Los recientes avances en la televisión digital (terrestre y satélite) son una muestra de la configuración de los sistemas de información que se requerirán en un futuro cercano: información multimedia interactiva y a la carta. La comunicación bidireccional es uno de los grandes problemas al cual se enfrenta la televisión interactiva por satélite (ITV) en la actualidad. Si bien la ITV ha iniciado una amplia expansión, la tecnología que la acompaña tiene sus limitaciones. En este aspecto es importante tener en cuenta que el concepto de usuario evoluciona de un espectador pasivo a un espectador totalmente participativo (puede ser este el motivo del fracaso de alguna experiencia local?). Eso implica no sólo que los contenidos puedan llegar al espectador sino que éste deberá poder comunicarse frecuentemente con el emisor de la señal. La tecnología de cable es la que puede dar solución a los problemas que presenta la ITV actualmente integrando servicios interactivos tales como teléfono, Internet y televisión. En la actualidad existen diferentes posibilidades, si bien no con la calidad deseada, en Internet. Pero el ancho de banda determina la calidad de la reproducción de los contenidos multimedia (continuidad, calidad de imagen y sonido, accesibilidad, …). La evolución de la ITV y el futuro apuntan a su integración con Internet y su transformación en Video-On-Demand (VOD). Los servicios de VOD no sólo permiten que la ITV e Internet vaya juntas (sin necesidad del satélite) sino abriendo un amplio espectro de posibilidades al usuario destacando entre ellos la posibilidad de cine en casa que es uno de los puntos clave de la ITV en la actualidad. En el sistema VOD el usuario determinar que contenido quiere visualizar y cuando quiere hacerlo. Pero además puede acceder a un conjunto de opciones más avanzadas que las que presenta un VCR (FF, FR, pausa de tiempo indeterminado, GoTo, Velocidad de reproducción, frame-a-frame, cambio de idioma, marcas, …). El VOD se presenta como un elemento clave ya que no sólo permitirá visualizar películas, sino cualquier contenido multimedia permitiendo grabar parte de los contenidos en cualquier tipo de soporte y visualizarlos más tarde sin necesidad de tener un VCR conectado. Un aspecto fundamental que debe superar el VOD es la comunicación entre usuario y servidor. Las dos grandes apuestas de la tecnología actual es el cable y DSL, pero ello significa que los operadores de telefonía deben actualizar las centrales para que puedan ofrecer una comunicación con un ancho de banda aceptable para estos servicios (algunas operadoras ya se han puesto en marcha (¿?) como imagenio. ¿Cuáles son las tendencias en este sentido para por las diferentes cantidades de información que pueda transmitir el sistema? ITV VOD y Enterprise VOD. En el primero de ellos las características están basadas en el envío de un conjunto pequeño de vídeos (centenar en el rango de 30’ a 2 horas) almacenados en dispositivos magnéticos a un conjunto grande usuarios (miles) con alta calidad de vídeo, baja latencia del canal de comunicaciones y costo muy bajo por paquete enviado. Un sistema de cine a la carta es representativo de este tipo de VOD. En los segundos se debe enviar una gran cantidad de vídeos (miles en el rango de 2’ a horas) a un número muy pequeño de usuarios (centenas) con alta calidad de vídeo y bajo tiempo de acceso. En este caso la baja latencia del canal no representa una gran problema ya que los usuarios son menos sensibles al costo de paquete enviado. Debido a la gran cantidad de vídeos este sistema necesita el soporte de un almacenamiento terciario que se activa en el momento que el vídeo es requerido. Una librería digital es un ejemplo de estos sistemas. Del Negocio: La idea de las redes compartidas y que la información que transita por ellas no es lo que las grandes operadoras telefónicas desean, comienza a ser más que una molestia (para ellas por supuesto…). La idea de Internet cambió el preconcepto de las telefónicas de la creación de SuperAutopistas de la información con acceso y gestión exclusiva por su parte, luego con la idea de la VozIP las llamadas internacionales dejan de ser ese elemento de clase e ingresos abultados. Por último llega la desgracia de las redes inalámbricas (WiFi Nets) que comienza a quitar aliento a la Tercera Generación de móviles durante el largo embarazo (antes de nacer) -por lo menos en nuestro país- y reemplazando el antiguo cable de cobre en los accesos a los particulares. ¿Qué será de tantas industrias de los servicios de la comunicación sin larga distancia, sin cuota de línea básica y