels seus fills. 5. Disciplina i corresponsabilitat de tots. 6. Input de l’Estat envers la dona, amb capacitat d’escollir el tipus d’ajuda. 7. Protecció especial envers la dona i la infància. 8. Només un 4% dels nens es troben en situació de pobresa 9. La parella es sustenta exclusivament en l’amor afectiu entre els pares. 10. Baix control dels pares sobre Internet i la televisió. ESPANYA 1. Familia patriarcal. 2. Poca implantació del valor de la responsabilitat. 3. Incompatibilitat de la vida laboral i familiar. 4. La familia considera l’escola la primera responsable de l’educació dels fills, i no assumeix o no pot assumir aquest rol educador. 5. Manca de límits i no corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. 6. Absència total d’inputs de l’Estat en la dona. Nul·la capacitat de decisió sobre el tipus d’ajuda. 7. Baixa protecció de l’Estat envers la dona i mitjana cap als fills. La dona sofreix explotació fora i dins del subsistema. 8. Més d’un 12% dels nens espanyols viuen en situació de pobresa. 9. La parella sol sustentar-se en l’amor afectiui entre els pares. 10. Molt baix control dels pares sobre internet i la televisió. Subsistema socio-cultural FINLÀNDIA 1. Gran quantitat de biblioteques i dotacions de les mateixes. 2. Biblioteques accesssibles, amb connexió entre elles i professionals ben formats. 3. Esglèsia luterana finesa integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia reforça la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social coordinat i unificat. 6. Capacitat d’elecció alta per escollir entre guarderies, cuidadores familiars i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema subtitulats. S’aprèn a llegir per a entendre i s’aprenen idiomes. 8. Inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. ESPANYA 1. Xarxa pobre de biblioteques i dotació de les mateixes. 2. Biblioteques amb dificultats d’accés, sense connexió entre elles, i amb professionals mitjanament formats. 3. L’Esglèsia catòlica no està integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia no reforça especialment la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social descoordinat i no unificat. 6. Falta de llibertat d’elecció entre guarderies i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema no subtitulats. No s’aprèn a llegir per a entendre així com tampoc no s’aprenen idiomes estrangers. 8. Falta d’inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. Subsistema escolar FINLÀNDIA 1. Escola pública majoritàriament. La titularitat la tenen els municipis. 2. Models d’escola basats en: l’escola com a cor de la comunitat, l’escola com a comunitat d’aprenentatge. 3. Gran descentralització administrativa. Les decisions són properes als ciutadans. 4. Disciplina alta, deures i esforç. 5. Ràtio baixa entre professors – alumnes. 6. Reconeixement de l’excel·lència 7. Atenció a la diversitat per interessos. 8. Formació dels professors de primària extraordinària. 9. Formació dels professors de secundària extraordinària. 10. Els professors més competents estan situats als primers cursos de primària. 11. Tenen 45 minuts de classe i 15 de descans. 12. Tenen menjar i els llibres de text gratuits en tots els centres. 13. Existeix un servei d’enfermeres pediàtriques dins dels centres. 14. Tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. Es realitzxa orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars ben dotades, comunicades, accessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal especialitzat. ESPANYA 1. Escola pública, privada i concertada. 2. Models d’escola basats en: model burocràtic i com a model de mercat. 3. Gran centralització administrativa. Decisions poc properes als ciutadans. 4. Baixa disciplina i deures, poca cultura de l’esforç. 5. Ràtio mitjana entre professors-alumnes 6. Impossibilitat el reconeixement de l’excel·lència. 7. Atenció a la diversitat per capacitats. 8. Formació dels professors de primària com a tota Europa. 9. Formació dels professors de secundària bona però amb carències pedagògiques. 10. Els professors més competents estan a la secundària. 11. Tenen 60 minuts de classe. 12. No hi ha ni llibres de text ni menjar gratuit als centres. 13. No existeix un servei d’infermeria pediàtrica dins dels centres. 14. No tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. No es realitza orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars pobra, mal comunicades i inaccessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal no especialitzat. La conclusió principal de la tesis d’en Melgarejo, que partia de la reflexió sobre quina era la variable crítica en el sistema educatiu finès que expliqui l’excel·lent rendiment dels alumnes finlandesos en competència lectora, fou la següent: la variable crítica essencial és la formació del professorat, principalment d’educació primària i en menor grau d’educació secundària, tenint en compte que aquesta variable inclou el procés de selecció i la formació del mateix. En el debat que s’originà a continuació entre el ponent i els associats del Cercle sorgiren qüestions relacionades amb la formació professional, més ben valorada a Finlàndia i enfocada de manera conjunta entre les escoles i empreses, i l’impuls i reconeixement que l’Estat finès ha donat a l’educació, considerant-la un aspecte primordial en clau nacionalista i com a instrument de construcció d’una identitat de país. Això ha implicat que la tasca docent estigui molt més valorada que al nostre país, a la vegada que també tenen més possibilitats d’ascendir laboralment i endegar una carrera docent. L’avaluació constant tant del professorat com dels alumnes, permet un millor funcionament del sistema, detectant amb rapidesa els punts dèbils i suscitables de millora. El nostre model educatiu es caracteritza per no tenir els nens en el centre d’atenció bàsic; ens és necessari adoptar un model de persones a nivell de país si pensem en clau de futur. La reforma de la funció pública és un dels altres aspecte que caldria afrontar seriosament quan parlem de millorar el nostre sistema educatiu propi. [… a informació relacionada podeu trobar un resum de la tesis del Sr. Melgarejo …]

