No es pot baixar la guàrdia: Cal més recolzament a la recerca i la Industria. Espanya, al igual que Catalunya, esta vivint un període de bonança i creixement econòmic molt important, acompanyat de significatius beneficis en alguns sectors empresarials, a pesar, segons les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, d’ocupar el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, un índex de competitivitat baix i valors preocupants en els aspectes més significatius quant a l’economia del coneixement, una circumstància que condueix, o pot conduir, a preguntar si és requerit disposar de un sistema de recerca altament eficient i de qualitats, i si es requerida una aposta decidia per transformar el model en que es sustenta la generació de valor actual. Més enllà de les paraules, cal buscar les conviccions en que s’arrelen les actuacions i les politiques sense oblidar que a pesar del creixement sostingut des de fa 10 anys, l’índex de competitivitat baixa de manera també contínua, i que el creixement s’explica per el pes del turisme i la construcció, i uns tipus d’interès negatius. Caldria assumir amb plenitud que en el món globalitzat d’inicis del segle XXI, els països amb alts nivells de riquesa requereixen transformar el seu model productiu basat en l’ús intensiu en ma d’obra cap un altre on l’eix vertebrador de la generació de valor és l’aplicació del coneixement al llarg del procés productiu. Arrelat en aquest fet, moltes son les veus que posen de manifest la necessitat de que l’empresa innovi, una innovació sorgida del avenç científic, el desenvolupament tecnològic i la capitat integradora del disseny. Un procés de innovació que permeti convertir els resultats de la recerca en PIB, i que exigeix de capacitats per aplicar, de forma continuada i rapida, les idees i els nous coneixements al teixit productiu, amb la finalitat de dotar-lo de la competitivitat i capacitat requerida per generar els recursos que garanteixen l’avenç lliure de les societats, i assolir altes cotes de qualitat de vida. Un anàlisis dels països més pròspers i avançats, permet constatar que es caracteritzen per un triple component que tracten simbioticament: per un costat fonamenten la innovació potenciant la investigació altament competitiva i el reconeixement social dels investigadors; per altre s’actua decididament en la millora de la productivitat fonamentada en les infraestructures, els equips humans i els serveis i capacitats del territori; i en tercer lloc s’aborden la globalització en un context d’interdependència i d’obertura de mercats que obligà a entendre-la com la capacitat de distribuir el procés al llarg del planeta, disposar de productes acceptats i reconeguts en diversos mercats, i capacitats d’esdevenir referent. Una triada complexa quant a la seva gestió, que requereix buscar l’equilibri òptim entre els diversos components però que es la única via per guanyar el repte de la competitivitat. En definitiva són països que no per ser més rics dediquen més diners a la recerca, a la interconnexió del món científic amb el món empresarial, a la formació, al procés d’innovació integral, i a la globalització econòmica i social, sinó que son més rics i propers perquè han dedicat i dediquen més recursos a aquest aspectes, i molt especialment a la investigació, com a fet primigeni on s’arrela la resta. Els socis del Cercle ha manifestat reiteradament que la Catalunya del segle XXI, requereix un fort impuls a la recerca d’excel•lència i a la connexió universitat empresa, i que estem en immillorables condicions per fer-ho ja que disposa d’excel•lents professionals, i investigadors de reconegut prestigi compromesos tant amb la recerca com en el treball simbiòtic amb l’empresa. Un exemple d’aquest fet el tenim en l’entrega del últim premi de la Fundació Catalana de Recerca que s’ atorgà al Dr. Mateo Dr. Mateo valero alero . El discurs valent (veure informació relacionada), convençut i argument del Dr. Valero és prova evident del compromís dels centres de recerca amb el futur, i un anàlisis lúcid de la realitat. Una reflexió que no pot esser oblidada, que cal llegir i fer nostra. Cal acceptar amb determinació la ma estesa que ens ofereix la Comunitat científica, i amb ella construir el futur on ens pugen sentir orgullosos. Un futur que possibiliti el desenvolupament i el progrés continuat de les properes generacions Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement Barcelona 30 de novembre de 2006