sin el móvil? La revista Forbes en su artículo Into Thin Air (interesante también “Is TV Next?”) no auguran un futuro muy floreciente a las popularmente llamadas “telecos”. Grandes amenazas y batallas legales (supervivencia?) intentan detener el avance de la tecnología inalámbrica lo cual se vaticina como imparable por dos razones de peso: coste y conveniencia. Y de aquí a las redes enmeshed (ver artículo Wireless Mesh Networking) que vaticina la desaparición de los mercados no solo de acceso a Internet sino de telefonía local y móvil. En estas redes cada conexión se comparte y cada ordenador actúa como nodo recogiendo información y reenviándola a otros nodos activos (actúa como un router). Con ello y un número mínimo de nodos las llamadas locales serían historia a igual que los cables y las telecos. Cual es el problema potencial: falta de legislación. Si esto se transforma en una realidad la reconversión sería traumática: las telecos se transformarían en proveedores de acceso (mayorista?) a Internet y en competir con servicios de valor añadido a precios muy bajos y con estrechos márgenes de beneficio. Existen ya muchas empresas haciendo instalaciones WiFi para llamadas internas en un edificio, un polígono industrial o un hospital. Un servicio barato de implantar, simple de mantener y con costos extraordinariamente bajos donde solo se necesita un “tubo” de salida a Internet para satisfacer sus necesidades de comunicaciones. Fantástico!! Por otro lado miremos a una industria reducir en 105 o 106 su tamaño y poder, no es de extrañar que apelen a toda su retórica legal… Es importante en este paso los órganos de gobierno para que adecuen la legislación vigente y podamos apreciar de verdad una competencia real en el mundo de las telecomunicaciones…

Lluny de la dinàmica capdavantera de la gran ciutat metropolitana, molts catalans del sud del Territori observen com les iniciatives avantguardistes cauen massa lluny d’ells. Són gent d’un territori que ha començat a tenir consciència, amb retard, d’ell mateix i de la seva importància. S’ha arribat a aquest punt per un seguit de fets propis i aliens que, per una banda, l’han anat aïllant i per una altra, han anat disposant cada cop més dels seus recursos naturals en benefici d’altres territoris. Van perdre l’oportunitat de la revolució industrial i conseqüentment de la industrialització, i no volen perdre la nova revolució del coneixement. Han près consciència que el seu desenvolupament territorial és fonamental per corregir el desequilibri existent a Catalunya, i es senten formar part d’un Territori que els dóna la seva peculiar identitat, com a catalans que són. El sentiment d’igualtat entre catalans parteix d’un desenvolupament territorial equilibrat, amb el suport dels territoris catalans més afavorits als més desafavorits. Les iniciatives locals no són prou sense l’empenta de projectes generadors de desenvolupament, i territoris veïns en son bona mostra amb la que fonamenten el seu progrés. Un clar referent ens el donen els països més rics de la Unió Europea donant suport a l’Estat Espanyol durant tants anys amb els Fons de Cohesió, sens dubte busquen també aquest equilibri a un altra escala i fan una gran incidència en les infrastructures. Les infrastructures uneixen els pobles, territoris i ciutats estratègiques i un cop més veiem com afecten aquestes al Territori del Sud. Ciutats estratègiques i territoris de l’interior no han estat connectats adequadament a infrastructures com autopista o trens de gran recorregut, que passen de llarg; algú voldrà fer creure que es té com alternativa una autovia de cul de sac, una via ferroviària regional, que diuen que s’enduran, o unes línies d’autobusos que l’apropen a aquestes grans infrastructures, però hi ha consciència de la realitat. L’Eix de l’Ebre esdevé una infrastructura insuficient, quan hauria d’ésser l’Eix autovia d’interconnexió real de les dues autopistes, són infrastructures escomeses sense convicció ni aposta real de futur al Territori del Sud. No tardarem a veure com apareixen les línies d’alta velocitat del Mediterrani, es repetirà l’error o es corretgirà?. Podria ésser que aquesta correcció, o un altra, fós l’inici per poder avançar en l’igualat dels catalans vers el desenvolupament territorial. Així s’ha fet amb la línia d’alta velocitat de Lleida a Barcelona, apropantla a la Costa Daurada i evitant un traçat, quasi rectilini, absurd. Estem amb un punt d’inflexió perquè puguem equilibrar el desenvolupament del Territori, però tot el Territori, i, amb el suport necessari, Catalunya pot ésser capdavantera, però tota Catalunya.