En Pere Macias inicià la seva ponència fent una breu lectura del marc econòmic actual. Tenint en compte que Catalunya porta 15 anys de bonança econòmica, explicada pel fort pes d’alguns sectors industrials i de serveis, com per exemple la construcció, ara ens trobem davant d’un inevitable canvi de cicle. No podem obviar les dades de l’atur; tenint constància que per cada habitatge de menys que es farà, el nombre d’aturats augmentarà en 2,3, si l’Estat espanyol es planteja reduïr en 400.000 el nombre d’habitatges construits respecte l’any passat, ens trobarem amb un milió d’aturats. Per seguir creixent econòmicament, potser a un ritme menor que en anys anteriors, haurem d’emprendre una sèrie de reformes estructurals de llarg abast que fins ara no s’han fet. Hem de variar el model de creixement, implementant polítiques de R+D+i i d’impuls a la societat del coneixement. Per tal de poder dur-ho a terme, és necessari fer pactes amplis, pactes d’estat entre les principals forces polítiques i els professionals del món econòmic. Des de Convergència i Unió, consideren que són cinc les principals reformes pendents a abordar: 1) Liberalització econòmica 2) Pacte per l’educació 3) Reforma laboral incorporant el concepte de flexiseguretat 4) Establir una estratègia energètica 5) Avançar en termes d’innovació, desenvolupament i societat del coneixement Tenint en compte les cinc reformes mencionades, Macias ens parla sobre les polítiques que en funció d’aquestes reformes, CiU vol incorporar en el seu programa electoral. Aquestes són: A) Millorar les condicions de competitivitat, necessitat forçada per la situació preocupant que assoleix l’Estat Espanyol en indicadors internacionals. Malgrat que Espanya és la novena potència del món, els rànkings ens situen al número 29. Obtenim resultats poc satisfactoris en indicadors d’eficiència del mercat laboral, nivell d’absorció de tecnologia de les empreses, qualitat de les institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. B) Impulsar polítiques públiques de recerca, que supleixin la insuficiència de recursos invertits en l’ámbit de la recerca. La despesa espanyola es situa només en un 1,16% del PIB mentre que altres països europeus com Alemanya o França estan bastant per sobre del 2%. Necessitem per tant, unes polítiques de recerca amb directives més clares i unes línees d’actuació que donin pas a compromisos de caràcter plurianual. En aquest sentit, no ens convé tenir polítiques i ministeris nous amb cada canvi de govern. C) Referent a la recerca protagonitzada per les universitats i centres de recerca, la primera necessitat òbvia també recau en obtenir més finançament. Un dels problemes més greus es deriva del marc organitzatiu tan rígid que caracteritza la universitat. Per millorar els problemes d’interlocució a Catalunya entre les universitats, centres de recerca i administracions públiques, i poder impulsar polítiques de recerca i foment de la societat del coneixement, es requereix de la complicitat de tots els actors implicats. En aquest sentit, CiU considera que el DURSI seria un bon model de ministeri que podria encarregar-se de tots els aspectes relacionats amb les universitats, recerca i societat del coneixement. D) La despesa privada en recerca també és un fet que CiU ha intentat potenciar mitjançant la negociació de prorrogar fins el 2011 l’aplicació de la reforma de l’impost de societats. Aquesta reforma, malgrat implica una baixada del tipus, també comporta l’anul·lació de les desgravacions. Ja que la majoria de desgravacions venien donades per les despeses en R+D+i , la supressió d’aquestes per les PIMEs pot ser un greu problema si el que volem és que segueixin innovant i invertint en recerca. E) Referent a la transferència de coneixement, existeixen problemes de distanciament entre el món de la recerca i les empreses. CiU està a favor de models que permetin una relació més estreta entre les PIMEs innovadores i la universitat, tenint en compte que és una qüestió de recursos, però sobretot d’infraestructures que permetin la interface entre uns i altres. Una de les propostes que es mencionaren per facilitar el traspàs de coneixement de la universitat a l’empresa i a la inversa fou la possibilitat de garantir que els llicenciats universitaris un cop insertats en el món laboral puguin tornar a la universitat periòdicament per a reciclar-se- La ponència d’en Pere Macias finalitzà amb una aposta clara per enfortir les condicions de l’entorn que permetin la implementació real d’una societat basada en el coneixement, partint d’un treball constant basat en el contacte continuat amb els ciutadans.

