China se un inmenso país, 9,6 millones de Kilómetros cuadrados, con una población superior a 1.306 millones de personas, con una cultura de los más antiguas de la humanidad, y con un desarrollo económico impresionante. EL PIB desde 1978 hasta el 2006 creció aproximadamente a un ritmo superior al 19,5%, lo que comporta que si se compara el PIB, en cuanto a poder adquisitivo por cápita, con las otras potencies económicas se comprueba que China es la segunda potencia mundial, casi supera en el doble en Japón. Estos datos hacen que surja la pregunta de cuando China superará a los Estados Unidos, y que representa este hecho para el futuro de la humanidad. En las jornadas de verano sobre desarrollo y globalización, celebradas en el marco de los debates de verano de la fundación Indicis, se planteó esta pregunta. Los debates contarón con la colaboración del Cercle per al Coneixement mediante la participación de su asociada Eva Garrell i Zulueta , la cual efectuó una ponencia que tuvo por título: ¿ En qué año China va sustituir a los Estados Unidos como primera potencia mundial?. La ponencia se estructuró de la siguiente forma: Variable Dependiente: Ser la primera potencia mundial Variable Independiente clave: economía Variables de control: Ingreso en la OMC Papel del Partido Comunista Talento y obsesión por el dinero Tecnología y espíritu de empresa Confucianismo, budismo y taoísmo Escuelas de negocios Era del comunismo Poder de la marca y la piratería Límites al crecimiento Envejecimiento de la población Entre otras que veremos a continuación La conclusiones de la misma se sintetizan en las siguieentes aportaciones : Según el artículo de The Economist el 30-0705 informó que China podría equipararse a Estados Unidos en el PIB en una fecha situable entre 2020 y 2025. También, según preve la Economist Intelligence Unit, una organización del grupo del grupo The Economist China en el 2020 estará pisando en términos del PIB a Estados Unidos. Pero en esta fecha de equiparación habrá todavía grandes diferencias con Estados Unidos en cuanto a composición del grupo social. En 2006 la consultora estadounidense Pricewaterhouse Coopers se formuló la pregunta:¿Qué países dominarán la economía mundial a mediados del siglo XXI?¿Qué potencias integrarán el G7 en 2050?Su respuesta fue”Asia se situará en el epicentro de la globalización y dentro de ella China pisará los talones a la superpotencia actual con India en posición de disputar la hegemonía a los dos gigantes. Según Ramón Tamames,la hegemonía dentro del orden internacional también depende del grado de aceotación que les presten las demás potencias, de cierta importancia, en el entorno mundial. Por eso, el unilaterismo norteamericano sin un componente multilateralista que le aporte legitimidad global, mermada por la actuación y sus consecuencias: Irak y Afganistán, constituye una permanente invitación a que surjan contrapuestos estratégicos. Papel que podría asumir China y más aún en algún tipo de alianza euroasiática con: Rusia y la India. “3 mil millones de nuevos capitalistas” el empresario y político Clyde Prestowitz va más lejos que los autores previamente citados, sosteniendo que Estados Unidos ya está en declive económico a causa de la globalización y por haberse agudizado su triple déficit: fiscal, comercial y del ahorro público. Frente a lo cual resalta el crecimineto masivo de las reservas internacionales de los bancos centrales de China y India, así como el ingreso de cientos de millones de personas en la fuerza de trabajo del conjunto de esos dos países. Todo lo cual combinado con la relocalización y la innovación tecnológica desde Estados Unidos a Oriente, y la facilidad del out sourcing está acabando con el liderazgo norteamericano. En la documentación relacionada adjunta se detalla el contenido de la conferencia.