Fa uns temps, vaig veure tres homes parlant animosament, dos d’ells subsaharians i el tercer nord-africà. L’actitud i la forma de vestir evidenciaven que eren immigrants recents a la nostra terra. A l’atansar-me al grup dels tres immigrants, (el meu cotxe estava aparcat prop d’ells), vaig sentir-los parlar amb un elemental català. Eren tres persones procedents de cultures i ètnies diferents, que compartien probablement el treball, l’enyorança dels records, el desig de retrobar-se amb els amics i la família, i la llengua catalana que els permetia relacionar-se entre ells i amb l’entorn. Faltaria a la veritat si no reconegués que escoltar-los parlar amb català em va sorprendre, potser per això quasi al mateix temps va aflorar-me el record del document de mitjans del segle XVII ‘Papers Secrets’ d’en Gaspar Sala on s’indicava “Catalunya és mare d’estrangers, on no hi ha ciutat, vila o poble en Catalunya a on no hi hagi hagut per centenars d’anys, molts francesos casats i fadrins”. Certament Catalunya és, i ha estat, terra d’acollida, els creixements demogràfics s’han produït per onades significatives d’immigrants, que venien a fer de Catalunya la seva llar i el seu futur. Lluny queda en el record el gairebé milió i mig de persones que arribaren entre l’any 1900 i 1960 procedents d’arreu de l’estat espanyol, molts d’ells encara entre nosaltres, per sumar-se als catalans (un percentatge significatiu amb arrels Occitanes) i fer plegats del Principiat una de les comunicats mes dinàmiques i pròsperes de l’Estat espanyol, i una de les regions més importants de la Unió Europea. Si bé Catalunya, amb el seu tradicional caràcter obert a l’exterior, en el passat va saber acollir i integrar les fortes corrents migratòries, enriquint-se i gaudint de les potencialitats de la heterogeneïtat, en els últims anys sorgeixen dificultats creixents en el procés al que estem sotmesos en l’última dècada. L’explicació cal buscar-la en les incerteses derivades de la globalització planetària, que es desenvolupa paral·lelament amb l’increment en més d’un quart de milió d’estrangers residents a Catalunya en el període 1991–2002, increment que ha situat el nombre de ciutadans forans amb permís de residència en 328.461, un 5,05% de la població catalana(1). Un percentatge que sols fa que créixer i que es preveu que assoleixi en pocs anys el 10%. Un col·lectiu(2) plural i representatiu dels diversos pobles que omplen el planeta entre els que destaquen els que procedeix del nord d’Àfrica, 1 de cada 3 tres dels immigrants. Que Catalunya hagi superat amb èxit els processos migratoris del passat no és cap garantia que l’actual procés es superi amb èxit, a menys que s’assumeixin les actuacions i polítiques encaminades a afrontar els reptes i desafiaments derivats de la nova situació(3). Hi ha tres raons radicalment diferents a les onades precedents i en concret la del 1500 procedent d’Occitania, que va arribar a ésser un 20% de la població catalana, i la del segle XX. En primer lloc, llavors, a diferència d’ara, les arrels culturals eren fonamentades amb el cristianisme i la independència del poder polític i eclesiàstic, els valors i els desequilibris socials entre els territoris orígen i destí no eren excessivament distants, i l’assentament entre nosaltres no requeria de la intervenció explícita de l’Administració. En segon lloc, existia una forta demanda de “mà d’obra”. La creixent indústria catalana originava significatives corrents migratòries des del món rural català cap a les ciutats i colònies industrials, aquest corrents eren insuficients tant per cobrir les necessitats directes de la indústria, com aquells llocs de treballs indirectament generats per aquella i els derivats del creixement urbà. El dinamisme industrial i l’oferta d’ocupació, sensiblement millor que les existents en zones desindustrialitzades, originaren el flux migratori cap a Catalunya enquadrat en un context de “treball garantit”. La voluntat de millora i de progrés que genera l’estímul bàsic de deixar la terra pròpia es sumava a l’existència de demanda, conseqüentment de immigració, a Catalunya. Aquest binomi que funcionant harmònicament facilita la integració dels immigrants no es produeix en aquests moments i previsiblement no es produirà en el futur, les dades i tendències més aviat indiquen el contrari a mig i llarg termini. En tercer lloc, la competència era local, el destí dels pobles i la capacitat competitiva de les indústries estava en mans pròpies, o de les administracions de l’Estat. La progressiva internacionalització econòmica, la globalització dels mercats, la importància i capacitat decisional de les