El proppassat 21 de gener organitzàrem el primer seminari-debat del 2008 amb en Jordi Sànchez, Director de la Fundació Jaume Bofill. Amb el títol “L’Estat de l’Educació a Catalunya”, aquesta trobada obrí un nou front de debat sobre l’educació i la formació al nostre país, temàtica en la que el Cercle vol incidir i que trobarà la seva continuació en el seminari-debat organitzat pel proper dia 12 de febrer amb en Xavier Melgarejo, Director del Col·legi Claret de Barcelona. En aquesta ocasió, davant els resultats extrets de l’Informe publicat per la Fundació Jaume Bofill sobre l’educació a Catalunya i les conclusions de l’Informe Pisa, la trobada s’organitzà per tractar de detectar els principals problemes que pateix el nostre país en aquests aspectes i cercar-ne possibles solucions. En Jordi Sànchez inicià la seva intervenció ressaltant que l’educació, que durant llarg temps havia estat la gran oblidada en el debats del país, en aquests moments torna a situar-se al bell mig de l’atenció mediàtica i la opinió pública. La tendència del nostre sistema educatiu que ja apuntava l’Informe Pisa 2003 i s’ha corroborat amb el del 2006, així com els indicadors que l’anuari de la Fundació Jaume Bofill posen sobre la taula, ens força a plantejar-nos sèriament la necessitat d’abordar els reptes i mancances presents. Una qüestió ineludible i que sens dubte ha marcat la situació actual, és el passat més recent de Catalunya i l’entorn del qual procedim. Venim d’un sistema amb enormes dèficits democràtics, hem patit una successió de reformes educatives molt intensa en el temps que nos duen a parlar de la reforma reformada només entrar en aplicació, i ens trobem amb una realitat un pèl peculiar en la que històricament l’oferta educativa ha estat coprotagonitzada amb bastant paritat entre la iniciativa pública i la privada. En termes estadístics això significa aproximadament un 60% de centres públics i un 40% de privats i/o concertats, situació que s’inverteix a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquests antecedents, conjuntament amb el model funcionarial de la figura docent al que estem lligats per tradició i regulació, conformen un dels aspectes als que hauríem de prestar atenció si ens volem apropar al tema en clau de futur. De fet, aquesta darrera qüestió és una de les que més soroll ha provocat amb el document de bases presentat per la Generalitat, i que ha resultat en la convocatòria d’una vaga del sector pel proper 14 de febrer. En Jordi Sànchez ens planteja un darrer element a tenir en compte a l’hora d’avaluar el sistema educatiu tot mirant la cojuntura actual: el nostre país ha viscut una enorme transformació en els darrers anys, vinculada per un costat a la conversió d’una societat industrial en una economia del coneixement (sobretot per l’efecte tractor dels països de l’entorn), i per l’altre cantó, la transformació de l’estructura social marcada pel fenòmen de la immigració. Els informes ens posen sobre la taula, en paraules d’en Jordi Sànchez, un doble problema d’eficàcia i d’equitat en el nostre sistema educatiu: El problema d’eficàcia ve determinat per la dificultat d’assolir uns objectius pel que fa referència a la qualitat de l’educació en un context europeu. Si entenem que l’eficàcia d’un sistema està basada en la capacitat de produir resultats a partir de la inversió col·lectiva feta en l’educació, el fracàs escolar és un indicador clau per mesurar el nivell de qualitat. En aquest sentit, les dades són molt poc satisfactòries: un 30% dels alumnes que finalitzen l’educació obligatòria no aconsegueixen acreditar cap titulació i un 50% o 60% dels joves que decideixen continuar amb el batxillerat, els cicles formatius o entrar a la universitat, no aconsegueixen finalitzar el seu itinerari. Quan parlem de la qualitat en l’educació, no podem obviar un altre debat que està intrínsicament relacionat amb l’essència de la pròpia educació, és a dir, amb el sentit últim que li volem otorgar i els fruits que n’esperem. Potser hem anat incorporant d’una forma excessivament simple un enorme relativisme sobre el que ha de ser i incorporar l’escola. Encara ara qualsevol casuística i problemàtica social passa per a que l’escola assumeixi una determinada educació, la qual cosa ha anat acompanyada d’una cada cop major dificultat de les famílies d’assumir una