A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió. Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats. Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola. Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor. Quant a la Formació, entesa com l’element clau per impulsar el desenvolupament personal i col•lectiu de les persones, i augmentar la productivitat i la competitivitat dels països i les empreses. En conseqüència la formació, com base per garantir el progrés, hauria d’esser tractat amb clau de política estratègica d’Estat, és a dir blindar-la de les conjuntures i períodes electorals i problemes conjunturals que puguin distorsionar o enfosquir la seva missió, una missió que no sol permet millorar la competitivitat, també facilita la convivència i possibilita el desenvolupament de les societats cada vegada més multiculturals, intercomunicades i interdepenents, el que requereix de fortes conviccions per garantir la convivència pacífica, tolerant i solidària, tant a nivell local com global Energia–Aigua–mobilitat, és la terna que va permetre, i permet, el desenvolupament de la humanitat. Mobilitat per accedir als lloc amb més oportunitats o menys agressius, energia per incrementar les potencialitats, i aigua com element cabdal per la vida i l’obtenció de nutrients. Tres elements que requereixen d’infraestructures escaients amb capacitat d’aportar futur i adaptar-se a les seves exigències. La situació actual obliga a afrontar els canvis estructurals indispensables, plantejant el model de tal manera que es garanteixin els tres aspectes de forma estable i no sotmeses a situacions climatològiques canviants o conjuntures internacionals. Quant la Sostenibilidad contextualitzada en l’excessiva explotació dels recursos planetaris, té un problema de creixement insostenible, el que vol dir que no compagina les necessitat d’avui amb el demà. Una insostenibilidad arrelada tant en un significatiu creixement de la població mundial que incrementa el volum d’aliments requerits i la demanda energètica, com en el procés de canvi accelerat del clima, amb components d’origen humà, que s’està convertint en un important problema al ser: global, ràpid i incert. Un conjunt de fets que sols amb el concurs conscient i compromès de la societat, les organitzacions i les Administracions, es poden afrontar, entenent que condicionen el desenvolupament humà i la consolidació de l’economia del coneixement, i que no es pot defugir en la tasca de minimitzar els impactes per les properes generacions. La qualitat de vida és un aspecte que ha variat substancialment en molts aspectes, associant-se normalment els progressos en ‘l’estat del benestar’ o dotar a la població de moltes prestacions socials, sovint sense cap tipus de cost, un fet que ha generat progressivament la necessitat de dedicar-hi grans quantitats de recursos que posen en perill no sols la viabilitat de la seva prestació, sinó també si és factible o convenient la idea de l’Estat benefactor en un mon global i sotmès a fortes tensions financeres, les quals posen en perill els sistemes de seguritat social i protecció, en especial en els períodes de menys creixement. Analitzar les problemàtiques associades a la qualitat de vida tindria que fer-se amb una òptica amplia i entendre que la corresponsabilitat en la no malversació de recursos, és un fet indispensable. És cert que el sistema sanitari esdevé la pedra angular, quant a la percepció de la qualitat de vida conseqüentment requereix d’una especial atenció enquadrada en la sostenibilidad del sistema, els seus límits i com finançar-lo. Compaginar tots els extrems que conflueixen és estrictament requerit. En referència a la Competitivitat cal acceptar que el model econòmic requerit es aquell fonamentat amb en el valor en contrapunt al preu, avançar en aquesta línia és quelcom indefugible. Avançar en la competitivitat comporta afrontar simbiòticament la “Innovació, la Productivitat i Globalització”. Innovació plantejada a nivell dels productes generats, de les organitzacions que els elaboren i del procés emprat, quelcom que requereix d’una actitud especifica a nivell individual i col•lectiva i que no pot defugir d’assumir risc. Innovació que requereix anar acompanya d’alta productivitat fonamenta tant en les infraestructures, com en els equips humans que configuren les organitzacions i que requereixen de lideratges aglutinadors de compromís, esforç i coneixements; i també aprofitar les avantatges de la globalització derivada de l’obertura dels mercats i la liberalització, el que obligà a localitzar la producció en el lloc més escaient tot esdevenint referent. Un repte complex a l’abast sols d’aquells que defineixen amb claredat els objectius i models, i són capaços d’impregnar les organitzacions i els col•lectius humans d’il•lusió i ambició. Integració Social i Ciutadania: drets i deures. La fortalesa de tot col•lectiu rau en tenir fites comunes i prioritats compartides arrelades en un principis comuns, aquest és un fet que en un mon ple de mestissatges sovint esdevé una complexitat addicional. La heterogeni i les prioritats divergents poden ocasionar que les avantatges de la pluralitat esdevinguin problemes, un fet que obliga a considerar sincrònicament drets i deures, tot considerant que l’avens requereix esforç i sacrifici per assolir l’excel•lència, i de diàleg recolzat en l’anàlisi, la reflexió, el raonament i els projectes conjunts. Establir projectes comuns i politiques d’integració esdevé fonamental per consolidar una ciutadania compromesa y no enfrontada des de el respecte a la heterogeneïtat. Quant a identificar i desenvolupar els Sectors Claus de Futur comporta actuar simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg, un fet que requereix el compromís de tots els agents socials i especialment de les empreses i les administracions, afavorint i fomentant l’esperit emprenedor que permet convertir les idees en projectes, i aquest en iniciatives i realitats. Cal dibuixar el futur tot establint les estratègies i el full de ruta per assolir-lo, efectuant serioses apostes en aquells camps on hi ha solides bases per construir un nou model econòmic que, sense renunciar als pilars d’avui, ens permeti gaudir de les oportunitats en aquelles sectors on tenim bases solides per abordar-lo. Alguns d’aquests camps són: la robòtica; les telecomunicacions; l’energia; l’alimentació; la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut; l’aeronàutica; i el disseny. Definir-los esdevé basic i orientar la universitat i els models i instruments de suport indispensable. Set eixos que requereixen d’un anàlisi ampli i plural, que haurien d’esser desenvolupats amb voluntat de sumar il•lusions, esforços, talent i complicitats. Un anàlisi que hauria de fer-se des de la cooperació i la responsabilitat, i on el Cercle i la societat civil en general tenen molt a dir i responsabilitat a assumir. Antoni Garrell i Guiu Associat al Cercle per al Coneixement -Barcelona Breakfast President del Consell assessor de la Junta Directiva Extracte de la conferencia efectuada en el marc Empresaris i Progrés organitzada per FUNDIT-ESDi Maig 2008