En Dídac Lee començà la seva ponència parlant-nos sobre els seus inicis, un pèl inusuals pel que habitualment es pressuposa per una carrera d’èxit empresarial. Després de passar per diverses universitats i temptatives d’estudis, sense finalitzar-ne cap, es llençà a montar la seva pròpia empresa tecnològica. Sense recursos, coneixements, contactes ni una formació convencional, fa 13 anys en Dídac obrí una franquícia d’Intercom a Girona com a proveïdor d’internet. Malgrat comptar només amb 18.000 € d’un prèstec de Caixa Catalunya com a capital inicial, aviat van evolucionar de ser un proveïdor d’internet a un datacenter, ampliant a la vegada la cartera de clients, desenvolupant software i elaborant un projecte de comerç electrònic. Treballant avui en dia en camps tan diversos com la seguretat informàtica, el màrketing online i el desenvolupant de webs i serveis, tenen unes 150 persones treballant per ells, de les quals 30 estan a Argentina i la resta repartits entre Barcelona i Madrid. Les empreses participades per Dídac Lee es mouen entorn a IntercomGI (incubadora de projectes a Internet), de la qual formen part Atraczion (empresa de màrketing en cercadors i posicionament online), Spamina (disseny i fabricació de solucions de seguretat a Internet), Respaldum (fabricant de solucions de backup online i disc dur) i Scubastore.com i EurekaKids com a empreses d’e-commerce. En Dídac Lee ens deixà amb unes idees bàsiques entorn a la competitivitat i l’èxit: fermament convençut de que les regles fixes no existeixen en el món dels negocis, ens comentà que la clau de l’èxit resideix en treballar en projectes motivadors i pels que es senti passió. Per emprendre sempre és un bon moment, malgrat fa uns anys fos més complicat però també les oportunitats eren més grans, ara ens trobem en un moment més facilitador i amb una nova onada de projectes 2.0. A diferència de la primera època “.com”, on no estaven clars els models de negoci, molts dels projectes que existeixen actualment, no només tenen un model de negoci, sinó que a part són empreses que estan donant alts rendiments. La innovació com un aspecte imprescindible, ha de complir la funció d’aportar coneixement al mercat i anar sempre en funció del client. Una de les frases que ens deixa en Dídac Lee és que “si tens una idea innovadora, has d’endegar un projecte global”. Quan li preguntem sobre la relació entre la universitat i l’empresa, la postura d’en Dídac és que universitat i empresa es necessiten i requereixen entendre’s. Una empresa sempre tindrà la necessitat d’innovar i fer recerca, i això ho pot aportar la universitat, que per la seva banda pot rebre la financiació que aporta l’empresa. Es tracta de lligar els interessos a curt termini que té l’empresa amb els de la universitat, que són més a llarg termini. D’alguna forma, ens pot servir d’exemple la idea anglosaxona de que l’empresa ha de convertir-se en el departament de màrketing de la universitat, i la universitat en el departament d’investigació de l’empresa. Front a la dificultat que tenen els start-up que sorgeixen de les universitats per crèixer i avançar, en Dídac considera que part del problema recau en la qüestionabilitat del model de spinn-off vigent. De la mateixa manera que l’emprenedoria no es pot forçar, tampoc podem esperar que aquelles persones que neixen amb vocació docent o investigadora, vulguin dedicar-se a la recerca de negocis rentables. Una de les qüestions que es va destacar més en el debat amb els associats va ser la por al fracàs patent a la nostra cultura i tradicions. L’adversió al risc, la por al ridícul i el temor a fracassar són un dels impediments més grans a l’hora d’emprendre noves iniciatives i projectes. Igual que per crèixer i fer-se grans, és necessari i convenient associar-se, per donar el primer salt i llençar-se a la piscina és bó deixar les pors enrere i no tenir massa a perdre. En Dídac ens deixà amb una darrera frase que sens dubte exemplifica molt bé la seva filosofia de vida i de negoci: “Els ingredients bàsics a l’hora d’innovar són tenir passió, saber adaptar-se a les circumstàncies que es presenten en cada moment, aprendre dels errors, fer front a les adversitats i sobre tot tenir una actitut positiva front a la feina i els projectes empresarials”.

En Jordi Bosch inicià la seva ponència explicant les raons que motivaren la inclusió de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació en el Departament de Governació. Partint de la necessitat de voler fer arribar els serveis de comunicació electrònica a tot el territori i creient fermament que la funció pública hauria d’assumir el rol de catalitzador i força tractora per la implementació d’infraestructures de telecomunicacions, es considerà que incloure la secretaria en el dpt. de governació seria no només factor de cohesió social territorial sinó també un impuls per modernitzar l’administració pública i el govern electrònic. Cercar la vinculació inevitable entre l’e-government amb la societat de la informació, entenent l’e-government no només com la digitalització de l’administració sinó com arribar a tenir una dada única, es perfilava com una bona manera per facilitar que la societat i les empreses s’incorporessin a la societat de la informació. No s’ha de menysprear la capacitat de compra pública en el sector de les telecomunicacions, cosa que en la darrera legislatura ha anat acompanyat d’una forta aposta pel desplegament d’infraestructures i tecnologia arreu del país. Tradicionalment, la secretaria de telecomunicacions i societat de la informació no ha pogut elaborar normativa ja que no tenia competències en matèria de telecomunicacions. En la negociació de l’estatut es va intentar suplir aquesta manca de competències, exclusives de l’estat central, per l’otorgament de competències a la Generalitat en matèria de comunicacions electròniques. Una de les coses que s’han pogut dur a terme en la darrera legislatura ha estat la modificació de la llei d’obra pública, incorporant una clàusula que especificava que totes les obres públiques de Catalunya havien d’incorporar un projecte de telecomunicacions. D’aquesta forma es pot aprofitar l’obra pública per a que les infraestructures de telecomunicacions vagin cobrint tot el territori. La disposició adicional tercera, explicita també un compromís recolllit a l’estatut, en el que l’estat es responsabilitza d’invertir a Catalunya en infraestructures l’equivalent al 18% del PIB. La previsió dels pressupostos d’inversió estatal a Catalunya pel període 2007-08 és de 36.000 milions d’euros, dels quals 1.000 milions aniran destinats a les telecomunicacions, en tant que infraestructures. Si considerem que és més interessant que sigui Catalunya la que inverteixi o decideixi la direcció de la inversió, s’obren diferents vies alternatives. La primera opció deriva del fet que aquell pressupost no executat en un exercici es pot incorporar al pressupost del següent any, però si passen dos anys consecutius sense execució dels recursos, des de l’administració central els diners es passen a la Generalitat via transferència de capital, la qual cosa obre un camí a la financiació de projectes. Una altra opció és la que ve donada pel concepte de comunicacions electròniques desplegat en l’estatut, on es planteja el traspàs a la Generalitat de les competències en gestió de les telecomunicacions, mentre el govern central manté la competència executiva i la potestat d’elaborar normativa.