responsabilitat afectiva amb l’educació dels seus fills. No podem oblidar tampoc la importància i efecte que tenen els canvis en les dinàmiques familiars, que amb elements com la progressiva incorporació de la dona al mercat laboral, alteren la conciliació familiar amb els horaris i realitats dels fills, que acaben substituint certes mancances amb hores davant el televisor. És indispensable fer una revisió i reflexió crítica dels elements que als anys 70 i 80 es consideraren necessaris que incorporés l’escola tenint en compte la situació actual. També vinculada amb la manca de qualitat del nostre sistema, hem de ressaltar la preocupant dada d’estar a nivell europeu i fins i tot de la OCDE, només per davant de Portugal i Malta pel que fa a la taxa de joves majors de 17 anys que abandonen qualsevol sistema formal d’aprenentatge. Això ens situa en un escenari de precarietat molt important, sobretot a 10 o 15 anys vista. La globalització, la creixent competitivitat i la debilització de les fronteres en termes laborals, fan que Catalunya hagi d’esforçar-se per poder situar al mercat europeu estudiants capacitats per assumir els reptes que planteja un escenari global on el domini de l’anglès es torna una eina imprescindible. La segona gran preocupació expressada per la Fundació Jaume Bofill és el tema de l’equitat. Si l’educació, un dels pilars fonamentals del sistema de benestar té com a objectiu crear la igualtat d’oportunitats, les dades del sistema educatiu català ens mostren que la capacitat d’invertir la realitat de l’estructura social del país és molt baixa. Si mirem les dades de fracàs escolar en relació amb els components socioculturals de les famílies, trobem una segregació per origen social molt gran en l’educació. Això ve degut en part per les conseqüències de la reforma dels anys 90, però també per la incapacitat d’una incorporació homogènia dels nens estrangers nouvinguts, i la percepció cada cop major de l’opinió pública de que l’escola pública ja no garanteix l’autoritat ni la seguretat que molts pares desitgen pels seus fills. El problema d’aquesta segregació que apuntàvem s’origina en la selecció del centre que fan les famílies. Existeix una correlació accentuada entre les famílies que conscientment escullen l’escola pels seus fills (normalment concertada), de capital sociocultural més elevat, i la probabilitat de que els seus fills tinguin millors resultats o millors expectatives d’assolir bons resultats. En aquest sentit, els centres educatius acaben sent molt més homogenis que la realitat social del país. És a dir, ens reproduim entre els iguals. Amb aquesta situació en la que aquelles famílies que seleccionen el centre d’estudis tenen una major capacitat socioeconòmica i uns fills que tindran més possibilitats d’èxit, front a les llars on els fills acaben anant al centre que els toca, on es trobaran amb gent de similar origen social i unes possibilitats d’èxit menors, ens fa replantejar i qüestionar fins a quin punt hem de seguir posant sobre la taula el concepte de la llibertat d’elecció. Si bé la Constitució amb el seu article 27 ens delimita molt el terreny de joc, el dret a l’educació no hauria de ser només el dret a tenir una plaça en una escola, sinó el dret a tenir les mateixes oportunitats per obtenir uns bons resultats i acreditacions. Això també està vinculat amb el repartiment desigual de l’alumne estranger entre l’escola pública i la privada. L’escola concertada no els ha assimilat, en part perquè des de les institucions públiques ha mancat una voluntat clara d’assumir que l’escola concertada forma part del sistema educatiu i requereix d’un finançament més ajustat de les despeses del que històricament s’ha anat aportant. Si deixem que la regulació vingui donada exclusivament per les lleis del mercat i li sumem les percepcions negatives de l’escola pública, això ens acaba generant desigualtats d’accés. En Jordi Sànchez també ens parlà de l’enorme deficiència de finançament públic en l’educació. Lesforç a Catalunya des dels anys 80, malgrat ara estem en una tendència que va cap a la correcció, està no només molt per sota de la mitjana europea (3,2% dels pressupostos de la Generalitat en funció del PIB van cap a l’educació, mentre que la mitjana de l’Europa dels 15 es situava entre el 4,8 – 5,2%), sinó també a la cua d’Espanya. Sí