empreses multinacionals, i més properament el procés d’integració Europea primer i l’ampliació cap als països de l’est Europeu en l’actualitat, dibuixen un panorama on la capacitat de construir el futur s’escapa de les capacitats pròpies entrant en competència amb les foranies. La manca de preparació, l’exigència de competir en base a la generació de productes i serveis d’alt valor, i fonamentant el procés productiu en la terna: ciència, tecnologia i disseny, dibuixen un horitzó on les pors a la pèrdua del benestar s’incrementen, en especial en aquells col·lectius amb menys formació(4) i menys possibilitats d’afrontar els reptes i les exigències de la Societat del Coneixement. Òbviament per ells, els immigrants són considerats els responsables de posar en perill la seva situació social i laboral, ells esdevenen els seus competidors, els que reben una part dels recursos que els hi pertoquen i posen en perill el seu treball. En un mercat en restricció en un món desequilibrat els ‘penúltims’ son els que més poden dificultar la integració, sense menysprear les actituds radicalitzades originades per immigrants sense esperança. Sóc dels qui creuen que la cohesió social i el tradicional clima de convivència que ha caracteritzat Catalunya des de fa dècades està en aquest moments en joc. Assumir que la societat està sotmesa a canvis profunds i que arreu es produeixen col·lisions culturals esdevé crucial per afrontar els desafiaments dels propers anys. Conseqüentment cal redoblar els esforços encaminats a fomentar el tarannà multicultural, sense perjudici de reafirmar les nostres identitats com a poble, facilitar la integració cultural dels immigrants tot respectant els seus drets però exigint el compliment del seus deures, i a la vegada cal assumir que tot col·lectiu té potencialitats i possibilitats limitades, conseqüentment cal establir polítiques en orígen per regular i ajustar els fluxos d’immigració als volums que la sostenibilitat i la capacitat dels pobles permet. Al atansar-me a ells, no vaig resistir la temptació d’interessar-me, després de contestar a la seva salutació de bona tarda, per la seva procedència: Camerun, Nigèria i Marroc, els tres, al igual que molts altres procedents de regions amb ètnies i cultures divergents, sotmeses a règims polítics no democràtics, submergits en la misèria i la desesperança, i amb creences i valors sensiblement llunyans als Europeus. No per això deixen de ser persones humanes amb il·lusions i esperances, amb voluntat de desenvolupament i progrés, persones que sense renunciar a les seves creences volen, un nombre molt elevat d’ells, integrar-se en aquesta, ara també seva, terra. Objectius que estaven en camí d’assolir els tres immigrants que milloraven el seu català tot planejant el futur entre nosaltres. Ja dins del cotxe, tot meditant quines són les nostres actituds i actuacions per posar el nostre gra de sorra per transformar la confrontació en col·laboració cultural, vaig recordar una conferencia de l’advocat Ramon M. Mullerat en la que citant a Peter Sutherland indicava: “Si poguéssim encongir la població del món i reduir-la a un Poblet de 100 habitants, tot i mantenint les proporcions, resultaria que: hi haurien 57 asiàtics, 21 Europeus, 14 del hemisferi occidental i 8 africans”. — NOTES — ^ 1. La població Catalana (INE, 1 de gener 2002) és de 6.506.440, representa el 15,55% del total de l’Estat Espanyol, 41.842.058 persones. ^ 2. Àfrica del Nord: 32,6%, Amèrica del Sud: 19,1%, Unió Europea: 17,4%, Àsia 12,3%, resta d’Àfrica: 6,6%, Altres països Europeus: 5,6%, Amèrica Central i Carib: 5,1%, Amèrica del Nord 0,8%. Font Generalitat de Catalunya, 2002. ^ 3. La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya; Reptes i Instruments. A. Garrell, A. Farrés, P. Monràs, S. Sardà. Barcelona setembre 2002. Edita Cercle per al Coneixement. ^ 4. l’Informe de recerca I, sobre Societat Xarxa a Catalunya publicat per IN3–UOC al Juliol 2002 dirigit pel prof. Manuel Castells i la prof. Imma Tubella, indica que Catalunya te manca de persones amb formació universitària, mancança que va acompanyada de la falta de persones amb estudis mitjans: un 62,3% de la població de més de 15 anys no ha superat el nivell d’estudis primaris, l’1,9% és analfabeta, i només el 12% ha acabat els estudis superiors, dades que presenten sensibles millores si s’analitza el col·lectiu que inicià l’ensenyament primari al 1980 (la població amb un nivell màxim d’estudis baixa al 48,1% i el percentatge dels que tenen primària incompleta es redueix del 22,5% al 9,8%, quant a estudis superiors només els disposen el 10,3% xifra inferior al 12,5% dels grans).