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència assimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat que evidencien de la necessitat d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada. En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès del fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciència col•lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que ha d’agilitzar la presa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica. En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat per augmentar l’eficàcia de la política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions transfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residència, puguin demanar a la Comissió que actuï, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat pels 27 estats. El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i a l’alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en el marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi. La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escollí aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels països més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció dels ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i l’increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum a l’octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionem si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat. No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votaren, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentària per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al sí de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans. Sabedors del probable No Irlandès, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el món. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gràcies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus en tant que aquests trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renúncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar aquestes al macro espai europeu de justícia, llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persones democràtiques i compromeses, vertebrada a través dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunyà, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen amb el talent, la indústria, la creativitat i la innovació, i de forma solidària amb el món; un món que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del SI a Europa, que és un SI al progrés i no al proteccionisme excloent. Antoni Garrell Guiu 15 de juny de 2008 Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

Encara que era una crònica anunciada, cada dia que passa hi ha més indicis que la crisis econòmica serà molt més important que el que es podia intuir, i que avui per avui encara és difícil dibuixar els seus límits i impactes. Ja ningú no dubte de que es requerit actuar amb rapidesa, determinació i valentia, fugint tant del fatalisme com de la resignació per la magnitud i la globalitat del problema, per aquest motiu tots esperaven el pla que el nou Govern de l’Estat aprovaria en el primer consell de ministres, un pla de govern que tindria que afrontar dos fets, el primer que els temps politics son extremadament lents, en contrapunt a la rapidesa dels econòmics; i el segon que la crisis a Espanya és més complexa que en altres llocs, ja que en ella coincideixen tres crisi simultàniament, una d’abast mundial, la financera, i dos d’abast més local: la immobiliària i la de la competitivitat del nostre model econòmic, tres crisis en una que es realimenten augmentant la complexitat i l’exigència d’actuar amb coratge i encert. Malauradament el pla presentat pel ministre Solbes és clarament insuficient, i no afronta amb determinació la complexitat actual. Presentar un pla que, segons indica el propi ministre, sols frenarà en 2 o 3 dècimes la caiguda del creixement és no assumir la responsabilitat i actuar com en l’anterior legislatura on no s’abordaren els problemes estructurals i s’actuà des de la comoditat d’estar instal•lat en un cicle alcista a pesar dels continuats avisos quant a la problemàtica del nostre model econòmic excessivament basat en el consum, la construcció i el turisme, i els primers indicies de canvi de cicle de finals del 2006 i la aproblemàtica de les subprime de l’estiu passat. Si bé els 10.000 milions d’euros dedicats al Pla de xoc, quasi la meitat del superàvit, podem semblar una xifra significativa, no podem oblidar que més de la meitat van adreçat a complir la promesa electoral del president Rodríguez Zapatero de retornar 400 euros a cada contribuent, uns diners que poden ajudar a disminuir l’efecte del encariment dels preus i el cost de les hipoteques, són sols uns 4.000 milions nous per afrontar la nova situació. La pròpia xifra evidencia la seva insuficiència i que el fre al decents del creixement no sigui significatiu atenent que, en millor dels casos, el descens respecte l’any anterior pot ser d’un punt i mig, o de 2 punts si es complissin les previsions del FMI. Probablement, si ens atenem a la coneguda prudència del Ministre Solbes, aquesta mesura és la que cabia esperar, però la seva clara insuficiència posa un seriós dubte sobre la capitat del Govern per afrontar aqueta triple crisis: financera, immobiliària i de competitivitat, el que obliga no sols a assumir cadascú de nosaltres un renovat compromís, sinó també a exigir del govern catalana la seva responsabilitat, i com a tal recolzar-lo perquè afronti amb terminació les negociacions sobre el finançament, ja que ara més que mai els recursos són estrictament necessaris i les politiques urgents. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement Aquest article es publica simultàniament al diari electrònic e-noticies, accés al article. Barcelona 20 d’abril de 2008