En David Vegara inicià la seva intervenció amb una breu explicació del passat econòmic del nostre país, fent incidència en que el model de creixement econòmic que ha primat fins ara ha utilitzat molt potentment el factor treball i de forma molt menys intensiva la productivitat, la clau bàsica per aconseguir un creixement a llarg termini tal i com preconitzen economistes com en Paul Krugman. A Espanya disposem d’una dotació suficient del factor treball, en tant que el nostre percentatge de població activa és notable; de fet, segons en David Vegara, el creixement de l’economia espanyola s’explica en un 80% per la utilització intensiva del factor treball i un 20% per la interacció entre el capital físic i la productivitat total dels factors. Ja que el problema de la productivitat no es pot solucionar amb un simple decret llei, però sí es coneixen els elements dins de les economies modernes que operen a favor del dinamisme i de la productivitat, en Vegara ens explicà que la política econòmica propulsada pel govern central en la darrera legislatura s’assentà en base a tres eixos: 1) Assegurar un entorn macroeconòmic estable. Per garantir un context que afavoreixi el creixement econòmic i la productivitat, la regulació dels mercats esdevé essencial per al seu bon funcionament i per propiciar la confiança dels empresaris i consumidors. En un marc com és la unió política monetària, el paper de la política fiscal és cabdal, no només com a gestionadora dels recursos i instrument potent en l’àmbit de la despesa, sinó també, i sobretot, pel gran impacte macroeconòmic que té. Donades les condicions de creixement de l’economia espanyola (al voltant del 4%), la política fiscal desenvolupada pel Ministeri d’Economia ha intentat ser prudent cercant sempre un marge de superàvit que permetés prendre mesures en cas de necessitat. 2) Garantir el funcionament dels mercats, endegant polítiques de reforma en el sector energètic, telecomunicacions i financer entre altres, per tal d’assolir la major eficiència en l’assignació de recursos a nivell de mercat, preus i consumidors. 3) Canalitzar els esforços pressupostaris en aquells camps més importants on el sector públic té un deute pendent, a banda de les polítiques socials. Aquests han estat l’àmbit de l’educació (els esforços pressupostaris han sigut molt notables, partint d’una situació de gran descentralitat a nivell de competències en les CCAA), en l’àmbit de les infraestrucutres (on cal destacar el Pla Estratègic d’infraestructures del transport, que té un disseny coherent i raonable, planificat amb un termini que abarca fins al 2020 i que inclou unes previsions de 250.000 milions d’euros) i en el camp de l’R+D (Pla Ingenio i el Pla Avanza). S’ha apostat per invertir en aquest darrer sector en tant que els beneficis socials de l’R+D són majors que els beneficis privats, partint de que la taxa de retorn social és d’un 40% aproximadament i el retorn privat un 15-20%). Els partit socialista es planteja seguir treballant, en cas de ser reelegits, en la tendència iniciada amb aquests tres eixos d’actuació. Sobre el polèmic tema de la reforma de l’impost de societats, en David Vegara ens comentà que la baixada del 5% dels tipus nominals seguia implicant un tipus nominal situat en la mitjana alta dins del panorama europeu. El que és més rellevant en qualsevol cas, seria el tipus efectiu, és a dir, el que efectivament acaben pagant les empreses sobre els seus beneficis declarats, que en la realitat pot arribar a significar una gran diferència. Es va posar el 2011 com a data límit per implementar el nou impost de societats, que baixa el tipus nominal però elimina les deduccions per R+D+i, tot i que en Vegara ens remarcà que no hi havia una decisió final presa i que si es veien resultats palpables en la política de recerca i desenvolupament, sempre es podia replantejar la política fiscal a seguir. En el debat que es generà a continuació amb els associats del Cercle es tractaren els següents temes: la gran dependència amb l’exterior tenint en compte que els pilars del creixement de l’economia espanyola són febles, l’explicació d’haver articulat la política de despesa d’una forma compatible amb la desacceleració de l’economia espanyola, la mesura dels 400 € en l’IRPF, que segons en Vegara compleix amb els criteris de progressivitat, oportunitat i mesurabilitat, la necessitat de tenir un pacte nacional fiscal per tal de generar confiança en els empresaris a llarg termini, l’anàlisi crític del paper de l’administració pública, que hauria d’assumir el rol de compradora de tecnologia per optimitzar la inversió i esdevenir una força tractora en la implementació de les TIC donant exemple amb la millora de la e-administració en tot el referent a la gestió pública, la dificultat d’atraure talent de fora així com la incapacitat de retenir el talent propi, i la qualitat de la regulació i les excessives càrregues administratives.