que és cert que a Catalunya l’esforç pressupostari no és només d’un 3,2%, si tenim en compte que la resta ho aporten les famílies (aproximadament un 1,2% del conjunt del PIB català). Ara bé, deixar en mans del mercat aquesta aportació econòmica ha quedat patent que genera unes ineficiències socials que avui en dia comencen a ser molt visibles. La ponència d’en Sànchez finalitzà amb una reflexió sobre els cicles formatius professionals, que podrien i haurien de convertir-se en una bona plataforma per donar sortida a situacions que aboquen al fracàs. Ens trobem amb un decalatge que sembla fer-nos pensar que si un no arriba a la universitat no val la pena estudiar. Això ens duu a un buit pel que fa referència a la formació professional. Un mercat laboral voraç de mà d’obra barata ha seduït a molts joves que amb 16 anys veuen la possibilitat de guanyar-se els seus primers calers amb un sou mileurista que 10 anys després ja no serà suficient. Les conseqüències a mig i llarg termini, sobretot si entrem en un moment de recessió econòmica, seran nefastes. Precisament Catalunya i les Balears, on el pes de l’economia està molt centrat en el sector de serveis i fins i tot en l’economia estacionària, són les comunitats on major abandonament dels estudis als 17 anys es produeix. Caldria una ferma reflexió dels agents socials, econòmics i polítics per donar sortida a les necessitats que té el nostre mercat laboral i intentar conjugar-ho amb un impuls i incentivació caps als estudiants per a que aquests s’insereixin en cicles formatius professionals. En el debat posterior que es generà amb els associats del Cercle, sortiren alguns temes com el de la situació del professorat de Catalunya. En Jordi Sànchez ens avançà que segons un estudi que tenen en marxa sobre la satisfacció i motivació del personal docent a Catalunya, els resultats mostren que malgrat els sous i les condicions laborals són bones, gran part dels professors perden la il·lusió i motivació inicials perquè gairebé no tenen perspectives de progressar professionalment. El seminari-debat conclou amb la convicció compartida de que és necessari fer arribar aquestes qüestions als poders públics del país per tal d’evitar que la situació d’estancament incideixi en el futur en una realitat laboral que requerirà de professionals especialitzats i qualificats que el sistema educatiu actual no està generant.

UNA CIUTAT MÉS SOSTENIBLE EN L’ERA DEL CONEIXEMENT El repte és aconseguir un model urbanístic que abordi els aspectes relacionats amb la sostenibilitat i la societat de la informació. Salvador Rueda, Director de l’Agència d’Ecologia Urbana ha pres part aquest matí en l’esmorzar de treball organitzat pel Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica de Catalunya. Rueda ha centrat la seva intervenció en, d’una banda, explicar el treball que està desenvolupant l’Agència que ell encapçala i, de l’altra, en reflexionar entorn les bases sobre les quals s’hauria d’establir un model urbanístic sostenible i eficient. En aquest sentit, Rueda, ha destacat que si “les ciutats són els centres actuals que més impacte tenen sobre els ecosistemes, cal cercar també models intencionals que ens ajudin a planificar amb intel·ligència el futur dels nuclis urbans”. El repte més important que tenim davant nostre és sens dubte el de la sostenibilitat, que és la clau per crèixer preservant i millorant el nostre entorn. Des d’aquest punt de vista, el Director de l’Agència d’Ecologia Urbana ha ressaltat que l’estratègia a adoptar radica en la reducció del consum de recursos per tal de generar un menor impacte negatiu en l’ecosistema, idea que sovint s’ha contraposat al model que segueix la lògica econòmica basada en el creixement i la competitivat. En paraules de Rueda: “quan diem que un país creix, la destroça i l’impacte també augmenten. Com podem combinar la idea de desenvolupament sostenible amb la del creixement econòmic?”. Aquí sorgeix la necessitat d’incorporar el coneixement a l’organització i la planificació de totes les activitats. Es tracta de passar d’utilitzar una estratègia per competir basada en el consum de recursos per arribar a una estratègia per competir basada en la informació. L’Agència d’Ecologia Urbana s’ha servit de l’ús de les TIC a l’hora d’establir programes que mesuren els nivells de diversitat urbana i configuren models per determinar els graus de complexitat d’informació vinculant-ho amb la teoria de probabilitats. Els sistemes que utilizen es poden aplicar a diferents sectors, com són l’ús de l’energia, el trànsit, aspectes hidrològics o plans integrals de residus. En la imatge adjuntada es pot contemplar un dels models que mesuren l’índex de diversitat de la ciutat de Barcelona, entesa com el nombre de bits d’informació per individu. Aquesta gràfica que mostra la complexitat d’un teixit (informació organitzada) és el resultat de la mesura logarítmica de l’entropia en funció del nombre d’activitats de persones jurídiques respecte a un conjunt. La conclusió de la sessió del Barcelona Breakfast d’avui pot centrar-se en què l’ecologia urbana es perfila cada vegada més com una activitat clau de coneixement, en la que l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació esdevenen el factor predominant per avançar en termes de predictibilitat i projeccions de futur i, d’aquesta manera aconseguir models de ciutats adaptades a les persones i al seu entorn.

La trobada, que versà sobre el nou àmbit TIC, intentant aportar una visió del sector des de fóra del propi sector, fou presentada per l’Enric Canela, president del Cercle i en Ricard Ruiz de Querol, vicepresident. En Miquel Barceló començà la seva ponència fent menció dels trets bàsics de l’estructura catalana, on les TIC ja no són un factor estructural, sinó una conseqüència inevitable i implícita de la competitivitat i productivitat. Amb una gràfica que mesurava el creixement del PNB en funció de les hores treballades, ens mostrà com en el període 2000-05 Espanya havia experimentat un creixement negatiu de la productivitat. Arrel d’aquesta situació, en Miquel ens comentà quins eren segons ell els cinc desequil·libris bàsics que explicaven aquesta baixada de la productivitat. 1) En primer lloc, destacava el model català d’innovació, encara massa basat en una economia industrial, on prevaleixen les innovacions de procès i de tecnologies incorporades, però que no s’adequa als requeriments de l’economia del coneixement. 2) En segon lloc, mencionava el factor humà i la baixa qualificació dels nostres treballadors. A Catalunya, més del 50% de la població activa no té cap mena de formació, entès en el sentit de que no han acabat els estudis primaris. 3) El pes de les multinacionals a la indústria. 4) L’especialització productiva cap a sectors de baix valor afegit. 5) L’especialització productiva dins de la pròpia cadena de valor, ja que a nivell global nosaltres ens trobem a la part més dèbil. És patent que tenim una estructura productiva vulnerable no adequada a l’economia del coneixement, però això no significa que no podem visualitzar i aprofitar les oportunitats que aquesta ens ofereix. En Miquel Barceló ens destacà alguns nous conceptes sorgits entorn a la innovació i la forma d’entendre-la que ens poden ajudar a caminar en la direcció de l’economia del coneixement. Per exemple, el concepte de l’economia exponencial desenvolupat per Metcalfe, el nou model d’innovació d’en Curtis R. Carlson plantejat en cinc disciplines (necessitats del client, creació de valor, campions de la innovació, equips d’innovació i alineament organitzacional) o “l’open innovation” d’en Henry Chesbrough, entesa com un procès on els actors interns i externs tenen un protagonisme similar i la innovació no està restringida al producte sinó referida també al model de negoci, basada en la experimentació i en la col·laboració entre empreses, universitats i sector públic. Per finalitzar la seva ponència, amb un discurs més positiu de cara al futur del nostre país, Miquel Barceló ens comentava que a Catalunya sí que tenim actualment projectes decisius, que es plantejen amb l’ambició i la dimensió suficients com per atraure talent i tenir una visió global. Com a exemples ens destacava Abertis Telecom, Media Pro, el departament de R+D de Telefònica, el sector alimentari, MANGO en el sector tèxtil… En el debat posterior que s’originà amb els associats del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, sorgiren idees com la de que tenim projectes però ens manquen relats de futur o de que hem de prioritzar el manteniment i la creació de la vocació de lideratge, tant entre la classe política com a la societat i entre els estudiants.